Els marges

 

Des de l’octubre, tenim una nova oportunitat de submergir-nos en la prosa hipnòtica de Joan Jordi Miralles. Una oportunitat per retrobar-la o, si és el cas, descobrir-la. Amb Marginàlia (Males Herbes), Miralles recupera un gènere, el del relat llarg (entre la novel·la curta i el conte llarg), que ja va demostrar que dominava amb La intimitat de les bèsties (2017). Marginàlia són tres històries que, com és habitual en l’autor, mostren les obsessions d’uns personatges que viuen situacions inquietants.

    

Jardins presenta un vidu desbordat que, en el moment més cru de la pandèmia (carrers deserts, mascaretes, gel hidroalcohòlic, distància de seguretat), treballa com a jardiner i s’ha de fer càrrec de les filles petites i els sogres malalts. Amb una naturalitat que busca la neutralitat narrativa, retrata amb encert la quotidianitat del confinament i posa al descobert la intimitat i la fragilitat d’uns personatges profundament humans, en un lent i quotidià camí cap al col·lapse.

Reconquesta aborda el tema de la xenofòbia, amb una dona obsessionada per la “invasió musulmana”, casada amb un home enganxat a les tertúlies polítiques que no es perd ni un detall del judici del procés. Miralles va despullant dos personatges que, d’entrada, tenen alguna cosa de caricatura, però que van adquirint profunditat a mesura que avança el relat, sobretot en el cas de l’home, un pare “vell, fràgil i desemparat”, que se sent sol.

Marginàlia és el més àcid i inquietant dels tres relats, però també el més críptic, i el més líric. Genera més preguntes de les que resol. Un jubilat a qui apassiona l’art de guixar els marges dels llibres, afeccionat al voayerisme als marges de la ciutat (on es practica el cruising), es veu atrapat en una espiral d’esdeveniments surrealistes i sòrdids, a l’estil d’algunes pel·lícules de David Lynch, en companyia d’un noi abúlic a qui recull de nit prop de la torre de Santa Caterina, a Manresa, presentada com una ciutat mediocre i provinciana amb un to que pot recordar Bernhard quan parlava d’Àustria.

Tot i mantenir-se en temes i situacions recurrents (personatges obsessius i desubicats, visió àcida de l’actualitat propera, relacions entre pares i fills, atraccions malsanes...), la prosa de Miralles ha evolucionat, amb els anys, cap a un to cada vegada més contingut, una veu pròpia que, sense estridències, torba i atrapa el lector en una teranyina de sensacions contradictòries. No busca complaure, no fa una narrativa amable i fàcil de pair. Es fixa en detalls aparentment banals per penetrar en la intimitat dels personatges. Escriu amb un llenguatge fàcil de llegir, que flueix amb una naturalitat planera, però exigeix que el lector resti ben atent als marges del text, on hi ha la veritable transcendència de les històries que explica.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de desembre de 2021)

La tia Bepeta

 Era una dona forta i pragmàtica, com moltes de les dones de la seva generació. Dones que encara recorden la cruesa de la guerra i les misèries de la postguerra. La tia Bepeta va morir fa deu dies. Tenia 98 anys, als quals havia arribat amb una lucidesa insòlita. Amb l’arribada de la pandèmia i el confinament, va decidir sortir poc de casa. Evitava el virus (la pesta, en deia ella) i el virus li va passar de llarg. Els anys, però, se l’han endut.

Va viure sempre a casa. Encara era una nena quan va presenciar una tragèdia que la va marcar per sempre. Va ser durant la guerra, quan el front el marcava el Segre i Alpicat havia quedat al costat «nacional». A casa hi tenien allotjat (si us plau, per força) un oficial jove. Una veïna de l’edat de la tia, la Maria, atreta per la novetat, va retreure al militar que portés una arma per casa. L’oficial la hi va mostrar creient que estava descarregada, però la pistola es va disparar i la pobra Maria, amb prou feines una adolescent, va morir a l’acte. La tia, al cap de més de vuitanta anys, encara recordava aquell episodi amb una compunció corprenedora. Després de la guerra, les alegries van escassejar, a cal Fuster. El meu padrí va morir al cap de poc, encara jove, i tirar la casa endavant (tres dones i un noiet, el meu pare) va ser complicat. Ella i la tia Maria, la germana de l’ànima, no van tenir temps, ni ganes, ni ocasió de pensar en elles i es van quedar a casa, solteres, tota la vida. Els meus germans i jo hem tingut la sort d’haver comptat amb tres mares. La tia Bepeta era la qui es mirava el món amb un sentit més pràctic. De gran, sempre s’ho feia venir bé per repetir alguna de les seves frases memorables. Deia que el sistema de pensions era l’única cosa bona que havia fet Franco. Assegurava que els més rics d’abans no tenien moltes de les comoditats de les quals ella gaudia ara. Afirmava que en l’actualitat la gent està més pendent de passejar els gossos que no pas els vells. I repetia, una vegada i una altra, que a aquestes altures l’única cosa que li importava era que els joves estiguéssim bé, que ella ja ho tenia tot fet i que no li feia por la mort, sinó donar feina. «Que Déu em doni una hora més de coneixement que de vida», sentenciava.

Doncs ara sí que la tia Bepeta ja ho ha fet tot. Segur que al llarg de la seva existència senzilla devia cometre errors, però jo només en recordo encerts, tendresa i amor cap als germans, cap a la cunyada –la meva mare, que s’havia convertit en una germana més—, i cap als nebots, que érem com els seus fills, de la mateixa manera que ella era per a nosaltres una mare més. Tres mares d’una generació de dones fortes, resolutives, fetes d’empenta i cor. La tia Bepeta, com totes les dones d’aquella generació, ens ha fet com som. Cal recordar-les, sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de novembre de 2021)