dijous, 31 d’octubre del 2013

Els crims de Carreu (a partir de Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll)


                L’any 1966, l’excèntric i genial escriptor nord-americà Truman Capote va publicar la gran novel·la A sang freda, que aquell mateix any va aparèixer traduïda al català per Avel·lí Artís Gener. Capote hi reconstruïa, en un estil a mig camí entre el reportatge i la novel·la, el brutal assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas a mans d’un parell de delinqüents.
                Quan el pallarès Pep Coll va llegir el llibre de Capote, va ser inevitable que el crim que s’hi narrava li’n recordés del qual havia sentit a parlar força, un crim que, com reconeix ell mateix, “forma part de les pors de la meva infantesa”. A Carreu, molt a prop de Pessonada (d’on és originari l’escriptor), a primers de març de 1953 van aparèixer assassinats un matrimoni de masovers i les seves dues filles. Els assassins, una parella de masovers veïns, van actuar amb una crueltat comparable a la dels criminals de Kansas. A mitjans del segle XX, però, no era el mateix que la matança d’una família sencera es produís als Estats Units –on la mort dels Clutter, grangers respectats i pròspers, va tenir una àmplia difusió mediàtica i va representar un veritable cop per al tan cobejat somni americà—, com que fos perpetrada en una vall recòndita del Pallars, on la mort del Bep del Vinyes, de la seva dona i de les seves filles, va tapar-se per evitar mostrar una mala imatge de la plàcida, pacífica i victoriosa Espanya de Franco. La interferència política i la desídia judicial van ser tan grans, que el crim va quedar impune malgrat que tothom en coneixia els autors, amb qui el mateix Pep Coll havia coincidit sovint, de jovenet.

                Finalment, l’any 2010, Coll va decidir tibar el fil d’aquella història sinistra i el resultat ha arribat aquesta tardor a les llibreries. Dos taüts negres i dos de blancs, publicada en la mateixa editorial (Proa) i col·lecció (“A tot vent”) on fa prop de cinquanta anys sortia la traducció del llibre de Capote, és una excel·lent novel·la. Coll no tan sols torna literàriament al Pirineu, sinó que ho fa al Pallars i, més concretament, a la vall d’on és originari, i fa una reconstrucció minuciosa i absorbent d’una esfereïdora història real. Més que no pas de la mort d’uns personatges que sabem sentenciats des del principi, el fil que ens manté enganxats a la lectura és el de la teranyina de circumstàncies que l’autor teixeix al voltant del crim. La recreació de la matança de Carreu, però, va més enllà de la simple crònica negra novel·lada. Vol ser també –i sobretot— una agra metàfora de l’ambient d’enveges, traïcions i venjances que, durant els primers anys de la postguerra, va dominar el país. I és que una vegada més Pep Coll demostra que, segurament, la millor manera de tractar temes universals és a partir de l’experiència més propera i més local.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'octubre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Josep Maria Planes i la Manresa actual

                Al llarg de la seva curta vida (va ser assassinat als 29 anys pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra Civil) Josep Maria Planes sempre va assumir el paper d’ambaixador bagenc a Barcelona i va exhibir, en societat i amb notable un toc de distinció, la condició de manresà; però en la seva obra va parlar ben poc de la ciutat on havia nascut i de la seva gent. En el número 176, corresponent al 16 de juny de 1932, de la revista barcelonina Mirador, el modern setmanari inspirat per Amadeu Hurtado, trobem un dels pocs articles on Planes parla de Manresa i dels manresans. L’article, titulat Una visió de Manresa, va escriure’l a propòsit de la publicació d’Un llibre verd (visió parcial de Manresa), escrit pel seu amic, l’escriptor i polític Vicenç Prat, amb il·lustracions del també amic seu Anselm Corrons. En comptes, però, de comentar àmpliament el llibre dels seus amics, Planes prefereix fer una interessant “excursió pel camp de la psicologia manresana”.


                És en aquell article que, precisament, Josep Maria Planes justifica les pròpies reserves a l’hora d’escriure sobre la seva ciutat (“Si alguna característica pròpia tenim [els manresans], és una mena de pudor, que no té res a veure amb la modèstia, que ens priva de lliurar-nos a certes expansions d’eufòria comarcal.”). No hem d’oblidar, però, que escriu per a un lector eminentment barceloní (“Si els barcelonins hi reflexionen una mica, s’adonaran que enmig del brillant assalt de les comarques catalanes sobre Barcelona, el nom de Manresa i del Pla de Bages sona amb una grisor particular. Els empordanesos, els vigatans, els del Vallès, els tarragonins, els lleidatans, tenen un prestigi sòlid, colorit, que els destaca sense compliments. En canvi, els manresans –per culpa, potser, del nostre paisatge, tan modest— fem la viu-viu, sense piafar poc ni molt.”). Planes retrata els manresans com a excessivament discrets, incapaços de passejar l’orgull local, perquè Manresa no ha exportat pintors, escriptors ni polítics prou rellevants. Finalment, i just després de deixar clar que vol guardar-se bé “de dir si això és un mèrit o un defecte”, assegura que “en el pitjor dels casos es pot afirmar amb el cap ben alt que, potser, és una comoditat. Una de les poques comoditats que ens permetem els natius de la comarca més inconfortable de Catalunya.”



                No sé si encara és vàlida (o si ho estat mai) aquesta anàlisi del caràcter manresà, marcat pel pudor i la discreció davant la pròpia condició geogràfica. El que no podem obviar és que, si més no aquest 2013, i com a mínim en el camp de la literatura, a Manresa han passat coses interessants. El cicle Tocats de Lletra d’enguany ha tornat a erigir Manresa, durant un mes, en capital catalana de la poesia; l’any Amat-Piniella ha recuperat la memòria d’aquest escriptor entre els seus conciutadans i ha aconseguit projectar-lo més enllà de la Creu de la Culla (ara mateix, per exemple, l’exposició “Amat-Piniella: escriure contra el silenci” es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya i dijous passat l’Ajuntament de Barcelona va fer un acte d’homenatge a l’autor de K.L.Reich); i, encara, per a la primera quinzena de desembre Òmnium Bages prepara una sèrie d’actes que culminaran, el dia 13, amb la Nit de Santa Llúcia al teatre Kursaal.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'octubre de 2013)

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Italians i catalans


                “Els catalans som uns italians frustrats”. Aquesta afirmació, atribuïda a l’històric del PSUC Josep Solé Barberà, serveix de punt de partida a Josep Lluís Carod-Rovira (que hi va coincidir a la Model, als anys setanta) per bastir un assaig força personal sobre Itàlia i sobre els vincles culturals, gastronòmics o lingüístics entre italians i catalans. La passió italiana (3i4) és un llibre ben escrit i força interessant.
                No és un dietari ni un llibre de memòries. Tampoc no és un assaig rigorós sobre història o cuina, ni una guia de viatges. I, en canvi, alguna cosa té de tot plegat. Carod-Rovira, que demostra tenir una cultura històrica i literària important, planteja, de bon principi, la complicitat entre les dues cultures (“enfront d’Itàlia, nosaltres no podem tenir-hi una mirada neutra, passiva o expectant, sinó còmplice, familiar, propera, perquè, quan l’esguardem ens veiem també (···) a nosaltres mateixos. Per això no ens podem sentir estrangers a Itàlia.”). Fa una repassada de la passió italiana que han sentit molts catalans (des de Joan Estelrich fins a Narcís Comadira, passant per Costa i Llovera, Sagarra o Josep Pla) i de l’interès que la cultura catalana ha despertat en italians com Passolini.
                La part dedicada a Roma, on “per a un català és impossible sentir-se estranger”, és una barreja de guia turística, anecdotari i llibre de viatges. Hi descriu restaurants, hotels, llibreries i racons que tenen, per a l’autor, un valor especial. I no deixa de repassar la llista de catalans que hi han fet llargues estades, de Ramon Llull fins a Pasqual Maragall.
                A La passió italiana hi apareixen tres illes. Quan parla de Sicília, on “l’antic conviu, harmoniosament, amb l’antiquat”, repassa indrets i personatges (sobretot artistes) que l’han interessat en algun moment, sense oblidar la influència catalana que ha rebut l’illa des de l’edat mitjana. Sobre l’Alguer hi ha algunes de les pàgines més personals del llibre, especialment quan parla de la relació amb Rafael Caria, independentista català convençut, o quan descriu l’experiència d’anar a prendre un filuferru (l’aiguardent sarda per excel·lència) en un bar d’Orgosolo. I la tercera illa, Tabarca, és la més sorprenent, perquè no és a Itàlia, sinó al País Valencià. És l’illa a mar obert amb menys població de l’àrea lingüística catalana i va ser poblada per genovesos alliberats de Tunísia al segle XVIII. Aquesta petita illa d’un quilòmetre quadrat és una síntesi dels valors vinculats a la Mediterrània que vol transmetre Carod-Rovira.

                Esquitxat de frases en italià que perfumen el text aquí i allà, de manera encertada i expressiva, La passió italiana és, sobretot, un cant personal i intens a la mediterraneïtat que comparteixen dues cultures germanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'octubre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Novel·lar el propi passat (Les guerres del pare, de Pere Rovira)

            Hi ha molts punts de coincidència entre Les guerres del pare, la darrera novel·la de Pere Rovira (de la qual l’autor comentarà i llegirà fragments dimarts vinent a la llibreria Petit Parcir, en el marc del cicle “Tocats de lletra”), i Quan érem feliços, el llibre amb què Rafel Nadal va guanyar el Josep Pla el 2012 i l’Amat-Piniella el 2013. Tots dos textos es poden considerar autobiogràfics i, en tots dos casos, el protagonisme se centra en la infantesa de l’autor, a tall de relat iniciàtic. A Quan érem feliços, Rafel Nadal s’explica a través de la seva experiència com a infant, i ho fa amb una barreja molt interessant de llibre de memòries i anecdotari nostàlgic que, al capdavall, acaba sent un artefacte literari que s’assembla força a una novel·la. A Les guerres del pare, en canvi, Pere Rovira fa el trajecte a l’inrevés: escriu, d’inici, una novel·la, i ho fa a partir de la seva experiència infantil. Si en el cas de Nadal és l’autobiografia d’un infant gironí en una família benestant i nombrosa; la novel·la de Rovira repassa la infantesa en una casa humil de Riba-seca (la Vila-seca de l’autor), un poble dividit en dos bàndols irreconciliables, enmig de la febre especulativa que, en pocs anys, acabarà convertint la Costa Daurada en un paradís per al turisme d’hotel i apartament.


            Escriure una novel·la i no pas un llibre de memòries serveix a Rovira per construir un univers literari molt profund. La novel·la permet comunicar-se a un nivell que no és a l’abast de cap altre gènere literari. L’experiència del Baster (personatge extraordinari, honest i intel·ligent, d’una força moral incontestable, i sobre el qual recau bona part del pes del relat) i del seu fill innominat adquireix, en una novel·la més que en un llibre de memòries, la força xucladora d’un remolí que s’endú el lector fins a l’escola on el senyor Grau, mestre nacional, dicta fragments del Quixot als seus alumnes i desperta, sense proposar-s’ho, l’interès del protagonista per la literatura; fins a la tertúlia de la basteria, on una colla d’homes s’expliquen històries, reals o inventades, i parlen de tot menys de política; fins a l’hort del padrí, vora la via del tren, on el protagonista juga i coneix el perill; fins al front de guerra, d’on el Baster tornarà canviat, havent-se fet gran de cop, perquè “per ell, la guerra va ser sobretot una guerra contra la joventut”; i, especialment, fins al Florida, el local dels “patacons” (el bàndol al qual pertany la família del protagonista) que es converteix en un oasi de diversió, joc i aprenentatges diversos enmig d’un poble dominat per les picabaralles més mesquines.
            És clar que, per saber fer viure al lector la pròpia infantesa (i tot el que això, inevitablement, comporta de reflexió sobre el pas del temps) a través del que podríem dir-ne una “novel·la autobiogràfica”, s’ha de saber escriure molt i molt bé. I a Les guerres del pare Rovira ho aconsegueix, perquè és el llibre d’un bon escriptor, que exhibeix una prosa nítida i musical, de gran plasticitat. Les guerres del pare no té res de l’hermetisme o l’explosió ornamental que, si hi accedíssim amb prejudicis, podríem esperar de la novel·la d’un poeta. Hi trobem, en canvi, una remarcable potència narrativa i un discurs carregat de tendresa i humor.

(Article publicat a Regió7 el dia 12 d'octubre de 2013)

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Amor i pluja

                Si haguéssim de decidir quins són els principals temes de la literatura universal, aquells dels quals, amb les variacions que calgui, s’ha ocupat la literatura des de l’època clàssica, segurament coincidiríem en l’amor, la mort i el pas del temps.


                En el seu procés literari cap a la recerca d’allò essencial (tant pel que fa al llenguatge com en relació a la història que pretén narrar), els contes del darrer recull de Sergi Pàmies (Cançons d’amor i de pluja, Quaderns Crema, 2013) giren, sobretot, al voltant dels tres temes esmentats. Pàmies no ofereix res que no li coneguéssim els que l’hem anat seguint: ironia (“en els processos artístics, l’obra està sobrevalorada”), escepticisme (“precisament perquè era intel·ligent, procurava semblar idiota”), descripcions tan esquemàtiques com efectives (“observem la parella que, davant de l’ordinador, prepara les vacances. Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata”), reflexió metaliterària (“Perquè no sembli que sempre parlo de mi, invento un personatge de quaranta anys, li atribueixo virtuts que no tinc i un interès per, posem per cas, la política i el budisme”), situacions absurdes (“dispares i mates el temps o el temps et mata a tu”), inicis brillants (“No és just que pugui donar el meu cos a la ciència i no a les lletres”), visió desencantada de les relacions amoroses (“si t’enamores sota la pluja, l’amor perdura més que no si fa bon temps”), personatges meticulosos, hipocondríacs i patidors (“hi ha qui exagera malalties inexistents; jo pateixo per catàstrofes que només són reals en la meva imaginació”). Potser la nota personal (l’experiència de la mort dels pares o la relació amb els fills), que ja prenia un destacat protagonisme a La bicicleta estàtica (2010), és ara més punyent (“com que conec les conseqüències de viure la política i la història com una presència invasiva, amb els meus fills, nascuts en una època més convencional i plàcida, vaig decidir construir un tallafoc i evitar contagis històrico-polítics”).


El que està clar és que, fidel a una obra coherent, Sergi Pàmies fa un pas més cap a consolidar-se com una de les veus més interessants de la literatura catalana.

(Article publicat al número d'octubre de 2013 de El pou de la gallina)

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Fa ràbia

                En general, després d’haver llegit tants disbarats, m’importa poc el que digui la premsa cavernícola sobre tot el que envolta el procés independentista. Ja ha quedat tan demostrada la falta de voluntat d’entendre què està passant que molts catalans hem perdut les ganes d’explicar-nos davant de qui no té cap intenció d’escoltar. Tot i així, no deixa de fer una certa ràbia comprovar la tergiversació permanent a què, des de certs mitjans, se sotmeten els esdeveniments. En la interpretació mediàtica que aquests mitjans fan del tsunami independentista, s’acostuma a escampar un tòpic que a mi em fastigueja especialment. És quan, des de la premsa més rància i casposa, s’entesten a descriure el procés sobiranista com si fos un projecte, o una dèria, del president de la Generalitat. De tant repetir-ho, segur que hi ha qui s’ho arriba a creure. Titulars del tipus “Mas se jacta de que superará a Luther King con su cadena” (com si l’acte l’hagués convocat Artur Mas, que ni tan sols va participar-hi), o l’expressió recurrent “la consulta de Mas” (com si fos una mania seva), han aparegut a El Mundo, La Razón o l’ABC amb tota naturalitat durant les darreres setmanes.


                Ignorar que el president Mas (i, de retruc, tots els polítics que donen suport al moviment) no defensa una iniciativa pròpia sinó que simplement s’ha afegit a un clam popular; ignorar que la reivindicació surt de la societat civil i que una part important de la classe política amb prou feines s’ha limitat a fer-se seu el discurs, és d’una baixesa periodística que ratlla el ridícul. És clar que vendre un procés civil irreversible, una iniciativa ciutadana, com si fos l’obsessió d’un líder messiànic i manipulador, demonitzant la seva figura, deu ser més fàcil de pair. Parlar de “la cadena de Mas”, “la consulta de Mas” o “el referéndum de Mas” deu ser més assumible que parlar de “la cadena catalana” o “la consulta catalana”, perquè identifica amb claredat i dóna rostre al suposat artífex del procés. És com si creguessin que si acaben amb el president, amb el líder messiànic, acabaran amb l’independentisme. És com si no volguessin veure que no és una part considerable de la societat catalana qui s’ha afegit al projecte del president, sinó el president que ha entomat el projecte que demana una part considerable (que no tota, ja ho sabem) de la societat catalana i que cal una consulta per quantificar-la (com cal, també, per quantificar aquesta “majoria silenciosa” que alguns es fan seva automàticament).

Molts ja fa temps que no ens alterem pel que diuen de nosaltres en alguns mitjans de Madrid. El que passa és que, al capdavall, som humans, i sentir dir segons quines bajanades (encara que el resultat acabi sent just el contrari del que es pretenia) fa molta ràbia...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 29 de setembre de 2013, i també al Pou Digital)