Mística conilla

                Vaig descobrir la prosa vigorosa de Jordi Lara fa vuit o nou anys, quan va publicar Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), un recull de narracions interrelacionades on desafia l’obsessió cosmopolita i multicultural (producte d’un progressisme mal entès i acomplexat, que parteix d’una evident falta d’amor propi) amb set relats que giren al voltant del món de la sardana (reinterpretant-lo, des de la modernitat), escrits amb un llenguatge sòlid i una consistència narrativa sorprenent.

                A Mística conilla, publicat el novembre passat a Edicions de 1984, Lara ofereix sis relats de mida mitjana, entre 20 i 50 pàgines, que sobrepassen les limitacions d’aprofundiment del relat breu i ratllen la complexitat de la novel·la. El primer, Lo matí de ma infantesa, recrea l’aventura d’un infant que (desafiant la lògica temporal) descobreix la poesia quan passa una tarda ni més ni menys que amb Jacint Verdaguer, també infant. Zapatos de boscal és una història intel·ligent sobre la identitat, una reflexió sobre el país i sobre un mateix, i mostra el procés sobiranista des d’una òptica literària insòlita. Dasha Biryuk parteix del suïcidi d’una directora de cinema russa just després d’estrenar, en un festival coreà, una pel·lícula artísticament ambiciosa, “tan definitiva que torni redundant tot l’art posterior”, i planteja qüestions pròximes a la postmodernitat, com el paper de l’artista en la creació. El narrador d’Un conte de fades (en primera persona, com quasi tota la resta) es retroba amb un oncle que acaba d’abandonar la dona per una dona d’aigua, i, al capdavall, descobreix que tant ell com l’oncle necessiten fer net dels fantasmes del passat. Scherzo per a bandoneó és un divertimento metaliterari que recrea una hipotètica anada al cinema de Jorge Luís Borges, ja cec, i la trobada amb l’acomodador que li explica la pel·lícula. Finalment, el relat que dóna títol al llibre, Mística conilla, parteix d’un plantejament costumista (una trobada d’exalumnes, “una tragicomèdia de nens grans lluitant a crits en el xivarri d’un restaurant per a grups, per demostrar als altres, i sobretot a si mateixos, que els ha anat prou bé la vida”), per oferir una visió desencantada i cínica del pas dels anys i acabar fent una reivindicació que, al capdavall, és present a tot el llibre: la importància de la ficció.

                Tot i que es tracta de sis contes totalment independents, per les pàgines de Mística conilla hi planen algunes constants que donen unitat al conjunt: la necessitat d’evadir-se (tornant al paradís de la infantesa, o bé vivint a dins d’una llegenda –rural o urbana—, o a través dels somnis), la pèrdua de la innocència o el llindar (no sempre fàcil de descobrir) entre la realitat i la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de gener de 2017)

Sóc un ingenu

                Un ingenu, segons el diccionari de l’IEC és, en primer lloc, aquell que ha nascut lliure, i també (i aquesta és potser l’accepció que més s’adequaria a l’ús que habitualment fem d’aquesta paraula) el qui actua amb una franquesa innocent, sense dissimulació.

                És curiós el fet que, en general, utilitzem el qualificatiu “ingenu” revestint-lo d’una pàtina més o menys negativa, com si fos un defecte propi d’aquells que no saben anar per la vida, que no saben moure’s per la jungla que és el món, on només sobreviuen els maliciosos, els qui s’aprofiten de la candidesa dels altres, els qui manipulen per aconseguir el que els interessa. El diccionari de sinònims hi associa adjectius com ara “innocent”, “crèdul”, “confiat” o “infantil”... però també “bo” i “sincer”.

                Sempre m’he sentit un ingenu, i molts dels meus amics us podrien corroborar que no és una percepció causada per alguna variant massoquista de la falsa modèstia, sinó que respon a una realitat que em defineix d’una manera força aproximada. És molt fàcil prendre’m el pèl i em costa molt prendre’l als altres. Sóc, doncs, un ingenu. Ni m’agrada, ni en renego. Però no em conformo amb les connotacions bàsicament negatives que s’associen a la ingenuïtat. Com que no puc deixar de ser-ho, o que se m’hi consideri –i no us penseu que no m’agradaria, de vegades, el que passa és que, a diferència dels maliciosos, als ingenus ens costa molt que no ens detectin de seguida—, vull veure-hi el costat positiu.

Sigui per aquest esperit infantil que aporta la ingenuïtat, o perquè és fàcil fer-nos combregar amb rodes de molí, o perquè les persones de seguida ens mereixen confiança... el cas és que empatitzem fàcilment amb els altres, ens identifiquem de seguida amb el proïsme i això, al meu parer, ens aguditza la sensibilitat. Sostinc, doncs, que els ingenus acostumem a ser força sensibles. I aquest fet ens predisposa per al conreu de les arts. Perquè un artista ha de tenir sensibilitat. Això no vol dir que, invariablement, els bons artistes hagin de ser o de mostrar-se ingenus. Res més lluny d’aquest qualificatiu que l’obra d’alguns creadors importants. Però sí que estic convençut que hi ha hagut grans artistes que s’han deixat portar per la ingenuïtat i això els ha conduït a obres d’una coherència i una sensibilitat exquisides. Nietzsche considerava “artistes ingenus” aquells que no són capaços de crear móns reals, sinó tan sols de reflectir certs aspectes de la realitat; els qui parlen de l’horror de l’existència amb un embolcall agradable, que és potser la manera menys ingènua d’abordar temes tràgics, perquè, com ja creien els grecs, al capdavall, l’art, a través de la bellesa, és una de les poques maneres de fer suportable la vida a la terra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de gener de 2017, i també al Pou Digital)

Infantesa i literatura

                Les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany tenen un denominador comú: totes evoquen el món de la infantesa i expliquen com un nen perd la innocència i es fa gran. Tres d’aquestes obres, a més, són textos autobiogràfics i, per tant, l’evocació del passat i la recreació del món infantil hi són explicats en primera persona.

                Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015), de Pep Albanell, Primer paisatge (Gregal, 2016), d’Isidre Grau, i Ha nevat sobre Yesterday (Proa, 2016), de Gabriel Janer Manila, són relats d’escriptors destacats que han superat la setantena d’anys, pertanyents a aquella generació d’escriptors que, nascuts poc després de la Guerra Civil i formats durant el franquisme, van recuperar la literatura catalana a partir dels anys seixanta i, sobretot, dels setanta. Albanell se centra en el descobriment de la literatura com un element imprescindible en el seu desvetllament vital. Grau recrea, amb una forta dosi de lirisme, els escenaris, les figures i els moments que recorda de la seva infantesa a Cerdanyola del Vallès, com si es tractés d’una col·lecció de postals i fotografies antigues. Janer Manila recupera l’univers de la seva infantesa i joventut, fins que va començar a fer de mestre, a través de gairebé quatre-centes pàgines on el protagonisme és tant o més d’aquells a qui va conèixer com del propi autor i la seva experiència viscuda. És curiós observar com el paradís de la infantesa, malgrat haver estat ple de penalitats, misèria, persecucions... no deixa de ser un refugi al qual molts escriptors tornen quan enfilen l’últim tram de la vida. El cas del quart finalista –La sega (Proa, 2015), de Martí Domínguez— és diferent. Aquí la infantesa perduda no és la de l’autor, sinó la del protagonista de ficció, en Goriet, fill petit d’una família de camperols valencians que, en plena postguerra, ajudaven (mig per por i mig per convicció) els maquis, que veu com el seu paradís és esmicolat per la por, el silenci i la tragèdia de la mort violenta.

                Albanell, Grau, Janer Manila i Domínguez han escrit quatre textos de primera qualitat, un dels quals acabarà per convertir-se, al febrer, en el dissetè guanyador del Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el primer número de l'any 2017)

@KRLS

Avui fa un any que Carles Puigdemont és president de la Generalitat. L'últim dia de l'any, al suplement Lectura, del diari Segre, que repassava els esdeveniments i els personatges del 2016, hi publicava, en comptes de l'article habitual, un breu retrat del president que reprodueixo a continuació.

                El president Puigdemont va irrompre a la primera línia de la política catalana per sorpresa i per la porta gran, d’alcalde de Girona a President de la Generalitat d’un dia per l’altre, en l’últim sospir d’una negociació que ja tothom donava per perduda. Els uns valoren el seu tarannà discret i d’altres abominen de la seva tofa inversemblant; a molts els va sorprendre el seu bagatge humanístic quan, en ser investit i prendre possessió del càrrec, va citar Gaziel i Pairolí, i molts el situen lluny de la solidesa com a líder i del perfil d’estadista del seu predecessor. La seva durada al capdavant de la primera institució del país és, però, una incògnita: hi ha qui li augura un fracàs imminent, qui el veu com un president de transició i qui ja el voldria com a president d’una futura República Catalana que, arribat el moment, qui sap si proclamaria a través d’una piulada a Twitter.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2016)

La resposta intel·ligent

Aquest dimecres, 11 de gener, presentem el recull Mística conilla (Ed. de 1984), de Jordi Lara. Un llibre excepcional del qual ja penjaré algun comentari en aquest bloc més endavant.
De moment, recuperem l'article publicat fa exactament vuit anys al diari Regió7, arran de la presentació que vam fer de l'anterior llibre de Jordi Lara, Una màquina d'espavilar ocells de nit (Ed. de 1984, 2008).

                Molts catalans som víctimes d’un autodestructiu complex d’inferioritat, un impuls inconscient que ens fa renegar d’alguns trets essencials de la nostra cultura a favor dels sempre virtuosos valors basats en el cosmopolitisme, la multiculturalitat i la modernor. Per això molts costums i festes tradicionals han caigut en l’oblit, víctimes d’aquesta actitud promoguda, sobretot, per un progressisme mal entès que, en el fons, pateix d’una greu falta d’amor propi. És l’actitud que ens fa menysprear els vins autòctons i, a la vegada, reivindicar un boicot a productes israelians, l’actitud d’arrufar el nas davant tot allò que faci tuf de barretina mentre degustem goludament kebabs en algun local del Raval barceloní.

                Proveu, si no, d’afegir-vos a una conversa entre aquests messies de la multiculturalitat i introduir-hi, per reivindicar-ne la recuperació social, el tema de la sardana. De segur que sortiran a col·lació conceptes com carrincló, ridícul o xaró, i us tindran per un abominable agent de la dreta nacionalista o per un estúpid provincià que només se sap mirar el melic. El que fa modern, com tots sabem, és assistir embadalit a concerts d’allò que se’n diu “músiques del món”, com si hi hagués músiques d’altres planetes!

                Per això, en aquest context, cal agrair tant un llibre com el de Jordi Lara (Vic, 1968), Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), que dijous vinent, dia quinze de gener [de 2009], es presenta a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, per iniciativa d’Òmnium Bages.

                Jordi Lara és conegut dins el món de la música i la dansa d’arrel tradicional com a conductor de programes de ràdio i televisió. El que caracteritza tots els projectes que du a terme aquest autor vigatà és la seva visió natural i desacomplexada de l’entorn musical i dansaire de les audicions sardanístiques, amb l’objectiu de modernitzar-ne la imatge pública. De fet, Lara ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel.

                Una màquina d’espavilar ocells de nit (divertida i anecdòtica definició de cobla) és un llibre tan ben escrit com difícil de classificar. Lara hi fa un homenatge als anònims músics de cobla i als grans compositors com Juli Garreta i Pep Ventura, i ho fa movent-se entre la novel·la i el recull de contes, entre el llibre de memòries i l’assaig artístic sobre temes sardanístics. El fil conductor dels set (o vuit) relats autobiogràfics i interrelacionats que componen el llibre és el món de la sardana, retratat des d’un punt de vista fresc, que no renega del folklorisme, però que el transcendeix amb una prosa realment potent que ens fa afirmar, sense embuts, que es tracta de literatura de primera divisió.

                El llibre i la feina de Jordi Lara en la difusió de la sardana són una resposta intel·ligent (i artísticament reeixida) als detractors d’aquesta música, una resposta destinada a “sufocar les arrufades de nas dels provincians cosmopolites, faixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d’aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d’esquerres, una mica esnobs i sectaris, que detesten el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideren patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 10 de gener de 2008)