País Petit?

 

Al disc Verges 50 (1980), hi ha una de les cançons més conegudes i boniques de Lluís Llach, País petit. A diferència del que pensa molta gent, Llach no la va compondre pensant Catalunya. Pensava en l’Empordà, amb una visió en la qual, de fet, tothom es pot reconèixer (un lloc que, «quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist», on «des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí»). Al llibre Història de les seves cançons (La Campana, 1986) ho diu ben clar: «és una mena de cant a l’Empordà, encara que per extensió s’hi poden trobar altres coses de Catalunya». No sempre és té prou entès que el concepte «país» és molt flexible i no ha d’interpretar-se necessàriament com a sinònim de nació ni, encara menys, d’estat. Seria una mica l’equivalent a l’italià «paese». Per a Llach, el seu país és el món que retrata musicalment en aquell disc conceptual, el món de la seva infantesa: Verges i l’Empordà. I, és clar, el món dels infants és petit, sempre. En aquest sentit, la cançó transmet un missatge universal, perquè tothom ha crescut en un país petit. No pot ser d’una altra manera. Hi ha, però, una certa tendència a entonar aquesta cançó, com una mena d’himne, en actes de reivindicació nacional en què, de manera més o menys explícita, es dona a entendre que el «país petit» de la lletra és Catalunya o, fins i tot, el conjunt dels Països Catalans. I això, des del meu punt de vista, per més que a alguns el mot «país» aplicat a la seva terra els ompli d’emoció, és tan legítim com estratègicament equivocat.

No soc de treure pit ni de pensar que visc al més gran ni al millor lloc del món, però considerar-nos un país petit ens mostra acomplexats i esperona poc l’autoestima nacional, de la qual anem força escassos. Com s’ha de prendre ningú seriosament les teves reivindicacions si parteixes d’una premissa tan modesta com la de considerar petit el teu país? Petit en comparació a què? La identificació amb un país petit només s’explica si es parla de Catalunya en comparació al gran estat-nació de ressons imperials al qual estem sotmesos. Segons aquesta mirada, ells tenen un país gran i nosaltres un de petit. Si els comparéssim amb la Xina, però, Espanya, França o Alemanya també serien països petits.

Potser sí que el nostre país és petit, però potser només ho és en ambició. Hi ha molts estats, nacions o països al món que tenen una demografia i una extensió geogràfica similar o inferior a Catalunya i, encara més, als Països Catalans, però als seus habitants mai no se’ls acudiria afirmar que viuen en un país petit. Demaneu-ho a un nicaragüenc, a un danès, a un suís, a un albanès, a un búlgar o a un irlandès, si viuen en un país petit...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Nadal de 2022)

Ofendosos

 

En la variant nord-occidental del català, l’adjectiu «ofendós» no es correspon exactament a la definició d’«ofensiu» («que ofèn, que ataca») que apareix al diccionari. «Ofendós» inclou i matisa aquest significat i, en tot cas, s’acosta al d’una altra paraula que també trobem al diccionari general: «ofenós». De fet, el Diccionari català-valencià-balear situa el mot a Lleida (pronunciat «aufendós») i el defineix igual que «ofenós» («que ofèn o molesta»). L’ofendós, però, no sempre aconsegueix el seu propòsit. L’ofendós és aquell que, normalment amb arrogància, ataca (verbalment) amb voluntat d’ofendre, de ferir, de molestar, però als ulls de la resta moltes vegades es desqualifica a si mateix en l’intent. Ofendós és, per exemple, el nazi analfabet que es passeja pel carrer amb símbols feixistes tatuats al muscle i opina que les dones, els indigents, els gais o els immigrants són éssers inferiors a ell. Ofendós és, també, aquell que fonamenta el seu prestigi en els defectes del proïsme, que presumeix ostensiblement d’allò que el fa sentir superior amb l’objectiu, sobretot, de deixar en evidència aquell a qui té al costat. I ofendós és, naturalment, el poderós que es creu ungit per la gràcia divina i actua amb absolut menyspreu cap a la dignitat d’aquells que s’interfereixen en la consecució dels seus propòsits.

I no se m’acut un millor adjectiu que el d’ofendós per qualificar aquell perfil de tuitaire que, entre la condescendència petulant, la insolència prepotent, la desqualificació sistemàtica i l’insult gratuït, es passeja per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que l’envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fos el guardià d’una veritat que únicament es troba al seu abast. N’hi ha uns quants, d’aquests. Alguns amb perfils anònims i altres amb el seu nom real. De vegades es riuen les gràcies entre ells i tots, encara que costi d’entendre, tenen un seguici més o menys fidel. No n’esmentaré cap, perquè no vull convertir-me en la diana dels seus atacs. Els insults i les desqualificacions em bloquegen i em converteixo en una víctima fàcil per a aquesta mena de depredadors en línia. I això que sovint els donaria la raó, en allò que piulen, perquè la seva incapacitat per generar empatia no anul·la la seva intel·ligència. Només diré que la majoria són homes, que la majoria parteixen d’una pretesa expertesa (en gastronomia, televisió, literatura o filosofia) i que, tot s’ha de dir, la majoria excel·leixen en l’art de remenar paraules: escriuen molt bé i dominen a la perfecció els mecanismes verbals que porten a l’eloqüència. I, tanmateix, tot i admirar la seva capacitat discursiva, no puc deixar de veure’ls com a incompetents socials, com a ofendosos de primer ordre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de desembre de 2022)

Què vam fer malament?

 

Com pot ser que els joves tinguin tan poca vergonya? Com és possible que s’enfrontin amb impertinència a pares, professors, veïns o a qualsevol adult que els cridi l’atenció? Com s’entén que siguin tan maleducats? Per què els costa tant d’assumir la responsabilitat d’allò que han fet? Aquestes preguntes, i altres de similars, se les ha fet la humanitat des que el món és món. Fa més de dos mil anys, Sòcrates deia –per boca de Plató, és clar— que els joves de la seva època eren uns impresentables, que havien perdut l’educació i faltaven al respecte a pares i mestres. Aquest mantra l’han repetit totes les generacions d’adults al llarg de la història de la humanitat i no cal dir que, si fos cert, la tendència persistent i exponencial ens hauria dut a cotes insostenibles de degradació. Suposo que els humans, quan arribem a certa edat, necessitem pensar que el nostre temps ha estat únic i irrepetible, que hem viscut en el millor dels mons i que, per tant, la nostra joventut va desenvolupar-se en els valors més encertats, en l’entorn més adient i amb els referents més positius. No com la d’ara (i entenguis per «ara» qualsevol moment de la història). Abans sí que sabíem passar-nos-ho bé, diem. Abans escoltàvem música de veritat, assegurem. Abans sabíem parlar millor i no fèiem tantes faltes quan escrivíem. Abans... Per poc que hi rumiem, l’abantisme –que hem de considerar inherent a la nostra naturalesa— no condueix a res de bo, només al lament estèril i a la flagel·lació masoquista.

I, tanmateix, és inevitable caure en aquests tòpics. I encara més: quan arribes a aquella edat en què els cabells blancs comencen a guanyar la guerra als foscos –sempre que hi hagi cabells, és clar— i en què ens fem conscients que el camí que queda per recórrer és més curt que el que portem recorregut, tendeixes a ampliar la purga generacional i ja no són tan sols els adolescents els qui han perdut el nord de l’educació, l’ordre i la decència, sinó també –o, sobretot— els seus pares. I és aleshores que ens hauríem de demanar què vam fer malament, quan aquests que ara són pares eren els nostres fills, nebots o alumnes. Per què els pares dels adolescents, a qui nosaltres vam contribuir a educar, han criat aquests monstres als quals ho justifiquen tot i als quals defensen fins i tot davant les evidències contrastades? Per què no els lliguen més curt? Per què ells mateixos es comporten, de vegades, com criatures? No tinc respostes perquè, en realitat, no n’hi ha. D’aquí a cent anys adults i vells continuaran fent-se preguntes similars.

En tot cas, quan decidim que aquells que venen darrere nostre són pitjors que nosaltres, considerem si no hi tenim alguna cosa a veure els qui els hem precedit. O rumiem si, de debò, nosaltres som tan bons i ells tan dolents.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2022)

Celebrar Cussà

 

Una anomalia injusta que ha viscut la literatura catalana en les darreres dues dècades ha estat el poc ressò que, al llarg de la major part d’aquest període, ha rebut l’obra de Jordi Cussà. L’escriptor berguedà, conscient del seu talent i amb una dedicació abnegada a la literatura, va escriure i publicar diverses novel·les que, tret d’algun fugaç reconeixement en forma de premi o de crítica entusiasta, van obtenir una acollida massa tèbia. Comptava amb lectors fidels, que defensàvem i celebràvem els seus textos, però al rovell de l’ou barceloní, que és on es remenen les cireres, se’l tenia poc en compte i les seves novetats rarament van aconseguir el tractament merescut per part dels mitjans.

Després de morir, el juliol de 2021, la figura i l’obra de Jordi Cussà han tingut una projecció que no s’havia vist abans: han aparegut lectors insospitats, la crítica el reivindica i –ai las!— resulta que hi ha editorials que es barallen per la seva obra i, fins i tot, qui ha jugat brut per aconseguir-ne els drets. Tot plegat, a part d’arrencar-nos un somriure trist (contents pel reconeixement i tristos per la tardança), hauria de fer-nos reflexionar.

Des de l’octubre, a diverses llibreries del país s’ha repetit un acte entranyable i, alhora, reivindicatiu. Amb el títol «Celebrem Jordi Cussà», amics i lectors de l’autor el recorden i llegeixen fragments de les seves dues novel·les més emblemàtiques: Cavalls salvatges i Formentera Lady. A Manresa això va succeir el 24 de novembre, a la Papasseit. L’objectiu, a banda de gaudir de les paraules que va deixar escrites, és també denunciar la indefensió legal en què han quedat les dues editorials que havien publicat aquests dos títols (L’Albí i Labreu), els quals, a partir del gener, podrien desaparèixer del seu catàleg perquè n’ha adquirit els drets una altra editorial. Cada vetllada ha tingut el mateix format i cadascuna ha estat diferent, perquè els amics i els lectors no són pas els mateixos a tot arreu. I, malgrat que tot plegat té un regust agredolç, si d’aquestes vetllades se’n pot extreure una conclusió positiva és la d’adonar-se de la quantitat de «cussanians» (antics o neòfits) que hi ha per tot el territori.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2022)