A toc de timbal

 Qui més qui menys, al Bages, quan sent la paraula timbal (i encara més si va acompanyada de timbaler) pensa en el Bruc i en Santpedor, d’on era originari Isidre Llussà i Casanoves, un xicot que l’any 1808, amb un timbal que tot apunta que havia estat adquirit inicialment per convocar els obrers que treballaven en la construcció de l’ermita de Santa Anna, va acompanyar el sometent del seu poble en la batalla en què, a prop del Bruc, l’exèrcit enemic, molt més nombrós, va caure derrotat durant la Guerra del Francès. La llegenda atribueix bona part del mèrit de la victòria al ressò del timbal enmig de les muntanyes, que va fer creure als francesos que s’enfrontaven a un exèrcit portentós, i, per tant, converteix el jove timbaler en un heroi llegendari. Se n’han fet pel·lícules i se n’han escrit llibres, l’últim dels quals és El timbal del timbaler, de Jordi Vila (amb il·lustracions de Subi), un relat infantil que forma part d’una col·lecció (“Santpedor dins d’un conte”) en la qual l’autor fa un recorregut per alguns episodis de la història de Catalunya a partir d’històries situades a l’entorn del seu poble. Fins ara n’havien aparegut dos volums: El secret de Nisela (que se situa en època dels ibers i recrea, des de la ficció del conte d’aventures, alguns espais documentats per l’arqueologia) i Una dolça veu (ambientat en una edat mitjana castigada per la pesta), també amb il·lustracions de Subi. El timbal del timbaler té una veu narrativa força original, perquè és el mateix timbal qui explica el relat, que se cenyeix a la història d’Isidre Llussà (l’Isidret, el noi santpedorenc que, malauradament, va morir de malaltia poc després de la batalla), estudiada pels historiadors Anton Vila i Sala i Jaume Prat i Vila.

Cal valorar aquesta mena d’iniciatives més enllà de l’àmbit local, sobretot quan van acompanyades de rigor i qualitat. Jordi Vila és un mestre jubilat de fa poc que ha tingut sempre tres passions: la docència, la història i el seu poble. Tres passions que amb aquests llibres conflueixen. Aquest mateix any està previst que aparegui el quart volum de la col·lecció: Per 5000 florins d’or.

(Article publicat en el número de febrer de 2021 de la revista El Pou de la gallina)

Noms de casa

 

               Tothom que va créixer en un, sap que els pobles ja no són el que eren. És natural, tot canvia. Avui tenen més serveis, millors comunicacions i acostumen a estar més endreçats que, posem per cas, als anys setanta. Com diu la tia Bepeta, “los rics d’antes no tenien lo que tenim los pobres d’ara”, i això es fa encara més evident als pobles, tant si han crescut de forma desfermada perquè són a prop de la ciutat, com si han anat perdent habitants a marxes forçades. La població fluctua, els joves van a estudiar fora i quan tornen, si tornen, ho fan amb un aire cosmopolita que abans hauria resultat exòtic.

               Un símptoma curiós del canvi és l’evolució pragmàtica dels noms de casa. Com tothom sap, abans, als pobles, cada casa tenia un nom. De vegades, fins i tot, en podia tenir dos: un de públic i un malnom que només es feia servir d’esquena a l’afectat. Casa meva, per exemple, era coneguda a Alpicat com cal Fuster, per raons fàcils d’endevinar, però ningú no hauria gosat anomenar-la, davant de mon padrí, amb el nom de cal Taütaire, que és com molts en deien amb sornegueria perquè, en tant que fusters, també s’hi feien taüts quan algú traspassava. Avui trobem divertides aquesta mena d’històries i reivindiquem els noms de casa (fins i tot aquells que només es deien d’amagat i amb la boca petita) com a romanalla d’una identitat difuminada. Algunes famílies pengen el nom tradicional en una placa al costat o a sobre de la porta de casa, un senyal evident que l’ús d’aquell nom ha perdut vigència oral i ja només es pot reivindicar i pot perpetuar-se per escrit. En alguns pobles, fins i tot, s’ha fet una intervenció municipal que ha plantificat a cada porta el nom de casa corresponent. Als visitants, això, els fa molta gràcia i es passegen pel poble com qui es passeja per una mena de parc temàtic de la ruralia. Més d’un cop he imaginat què passaria si això es fes a la part vella del meu poble: els noms de casa més convencionals (cal Lluc, ca l’Amparito, cal Mingot, cal Tòfol...) es llegirien amb interès; els descriptius (cal Ton del Negre, ca la Sabonera, ca l’Angelet del Molí, cal Barberet, cal Fideu, cal Guarda...) arrencarien un somriure; els maliciosos (ca la Calces, cal Cagat, cal Bleda, cal Botifarra, cal Guerxo, cal Mata-rates, cal Poc-cul...) serien els més celebrats; els enigmàtics (cal Sei, cal Casson, cal Xana, cal Corxat, cal Quinco, cal Curruc, cal Mutxeris) despertarien certa fascinació. Els antropòlegs que qualsevol dia es posaran a estudiar aquest fenomen, però, han d’anar alerta, perquè també hi ha qui, per fer oblidar un nom que no li agrada o bé perquè acaba d’instal·lar-se en una casa adossada i ja es pensa que és “de poble”, posa una placa a la porta amb un nom que mai no havia dit ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de febrer de 2021)

Àngels afligits

                Hi ha actes abominables que mostren el costat més fosc de la naturalesa humana. Actes que ens costa entendre que formin part del comportament de les persones. Actes que, per por o per vergonya o per interessos, moltes vegades s’intenten amagar de l’opinió pública. Actes que, quan es coneixen, costen d’assimilar, resulta impossible d’explicar-los i, sovint, la literatura és l’única manera de parlar-ne.

Fa cinquanta anys que el mallorquí Guillem Frontera va escriure un relat escruixidor sobre tota mena d’abusos a què eren sotmesos els joves que estudiaven en un seminari per part d’alguns dels frares que, en teoria, havien d’ensenyar-los, educar-los i orientar-los en el camí de la fe, i els havien de guiar cap a la vocació sacerdotal en l’amor a Crist, a la Verge i al proïsme, tot respectant els tres vots franciscans d’obediència, castedat i pobresa. Frontera havia deixat el Seminari de Mallorca deu anys enrere i, per tant, el que feia era evocar i abocar, passat pel filtre de la literatura, un abús conegut que havia anat paint al llarg d’una dècada. Miquel Moragues i Gori Montcada són, en aquell relat, dos nens que entren al seminari amb deu anys i que, en uns pocs cursos, veuen –o pateixen en la pròpia carn— com un dels frares que fa de director espiritual i d’inspector descarrega les seves frustracions, com un depredador voraç, sobre els joves seminaristes, i tot això es produeix enmig d’un silenci més aterrador que contemplatiu, d’un clima pesant que no permet l’expansió jovenívola, i amb la complicitat de la resta de religiosos, tret d’alguna honorable excepció. L’any 1972, la novel·la de Frontera, que havia de publicar Laia (que aleshores tenia Ignasi Riera com a editor), va caure en mans d’un censor que, justament, era un capellà falangista a qui, quan va tenir l’original a les mans, li va semblar llegir els abusos que ell mateix havia comès amb absoluta impunitat i que, esborronat, va impedir-ne la publicació. Van haver de passar cinc anys –i la mort del dictador— fins que el 1977 Tyrannosaurus va poder veure la llum. La novel·la, que és un artefacte literari de primera qualitat, escrita amb una prosa sensorial i delicada que trasbalsa l’ànima del lector sense buscar l’efectisme fàcil, va aixecar una mica de polseguera en el seu moment, però en general va passar (i ha passat, fins ara) força desapercebuda. Per sort, Club Editor l’acaba de recuperar, revisada i amb un epíleg força revelador.

Tyrannosaurus és una novel·la rigorosament actual (pel tema i pel tractament que se li dona), que captiva per la prosa evocadora i pel dibuix d’uns personatges entranyables, veritables àngels afligits, condemnats a fer-se grans i descobrir la brutalitat en un món claustrofòbic i solitari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de gener de 2021)

Tres finalistes

 

               Enguany són tres les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella, en comptes de les quatre habituals. Això podria fer pensar que ha estat un any poc fèrtil en la literatura catalana, o, si més no, en la producció de novel·les o llibres de memòries amb rerefons social i contemporani. Res més lluny de la realitat. La comissió que s’encarrega d’espigolar entre tot el que es publica ha tingut tanta feina com sempre, però ha decidit quedar-se amb tres per aconseguir un pom de finalistes equilibrat i potent: Reis del món, de Sebastià Alzamora; Tots els camins, de Joan Francesc Mira; i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls. Dues novel·les i un volum de memòries que, si bé mantenen moltes diferències, coincideixen en la solidesa literària. Aquest dimecres, 20 de gener, se'n va fer la presentació a Manresa, en un dels pocs actes culturals presencials que hi ha hagut darrerament, i el dia 23 de febrer, si la situació sanitària ho permet, es proclamarà el guanyador.

 

La novel·la de Valls recrea la figura apassionant de Jacint Verdaguer amb una ambició monumental. La vida i l’obra de mossèn Cinto no transiten per Entre l’infern i la glòria amb voluntat senzillament divulgativa ni amb un to hagiogràfic, sinó amb tota la complexitat (literària, lingüística i documental) que mereixen el personatge i el seu temps.

Tots els camins repassa un quart de segle de la vida del seu autor, un lúcid, savi i irònic Joan F. Mira que repassa episodis, escenaris i persones que el van influir des que, després de la mort del pare, se li va despertar la vocació religiosa i va començar els estudis superiors amb voluntat d’esdevenir sant, fins a la militància política, l’ensenyament del grec i l’interès per l’antropologia.

Alzamora recrea, a la part central de Reis del món, una hipotètica trobada entre un humanista de fermes conviccions pacifistes (el filòleg i orientalista Joan Mascaró) i un materialista que té com a objectiu central a la vida acumular diners per controlar el poder (el banquer Joan March). Dos homes nascuts a Santa Margalida, amb personalitats contradictòries, que, malgrat tot, senten admiració mútua.

Tres obres de pes (per les dimensions i pel contingut), escrites amb una llengua admirable, que dibuixen personalitats complexes mentre transiten per un segle d’història (de finals del XIX a finals del XX) i per un segle de pensament.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2021)

Soc un soc?

                Darrerament, s’ha posat de moda cridar a la desobediència... i que tothom continuï fent servir els accents diacrítics. S’ha acabat la moratòria de quatre anys que l’IEC va concedir perquè ens acostuméssim a escriure “soc d’Alpicat”, “l’os del Pirineu”, “no em dona la gana”, “compro el cafè molt” o “no venen al teatre” i ha reaparegut l’exèrcit de defensors incondicionals de “sóc”, “ós”, “dóna”, “mòlt” o “vénen”. Ara es veu que els accents diacrítics són imprescindibles, però resulta que molts dels qui els defensen, ves per on, exhibeixen sovint una ortografia abominable i una sintaxi dubtosa. Diuen que no estan disposats a renunciar-hi, perquè, segons ells, resultaria catastròfica la possibilitat de trobar-se amb frases suposadament indesxifrables com “soc un soc”, “els botiguers avui no venen” o “la meva sogra és un os”, com si aquestes frases fossin bolets aïllats i sense context. Recordo que, quan va aparèixer la nova normativa, alguns dels meus alumnes de batxillerat es van indignar, no pas perquè consideressin els diacrítics com un puntal en la seva jovenívola existència, sinó perquè els feia ràbia que, després que ells se’ls haguessin hagut d’aprendre, les generacions posteriors s’estalviessin aquest tràngol. Entre els defensors actuals (a les xarxes, al carrer o a les sobretaules on el cunyat de torn vol exhibir la seva il·lustració de pa sucat amb oli) hi ha fauna de tota mena. Es presenten com la resistència, com els guardians de l’essència de la llengua. Facebook en va ple. A Twitter s’han pogut llegir debats encesos i fils interminables. S’han fet samarretes amb el lema “Jo també enyoro els accents diacrítics”. Les brometes sobre suposades situacions ambigües (de l’estil “compra la casa i la dona a l’amic”) han proliferat com una plaga amb l’exhibició de tot de frases en general força improbables. Fins i tot s’han promogut campanyes de signatures per salvar-los.

               És curiós com un canvi ortogràfic aixeca tanta polseguera, quan l’ortografia tan sols és una convenció necessària que, segons com es miri, ni tan sols forma part de la llengua. Potser, en comptes de cremar tants esforços en la defensa d’una idiosincràsia ortogràfica del tot prescindible, caldria esforçar-se més a evitar interferències sintàctiques que arrelen irreversiblement, com males herbes, en l’estructura del català. Molts s’escandalitzen de llegir “cafè molt natural” als paquets del Bonpreu i, en canvi, troben d’allò més normal sentir abominacions com “m’he caigut de la bicicleta” o “aquesta jaqueta fa olor a fregit”. Això, és clar, allà on és normal sentir parlar en català, que és una cosa que cada dia passa menys. L’ús del català recula i, quan es fa servir, cada vegada s’assembla més al castellà. Però, és clar, el que és important és que no ens toquin els diacrítics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de gener de 2021)

També depèn de tu

                A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix un missatge clar. La tesi es podria resumir en poques paraules: si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. He de confessar que el títol, d’entrada, predisposa al recel, perquè recorda una campanya institucional dels anys 80 que a molts ens semblava una manera d’esquivar un problema que tenien les institucions per treure’s de sobre la responsabilitat de solucionar-lo. També va ser als anys 80 –concretament el 1989— que va aparèixer un article d’August Rafanell i Albert Rossich on vaticinaven una possible desaparició del català al cap de 50 anys. La tesi d’aquells dos professors de la Universitat de Girona va encendre alguns debats i molts van acusar-los d’apocalíptics. L’assaig de Carme Junyent, però, confirma que Rossich i Rafanell no anaven desencaminats i que, si bé d’aquí a vint anys el català no haurà desaparegut, sí que pot haver arribat a un punt de no retorn, amb una situació en què sigui irrecuperable. Cal tenir present que Junyent, que porta quaranta anys estudiant els processos que condueixen a l’extinció de llengües, és una autoritat en aquest camp, i sap (perquè hi ha centenars de llengües que han passat per aquesta mena de processos) que el català mostra símptomes clars (caiguda en el percentatge de parlants, reducció de la base territorial, disminució de l’ús entre els joves) que indiquen que, si no s’inverteixen algunes dinàmiques, té un futur molt negre. Així, aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. Que les llengües canviïn és un procés natural, que desapareguin, no. I quan s’extingeix una llengua no tan sols desapareix una manera de comunicar-se, sinó una forma de veure el món, i això empobreix tota la humanitat. Per això els catalanoparlants hauríem d’evitar que desaparegués la nostra manera de veure el món –i això només pot passar si fem servir la llengua—, i els parlants sensibles de llengües dominants, començant pel castellà, haurien de solidaritzar-s’hi. Esperança, tota. Optimisme, ara mateix, poc.

(Article publicat el suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de desembre de 2020)