tag:blogger.com,1999:blog-30194132976833665342024-03-13T17:30:41.287+01:00Lletra de batallaEl bloc de Llorenç CapdevilaLlorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.comBlogger672125tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-4776392355187715812024-03-03T20:00:00.005+01:002024-03-03T20:00:52.017+01:00La novel·la de l'any<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Entre les lectures del 2023, n’hi ha una que em va impactar
especialment: <i>La mestra i la Bèstia</i>, d’Imma Monsó
(Anagrama). No sé si és la millor novel·la de l’any, però sens
dubte es una de les meves preferides, com ho ha estat per al jurat
del Premi Òmnium i per al del Premi Joaquim Amat-Piniella.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEghb6DvcDt1pFQNx1H0dmPD7R1Bn0N1rkNeS8ekQsGRmxiLcWgzXCuFZiT00nuAhjT5Sibqcer1nG9i_b8lAOSEcWYMUV7UOgW_RQJkw0NLQBtyXY5c_fDzYuxvVGjI65CryaNbuBp3G2gJk-fQxPUoLbX-lh1MxlDvRJd0qXGNAEkEXP1Vp1cbpuQ3Gk0" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="282" data-original-width="179" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEghb6DvcDt1pFQNx1H0dmPD7R1Bn0N1rkNeS8ekQsGRmxiLcWgzXCuFZiT00nuAhjT5Sibqcer1nG9i_b8lAOSEcWYMUV7UOgW_RQJkw0NLQBtyXY5c_fDzYuxvVGjI65CryaNbuBp3G2gJk-fQxPUoLbX-lh1MxlDvRJd0qXGNAEkEXP1Vp1cbpuQ3Gk0" width="152" /></a></div><br />Els mèrits
literaris de <i>La mestra i la Bèstia</i> són diversos: una prosa
portentosa i alhora senzilla, carregada de matisos que poden anar de
la gravetat a la ironia en un mateix paràgraf; un personatge complex
i radicalment monsonià (una noia tan humana com introvertida, tan
ingènua com autosuficient, tan silenciosa com excèntrica); un
diàleg permanent amb altres expressions artístiques, com ara la
música (Duke Ellington, Schubert, Strauss o la bossa nova de
Vinicius de Moraes); personatges secundaris molt interessants, com la
tia Júlia (que sent una especial debilitat pels comiats, sobretot si
són de pretendents), el Doctor Flos (que havia estudiat amb Màrius
Torres) o, naturalment, el magnètic Simeó, la Bèstia. La novel·la
té la capacitat d’oferir una mirada nova a temes extensament
tractats: les conseqüències de la guerra, la resistència
antifranquista, la repressió durant la dictadura o el mite de la
bella i la bèstia. La protagonista és una víctima col·lateral de
la guerra i una metàfora del temps en què viu, educada per la mare
en l’aïllament d’una casa solitària, enmig d’un secretisme
que fa que la noia, als 19 anys i òrfena, arribi a Dusa, un poblet
imaginari de l’Alta Ribagorça, per fer de mestra, sense haver
tingut contacte amb el món i amb la decisió de portar a terme el
seu principal objectiu vital (ser autosuficient) així com tres
desitjos plens d’ingenuïtat: tenir casa pròpia, veure caure la
neu i formar part d’una comunitat de persones. A Dusa, mentre anem
coneixent detalls de com va créixer a la casa solitària de la
carretera (amb una mare malaltissa, un pare amb una dedicació
misteriosa i un veí taciturn), la Severina (que de molt petita va
descobrir que tot era finit i, com a conseqüència, «només era
capaç d’estimar el que estava a punt d’extingir-se», i que «té
molt a perdre, per més que es pensi que ho ha perdut tot»)
descobreix com és el món i, gràcies sobretot al guiatge del Simeó
i la Justa, enmig d’una atmosfera trista que contrasta amb un agut
sentit de l’humor (és antològica, en aquest sentit, la
divertidíssima reunió de joves mestres que porten un «inventari de
partits»), arriba a interpretar i donar sentit a la informació que
fins llavors no havia estat capaç de processar.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El rovell de la
història és, doncs, un any en la vida de la protagonista, un curs
escolar, en què (com els grans personatges literaris) no farà
canviar la història, sinó que canviarà amb la història.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 18 de febrer de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-1665436635850478952024-03-03T19:57:00.003+01:002024-03-03T19:57:17.281+01:00Finalistes amb banda sonora<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Al marge de la temàtica històrica i social que han de tenir per
optar al Premi, i al marge també dels indiscutibles mèrits
literaris amb què compten, les quatre obres finalistes del XXIVè
Premi Joaquim Amat-Piniella estan carregades de música.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Són quatre
novel·les amb banda sonora.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEj6m1dyXuzsYL0olKv5SJJhyJ2jfwBe0pojsgbxUalxFqMv2T74VnII7_5XqCKuLOU80zP_yvZZICB2YktNUmuSG5nN2P2POxlzHPoTkggHt4ZExuaaJDFaNdiMhvHnZj2hFXLFmHBqGVYKF9Mmnc6ae26pXKezPfxAjapphERPB2kn3TcZVG9OUXNFUfc" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="928" data-original-width="1200" height="333" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEj6m1dyXuzsYL0olKv5SJJhyJ2jfwBe0pojsgbxUalxFqMv2T74VnII7_5XqCKuLOU80zP_yvZZICB2YktNUmuSG5nN2P2POxlzHPoTkggHt4ZExuaaJDFaNdiMhvHnZj2hFXLFmHBqGVYKF9Mmnc6ae26pXKezPfxAjapphERPB2kn3TcZVG9OUXNFUfc=w430-h333" width="430" /></a></div><br /><br /></div>Així, entre les
pàgines de <i>París érem nosaltres</i> (Columna), d’Andreu
Claret, van sonant els acords de les composicions de Pau Casals, que
també apareix com a personatge, perquè és amic del protagonista
(que no és altre que el pare de l’autor). La figura de Casals va
exercir, de ben segur, una influència enorme en la família Claret,
fins al punt que dos germans de l’autor, Gerard i Lluís, s’han
dedicat professionalment a tocar el violoncel.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Si les notes del
violoncel sonen a <i>París érem nosaltres</i>, a la novel·la de
Xavier Bosch, <i>32 de març</i> (Univers), se sent com sona l’oboè,
instrument que toquen dos dels protagonistes (la Margaux i el Damien)
i gràcies al qual entren en contacte i s’enamoren. Per la banda
sonora de <i>32 de març</i> (que podem trobar a Spotify en forma de
llista de reproducció) s’hi passegen obres de Rimsky-Korsakov,
Debussy, Txaikovsky, l’ànec de <i>Pere i el llop</i> de Prokófiev,
Schubert... però també Louis Armstrong, Ella Fitzgerald o Carla
Bruni.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> A <i>1969</i>
(L’altra), d’Eduard Màrquez, hi sona música de la més moderna
que es produïa a Barcelona l’any que dona títol a la novel·la.
La veu d’un testimoni (val a dir que la novel·la és un collage de
documents i testimonis reproduïts amb fidelitat), que ben bé podria
ser Pau Riba, hi explica com es va gestar un dels discos més
influents de la història de la música moderna en català: <i>Dioptria
</i><span style="font-style: normal;">(el primer volum del qual va
sortir l’any 1970)</span>; i un altre testimoni, que ben bé podria
tractar-se de Jordi Batiste, parla de la formació del grup Máquina!,
una de les primeres bandes de rock progressiu a casa nostra.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Finalment, a <i>La
mestra i la Bèstia</i> (Anagrama), d’Imma Monsó, la música també
hi és protagonista. Un dels personatges, per exemple, se suposa que
va assistir al naixement de <i>Chega de Saudade</i>, una joia de
l’aleshores incipient bossa nova, composta per Antonio Carlos
Jobim, amb lletra de Vinicius de Moraes i popularitzada per Jo<a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Jo%C3%A3o_Gilberto"><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">ã</span></span></span></span></span></span></span></span></span></a><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">o
Gilberto. I, a banda d’aquesta música brasilera, també s’hi
sent el jazz de Duke Ellington o </span></span></span></span></span></span></span></span></span><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">alguns
temes</span></span></span></span></span></span></span></span></span><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">
clàssic</span></span></span></span></span></span></span></span></span><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">s</span></span></span></span></span></span></span></span></span><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">
de Schubert i Strauss.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;"> </span></span></span></span></span></span></span></span></span><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="font-style: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: #ffffff;">El
diàleg entre disciplines artístiques és sempre un estímul per al
lector/oient/espectador.</span></span></span></span></span></span></span></span></span></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-variant: normal;"><span style="color: black;"><span style="font-family: Liberation Serif, serif;"><span style="font-size: small;"><span style="letter-spacing: normal;"><span style="text-decoration: none;"><span style="font-weight: normal;"><span style="background: rgb(255, 255, 255);">(Article publicat a <i>El Pou de la gallina</i>, a la secció "Àlbum de visites" del número de febrer de 2024. Foto: Joan Closas)</span></span></span></span></span></span></span></span></p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-42971547053696144302024-03-03T19:49:00.004+01:002024-03-03T19:49:59.886+01:00Finalistes 2024<p> Quatre són, quatre, un any més, les obres finalistes del Premi
Joaquim Amat-Piniella. I, com sempre, serà un maldecap per al jurat
triar la guanyadora perquè totes estan dotades de virtuts temàtiques
i literàries que justifiquen l’accés a la final.</p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiuzjpMx68QX5_3Y7mPGFPyvUpNLDwUwD0_aIpKsrxzrcgOOfUlbTEX_9_e2fzqKO64N-IBi9Qpsg2BmRC8qeiyxod0jsX7twIpw4-GmACXMz9M4ZHrEpyi3pHPvk4asg1UTgDRv2nP9-GPiMYScSOkBAfy3IpCRi3oP6fsHDIiv0LCjpGM_362fPKEnLs" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="288" data-original-width="175" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiuzjpMx68QX5_3Y7mPGFPyvUpNLDwUwD0_aIpKsrxzrcgOOfUlbTEX_9_e2fzqKO64N-IBi9Qpsg2BmRC8qeiyxod0jsX7twIpw4-GmACXMz9M4ZHrEpyi3pHPvk4asg1UTgDRv2nP9-GPiMYScSOkBAfy3IpCRi3oP6fsHDIiv0LCjpGM_362fPKEnLs" width="146" /></a></div><br /><i>32 de març</i>
(Univers), de Xavier Bosch, són dues històries d’amor ambientades
a París, enllaçades però situades en plans temporals diferents:
una en l’època més o menys actual (l’any 2008) i una altra en
el París de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. Amb
aquesta història carregada de música, Bosch demostra una vegada més
perquè és ara mateix un dels autors més llegits en llengua
catalana.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><i></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjD8weFd0FzOC0WTQBcUl3pbgDub1zNxX_jxjJCSKMjwk5CkdfAtC24Hdgk3ZD0GpUzYPfwzY0cp3ObyOzyJ_3mlhAsZ7ob2gy4g3ztHqYu7yFD3PywOF9X2ISwpSse9ebcwsvdLgTjJteBtBVnvyTBT0uvLBv2YKA-5_HSJlEraDUBhqhLsXDKF1iHE38" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="278" data-original-width="182" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjD8weFd0FzOC0WTQBcUl3pbgDub1zNxX_jxjJCSKMjwk5CkdfAtC24Hdgk3ZD0GpUzYPfwzY0cp3ObyOzyJ_3mlhAsZ7ob2gy4g3ztHqYu7yFD3PywOF9X2ISwpSse9ebcwsvdLgTjJteBtBVnvyTBT0uvLBv2YKA-5_HSJlEraDUBhqhLsXDKF1iHE38" width="157" /></a></i></div><i><br /></i><i>París érem
nosaltres</i> (Columna), d’Andreu Claret, es presenta amb un format
literari interessant. És la història d’un surienc que va haver
d’exiliar-se després de la Guerra Civil, narrada pel seu fill
(l’autor) en forma de novel·la: la reconstrucció novel·lada dels
records del pare, un relat testimonial i autèntic. És el retrat
d’un home decidit, just, dialogant, resolutiu, íntegre i amb dots
de lideratge.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><i></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjb3FpJ84fNVwT9p78ZegZ3p2eXWCNB__iqAGfQ9PLhL_oN_uCe6SgbbLfWYNHL6x8tWRdD26jmxXvWiwdUyGWGt5oZkf3GG_7PJrfU8nUWsCsyga_Zv3zi3iKLRCJtKTiiSbgRfWEXId8Trz9s9yUNlA9Fv6ChhRSf_1MKv6q_phyEgi0UELCzuTd-TT8" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="280" data-original-width="180" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjb3FpJ84fNVwT9p78ZegZ3p2eXWCNB__iqAGfQ9PLhL_oN_uCe6SgbbLfWYNHL6x8tWRdD26jmxXvWiwdUyGWGt5oZkf3GG_7PJrfU8nUWsCsyga_Zv3zi3iKLRCJtKTiiSbgRfWEXId8Trz9s9yUNlA9Fv6ChhRSf_1MKv6q_phyEgi0UELCzuTd-TT8" width="154" /></a></i></div><i><br /></i><i>1969</i>
(L’altra), d’Eduard Márquez, és una proposta literària
innovadora, el fruit d’un replantejament creatiu radical. Un text
on el narrador desapareix darrere d’un collage textual format per
documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es
complementen: transcripcions de testimonis, informes policials,
declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència
privada, decrets, discursos... Un retrat polièdric de l’any que va
començar el final de la dictadura.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><i></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi55s33O-PbYcwug42fweoHSqZsIUj6kuCuNhRS9R7ff5xWD3PycLOW41SfkpX7ZfgcXBohBLqls8NXdZ1njyxL_iII7ZZIRKDtRmVypH4vULjZGLzgqMptXP_zqklvUwY49S_Lpz3QnUbScsbDMwO8qipt_etsr_4VZLcuAJd7M8sAXft2OkfROO1FnQU" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="282" data-original-width="179" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi55s33O-PbYcwug42fweoHSqZsIUj6kuCuNhRS9R7ff5xWD3PycLOW41SfkpX7ZfgcXBohBLqls8NXdZ1njyxL_iII7ZZIRKDtRmVypH4vULjZGLzgqMptXP_zqklvUwY49S_Lpz3QnUbScsbDMwO8qipt_etsr_4VZLcuAJd7M8sAXft2OkfROO1FnQU" width="152" /></a></i></div><i><br /></i><i>La mestra i la
Bèstia</i> (Anagrama), d’Imma Monsó, és una novel·la escrita
amb una prosa carregada de matisos i amb un personatge complex i
fascinant, radicalment monsonià (una mestra jove, introvertida,
ingènua, autosuficient, silenciosa, excèntrica... que arriba a la
seva primera destinació: un petit poble de la Ribagorça). Monsó
ofereix una mirada nova a un tema extensament tractat: les
conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la
repressió durant la dictadura.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Cap a mig febrer es
farà públic el veredicte del jurat i el dia 22, a la Plana de l’Om,
hi haurà el lliurament del Premi.</p><p>(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-87411218827669089972024-03-03T19:44:00.004+01:002024-03-03T19:50:54.838+01:00Com mengen als EUA<p> Em fan patir. Ho confesso. De vegades, quan vaig al cinema o miro
una sèrie a la televisió, estic més pendent del plat que tenen al
davant els personatges que no pas de la conversa que mantenen, perquè
sé que el deixaran intacte i això em neguiteja. Quan has estat
educat amb el principi inqüestionable que, en qualsevol àpat, cal
menjar-se tot el que et serveixen, veure plats plens de menjar
destinat a malbaratar-se et genera una angoixa irracional. Digueu-me
extravagant, però m’alteren algunes escenes que hem vist centenars
de vegades en pel·lícules i sèries produïdes, sobretot, als EUA.
Per exemple:</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> 1-És hora
d’esmorzar i la canalla va seient al voltant de la taula de la
cuina, mentre un dels progenitors llegeix el diari i l’altre és
als fogons amb una paella a les mans. Mentre criden el fill
adolescent (que tots sabem que no farà acte de presència fins que
l’autobús de l’institut serà davant de casa), van omplint els
plats d’ous remenats, cansalada i pancakes que banyen amb xarop
d’auró. La conversa pot anar per diferents viaranys, l’adolescent
apareixerà amb el temps just (i, com a molt, farà una mossegada a
una torrada o un glop de suc de taronja abans de sortir esperitat),
discutiran poc o molt, obriran la nevera americana en diverses
ocasions, el progenitor que llegia el diari també s’adonarà que
va amb el temps just per portar els menuts a l’escola i, per
descomptat, l’esmorzar s’acabarà amb tot de plats curulls de
teca que ningú no haurà tocat i que farà cap al cubell de les
escombraries o abocaran a la trinxadora de la pica.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> 2-Una parella
(homes, dones o un de cada) se citen en un restaurant. Se saluden amb
cordialitat i demanen plats suculents que reben amb mirada goluda o
amb indiferència. Enceten una conversa que, invariablement, anirà
pujant de to i tots sabem que acabarà quan un dels dos, enfadat,
s’aixecarà i tocarà el dos mentre l’amanida niçoise, el pastís
de poma o el bistec amb patates quedarà intacte sobre la taula. Com
a molt (si es tracta d’una ficció ambientada al segle passat), un
dels comensals farà servir el menjar per apagar el cigarret amb
arrogància.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEh09V1KYDYjENBmNmsnrcD5GF5oNNOx-QX2GrmfgjHQLSBXV26yYN9cT95ORfqGhZW3AYMktHS6AWh78jNIL_HyPyZw1qzEKzlYMrgXFHOyZWnmmU0amx63jqEq4k8HcVP9-8pRy6-ws1F_cOgbAvrrBurUjFc1yhHEP_0HSopM5hPmTBEUVc780E7c9Rc" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="168" data-original-width="299" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEh09V1KYDYjENBmNmsnrcD5GF5oNNOx-QX2GrmfgjHQLSBXV26yYN9cT95ORfqGhZW3AYMktHS6AWh78jNIL_HyPyZw1qzEKzlYMrgXFHOyZWnmmU0amx63jqEq4k8HcVP9-8pRy6-ws1F_cOgbAvrrBurUjFc1yhHEP_0HSopM5hPmTBEUVc780E7c9Rc" width="320" /></a></div><br />3-El matrimoni
protagonista rep la visita d’una parella. Avui han convidat a sopar
els nous veïns, o la germana i el cunyat, o el company de feina del
marit (policia, és clar) amb la seva dona. El primer que fan és
oferir-los una copa de vi, que ompliran fins a dalt de tot i que
s’empassaran amb un parell de glopades. Perquè els plats no, però
les copes de vi, les ampolles de cervesa i els gots de whisky els
escuren fins a la darrera gota.<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Suposo que, com a
tot arreu, hi deu haver de tot, però, si hem de fer poc o molt cas
del que veiem a les pantalles, els americans mengen i beuen tan
malament com poden.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 4 de febrer de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-59018601143437974402024-03-03T19:35:00.003+01:002024-03-03T19:35:51.124+01:00El valor de les coses<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
No m’agradaria convertir-me en un d’aquests vells que es passen
el dia evocant, des de la nostàlgia rondinaire, un passat en el qual
se suposa que tot era millor: el menjar més sa, les persones més
educades i la vida més amable. No m’agradaria convertir-m’hi
perquè no penso que sigui així: en general, estem millor que fa
quaranta o cinquanta anys i, malgrat que de vegades em desperto
melancòlic, evito tant com puc de caure en l’«abantisme»,
aquella tendència de pensament (que s’intensifica a mesura que ens
fem grans) segons la qual tot allò que fa olor de passat és bo i
tot allò que forma part del present és –si no del tot dolent—
pitjor.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Dit això, com que
ja tinc una edat, l’«abantisme» em tempta i no puc evitar, de
tant en tant, pensar en el món de quan era un marrec: aquella època
en què ens passàvem les vacances escolars al tros, els treballs de
l’institut s’havien de fer a màquina, gravàvem les cançons de
la ràdio en una cinta de casset i encara no sabíem que internet ho
canviaria tot. Pensar-hi i, és clar, comparar-ho amb com és ara. Oi
més tenint en compte que treballo envoltat d’adolescents. Com
algunes estrelles del rock (però d’una manera molt menys
glamurosa), em vaig fent vell mentre el meu públic continua tenint
l’edat de sempre i la distància generacional és, per tant, cada
cop una mica més àmplia. Recordo (o, si més no, em sembla
recordar), per exemple, que quan jo tenia l’edat dels meus alumnes
donàvem molta més importància al valor material d’alguns
objectes, com ara els llibres. Aleshores, les lectures obligatòries
servien per anar confeccionant una biblioteca personal que mantenies
intacta en una lleixa de l’habitació. Crec que molts encara
conservem la major part dels llibres que ens van fer llegir a
l’institut. Títols com <i>Ulls de gat mesquer</i>,<span style="font-style: normal;">
</span><i>No emprenyeu el comissari!</i> o d’<i>Uf! Va dir ell</i>
formen part del meu tresor particular des que era adolescent. Avui,
en canvi, constato que una part de l’alumnat (de vegades animats
per famílies que no és pas que hagin de suportar estretors
econòmiques) evita comprar-se els llibres de lectura (els demanen
prestats a qui sigui o en busquen una versió digital gratuïta) i,
quan no els queda cap més remei que gratar-se la butxaca, un cop
llegits els posen a la venda per internet. Ho trobo trist.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi8_bgWsTxSfyPqm1Q4fMpYV54oVjr9Yl2RMlSBMnjo-sy9-lgu8PbVSVVwHMtHKxS0O8yvPjOZX247Oe-TR_uVPnJpulo3ZLJ9ECHB-_Ca_Vd820WEyBdBU0P36vXwaKA0GJPlbmdZTf8iAI0E2J0LT0pGQ5wn_iVgxtE35o2y9GAXOMwSXQZChkw2ghE" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="283" data-original-width="178" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEi8_bgWsTxSfyPqm1Q4fMpYV54oVjr9Yl2RMlSBMnjo-sy9-lgu8PbVSVVwHMtHKxS0O8yvPjOZX247Oe-TR_uVPnJpulo3ZLJ9ECHB-_Ca_Vd820WEyBdBU0P36vXwaKA0GJPlbmdZTf8iAI0E2J0LT0pGQ5wn_iVgxtE35o2y9GAXOMwSXQZChkw2ghE" width="151" /></a></div><br />Però no m’hi
faig mala sang. Afortunadament, per més que a mesura que ens fem
grans tinguem la sensació (com l’han tinguda totes les generacions
quan han pensat en la generació anterior al llarg de la història de
la humanitat) que els joves van de pet cap al desastre perquè no
valoren res, la naturalesa humana és la mateixa i, per tant, hem de
pensar que els valors profunds que ens fan persones es mantenen
intactes. Oi?<p></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 21 de gener de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-58512313678753542292024-03-03T19:26:00.000+01:002024-03-03T19:26:27.680+01:00Llegir Barcelona<p> El bagenc David Clusellas és un intel·lectual inquiet que ha
dedicat temps a diferents tasques més o menys creatives: ha
treballat a la ràdio, ha exercit de tècnic de cultura, ha fet de
traductor, ha escrit narrativa... Com a narrador, de fet, destaca la
seva sensibilitat en els textos que escriu com a integrant del
col·lectiu Lola Palau. I ara, a més, acaba de publicar la versió
catalana (originalment escrita i publicada en franès) d’un assaig
rigorós, ben documentat i amè que ofereix una passejada (més
literària que geogràfica) per la Barcelona de les darreres dècades.</p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjSwAEqjawoj9rDaUCEfGjSz4IoIGuSt7KQIs5KzwZZtKNPkkany-PtcqXLru7_6JZC5iH9iYxAaeHvmq3hSbmSzAVJje-XDPtIgVkPaHIzQkuIbyzQQD9hIqgCOVXTzWtLw5dLnxiiu1JW44sIXhp3d7Fe3jFQblbBdEK4h_9g2pdP9LuEtqJshGjW0ew" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="263" data-original-width="191" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjSwAEqjawoj9rDaUCEfGjSz4IoIGuSt7KQIs5KzwZZtKNPkkany-PtcqXLru7_6JZC5iH9iYxAaeHvmq3hSbmSzAVJje-XDPtIgVkPaHIzQkuIbyzQQD9hIqgCOVXTzWtLw5dLnxiiu1JW44sIXhp3d7Fe3jFQblbBdEK4h_9g2pdP9LuEtqJshGjW0ew" width="174" /></a></div><p></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><i>Llegir Barcelona</i>
(PAM, 2023) reflexiona sobre la Barcelona d’un període històric
recent i interessant, el que va del Fòrum de les Cultures (aquella
Barcelona que s’havia transformat al voltant dels Jocs Olímpics i
que pretenia ser el súmmum de la Modernitat) fins a la que pateix
els efectes de la crisi econòmica i veu el creixement de moviments
contestataris com els Indignats o l’augment del sobiranisme. I ho
fa a partir de l’anàlisi de sis obres de ficció, sis novel·les
escrites i publicades durant aquest període, que retraten la ciutat
des de diferents expressions lingüístiques (dues són escrites en
català, dues en castellà i dues en francès) i des de diferents
perspectives, si bé la majoria retraten els efectes de la borratxera
postolímpica i, sobretot, el desencant que la segueix. Els textos de
Mercè Ibarz, Marta Rojals, Mathias Énard, Grégoire Polet, Eduardo
Mendoza i Milena Busquets serveixen a David Clusellas per analitzar i
mostrar com ha estat la representació literària contemporània de
la capital catalana. No es tracta, però, d’una obra d’interès
local. El llibre de Clusellas pot resultar interessant a qualsevol
amant de la literatura, o a qui interessin els processos socials en
una gran ciutat o els canvis que han viscut Barcelona i Catalunya en
les darreres dècades, molt més enllà de la barcelonitat del lector
o del públic francòfon a qui inicialment anava destinat. No es
tracta tant d’un ruta literària física pels carrers i els espais
barcelonins, sinó més aviat d’una invitació a llegir i a
reflexionar sobre els processos socials, polítics, econòmics o
identitaris que han viscut recentment la ciutat, el país i el món
sencer.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a la revista <i>El Pou de la gallina</i>, en el número de gener de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-79161012442346258602024-03-03T19:22:00.004+01:002024-03-03T19:22:38.052+01:00La divina tragèdia<p> Dante Pérez, alcalde de Gimenells i Pla de la Font, representa a la
perfecció el perfil de català espanyolista que –des del
victimisme impostat— defensa amb ungles i dents la unitat i, encara
més, la uniformitat d’Espanya. Una defensa que va més enllà de
ser de dretes o d’esquerres. De fet, fins al 2017, Dante Pérez
militava al PSC, des d’aleshores ha militat en el PP i ara ha
abandonat aquest partit perquè, arran de la negociació de la llei
d’amnistia, la posició dels de Feijóo i Ayuso li semblava massa
tova amb l’independentisme. Encara no milita a VOX, però
comparteix amb ells el discurs que avala l’ús de qualsevol mitjà
per combatre tot allò que, des del seu punt de vista, amenaça la
sacrosanta unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és clar. En el
posicionament polític i ideològic de l’espanyolisme, els
nacionalistes sempre són els altres i la unitat d’Espanya està
per sobre de qualsevol debat ideològic o social. I si l’espanyolista
és català, ha de fer una defensa encara més aferrissada de la seva
espanyolitat, perquè s’ha de fer perdonar els orígens i no pot
mostrar ni la més mínima escletxa de simpatia cap a res que no
sigui graníticament carpetovetònic. Ni tan sols pot exhibir el
paternalisme condescendent que en el seu moment va fer dir a Aznar
que estimava tant la llengua de Verdaguer i que, fins i tot, parlava
català en la intimitat. Això només s’ho pot permetre aquell que
sap que mai no arribarà a desprendre ni el més mínim tuf de
catalanitat.</p><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiK941H3AsRlZCp4PW55KV_9hrF3yw64rpixwaHD1QYgMZlYxHsJLHlncIT55vtl7sXwQ1eiBnHh03IkHLpbg-9CTlP9dBGvExKVh-ZkUUeR9d7vi3rKT_CHQ2QWlnGzawOuW0KATbLqzh240EDgMQiapljmDL9-nPjFSmJhJpkwWIJkx68ySGP6KmXgYo" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="168" data-original-width="300" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiK941H3AsRlZCp4PW55KV_9hrF3yw64rpixwaHD1QYgMZlYxHsJLHlncIT55vtl7sXwQ1eiBnHh03IkHLpbg-9CTlP9dBGvExKVh-ZkUUeR9d7vi3rKT_CHQ2QWlnGzawOuW0KATbLqzh240EDgMQiapljmDL9-nPjFSmJhJpkwWIJkx68ySGP6KmXgYo" width="320" /></a></div><br />L’espanyolista
–tant si és de dretes com d’esquerres— no en té prou amb una
Espanya unida. La seva Espanya ha de ser també uniforme. Per això,
fa uns anys, Dante Pérez recomanava fer servir sempre els topònims
Lérida i Gerona, la qual cosa val a dir que sembla del tot coherent
quan es parla en castellà, perquè són els exònims propis en
aquesta llengua. En realitat, però, sospito que la recomanació de
Pérez anava més enllà, i era la de fer servir sempre, i a tot
arreu, no tan sols aquests exònims, sinó la llengua que els és
pròpia. Perquè per a l’espanyolista de pedra picada l’ús del
català és vist com un posicionament polític i, per tant, com una
amenaça. La seva lògica és primària i arrogant: per què diantre
n’hi ha que s’entesten a parlar en aquest dialecte minoritari i
folklòric, quan «en español nos entendemos todos»? I, a més,
«qué pone en tu DNI?».<p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Si el seu homònim
Alighieri hagués hagut de fer sortir l’alcalde de Gimenells i Pla
de la Font a la <i>Divina </i><i>C</i><i>omèdia</i>, no sé si
l’hauria situat al cel, al purgatori o a l’infern. Potser, davant
dels constants canvis de jaqueta política del personatge (que l’han
portat del progressisme a l’extrema dreta), hauria optat per
canviar el títol de la seva obra magna i rebatejar-la com a <i>Divina
</i><i>T</i><i>ragèdia</i>.</p><p>(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 7 de gener de 2024)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-65060648708677221252023-12-27T08:31:00.003+01:002023-12-27T08:32:06.650+01:00La cadira buida<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Diu el filòsof Xavier Antich en un dels articles reproduïts a <i>La
voluntat de compendre</i> (Arcàdia, 2016) que «la cadira és, entre
els objectes domèstics, el que més aviat queda <i>humanitzat</i>».
A cada casa, per exemple, quan s’ha de seure a taula tothom té el
seu lloc i, per tant, la seva cadira. Les cadires s’adapten al
nostre cos i n’evoquen la forma. És fàcil, doncs, humanitzar-les.
Recordo que a les golfes de casa hi havia (potser encara hi són) un
parell d’antigues cadires de fusta que alguna padrina o repadrina
havia fet servir per anar a missa: si els aixecaves el cul, feien la
mateixa funció que la part de darrere d’un banc d’església, amb
una barra encoixinada a la part de baix, per posar-hi els genolls. La
cadira és un moble singular. Així com el banc convida a
l’experiència col·lectiva o, si més no, compartida, la cadira
pot suggerir recolliment i solitud. Tot i així, aquesta és una
impressió falsa, perquè difícilment trobarem mai una cadira sola,
ni tan sols allà on només viu una persona.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjX8CNftD8uzYs56oIr0OrSJCNXmwEPAOMv37rMg1bZMe62N6EUX6J8RvgCVC-jiLLWq3CVufyYzIc2fqjp70r_khkMe2NiRWyIlXJqFaSe6LfVcTVsGll7Obm0fgsrrraK2hDCEmb8QEAxMR5wSHIWbJUhoOy8KQ2YA_NbpgnK5zW3FbOCLhtTwigBfK0" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="476" data-original-width="700" height="218" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjX8CNftD8uzYs56oIr0OrSJCNXmwEPAOMv37rMg1bZMe62N6EUX6J8RvgCVC-jiLLWq3CVufyYzIc2fqjp70r_khkMe2NiRWyIlXJqFaSe6LfVcTVsGll7Obm0fgsrrraK2hDCEmb8QEAxMR5wSHIWbJUhoOy8KQ2YA_NbpgnK5zW3FbOCLhtTwigBfK0" width="320" /></a></div><br /><p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Els artistes han
omplert de força simbòlica aquest moble tan proper, o n’han
aprofitat la força que ja té, i per això l’art universal és ple
de cadires buides. En el seu afany de donar nou sentit a objectes
quotidians, Antoni Tàpies va utilitzar cadires en diverses obres i
de diverses formes, començant per la que forma part de l’escultura
«Núvol i cadira», feta de filferro, que corona la seva fundació.
Tots tenim presents les dues cadires de boga que Van Gogh va pintar a
<i>L’habitació</i><span style="font-style: normal;">, a banda i
banda de la taula i al costat del llit</span>. O la sinistra cadira
elèctrica reproduïda per Andy Warhol. O les modernes cadires del
pavelló Mies van der Rohe. A Cracòvia, al districte de Podgórze,
que l’any 1941 es va convertir en el gueto on van congregar els
jueus abans de deportar-los a Auschwitz, hi ha una instal·lació que
posa la pell de gallina. És a la plaça dels Herois del Gueto, un
espai immens on, des de l’any 2005, s’hi pot veure un conjunt de
cadires de bronze, afilerades i encarades totes en la mateixa
direcció. La dimensió d’aquestes cadires, una mica més grans que
les normals, no conviden pas el visitant a seure-hi: són cadires
buides.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Torno a Xavier
Antich: «Una cadira buida (···) és la més poderosa metàfora de
l’hospitalitat: sempre espera algú». Tanmateix, en determinades
ocasions, la cadira buida em sembla més aviat un símbol de
l’absència d’aquell que l’ocupava i que ja no hi és. I ara
penso en els dinars de Nadal d’aquelles famílies que han perdut
algú i que aquest dia (potser el primer Nadal sense aquell ésser
estimat) n’evocaran el record i, d’alguna manera, el faran
present malgrat que sigui al davant de la cadira buida que ningú,
encara, haurà gosat ocupar.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, la vigília de Nadal de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-28257378182115825352023-12-27T08:23:00.002+01:002023-12-27T08:23:40.869+01:00Qui la té més llarga<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
M’agrada l’ambient de Nadal, especialment aquell que es viu en
les distàncies curtes, en les celebracions íntimes en forma de
dinar o sopar amb familiars o amb amics on, entre sopa de galets i
copa de cava, es té un record per als que ja no hi són. M’agrada
presenciar com els xiquets fan cagar el tronc i com obren els regals
que han dut els Reis. M’agraden les sobretaules de xarrolla
atropellada, amb tres converses paral·leles i creuades, que
evolucionen en una muntanya russa de sentències apassionades que
poden anar de la cordialitat entusiasta a la indignació més
visceral, passant pels acudits dolents o el poema de Nadal que recita
el caganiu de torn. M’agraden les cases amb pessebre i sentir-me, a
l’escalf del foc a terra, a prop d’aquelles persones a qui estimo
i que (vull suposar) també m’estimen.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiaBNDLlK1qx5dQlaojhOe4HDwEZfd7uDXaR-23WXyZQkYF7o-oTteyKA1XkkAF3U-Og8vupSzPu0tKncokWIr02lO_9ls6JiVVIFJg7PA38kAavioztV6YJCmD0mtyRG_LErGXLwxzGySe7l0q_OwB6v7ZiXXB35lsQtVXaYcSzEKhF2Y2r3d8qywfJRI" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="495" data-original-width="880" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiaBNDLlK1qx5dQlaojhOe4HDwEZfd7uDXaR-23WXyZQkYF7o-oTteyKA1XkkAF3U-Og8vupSzPu0tKncokWIr02lO_9ls6JiVVIFJg7PA38kAavioztV6YJCmD0mtyRG_LErGXLwxzGySe7l0q_OwB6v7ZiXXB35lsQtVXaYcSzEKhF2Y2r3d8qywfJRI" width="320" /></a></div><br /><p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> En canvi, no
m’agrada gaire (tot i que he de reconèixer que tampoc m’irrita
ni m’indigna) l’excés de decoració <i>kitsch</i> amb què
s’engalanen els carrers per Nadal en la majoria de poblacions. Ho
trobo embafador. Aquella lluminària de colors, elaborada amb serps
de leds que formen figures associades amb les festes nadalenques
(carros arrossegats per rens, pares Noel panxuts, ninots de neu amb
escombra i barret, campanetes...), acompanyada de la música
d’ambient sonant pels altaveus, em resulta estèticament excessiva.
Què voleu que us digui? Ara bé, el que no m’agrada gens és la
deriva competitiva que sembla que està prenent aquest costum de
decorar-ho tot amb un gust qüestionable: localitats que competeixen
per poder penjar-se l’etiqueta i presumir de ser la ciutat que més
llums posa, que fa el pessebre més gran, que reparteix més caramels
la vigília de reis o que instal·la l’arbre de Nadal més alt del
sud d’Europa. Cadascú es gasta els diners com vol i suposo que, si
els ajuntaments no els invertissin en la instal·lació d’un arbre
metàl·lic de quaranta metres d’altura i els deu tràilers que
calen per transportar-lo, se’ls gastarien en altres foteses
decoratives amb l’excusa d’incentivar l’activitat comercial. Si
els funciona i aquest és l’objectiu, endavant.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> En tot aquest
festival de cursileria, però, el que trobo certament ridícul és
l’obsessió megalòmana per la mida de les coses. Una actitud que
acostuma a anar associada a dirigents de comportament infantil («i
jo més!»), amb aires que recorden un narcisisme més o menys
patològic i que, des del meu punt de vista, només pot explicar-se
per la necessitat d’haver de compensar alguna mancança que, per
poca malícia que hi posem, és fàcil imaginar en quina part del cos
podria estar localitzada. Dit això, «que cadascú es vesteixi com
bonament li plagui», que deia Martí i Pol; i «Bon Nadal!», que us
desitja, a l’avançada, un servidor.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 10 de desembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-10337936512316496622023-12-27T08:19:00.000+01:002023-12-27T08:19:02.525+01:00Un amor<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres
reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar.
La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns
mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la
ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan
publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a
la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va
passar el 14 de novembre amb <i>La meva història és la història
d’un amor</i> (Columna, 2023).</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiNNdHgAXV__Bo0F7dFTEAeT8n6EeI1DBBU-gAY_0sMLr9C6_qTzMblYDUTeRwA5WvCM_seTojIc7-gUIiMfTqhM5N6_qSLhGimMIiLnhnMes47VF9hHv9IC23UGEp3f-mnidVr1JoinazPnsG8NPwVp7Udunx9SJ1IQEsoNPEE-UWx6QOEZ8om4Y52BX8" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="360" data-original-width="250" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEiNNdHgAXV__Bo0F7dFTEAeT8n6EeI1DBBU-gAY_0sMLr9C6_qTzMblYDUTeRwA5WvCM_seTojIc7-gUIiMfTqhM5N6_qSLhGimMIiLnhnMes47VF9hHv9IC23UGEp3f-mnidVr1JoinazPnsG8NPwVp7Udunx9SJ1IQEsoNPEE-UWx6QOEZ8om4Y52BX8" width="167" /></a></div><br /><p></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El títol no
enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i
baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un
home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat
considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a
l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com
el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al
costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és
un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort.
Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè,
com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la
novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que
<i>La meva història és la història d’un amor</i> és una
novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a
l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de
llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes
les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim
perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la
vida».</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Quan escriu, l’Alba
Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient
que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa
lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un
cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne
al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls
diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia
Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de
pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a la revista <i>El Pou de la Gallina</i>, en el número de desembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-45665417358304047582023-12-27T08:14:00.000+01:002023-12-27T08:14:15.091+01:00No existir<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
«Si no et veuen, no existeixes», diu l’eslògan publicitari
d’una d’aquestes empreses que produeixen anuncis per passar a les
sales de cinema abans que comenci la pel·lícula. La gent t’ha de
veure per saber que hi ets, i, si la imatge que projectes és prou
atractiva, aniran a comprar a la teva botiga, vindran a sopar al teu
restaurant o pagaran per fer servir les teves instal·lacions. Se
m’acut, però, que aquest eslògan és vàlid no tan sols per a
empreses que volen anunciar-se, sinó que actualment defineix la
filosofia vital de molts humans. El cas és que l’entrada de la
globalització digital en les nostres vides i, especialment,
l’arribada i generalització de les xarxes socials, ens ha
convertit a tots plegats en una colla d’exhibicionistes desfermats,
en uns virtuosos del postureig, en fi: en un producte que s’exhibeix
per vendre’s a canvi de <i>likes</i>. És del tot evident que, quan
parlem d’algú que ha de vendre un producte comercial, un servei o
unes instal·lacions, cal que projecti una bona imatge perquè el
vegin atractiu, però el cas és que aquesta obsessió per
visibilitzar en positiu la pròpia imatge s’ha convertit en un
imperatiu quotidià per a molts particulars: exhibir-se per sentir
que s’existeix.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Així,
l’excursionista puja una muntanya (tant és que sigui un cim de
tres-mil metres com un turó de cinc-cents) i al final del dia sent
la necessitat de penjar un recull d’imatges a Instagram i a
Facebook, a banda d’una piulada a X, on fa una crònica de
l’experiència inigualable que suposa la comunió entre l’home i
la natura; el gourmet exhibeix la fotografia de cada plat que li han
servit en un restaurant on ha fet el menú degustació; l’atleta
explica, amb suport gràfic, el recorregut de la cursa en què ha
participat; el presumit, mentre fa morrets, presumeix de la roba
extremada que acaba d’estrenar; el melòman penja proves del
concert que ha anat a veure i que demostren que ell hi era; el lector
fa una ressenya i reprodueix la coberta del darrer llibre que s’ha
llegit...</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El que projectem a
les xarxes socials sovint s’assembla a un autoanunci. Què venem,
però? Fum? És per això que cada cop es mereixen més la nostra
admiració aquells adults que han aconseguit completar el gairebé
primer quart de segle del tercer mil·lenni sense comptes a les
xarxes socials, sense una vida virtual feta d’impostura; aquells
que tenen una flor com a foto de perfil a Whatsapp, i de qui, si
poses el seu nom a Google, no n’apareix cap imatge i amb prou
feines trobaràs alguna informació circumstancial (la participació
en una cursa, el nomenament en una mesa electoral o el nom en una
llista de morosos); gent que ha estat capaç de preservar la seva
intimitat i poden dir, amb el cap ben alt, que només existeixen en
la realitat.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 26 de novembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-22510263392399528242023-11-16T08:35:00.004+01:002023-11-16T08:36:06.076+01:00No val a badar<p><span style="font-family: Arial, sans-serif;">Com es diu, en català, «venir-se
arriba»? I «trasnochar»? Són preguntes que, de tant en tant, ens
fan als professors de català els companys d’altres matèries. I no
sempre tenim una resposta del tot precisa en forma de traducció
literal, perquè de vegades no existeix. Automàticament, en aquests
casos, t’exposes a la mirada condescendent de qui t’ha fet la
consulta, que deixa entreveure que el català és una llengua de
segona, una llengua pobra que no té expressions precises per a
segons quins contextos de comunicació. No com altres llengües amb
centenars de milions de parlants, que gaudeixen d’una riquesa
incommensurable perquè, ja se sap, són llengües importants de
veritat. Aleshores, gairebé com si demanessis disculpes, intentes
explicar els mots i locucions de vegades només poden tenir una
traducció aproximada a altres llengües. I això passa del castellà
al català, però també a la inversa i en relació a qualsevol altra
llengua, perquè totes les llengües (també el català, naturalment)
tenen mots intraduïbles.</span></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"> La
reflexió m’ha vingut al cap tot llegint el llibre <i>No val a
badar</i> (Rosa dels vents, 2023), del filòleg i cap d’estil de
<i>Vilaweb</i> Jordi Badia i Pujol. Amb voluntat divulgativa i
reflexiva, Badia repassa «més de cents mots catalans intraduïbles».
D’entrada, deixa clar que tots els mots es poden traduir, però és
cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de
traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos,
si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar»,
«galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un
cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en
francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques
més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova)
existeixen traduccions precises d’aquests mots. El llibre analitza
els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, posa exemples
d’ús de cadascun i ho rebla cada vegada amb una síntesi final.</span></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"> Feu
la prova. Cada cop que algú posi en qüestió la riquesa lèxica del
català exhibint expressions o paraules castellanes difícils de
traduir, com «chapuza» o «chanchullo», rebateu-ho amb algunes de
catalanes com «això rai», «tuturut viola!» o «apamar» i
demaneu com es diuen aquestes expressions en castellà, o en francès,
o en anglès, o en qualsevol altra llengua. Al capdavall, posareu en
evidència el prejudici segons el qual el català és una llengua de
recorregut limitat i, de retruc, la vostra autoestima com a parlants
en sortirà reforçada. Una llengua capaç de crear compostos tan
expressius com «somiatruites» o el més recent «pessigavidres»
(que demostra que «la genuïnitat no va lligada per força amb
l’antiguitat») no és una llengua per sentir-se acomplexat. Ni de
bon tros!</span></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 12 de novembre de 2023)</span></p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-87197719745767570022023-11-16T08:29:00.003+01:002023-11-16T08:29:51.342+01:00No badem<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Arial, sans-serif;"> El filòleg callussenc Jordi Badia i
Pujol és un dels divulgadors més actius i rigorosos amb què compta
ara mateix la llengua catalana. Defensor de la genuïnitat
lingüística i difusor (en articles, llibres i xarxes socials) de
mots en perill d’extinció, de girs i paraules propis que el
castellà sovint desplaça, o de fraseologia cada cop més en desús,
Badia és un enamorat de la llengua que, tot i reconèixer les
dificultats que la realitat ens planta quotidianament davant del nas,
es resisteix a donar la batalla per perduda. A <i>Salvem els mots</i>
(Rosa dels vents, 2021), repassava i analitzava dues-centes parelles
de mots i expressions catalanes, una de les quals es troba en
retrocés davant del «moment objectivament delicat» pel qual passa
el català a causa, sobretot, de dos motius: la tendència a no
fer-lo servir i la dissolució en el calc constant a la llengua
dominant.</span></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"> Ara
ha publicat <i>No val a badar</i> (Rosa dels vents, 2023), on aixeca
acta de «més de cents mots catalans intraduïbles». En la
presentació que en va fer a Manresa a l’octubre, ja va deixar clar
que, en realitat, tots els mots es poden traduir, però és cert que
totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de
traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos,
si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar»,
«galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un
cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en
francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques
més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova)
existeixen traduccions precises. El cap d’estil de Vilaweb analitza
els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, n’esmenta
referències literàries i, amb clara voluntat divulgadora, ho rebla
cada vegada amb una síntesi final.</span></p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;"> <i>No
val a bada</i>r (com ja passava amb <i>Salvem els mots</i>) es pot
llegir com un crit d’alerta, però no com un exercici pessimista de
lamentació pel retrocés que pateix la nostra llengua. Al contrari,
ha de servir per reforçar l’autoestima dels qui ens comuniquem en
català, una llengua capaç de crear compostos tan expressius com
«somiatruites» o el modern «pessigavidres».</span></p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: Arial, sans-serif;">(Article publicat a la revista <i>El Pou de la gallina</i>, en el número de novembre de 2023)</span></p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-28485302859528500022023-11-16T08:28:00.000+01:002023-11-16T08:28:23.642+01:00Avís a navegants<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Si teniu pensat escriure una novel·la, o ja el teniu escrita i
busqueu algú que us la publiqui, permeteu-me alguns consells. Quan
la tingueu enllestida, doneu-la a llegir a persones de confiança,
perquè hi facin el que Jaume Cabré anomena un cop d’ull net.
Preneu nota del que us diguin i feu cas, només, d’allò que
considereu útil. Després, un cop revisada i reescrita, envieu-la a
un premi literari, o a diverses editorials on us agradaria que
sortís, o busqueu-vos un agent literari que us vulgui representar, o
pagueu-vos l’edició vosaltres mateixos. Tant és. Publicar un
llibre és una experiència insòlita i gratificant. L’arribada
d’una criatura literària desperta emocions i genera sentiments
contradictoris: preguntes carregades d’expectatives il·lusionants
(Agradarà? Tindrà èxit?) i auguris plens de neguit (Passarà
desapercebut? Les critiques seran favorables?). El part literari és
una muntanya russa emocional en què l’autor viu una barreja
d’angoixa i entusiasme. Publicar un llibre és donar la feina per
acabada (abans de començar-ne una altra) i deixa l’autor amb la
satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a
conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i us
prodigareu més o menys per clubs de lectura, festivals o
presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja
estarà enllestida i a partir d’aquí aquell llibre serà més del
lector potencial que no pas vostre.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Ara bé, publicar
també té riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins
i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser
amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una
gran novel·la destinada a canviar la història de la literatura. Són
els escriptors que se senten incompresos. En comptes de confiar en el
parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès de vegades
prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment
però que acaba de treure un llibre (o que acumula certa trajectòria
en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre
signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al
mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article
d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran
oportunitat de deixar-li llegir el patracol de cinc-centes pàgines
que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha
portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, no han
sabut valorar. Si us hi aveniu, podeu trobar-vos amb un assetjador
que, al cap de dos dies, us demani amb impaciència una anàlisi
detallada del seu text, que només acceptarà si és un massatge ple
d’elogis. Si dieu que no, us guanyareu l’antipatia de qui
considerarà que heu deixat passar l’oportunitat de contribuir a
donar a conèixer una obra mestra.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 29 d'octubre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-57878499769646259822023-11-16T08:25:00.000+01:002023-11-16T08:25:01.805+01:001969<p> Ja ho sabia, és clar, que l’any que vaig néixer van passar
moltes coses: la maquinària burocràtica i repressiva del franquisme
s’acarnissava contra les protestes i manifestacions d’estudiants
i obrers de les fàbriques i es declarava l’estat d’excepció;
Pau Riba preparava <i>Dioptria</i>, el primer àlbum en solitari i el
més influent de la seva carrera; els americans portaven l’home a
la Lluna; el moviment hippie s’expandia; el dictador nomenava el
seu successor i ho deixava tot «atado y bien atado»; la guerra del
Vietnam seguia viva i atiava les protestes dels sectors progressistes
d’Occident; el catalanisme era perseguit; etc. Tot això, i molt
més, queda minuciosament retratat a la darrera novel·la d’Eduard
Màrquez titulada, justament, <i>1969</i> (L’Altra Editorial,
2022), un artefacte literari potentíssim que permet al lector fer
una immersió realista, veraç i plena de vida en el que va passar
aquell any a Barcelona. El gran mèrit literari del llibre de
Màrquez, però, és que s’ho juga tot a una aposta estilística
insòlita: la desaparició del narrador.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Fruit d’un
replantejament creatiu radical (en comptes d’adaptar el material al
llenguatge narratiu, aconseguir que aquest llenguatge s’adapti al
material), <i>1969</i> és una proposta literària innovadora i
estimulant, que fa callar els qui diuen que la literatura catalana no
ofereix creacions arriscades, valentes i de qualitat. És possible
escriure una novel·la sense narrador? Doncs, sí. L’Eduard Màrquez
narrador desapareix completament, al llarg de les més de cinc-centes
pàgines del llibre, ocupades íntegrament per un collage textual
format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten
i es complementen: transcripcions literals i sense filtres de
testimonis d’un i altre bàndol (estudiants, obrers, músics,
militants de dretes i d’esquerres), informes policials,
declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència,
retransmissions, decrets, discursos... per, en conjunt, fer un retrat
polièdric i vivíssim de l’any que va començar el final de la
dictadura. I això fa inevitable la presència del castellà en la
meitat o més del llibre, que respecta la llengua original dels
documents i els testimonis.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Tenint en compte,
doncs, que es tracta d’un recull ordenat subjectivament de
documents històrics, per què considerem que <i>1969</i> és una
obra literària? En primer lloc, per la intenció, que no és
informar, sinó sacsejar l’ànima del lector amb un mosaic
d’història i vida; però també perquè hi ha un discurs narratiu,
amb uns protagonistes que participen en uns fets i els fan
evolucionar. És una novel·la que desafia el gènere, és clar, però
que manté intacta la voluntat i l’ambició literàries. És la
vida feta literatura.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 15 d'octubre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-19531604577886017862023-11-16T08:23:00.002+01:002023-11-16T08:23:18.586+01:00Publicar<p> Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. Per
més que ja hagis publicat abans, o fins i tot si ets un autor
prolífic, l’arribada d’una criatura literària desperta emocions
i genera, d’una banda, preguntes carregades d’expectatives
il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit? Em convidaran a gaires
clubs de lectura?) o, de l’altra, preguntes més aviat plenes
d’auguris poc encoratjadors (Passarà desapercebut? Les critiques
seran dolentes o, senzillament, m’ignoraran? A les presentacions
vindrà algú a qui no conegui?). Les setmanes immediatament
anteriors i posteriors al part literari són, doncs, una muntanya
russa emocional en què l’autor viu entre l’angoixa i
l’entusiasme.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Publicar un llibre
et deixa amb la sensació agradable d’haver enllestit la feina i la
satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a
conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i et
prodigaràs més o menys per clubs de lectura, festivals o
presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja
està feta i a partir d’aquí ja és més del lector potencial que
no pas teva.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Ara bé, publicar
també té els seus riscos. Al món hi ha molta gent que escriu
(potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan
convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas,
tenen al calaix una obra mestra destinada a canviar la història de
la literatura. Són els escriptors incompresos. En comptes de confiar
en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès prefereix
plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que
acaba de publicar un llibre (i qui sap si ja acumula certa
trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una
presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els
seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més
que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li
la gran oportunitat de deixar-li llegir el totxo de cinc-centes
pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on
l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat,
han sabut valorar. Arribats a aquest punt, pobre de l’escriptor que
no sap dir que no.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a la revista <i>El Pou de la gallina</i>, en el número d'octubre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-42940258496173798322023-11-16T08:18:00.003+01:002023-11-16T08:18:41.975+01:00Profe, jo?<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Una de les grans incògnites d’aquest inici de mil·lenni (si més
no, en aquest raconet de món) és el fet que hi hagi tan poca gent
que vulgui fer una feina que tothom, aparentment, enveja. Em
refereixo, és clar, a la docència a secundària.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> És de domini
públic, a l’estiu no es parla d’altra cosa, ho sap tothom i és
profecia: el professorat dels instituts fa moltes vacances i treballa
entre poc, molt poc i gens. Sembla, doncs, que en una societat on
(com apunta una notícia recent) la gent jove cada cop valora més la
bona vida i el treballar poques hores en feines agradables, encara
que sigui a costa de cobrar menys diners, hi hauria d’haver
bufetades per accedir a una plaça de docent de qualsevol matèria.
El cas, però, és que falten professors. No fa gaire, el Departament
d’Educació va anunciar que oferiria la possibilitat de fer hores
extraordinàries remunerades al professorat de llengua catalana i
literatura. Es veu que falten filòlegs. Si més no, filòlegs
disposats a bregar amb una trentena d’adolescents adorables que, en
opinió dels seus progenitors, tenen tots, sense excepció, altes
capacitats, i que si no estudien, si no fan els deures o si s’enfilen
sobre les taules en hores de classe és perquè el sistema no té
prou en consideració el seu benestar emocional.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Fa anys que
insisteixo als meus alumnes de segon de batxillerat: «Si us voleu
fer rics, no estudieu una carrera d’humanitats; però si us agrada
la llengua i la literatura, voleu trobar feina amb facilitat, guanyar
un sou que us permetrà sobreviure sense abundància però sense
estretors i no us fa por treballar amb adolescents, estudieu
filologia catalana. L’endemà d’acabar el màster (o, fins i tot,
abans, amb el compromís d’acabar-lo) us cridaran per assignar-vos
una plaça en un institut públic». La resposta a aquest comentari
acostuma a ser una mitja rialla carregada d’escepticisme que ve a
voler dir: «profe, jo? I què més?». I, tanmateix, de tant en tant
n’hi ha algun que opta per aquesta via i les expectatives
s’acompleixen.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El que no saben
alguns dels joves que esperen un futur professional exitós i
econòmicament abundant perquè han estudiat carreres prestigioses de
nom sofisticat i del tot allunyades de les humanitats (que, com
tothom sap, són cosa de pelacanyes sense ambició) és que acabaran,
també, a l’ensenyament, fent de professors, cobrant un sou molt
allunyat del que ells i els seus pares esperaven quan van començar a
la universitat, però que els permetrà sobreviure, i, amb una mica
de sort, fins i tot, es descobriran una vocació que desconeixien,
perquè treballar amb adolescents, al capdavall, rejoveneix, és una
experiència intensa i enriquidora, que et manté connectat amb el
present i et fa estar envoltat d’una torrentada de vitalitat. Sé
de què parlo.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 1 d'octubre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-88718289724636107982023-11-16T08:14:00.004+01:002023-11-16T08:14:30.079+01:00Cafè amb què?<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
De totes les èpoques de l’any, l’estiu és la que es presta més
a les converses plenes de tòpics que podrien perfectament
intercanviar-se entre interlocutors diversos. Que si la calor, que si
els incendis, que si la sequera, que si platja o muntanya, que si les
cues de l’operació sortida, que si els fitxatges del Barça, que
si les ciutats es buiden, que si les platges s’omplen, que si els
turistes són per tot arreu, que si la paella en un restaurant vora
el mar... Qui no ha parlat de tot això, durant l’estiu?</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> A les xarxes
socials, passa una cosa semblant: les fotos de paisatges, plats
elaborats o cares somrients amb fons paradisíac s’han reproduït a
tort i a dret. I, com cada estiu, un dels comentaris que ha tornat a
repetir-se és el del client d’un restaurant de la costa (o de
qualsevol indret turístic proper) que està indignat perquè, a
l’hora de demanar, el cambrer (que havia atès en francès, anglès
i castellà les tres taules de la vora) no entenia el català i els
ha demanat (en uns casos amb educació, en d’altres de males
maneres) que li parlessin en una llengua que pogués entendre,
preferiblement la de Bertín Osborne. El cas és que, per a un
catalanoparlant, hi ha pocs exemples més flagrants d’humiliació
lingüística que el de constatar que en molts locals del país,
durant l’estiu, el personal que atén el públic és capaç
d’adaptar-se a la llengua de qualsevol client menys a la d’aquell
que li parla en la pròpia del territori. És una bufetada a la cara,
una puntada als ous de l’autoestima, un bany de realitat que,
periòdicament, els catalanoparlants rebem amb resignació o
indignació en funció del lloc, del moment o de les circumstàncies.
Els inevitables escarafalls a les xarxes aporten molt poc a la
solució d’aquest problema, perquè se centren exclusivament en la
part visible, però no en les causes.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> No ens enganyem. Si
això passa, si a la costa catalana (i el que no és la costa),
durant l’estiu, el sector de l’hosteleria està ple de personal
que no parla ni entén el català, és per una raó: no els fa cap
falta. Mentre l’ús del català no sigui necessari (per imperatiu
legal, contractual o social, ara no entraré en aquest debat),
l’escena es repetirà (i no tan sols a la costa i a l’estiu) fins
que la situació de conflicte lingüístic s’hagi resolt
definitivament a favor del castellà. Perquè si hi ha una veritat
demostrable és que la convivència entre una llengua forta i una de
feble en un mateix espai pot allargar-se més o menys, però sempre
s’acaba de la mateixa manera. Mentrestant, en el millor dels casos,
podem aspirar a continuar creuant els dits cada vegada que demanem un
cafè amb gel, esperant que el cambrer ens hagi entès i no ens porti
un cafè amb llet.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 17 de setembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-53836260570749548252023-11-16T08:11:00.003+01:002023-11-16T08:11:35.541+01:00Marlowe al Miami<p> Que els carrers i diversos espais de Manresa s’han convertit els
darrers anys un plató cinematogràfic no és cap novetat. Fins i tot
aquesta revista hi va dedicar fa temps el reportatge central. Que
Manresa serveixi de decorat en una gran producció de Hollywood, en
canvi, potser no és tan habitual. Fa gràcia veure alguns espais de
la teva quotidianitat urbana reflectits (i adequadament adaptats) a
la gran pantalla.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> He de confessar
que, quan vaig saber que una escena de la darrera pel·lícula de
Neil Jordan (un director que m’agrada des que vaig veure <i>Joc de
llàgrimes</i> fa més de trenta anys), protagonitzada per Liam
Neeson (un actor més que solvent) i inspirada en un personatge
clàssic de la literatura, Phillip Marlow (el detectiu creat per
Raymond Chandler, un dels pares de la novel·la negra
nord-americana), estava rodada al conegut Miami (Maïami per als
amics) de Manresa, em van venir moltes ganes de visionar el film i
aquest estiu he tingut ocasió de fer-ho.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> A l’hora de la
veritat, però, mentre veia la pel·lícula, les decepcions s’anaven
succeint: em va semblar una imitació ensopida, amb voluntat
d’exercici d’estil, de les que es produïen als anys quaranta
(com <i>El falcó maltès, </i><span style="font-style: normal;">dirigida
per John Huston el 1941</span><i>, </i>o <i>El s</i><i>on</i><i>
etern</i><span style="font-style: normal;">, </span><span style="font-style: normal;">dirigida
per Howard Hawks el 1946</span>); la interpretació de Neeson és poc
convincent (que lluny que està del Bogard dels dos films que acabo
d’esmentar!); i, definitivament, del Miami l’únic que en sortia
era, durant un segon, la façana on porta el nom de Schmidt’s
Liquors (perquè se suposa que és un local de Los Angeles dels anys
vint) i, durant una breu conversa de dos personatges on predominen
els primers plans, l’interior del local que ben podria ser
qualsevol altre o, fins i tot, una reconstrucció en un plató.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Què voleu que us
digui? Realment té sentit aturar una ciutat, transformar un
restaurant i desplaçar tot un equip de rodatge d’un cap a l’altre
del món per omplir, en el muntatge final, amb prou feines uns quants
segons de la pel·lícula? Potser Manresa és un escenari
irresistible, però diria que els hauria sortit més a compte
reconstruir el carrer i el bar en un plató de cartró pedra sense
moure’s de Hollywood.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a la revista <i>El Pou de la gallina</i>, en el número de setembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-70871273058620672822023-09-12T13:27:00.004+02:002023-09-12T13:27:34.703+02:00Les degollades<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
L’estiu i, sobretot, el temps vagarós que va associat a les
vacances, conviden a fer balanç d’allò llegit en la darrera
temporada i compartir-ho. I sempre ve de gust recomanar literatura de
proximitat, allò que en diuen de Km 0, que, en el meu cas (ho
confesso), sovint coincideix amb allò que han publicat alguns amics.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Darrerament, he
dedicat més d’una pàgina a les darreres novel·les, totes elles
esplèndides, de Xavier Mas Craviotto (<i>La pell del món</i>), Joan
Jordi Miralles (<i>Triomfador</i>) o Jeroni Muñoz (<i>Salt de
plens</i>). Un altre llibre molt recomanable, que podria omplir
alguna hora de plaent lectura aquest estiu és <span style="color: black;"><i>Les
</i></span><span style="color: black;"><i>D</i></span><span style="color: black;"><i>egollades
de Folgueroles</i></span><i> </i><i>(1858). Un crim de violència
masclista de ressò internacional</i><span style="font-style: normal;">
</span><span style="font-style: normal;">(Museu del Ter)</span>, del
manresà Joan Vilamala. Es tracta de la minuciosa reconstrucció d’un
crim real, molt ben documentada i acompanyada d’un bon grapat de
romanços de l’època, reculls de premsa, correspondència i
documentació de tota mena. El 21 d’agost de 1958, sis noies de
Folgueroles que tornaven de treballar a la fàbrica, van ser
sorpreses per dos homes que les havien seguit, se les van endur a un
lloc apartat i les van apunyalar. Tres d’elles van resultar mortes.
Una de les supervivents va poder donar l’alerta i, després d’una
llarga persecució, van atrapar els culpables, que van ser executats
al mateix lloc on havien comès el crim. La motivació que els havia
conduït a cometre un acte tan atroç era que una de les noies havia
rebutjat un dels assassins la setmana anterior, durant la Festa Major
de Folgueroles. En aquell temps, el crim va tenir molt ressò.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Vilamala era la
persona indicada per escriure aquest llibre: perquè és d’origen
folguerolenc, perquè una de les víctimes era la seva besàvia,
perquè ja ha demostrat en altres obres que és un bon documentalista
i perquè coneix a la perfecció el món de les auques (naturalment,
el llibre inclou la que ell mateix va dedicar a les Degollades) i els
romanços, que van ser la principal font de difusió del cas a la
seva època.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> I l’interés ha
arribat als nostres dies. Fins i tot, l’aparició del llibre va fer
que el programa <i>Crims,</i> de Catalunya Ràdio, s’interessés
pel cas, i no fa gaire en va fer un episodi que es pot recuperar en
<i>potcast</i>.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a <i>El Pou de la gallina</i>, en el número de maig de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-2345251719822769432023-09-12T13:25:00.005+02:002023-09-12T13:25:44.586+02:00Vallverdú<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura
de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les
autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de
la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar
que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les
escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i,
els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la
trobada a tot de coneguts i amics.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Vallverdú és dels
autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser
dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir
fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la
República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van
acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que,
malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy,
per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van
poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al
precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop
d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar
els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per
exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià
Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura
infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres,
avui ja clàssiques, com <i>Rovelló</i>, <i>La casa sota la sorra</i>
o <i>El zoo d’en Pitus</i>— van facilitar la normalització
d’aquest gènere a casa nostra.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Josep Vallverdú
farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el
centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és,
doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en
què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional.
Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat
10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa,
amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> És important
recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important
llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat a <i>El Pou de la gallina</i>, en el número de juliol de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-56158884090739373122023-09-12T13:23:00.006+02:002023-09-12T13:23:58.959+02:00Vint-i-cinc anys<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Tinc la sensació que no s’ha parlat prou d’una efemèride
literària de primera magnitud: els vint-i-cinc anys de la publicació
de <i>La ciutat de l’oblit </i><span style="font-style: normal;">(Pagès
Editors)</span>, el llibre que el 1998 va culminar <i>Les rutes de
Ponent</i>, l’ambiciós i personal projecte assagístic amb què
Vidal Vidal va recórrer la geografia ponentina. Un darrer volum, de
més de 1000 pàgines, dedicat exclusivament a «la ciutat llunyana»,
a la ciutat «dolça i secreta», a «la ciutat de les dues ànimes»,
a «la reina del ponent català», és a dir, a Lleida. Potser sí
que el llibre s’ha convertit en un clàssic, però fora d’algun
article al <i>Segre</i> (on l’autor, amb els seus esmolats articles
d’opinió, és una presència permanent des de fa més de tres
dècades) o alguna piulada de l’editorial, el quart de segle ha
tingut, al meu entendre, massa poc ressò.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> <i>La ciutat de
l’oblit</i> és un llibre monumental. Un monument literari dedicat
a la ciutat del Segre, el riu sobre les aigües gelades del qual diu
la llegenda que va ballar Salomé just abans de morir decapitada. Un
assaig completíssim, complex i ple de contrastos que duu el lector,
per dreceres sovint imprevistes, a conèixer els racons de la ciutat,
la seva història i la seva gent. Un llibre que, amb gran profusió
documental (tant de llibres d’història, com de premsa antiga, com
de textos literaris) repassa episodis, anècdotes, llegendes i tota
mena d’esdeveniments interessants i curiosos. Vidal Vidal revisa
(per desmuntar-los o confirmar-los) tots els mites i tòpics sobre
Lleida i els lleidatans: la boira, el clima extrem, el consum de
caragols, el caràcter variable dels habitants... Però no és un
llibre d’història, ni una guia turística, ni un recull
d’anècdotes. I alhora és tot això. <i>La ciutat de l’oblit </i>és,
al capdavall, un assaig literari de primer ordre; un text escrit amb
una prosa personal, d’una vivesa espurnejant i carregada d’ironia
que manté el lector estimulat i amb un somriure permanent. En fi, un
llibre ambiciós, tant en el contingut com en la forma.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Vidal Vidal és una
figura molt present en la quotidianitat periodística i política
dels lleidatans. Fora de Ponent, en canvi, costa més que el
coneguin. I com que la seva trajectòria literària s’ha centrat,
bàsicament, en un gènere tan poc popular (i tan necessari!) com
l’assaig, l’obra de l’autor d’Arbeca no gaudeix del
reconeixement que caldria esperar. Com passa amb la mateixa ciutat, a
Ponent se’l veu massa proper i a la resta del país massa llunyà,
per valorar-lo com es mereix. Caldria, tanmateix, tenir present que
no hi ha gaires autors capaços de culminar una obra monumental, tan
completa, amena, divertida, profunda i ben documentada com <i>La
ciutat de l’oblit</i>. Que per molts anys hi puguem tornar!</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 3 de setembre de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-41773041942948086822023-09-12T13:22:00.003+02:002023-09-12T13:22:16.672+02:00L'amor<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Una de les característiques que ens fa humans és la voluntat i la
necessitat de racionalitzar-ho tot, fins i tot allò més irracional,
com el sentiment amorós. Els humans, de fet, ens definim a partir de
l’amor i la seva complexitat. Som humans perquè estimem, perquè
ens vinculem els uns als altres amb tots els matisos possibles. I,
tanmateix, els temps que corren (dominats pel neoliberalisme) no són
gens propicis per a l’amor, perquè estimar comporta compromís i
representa assumir riscos, i el pensament neoliberal en fuig com
d’una mala plaga, tant dels compromisos com del risc, i busca
l’estabilitat. «En els principis del liberalisme, el risc era un
fet, però ara els seus descendents ideològics corren a suplicar la
protecció de l’Estat –el mateix Estat que critiquen i contra el
qual vessen els seus verins insolidaris— a la mínima que les coses
van mal dades». Són paraules de Lluís Calvo, una de les veus més
interessants de la literatura catalana actual, en el seu darrer
assaig, <i>El dilema de l’amor</i> (Angle, 2023).</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Calvo desplega el
ventall de totes les possibilitats que ofereix l’experiència
amatòria. Analitza, de manera crítica, les alternatives a la
cultura de la monogàmia (definida per les jerarquies, l’exclusivitat
sexual, la gelosia i el control): els vincles de prometença,
l’anarquia relacional, el poliamor. Aborda les conseqüències de
les disfuncions sentimentals contemporànies: <i>ghosting</i>,
<i>benching</i>, <i>breadcrumbing</i>, <i>cushioning</i>... Constata
que la cultura patriarcal ha empobrit els homes des del punt de vista
emocional. Reflexiona sobre com la visió i la vivència de l’amor
han evolucionat al llarg de la història, des de l’antiga Grècia i
el platonisme, al Romanticisme i l’amor que només s’aconsegueix
plenament després de la mort, passant per l’amor cortès de
l’època medieval, fins arribar al neoliberalisme actual, que té
pànic a la incertesa i busca l’estabilitat, però no pas en el
matrimoni («la idea tradicional de parella pateix una crisi
profunda»), sinó evitant vinculacions duradores, tancant-se en el
narcisisme. L’amor requereix un acostament a l’altre, i estimar,
avui, és acostar-se a l’altre «en temps narcisistes i
egocèntrics», en un món on domina la idea de mercantilització.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> «El sexe ha
esdevingut patró d’intercanvi mentre que l’amor s’ha vist
relegat a la condició de fenomen inútil i sense interès».
L’assaig de Calvo, que vol alçar-se contra això, repassa les
diferents maneres d’estimar i conclou que l’amor –lliurar-se a
l’alteritat— té sentit avui dia, potser més que mai, perquè
«s’ha de confiar en els fets imprevisibles de l’amor, en la seva
capacitat de revoltar-nos, d’exaltar-nos i de fer-nos bategar».
L’amor ha passat de moda. «I, tanmateix, el temps dedicat a l’amor
sol ser el més valuós de les nostres vides».</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 20 d'agost de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-8342783710642251692023-09-12T13:20:00.004+02:002023-09-12T13:20:35.390+02:00En trànsit<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Per demostrar que tot, al món, està sotmès a una contínua
mutació, un dels primers filòsofs de l’antiga Grècia, Heràclit,
s’aferrava a la constatació que és impossible banyar-se dos cops
al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment i, per tant,
cada cop que hi entrem, el riu és diferent. I això és exactament
el que passa, sobretot a l’estiu, als aeroports, especialment si
són grans: les riuades de gent que els transiten es troben en
mutació permanent. Homes, dones, criatures, éssers no binaris...
alts, baixos, grassos, prims, tatuats, pigats... amb tons de pell
diversos: des del blanc lletós al negre atzabeja... rossos,
pèl-rojos, castanys, calbs... vestits amb calça curta o abrigats
amb anorac gruixut... arrossegant immenses maletes, amb enormes
motxilles a l’esquena o amb les mans a les butxaques... amb un
entrepà entre els dits, una ampolla de refresc o una bossa de
ganxitos... sols, en família, en grups nombrosos que segueixen
disciplinadament el guia... tranquils, atabalats, indiferents... En
un aeroport és impossible repetir un foto fixa. El flux és constant
i les persones sempre són diferents.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> L’aeroport és, a
qualsevol hora del dia o de la nit, una olla barrejada de tipus
humans descontextualitzats. Persones que deuen encaixar perfectament
en el seu hàbitat d’origen, però que en aquest espai de trànsit
vagaregen com ànimes en pena. Com si tot de gent de diferents racons
del planeta hagués estat abduïda del seu hàbitat natural i els
haguessin abocat, de cop, en un mateix indret, lluny de casa.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Si et despertessis,
sense saber on ets, en qualsevol aeroport del món, la imatge que
veuries seria sempre similar: un poti-poti canviant de fesomies
desorientades que venen, van o esperen. Hauries de buscar els panells
informatius per, ni que sigui a partir de les llengües en què estan
escrits, començar a deduir on ets.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Esperar en un
aeroport deu ser semblant a trobar-se als llimbs, al purgatori on les
ànimes es passegen abans d’accedir al cel o a l’infern. Els
aeroports són un espai impersonal que, a més, despersonalitza, que
et converteix en un més dels petits integrants d’un formiguer
caòticament endreçat, on la gent oblida les convencions sobre la
imatge que projecta, perquè ningú no coneix ningú, perquè ningú
no parla amb ningú, perquè tothom va a la seva. Un espai on, de
vegades, val la pena entretenir-se a observar la resta d’espècimens
humans i imaginar d’on deuen venir, on deuen anar, quina deu ser la
seva vida, els seus problemes, les seves alegries, les seves
misèries... Territori adobat per a aquells a qui ens agrada imaginar
la vida dels desconeguts. Un experiment que aquest estiu tornarem a
practicar quan anirem de vacances i ens integrarem de nou en el riu
humà, canviant, de l’aeroport.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el 6 d'agost de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3019413297683366534.post-61343956598434448602023-09-12T13:17:00.004+02:002023-09-12T13:17:40.195+02:00L'Indiana Jones d'Albatàrrec<p> </p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">
Mai no m’hauria imaginat que es pogués xalar tant amb un llibre
que parla de retaules gòtics, mènsules romàniques, marededeus del
segle XIV o arquetes amatòries del XV com ho he fet amb l’assaig
«autohistòric» de l’Albert Velarco <i>A la recerca de l’obra
perduda</i> (Pòrtic, 2023), un llibre que parla d’art, d’història
de l’art i, sobretot, de «cerca i captura d’obres perdudes i
descontextualitzades». Perquè Velasco, que va ser conservador del
Museu de Lleida durant una colla d’anys i que, des del 2019,
assessora museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta,
a banda de fer classes a la universitat, no ha escrit un estudi per a
entesos (això ja ho fa quan publica els resultats de les seves
recerques en revistes especialitzades), sinó allò que en diuen un
exercici d’«autohistòria», és a dir, d’història escrita en
primera persona, protagonitzada per aquell que l’escriu, «una
<i>selfie</i> polidèdrica i subjectiva d’històries viscudes per
una persona en el món de la recerca».</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El gran encert d’<i>A
la recerca de l’obra perduda</i> és el plantejament de cada
capítol com una narració, un relat trepidant, protagonitzat per un
historiador de l’art que vol aconseguir una peça única perquè
pugui exhibir-se en un museu. Perquè Velasco es mostra com un bon
explicador d’històries, un narrador capaç de convertir en
apassionant un tema que, d’entrada, hauries dit que només
t’interessava relativament.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> El llibre arrenca
amb un capítol potent, que reconstrueix, en primera persona, el dia
que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les
obres provinents de Sant Maria de Sixena, «un dels atemptats
museístics més impressionants que s’han vist mai en la història
de la museologia mundial», i denuncia que el govern aragonès, amb
la complicitat dels jutges, ha mostrat des de fa anys una autèntica
obsessió per evitar que el museu lleidatà conservi o adquireixi
obres procedents de la Franja. A partir d’aquí, l’autor desgrana
les mil i una tribulacions que ha viscut mentre anava al darrere d’un
copó d’argent, d’un relleu d’alabastre o d’una creu de plata
que resulta ser una falsificació. Al capdavall, aconsegueix
despertar l’interès per visitar els espais que acullen les obres
de les quals es parla.</p>
<p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;"> Un cop llegit el
llibre, el lector no podrà estar-se, per exemple, d’anar (o
tornar) un dia al Museu de Lleida per contemplar, des d’una nova
perspectiva, algunes de les obres que s’hi exposen, com la Dormició
de Maria originària del retaule de Peralta de la Sal, obra de Pere
Garcia de Benavarri; el retaule gòtic de l’església de Capella,
obra de Pere Espallargues; el tron prioral de Blanca d’Aragó,
procedent de Sixena; o la Mare de Déu i l’arqueta amatòria de
Bellpuig de les Avellanes.</p><p style="line-height: 100%; margin-bottom: 0cm;">(Article publicat al suplement <i>Lectura</i>, del diari <i>Segre</i>, el dia 23 de juliol de 2023)</p>Llorenç Capdevilahttp://www.blogger.com/profile/09236343522200050274noreply@blogger.com0