La Hunta

            Fa uns dies, vagarejant per la xarxa, vaig descobrir l’existència d’una curiosa iniciativa, la Hunta d’Ehcritoreh en Andalú, que ve a ser una mena de congrés o trobada bianual d’escriptors en andalús. Des de l’any 2002 se n’han fet cinc, d’aquestes juntes. Al darrere hi ha un senyor que es diu Huan Porrah (Juan Porras) i les dues primeres edicions es van celebrar a Miha (Mijas, província de Màlaga), la tercera a Campillos (també a Màlaga), la quarta a Marchena (Sevilla) i l’última, l’any 2010, a Er Paú (Padul, província de Granada). En aquestes trobades, a banda de les inevitables tertúlies al davant d’unes tapes i un bon vi, es fan lectures de textos d’autors que conreen el sistema lingüístic andalús (com les Poezíah, de Huan Migué Péreh Porrah), es convoca un Zertamen Leterario n’Andalú (que el 2010 va guanyar José María Sánchez Pérez, per La sombra de akeya kasa loka), es lliuren diplomes als establiments que retolen en andalús, es presenten llibres sobre l’andalús (com el de Tomás Gutier, Lengua andaluza. Apuntes para su gramática y diccionario) i es fan col·loquis i xerrades, on conviden erudits locals, però també forans, com el lingüísta i professor de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, que s’ha destacat per combatre el nacionalisme lingüístic espanyol i que va ser l’estrella convidada en la darrera edició. Les trobades acostumen a durar dos dies i al final es reparteixen els certificats corresponents. Els participants són andalusos afeccionats a la lingüística, que reivindiquen les seves particularitats dialectals (lèxiques, morfosintàctiques i fonètiques) amb voluntat de divulgar, reivindicar i, sobretot, dignificar uns trets particulars que sovint són objecte de burla o riduculització.

Furgant una mica més, vaig trobar també que hi ha una pàgina web, amb més de dos mil fans al facebook, anomenada “Identidad Andaluza” que, segons diu a la capçalera, té com a objectiu “aportar al pueblo andaluz aquello de lo que más carece, identidad, perdida por las políticas asimilistas de los sucesivos gobiernos de España desde hace 500 años”.

Es veu que a determinats sectors del nacionalisme espanyol aquestes iniciatives no els fan gota de gràcia, i això que en realitat, com es pot suposar, l’existència de la Hunta o del col·lectiu Identidad Andaluza no fa ni pessigolles a la unitat de la pàtria ibèrica. Però resulta que els mateixos nacionalistes espanyols que s’escadalitzen per aquestes innòcues manifestacions andalusistes, després, quan es passegen per Mallorca i per València, aplaudeixen com possessos el discurs que no accepta la unitat del català i, amb l’objectiu de reduir la nostra llengua a mera manifestació folklòrica, accentua fins a la caricatura les diferències locals.

(Article publicat aquest diumenge, dia de Nadal de 2011, al suplement Lectura, del diari Segre)

Joan Soler i Pla, un secundari de primera fila

            L’historiador i periodista d’origen manresà Joan Esculies ha publicat la biografia Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys (Edicions de 1984, 2011).       Fins ara, els qui havien parlat del doctor Soler i Pla ho havien fet, generalment, amb condescendència, mostrant-lo com un personatge més aviat estrafolari. Però resulta que aquell admirador d’Arnau de Vilanova, que es movia amunt i avall per Barcelona a dalt d’un automòbil elèctric, va ser present en moments importants de la nostra història: el trobem en l’arrencada del catalanisme polític com a membre de la Unió Catalanista; va ser el principal promotor del voluntariat català durant la Gran Guerra d’Europa, tasca per la qual va rebre la distinció de Cavaller de l’Orde de la Legió d’Honor; va assistir el seu amic Àngel Guimerà en les darreres hores; va ser parlamentari, amb llibertat de vot tot i haver-se presentat a les llistes d’ERC, durant la República; era vora el llit de mort del President Macià, a qui va sentir pronuciar les seves darreres i cèlebres paraules: “pobra Catalunya”; era l’home a qui Companys, després de proclamar l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934, va abraçar i va dir: “ara no direu que no sóc catalanista!”; en el primer moment de la Guerra Civil, sense ser un home religiós, va salvar Montserrat dels incontrolats i va ajudar el bisbe Vidal i Barraquer quan estava en mans dels faistes; exiliat a Barranquilla, va freqüentar el cafè Colombia, on va coincidir amb Ramon Vinyes, i va convertir-se en un metge estimat, sobretot pels indígenes més desafavorits. Separatista irreductible, contrari a qualsevol submissió amb Madrid, Soler i Pla va admirar profundament Francesc Macià i va menysprear amb vehemència Lluís Companys, a qui considerava poc compromès amb la causa i les llibertats de Catalunya. També va conèixer Josep Irla, de qui va quedar força decebut en el moment de l’exili, per la seva actitud poc honorable en passar la frontera abans que ningú; o Josep Tarradellas, de qui desconfiava i a qui titllava de “saltataulells”. La seva ploma també va carregar, íntimament, contra altres personalitats com el ministre Marcel·lí Domingo, Eugeni d’Ors o Josep Pla. Josep Maria de Sagarra, amb qui Soler i Pla va coincidir a les tertúlies de la penya de l’Ateneu Barcelonès, va deixar escrit que “aquest doctor, famós per les seves barbes, pel seu barret ample i per uns aires d’importància que donava a les coses més planeres i trivials, era, en el fons i en la forma, un cavaller molt decent i posseïa un cor com una casa”.

            Joan Soler i Pla no tan sols era present en l’actualitat catalana, si no que la jutjava amb una severitat que poc s’imaginaven els qui poc el coneixien. Si no hagués estat per la seva grafomania, que l’impulsava a omplir, a raig, durant les seves llarges hores de vetlla, centenars de quaderns sobre qualsevol tema, el seu testimoni s’hauria perdut. Ara, gràcies a la tasca rigorosa d’Esculies, que ha espigolat en l’ingent material autobiogràfic que el doctor va acumular i n’ha extret allò més sucós, podem conèixer aquest personatge que mai no va ser protagonista directe de la història, però que va actuar de secundari, a primera línia i amb actitud crítica, en diversos episodis importants durant la primera meitat del segle XX.

(Article publicat dissabte, vigília de Nadal de 2011, al Regió7)

Visca la solidaritat!

Diuen que hauria d’estar orgullós de poder sentir-me solidari perquè, com a privilegiat treballador públic, fa un temps ja vaig contribuir a solventar la greu crisi econòmica amb més d’un 5% i una posterior congelació del meu sou. Ara que s’acosten noves retallades sembla ser que fins i tot hauria de donar gràcies (no sé si a Déu, o a l’administració, encara que m’agrada pensar que algun mèrit propi deu haver-hi) per tenir la feina assegurada i no haver d’estar sotmès a les fluctiuacions del mercat laboral. Es veu que no cal que siguem massa primmirats pensant que una part dels treballadors públics no són funcionaris de carrera i molts (substituts i interins) han perdut o perdran la feina ben aviat. Al capdavall, abans de quedar a l’atur, hauran tingut també el privilegi de contribuir a solucionar la crisi amb una part del sou que, com a treballadors públics, també els han retallat.

            Com que no vull ser rancuniós, he d’oblidar que en temps de vaques grasses, mentre als funcionaris difícilment (o mai!) se’ns apujava el sou al mateix ritme que pujava el nivell de vida i anàvem perdent, a poc a poc, poder adquisitiu, hi havia gent que, en el sector privat, es repartien beneficis substanciosos i mai, a ningú, no se li va acudir que, per solidaritat, hauria estat tot un detall incloure en el repartiment aquells que, amb un sou modest, podíem mantenir un discret nivell de vida, sense excessos. Ara, en canvi, tothom troba natural que els qui no vam rebre la solidaritat de ningú paguem contents i alegres (agraïts i tot!) els resultats de la mala gestió d’uns quants que van remenar grans sumes en el seu moment i que, com que no van saber administrar-les, o no van saber preveure el que s’avenia, o van creure que tenien la gallina dels ous d’or, no saben com sortir del forat. Per això el govern ha mantingut fins ara un exèrcit de funcionaris, per retallar-los el sou una vegada i una altra, treure’ls els privilegis i acabar amb la crisi en quatre dies. Amb l’altre, d’exèrcit, el de les pistoles, més val no posar-s’hi, perquè manté unida la pàtria, com ho fan la colla de milionaris que xuten una pilota amb una samarreta del mateix color que la sang llatina que els corre per les venes. Una colla que, quan van guanyar el mundial, van cobrar de la federació futbolística un feix d’euros que, indirectament, provenen de la mateixa caixa d’on es paga els funcionaris. Aquests valents, però, es mereixen fins l’últim cèntim, perquè la seva contribució al manteniment de al unitat sota l’oneig de la rojigualda és impagable.

Quan n’hi havia que guanyaven molts diners, els de la meva espècie teníem un sou segur, però modest. Ara que la mamella ja no raja, cal que ajudem, un cop i un altre, la vaca i hem de posar una mica de la nostra (mala) llet per abeurar un país (i un estat) que amenaça raquitisme. I ho hem de fer contents, perquè es veu que tenim a les nostres mans (als nostres sous) la solució.

Ja ho deia aquell: “la felicitat consisteix en viure per als altres sense esperar que els altres visquin per a tu”. Les retallades, doncs, vénen a ser una oportunitat per als funcionaris, perquè ens puguem sentir bé i ser més pobres, però més feliços. Ai, quin missatge nadalenc més joiós! Visca, doncs, la solidaritat!

(Reescriptura i adaptació d'un article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un any i mig)

La mà de ningú, de Vicent Usó

            El valencià Vicent Usó, dues vegades finalista del Sant Jordi i amb un corpus narratiu iteressant, acaba de publicar una peculiar novel·la negra.

            La mà de ningú (Proa, 2011) és una novel·la d’aquelles que, com se sol dir, atrapen el lector. Potser algun dels habituals del gènere trobarà que s’entreté una mica massa en els detalls superflus, en la descripció de gestos i situacions; i potser algun altre se sentirà molest per no trobar-se amb una trama linial, amb un protagonista clar i amb una mica més de sang i fetge, però el cas és que a mi em va atrapar fins a la darrera pàgina. Es tracta d’una història situada a França i protagonitzada per sis personatges: un vell pagès que fuma d’amagat i que no vol sentir dir res sobre deixar de conrear la terra; un transportista d’origen balcànic, brut i gras, que parla amb una amant imaginària; un senegalès que ven pel·lícules pels carrers de París i que no sap on passarà la nit; una okupa desarrelada i generosa que es guanya la vida fent malabars; una dona maltractada que fuig d’un passat fosc i es refugia en una gran mansió on acaben de contractar-la com a serventa; i un metge vidu que estima amb bogeria les seves dues filles petites i treballa fent un horari força intempestiu. A banda d’aquests sis protagonistes tant diferents i aparentment desconnectats, per la novel·la també es passegen altres personatges prou interessants, com un policia malcarat i arrogant que s’assembla a l’actor Jean Reno com si li fos germà bessó, o la mestressa d’un dels cellers més prestigiosos de França. Justament la clau del suspens que aconsegueix crear Vicent Usó, allò que ens té enganxats capítol rere capítol (cadascun focalitzat en un personatge), radica en descobrir quina relació tenen tots plegats amb una mà seccionada a l’altura del colze que apareix en un camí del camp en plena Normandia. I, arribats aquí –titlleu-me, si voleu, de provincià—, he de reconèixer que se m’escapa el motiu –si és que n’hi ha cap— pel qual Vicent Usó situa aquesta història a França i no en uns escenaris més propers.

            Des del principi, però, i gràcies a l’atmosfera creada per l’autor, un intueix que tot plegat amaga una realitat fosca i sordida. Mostrar aquesta realitat, encara que sigui supeditant-la a una trama de misteri i a un final sorprenent, és –i ha de ser— l’objectiu de qualsevol novel·la negra que vulgui ser digna d’aquesta etiqueta. I crec que La mà de ningú ho aconsegueix.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2011)

Lluny de la normalitat

Entre el cúmul d’inconcrecions, silencis i ambigües manifestacions de bona voluntat que va ser el programa electoral del PP en les darreres eleccions generals –especialment en tot allò que afecta les relacions entre Catalunya i Espanya—, no es va poder amagar del tot la posició del partit de Rajoy en relació a un parell de punts: l’oposició al model d’immersió lingüísitca i el qüestionament de l’existència de televisions autonòmiques.

Pel que fa a la immersió lingüística a les escoles, no es van estar de lloar la postura del govern balear en aquest camp (Bauzà s’ha carregat la preponderància del català en el sistema educatiu de les Illes i ha eliminat les partides de foment de la llengua pròpia), ni s’han desmarcat de la promoció del Manifiesto por la Lengua Común, que vol assegurar la presència majoritària del castellà arreu dels territoris governats des de Madrid. Per més que la Societat Catalana de Pedagogia hagi fet pública una declaració en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística, en qualsevol moment el flamant govern d’Espanya s’aixecarà contra el nostre model educatiu, i, una vegada més, ens tocarà defensar el poc que tenim, per no retrocedir, alhora que deixarem d’avançar els passos necessaris en el procés de normalització.

En relació als mitjans de comunicació autonòmics, que molts espanyols veuen com una despesa inútil, ja s’ha començat a actuar. Just quan esperàvem l’anunci de les primeres mesures de l’imminent govern del PP, ha estat el govern de la Generalitat que ha anunciat una retallada sensible en el pressupost de la CCMA. La mesura (de moment, una proposta) no sorprèn, perquè s’emmarca en el conjunt de retallades que s’apliquen a la sanitat, l’ensenyament, etc. Però preocupa especialment els qui aspirem a viure en català amb normalitat. Catalunya Ràdio i tv3 no han estat simples canals de ràdio i televisió, no han servit només per informar i entretenir, no han estat tan sols una eina per transmetre continguts des de la proximitat... han actuat –i actuen— com una mostra de normalitat lingüística. Gràcies al lideratge d’aquests mitjans s’ha frenat –no pas impedit!— el monopoli castellanoparlant en el terreny audiovisual a Catalunya.

Qualsevol procés de normalització lingüistica té com a objectiu aconseguir que una llengua minoritzada recuperi, en tots els àmbits d’ús, la normalitat perduda. I ara resulta que, en comptes d’avançar per aconseguir que el català s’utilitzi allà on es troba bandejat (cinema, premsa, justícia, comerç...), haurem de continuar lluitant per no perdre el que s’ha avançat en els camps educatiu i audiovisual. De moment, doncs, el vent bufa a favor dels qui pretenen reduir la llengua catalana a mera manifestació folklòrica.

(Article publicat el diumenge, 11 de desembre de 2011, al suplement Lectura del diari Segre)

Ensenyar la llengua (a propòsit del llibre Un tast de català, d'Albert Pla Nualart)

            Albert Pla Nualart és l’actual responsable lingüístic del diari Ara, com ho va ser de l’Avui durant vint-i-cinc anys. A banda de la seva tasca com a assessor i corrector, però, ha demostrat –i demostra periòdicament— una gran habilitat com a articulista irònic i implacable quan retrata personatges públics, i alhora rigoròs, divulgatiu i amè quan tracta qüestions de llengua. Ara tenim l’oportunitat de llegir els seus articles del 2010 i el 2011 recollits en forma de llibre. Un tast de català (Columna, 2011) es pot llegir, com a mínim, de tres maneres diferents:

1-Com a eina de consulta per aclarir dubtes sobre l’ús de determinades paraules o expressions (és molt útil, en aquest sentit, l’índex de paraules i conceptes que hi ha al final).

2-Com a assaig de sociolingüística que posa al descobert els problemes dels catalans per fixar una normativa funcional per a la nostra llengua, a causa de les pors, inseguretats i complexos motivats, sovint, per la “zona grisa en què la interferència es confon amb l’evolució”. Parteix del principi (agosarat) segons el qual “per a la salut de qualsevol llengua és assenyat considerar que allò que la majoria de parlants ja diuen espontàniament és més correcte i adequat que allò que diuen que es deia. Sempre, és clar, que sigui genuí”. També denuncia la trampa que s’amaga darrere el concepte de bilingüisme i desmenteix la versió institucional que no vol reconèixer que l’ús del català retrocedeix enfront del de la veritable llengua comuna i dominant a Catalunya, que és el castellà.

3-És el dietari d’un lingüista preocupat per la salut i la funcionalitat del català. S’hi presenta un professional allunyat de la imatge del corrector-policia i defensa amb fermesa, sempre que hi hagi una justificació, la simplificació de la normativa.

            Albert Pla Nualart mostra una “manera de veure la llengua que deriva de la constant feina de mediació entre la norma i l’usuari”, i no li tremola la veu a l’hora de criticar solucions poc útils del Termcat o de l’IEC; reivindica aglutinacions com almenys, esclar, sisplau, encabat o deunidó, i castellanismes com marrano; recomana la revisió de normes, o acceptar que la situació de contacte amb el castellà és una font d’incorreccions, però també de formes com xiringuito, cel·lo o mono, que, a la llarga, agradi o no, s’hauran d’acceptar; reconeix l’esforç de lingüistes no sempre prou valorats, com Albert Jané o Josep Ruaix; també es lamenta de casos com el de l’adjectiu gran, que cada vegada es confon més amb gros i això fa que la llengua, com a sistema de comunicació, no hi perdi res, però que com a signe d’identitat tingui un problema. Potser es troba a faltar una visió més profunda de la llengua des del punt de vista dialectològic, però en general demostra un grau de coneixement excel·lent de l’objecte d’estudi, i de tant en tant ofereix curiositats etimològiques (de xiruca i guiri, per exemple), o comentaris força divertits, com quan posa al descobert la incoherècia, en castellà, d’escriure Tutankhamom en comptes de Tutanjamón.

            Estiguem d’acord o no amb algunes de les propostes més agosarades de Pla Nualart, és un consol constatar que Joan Solà no ens ha deixat del tot orfes, perquè hi ha qui, amb els peus a terra, es mostra hereu del vessant més divulgatiu d’aquell mestre.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de desembre de 2011)

Va de retro, Catalunya!

            Si una cosa ha unit sempre les forces polítiques espanyoles, de qualsevol signe ideològic, és l’anticatalanisme. O, dit d’una altra manera, l’oposició radical (de vegades, visceral!) a qualsevol expressió de catalanitat que qüestioni la unitat indissoluble d’Espanya.

            Sempre que a Madrid (o a Badajoz, o a Lleó...) han cregut que el catalanisme (de qui s’han mostrat amics quan els ha convingut) adquiria tics secessionistes, les forces majoritàries espanyoles, de forma no pas deliberada, han coincidit plenament en el seu discurs ranci i imperialista.

            Llegiu, si no, el monumental primer volum (i suposo que, a causa de la mort de l’autor, acabarà sent l’únic) de les memòries de Josep Benet, De l’esperança a la desfeta 1920-1939 (Edicions 62, 2008). Benet transcriu la famosa frase pronunciada pel dretà José Calvo Sotelo el 1936, poc abans del seu assassinat: “entre una España roja y una de rota, prefiero la primera, que sería más pasajera”; i la posa de bracet amb una altra, també força coneguda, escrita per l’esquerrà Manuel Azaña el 1937: “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.

            El mateix Azaña, i en el mateix quadern, anotava un comentari que li havia sentit a Juan Negrín, president socialista del govern republicà durant la guerra civil: “si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Més endavant, és el ministre basc Zugazagoitia qui, crític, cita paraules de Negrín: “No hay más que una nación: ¡España!”, i encara: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones (···) cedería el paso a Franco”.

            Res no ha canviat. Molts espanyols (de la dreta i de l’esquerra) prefereixen que mani la versió més radical del contrincant abans que veure trencat el que resta d’aquell imperi que tant feia enorgullir un dels meus mestres de l’escola “nacional”, el darrer a qui vaig veure utilitzar el regle com a eina pedagògica de primer ordre i a qui més d’un cop vaig sentir recitar, cofoi, que en el territori on regnaven els Reis Catòlics mai no es ponia el sol.

            I això ens sorprèn? El que fan els espanyols és el que faria qualsevol estat europeu civilitzat: vetllar per la unitat territorial. El que potser hauria de sorprendre és que els catalans, després de tants anys, encara anem pel món mirant de fer pedagogia del nostre fet diferencial, intentant vendre unes peculiaritats que a Espanya mai no seran compreses ni respectades (més enllà de ser considerades una singularitat floklòrica i regional) si no és amb un estat propi al darrere.

 

            Llegiu el llibre de Josep Benet i descobrireu, entre moltes altres coses explicades amb rigor i claredat, que el difícil encaix dels catalans a Espanya no és una cosa d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, a principis de 2009)