diumenge, 20 de febrer del 2022

Escriure, com i què?

 

M’interessen els textos on bons escriptors parlen d’escriure. A casa nostra n’han publicat veus autoritzades com Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol o Vicenç Pagès Jordà. És en el món anglosaxó, però, on hi ha més tradició d’escriptors que materialitzen en forma de llibre l’explicació de la seva experiència creativa. L’Altra Editorial és qui més vetlla, ara mateix, per fer-nos arribar aquesta mena de reflexions literàries més o menys onanístiques (ja havia publicat Escriure, d’Stephen King, o Viure escrivint, d’Anne Dillard) i va treure fa uns mesos Suspens. Com escriure una novel·la d’intriga, de Patricia Highsmith, amb traducció d’Alba Dedeu.


La lectura de Suspens és força interessant. No hi ha fórmules màgiques, perquè donar-ne no és l’objectiu de l’autora i seria una estafa al lector, però sí consells que poden servir a l’escriptor que comença. Highsmith parla, d’una manera pràctica i nítida, des de l’experiència artística pròpia i amb un to gens alliçonador, de com germinen les idees, de com la vida quotidiana pot propiciar-les, de com es desenvolupen aquestes idees i com s’enriqueix i es construeix la trama, de l’embranzida necessària per escriure un llibre, de la construcció de personatges, de la importància de la primera pàgina, dels vincles entre el ritme i l’estat d’ànim, del talent i l’ofici (“les dues coses han d’anar plegades”), dels obstacles, del punt de vista, dels esborranys d’un text o de les revisions. Explica el seu mètode. No és un manual, sinó un cop d’esperó adreçat a escriptors novells. Els consells no són gens pretensiosos, més aviat s’hi detecta honestedat o, fins i tot, humilitat, com quan aconsella aprofitar els punts forts de cadascú, donant per descomptat que és molt difícil ser bo en tot i que no és el seu cas. Arriba a la conclusió que, si una novel·la de suspens és bona és perquè, al capdavall, és una bona novel·la. “L’escriptor –diu— hauria de saber per què els seus personatges es comporten com ho fan, i hauria de ser capaç de respondre’s aquesta pregunta a si mateix. És així que neix el coneixement de l’ànima humana, i és així que el llibre adquireix valor”. I això val per a qualsevol novel·la, sigui o no de suspens.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2022)

Miralls

 

Hi ha un tiktoker gironí que ha fet virals alguns vídeos on imita una mestra de català. Imitar mestres i professors és una pràctica humorística en què qualsevol estudiant s’ha esplaiat algun cop. En un dels més coneguts, fa una prou bona imitació. Repassa tot de tòpics («A casa teva guixes a sobre de la taula del menjador?», «Això ho netejaràs amb la llengua», «No som pas nens de P3!») i gasta un accent i una dicció força bons, que sobten, especialment tenint en compte que el xicot no parla habitualment (diria que ni tan sols de tant en tant) en català i que, de fet, és incapaç de mantenir aquesta llengua quan l’entrevisten al Planta baixa de TV3. En l’entrevista explica d’on va sortir el personatge que l’ha fet popular: un dia, diu, amb uns amics, van decidir posar-se a parlar en català per divertir-se i a ell se li va acudir imitar una mestra (que deu ser un dels seus pocs referents en català) i li va sortir tan bé que va decidir penjar un vídeo. És a dir, que el català és, per a alguns, una llengua entre exòtica i acadèmica que, fora de l’escola, serveix tan sols per fer riure. Valoracions sociolingüístiques a banda, la imitació és força encertada i de segur que a més d’un docent li ha fet pujar els colors en veure-s’hi retratat. Com deu passar a més d’un polític quan es veu reflectit en el mirall paròdic del Polònia. Com devia passar a molts joves amb aquell programa de TV3 titulat, justament, Efecte mirall, on nois i noies de 20 anys es gravaven en la seva vida quotidiana amb la finalitat de mostrar el fresc d’una generació i que els espectadors de la mateixa edat poguessin veure-s’hi reflectits.


De vegades la literatura té també aquest efecte: ens sorprèn o ens incomoda reconèixer-nos en segons quins personatges. És el que els passa a alguns adolescents quan llegeixen El vigilant en el camp de sègol: més d’un cop m’he trobat que algun em comenta que no li ha agradat que el protagonista sigui tan negatiu, que tot li sembli una merda. I aleshores em miro l’adolescent i penso que la literatura ha fet la seva màgia: ha posat el lector davant d’un mirall i allò que ha vist li ha fet arrufar el nas.

En veure la imitació del tiktoker Raúl Roco, alguns s’han escandalitzat pel fet que utilitzi el català tan sols per burlar-se de l’ús d’aquesta llengua. Altres, en canvi, agraeixen que hi hagi vídeos virals en català, encara que siguin paròdies estripades. I n’hi ha que diuen que els catalanoparlants tenim la pell molt fina i no sabem entomar les bromes. Potser tots tenen raó. Però estic convençut que a més d’un, com potser al mateix tiktoker, acostumat a la comoditat que et dona parlar una llengua poderosa i subordinant, li convindria també un bon mirall al davant, algú que, per exemple, l’imités en l’entrevista que li van fer a TV3.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de febrer de 2022)

dilluns, 7 de febrer del 2022

Bilingües o llirilingües?

 

Molts dels qui més es posen a la boca les virtuts del bilingüisme són parlants que no el practiquen o el practiquen amb un clar desequilibri en favor del castellà. Parlen de riquesa i de tolerància per afirmar, tot seguit, que la «lengua común» és aquella que uneix i garanteix la sacrosanta convivència en una Espanya multilingüe i multicultural però, sobretot, espanyola i castellana. L’argument, emparat en la força política d’un estat i en la mentalitat submisa i acomplexada dels parlants de la llengua històricament minoritzada, fa fortuna especialment entre els joves, que fan del castellà la llengua de les xarxes («per arribar a tothom») i abominen d’un català que, ai!, no és prou enrotllat i resta seguidors.

Fixeu-vos que, molt sovint, qui canta les virtuts del bilingüisme és qui en realitat defensa el bilingüisme dels altres. El bilingüe pot utilitzar dues llengües (oh, riquesa!) però es veu obligat a emprar la del monolingüe quan hi interacciona. Està molt bé que tu siguis bilingüe perquè així, quan t’adrecis a mi i a tots els monolingües castellans ho faràs, naturalment, en la «lengua común». És el bilingüisme «que nos dimos entre todos», el que dona per fet que només utilitza dues llengües una part de la comunitat, la part feble. I si pretens que sigui a l’inrevés, si deixes de ser condescendent i planteges que els castellanoparlants haurien de canviar de llengua quan se t’adrecen, et tractaran de tancat, de provincià, de supremacista, de talibà, d’intolerant, de radical, de nazi i de traïdor.

La llengua només la salvarà (i, sí, estic convençut que encara es pot salvar) la convicció per part dels parlants que és a les nostres mans salvar-la, i que una llengua només se salva amb l’ús continuat i persistent dels qui la senten com a pròpia i la incorporació de nous parlants que tinguin la necessitat d’utilitzar-la. El mantra segons el qual si el català va sobreviure al franquisme no morirà mai és enganyós i d’un cofoisme ingenu. Només cal parar l’orella a les converses entre la gent jove, al carrer, al pati de l’escola o al Tik-tok. Només cal fixar-se en quina llengua es desenvolupen les converses quan entre els qui parlen n’hi ha un (només un) que s’expressa en castellà. I no s’hi val a exhibir, ara, quatre experiències individuals, heroiques i excepcionals, de resistència lingüística. Cal tenir les coses clares: el bilingüisme sempre acabarà beneficiant una de les dues llengües que suposadament conviuen en equilibri, i sempre serà la més poderosa, la que té un estat, unes lleis impositives i uns mitjans addictes al darrere, aquella en la qual està legalement permès i socialment ben vist ser monolingüe. Pensar una altra cosa és (amb permís del Pau Vidal, de qui manllevo el concepte) llirilingüisme en estat pur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de gener de 2022)

Tres bons llibres

 

Una manera de sondejar la salut d’una literatura és fixar-se en els finalistes dels premis literaris que s’atorguen a obres publicades. No fa gaire, per exemple, van fer-se públics els del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any (Núria Bendicho, Joan-Lluís Lluís i Jordi Cussà) i els del Premi Joaquim Amat Piniella (Maria Lluïsa Amorós, Vicenç Villatoro i Rafael Vallbona). Una bona collita que, tothom qui diu que la literatura catalana va coixa de qualitat, hauria de considerar i llegir.

Els tres finalistes de l’Amat-Piniella es presentaran el 19 de gener al Casino, en un acte conduït per l’escriptora Imma Cortina i la presència dels tres autors. Maria Lluïsa Amorós hi presentarà Els nens de la senyora Zlatin (Columna), una novel·la carregada de sensibilitat que combina, en un conjunt narratiu ple d’anades i vingudes cronològiques molt ben dosificades, la recreació d’un episodi real, la vida a la Vil·la Anne-Marie, on el matrimoni Zlatin va acollir fins a una vuitantena de nens jueus durant la Segona Guerra Mundial, amb la història fictícia de l’Octavi que, en l’actualitat, escriu una novel·la inspirada en el seu avi enigmàtic, del qual sap que va arribar de França i poca cosa més. Vicenç Villatoro hi defensarà La casa dels avis (Proa), el llibre que, amb prosa nítida, reflexiva i sucosa, clou l’ambiciosa trilogia, molt documentada, rigorosa i exhaustiva, sobre la seva família, que va molt més enllà de l’anècdota i s’erigeix com una reflexió de primer ordre sobre l’arrelament, l’emigració, la identitat o la història del segle XX. Finalment, Rafael Vallbona parlarà de Swing, una novel·la que aconsegueix explicar una època, plena de contrastos socials, a partir de l’arribada i la popularització del jazz durant els anys 20 i 30, símbol d’una modernitat que, a casa nostra, es veuria dramàticament aturada amb la victòria feixista del 39, i ho fa amb un llenguatge àgil, creïble, precís i expressiu, molt d’acord amb el contingut i el missatge.

Mil sis-centes pàgines de bona literatura que ompliran la sala d’actes de Centre Cultural del Casino abans que el 23 de febrer es faci públic el nom del guanyador.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2022)