dimecres, 19 de gener de 2022

A cada bugada...

 Una vegada més, l’actualitat lingüística s’ha vist sacsejada per una nova ofensiva judicial, disfressada de reivindicació equilibrada, que té com a objectiu l’arraconament del català. Una vegada més, l’ofensiva es fixa en l’escola, un dels pocs espais d’ús en què el català té una certa presència (legalment predominant, però molt inferior, a efectes reals, a la que marca el model d’immersió lingüística). La imposició d’un 25% de classes en castellà té més verí del que sembla: legitima els centres que, en contra de la legalitat, ja l’estaven aplicant (en molts casos amb escreix) i consolida un discurs fals i maliciós segons el qual els nens catalanoparlants tenen mancances en castellà i els nens castellanoparlants veuen trepitjats els seus drets lingüístics.

Que ningú s’enganyi. Al darrere d’aquesta ofensiva no hi ha la voluntat de defensar cap suposada situació discriminatòria. Socialment, el castellà és la llengua amb més presència a Catalunya. El que hi ha és l’arrogància de qui se sap poderós davant del feble, de qui odia l’aspiració de conservar l’essència, de sobreviure amb normalitat. La diversitat que pretén defensar el progressisme espanyol no se l’han cregut mai ni aquells que diuen defensar-la. Parlen de l’Espanya plurinacional, multicultural i plurilingüe, però troben natural (i educat) que els catalanoparlants canviem de llengua sempre que ens adrecem a un castellanoparlant i trobarien una imposició que hagués de ser a la inversa. És la mentalitat colonial: la metròpoli recela de la diversitat que representa la colònia. Com a màxim, la permetria en forma de manifestació folklòrica: parlar català està molt bé sempre que es faci amb la barretina posada i en converses de celobert. Com sempre, hem de defensar que es mantingui allò que ja tenim i que amb prou feines permet aguantar una situació precària i, mentrestant, deixarem de treballar per caminar cap a la normalitat. Darrerament, ni que sigui des de la ironia (perquè el disbarat és de primera divisió), hem hagut de justificar que a les escoles els nens castellanoparlants poden anar al lavabo i ningú els apedrega. Mentrestant, no hem pogut fer res per avançar en el procés de normalització.


M’agradaria ser optimista, perquè el pessimisme no soluciona res, però cada vegada (sobretot observant els hàbits lingüístics dels joves) costa més trobar arguments per ser-ne. Una colla de lingüistes ha publicat un llibre –Molt a favor, Eumo, coordinat per Enric Gomà— per alimentar aquests arguments en 57 camps diferents. Val la pena tenir-lo present, però no n’hi ha prou. Cal un canvi de mentalitat que vagi molt més enllà de convèncer els qui ja estem predisposats a deixar-nos convèncer, que som els qui llegirem aquest llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de gener de 2022)

diumenge, 2 de gener de 2022

Anar fent

            -Com estàs?

-Anar fent.

Quants cops deu repetir-se, cada dia, aquesta senzilla interacció que, amb tan poques paraules, pot arribar a dir tantes coses? Tots l’hem reproduït mil vegades. D’entrada, la pregunta sol ser una simple fórmula de cortesia que, en pocs casos, demana sinceritat en la resposta i l’”anar fent” és una manera de sortir-se’n sense haver d’exhibir fantasmes ni posar l’interlocutor en un compromís que, d’altra banda, poques vegades busca. Els humans som animals socials amables per naturalesa. L’experiència ens diu que, en la majoria de casos, si responem amb la lletania de malures, problemes i maldecaps que pot molt ben ser que en aquell moment modelin el nostre estat d’ànim, l’interlocutor va canviant la cara i va mostrant-se incòmode a mesura que avança l’al·locució i, en el millor dels casos, resta educadament en silenci fins que, quan hem acabat, s’afanya a canviar de tema o, en el supòsit més patètic, ho rebat amb la seva pròpia lletania de malures, problemes i maldecaps, com si fos una competició. L’”anar fent” és un recurs per no mentir i evitar el tràngol a l’altre i, de retruc, a nosaltres mateixos. Deixa entendre, acompanyat del to i de l’expressió facial pertinents, tot el que l’altre vulgui copsar. Si vol saber què hi ha al darrere, ja insistirà. Sovint, el que el fa enrere és la por de no saber què dir després, tot i que normalment n’hi hauria prou amb un silenci solidari o amb un gest agradable que transmetés un pessic de tendresa. Si no vol allargar la qüestió i incomodar-se, farà veure que no s’ha adonat del deix amarg de la resposta i farà evolucionar la conversa amb un comentari banal o, com a molt, es despenjarà amb una frase de l’estil “ja és molt, si podem anar fent”. La intenció de la pregunta, d’altra banda, també depèn del coneixement que qui la fa té del destinatari. Si en coneix algun daltabaix recent, o sap que ho està passant malament per qualsevol causa, el to serà més càlid i potser hi haurà algun gest o una mirada de complicitat. Això, però, no vol dir que esperi rebre gaire més resposta que aquest “anar fent”.

Tots tenim els propis maldecaps i déu nos en guard d’haver d’escoltar els de tothom. Al capdavall, no ens queda cap més remei que anar fent. Se’ns moren persones a qui estimem, perdem la feina, passem intenses crisis de parella, ens barallem amb els amics, els fills ens treuen de polleguera... però no tenim alternativa, hem d’anar fent. I això ens passa a tots. Dia sí, dia també. Sort en tenim, de l’anar fent. I tant que s’agraeix, d’altra banda, quan ensopegues amb algú que, sense necessitat de dir res més que la pregunta inicial, és capaç d’escoltar-te amb empatia quan evites la fórmula previsible i et deixes anar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de desembre de 2021)

Memòria viva

 Fa poc he perdut la principal font que tenia per documentar-me sobre la primera meitat del segle XX. Era una tieta de noranta-vuit anys que conservava la memòria intacta. Com a novel·lista, quan he de recrear uns fets o una època que no he viscut, em resulta més útil i efectiu el testimoni directe que els llibres d’història. Els records poden haver quedat alterats pel pas dels anys, però tenen més vida que els documents historiogràfics i, al capdavall, per escriure una novel·la calen més sentiments que rigor.

                La recuperació de la memòria (històrica, antropològica, familiar...) és una obligació moral. No és una mania d’historiadors. No és una dèria de familiars de víctimes. No és una postura d’intel·lectuals d’esquerres. És un deure col·lectiu, imprescindible per assegurar una convivència en igualtat de condicions. I la funció del novel·lista és també, quan s’escau, la d’aportar un gra de sorra en aquest camp. El humans fem la història i la història fa els humans. Som causa i conseqüència. En les guerres això passa d’una forma extrema. Per això, segurament, les guerres han generat i generen tanta literatura, perquè la literatura, sovint, es recrea en els extrems. La guerra civil va transformar el món en què vivien els nostres pares i, per tant, el que hem conegut nosaltres n’és el resultat. Així, de la mateixa manera que tenim el dret de conèixer per què som com som, tenim l’obligació de propiciar, en la mesura del possible, aquest coneixement. La guerra civil –moltes ferides de la qual encara resten obertes— deu ser l’esdeveniment històric més transcendental a casa nostra del qual, a hores d’ara, encara queden testimonis. I sense testimonis no hi ha memòria. Així, quan ja no queda ningú que recordi un episodi històric, aquest ja només es pot estudiar i analitzar a partir de documents o arxius i passa a un altre estadi, un de més acadèmic i menys viu.

És importantíssim que aprofitem la memòria dels més vells per complementar els llibres d’història, però també per a exercicis de creació artística i, naturalment, pel simple fet de conèixer de primera mà molts esdeveniments que ens han d’ajudar a entendre el passat, a explicar el present i a projectar el futur.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2021)

dilluns, 20 de desembre de 2021

Els marges

 

Des de l’octubre, tenim una nova oportunitat de submergir-nos en la prosa hipnòtica de Joan Jordi Miralles. Una oportunitat per retrobar-la o, si és el cas, descobrir-la. Amb Marginàlia (Males Herbes), Miralles recupera un gènere, el del relat llarg (entre la novel·la curta i el conte llarg), que ja va demostrar que dominava amb La intimitat de les bèsties (2017). Marginàlia són tres històries que, com és habitual en l’autor, mostren les obsessions d’uns personatges que viuen situacions inquietants.


    

Jardins presenta un vidu desbordat que, en el moment més cru de la pandèmia (carrers deserts, mascaretes, gel hidroalcohòlic, distància de seguretat), treballa com a jardiner i s’ha de fer càrrec de les filles petites i els sogres malalts. Amb una naturalitat que busca la neutralitat narrativa, retrata amb encert la quotidianitat del confinament i posa al descobert la intimitat i la fragilitat d’uns personatges profundament humans, en un lent i quotidià camí cap al col·lapse.

Reconquesta aborda el tema de la xenofòbia, amb una dona obsessionada per la “invasió musulmana”, casada amb un home enganxat a les tertúlies polítiques que no es perd ni un detall del judici del procés. Miralles va despullant dos personatges que, d’entrada, tenen alguna cosa de caricatura, però que van adquirint profunditat a mesura que avança el relat, sobretot en el cas de l’home, un pare “vell, fràgil i desemparat”, que se sent sol.

Marginàlia és el més àcid i inquietant dels tres relats, però també el més críptic, i el més líric. Genera més preguntes de les que resol. Un jubilat a qui apassiona l’art de guixar els marges dels llibres, afeccionat al voayerisme als marges de la ciutat (on es practica el cruising), es veu atrapat en una espiral d’esdeveniments surrealistes i sòrdids, a l’estil d’algunes pel·lícules de David Lynch, en companyia d’un noi abúlic a qui recull de nit prop de la torre de Santa Caterina, a Manresa, presentada com una ciutat mediocre i provinciana amb un to que pot recordar Bernhard quan parlava d’Àustria.

Tot i mantenir-se en temes i situacions recurrents (personatges obsessius i desubicats, visió àcida de l’actualitat propera, relacions entre pares i fills, atraccions malsanes...), la prosa de Miralles ha evolucionat, amb els anys, cap a un to cada vegada més contingut, una veu pròpia que, sense estridències, torba i atrapa el lector en una teranyina de sensacions contradictòries. No busca complaure, no fa una narrativa amable i fàcil de pair. Es fixa en detalls aparentment banals per penetrar en la intimitat dels personatges. Escriu amb un llenguatge fàcil de llegir, que flueix amb una naturalitat planera, però exigeix que el lector resti ben atent als marges del text, on hi ha la veritable transcendència de les històries que explica.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de desembre de 2021)

divendres, 10 de desembre de 2021

La tia Bepeta

 Era una dona forta i pragmàtica, com moltes de les dones de la seva generació. Dones que encara recorden la cruesa de la guerra i les misèries de la postguerra. La tia Bepeta va morir fa deu dies. Tenia 98 anys, als quals havia arribat amb una lucidesa insòlita. Amb l’arribada de la pandèmia i el confinament, va decidir sortir poc de casa. Evitava el virus (la pesta, en deia ella) i el virus li va passar de llarg. Els anys, però, se l’han endut.

Va viure sempre a casa. Encara era una nena quan va presenciar una tragèdia que la va marcar per sempre. Va ser durant la guerra, quan el front el marcava el Segre i Alpicat havia quedat al costat «nacional». A casa hi tenien allotjat (si us plau, per força) un oficial jove. Una veïna de l’edat de la tia, la Maria, atreta per la novetat, va retreure al militar que portés una arma per casa. L’oficial la hi va mostrar creient que estava descarregada, però la pistola es va disparar i la pobra Maria, amb prou feines una adolescent, va morir a l’acte. La tia, al cap de més de vuitanta anys, encara recordava aquell episodi amb una compunció corprenedora. Després de la guerra, les alegries van escassejar, a cal Fuster. El meu padrí va morir al cap de poc, encara jove, i tirar la casa endavant (tres dones i un noiet, el meu pare) va ser complicat. Ella i la tia Maria, la germana de l’ànima, no van tenir temps, ni ganes, ni ocasió de pensar en elles i es van quedar a casa, solteres, tota la vida. Els meus germans i jo hem tingut la sort d’haver comptat amb tres mares. La tia Bepeta era la qui es mirava el món amb un sentit més pràctic. De gran, sempre s’ho feia venir bé per repetir alguna de les seves frases memorables. Deia que el sistema de pensions era l’única cosa bona que havia fet Franco. Assegurava que els més rics d’abans no tenien moltes de les comoditats de les quals ella gaudia ara. Afirmava que en l’actualitat la gent està més pendent de passejar els gossos que no pas els vells. I repetia, una vegada i una altra, que a aquestes altures l’única cosa que li importava era que els joves estiguéssim bé, que ella ja ho tenia tot fet i que no li feia por la mort, sinó donar feina. «Que Déu em doni una hora més de coneixement que de vida», sentenciava.

Doncs ara sí que la tia Bepeta ja ho ha fet tot. Segur que al llarg de la seva existència senzilla devia cometre errors, però jo només en recordo encerts, tendresa i amor cap als germans, cap a la cunyada –la meva mare, que s’havia convertit en una germana més—, i cap als nebots, que érem com els seus fills, de la mateixa manera que ella era per a nosaltres una mare més. Tres mares d’una generació de dones fortes, resolutives, fetes d’empenta i cor. La tia Bepeta, com totes les dones d’aquella generació, ens ha fet com som. Cal recordar-les, sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de novembre de 2021)

diumenge, 28 de novembre de 2021

Acabar-s'ho tot

 

Tinc la teoria, basada més en la intuïció que no pas en dades empíriques, que els qui vam néixer els anys seixanta (i potser els de principis dels setanta, sobretot si es van criar en zones rurals) pertanyem a una mena de generació frontissa entre dues generacions molt diferents: la dels nostres pares (marcada per la duresa de la guerra i les condicions de la immediata postguerra) i la dels nostres fills (pujats en l’abundància, la prosperitat i l’eufòria que va dominar el tombant de segle). Pertanyem, doncs, a una generació que ha experimentat molts canvis i ha viscut grans contrastos. Som dels qui encara ens n’anàvem a dormir amb la bossa d’aigua calenta perquè a casa no hi havia calefacció, dels qui a l’estiu entràvem al cotxe resignats a suar profusament perquè no hi teníem aire condicionat, dels qui per berenar menjàvem pa amb vi i sucre o ens escampàvem la nata de la llet sobre una llesca de pa, dels qui havíem dit «bussón» i «sello» però no direm mai «m’he caigut de la bicicleta», dels qui comptem fer-nos càrrec dels pares però no comptem que els fills es facin càrrec de nosaltres... i dels qui, ai las!, no ens plantejàvem la possibilitat de deixar menjar al plat. I, com que segurament som la generació que hem incorporat a les nostres vides el costum d’anar regularment al restaurant, molts no podem desempallegar-nos de l’obsessió del plat net també quan mengem fora.

Ho confesso: m’incomoda no acabar-m’ho tot, quan menjo fora de casa. Sento una vergonya profunda i atàvica, com si hagués de donar alguna explicació al cambrer o pogués ofendre el cuiner, quan no em puc acabar o no m’agrada el que m’han portat. En el meu cas, aquesta obsessió arriba (reconec que amb una deriva que podria considerar-se patològica) a fer-me sentir incòmode que els meus companys de taula deixin part del que tenen al plat. Algun cop, anant amb la dona i la filla, m’he atipat de valent (més del que em caldria i, fins i tot, del que voldria) perquè m’acabo menjant el que elles deixen, perquè em fa vergonya que quedi. El meu cas potser és extrem i no descriu una generació, però estic segur que no soc l’únic a qui passa una cosa semblant.

A casa no es deixava res al plat, i punt. No era negociable. Ens ho havíem d’acabar tot. No pas perquè passéssim gana (no ens va faltar de res i fins i tot algun dia queia un pa amb Nocilla per berenar o un assortit de galetes per postres), sinó perquè era una norma no escrita que devia procedir de quan hi havia hagut més escassedat. Si no t’ho podies acabar, no hauries d’haver permès que te’n posessin tant. I si no t’agradava el que hi havia, feies el cor fort i avall que fa baixada. No soc de rememorar el passat amb nostàlgia, però de vegades convé recordar que el món no sempre ha estat com el coneixem avui.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de novembre de 2021)

"Boomers" per la llengua

 

Ens diuen «boomers» perquè vam néixer els anys seixanta, durant el període d’alta natalitat que es va conèixer com el «baby boom». Abans, dels grans, en dèiem «carrosses» i qui sap com en diran en el futur. Som aquells que ja no som joves però encara no se’ns considera vells, els qui tenim fills en edat de voler «matar els pares» i necessiten, per tant, un terme despectiu amb què referir-s’hi... perquè sapigueu que si un adolescent us titlla de «boomer» no us està precisament tirant una floreta.

Pel que fa a la llengua, els «boomers» som un cas curiós, una generació frontissa entre generacions molt diferents. Vam anar a l’escola quan encara no s’havia implantat el model d’immersió lingüística en català, però el vam aprendre a escriure a l’institut. Els nostres pares i referents no l’havien après mai i s’expressaven (i s’expressen) en un català ple de castellanismes lèxics que, tanmateix, conserva la sintaxi en un estat genuí. Som, per entendre’ns, els qui de petits dèiem «bussón», «sello», «acera» o «bocadillo», i no acostumem a dir «s’ha caigut a terra» o «se sent olor a socarrat» ni, encara menys, «olora a socarrat», com sí que fan molts dels nostres fills i alguns dels nostres companys de generació. Som, doncs, els qui hem passat a dir «bústia», «segell», «vorera» i «entrepà», però no hem deixat de dir del tot «ha caigut a terra» o «se sent olor de socarrat». Som, en definitiva, el testimoni que les interferències lèxiques són fàcils de detectar i canviar (perquè fins i tot el que encara diu «bussón» sap que és un castellanisme), però les sintàctiques, un cop s’han instal·lat i generalitzat, són gairebé irreversibles.

La desaparició d’una llengua, com recorda Pau Vidal a El bilingüisme mata, es pot produir per falta de quantitat (de parlants) o per falta de qualitat (de la llengua). Si no volem que el català desaparegui per aquest segon motiu (i es converteixi en una llengua cada cop més semblant al castellà fins acabar esdevenint-ne un dialecte), cal que en mantinguem, tant com sigui possible, la qualitat. I en aquest sentit, la generació «boomer» som l’última baula que ho pot garantir. Si els nostres pares van «salvar els mots», de nosaltres depèn que se salvi la sintaxi.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2021)

dijous, 18 de novembre de 2021

Còmic salvatge

 

Deu fer dos o tres anys, el Jaume Barrull va entomar el projecte de dirigir, sota el paraigua de Pagès Editors, una aventura editorial sorprenent i arriscada: engegar una col·lecció de novel·la gràfica en català. Un dels primers títols en què va pensar va ser en l’adaptació, en forma de còmic, de la novel·la Cavalls salvatges, del Jordi Cussà. Com que sabia que jo coneixia l’autor, em va demanar el seu contacte, que li vaig passar gustós, convençut que el Jordi estaria entusiasmat amb la idea. El Cussà, en efecte, va estar molt content de la proposta, sobretot quan li van dir que el també berguedà Jaume Capdevila (Kap) en faria els dibuixos, i ell mateix, de seguida, es va posar a elaborar el guió. En una de les visites que li vaig fer a cal Pardal (que és com anomenava el petit àtic amb terrassa i vistes a Queralt on vivia), em va ensenyar l’esbós del guió que ja tenia començat i en vam llegir algunes pàgines. Estava il·lusionat amb el repte de convertir en còmic les tribulacions de l’Àlex, el Min, la Lluïsa i companyia. Li hauria agradat molt veure’n el resultat imprès, tenir-lo a les mans, fullejar-lo, regalar-lo als amics... i li va faltar poc. No hi va ser a temps perquè el passat juliol, mentre contemplava, satisfet, com al seva darrera novel·la estava obtenint un reconeixement insòlit per part de la crítica i del públic, aquell supervivent a qui havíem vist esquivar mil envestides es va morir.


                Cavalls salvatges és el segon número de la col·lecció Doble Tinta (el primer, 8 hores. El Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, d’Alfons López i Pepe Gàlvez, que va sortir la primavera passada, ja apuntava un alt grau d’exigència i qualitat en la col·lecció) i és una veritable joia, un plaer per als sentits. Les dues-centes pàgines de dibuixos, bafarades i breus textos explicatius condensen amb gran encert l’esperit de la novel·la original. La passejada desbocada per un univers dominat pel sexe, les drogues i el rock&roll que és Cavalls salvatges, sense judicis morals ni pretensioses redempcions alliçonadores, queda plasmada en les vinyetes d’aquest còmic. Allò que el text –necessàriament limitat— no pot retratar, ho retraten els dibuixos del Kap, que, amb una extraordinària versatilitat plàstica sempre al servei de la història, juga amb diferents estils, que van de la vinyeta de doble pàgina a la tira tradicional; del diàleg descriptiu al dibuix sense paraules; del traç més underground, gruixut i fosc, a l’estil més caricaturesc o al dibuix realista. I, a més, convida a llegir la novel·la, que es pot trobar en l’edició de l’Albí.

                Comptar amb una col·lecció com Doble Tinta, capaç de fer prosperar projectes com aquests Cavalls salvatges, és, ara mateix, un luxe que contribueix, de manera brillant, a la normalització del català en un àmbit –el còmic— que habitualment bandeja aquesta llengua.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 d'octubre de 2021)

dimarts, 26 d’octubre de 2021

El peu al coll

 

La llei de l’audiovisual que es planteja d’aprovar el govern d’Espanya protegeix el castellà i escanya, encara una mica més, el català i la resta de llengües minoritzades de l’estat. L’avantprojecte margina la protecció de qualsevol llengua que no sigui la de Cervantes i la deixa en mans de les plataformes. El redactat és maliciós: el 51% del contingut de la televisió lineal, i el 30% del de les plataformes digitals, ha de ser de producció europea i, d’aquest, la meitat ha d’oferir-se en alguna de les llegües de l’estat. Deixa, doncs, la decisió en mans dels operadors, com si el gallec, el basc o el català sortissin en igualtat de condicions que el castellà. Quin cinisme! Per poc que fem memòria, és fàcil deduir com anirà tot plegat a partir d’ara: s’introduiran modificacions a la llei i repartiran algunes engrunes per afavorir la presència de les llengües minoritzades, però quedarà molt lluny de la protecció que necessitarien. Com sempre, se’ns pixaran a sobre i ens diran que plou. Està tot ben calculat. Ho saben fer perquè hi tenen experiència. Com quan, cada dos per tres, qüestionen el model d’immersió lingüística a les escoles (necessari, però insuficient per a la supervivència de la llengua) per, finalment, mantenir-lo i evitar que es vagi més enllà en la defensa i protecció del català. Com passa tantes vegades, ens tenen entretinguts defensant les molles, mentre hi ha qui es cruspeix el pastís sencer. L’estratègia és de manual: no et donen res, o fins i tot posen en dubte que et mereixis el poc que tens, per, després, quan et concedeixen qualsevol misèria, ho visquis com una victòria. El conflicte és desigual: hi ha qui defensa i protegeix una llengua poderosa i tothom ho troba natural, mentre hi ha qui intenta que la seva sobrevisqui i no sembla que ningú ho entengui. Els poderosos tenen un pastís suculent i n’estan gelosos. Tenen claríssima una veritat empírica que de vegades no tothom vol veure: una llengua només pot avançar si una altra recula. I no volen perdre ni un mil·límetre del seu espai, encara que tu t’hi juguis la supervivència. El català és com el nàufrag de s’aferra a un tros de fusta i, com a molt, li ofereixen un flotador. No s’ofegarà, però acabarà mort per la hipotèrmia. Com el moribund a qui li tenen el peu al coll, s’està asfixiant i l’agressor, amb un gest magnànim, afluixant una mica la pressió perquè l’altre amb prou feines pugui respirar, espera que des de terra encara li doni les gràcies.

La vitalitat del català no passa per un bon moment, especialment entre els joves: als patis de les escoles cada cop se sent menys, els referents audiovisuals pràcticament han desaparegut, a la universitat en baixa la presència i s’ha convertit en habitual que es facin en castellà assignatures que s’oferien en català... Si no ens treuen el peu del coll, o no ens en desempalleguem, les faves són comptades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'octubre de 2021)

L'exbisbe i l'escriptora

 

El bisbe de Solsona (que ara ja és exbisbe) s’ha enamorat. És humà i li ha passat com a tants altres humans al llarg de la història de la humanitat. Ha descobert (si no ho sabia) que el cor és voluble i la carn és feble. Què hi farem? No ens hauria de sorprendre, encara que la història d’amor la tingui amb una psicòloga amb dues criatures d’una relació anterior i no puguem evitar demanar-nos què n’hauria dit, ell mateix, de tot plegat, quan encara feia de bisbe. De religiosos que han penjat els hàbits perquè s’han enamorat tots en coneixem algun. De fet, potser no ens sorprendria tant, o manifestaríem la sorpresa d’una altra manera, si no fos que les manifestacions i les iniciatives episcopals de Xavier Novell com a bisbe molt sovint van estar marcades per la seva posició radicalment reaccionària davant de temes com l’homosexualitat, l’avortament o l’ús de preservatius. Quan va accedir a l’episcopat, molts vam pensar que un xicot tant jove en una posició tan alta dins l’escalafó eclesiàstic havia de pertànyer al sector més conservador de l’església, la qual cosa ens va anar confirmant ell mateix, al llarg del anys, amb els seus posicionaments. Ja passa, que, en determinats sectors, de vegades els més joves acostumen a ser els més carques. No em vull imaginar la decepció dels qui se l’havien cregut!

Es dona el cas que, a més de psicòloga, la companya de l’exbisbe ha publicat algunes novel·les, la temàtica de les quals no entraré a valorar, com tampoc la qualitat literària que puguin tenir, perquè no n’he llegit cap ni tinc intenció de fer-ho. De fet, com la majoria de mortals, fins que es va fer públic l’afer amb el bisbe ni tan sols n’havia sentit a parlar, i això que és d’un poble a tocar d’on visc i que molts dels meus amics i coneguts pertanyen al col·lectiu dels lletraferits. Cap d’ells tampoc no la coneixia. M’imagino que, com la majoria d’autors, fins ara no ha venut gaires llibres. Ara, però, hi ha qui diu que se’n farà un tip, que tothom voldrà llegir les seves novel·les. No ho crec pas. En realitat, vull pensar que els compradors de llibres, els lectors habituals, no acostumem a guiar-nos per criteris com el sensacionalisme mediàtic, a l’hora de passar per la llibreria. D’altra banda, els qui no llegeixen i, per tant, rarament compren llibres, no compto que comencin amb aquests. Si fos així, si els que vaticinen una carrera literària exitosa a la psicòloga escriptora tenen raó, els qui volem treure el cap en el panorama editorial i aspirem a tenir una mica d’èxit potser ens haurem de replantejar com encarem la promoció dels nostres llibres. Servidor n’ha publicat un no fa gaire. Si coneixeu algun bisbe, algun arxiprest o alguna mare superiora disponible, ja m’ho fareu saber. No se sap mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'octubre de 2021)