diumenge, 19 de setembre de 2021

Centralisme metropolità

 La mort de Jordi Cussà ha revifat, en el sector literari, el debat sobre si algú que escriu i publica a les comarques interiors de Catalunya té les mateixes oportunitats que algú que ho fa des de Barcelona. Ara, per exemple, tothom reivindica l’obra de l’escriptor berguedà i es diria que tothom l’ha llegit, però la realitat és que l’èxit sempre el va esquivar, va publicar en moltes editorials i l’únic en qui sempre va trobar recer va ser en el seu amic, el també berguedà Jaume Huch, editor de l’Albí.

De la mateixa manera que el nacionalisme d’estat no es considera a si mateix nacionalista, el centralisme metropolità diu que no és centralista. De la mateixa manera que l’un accepta algunes particularitats “regionals” o “territorials” com a part integral de la gran nació, l’altre acostuma a prestar una atenció tangencial i condescendent quan la cultura procedeix de la “perifèria”. Com si les obres “importants” haguessin de sortir de l’entorn cultural i urbà barceloní, que és on (seguint aquest supòsit) hi ha els grans escriptors, les grans editorials i els mitjans de comunicació importants. La resta és folklore més o menys simpàtic. Si en l’àmbit esportiu, per exemple, el nacionalisme d’estat sempre repeteix allò que no s’ha de barrejar política i esport mentre les banderes estatals onegen en els Jocs Olímpics i els atletes s’hi emboliquen amb orgull, en l’àmbit literari el centralisme metropolità es reivindica com a nacional al mateix temps que ignora bona part del que no es produeix o no es publica a Barcelona.

En fi, el centralisme “no centralista” metropolità queda ben retratat sempre que parla (i se’n fa un tip) de les “comarques” o el “territori” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. Com si no existís el Barcelonès, com si la capital levités en una dimensió extraterrestre, o com si costés tant parlar del “país”. Com va deixar escrit el mateix Cussà: “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2021)

Nacionalisme no nacionalista

                 Ja sabem que quan el nacionalisme espanyol parla de nacionalisme es refereix a les aspiracions de les nacions sense estat que formen part del seu territori administratiu. Mai a ell mateix. Als nacionalistes de nacions amb estat propi no els cal reivindicar drets nacionals, perquè ja els tenen tots. En canvi, no suporten que ho facin aquells a qui consideren part integral de la seva gran nació, que és, per a ells, la millor del món. No entenen que algú reivindiqui particularitats culturals, que no vulgui formar part d’una idiosincràsia homogènia o que, directament, vulgui tenir dret a separar-se’n i formar un estat propi. Si som els millors, si la nostra llengua és la més eufònica, el nostre caràcter és el més alegre, les nostres tradicions són les més autèntiques i la nostra història és la més gloriosa... com pot ser que aquests vulguin drets lingüístics particulars i reivindiquin una cultura que no és la “comuna”? A tot estirar, accepten, amb condescendència, algunes particularitats “regionals” o “territorials”, que miren d’assimilar.

                Un dels exemples d’aquest “nacionalisme no nacionalista” el trobem en l’àmbit esportiu i l’hem viscut, per partida doble, aquest estiu, amb els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Un dels tics més habituals del nacionalista que abomina dels nacionalismes “regionals” o “territorials” és aquella afirmació segons la qual no s’ha de barrejar la política amb l’esport. La sentireu quan apareix un atleta català amb una senyera, quan es reivindica un Comitè Olímpic propi o quan les grades en un partit de futbol són plenes d’estelades. En canvi, ningú no aixeca el crit al cel pel fet que als Jocs Olímpics només s’hi pugui participar sota la bandera d’un estat i que en els tornejos internacionals de futbol les úniques seleccions no estatals que hi participen siguin les de nacions vinculades al Regne Unit, curiosament un dels pocs estats que ha permès un referèndum d’autodeterminació a una de les seves nacionalitats històriques.

                Una altra característica del nacionalisme no nacionalista de què parlem és afegir de manera sistemàtica l’adjectiu “espanyol” a qualsevol iniciativa exitosa de tipus cultural, esportiu, gastronòmic, econòmic o sanitari, vinculada amb algun d’aquests “territoris” susceptibles de no tenir prou afecció a l’espanyolitat. Així, quan un atleta català guanya una medalla passa a ser un atleta “espanyol” (curiosament, si perd, és possible que li respectin el gentilici “regional”), i, naturalment, la vacuna contra la covid que s’està assajant a Catalunya és una gran fita de la investigació científica “espanyola”. Però, és clar, els nacionalistes som els altres, fins i tot aquells que no pensem pas que vivim a la millor nació del món i, simplement, voldríem viure a la nostra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de setembre de 2021)

dimecres, 1 de setembre de 2021

Ulleres de sol

 

               A l’estiu tothom s’amaga al darrer d’unes ulleres de sol. Hi ha qui en porta tot l’any, que se les posa tan bon punt apunta un raig de llum per entremig dels núvols. Hi ha qui, fins i tot, en porta en espais tancats o quan el cel està tapat. Hi ha qui, en canvi, en porta sobretot a les vacances, perquè és un complement que combina amb la tovallola i el para-sol. Hi ha qui, d’altra banda, se les posa tan sols per conduir, perquè el sol enlluerna, sobretot quan ve de cara. També hi ha, és clar, qui n’ha de dur per qüestions de salut. I, finalment, hi ha qui no en porta mai.



               El darrer grup no és pas el més nombrós, però és el meu i em disposo a proclamar que el dia del judici és l’únic grup que se salvarà de cremar com lluquet a l’Infern. Ho confesso: no he suportat mai les ulleres de sol i em refio poc dels qui en porteu. Reconec que de jove n’havia intentat dur, perquè això d’amagar els ulls darrere d’un vidre pintat et feia semblar txatxi. Com més opac era el vidre, més interessant et senties. Fins que un de la colla va aparèixer amb unes ulleres amb el vidre de mirall i tots vam flipar tant que es va convertir automàticament en el líder indiscutible. En duien les estrelles del rock, els famosos de Hollywood, els porretes que volien dissimular la vermellor dels ulls i els paios més autèntics i simpàtics del panorama mediàtic: els Blues Brothers, el Travolta, el Lou Reed, l’Elton John... Jo me les posava i, al cap de cinc minuts, me les havia de treure o tirar-les cap amunt, fent visera. El cas és que m’agrada veure les coses tal com són, i un filtre que les enfosqueixi el cervell me l’interpreta com una estafa per als ulls. Perquè, no ens enganyem, amb ulleres de sol els colors s’atenuen o, directament, desapareixen. Viatjar a l’altre cap de món i mirar-ho tot a través d’unes ulleres de sol em sembla un despropòsit. Hi ha milions de turistes que, al llarg dels anys, no han vist la llum sobre el Taj Mahal o els canals de Venècia, que han vist les platges de Tailàndia com si sempre estigués núvol, que no han apreciat els colors de les espècies en un mercat d’Istambul i el verd dels boscos pirinencs s’ha convertit en un indefinit color merda d’oca... Mireu què us dic: fins i tot crec que conduir amb ulleres de sol està sobrevalorat. Amb ulleres fosques el sol de cara no molesta tant, és cert, però no hi veus pas amb més nitidesa i, en canvi, hi veus menys!

               Digueu, doncs, el que vulgueu. A mi no em convencereu i us tinc a tots ben calats: porteu ulleres de sol no pas per comoditat, sinó perquè us agrada presumir, per fer-vos els interessants o per amagar l’espill de l’ànima que són els ulls. Confesseu i ja veureu com les dureu amb la consciència més tranquil·la.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'agost de 2021)

dijous, 19 d’agost de 2021

Molt soroll per no res

                Els humans tenim una capacitat innata per mostrar-nos experts en temes que no dominem en absolut. La majoria de catalans, per exemple, portem a dintre, com a mínim, un meteoròleg, un filòleg i un sanitari. I des que tenim les plataformes per pontificar més enllà dels nostres cercles reduïts, n’hi ha una bona colla que no perden pistonada i –amb un discurs mediocre, gens contrastat i de criteri dubtós— es dediquen a omplir les xarxes amb les seves opinions i lliçons d’expert de pa sucat amb oli. Twitter, en aquest sentit, és el terreny on el personal més s’esplaia. El piulador compulsiu és capaç d’explicar als bombers com s’ha d’encarar l’extinció d’un incendi, de projectar la planificació urbanística d’una ciutat, de decidir com cal portar una granja sense haver-ne visitat mai cap, de trasmudar-se en dialectòleg i fer una enquesta pseudofilològica sobre qui ha sentit mai una paraula prou corrent i normativa o una frase feta que en realitat és prou viva. “Ho heu sentit mai?”, “Ho dieu?”, pregunten, de bona fe, com si el fet de conèixer-la i usar-la els convertís en deixebles avantatjats de Joan Coromines. El món sanitari, per exemple, que ja tenia una legió d’opinadors de patacada, amb la pandèmia s’ha convertit en un sector del qual tothom és un expert. Cada cop que s’ha hagut d’aplicar una mesura restrictiva, o bé quan les mesures s’han aixecat, o quan es parla de la gestió dels hospitals o del calendari de vacunació... resulta que tothom sap què s’hauria d’haver fet i poques vegades coincideix amb el que s’ha fet en realitat.



               Tot és criticable, naturalment. I sort n’hi ha que tenim llibertat per opinar sobre el tema que ens vingui de gust i dir el que ens surti dels pebrots. Però una cosa és poder dir-ho i l’altra és fer-ho sempre, amb tot, i amb aquella seguretat i alegria. I una cosa és posar-te en evidència entre els qui et coneixen i saben fins on han de fer cas d’allò que dius, i l’altra és abocar al món una opinió gens fonamentada com si fos la d’un especialista en el sexe dels àngels. Personalment, em molesta el to alliçonador en general, però el respecto quan el qui prova d’alliçonar-me ho fa des d’un coneixement prou sòlid. El problema és que les xarxes han donat veu a un exèrcit de mestretites que, sense gaire més criteri que l’infós per una experiència circumstancial, per una lectura esbiaixada, per una impressió parcial o per la inspiració divina, volen donar lliçons de llengua als filòlegs, de gestió sanitària als metges i, naturalment, de pedagogia als mestres. Està molt bé que parli qui té coses a dir, però en general s’hi guanyaria molt (viuríem en un món menys sorollós) si una part dels qui no callen aprenguessin a mossegar-se la llengua quan, en realitat, no tenen res interessant a dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'agost de 2021)

dimecres, 11 d’agost de 2021

Ai, la llengua!

                Un estudi recent de la Plataforma per la Llengua encarregat per l’Ajuntament de Valls determina que un 60% de les converses als patis dels instituts públics del municipi són en castellà. Sospito que a Manresa, amb un perfil sociolingüístic que deu ser una mica menys favorable al català que el de la capital de l’Alt Camp, un estudi com aquest donaria uns resultats encara més decebedors en relació a l’ús que en fan els joves o, si més no, similars i, per tant, decebedors malgrat tot. Que els joves parlin poc en català entre ells és un dels indicadors més alarmants per al futur d’una llengua i tots n’intuïm alguns motius (els models de les xarxes socials hi deuen tenir alguna cosa a veure), però gairebé ningú (ni particulars, ni administracions) no fa res per canviar-ho.

A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix la tesi que, si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. Junyent aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. La situació, doncs, si tenim en compte l’actitud lingüística dels joves, és veritablement crítica.

               En aquest context, quan som a les portes d’una situació de no retorn, és especialment preocupant que, més enllà d’alguna vaguetat per quedar bé, la llengua no figuri al programa de cap partit ni a l’agenda de cap govern. Si continuem així, aviat ja no caldrà fer polítiques de normalització del català, sinó de simple preservació per evitar-ne l’extinció definitiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2021)

Passos Llargs

 

               Es deia Ramon Vila Capdevila, però tothom el coneixia amb algun sobrenom: Maroto, Passosllargs o Jabalí entre els companys de guerrilla; Capità Raymond a la resistència francesa; o el més conegut, Caracremada, que és com l’anomenaven els seus perseguidors. La seva vida és de pel·lícula, sobretot perquè compta amb un final molt cinematogràfic: l’agost de 1963, quan ja feia 10 anys que cap organització política (ni comunistes, ni socialistes, ni anarquistes) donava suport a la lluita armada contra el règim i, per tant, els maquis havien abandonat l’activitat guerrillera, Caracremada va fer volar tres torretes d’electricitat a Rajadell i pocs dies després, mentre tornava cap a França, va ser interceptat per la Guàrdia Civil, que el va abatre a trets. Això va passar a la Creu del Perelló, al terme de Castellnou de Bages, davant mateix d’una masia els masovers de la qual havien estat assassinats divuit anys abans, també pels civils, juntament amb dos maquis als quals tenien acollits.



               Feréstec, fort, auster, sorrut, home d’acció lleial a les seves idees llibertàries, Ramon Vila és un d’aquells outsiders romàntics que han a viscut contracorrent. Marcel·lí Massana i Frederica Montseny el van intentar convèncer perquè abandonés la lluita armada, però no se’n van sortir. Sol, o amb algun company tan idealista com ell, va continuar perpetrant esporàdicament accions de sabotatge amb l’objectiu de mantenir viva la lluita i desestabilitzar el règim. Quan va morir tenia cinquanta-cinc anys i duia tota la vida lluitant: com a militant de la CNT quan era a les mines, en columnes llibertàries durant la Guerra Civil, en la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial i, finalment, amb el maquis fins a la mort. No sabia fer res més. Intuïa, això sí, que només era qüestió de temps que l’atrapessin i, quan va arribar el moment, no va deixar que l’agafessin viu.

               El passat 2 de juliol vaig assistir a l’estrena del documental Els últims passos de Ramon Vila Capdevila, realitzat per Oriol Segon, una aproximació audiovisual a un personatge que no es pretén biografiar de manera exhaustiva, però sí explicar. La projecció va tenir lloc en el marc d’unes jornades sobre maquis just al costat d’on està enterrat el guerriller i a pocs quilòmetres d’on va morir, a Castellnou de Bages. El documental reconstrueix la trajectòria de Caracremada i les circumstàncies de la seva mort a partir d’alguns testimonis. Amb una estètica molt acurada, es tracta d’un exercici impecable de recuperació de la memòria històrica. S’hi entrevista, per exemple, Joan Busquets, l’últim guerriller viu que va conèixer i actuar amb Caracremada. La importància d’aquesta mena de documents es fa palesa quan, en els crèdits, veus que dos dels entrevistats ja no són entre nosaltres.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juliol de 2021)

dissabte, 24 de juliol de 2021

Mentides i criatures

 

               Arriba el juliol, s’ha acabat el curs i han arribat les vacances. Obligats a posar notes a principis de juny, els claustres han aguantat com han pogut les últimes setmanes.  Els comentaris maliciosos sobre la bona vida del personal docent, que cobra un bon sou i es passa mitja vida fent vacances, s’han reproduït.

Mestres i professors són en el punt de mira de tothom, perquè formen o han format part de l’entorn de tothom que té fills o n’ha tingut. El mestre és aquella persona que passa més hores que nosaltres amb els nostres fills i això, vulguis que no, pot generar una certa mala consciència i, de vegades, un puntet de gelosia. Quan la criatura ens corregeix perquè la mestra diu que això no és així, quan el mestre ha castigat la criatura per un comportament que a casa se li permet, quan la criatura es passa el dia parlant del mestre, enumerant-ne virtuts i defectes... és inevitable que nosaltres, que amb prou feines tenim temps d’estar amb l’infant una estoneta cada dia i ja m’explicaràs si a sobre l’he de destinar a renyar-lo, convertim el mestre en focus de les nostres frustracions. Què s’ha cregut, fent-lo fora de classe per un simple insult? Com pot aconsellar-me que li estigui més a sobre? Potser es pensa que no sé educar el meu fill? El nen m’ha dit que no ho ha fet i jo me’l crec, perquè el meu fill de vegades pot ser una mica impertinent i treballa poc, però no diu mentides. Aturem-nos, perquè aquesta afirmació se sent sovint, en entrevistes de tutoria: el meu fill no diu mentides! De debò? Ja em perdonareu, pares i mares que algun cop heu pronunciat aquesta frase, però crec que (potser no sempre, però sí sovint) és una afirmació que mostra una ingenuïtat deliberada a causa d’un intent notori d’esquivar una responsabilitat. Si el meu fill diu sempre la veritat i diu que no ho ha fet, és perquè no ho ha fet i, per tant, qui diu una mentida és el mestre o la mestra, que li té mania o ves a saber què. Sapigueu-ho, mares i pares del món: tothom en diu, de mentides, i la canalla, per descomptat, també. I més si sospiten que amb una mentida o una mitja veritat es poden estalviar una esbroncada o un càstig. I si saben que els pares estan convençuts (o volen estar-ne) que el seu plançó no diu mentides, aleshores és possible que encara en diguin més. I això és així per més que facin cara d’angelets.

               Acceptar que la criatura ens ha mentit, però, fa molta mandra, perquè significa entomar una responsabilitat i assumir que hem d’actuar perquè no ho faci o, si més no, per fer-li entendre que no ens fa beure a galet. És més fàcil carregar la culpa als companys de classe o, si cal, al docent, que per això cobra una pasta, té moltes vacances i, a sobre, sovint és funcionari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juliol de 2021)

dilluns, 19 de juliol de 2021

De Berga a Vilafranca, passant per Sarajevo

           Quan el dimecres dia 7 d’octubre vam presentar a la llibreria Petit Parcir de Manresa els Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009), i el seu autor, Jordi Cussà, em va comentar que se sabia entre els tres o quatre finalistes del premi El Lector de l’Odissea, ja vaig començar a pensar en aquest article. Estava convençut que s’enduria el premi. Res no pot evitar –vaig pensar— que la fúria literària d’un berguedà amb un talent desbordant, una imaginació inesgotable i una capacitat innata per explicar històries s’acabi imposant en un dels guardons més transparents i honestos del panorama literari català.

          Efectivament. Ahir al vespre es va fer públic el veredicte i es va saber que l’escriptor berguedà (autor d’obres remarcables com Cavalls salvatges, L’alfil sacrificat o Clara i les ombres) s’havia endut El Lector de l’Odissea amb la novel·la El noi de Sarajevo, que publicarà Proa abans de Sant Jordi.

          L’esdeveniment, de fet, em brinda l’oportunitat de recuperar, a través de la memòria, la meva particular experiència amb el guardó vilafranquí. Ara que ja han passat cinc anys, i aprofitant la feliç circumstància de saber que l’ha guanyat un bon amic, crec que en puc parlar sense ruboritzar-me. Tenir la sort d’aconseguir El Lector de l’Odissea amb Ànima de llop, l’any 2004, va representar un abans i un després en la meva trajectòria creativa. A hores d’ara puc afirmar que El Lector de l’Odissea és alguna cosa més que un premi literari. O almenys ho ha estat per mi. El valor d’obtenir-lo va molt més enllà d’una gens menyspreable dotació econòmica. Gràcies al premi vaig entrar en contacte amb una editorial, Proa, que fins ara no he abandonat ni, de moment, tinc intenció d’abandonar; gràcies al premi vaig conèixer uns llibreters, els de la llibreria l’Odissea, de Vilafranca del Penedès, compromesos amb el seu ofici i amb el país, apassionats de la literatura i respectuosos amb la tasca del creador; gràcies al premi vaig trobar-me amb una colla de lectors de totes les edats i condicions que em van acollir amb afecte, i que no tan sols havien llegit desinteressadament, durant l’estiu, una pila d’originals presentats, sinó que (a sobre!) pagaven una quarta part del premi de la seva butxaca. En un temps en què la transparència dels premis literaris es qüestiona dia sí, dia també, guanyar-ne un que apareix avalat pel filtre d’un centenar de lectors vinculats a una llibreria és una veritable satisfacció per a qualsevol autor.

          Per això, quan vaig saber (o, millor dit, quan vaig veure confirmat) que Jordi Cussà i Balaguer, un dels escriptors més importants que tenim ara mateix a la Catalunya Central, havia guanyat l’onzena edició del premi El Lector de l’Odissea, me’n vaig alegrar per ell, el vaig felicitar de tot cor i vaig córrer a escriure aquest article que ja feia dies que duia al cap.

          Ara només queda esperar l’aparició a les llibreries de El noi de Sarajevo, disposats a gaudir, un cop més, de la pirotècnia lingüística i literària de Jordi Cussà i Balaguer, algú a qui ja toca deixar de ser una eterna promesa de les lletres catalanes per convertir-se, d’una vegada, en un autor respectat i, tant de bo, venut, molt venut!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 17 d'octubre de 2009)

Jordi Cussà i la guerra del Dusko

           Em plau –i molt!— ser un dels primers a parlar de la novel·la guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, El noi de Sarajevo, perquè el seu autor, Jordi Cussà (Berga, 1961), és un dels escriptors amb més projecció de la Catalunya Central, i ja comença a ser hora que es reconegui amb contundència la importància de la seva obra.

          Amb un estil més contingut que en altres ocasions (cosa que, de fet, ve imposada pel tema), Jordi Cussà ens presenta, amb El noi de Sarajevo, una profunda i corprenedora reflexió sobre la guerra, sobre la guerra als Balcans en concret, però també (i especialment) sobre qualsevol guerra fratricida. I, ben mirat, quina guerra no ho és, de fratricida? El Dusko és un nen amb botes noves, un noiet de dotze anys que viu a Sarajevo amb la seva familia i celebra el seu aniversari. Amb avantpassats serbis i croats, el xicot viu absorbit pels interessos i les preocupacions propis de qualsevol noi de la seva edat: el bàsquet, la nena que té al seu costat a classe, el fatxenda que li fa la vida impossible, les matemàtiques que li costen, el grup de música del seu germà... La guerra que comença a sacsejar l’antiga iugoslàvia no el té encara gaire capficat. Aviat, però, haurà de viure aquesta guerra en pròpia carn i tot plegat canviarà radicalment... potser per sempre més.

          Al començament, la vida escolar i familiar se’ns mostra a través d’escenes costumistes, tendres i innocents, on la mirada ingènua del noi protagonista dóna un punt de vista de la guerra i la política força revelador; però el drama de la guerra ho anirà canviant tot. El llibre ens fa compartir amb el Dusko tres aniversaris: el dels dotze anys, com ja he dit, però també el dels catorze i el dels setze. A cada celebració les ferides provocades per la guerra (sobretot aquelles que no es veuen a simple vista) són més profundes i doloroses. Perquè la guerra es porta a dins, com una actitud contagiosa que s’escampa i a la qual ningú no és inmune.

          Una vegada més, Jordi Cussà demostra el seu ofici i ens presenta una novel·la amb un bon pols narratiu, amb un gran domini dels registres i, aquest cop, amb un estil força sobri. Escassegen, per exemple, els mots compostos marca de la casa del tipus okeiperfecte o cafèmllet. Trobem, en canvi, aquí i allà, amanides amb referències als escacs i pinzellades de poesia, mostres de l’alt voltatge literari que sap desplegar l’escriptor berguedà, capaç de fer descripcions com “els dies van canviar de textura, de sabor i de durada. Eren més espessos, més amargants, i duraven el doble del que era normal.”, o bé “Era de nit, escorrialles de primavera, i per la finestra entreoberta xerricaven els grills mascles, reclamant gresca, mentre un tall mandrós de lluna es gronxava sobre el ventre dansaire del coll de l’Àliga Vella.” Sigui com sigui, el periple del Dusko des de Sarajevo fins a Zagreb, i encara més enllà, no demana ser narrat amb gaires artificis estètics ni frivolitats estilístiques. Cussà, a més, evita la tempació de presentar un conflicte entre bons i dolents, i se centra en la crueltat que hi ha en qualsevol guerra.

          Jordi Cussà viu i fa viure la literatura, i se li ha d’agrair.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 3 d'abril de 2010)

Cussà d'anada i de tronada

           Jordi Cussà és un animal literari, un escriptor de raça, un virtuós de la narració. Com ja passava en les seves obres anteriors, des que l’any 2000 va publicar l’excel·lent Cavalls salvatges a Columna, el talent desbordant i desbordat d’aquest berguedà es manifesta ara en cadascuna de les pàgines del seu darrer llibre: Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009).

          Són catorze relats, no del tot curts, lligats pel tema de l’amor, que no vol dir romàntics. Homes que recuperen una amant després de dècades de no saber-ne res, senyors que s’emboliquen amb jovenetes que podrien ser (o són?) les seves filles o les filles dels seus amics, escriptors en hores baixes redimits per l’enamorament, adulteris, relacions tempestuoses, relacions idíl·liques, violacions, passió desenfrenada, suïcidis, seduccions, avorriment... Els protagonistes acostumen a ser homes de l’edat de l’autor que sovint, a més, són escriptors (“Lluna llavor”, “D’anades i tronades”, “Paràbola pòstuma”...). També abunden els drogoaddictes, en alguns casos rehabilitats, que recorden els personatges de Cavalls salvatges i que fan de testimoni d’una generació marcada pel consum d’heroïna (“El déu cec”, “Contradefenses”...). En realitat, s’intueixen un bon nombre de pinzellades autobiogràfiques. El paisatge urbà (”Àngels d’argila”) es combina amb els pobles de muntanya (“Cicles invisibles”), amb la costa (“A trenc d’onada”) i, fins i tot, escenaris italians com Roma (“Semaforo rosa”) i Venècia (“Titelles, trapezis, tramoies i teranyines”). Les contradiccions humanes són al centre dels relats. Les anades i tornades, les onades i tronades, fan anar bojos un seguit de personatges trasbalsats de tant buscar-se a ells mateixos. I arreu, movent els fils, trobem la força irreductible de l’amor, el desamor i gairebé totes les variants intermèdies possibles.



          Més que no pas la trama de les històries, però, allò que enlluerna en els textos de Cussà és l’espectacular i ambiciosa pirotècnia lingüística i literària que s’hi desplega: la prosa fluïda i xucladora, capaç de mantenir el lector hipnotitzat fins al final. A les antípodes de la frugalitat discursiva d’altres autors, els Contes d’onada i de tornada reivindiquen, des d’una postura gens tradicional, la força creativa i expressiva del llenguatge fins a potser caure, en algun cas, en una certa incontinència narrativa. A Jordi Cussà li agrada jugar amb les paraules. Crea mots compostos com “cafèmllet” o “capproblema”; reinventa anglicismes (“imeil”); força l’ortografia (“ja’stà”, “que’t dic”); fa el trapella amb la sonoritat i la redundància, ratllant a voltes la cacofonia (“després de tants anys estranys”, “imprevist no previst”); i no s’està d’introduir algun castellanisme d’incorporació recent (“liar-se”, “pillar”). A cada pas, a més, ensopeguem imatges d’una força literària infreqüent: els enamorats es queden “embruixats al sofà del terrat per un voraviu de lluna acabada de néixer”; algú espera el moment en què “el capvespre se suïcidi contra l’horitzó, a trenc d’onada”; en una conversa amb una dona més gran, “el xicot va retrobar prou farga per trempar un sarcasme”; en una tempesta es poden veure “els llamps llaurant la pell del món”.

          Llegir els llibres de Jordi Cussà és assistir a un autèntic espectacle literari.

(Article publicat al diari Regió7, el 30 d'abril de 2009)

dilluns, 12 de juliol de 2021

Jordi Cussà: El supervivent immortal

                La trucada del Jaume Huch, ahir a mig matí, va caure com un gerro d’aigua freda: “S’ha mort el Jordi”. Costa trobar les paraules, per parlar d’un amic que acaba de morir, perquè la consternació enterboleix l’enteniment i es corre el risc de dir algun disbarat, de deixar anar una bajanada o de revelar alguna indiscreció. Disculpeu-me, doncs, si caic en qualsevol d’aquests errors.

               Miro el prestatge on tinc els llibres del Jordi Cussà i faig balanç de la seva trajectòria literària. Per definir-lo no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible, arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu, imprevisible, eclèctic... Si bé va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges) i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també excel·lent— Formentera lady, en la seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena, alguns dels quals (com els meravellosos Contes d’onada i de tornada) haurien de ser lectura obligatòria en clubs de lectura i universitats. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarajevo), passant pel procés polític català (A reveure, Espanya!), amb una immensa trilogia que és un riu literari que va de l’antiga Grècia fins al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita) i la seva recent incursió en la Xina imperial (El darrer emperador i la reina Lluna), Cussà ha estat capaç de plantar cara a qualsevol repte narratiu i sortir-ne victoriós. Cussà era un dels prosistes amb més nervi, amb més imaginació, amb més força que he conegut. També havia escrit poesia i teatre. Shakespeare era el seu gran referent. Li agradava que li diguessin que, en el fons, tot el que escrivia era poesia. Suposo que, si més no, tard o d’hora encara li podrem llegir Les Muses, que tenia emparaulada amb Comanegra, la novel·la gràfica sobre Cavalls salvatges, que ha de publicar Pagès, i qui sap si els seus primers relats, fins ara inèdits.



               Com a amic, era magnètic, de conversa fàcil i intel·ligent. Mantenia el punt excèntric dels artistes autèntics: no li agradava que li fessin fotos, no tenia internet al mòbil i s’esforçava a conservar un cert aire de seductor. Creia en la seva obra. Amb el Jordi Estrada l’anàvem a veure de tant en tant, els darrers temps. Ens rebia al seu àtic reduït, que ell anomenava cal Pardal, i estava molt content que el visitéssim, perquè ja feia uns quants anys que sortia molt poc de casa. Fumàvem, bevíem cervesa i xerràvem de l’obra dels uns i dels altres, dels projectes compartits amb el col·lectiu Lola Palau, de política, d’esports o del que convingués. També del seu passat. Era un supervivent i ho sabia. Trobarem a faltar aquestes visites, el fum, la seva veu enrogallada i el seu humor berguedà. Em sento honorat d’haver comptat entre els seus amics, de ser un d’aquells lectors de confiança a qui deixava llegir les novel·les abans de publicar-les. Trobarem a faltar el Jordi Cussà. Amb la seva mort hem descobert que els supervivents, tard o d’hora, també ens acaben deixant. Per sort, ens queda la seva obra i això, al capdavall, el fa immortal.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de juliol de 2021)

divendres, 9 de juliol de 2021

L'origen

 

               Quan a un escriptor li pregunten per què té la necessitat de construir mons amb paraules, quina força misteriosa el porta a omplir fulls en blanc i, en definitiva, per què escriu, la resposta sol ser sempre la mateixa, amb petites variacions biogràfiques: escric per què soc lector. He sentit aquesta afirmació en boca de diversos autors i jo mateix també l’he utilitzat. Uns diran que van començar a llegir guiats per algun familiar que comptava amb un criteri molt afinat i una biblioteca considerable. Uns altres van tenir la sort de tenir un referent (de vegades un mestre o professor admirat i intel·ligent) que els va introduir en el món de la lectura a partir d’algun clàssic incontestable. Però no tots han tingut la sort d’Enric Casasses, que en una piulada recent parlava i mostrava els dos exemplars de Solitud que havia vist sempre a casa, un del pare i un de la mare. N’hi ha que ens hem convertit en lectors malgrat que a casa no correguessin gaires llibres o, en alguns casos, cap ni un. En tots els casos, però, abans de l’escriptura hi ha la lectura com a experiència vital, com a via d’evasió, com a font d’aprenentatge... En fi, la lectura no com un simple entreteniment o com una obligació escolar, sinó com a part de la pròpia existència. N’hi ha que confessen que podrien viure sense escriure, però no sense llegir. Com i quan van fer el pas de la lectura a l’escriptura ja són figues d’un altre paner, i segurament trobaríem tantes respostes com autors.


              També és interessant plantejar-se d’on neix aquesta necessitat que senten algunes persones de submergir-se en les pàgines d’una obra de ficció després de l’altra. I, encara més, podríem plantejar-nos quan neix. La meva teoria (aplicable, si més no, al meu cas) és que és possible apassionar-se per la literatura, per la ficció literària, fins i tot abans de saber llegir. Els qui vam tenir la sort, quan érem infants, de comptar amb algú en el nostre entorn que sabés explicar contes o cantar cançons (saber-ne de debò, vull dir), vam accedir a la literatura per la via oral. Alguns, més endavant, quan ja sabíem llegir, vam descobrir que els llibres n’eren plens, d’aquelles històries i aquelles lletres que tant ens agradaven, que necessitàvem, i ens hi vam abocar amb una fam voraç. En el meu cas, era la tia Maria qui ens explicava els contes. En sabia molts, i en sabia molt. I coneixia un gavadal de cançons. Posseïa el geni de la llengua sense amb prou feines haver anat a escola. Estic convençut que la meva experiència lectora té l’origen en els contes i les cançons que ens explicava i ens cantava la tia Maria, a mi i als meus germans, abans d’anar a dormir. I aquesta és una de les raons (no pas l’única) per les quals li estaré sempre agraït.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de juny de 2021)

Piscolabis

                L’escriptora olonenca Miracle Sala estima la llengua, estima els clàssics, estima la vida, estima el món en què viu, estima la terra i estima la literatura. I tot això es percep quan llegeixes els microrelats i relats breus de Piscolabis (L’Albí, 2021), la seva última obra, un recull de textos que van de les tres línies a les quatre pàgines.


Sala s’està teixint una carrera literària força interessant. Fins ara ha publicat La força de les paraules (un recull de pinzellades literàries que, en conjunt, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran) i La mort és molt bèstia (un centenar d’epitafis poètics amb protagonistes animals), a part de nombrosos textos en volums corals, com ara a Dies de roses i vi, del col·lectiu Lola Palau. Es troba com peix a l’aigua en el format literari més arriscat i difícil: el dels textos breus o, en alguns casos, brevíssims. Per això no sorprèn que hagi completat de manera reeixida aquest Piscolabis. L’obra conté una vuitantena llarga de textos i es divideix en cinc apartats: «Vida», que és el més llarg i inclou petites històries sobre la condició de viure, l’amor, la llibertat, les relacions humanes o els records; «Poble», amb textos poètics i al·legòrics al voltant d’històries i llegendes del passat, com la batalla de Marató, la llegenda de Sant Jordi, el genocidi dels indígenes americans o les sirenes mitològiques; «Món», on els relats mostren una visió més aviat desencantada de la condició humana i parlen de la natura, la creació, els fenòmens naturals, la guerra, la pandèmia o l’univers amb un cert pessimisme; «Mort», en què es reflexiona sobre el tema universal del pas del temps, la vellesa i el més enllà; i «Paraules», on sovintegen les referències literàries, els jocs de llengua, les expressions populars o la pròpia experiència d’escriure. A tot això, l’autora hi imprimeix el seu estil particular: el protagonisme dels animals (i de vegades els objectes) d’alguns dels relats és marca de la casa, com ho és la cura en el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora o les referències als clàssics. Piscolabis és una obra plena de sensibilitat, que convida a riure, a pensar i a gaudir de la literatura.


(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juny de 2021)

dimarts, 22 de juny de 2021

Vida de gos

                La tia Bepeta sempre explica que el primer cop que va anar a Barcelona, quan era jove, una de les coses que més la va sorprendre no va ser veure el mar, ni les amples avingudes o els edificis modernistes. L’anècdota que explica més sovint d’aquell viatge està relacionada amb el dia en què la van portar al Tibidabo. Allà va pujar a l’atracció estrella del parc: l’Avió, el primer simulador de vol de la història, inaugurat el 1928. El que recorda més clarament d’aquella experiència, però, no és l’emoció de pujar-hi, ni les espectaculars vistes de la ciutat. Allò que més la va impactar va ser veure com una senyora, al seu davant, tenia un gos a la falda i el convidava, com si fos una persona, a mirar el paisatge. No se’n podia avenir! Al poble, la presència de gossos era habitual, però a ningú no se li hauria acudit, ni tan sols remotament, apartar-los de la seva condició d’animal que viu a prop dels humans, vigila torres o guarda el ramat. En cap cas se’ls parlava si no era per fer-los fugir quan feien nosa. Veient com han canviat els temps, la tia, que aquesta setmana ha fet noranta-vuit anys, deixa anar de tant en tant una de les seves frases memorables: “Avui, a tot arreu veus gent que treu a passejar el gos. En canvi, en veus ben pocs que treguin a passejar els vells”.



               El món ha canviat i els gossos s’han integrat en les famílies que els acullen com un membre més. El canvi respon a un entramat divers de circumstàncies i a una peculiar evolució de sensibilitats socials, i tot plegat s’uneix al fet que els fills se’ns han fet grans. Darrerament, en les trobades familiars (i parlo d’una família que no havia tingut mai animals a casa), ha augmentat la presència de gossos. Tots en tenim. Ara, quan coincidim en un dinar familiar, a l’hora de la sobretaula sembla que haguem tornat vint anys enrere, quan començàvem a tenir canalla. Si aleshores les converses giraven majoritàriament al voltant dels fills (el meu ja menja no sé què, la meva encara duu bolquers a les nits, l’altre no vol deixar la pipa, aquest és tant llest que mira què em va dir...), ara, tot sovint, giren al voltant dels gossos (aquest nostre encara es pixa dins de casa, al meu no li pots deixar cap cosa de menjar a la vista, jo el trec només dos cops al dia i ja en té prou...).

Quan era petit, al poble hi vivia el Pepito del Motxilla, un home solitari i rondinaire, sord com una campana. Sempre anava amb la seva gosseta, hi tenia acalorades converses i, fins i tot, li deixava llepar el gelat. Això ens feia riure, poc conscients que, en realitat, ens mostrava el futur. En fi: abans em burlava d’aquells que treien el gos a passejar i ara, ves per on, no sabria sortir a córrer sense la companyia de la Neula, la gossa que vam adoptar l’abril passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de juny de 2021)

dissabte, 12 de juny de 2021

Cuinar un text

                De vegades m’aborda la sensació que hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. En fi, que hi ha molts escriptors i pocs lectors. Tinc l’esperança, tanmateix, que sigui tan sols una impressió, produïda, d’una banda, per l’allau de novetats que cada any apareixen entre el febrer i l’abril i, de l’altra, per l’alegria amb què algunes persones que aspiren a fabricar bestsellers, amb l’ego tan gran com la ingenuïtat, es presenten als certàmens literaris tot creient que n’hi ha prou d’embrutar un parell de fulls amb una idea més o menys ocurrent per embutxacar-se l’import del premi. Pels volts de Sant Jordi, a banda de les publicacions de tota mena, proliferen els certàmens literaris i, si tens penjada l’etiqueta de lletraferit, sempre hi acaba havent algú que t’engalipa perquè formis part d’algun jurat i és aleshores que constates, en una part dels concurrents, l’alegria descrita més amunt. De tant en tant, el que et demanen en el marc de la festa del llibre és que facis una xerrada esbossant algunes idees sobre les bambolines de la creació literària o d’allò que ara en diuen l’escriptura creativa. Si una cosa bona tenen aquests atracaments és que t’obliguen a reflexionar sobre la pròpia tasca artística. Des de fa temps, per evitar donar falses expectatives, fujo del discurs fàcil i complaent que diu que tothom pot fer de tot i que, per tant, amb voluntat i perseverança qualsevol mortal pot crear una obra mestra. Doncs, no. Ni una novel·la amb cara i ulls, ni un poema amb força, com tampoc un quadre que emocioni o una bona partitura surten exclusivament de l’esforç i de la bona voluntat. Tot això s’aconsegueix amb esforç, és clar, però res d’això s’aconsegueix només amb esforç. Es pot aprendre a escriure, efectivament, i es pot millorar la capacitat expressiva a partir de tècniques i estratègies com les que s’ensenyen a les escoles d’escriptura. Els manuals i assajos que parlen de l’experiència literària han sortit com bolets, els darrers anys. Tret que se sigui un geni, però, per escriure bé –per cuinar un bon text literari— calen, al meu entendre, com a mínim vuit ingredients: saber escriure, llegir molt i pair bé, posseir un talent estimulat, saber-se guiar per la intuïció, deixar volar la imaginació, transmetre sensibilitat, tenir coses a dir i –en darrer lloc, però no pas menys important— ser honest. I de tot això se’n pot aprendre, sí, però només fins a un cert punt: hi ha d’haver una llavor que, després de regar-la i adobar-la, acabi brotant. Si la llavor no hi és, ja pots anar esperant que fructifiqui.


No puc garantir que, per més que es treballin i s’estimulin els vuit ingredients anteriors, algú escriurà una gran obra; el que puc garantir és que, si no es treballen o no s’estimulen, mai no s’escriurà res que valgui la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de maig de 2021)

dimecres, 26 de maig de 2021

Bancs

                El banc del qual soc client ha anunciat que reduirà la plantilla de manera dràstica. Ha plantejat un ERO per a gairebé un 20% dels treballadors (més de 8000) i no és pas l’única entitat que farà una reducció important. Tots esgrimeixen els mateixos arguments, o semblants: raons de productivitat i d’organització (una fusió recent n’ha duplicat la presència en alguns llocs) i, naturalment, la digitalització dels clients. No poden parlar de pèrdues econòmiques, perquè no n’han tingut.

               En sentir la notícia m’ha vingut al cap que no fa gaire volia canviar d’oficina de referència, per raons de proximitat amb la meva residència actual. Estava convençut que a la nova oficina hi estarien encantats, i que el trasllat, en tractar-se de la mateixa entitat, seria un pur tràmit. La sorpresa va ser quan, en explicar el cas a la noia que em va atendre en la nova oficina, va posar-hi tot de pegues. Es veu que no és tan senzill, que han de fer la sol·licitud, que la resposta pot trigar mesos i que és molt possible que la deneguin. Ho trobo al·lucinant: dins d’una mateixa empresa, jo no puc decidir, d’un dia per l’altre, en quina oficina em va millor gestionar els comptes, les assegurances o la hipoteca.

Ja fa anys que els bancs eviten tant com poden el contacte directe amb els clients, i no pas per raons sanitàries. Cada vegada fem més gestions des dels caixers automàtics o des de casa. Al mateix temps, però, en les campanyes publicitàries les entitats s’anuncien com a properes i cordials. “Escoltar, parlar, fer” o “Tu ets l’estrella” són eslògans amb què s’ha publicitat el banc amb què treballo, donant a entendre que és una empresa propera, sempre al costat del client, on tu seràs el centre dels seus interessos, amb un exèrcit de treballadors disposats a servir-te. I tot això ho diuen mentre es preparen per fer just el contrari. Mai no m’adaptaré a la hipocresia de la publicitat. Com que els tipus d’interès són baixos i els marges financers són, per tant, molt minsos, els bancs s’han convertit en establiments comercials dedicats a la venda de productes diversos i assegurances vàries. Han aprofitat la pandèmia, a més, per barrar la porta presencial a tot aquell que no hagi reservat hora de visita. Així s’estalvien feina i visites indesitjables. Has de trucar, deixar un missatge explicant què vols i, si els interessa, et tornaran la trucada i et donaran hora, la qual cosa només passarà si ets client d’aquella oficina i, sobretot, si vols comprar un producte.



               Caldrà veure si, amb l’ERO, els treballadors acomiadats es queixaran gaire. Si ho fan (com semblaria lògic davant d’un expedient tan salvatge), no podré deixar de pensar que porten anys i panys repetint als clients, com un mantra, que cal fer totes les operacions possibles des dels caixers o des de casa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de maig de 2021)

Sant Jordi Km0

                De llibres se n’han de comprar tot l’any i cal deixar-se aconsellar pels prescriptors de confiança,  tant si són blogaires, llibreters o el veí de l’escala. Tots sabem, però, que per Sant Jordi es concentra la publicació i la venda de bona part dels títols anuals i a tort i a dret rebem recomanacions. Òmnium Bages-Moianès, com ja es va fer la temporada anterior, ha difós enguany un seguit de càpsules audiovisuals en què una quinzena d’autors de proximitat recomanen la seva publicació més recent. El conjunt serveix, d’una banda, per promoure la literatura de km 0, i, d’altra banda, per valorar el que es produeix a la comarca. Fent una mica d’inventari, podem dir que a casa hi ha una mica de tot, i que les propostes són prou interessants. Així, doncs, trobem poesia (Montserrat Altarriba publica un llibre d’haikús titulat Kodawari, Jaume Bonvehí continua el camí ignasià amb Paraules alades i Josep Fàbrega manté el rigor formal i la sensibilitat a Postres de poeta) narrativa (Míriam Tirado explora els efectes de la pandèmia i el confinament a Remogudes, Carles Algué se’n va Cap a la fi del món, Albert Trullàs és l’autor de l’aventura siberiana Terra de silenci, Gemma Camps acaba de treure Un missatge per a Nora, Jordi Rodó es trasllada a èpoques passades en els relats de Tarabaus, Josep Tomàs Cabot presenta la seva Obra Narrativa Catalana Completa, i el col·lectiu Lola Palau torna a la càrrega amb històries inspirades en les varietats de raïm de la DO Pla de Bages a Dies de roses i vi), llibre infantil (Pep Molist, que mai no falla, publica La maleta del viatger), i força assaig: polític (Josep Huguet és coautor de Picar pedra, juntament amb Joan Puigcercós i Francesc Codina), en forma de dietari (Carles Claret recull els celebrats posts que va anar penjant a facebook durant el confinament de la primavera passada a Feliç confinament), anecdòtic (Pep Fuster explica situacions viscudes com a mosso d’esquadra a Aturi’s, malfactor!), o vivencial (Blanca Soler fa un relat sobre els trastorns d’alimentació a Carn nua). N’hi ha per triar i remenar, doncs... i sense sortir de la comarca.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2021)

divendres, 14 de maig de 2021

Bukowski

 Admiro els escriptors incorruptibles, aquells que creuen en la seva obra d’una manera visceral, que la veuen com una part integral de la pròpia vida i que, per tant, no estan disposats a fer cap concessió (ni al públic, ni a la moda, ni als editors). En conec alguns. Fins i tot, em considero amic d’un parell d’autors que viuen l’experiència artística d’aquesta manera. Llegint La enfermedad de escribir (On Writting), de Charles Bukowski, que fa poc ha publicat Anagrama en castellà i que reprodueix la correspondència que el poeta i narrador va mantenir amb diversos editors o amb altres escriptors al llarg de prop de cinquanta anys, he quedat atrapat per la seva manera de viure l’experiència de la creació artística. Bukowski és un outsider en tota regla. Per ell, les apostes als hipòdroms, les borratxeres constants i la creació literària sembla que siguin una mateixa cosa: vida. Per a Bukowski, la majoria d’escriptors som artistes convencionals, integrats al sistema, que posen la disciplina per davant de la vida (“me da la impresión de que esos escritores lo único que hacen es pulir madera. Supongo que pasa porque estudian mucho y viven poco”). Segons Bukowski, “ha habido un abismo demasiado grande entre la literatura y la vida; quienes han creado literatura no han escrito sobre la vida y los que han vivido la vida han sido excluidos de la literatura”. Em temo que té part de raó.


Encara no sé si Bukowski em fascina més com a personatge o com a escriptor. Alcohòlic, jugador, provocador, misantrop, irreverent, excèntric, groller, nihilista, obsessiu, arrauxat, boig. Un geni? No ho sabria dir. En algun moment, llegint-lo, he tingut la sensació que ell mateix alimenta la pròpia condició d’autor maleït. Sigui com vulgui, és un d’aquells autors a qui cal tenir en compte, per la seva obra i per la seva actitud antiintel·lectual davant la creació artística, que és com dir la seva actitud davant la vida. M’agrada llegir llibres d’escriptors que reflexionen sobre el fet creatiu, sobre el procés d’escriptura, sobre les manies i les obsessions a l’hora de crear: Ray Bradbury, Stephen King, Jaume Cabré, Enrique Vila-Matas, Milan Kundera, Isidre Grau, Haruki Murakami, Annie Dillard... No sempre hi estic d’acord i poques vegades, de fet, m’hi sento identificat, però sempre quedo fascinat. També m’ha passat amb Bukowski, malgrat l’enorme distància que ens separa en gairebé tots els sentits. Ell va viure –i va escriure— en una mena de Carpe diem literari que suposo que és la base de la seva rauxa productiva i del seu estil brut: “Un escritor no es escritor porque ha escrito un puñado de libros. Un escritor no es escritor porque enseña literatura. Un escritor solo es escritor si escribe ahora, esta noche, en este preciso momento”. Uf!


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de maig de 2021)

dimecres, 28 d’abril de 2021

Amagar la mort

                El concepte de “petita mort” (pronunciat, sovint, en francès: la petite mort) vincula dos camps que tradicionalment han anat més relacionats del que en principi pot semblar: el sexe i la mort. La “petita mort” es refereix al moment en què, durant o després de l’orgasme, algunes persones perden o veuen debilitada la consciència. La naturalesa humana és complicada i enormement contradictòria. Els humans, influïts definitivament per l’entorn cultural on hem crescut i ens hem socialitzat, acceptem, esquivem, renunciem o reneguem de realitats que ens són properes i que, a més, poden anar canviant. En la majoria de societats occidentals, abans el sexe era tabú. Ara ho és la mort.


    Els de la meva generació hem assistit al canvi. Els padrins acceptaven la mort amb una conformació que avui pot semblar insòlita, potser perquè morir abans d’hora formava part d’una quotidianitat que ara ens resulta inconcebible: molts infants morien durant els primers mesos de vida, la guerra va fer estralls entre el jovent, la medicina preventiva no existia i moltes malalties que ara tenen tractament representaven una sentència definitiva. En canvi, el sexe s’amagava. No s’explicava a les escoles, ni se’n parlava amb els fills, ni apareixia al cinema on, com a màxim, es feien petons amb els llavis ben premuts. Els espectacles, acudits o cançons que n’incloïen referències explícites, o bé eren marginals, o bé manifestacions d’humor hiperbòlic. Ara el sexe forma part d’una realitat oral, literària, artística i social més o menys normalitzada. Però de la mort costa molt parlar-ne i, encara més, conviure-hi. No estem preparats per enfrontar-nos a la pròpia mort i, encara menys, a la d’aquells a qui estimem. Ni tan sols concebem que hi hagi malalties incurables, que tan sols admetin acompanyar el malalt en el darrer tram. Només cal veure com s’evita parlar del suïcidi que hi ha en realitat al darrere de molts casos de “mort sobtada” que apareixen a les notícies, o com han augmentat les depressions associades als processos de dol. Ens hem protegit contra la idea de la mort, però no contra la mort, d’una manera semblant a com abans se’ns protegia contra la idea del sexe, però no contra el sexe. Perquè sempre, des que el món és món, si hi ha una cosa segura és que els humans, al llarg de la vida, practicarem el sexe i que, tard o d’hora, morirem. Obviar-ho, amagar-ho o protegir-nos contra aquestes idees no deixa de ser una manera d’infantilitzar-nos. Als infants se’ls amaga la mort per protegir-los, però em temo que aquesta profilaxi s’allarga sine die, tant que, quan és l’hora d’enfrontar-nos amb determinades situacions (que, inevitablement, arriben), per bé que mai no les podrem acceptar, aniria bé que hi arribéssim una mica més preparats per conviure-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'abril de 2021)

Coses que passen

                No fa gaire vaig assistir a un acte d’una manresanitat rotunda, granítica, pura. Hi vaig anar perquè m’havien demanat que seleccionés un parell de textos del Lluís Calderer per ser llegits al final i em va fer gràcia veure’n l’execució. Hi havia un centenar de persones i tothom es coneixia (autoritats, periodistes, gent vinculada a entitats de la ciutat...). Les ciutats mitjanes (potser també les grans i, per descomptat, les petites) acostumen a tendir cap a una certa endogàmia institucional, associativa i cultural. A tot arreu hi ha la mateixa gent, sovint de les mateixes famílies, amb cognoms que es repeteixen i una complicitat antropològica. A mi, en aquests ambients, em costa una mica d’encaixar-hi, oi més quan tot i haver viscut vint-i-cinc anys a Manresa sé que mai no comptabilitzaré entre els manresans de soca-rel. No hi soc nascut ni hi vaig anar a escola, no he jugat pels carrers d’aquesta ciutat ni m’hi he barallat a cops de pedra, no conec els locals que estaven de moda quan era adolescent ni m’hi he aparellat. Ni tan sols se me n’ha encomanat gaire l’accent. Els manresans m’accepten com un més i m’aprecien, és cert, però mai no seré del tot un dels seus, perquè hi ha massa converses que me n’exclouen. Val a dir que el meu caràcter tímid i introvertit tampoc no hi ajuda gaire. La lectura dels textos de l’enyorat Lluís Calderer (vaig triar un poema d’El pacte clos, dedicat a Josep Junyent, i un fragment del conte La Seu se’n va a córrer món) va estar molt ben executada pel també poeta Ton Armengol. Me’ls havien demanat la setmana anterior amb urgència, d’un dia per l’altre, i, tot i que la tria no m’havia suposat gaire feina, em va saber una mica de greu que durant l’acte no s’esmentés la meva participació. Tenia curiositat per comprovar-ho, malgrat que ja m’ho podia imaginar. Les col·laboracions culturals, especialment les vinculades a temes literaris, ja ho tenen, això: gent que cobra un sou et demana que (siusplau!) facis una feina no remunerada i després tot just et donen les gràcies discretament i en privat. Això, però, no passa només a Manresa. Passa a tot arreu.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2021)

dilluns, 12 d’abril de 2021

L'efecte Messi

 

               El sou dels esportistes d’elit, i molt especialment dels futbolistes, és un tema recurrent en les converses dominicals de sobretaula. Entre xarrup de limoncello i rotet dissimulat amb regust de salsa de calçots, cada cunyat hi diu la seva. Hi ha qui considera aberrant que algú es converteixi en milionari perquè sap remenar bé una pilota, qui ho veu injust perquè molts esportistes extraordinaris no són prou reconeguts i qui pensa que li és igual el que cobri el crac de torn sempre que aquests diners no surtin dels nostres impostos. També hi ha, però, qui s’ho mira des d’un punt de vista empresarial i, normalitzant el capitalisme voraginós, fa números: si divideixes el sou del futbolista més ben pagat del món pels milions de persones a qui fan felices els seus gols, al capdavall, la despesa es converteix en una inversió rendible, perquè el preu de la satisfacció de cada afeccionat no deu arribar a un euro i des d’aquest punt de vista és més barat fer feliç algú, doncs, que pagar-li un cafè.



Messi és dos cops més bo que molts jugadors de primera divisió, però no cobra el doble, sinó deu o vint vegades més. És just, això? És normal, d’altra banda, que per una pintura es paguin xifres astronòmiques mentre hi ha quadres molt ben pintats que es venen, com qui diu, a preu de cost? És un fenomen interessant: els concerts dels grans músics, els quadres dels grans pintors o els grans vins poden multiplicar per cent el preu de la mitjana essent els resultats tan sols una mica superiors. És el que passa quan se supera el que és convencional o apareix la genialitat, quan aquella mica de superioritat fa que se sobrepassi allò que, tot i ser molt bo, pots trobar a tot arreu per un preu més o menys raonable. Un quadre de Dalí o de Picasso no és 100 vegades millor que el d’un pintor que ven les pintures per 50€. El cas és que les obres de Picasso o Dalí són genials i les altres, bones i prou. De genis n’hi ha molt pocs. Un vi de 50€ no és cinc vegades millor que un de 10€: la diferència, sovint, es troba en els matisos i només la poden detectar els experts amb el nas molt fi i, és clar, en aquest cas hi ha també una despesa important en l’elaboració, que cal compensar amb el preu; com passa amb un menú de 200€ en un restaurant de tres estrelles Michelin, que no és pas deu cops millor que un menú de 20€ en un restaurant solvent de cuina tradicional, però demana, si no és un frau, una infraestructura material i humana, així com un talent creatiu, força superiors. La diferència del resultat és poca, però es paga cara. És el preu de la sublimitat en aquest món on tot es valora a partir del cost monetari i tots volem assaborir l’excel·lència. La pregunta que ens hauríem de fer, doncs, potser hauria d’anar més encaminada cap a l’ètica que cap a la justícia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'abril de 2021)

dijous, 1 d’abril de 2021

Barnils, avui

 

               Al llarg del segle XX, i sobretot en temps de la República, nombrosos noms van elevar el periodisme en català fins a cotes de modernitat, independència i qualitat que no tenien res a envejar al que es feia en altres parts del món. Agustí Calvet (Gaziel), Eugeni Xammar, Josep Pla, Irene Polo, Josep Maria Planes... i tants d’altres van sembrar una llavor imprescindible perquè, després del franquisme, hi hagués un rebrot prou sòlid. Si un nom, però, destaca en les darreres dècades del segle és el de Ramon Barnils. Irònic, bel·ligerant, irreverent, compromès, incòmode, intel·ligent i directe, Barnils escrivia amb una desinhibició absoluta en l’anàlisi política, amb una naturalitat insòlita quan parlava d’independència i de Països Catalans, i sempre amb una llengua impecable i un estil aparentment frívol que feia més digerible la profunditat del contingut. Els qui als anys 80 flirtejàvem amb l’independentisme (que aleshores, davant del pragmatisme imperant, era una opció política força minoritària) vam trobar en Barnils un veritable referent, les paraules del qual sovint explicaven allò que nosaltres tot just intuíem. Tota una generació de periodistes li reconeixen el mestratge. I ara tenim l’oportunitat de rellegir fins a un centenar i mig dels articles que va publicar al setmanari El Temps entre 1984 i l’any 2000.



Contra el nacionalisme espanyol (3i4) és, sobretot, un recull d’articles d’opinió política i, dit així, podria semblar que, al cap dels anys, aquests papers puguin tenir només un interès històric. En llegir-los (o rellegir-los), però, t’adones que la majoria de peces, en el fons, són d’una rotunda actualitat. I això diu molt poc de com hem avançat com a país, i alhora diu molt de la capacitat, l’olfacte i el to periodístic de Ramon Barnils. El menyspreu quotidià a què se sotmet la llengua catalana, aquell tic nacionalista tan espanyol de considerar nacionalistes només els altres, la no superació del franquisme, la decepció davant la transició, la llengua de TV3, l’opció independentista com una opció política seriosa, el constitucionalisme dels partits d’obediència espanyola, la monarquia, l’Europa dels estats... són alguns temes que avui mateix podrien alimentar (i alimenten) columnes d’opinió. La mirada de Barnils sobre aquests temes resulta, a més, del tot actual i pertinent. Són articles directes, que van al moll de l’os, que apunten i llencen el dard, sense paràfrasis pedants ni excursions inútils, que reparteixen a dreta i esquerra, com si els hagués pensat per quan, l’any 2021, amb més d’una dècada de procés independentista a l’esquena, els llegiríem lectors decebuts per la incapacitat d’alguns partits catalans de posar-se d’acord en qüestions essencials i de distingir entre rivals i enemics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de març de 2021)

dimecres, 31 de març de 2021

Escriure i viure

           Viure escrivint (L’altra, 2021), d’Annie Dillard, és un llibret traduït per Alba Dedeu que, tot i les aparences, no vol ser un llibre de receptes d’escriptura creativa sinó un assaig intel·ligent sobre la vida i l’experiència d’escriure. No hi busqueu, doncs, consells, sinó experiència i reflexió. S’hi poden llegir coses interessants i veritats com temples: “Es necessiten anys per escriure un llibre, entre dos i deu anys. Menys temps que això és tan estrany que resulta estadísticament insignificant”, “La paraula escrita no pot competir amb les pel·lícules en el terreny que els és propi, i no ho hauria de fer”. L’assaig d’Annie Dillard és, en bona part, un striptease emocional i professional, i, a la vegada, un entramat de metàfores i al·legories sobre l’experiència d’escriure. Segons l’autora nord-americana, que, com hem dit, no té cap intenció de fer un manual sinó una peça més aviat autobiogràfica, la feina de l’escriptor manté analogies, per exemple, amb construir una casa, fer un regal, una eruga que avança, una estrella de mar que expulsa un dels seus braços, algú que puja una escala molt alta, un viatger interestel·lar, un domador de lleons, algú que vetlla un amic moribund, un llenyataire, un volcà en erupció, un pilot acrobàtic o un indi seminola que lluita contra un al·ligàtor. Diu Dillard: “Molts escriptors fan poca cosa més que seure en petites habitacions recordant el món real. Això explica per què hi ha tants llibres que descriuen la infantesa de l’autor”. I, més endavant, assegura: “No entendré mai per quin motiu la gent es vol dedicar a escriure, tret que sigui perquè troben a faltar un agafall material a la seva vida”.



          El llibre, a més, compta amb un pròleg de Vicenç Pagès Jordà que pot ser de gran utilitat (més que no pas l’assaig de Dillard) als aprenents d’escriptor. Per escriure, diu Pagès Jordà, “no s’ha de conèixer una fórmula, sinó superar milers d’esglaons”. I n’apunta trenta-nou (com en la pel·lícula de Hitchcock), com ara “No et preguntis si vols ser escriptor. Pregunta’t si escrius”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2021)

dijous, 18 de març de 2021

La casa de foc

 

               No em puc treure del cap La casa de foc (Proa, 2020), del saidinenc Francesc Serés. Després d’haver passat un parell de setmanes immers entre les seves pàgines tinc la sensació d’haver llegit una bona novel·la, que penetra en l’ànima dels personatges d’una manera autèntica i veraç, que retrata una geografia física i humana amb precisió, que reconstrueix un microcosmos, un mite perdurable, i és capaç d’endur-s’hi el lector. Pot semblar una mica massa llarga, perquè s’entreté en alguns detalls repetitius. Però és possible que, per aconseguir l’autenticitat que desprèn, hagi estat necessari aquest dispendi de pàgines, aquest anar-hi donant voltes, sense presses. La prosa flueix amb una naturalitat gens pretensiosa i Serés és capaç de servir-se’n per mostrar, amb pols de cirurgià, la naturalesa dels personatges. El narrador protagonista, a qui tothom anomena Mau, és un mestre d’aula d’acollida que se’n va a viure al Sallent, a la Garrotxa profunda, com un nàufrag que fuig, i rep l’encàrrec del Jordi de can Sol, un saurí a qui tothom respecta i tem, perquè faci classes de repàs a la seva neta, la Mar, una noia complicada. A partir d’aquí, la vida del Mau es veurà xuclada per l’entorn selvàtic i pels integrants de can Sol, per un món peculiar, per un enfilall de secrets que tothom coneix, per un paisatge feréstec... en fi, per un microcosmos que, tot i haver-ne marxat, s’ha endut amb ell, perquè “fugir d’un lloc no significa que quan te’n vagis no te l’emportis dins”.

Serés cartografia, dissecciona i explora el Sallent amb una precisió que fa que el lector també se l’emporti dins, després d’acabar la novel·la. Una de les idees que més m’han fascinat ha estat la de la voluntat que manifesta el narrador d’inscriure el relat en la tradició dels qui han escrit sobre aquell territori conscient d’aportar-hi una nova visió. Parla de Jordi de Bolós, d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla i diu que “Ni l’historiador, ni l’esteta, ni el cronista no s’han acostat tant als personatges, potser perquè sabien que no els tocava i que ho faria algú altre”. I aquest “algú altre” és ell (el protagonista i, almenys en part, alter ego de Francesc Serés), que no s’enfronta a la Garrotxa i al seu paisatge físic i humà ni com l’historiador (Bolós), ni com l’esteta (d’Ors), ni com el cronista (Pla), sinó com el novel·lista (Serés). Perquè és a través d’una novel·la que es poden dir coses que no es poden dir de cap altra manera, que es pot explicar la naturalesa humana amb veracitat, com no ho pot fer un tractat de psicologia ni un llibre d’història. I és aquí que resideix la grandesa de la ficció. És allò que diu Milan Kundera a L’art de la novel·la: “Descobrir allò que només una novel·la pot descobrir és l’única raó de ser de la novel·la”.

 (Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de març de 2021)

dijous, 4 de març de 2021

Cussà a la Xina

 

               Per definir l’obra narrativa de Jordi Cussà no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible, arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu... Són només alguns dels qualificatius que poden ajudar a explicar una obra eclèctica, imprevisible i, malauradament, poc coneguda. Si bé va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges) i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també excel·lent— Formentera lady, en la seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena, alguns dels quals (com els meravellosos Contes d’onada i de tornada) haurien de ser considerats imprescindibles. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarjevo), passant pel procés polític català (A reveure, Espanya!), amb una immensa trilogia que és un autèntic riu literari que va de l’antiga Grècia fins al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita), Cussà és capaç de plantar cara a qualsevol repte narratiu i sortir-ne victoriós per a felicitat dels seus lectors, que per desgràcia –si més no, de moment— no són tants com es mereix, però que li som fidels (perquè tan bon punt la descobreixes, la prosa de Cussà es torna addictiva) i voldríem ser més.

    


    I ara tenim una nova oportunitat de gaudir-lo perquè –quan ens pensàvem que la seva versatilitat ja no donava per a més— acaba de publicar El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra), una novel·la de 600 pàgines en què recrea la vida i el regnat de Qin Shi Huangdi, el primer emperador de la Xina, aquell que es va fer enterrar amb un exèrcit de guerrers de terracota. La novel·la atrapa el lector tant per la trama com per la lluminositat de la llengua. Captiven especialment les petites històries dels personatges dins de la gran història de l'emperador que busca el secret de l’eternitat. Però també està molt ben exposada l’evolució del protagonista, de jove príncep aventurer i idealista a megalòman egocèntric i paranoic. El to, entre la ironia i la transcendència narrativa, resulta encertadíssim. Ben narrats els episodis bèl·lics i ben resolts els amorosos. A voltes sembla que estiguis llegint Shakespeare i altres vegades un clàssic grec o un episodi de les 1001 Nits. Potser hi ha més filosofia i literatura que no pas història, i això, que pot ser un entrebanc de cara als lectors de novel·les històriques lleugeres (on només hi ha trama i fets històrics però que sovint, ai las!, acaben convertides en bestsellers), dóna valor literari al text. Una oportunitat per tornar a gaudir de l’estil vigorós i la força fabuladora de Jordi Cussà. I, per a qui no el conegui, una oportunitat per descobrir-lo i quedar-hi enganxat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de febrer de 2021)