divendres, 23 d’agost de 2019

La lluna, la pruna

Els que vam néixer l'any 69, tot i no recordar res del dia que l’home va arribar a la Lluna, hem viscut sempre amb l’estigma d’haver nascut l’any d’aquesta gesta i la sentim una mica nostra. El passat juliol va fer-ne 50 anys i és impossible que l’efemèride us hagi passat desapercebuda. Amb la sequera de notícies habitual de l’estiu, se n’ha parlar a tort i a dret en diaris, ràdios, televisions i xarxes socials. El record ha servit, per exemple, perquè les emissores de ràdio fessin sonar fins a l’avorriment (com a música de fons de la infinitat de reportatges que s’han dedicat a la commemoració) cançons com Man of the Moon, dels REM; Walking on the Moon, dels Police; Space Oddity o Starman, de David Bowie; a banda, és clar, d’himnes triomfals de ressonàncies èpiques. En els programes i reportatges especials que s’han dedicat a la conquesta lunar s’ha recordat la figura del pobre Michael Collins, aquell que passarà a la història per haver anat a la Lluna sense baixar de la nau; s’ha reproduït una vegada i una altra la coneguda frase de Neil Amstrong (“Un petit pas per a l’home, una gambada per a la humanitat”); o s’ha comentat el fet que el coronel Buzz Aldrin no havia de ser inicialment un dels astronautes de la missió Apollo XI. I, naturalment, també s’han tornat a posar sobre la taula les teories conspiracionals negacionistes (tan fàcils de formular com de rebatre) segons les quals l’home no hi ha arribat mai, a la Lluna. N’hi ha que afirmen, fins i tot, que va ser ni més ni menys que Stanley Kubrick (que acabava de rodar 2001: una odissea de l’espai) qui va filmar l’arribada de l’home a la Lluna en un plató de cinema.



Que s’hagin desmuntat de forma incontestable totes les teories sobre la conspiració, però, no les ha fet desaparèixer. Que no sortissin les estrelles a les fotos, que la bandera semblés que onejava, que no quedessin cràters sota els mòduls lunars... Tot ha estat desmentit pacientment per la NASA al llarg dels anys i, així i tot, sempre hi ha qui ho continua posant en dubte. No cal dir que Internet ha proporcionat, els darrers anys, una plataforma impagable a les teories estrafolàries d’alguns negacionistes, de la mateixa manera que també s’han difós, a través de la xarxa, teories tan còmiques com que la Terra és plana. Segurament, aquesta necessitat de posar-ho tot en dubte forma part de la mateixa naturalesa humana. Ens agrada especular amb la possibilitat que bona part del que ens expliquen sigui fals. Ens agrada pensar que, en realitat, existeixen els vampirs, o que els extraterrestres conviuen amb nosaltres però que a algun poder ocult no li interessa que ho sapiguem. Ens atrauen, les teories conspiranoiques. Però cal anar alerta i informar-se bé, perquè més d’un, intentant fer-se l’espavilat, acaba fent el ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 d'agost de 2019)

dimecres, 31 de juliol de 2019

Nens famosos


                Què passa quan algú viu l’època més important de la pròpia trajectòria vital i professional entre els 12 i els 16 anys? Aquesta és la pregunta que un es fa després de veure el documental que Netflix ha produït sobre el grup infantil Parchís (Parchís: el documental). Cinc preadolescents (tres nens i dues nenes) van viure, en cinc anys durant els quals es van convertir en adolescents, una carrera meteòrica que els va catapultar cap a la fama, primer a Espanya i després, sobretot, en alguns països de llatinoamèrica durant la primera part dels anys 80.
                El cas dels Parchís té la particularitat que aquells nens no estaven especialment dotats per a la música ni, encara menys, pel ball. No eren, ni de bon tros, virtuosos (com podríem pensar d’altres casos d’artistes infantils coneguts com Marisol, Michael Jackson, que després van continuar amb èxit les seves carreres) ni, encara menys, nens prodigi. La maquinària mediàtica, una bona estratègia comercial, un grapat de cançons enganxoses i el moment adequat els va convertir, això sí, en nens famosos. Molt famosos: milions de discos venuts, concerts multitudinaris, samarretes, còmics, mitja dotzena de pel·lícules, jocs de taula amb la seva imatge... Els Parchís són una icona televisiva i musical de la infantesa dels qui ara rondem la cinquantena.


                El documental també apunta l’aparició d’un fenomen, el de l’explotació infantil a través dels mitjans, que ha generat grans fortunes de les quals, sovint, els últims beneficiaris han estat els infants i les seves famílies. De fet, apareix una de les famílies visiblement molesta pel que consideren, en aquest sentit, gairebé una estafa. La majoria de progenitors, però, resten al marge del documental. Moguts entre la ignorància empresarial i la vanitat de tenir un fill famós, en una època en què l’explotació dels drets d’imatge devia anar molt diferent de com funciona avui dia, aquells pares es van deixar portar pel miratge d’uns luxes efímers, sense pensar massa que els seus fills creixien envoltats d’un món irreal i allunyats de les famílies durant llargues temporades.
                El debat sobre quins són els límits morals de l’explotació infantil queda lluny, però, de Parchís: el documental. Si que deixa clar que aquells nens i nenes han arribat a la cinquantena amb prou dignitat, però amb l’estigma d’haver format part d’aquell grup infantil famós. Sempre han estat i seran aquell nen o aquella nena dels Parchís. Per tant, no deixa de ser una bona excusa per replantejar preguntes que, en el món exposat en què vivim des de la proliferació de les xarxes socials, caldria no oblidar: és lícit condicionar el futur dels infants venent la seva imatge a canvi d’una mica de fama, un pessic de vanitat i (no sempre) beneficis econòmics?


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juliol de 2019)

dimecres, 17 de juliol de 2019

Hores de sol

El darrer cap de setmana de març, com cada primavera, hi vam tornar: una hora menys al rellotge, una hora més de sol a la tarda i una hora menys de sol al matí. Aquest cop, però, vam avançar els rellotges amb la incògnita de saber si serà l’últim o el penúltim cop que haurem de seguir aquesta rutina semestral.
Pel que diuen, sembla ser que el canvi d’horari a què se’ns sotmet un parell de vegades l’any passarà a la història ben aviat. Això vol dir que una de les nostres converses d’ascensor més habituals té (permeteu-me l’acudit fàcil) les hores comptades.


A partir d’ara ja no ens queixarem del canvi d’horari? Donats com som a no trobar mai res del nostre gust i necessitats com anem de temes poc importants sobre els quals debatre amb vehemència, crec que més aviat serà al contrari. No ens enganyem: la solució no deixarà ningú satisfet. Fins ara tothom dedica un parell de setmanes l’any (una a la tardor i una altra a la primavera) a queixar-se de com el canvi afecta el seu ritme vital, a proclamar com seria de meravellós mantenir la mateixa hora durant tot l’any i a demanar si aquell cap de setmana tindrem una hora més o una hora menys per dormir. A partir del moment en què es fixi un horari definitiu, sigui quina sigui la solució adoptada, el debat prendrà matisos potser imprevisibles, però continuarà generant opinions contràries, potser amb més força que mai. D’una banda, si es manté l’horari d’hivern, això provocarà que a l’estiu es faci de nit més aviat del que estem acostumats i, per tant, hi haurà els qui, indiferents a la sortida del sol (potser perquè sovint els ensopega en llocs tancats) lamentaran la reducció d’hores de claror al vespre i s’indignaran, a més, per haver perdut l’oportunitat d’allargar les tardes hivernals. Si, d’altra banda, es mantingués l’horari d’estiu, n’hi haurà que, matiners de mena, posaran el crit al cel només de pensar que, en algunes èpoques de l’any, no es farà de dia fins a quarts de deu del matí. A més, apareixerà un nou perfil, fins ara inexistent, de renegaire: aquell que enyorarà els canvis i, tot i haver-ho criticat tota la vida, ara trobarà que el millor sistema horari és el d’anar canviant cada sis mesos i es mostrarà indignat per la decisió de mantenir tot l’any la mateixa hora. Tinc la sensació que l’única solució que deixaria tothom satisfet seria aconseguir que el sol lluís durant més hores a l’hivern, però això ho veig molt difícil.
Fet i fet, doncs, res no canviarà: les hores de sol seran les mateixes de sempre i els comentaris (a l’ascensor, a la pastisseria o a Twitter) sobre com de malament es prenen les decisions en aquest país, seguiran sent tan abrandats i tan intranscendents com ho han estat tota la vida. Els humans, al capdavall, som éssers ben previsibles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juliol de 2019)

divendres, 12 de juliol de 2019

Mort i contraban


                Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de Morir a cavall dels vents, la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium de Manresa el passat mes de juny.
                Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme,  i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.


                D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que donen valor afegit a la novel·la. Gràcies a això , Morir a cavall dels vents presenta algunes virtuts que la fan una novel·la interessant més enllà del producte d’entreteniment. Així, per exemple, s’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, que és un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant: rondinaire i malparlat, és alhora un home sensible i un investigador incansable. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat.
                Morir a cavall dels vents és, doncs, una novel·la ben escrita (una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar), que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients (intriga, personatges ben dibuixats, llengua) que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.


(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2019)

dimecres, 3 de juliol de 2019

Natilles mortals


A primers de juny l’Audiència de Lleida va condemnar a tres anys de presó una dona de Mollerussa que, el febrer de 2018, va intentar matar el seu marit. El matrimoni (que, naturalment, arran de l’incident es va desfer) portava més de trenta anys de convivència i comparteixen un parell de fills. Per la raó que fos, un bon dia la dona va decidir acabar amb la vida d’aquell amb qui havia compartit una bona colla d’anys i va posar antidepressius i relaxants musculars a les natilles, que el marit va trobar amargues i va rebutjar. Ella, però, decidida a consumar el seu propòsit, li va oferir un bany relaxant i, tot seguit, el va agredir amb una ampolla de cava que potser formava part de l’atrezzo seductor que havia preparat com a pla B. L’home, per sort, va aconseguir fugir i va trucar al 112. El fet en si no té gran cosa de particular, des del punt de vista de la crònica criminal. El que dona una pàtina d’originalitat creativa al cas és el mètode que l’acusada va fer servir per a la temptativa homicida: enverinament amb natilles i posterior agressió amb ampolla de cava.
La realitat no supera la ficció, però de vegades s’hi acosta o, fins i tot, la imita. I d’això, a ponent en sabem un pam. Només cal veure la quantitat de ficció narrativa criminal que genera Lleida i el seu entorn des de fa uns anys. L’assassina frustrada de les natilles, per exemple, és una aficionada al costat de les maquiavèl·liques protagonistes d’Instint de supervivència, la darrera novel·la de la Ramona Solé, capaces de manipular qui sigui sense embrutar-se les mans i passant per corderets. Tampoc no tindria res a fer davant la perspicàcia de l’Anna Grimm, la sergent dels mossos d’esquadra que protagonitza les novel·les de la Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm, El misteri del bressol buit i Memòria mortal), o del complex i turmentat sergent Salvador Rull i els seus col·legues, els personatges de David Marín que, des de Balaguer, no en deixen passar ni una. Precisament la darrera novel·la de Marín, Purgatori, que va merèixer el Premi Crims de Tinta, s’endinsa en una interessant trama on el pobre Rull, immers en una complicada crisi personal, investiga la mort d’un jesuïta que troben en una rotonda prop de Lleida, i entremig apareix una bruixa de la Vall Fosca i un ventall de personatges que semblen inspirats en la sòrdida història de la muntanya de Tor. Una narració ben travada, com les que trobem a les novel·les de l’Emili Bayo, el Carles Mentuy, el Ramon Usall, l’Alexandra Cuadrat o el Rafa Melero, per citar alguns ponentins que han tocat el gènere amb encert.


El cas de les natilles enverinades no donaria per a una novel·la policíaca. Com a molt, podria ser el punt de partida d’una comèdia negra. Si voleu bones històries criminals, doncs, aneu a la llibreria.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juny de 2019)

dilluns, 17 de juny de 2019

Arqueologia (sobre "Atles de l'oblit", de Teresa Ibars)


A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha un relat titulat Nadala paternofilial que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica, recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i, per tant, està filtrat per la memòria.


Atles de l’oblit és un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat, als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...).
Ivars reconstrueix el passat –i no pas per idealitzar-lo— amb una sensibilitat admirable, a base de descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre, però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os literari d’aquest Atles de l’oblit, que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juny de 2019)

dilluns, 10 de juny de 2019

Mascaró de proa


El passat 13 de maig l’amic Josep Maria Aloy jubilava el seu Mascaró de proa, el blog que ha anat actualitzant, amb entrades periòdiques, al llarg de set anys, per parlar de llibres i, molt especialment, de llibres destinats al públic infantil i juvenil; un blog que, amb total justícia, va rebre el premi Aurora Díaz Plaja l’any 2013. Més de 300 entrades creades amb l’objectiu d’homenatjar autors i il·lustradors, reflexionar sobre el fet d’escriure o de llegir i esperonar el públic jove, però també el públic adult, cap a la lectura. Uns objectius difícils, en un temps en què les xarxes socials i l’allau audiovisual absorbeixen el temps lliure de menuts i grans. L’última entrada al blog té un to agredolç. Agre, naturalment, perquè tanca amb la trajectòria de Josep Maria Aloy com un dels prescriptors més sòlids i respectats en el camp de la literatura infantil i juvenil. Dolç, perquè el balanç de la feina feta és positiu i queda a la xarxa.


                Aloy va dedicar la seva vida professional a l’educació. La seva passió, però, ha estat sempre la literatura i, en aquest sentit, ha fet d’assessor de l’editorial La Galera, ha exercit la crítica en diverses revistes, ha publicat un parell de contes i nombrosos assajos, ha tingut cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de la Joana Raspall, ha mantingut una relació d’amistat amb alguns dels clàssics catalans del gènere (Carbó, Janer Manila, Sorribas, Teixidó i, molt especialment, Vallverdú) i, a casa seva, ha aplegat la que deu ser una de les biblioteques de literatura infantil i juvenil en català més completes que existeixen: la biblioteca Rovelló. Ha “seguit i perseguit” (com diu en una de les primeres entrades al blog) la literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. N’és, per tant, gran coneixedor i una veu autoritzada per parlar-ne. I durant els darrers anys, a través del seu Mascaró de proa, ha ressenyat centenars de llibres i ha recordat una gran quantitat d’autors, fins que ara ha decidit jubilar-lo i ens ha deixat una mica orfes.
                Trobarem a faltar els seus comentaris, ressenyes i reflexions intel·ligents, elegants, rigoroses i generoses, la seva mirada de lector apassionat i exigent, de prescriptor militant. Moltes gràcies per la feina feta, Josep Maria!

(Article publicat a la reviata El Pou de la gallina, en el número de juny de 2019)

dimecres, 5 de juny de 2019

Lo lleidatà


                No tinc dades irrefutables que ho demostrin, però parant l’orella pel Segrià (tant a la capital com als pobles) diria que l’ús col·loquial de l’article masculí lo està reculant, especialment entre els parlants joves. Malgrat que encara manté una certa vigència, juraria que aquest tret del català nord-occidental cada vegada se sent menys entre els qui tenen de trenta anys en avall. Paral·lelament, ha aparegut tot un corrent de reivindicació de l’orgull lleidatà (el Lleida Power, en diuen alguns, potser amb un excés de motivació), amb debats més o menys seriosos sobre la necessitat que Lleida es desempallegui d’una vegada d’aquell provincià leridanismo franquista, un himne creat pel Pardal Roquer (Som de l’oest), algunes iniciatives simpàtiques (com la publicació d’un Diccionari lleidatà, amb més voluntat d’humor que de rigor lingüístic, obra de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta) i que ha estat finalment capitanejat pels comptes que administra i les accions solidàries que promou l’influencer senyor Postu, aquest personatge que s’amaga darrere un barret de l’aplec del caragol i d’una màscara d’Spiderman, i que, com apuntava Jaume Barrull en un interessant article del gener de 2017 al suplement DIS, fonamenta el seu discurs en quatre clixés estereotipats de la pertinença lleidatana com són la boira, els tractors, els caragols o alguns trets dialectals com l’article masculí lo. Animats, crec, per aquesta empenta a l’autoestima lleidatana, juraria que hi ha una revifalla en l’ús d’aquest article, fins al punt que, ara que les xarxes socials propicien l’escriptura col·loquial, molts fan una cosa que no havien fet mai: escriure’l.


                El fenomen és curiós, perquè, pel que sembla, s’està invertint la tendència d’ús: l’article lo és diu menys i, en canvi, s’escriu més que abans. Val a dir, però, que l’ús escrit d’aquest determinant és funcional: es produeix especialment, com hem apuntat, en els nous àmbits col·loquials de la llengua escrita, vinculats a les xarxes socials, i només de forma puntual.
                La cosa pot tenir certa gràcia, sempre que se sàpiga el registre en què un es troba. El ridícul arriba quan s’escriu sense criteri, especialment quan ho fa algú que no té ni punyetera idea del seu funcionament pragmàtic en el nord-occidental viu i, creient que és un article usat davant dels noms masculins en qualsevol context fonètic, es poden llegir formes impossibles (a l’oïda de qualsevol nord-occidental nadiu) com “Espero que lo tal no tingo gaires vots” o “Ara sortirà lo Pelat”. Les imitacions no sempre són tan fàcils com semblen. A cap lleidatà que hagi après a parlar en el dialecte autòcton se li acudiria posar un lo després d’un mot acabat en vocal, tret que hi hagués una pausa al mig.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juny de 2019)

dijous, 23 de maig de 2019

Quin bilingüisme?

                La sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara. A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.


                A Catalunya hi ha, sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs, la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta, entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)? O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants? La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants quan s’expressen a través de les xarxes socials?
                Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua forta (el castellà) i una de feble (el català).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)

dilluns, 13 de maig de 2019

La mort en vida (a propòsit de "La mort lenta", de Xavier Mas Craviotto)

                “Soc massa jove perquè el món em faci tanta mandra”, diu l’Aram, el protagonista amb nom de metall de La mort lenta, la novel·la del navassenc Xavier Mas Craviotto, que va merèixer el premi Documenta i que s’ha convertit en una de les propostes literàries més interessants de la temporada. La mort lenta parla de tres personatges joves, molt ben “cartografiats”, que tanquen etapes. D’entrada, hi ha dos germans (l’Aram –estrany, solitari, intel·ligent, callat, misteriós— i la Lena –possessiva, pràctica, sensible—), que van perdre els pares en un accident, la qual cosa va unir-los fins al punt que viuen en el mateix pis. L’arribada d’una antiga parella del noi, la Laia (egoista, inconstant i “addicta a la pèrdua”), genera un peculiar triangle que sacseja la convivència entre els germans i desencadena tot un seguit de trasbalsos emocionals.


                És una història narrada com si fos un mosaic, una mena de puzzle, fàcil de recompondre, que comença amb un epíleg i acaba amb un pròleg, on l’ordre dels capítols no és cronològic: la narració va endavant i endarrere en el temps, però cada cosa s’explica quan s’ha d’explicar. A més, s’hi intercalen unes “notes per a la cartografia d’un jo” que ajuden a conèixer i entendre l’Aram i la Lena, dos germans que es complementen com una mà i un guant, com dues cares d’una mateixa moneda. Molts capítols interpel·len directament el lector amb un “imagina’t” que es va repetint a l’inici de cada frase, o de cada paràgraf, en forma d’anàfora, una figura retòrica (molt rodorediana) que l’autor explora i explota a bastament, com també fa amb la comparació o la metàfora. I és que en alguns passatges La mort lenta entra en el terreny de la prosa poètica.


                Pot semblar contradictori, si tenim en compte que l’autor només té 23 anys, però La mort lenta mostra una gran maduresa literària i una gran capacitat d’invitació a la reflexió. És un cant a la lentitud que, en mans d’una persona tan jove resulta, avui dia (en què tot va accelerat), un fenomen sorprenent. Al mateix temps, però, l’edat permet a l’autor parlar de la joventut amb un directe coneixement de causa i, en conseqüència, fer-ne un retrat que s’allunya de qualsevol tòpic dels que acostumen a banalitzar aquesta etapa de la vida. La fusió d’aquestes dues característiques (maduresa i joventut) permeten a Xavier Mas Craviotto crear una novel·la formalment agosarada, però reflexiva en el contingut. Hi llegim afirmacions que gairebé podrien formar part d’un llibre de poesia, o de filosofia: “la vida és un temps d’espera”, “és un naufragi, la vida”, “som una tara”, “la moral ens allunya de l’animal que portem dins”... Hi descobrim l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 11 de maig de 2019)