dijous, 29 de setembre de 2022

Fuster perillós?

 A finals dels anys 80 (no penso afegir allò tan absurd de «del segle passat», perquè tothom sap a quina dècada em refereixo), Joan Fuster era un veritable referent entre els joves catalanistes i independentistes i, molt especialment, entre els que crèiem en els Països Catalans com a unitat històrica, lingüística i, per què no?, política. Segurament ja ho era des de feia uns quants anys, però parlo del meu record, de quan jo era un jove estudiant del que acabaria sent la UdL. El seu lideratge intel·lectual era indiscutible. Llegíem cada setmana El Temps, on Fuster era una constant figura de referència; si viatjàvem a València ens arribàvem a Sueca, encara que fos tan sols per veure la casa on vivia; i compràvem els seus llibres o els buscàvem a les biblioteques. I aleshores descobríem que Fuster tenia una obra immensa, eclèctica, brillant... Sabíem que havia escrit un influent assaig fundacional des del punt de vista històric i polític (Nosaltres, els valencians), però resultava que era també l’autor d’alguns excel·lents poemaris (Set llibres de versos) i de llibres imprescindibles de crítica i anàlisi literaris (Literatura catalana contemporània), d’història de l’art (El descrèdit de la realitat), d’aforismes (Judicis finals), de dietaris (Causar-se d’esperar), d’història (Heretgies, revoltes i sermons) o d’assaig pur (Diccionari per a ociosos).


Al costat d’Eugeni d’Ors (defenestrat i voluntàriament trasplantant a Madrid després del primer quart del segle) i de Josep Pla (que reconeixia en el de Sueca «un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística»), Fuster és un dels tres grans assagistes de la literatura catalana i, justament, tot i que inicialment hi pasturava a prop, va evolucionar fins a situar-se a les antípodes ideològiques dels altres dos. A causa de les seves idees, i de la influència que van tenir en la construcció de la identitat valenciana, l’any 78 casa seva va patir un atemptat amb explosius. El consideraven perillós. Era un intel·lectual influent, que defensava i teoritzava des de València sobre la pancatalanitat, i el seu discurs era seguit, acceptat i, fins i tot, venerat en els diferents territoris de parla catalana.

Va néixer el 1922 i, per tant, enguany se’n celebra el centenari i se li fan tot d’actes de reconeixement i homenatge. Em temo, però, que la seva influència ha minvat molt. Massa. Ha deixat de ser un pensador de referència per a les noves fornades de polítics, intel·lectuals, periodistes, filòlegs o historiadors, i és segurament per això que avui difícilment sentim parlar de Països Catalans a cap polític, intel·lectual, periodista, filòleg o historiador. Ni a València, ni a Catalunya, ni a Mallorca.

Em temo, doncs, que ja han degut deixar de considerar-lo perillós.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2022)

Guilleries

 

    El Boi és el protagonista de Guilleries (Males Herbes, 2022), la darrera novel·la de Ferran Garcia. El Boi és un jove taradellenc que, a finals del segle XIX, es veu embolicat en una història de venjança salvatge, amb personatges sinistres, personatges tendres i personatges ambigus; enmig d’un paisatge que es converteix en un personatge més: “La meva terra és un clot envoltat completament de muntanyes: al sud el Montseny, a l’est les Guilleries, al nord el Collsacabra, Bellmunt i Puigsacalm, i a Ponent els altiplans del Lluçanès i Moianès. Quan ets al bell mig d’aquest sot, es fa més evident que ets dins una presó de pedra, marges, cims i boscos infinits. La Plana, sí, però una plana enganyosa i falsa, a tot arreu hi ha bonys, la terra és boteruda i plena de turons. El clot fa que s’hi acumulin les boires, i tot plegat, muntanyes, turons, boires, camps, pobles i masies, et marca, per bé o per mal.” I al Boi li tocarà viure espisodis violents, en aquesta experiència iniciàtica extrema. Si hi ha, però, per als amants de les contradiccions i l’ambigüitat, un personatge fascinant en aquesta novel·la, aquest és sense cap dubte Joan Tur, que, com el mític Long John Silver de L’illa del tresor, acompanya el protagonista en el seu procés de creixement.


   Podem pensar que Guilleries és una trama d’aventures en format de novel·la històrica, que aprofundeix en temes com la culpa, la crueltat o la redempció. I potser una mica sí que ho és, tot això, més per la banda de les aventures que per la de la història. Però Guilleries va força més enllà de qualsevol etiqueta, perquè es tracta de literatura d’alt voltatge. Per això, més enllà de les aventures del protagonista o de la recreació d’una època i un ambient, val la pena llegir-la per com està escrita, perquè mostra una narrativa vibrant, sintètica, plena de matisos, intel·ligent, que aconsegueix un to que arrossega el lector cap al riu de sang i clarobscurs que mou els personatges. La prosa, d’una bellesa brutal, excel·leix de manera especial en les comparacions, plàstiques, visuals i, de vegades, sorprenents, un recurs que Garcia fa anar per on vol, amb creativitat efectiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2022)

dilluns, 19 de setembre de 2022

Un nou curs

 

Aquesta setmana es reprenen les classes. Per a tots els afectats (alumnes, mestres, professors, famílies), el setembre és intens. S’hi barregen il·lusions, dubtes, projectes, retrobaments, novetats, inquietuds... Aquest curs, a més, la cosa arrenca carregada de canvis, alguns dels quals van generar certa polèmica i diverses jornades de vaga en el darrer trimestre del curs passat. El canvi que més va transcendir a l’opinió pública (amb alguns missatges esbiaixats, informacions no sempre exactes i comentaris poc documentats) és el de l’avançament de l’inici de les classes en el calendari escolar. Però no és pas l’únic, ni, de fet, el que més preocupa la comunitat docent, a la qual pertanyo. A secundària, per exemple, aquest curs els centres s’enfronten a canvis curriculars importants, destinats majoritàriament a fomentar el treball globalitzat a través de projectes, una metodologia en la qual no tothom creu, però a la qual tothom s’haurà d’adaptar; els claustres rebran, si encara no ho han fet, una formació TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que caldrà cursar fora de l’horari lectiu (com qualsevol altra formació, és clar); en algunes comarques la relació amb el Departament assolirà la màxima cota possible de digitalització i gestió electrònica; i tot això per no parlar de les incerteses que encara planen al voltant dels projectes lingüístics i la presència o no del castellà a les aules.

Em temo, però, que malauradament aquest curs es mantindran els comentaris a les xarxes desacreditant el personal docent. Això no canviarà. Perquè, per a alguns, el mestre sembla que és només un funcionari (tot i que n’hi ha molts que no en són, també entre els que treballen a l’escola pública) que té un bon sou (hauríeu de veure què cobra i què li queda a un substitut que, a més, ha de fer llargs desplaçaments per anar a treballar o s’ha de buscar pis allà on el destinen) i massa vacances (sense tenir en compte que molts docents són acomiadats a finals de juny, que els equips directius treballen intensament tot el juliol o que bona part del col·lectiu dedica una part important d’aquest mes d’estiu a formar-se i preparar el curs següent).

La visibilitat i la proximitat de la tasca docent desperta una mena de ràbia més o menys continguda en algunes persones, a qui les xarxes permeten esplaiar-se sense filtres. Naturalment que es pot posar en dubte (si pot ser, des del coneixement i el contrast) que un docent (o qualsevol professional) faci bé la seva feina, però generalitzar contribueix a desacreditar una professió que, al capdavall, a tots plegats ens hauria d’interessar que pogués desenvolupar-se amb dignitat i des del respecte, perquè d’això en depèn una part del procés d’educació i aprenentatge dels nostres fills.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de setembre de 2022)

divendres, 9 de setembre de 2022

Un tema de banyes

 

A mig juliol va tenir força impacte, en mitjans i xarxes, la notícia que en un dia havien mort tres persones en festes de bous al carrer (fenomen també conegut com a correbous o vaquetes) en tres poblacions del País Valencià. És una notícia esborronadora, lamentable i molt trista. Però no sé si hauríem de considerar-la sorprenent, tenint en compte el perill que tothom sap que representa posar-se al davant d’una bèstia grossa, amb banyes, i provocar-la perquè t’escometi. De fet, suposo que la gràcia (per als que la hi troben) deu ser justament desafiar el risc i situar-se al límit. No ha d’estranyar, doncs, que es produeixin accidents i que, de tant en tant, aquests siguin mortals. Al País Valencià i al sud del Principat la tradició està força arrelada i, per bé que també hi ha qui ho critica, córrer davant dels bous és una de les activitats estrella de les festes majors d’alguns pobles. Això de trobar gust a exposar la vida i, en acabat, lamentar profundament la seva pèrdua suposo que entra dins de les contradiccions que ens defineixen com a humans.

Per més que el seny sembla que hauria d’empènyer a eliminar els esdeveniments taurins de les festes majors, pel que té de degradant cap a l’animal i pel perill que representa per als humans, sempre hi ha un sector gens menyspreable de la població que s’hi aferra amb ungles i dents, esgrimint un argument de pes: la tradició. I és per això que les autoritats dels municipis ho tenen complicat i, com a molt, aconsegueixen tot just establir una normativa que, de vegades, els participants es passen per l’arc de triomf. El cas de Santpedor és interessant i simptomàtic. El costum de les vaquetes s’hi va instaurar als anys 80 i, per tant, no es podia pas parlar d’una «tradició» gaire ancestral. Tot i així, per aconseguir que les vaquetes saltessin del programa de festes van haver de muntar un procés participatiu entre els veïns fa un parell d’anys: vaquetes SÍ o vaquetes NO. Va guanyar el NO. Però, alerta, perquè, amb una participació molt alta, tot just es va imposar pel marge petitíssim d’uns quants vots i ara, gràcies a una iniciativa popular que ha recollit prou signatures, la votació s’ha de repetir.


Em pregunto si ara es parla dels morts en aquesta mena d’actes perquè abans no n’hi havia (cosa que dubto, perquè el perill sempre ha estat el mateix, si no més), o bé perquè la circumstància que ha reobert el debat ha estat especialment dramàtica, o bé perquè interessa destacar-ho a fi de reforçar una campanya en contra dels correbous. Però m’és igual la resposta. Perquè no m’agraden els toros, ni els correbous, ni el bou embolat, ni les vaquetes, ni cap festa (per dir-ne d’alguna manera) amb animals que són escarnits i pateixen. I, malgrat la dramàtica circumstància que l’ha generat, benvingut sigui el debat sobre la seva continuïtat, prohibició o replantejament.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'agost de 2022)

divendres, 19 d’agost de 2022

Perspectiva

 No acostumo a tenir gaire retorn, per part dels lectors, del que publico en els articles d’aquest suplement. És cert que, de tant en tant, algú m’envia un correu i em fa una puntualització, una felicitació o una valoració general, o bé hi ha qui en fa un comentari públic a través de les xarxes. Generalment, però, tinc la sensació que els meus articles acostumen a passar més aviat desapercebuts. Sospito que això passa perquè, cagadubtes de mena com soc, tinc tendència a projectar un discurs poc radical, poc contundent, i sovint caic en un excés de neutralitat o, fins i tot –ai las!—, d’equidistància. Confesso que mai no m’he sentit a gust en la polèmica i ni tan sols la discrepància és un terreny on em mogui amb comoditat. No m’agrada ser el centre d’atenció i els qui em coneixen prou que ho saben. Per això em vaig sorprendre quan, fa algunes setmanes, arran de la publicació d’un article on repassava, amb un pessic d’ironia i ganes de definir la meva manera de veure el món, tot de coses que no m’agraden, vaig rebre el correu d’un lector que, enmig d’algunes delicadeses poc afalagadores que ara no reproduiré, em retreia que em queixés tant sense aportar cap solució.

Primer de tot, m’agradaria puntualitzar que no soc de queixar-me gaire i, de fet, en aquell article no hi havia cap queixa formulada com a tal. S’hi desglossava, això sí, un rosari d’actituds, situacions o pràctiques que em costen de suportar. Fins i tot, hi deia que no m’agraden aquells que «només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema». I aquesta afirmació, que crec que és la que va encendre aquell meu benvolgut lector, podria semblar que li dona la raó si un no es fixa en el «només» i el «mai». En fi, que jo podria haver-me expressat de forma més clara i ell ho hauria pogut llegir amb més atenció. Deixem-ho en taules. D’altra banda, sempre em trobareu reivindicant el dret a queixar-se d’allò que molesta o, simplement, d’allò que no agrada. És a dir, el dret a plantejar problemes, a fer-se preguntes, sense que sigui imprescindible aportar respostes o solucions. Només faltaria! De fet, aquesta és sovint la feina de periodistes, docents, filòsofs o humils opinadors en suplements dominicals. D’una banda, perquè molts cops en la pregunta ja hi ha part de la resposta («qui pregunta ja respon», que deia el cantautor de Xàtiva), i d’altra banda perquè la solució de vegades queda lluny de les nostres mans, però a prop de les mans d’un potencial receptor.

Un camí, i el paisatge que el flanqueja, pot veure’s molt diferent segons si el transites en una o altra direcció. Al capdavall, la perspectiva és imprescindible –i inevitable— a l’hora de mirar-se i de transmetre el món.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 d'agost de 2022)

L'home que regava els llibres

 

Aviat farà tres anys que ens va deixar el Josep Maria Aloy. És possible que no el coneguéssiu o que no n’haguéssiu sentit a parlar, però en el camp de la literatura infantil i juvenil era un autèntic referent, en tant que crític i estudiós, però també com a autor. Qui sap si, per exemple, no heu tingut a les mans algun dels volums de poemes de Joana Raspall, editats per Pagès, dels quals ell va ser curador.

Malgrat que la pandèmia en va dificultar l’arrencada, al llarg d’aquests darrers dos anys ha funcionat una comissió (de la qual tinc l’honor de formar part) creada per gestionar el seu llegat. I aquesta comissió, amb l’impuls incansable de la vídua d’Aloy, la Fina Tàpia, es va marcar tres objectius que, a hores d’ara, podem donar ja gairebé per assolits.

El primer era trobar un espai on dipositar el fons Vallverdú. El cas és que Josep Vallverdú, de qui el Josep Maria Aloy era biògraf, li va cedir el seu arxiu personal, perquè en tingués cura i sense comptar (qui ho podia preveure?) que el biògraf se n’aniria abans que el biografiat. Gràcies a les gestions de la Carme Vidal Huguet, que també ha format part de la comissió, aquest fons serà cedit a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida.

El segon objectiu de la comissió era projectar un homenatge al Josep Maria Aloy. I la millor manera que vam trobar d’homenatjar-lo va ser a través de l’edició d’un llibre, que no fos una miscel·lània d’interès exclusiu per a erudits i entesos, sinó un recull d’obres creatives –narracions, poemes i il·lustracions— al voltant dels infants i la lectura, accessible a tothom. D’aquí va sortir L’home que regava els llibres (editat per l’Albí), on intervenen una quarantena llarga d’escriptors i il·lustradors que van de Joaquim Carbó a Valentí Gubianas, passant per Maite Carranza, Teresa Duran i un llarg etcètera on no falta, naturalment, el mateix Vallverdú, que hi signa el pròleg. El llibre es va presentar la primavera passada i es pot trobar des d’aleshores a les llibreries.



I en tercer lloc hi havia l’objectiu d’aconseguir la millor ubicació perquè la biblioteca Rovelló (una completíssima col·lecció de literatura infantil i juvenil en català, amb més de 8.000 volums) i l’arxiu personal de Josep Maria Aloy (articles, estudis, correspondència) no quedés arraconat i sense accés. I aquest darrer objectiu va culminar el passat 13 de juliol, amb la inauguració d’un espai magnífic a Manresa gràcies a la generosa i entusiasta col·laboració de la Fundació Universitària del Bages. Es tracta del Centre de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy, el fons de literatura infantil i juvenil en català més gran del país, que tant de bo aviat es converteixi en un espai de referència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 24 de juliol de 2022)

dissabte, 23 de juliol de 2022

La lliçó d'Amat-Piniella

 

Des d’Espais Escrits, la Xarxa del patrimoni literari català, m’han demanat que gravi un vídeo per al projecte «Escriptors d’avui ens conviden a llegir escriptors d’ahir». He de parlar de Joaquim Amat-Piniella, que és, evidentment, l’escriptor manresà que té més pes en la història de la literatura catalana. Hi he d’explicar com m’ha influït, per què cal conèixer-lo, recomanar una obra seva i llegir-ne un fragment.

Amat-Piniella va ser un escriptor excel·lent a qui les circumstàncies van empènyer a escriure una obra única, però no sé si som prou conscients de la importància que li hauríem de donar.

No cal dir que, tot i la qualitat del conjunt bibliogràfic d’Amat-Piniella (des de les semblances que recull a Ombres al calidoscopi fins als poemes de Les llunyanies), la seva obra més influent, transcendent i llegida –aquella que el fa únic— és la novel·la KL Reich, que va escriure després de sobreviure més de quatre anys en el camp d’extermini de Mauthausen. En ser alliberats per les tropes aliades, els deportats d’aquests camps es van marcar un propòsit: explicar el que havien vist i viscut, perquè el món ho conegués. Durant anys, molts deportats es van fer un tip de participar en xerrades, actes de record o en projectes documentals com el de Montserrat Roig. Alguns van escriure unes memòries –més descriptives o més literàries— per deixar constància de les atrocitats que havia comès el règim nazi. Cadascú va difondre el testimoni de la millor manera que va saber, i, com que Amat-Piniella era novel·lista, el que va fer va ser escriure una novel·la. Hauria pogut optar per reproduir la seva experiència viscuda i, com que era un bon escriptor, segur que ho hauria fet molt bé. Però ell, com a bon novel·lista, sabia que no hi ha res com una peça literària de ficció per explorar els plecs més autèntics i recòndits de la naturalesa humana, justament per explicar la deshumanització que representaven els camps. I aquesta és la gran lliçó literària de Joaquim Amat-Piniella: hi pot haver més veritat i autenticitat en una obra de ficció que en un llibre de memòries. KL Reich és una ficció novel·lada, és clar, però és, sobretot, una obra literària carregada de veritat.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2022)

Acarnissament

 

Estic segur que si ens demanessin, a vostès o a mi, que completéssim amb un derivat de la paraula «carn» l’oració «El presumpte culpable va cometre l’assassinat amb traïdoria i...», no dubtaríem i hi afegiríem la paraula «acarnissament». En canvi, quan això va sortir a l’examen de selectivitat de llengua catalana d’enguany, van ser ben pocs els nois i noies que ho van saber respondre correctament. Si més no, en el centenar i mig de proves que em va tocar corregir l’«acarnissament» escassejava. La majoria (més del 90%) ho havien resolt amb «carnisseria» o, alguns, amb solucions més creatives com «carnalitat», «carnada» o «carnositat», tots ells derivats correctes de «carn», però no pas en el context assenyalat.



No patiu, que l’examen va anar bé, en general no era difícil i aquest error (que, al capdavall, només podia fer ballar una dècima en el resultat final) és una simple anècdota que no va impedir que, gràcies a l’arrodoniment, fins i tot cometent-lo es pogués treure un 10. Tampoc no crec que ens haguem d’esquinçar les vestidures perquè els nostres adolescents, massa castellanitzats, desconeguin el mot «acarnissament». Si, en castellà, els haguessin demanat un derivat de «saña» en un context semblant segurament s’haurien trobat igual.

Vaig adonar-me que, malgrat que per a mi i per als de la meva edat aquell exercici tenia una solució aparentment senzilla (després vaig fer un sondeig entre adults del meu entorn i tothom em va respondre correctament sense dubtar), per als adolescents de divuit anys «acarnissament» és un mot desconegut. Per què? Hi ha d’haver una explicació generacional. I l’única explicació que se m’acut té a veure, sobretot, amb les fonts que uns i altres consultem per estar informats. Tant els anomenats boomers com els qui pertanyem a la coneguda com a generació X ens vam fer grans mirant cada vespre el telenotícies, hem consultat la premsa escrita amb més o menys regularitat i, en un grau encara força elevat, diria que continuem llegint el diari (en paper o per internet), mirant els noticiaris televisius i escoltant la ràdio. I és habitual, en aquests contextos, que en els apartats de crònica negra apareguin crims comesos amb «traïdoria i acarnissament». Només cal seguir una mica (tant en versió radiofònica com televisiva) el programa Crims, dirigit per Carles Porta. Els joves, en canvi, s’informen per altres vies. És més difícil, doncs, que es trobin amb una crònica de successos o amb la resolució judicial d’un delicte. De fet, llegia no fa gaire (justament a la premsa) que els menors de 25 anys no consumeixen mitjans d’informació tradicional perquè el llenguatge els resulta «difícil», i que n’hi ha un 15% que s’informen, sobretot –ai las!— , a través de TikTok.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juliol de 2022)

dilluns, 11 de juliol de 2022

Coses que no m'agraden

 

El somriure fals de molts polítics. Les trucades comercials en hores intempestives. Les persones que s’aturen al mig del carrer quan es troben coneguts i, sense adonar-se’n, provoquen un tap entre els vianants. Aquells que no respecten el torn en una cua. El feixisme. Els crits innecessaris i gratuïts. La demagògia. La gesticulació banal. Les tones de carn exposades al sol en una platja atapeïda. Els insults perpetrats per perfils anònims a les xarxes. Els coneguts que s’interessen per tu i canvien immediatament de tema, per parlar d’ells. Els qui fan comentaris en veu alta al cinema o al teatre. Les dissertacions pretesament documentades que només repeteixen el que ha dit un tertulià en un debat televisiu o radiofònic. Els qui en un tuit en català citen en castellà filòsofs grecs, pensadors anglosaxons o escriptors francesos. El populisme. Aquells que diuen «no t’escolto» quan volen dir «no et sento». Els qui, davant d’una baralla a cops de puny, no saben fer res més que treure el mòbil i posar-se a enregistrar l’incident. Els que creuen que el client sempre té la raó i ho proclamen amb aire de superioritat davant d’un botiguer. La felicitat impostada que s’exhibeix a Instagram. Els qui justifiquen conductes incíviques perquè «el carrer és de tothom». La manca de serveis o d’inversions públics. Els defraudadors fiscals que es queixen de la manca de serveis o d’inversions públics. Els operaris i professionals que no troben una solució al problema que t’ha dut a contractar-los. La monarquia. Els qui diuen «no soc racista, però...». Els clients que no saluden quan entren en una botiga. La solitud. La gent d’esquerres que no creuen en els serveis públics i la gent de dretes que demanen la gratuïtat dels serveis privats. Els esportistes o músics que, havent estat escolaritzats en català, parlen en castellà quan els fan una entrevista per a un mitjà autòcton. La condescendència. Els personatges de les pel·lícules que s’aixequen de taula sense haver tocat el menjar que els han servit al restaurant. L’egoisme. Els qui t’atribueixen una pertinença nacional amb arguments tan poc sòlids com «Qué pone en tu DNI?». Els que es fan la víctima i són el botxí. Els poderosos que busquen més poder. Els qui només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema. Els actors amb mala dicció. La gent que escolta música sense auriculars a la via pública. Els que no creuen en res. Els qui creuen cegament en dogmes de fe. Els que diuen «ses Illes» i «Lleide» per fer-se els simpàtics. Els qui no admeten cap crítica i els que no fan més que criticar. Els que tot ho veuen negre i els que tot ho veuen blanc. Els qui no riuen mai i els que riuen sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de juny de 2022)

dimecres, 22 de juny de 2022

Que algú em faci cas!

 

El planeta és ple d’individus necessitats d’afecte i atenció i, ves per on, en el món actual hem trobat a les xarxes una manera senzilla i efectiva d’aconseguir-ne. Que consti que no me n’excloc. Tots, al capdavall, necessitem que, en algun moment, algú ens faci cas. Hi ha qui ho necessita constantment. Hi ha qui en té prou amb algun instant puntual de glòria. Hi ha qui fins fa poc havia passat per la vida discretament i ara, tot de sobte, troba gust a exhibir-se per captar l’atenció i aconseguir seguidors, m’agrades, retuits i felicitacions.



N’hi ha que hem de mostrar com en som, d’ocurrents, amb comentaris enginyosos que busquen l’ovació de la parròquia; o com en són els nostres graciosíssims fills i filles, tan simpàtics i superdotats, que diuen coses sorprenents per a l’edat que tenen. Alguns necessitem mostrar-nos com a lectors empedreïts i, al cap de l’any, presumim del nombre de llibres que hem llegit. Molts proclamem opinions en forma de veritats absolutes sobre camps tan variats com la política, la situació sanitària, la salut del planeta, la llengua o el sexe dels àngels, sense ser experts en cap d’ells. Uns quants busquem l’atenció compartint paraules o expressions que ens pensem que han desaparegut perquè només les deien al nostre poble. Són especialment molestos els qui (molts cops, sense criteri) cerquen el protagonisme corregint els altres. Qui més qui menys sucumbeix a la condescendència de saber-se (o creure’s) en poder de la raó i es mira la resta per damunt de l’espatlla. D’altres, quan no els la donen, han de recórrer a l’insult i a la desqualificació. Necessitem demostrar que de llengua hi entenem més que els filòlegs; de futbol, més que l’entrenador del Barça; de medicina, més que els metges; de ciència, més que els científics; d’història, més que els historiadors. N’hi ha una bona colla que necessitem mostrar l’entorn (la ciutat o el país que visitem mentre fem turisme, el paisatge que ens envolta quan anem d’excursió o com d’endreçat tenim el menjador de casa) o el propi aspecte (de vegades, per consultar possibles canvis estilístics que sotmetem a sufragi virtual), per mitjà de fotografies de qualitat discutible. Fins i tot n’hi ha que volem cridar l’atenció fent veure que tot plegat ens importa un rave. Per sort, a l’altra banda, sempre trobem la complicitat dels qui saben o intueixen les necessitats del proïsme i repliquen les nostres intervencions amb missatges d’ànims, amb aplaudiments sorollosos, amb comentaris enverinats o amb insults gruixuts.

En el fons, ens alimentem l’ego els uns als altres. Tots, al final, necessitem exhibir cos i ment a Facebook, Instagram o, sobretot, Twitter, que s’ha convertit en la plataforma ideal per als necessitats de qualsevol mena i condició.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juny de 2022)