dimecres, 22 de juny de 2022

Que algú em faci cas!

 

El planeta és ple d’individus necessitats d’afecte i atenció i, ves per on, en el món actual hem trobat a les xarxes una manera senzilla i efectiva d’aconseguir-ne. Que consti que no me n’excloc. Tots, al capdavall, necessitem que, en algun moment, algú ens faci cas. Hi ha qui ho necessita constantment. Hi ha qui en té prou amb algun instant puntual de glòria. Hi ha qui fins fa poc havia passat per la vida discretament i ara, tot de sobte, troba gust a exhibir-se per captar l’atenció i aconseguir seguidors, m’agrades, retuits i felicitacions.



N’hi ha que hem de mostrar com en som, d’ocurrents, amb comentaris enginyosos que busquen l’ovació de la parròquia; o com en són els nostres graciosíssims fills i filles, tan simpàtics i superdotats, que diuen coses sorprenents per a l’edat que tenen. Alguns necessitem mostrar-nos com a lectors empedreïts i, al cap de l’any, presumim del nombre de llibres que hem llegit. Molts proclamem opinions en forma de veritats absolutes sobre camps tan variats com la política, la situació sanitària, la salut del planeta, la llengua o el sexe dels àngels, sense ser experts en cap d’ells. Uns quants busquem l’atenció compartint paraules o expressions que ens pensem que han desaparegut perquè només les deien al nostre poble. Són especialment molestos els qui (molts cops, sense criteri) cerquen el protagonisme corregint els altres. Qui més qui menys sucumbeix a la condescendència de saber-se (o creure’s) en poder de la raó i es mira la resta per damunt de l’espatlla. D’altres, quan no els la donen, han de recórrer a l’insult i a la desqualificació. Necessitem demostrar que de llengua hi entenem més que els filòlegs; de futbol, més que l’entrenador del Barça; de medicina, més que els metges; de ciència, més que els científics; d’història, més que els historiadors. N’hi ha una bona colla que necessitem mostrar l’entorn (la ciutat o el país que visitem mentre fem turisme, el paisatge que ens envolta quan anem d’excursió o com d’endreçat tenim el menjador de casa) o el propi aspecte (de vegades, per consultar possibles canvis estilístics que sotmetem a sufragi virtual), per mitjà de fotografies de qualitat discutible. Fins i tot n’hi ha que volem cridar l’atenció fent veure que tot plegat ens importa un rave. Per sort, a l’altra banda, sempre trobem la complicitat dels qui saben o intueixen les necessitats del proïsme i repliquen les nostres intervencions amb missatges d’ànims, amb aplaudiments sorollosos, amb comentaris enverinats o amb insults gruixuts.

En el fons, ens alimentem l’ego els uns als altres. Tots, al final, necessitem exhibir cos i ment a Facebook, Instagram o, sobretot, Twitter, que s’ha convertit en la plataforma ideal per als necessitats de qualsevol mena i condició.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juny de 2022)

Joan-Lluís en terres bagenques

 

És un autor conegut, reconegut, prolífic i valorat. Ha obtingut premis importants, com el Sant Jordi, l’Amat-Piniella i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El 12 de maig va venir a Manresa per presentar la seva darrera i celebrada novel·la, Junil a les terres dels bàrbars, i, per bé que els mitjans locals podien haver fet més cas a l’esdeveniment, la presentació havia estat prou anunciada perquè hi acudís tothom que hi tingués interès. El cas, però, és que, malgrat tot el que s’ha dit fins ara, la recepció manresana de l’última obra de Joan-Lluís Lluís va ser, aquell dia, més aviat discreta, amb una quinzena escassa d’assistents.

Amb un to que va navegar entre la ironia desmenjada i l’entusiasme moderat, Lluís va oferir un llarg monòleg carregat de matisos interessants i de reivindicacions literàries. D’entrada, però, va assegurar que entre els escriptors catalans d’anomenada Manresa té fama de ser un lloc on és difícil atraure gent a les presentacions i que ell, aquell dia, ho constatava. Potser només pretenia ser simpàtic i, al capdavall, demostrar que estava disposat a lliurar-se al públic amb la mateixa intensitat que si fos ple, però quan va demanar si el rumor era cert, li va passar allò que no era tan difícil de preveure: algú del públic li va respondre –ves per on!— que el nombre d’assistents a la presentació d’un llibre depenia, en bona part, de l’escriptor. Encara que fos veritat el que diuen que es diu de Manresa, i que, fins i tot, els propis manresans ho puguin reconèixer, a ningú no li agrada que sigui un foraster –il·lustre o no— qui ho retregui. «Dels teus, en pots dir, però no en vols sentir», que diuen al meu poble.

Anècdotes a banda, Junil és una bona novel·la, escrita amb un aire encisador d’oralitat, que, sense cap voluntat historicista, inicia la trama en una marca indefinida de l’Imperi romà i avança per territoris ignots on parlen altres llengües i s’expliquen altres històries; que fa un homenatge a la literatura, a Ovidi i, sobretot, al mateix fet de relatar, de recitar, de crear a través del llenguatge; i que, al capdavall, s’estructura en forma d’aventura a la recerca de la llibertat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2022)

dissabte, 11 de juny de 2022

Soc d'Alcarràs

 

Que no se m’enfadi ningú, perquè el meu poble és i sempre serà Alpicat, però amb la pel·lícula Alcarràs Carla Simon ens ha posat davant del nas un univers que podria ser el de qualsevol poble del Segrià. I m’he sentit alcarrassí. He hagut d’esperar setmanes per poder parlar-ne. Vaig sortir de la sala commogut, emocionat, trasbalsat, remogut... i he necessitat temps per pair-ho. Mai no m’havia passat amb tanta intensitat: sentir-me a dins d’una pel·lícula com si hi participés directament. Perquè Alcarràs parla de mi i de molta gent a qui conec, d’un món que desapareix i que és el nostre, el de la nostra joventut. Podria posar un nom i un cognom particulars a cada personatge. Els conec! Els reconec! Conec la seva manera de fer i de parlar, els seus renecs, el seu paisatge, que és el meu. Conec el seu drama, que és el d’algunes persones a qui estimo. I estic segur que l’autenticitat local és el que converteix en universal el missatge.


Les interpretacions són una meravella i el guió és impecable. L’Os d’Or a la Berlinale demostra que, des del punt de vista cinematogràfic, deu ser una gran pel·lícula; però el retrat elegíac d’aquest món de pagesos a punt de desaparèixer, més enllà dels mèrits artístics, a molts ens arrossega, ens clava queixalada, ens mastega i, després dels títols de crèdit, ens escup de nou a la realitat, trasbalsats pel que hem vist, pel que hem viscut o, més aviat, reviscut. Després d’haver rigut amb les sortides de la tia i d’haver patit amb l’angoixa del padrí Rogelio, quan el Quimet, cada cop més conscient que està fent la darrera collita, nerviós i aclaparat en veure com s’ensorra el seu univers, entra en col·lapse davant dels fills i envoltat de presseguers, l’espectador col·lapsa amb ell.

A Alcarràs es barregen alguns anacronismes (que fan més punyent i poètic el missatge) amb la realitat actual de molts pagesos que han d’abandonar la terra conreada des de fa generacions. Un equilibri que contribueix a sacsejar els fonaments sentimentals de qualsevol espectador, però sobretot els d’aquell que ha traginat galledes plenes entre rengs de fruiters, que ha jugat entre caixes i palots, que ha canviat la pala d’un estellador per regar, que ha anat a collir un matí de Festa Major, sense dormir... Amb Alcarràs, Carla Simon ha fet una pel·lícula autèntica i sensible, que, sense ser melodramàtica, toca el moll de l’os d’allò que explica i arriba a l’ànima de l’espectador. És una llàstima que en molts cinemes de Barcelona en passin una versió subtitulada en castellà (com si l’accent del salvatge Oest fos incomprensible per als catalans del cap i casal). Per sort, a la sala on vaig anar (a Manresa) passaven la pel·lícula sense els subtítols que, n’estic segur, me l’haurien esguerrat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de maig de 2022)

divendres, 27 de maig de 2022

Somriures

 

El relaxament de les restriccions lligades a la pandèmia ha tingut un important punt d’inflexió amb la retirada de l’obligatorietat de portar mascareta als espais interiors. La mesura ha generat situacions sorprenents i, en molts casos, gratificants. Com a professor de secundària he pogut retrobar o (segons com) descobrir el somriure dels alumnes. Dos anys amb el morrió posat han fet que a la majoria d’aquests nois i noies els hagi conegut directament amb mascareta. En molts casos no sabia quina cara feien i m’he adonat, un cop s’han destapat el rostre, que no sempre coincideix amb el que havia construït la meva imaginació. A ells els va passar el mateix amb mi, n’estic segur. Per això, quan en tornar de les vacances de Setmana Santa ens vam veure les fesomies, vam dedicar el primer moment de classe, sense dir-nos res, a descobrir-nos i aprendre a reconèixer-nos. N’hi ha que si en aquell moment me’ls hagués trobat pel carrer sense mascareta no els hauria pas identificat. De manera invariable, a totes les classes en què vaig entrar aquell dia la rebuda va ser un bé de déu de somriures i alguna rialla mal dissimulada: els feia gràcia mostrar el seu rostre i els feia gràcia descobrir el meu. Va ser un instant insòlit que contenia, alhora, l’emoció de la descoberta i un pessic de la màgia que tenen els petits gestos quotidians que, durant dos anys, han quedat amagats rere un bocí de tela. Somrèiem. I allò que durant tant de temps havíem hagut d’intuir es dibuixava ara de manera nítida en cada semblant i il·luminava aquelles joves fesomies com si una aura de claror les envoltes.



És sabut que molts cops no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o, fins i tot, en valorem la mesura justa més tard, quan, si tenim sort, ho recuperem. Sona tòpic, però és cert. Havíem après a concentrar en els ulls la comunicació facial. Hem malbaratat milions de rialles i somriures que, tot i anar adreçats a persones concretes, ningú no ha arribat mai a veure. Penso gaudir, doncs, del redescobriment dels somriures i, a partir d’ara, els rebré com els primers brots verds de primavera, com l’aigua de la pluja després d’una llarga temporada de sequera.

Perdre i recuperar, redescobrir allò que s’havia perdut, és una manera d’aprendre. No convido pas a anar per la vida com un ximple, com qui passeja per la realitat de cartró-pedra d’un parc d’atraccions, amb un somriure permanent i els ulls esbatanats, amb la felicitat postissa provocada per emocions tan intenses com superficials i efímeres. No. Es tracta només de posar en valor i donar sentit, ara que els hem recuperat (i, per tant, redescobert), als somriures agafats al vol, quotidians, sovint discrets, que se’ns adrecen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2022)

dijous, 12 de maig de 2022

Optimisme

 

Reconec que, quan es tracta d’augurar quin futur espera a la llengua catalana, veient els estudis i les gràfiques que circulen i parant l’orella al carrer, acostumo a arrenglerar-me amb els que ho veuen tot plegat més aviat negre. No soc de fer vaticinis apocalíptics ni d’aventurar una data de defunció per a la nostra llengua, però interpreto els indicis com a poc esperançadors: el català cada cop es parla menys entre els joves, han desaparegut els referents mediàtics, les interferències del castellà van en augment i els qui mantenim el català quan parlem amb un castellanoparlant tinc la sensació que continuem sent una minoria resistent.



És potser per no caure en la desolació tremendista que em vaig imposar la lectura de Prou catastrofismes lingüístics (Destino), de l’Enric Gomà, que és un lingüista que es mereix el meu respecte. Més que optimista, Gomà es mostra esperançat. Trenca alguns tòpics del pessimisme imperant (sovint benintencionat) en relació a l’ús i la qualitat de la llengua, com aquell que diu que a Barcelona no es parla en català, o el que s’entesta a considerar que el català es troba en una situació d’emergència, el que assegura que «el català es parlava bé abans» o que «abans se sentia més català», o el que diu que el català de TV3 assenyala el camí de l’extinció, i arremet contra la «brigada melancòlica» (nascuda l’any 1979 amb el famós i respectat manifest d’Els Marges) i contra els puristes obsessionats amb la genuïnitat que no admeten, ja no l’error, sinó l’evolució de la llengua.

Al capdavall, potser la situació no és tan esperançadora com es pinta a Prou catastrofismes lingüístics, però potser tampoc no és tan alarmant ni tan definitiva com la consideren altres. Tant per tant, val la pena que tinguem en compte la visió de Gomà, que reconeix que encara cal picar molta pedra («cal lluitar-hi amb intel·ligència, pressupost i poder, a més a més de voluntat»), però assegura, amb tota la raó, que si hi ha una cosa inqüestionable és que amb el catastrofisme, l’alarma, la nostàlgia, el victimisme i el lament constant, no salvarem res, perquè el català necessita nous parlants i «ningú no es vol incorporar a una llengua que llangueix».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2022)

Abantisme

 

«Abans el menjar era més saborós», «Abans la gent era més educada», «Abans els joves tractaven els adults amb més respecte», «Abans es llegia més», «Abans es parlava més català i es parlava millor», «Abans, a l’escola, s’estudiaven les comarques i els països», «Abans els electrodomèstics duraven més», «Abans no hi havia tantes malalties», «Abans tothom parlava a base de refranys i frases fetes», «Abans els fills feien més cas als pares», «Abans tot era molt més barat», «Abans, si el mestre et clavava un mastegot, a casa te’n fotien un altre perquè alguna cosa devies haver fet». Si fem cas d’aquest rosari d’afirmacions (que podem sentir al carrer, a la carnisseria, a la sobretaula de diumenge, o bé llegir a les xarxes amb certa freqüència), abans el món era un autèntic paradís on tothom era noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. «Cualquier tiempo pasado fue mejor», proclamava Manrique en el seu vers més famós. Però el mateix poeta castellà feia precedir aquesta afirmació d’un «a nuestro parecer» que és clau, perquè vincula aquesta manera de mirar el passat més a un sentiment nostàlgic que no pas a una percepció real.

No sé si, ben mirat, es té prou en compte que abans es passava més gana, que la societat es regia per un masclisme estructural, que pocs joves tenien la possibilitat d’anar a la universitat, que ningú s’adreçava a un castellanoparlant en català, que molts mestres seguien mètodes basats exclusivament en la memorització, que la llengua de l’escola era el castellà, que l’accés a bona part dels luxes quotidians actuals era limitat, que l’esperança de vida era inferior a la d’ara i que els maltractaments domèstics o escolars no es denunciaven.

El camp de les percepcions és delicat i perillós. Elevar l’anècdota (el meu fill no se sap les capitals dels països d’Europa, vaig anar a Barcelona i enlloc em van atendre en català, els meus nebots no llegeixen) a categoria (a les escoles i instituts no s’estudia geografia, a Barcelona ningú no parla en català, el jovent d’avui no agafa mai un llibre) és perillós i, segurament, ens pot fer caure en afirmacions falses que contribueixen al desànim i el catastrofisme imperants. És el perill de l’abantisme, neologisme encunyat per Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics a propòsit de l’actitud dels qui vaticinen la desaparició imminent del català, volen enterrar-lo abans d’hora i proclamen les virtuts del català que es parlava «abans».

La nostàlgia és un sentiment legítim, natural i inevitable. Fins i tot necessari. Fruit, sovint, de la memòria selectiva que ens ajuda a suportar el present. L’abantisme, en canvi, és tota una altra cosa i més aviat contribueix a fer el present una mica més insuportable. Siguem nostàlgics, doncs, però no abantistes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de maig de 2022)

dimarts, 26 d’abril de 2022

La bufetada

 

Fa un parell de setmanes Will Smith va clavar una bufetada a Chris Rock en la presentació dels Oscar després que el segon fes una broma desafortunada sobre l’alopècia que pateix la dona del primer. Com passa en aquests casos, a les xarxes i als mitjans tothom va dir la seva. Molts, tot i reconèixer el mal gust de la broma, van acusar Smith d’haver exhibit una actitud masclista, violenta, injustificada i injustificable. D’altres, però, es van mostrar més comprensius i, fins i tot, hi va haver qui va pensar que s’havia quedat curt.

No seré pas jo qui justifiqui la violència. Segurament hauria estat més elegant rebatre el comentari amb una desautorització verbal i eloqüent. Però, què voleu que us digui: tampoc no em veig amb cor de censurar categòricament la reacció de l’actor en veure la seva dona bloquejada per la humiliació. No descarto que si algú fes una broma feridora sobre algú de casa meva tingués ganes de bufetejar-lo.


Deixant de banda si defensar a base de mastegots l’honor de la parella és més o menys legítim, el cas va revifar el debat sobre si es pot fer broma de qualsevol tema i, especialment, si es pot fer broma de la malaltia que pateix algú. D’entrada hi ha qui defensa que sí, que un humorista ha de poder burlar-se del que li surti dels pebrots i que, si algú s’ofèn, s’hi haurà de posar fulles. Però mirem què passa i veurem que ni el més pintat, ara mateix, gosaria fer acudits sobre l’holocaust, per exemple. És clar que en aquest cas la llei diu que és delicte. Què passa, però, amb les malalties? Ens podem burlar impunement d’un malalt? De qualsevol tipus de malalt? Estic segur que, qui defensa aquesta postura pretesament oberta no ha patit cap malaltia greu o no ha tingut cap malalt a la vora, perquè si fos així, si hagués hagut de fer front a l’infern del dolor, la depressió o la degradació no li quedarien ganes de justificar aquells que en fan broma, per més humoristes que siguin.

El problema no és tant que es facin segons quines bromes ofensives, que també, sinó que hi hagi gent a qui fan gràcia. No és tant, doncs, un problema de límits com un problema de sensibilitats. Ser sensibles ens fa humans, mentre que la insensibilitat, com les bufetades, ens acosta a les bèsties. És pot fer humor a partir de la malaltia i de la mort sense deixar de ser sensible: mireu, si no, la magnífica sèrie After Life. No cal burxar en el dolor de l’altre, per fer riure. Soc del parer que no hi hauria d’haver censura perquè els límits se’ls hauria d’imposar un mateix. Sembla ser, però, que hi ha qui té problemes per aconseguir-ho. Si puc entendre (que no vol dir justificar) que hi hagi qui fa acudits ofensius a costa d’una malaltia, també he de poder entendre (sense tampoc justificar-ho) que hi hagi qui venta una bufetada a qui els fa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 17 d'abril de 2022)

diumenge, 17 d’abril de 2022

Cussà, encara

 

Cap a finals de març de 2020, ara fa dos anys, quan tots érem tancats a casa per això del virus, vaig parlar amb el Jordi Cussà. No recordo si em va trucar ell o el vaig trucar jo. Aquells dies era habitual parlar per telèfon amb amics i demanar-los com estaven i com portaven el tancament. A causa de la mala salut de ferro que gastava, el Jordi havia de fer molta bondat. En vam parlar, i, com no podia ser d’altra manera, vam parlar també de projectes literaris. Tenia El primer emperador i la reina Lluna («la novel·la dels xinos», que en deia ell) al forn de Comanegra, i havia revisat i enllestit una nova novel·la, Les muses, que tancava la monumental trilogia iniciada amb La serp (2001) i continuada amb El ciclop (2017). Com altres vegades, amb aquell sisè sentit que li feia intuir la meva disponibilitat a causa de l’admiració que m’ha produït sempre la seva prosa, em va proposar d’enviar-me-la, perquè li digués què em semblava.



Les muses és una novel·la impressionant. Una nova demostració del talent desbordant del Cussà narrador. Un espectacle literari carregat d’humanitat. Com passa amb els dos lliuraments anteriors de la trilogia, no és una novel·la per a tots els públics: qui no tingui un mínim d'interès per la història de la civilització i del coneixement i només busqui una trama per entretenir-se, potser no hi entrarà. Però qualsevol lector amb un pessic d'inquietud intel·lectual hi pot trobar una immensa font de plaer literari: pels personatges, per l'estil, pel llenguatge, per la trama general i les subtrames, per l'ambició del projecte, pel joc metaliterari... En una mena de cànon personal de genis, Cussà reprèn el fil allà on ho va deixar amb El ciclop i passeja el lector (sense cap intenció de fer una novel·la històrica) des del segle XIII, amb Ramon Llull, fins als psicodèlics anys setanta, amb els Pink Floyd i companyia, passant per Colom, Shakespeare, Da Vinci, Galileo, Mozart, Poe i Einstein.

Les muses acaba de sortir publicada (també a Comanegra) i ens en felicitem. L’amic Jordi Cussà ja no hi és, però se’n parla més que mai, i ell, de fet, encara no ha dit l’última paraula.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2022)

Lo lleidatà a Twitter

 

Fa tres setmanes vaig llegir una piulada que, a propòsit de la gent que, alarmada pel rumor d’una imminent vaga de transportistes, buidava els supermercats, deia: «Voleu fer lo favort de no ser tan agoluts? Amb l’asfaraiment de los camions mos deixeu sense cerveses ni carn a les botigues carallots!!». Més que no pas el contingut, em va cridar l’atenció la forma. L’ús que sovint es fa del lleidatà, especialment a les xarxes, acostuma a ser contradictori: vol mostrar unes particularitats lingüístiques que, en realitat, no es respecten. Entenc que és un missatge escrit a corre-cuita i que l’objectiu és expressar-se d’una manera informal, fins i tot humorística, i que tot això pot justificar, per exemple, que no hi hagi una coma entre «botigues» i «carallots». Però tot plegat no hauria d’impedir que es fos una mica més respectuós amb el dialecte que, en teoria, es pretén reivindicar.

Analitzem el missatge. D’entrada, en la pregunta inicial apareix un el mot «favort», reforçat amb aquesta «t» final després de la «r», que és propi de la variant oriental, no pas de l’occidental. Els catalans de Barcelona o del Rosselló sovint reforcen alguns mots acabats amb «r» i diuen «bart», «honort» o «cort». Joan Veny ho anomena epítesi dental. A la segona frase, en canvi, no queda reflectida la reducció d’«-eix-» a «-ix-» en el verb «deixar», que sí que és del tot general en lleidatà: «dixar», «dixeu». D’altra banda, interpreto la forma «agoluts» com un intent d’ús del prefix intensificador «a-» (com a «arruixar», per exemple) a un mot amb prou feines he sentit mai en lleidatà («golut»), que més aviat diu «llimenc» o «fartaner». La cosa es descontrola, però, quan es força l’ús de l’article masculí «lo». Perquè, és clar, una piulada en lleidatà ha de contenir algun «lo». Si no, no semblarà autèntica. Però resulta que després d’una vocal ningú no diu l’article «lo», que només s’utilitza a principi d’oració i després d’una pausa o d’una consonant. Per tant, cap parlant de català nord-occidental no diu «fer lo favort» (en tot cas, «fe’l favor», perquè la «r» de «fer» és muda) ni, encara menys, «de los camions». Forçar-ho no fa cap favor a una variant que ja és prou maltractada pels que no la parlen (els imitadors sempre acaben caient en aquest desajustament) sense que hi hagi la necessitat que ho facin els propis parlants.

Utilitzar la variant nord-occidental del català a Twitter, sobretot en missatges desenfadats i de to col·loquial, més que no pas pintoresc, ho considero legítim i expressiu, i pot ajudar a difondre una manera com una altra de parlar la llengua catalana. Ara bé, utilitzar el lleidatà de forma exagerada, amb poc rigor, com a recurs exclusivament humorístic i bàsicament per marcar diferències, ho trobo més aviat ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'abril de 2022)

dilluns, 28 de març de 2022

La prova de la iaia

 

La gent gran tendeix a creure que, com que no el van estudiar, parlen un català pèssim, ple de castellanismes i d’errors de tota mena. Els seus nets, sovint, també ho creuen, perquè han sentit que els avis diuen coses com «camina per l’acera», «meja’t el bocadillo», «rega el césped» o «fes els debers», interferències lèxiques que la nostra generació va aprendre a evitar i la generació més jove ja no diu. Del que no són conscients, ni els més grans ni, sobretot, els més joves, és de la proliferació d’interferències morfològiques i sintàctiques de més difícil detecció i, per tant, de més difícil reversió.

Sovint, en una enquesta improvisada a peu d’aula, demano als alumnes com els sonen determinades expressions i a cada curs que passa hi ha menys mans que s’aixequen quan, de cop i volta, pregunto a quants grinyola, per exemple, una oració com «puja la persiana que el sol m’enlluerna», o «ha estat entrenant per al partit», o «vaig anar a veure el Pau, però no estava». Un cop vaig demanar si podien millorar l’oració «la classe fa olor a roses» i algú va proposar «la classe olora a roses». Em va caure l’ànima als peus. Per sort, sempre n’hi ha algun, a cada classe, que, de manera natural, intueix que s’ha de dir «apuja la persiana», «s’ha entrenat per al partit», «vaig anar a veure el Pau, però no hi era» o «la classe fa olor de roses» i, generalment, acostuma a ser un noi o una noia amb avis catalanoparlants, amb els quals manté una relació fluïda i habitual.

I és que en els exemples anteriors hi ha tot d’interferències que els padrins i les padrines mai no han dit. I si ho han fet, ha estat perquè ho han sentit als néts o als fills i, donant per fet que en saben més que els vells, han reproduït l’error. Tal com els dic sempre als meus alumnes quan se sorprenen que una frase com «m’he caigut de la bicicleta» no sigui correcta: fixeu-vos en la manera de parlar dels iaios. Feu-los parlar i, sobretot, escolteu-los. Perquè, a banda de tenir moltes coses a dir i per més que deixin anar mots com «antes», «puesto» i «bussón», acostumen a parlar un català més genuí que nosaltres. No fa gaire una noia de segon de batxillerat em va reconèixer, amb un punt d’emoció, que, tal com jo els havia comentat a classe, la seva iaia no diu que ha «dinat macarrons», sinó que «per dinar ha menjat macarrons». «M’hi vaig fixar, i és cert!», em va assegurar, sorpresa. En llengua, com en tantes altres matèries, la lliçó d’un avi catalanoparlant pot ser molt més rica i profitosa que la d’un professor. Fem-los servir de model. No costa gaire, hi sortirem guanyant i ells estaran contents de ser-nos útils.

Com he dit més d’un cop a classe: si no em creieu, feu la prova de la iaia. Sol ser infal·lible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de març de 2022)