Les degollades

 

L’estiu i, sobretot, el temps vagarós que va associat a les vacances, conviden a fer balanç d’allò llegit en la darrera temporada i compartir-ho. I sempre ve de gust recomanar literatura de proximitat, allò que en diuen de Km 0, que, en el meu cas (ho confesso), sovint coincideix amb allò que han publicat alguns amics.

Darrerament, he dedicat més d’una pàgina a les darreres novel·les, totes elles esplèndides, de Xavier Mas Craviotto (La pell del món), Joan Jordi Miralles (Triomfador) o Jeroni Muñoz (Salt de plens). Un altre llibre molt recomanable, que podria omplir alguna hora de plaent lectura aquest estiu és Les Degollades de Folgueroles (1858). Un crim de violència masclista de ressò internacional (Museu del Ter), del manresà Joan Vilamala. Es tracta de la minuciosa reconstrucció d’un crim real, molt ben documentada i acompanyada d’un bon grapat de romanços de l’època, reculls de premsa, correspondència i documentació de tota mena. El 21 d’agost de 1958, sis noies de Folgueroles que tornaven de treballar a la fàbrica, van ser sorpreses per dos homes que les havien seguit, se les van endur a un lloc apartat i les van apunyalar. Tres d’elles van resultar mortes. Una de les supervivents va poder donar l’alerta i, després d’una llarga persecució, van atrapar els culpables, que van ser executats al mateix lloc on havien comès el crim. La motivació que els havia conduït a cometre un acte tan atroç era que una de les noies havia rebutjat un dels assassins la setmana anterior, durant la Festa Major de Folgueroles. En aquell temps, el crim va tenir molt ressò.

Vilamala era la persona indicada per escriure aquest llibre: perquè és d’origen folguerolenc, perquè una de les víctimes era la seva besàvia, perquè ja ha demostrat en altres obres que és un bon documentalista i perquè coneix a la perfecció el món de les auques (naturalment, el llibre inclou la que ell mateix va dedicar a les Degollades) i els romanços, que van ser la principal font de difusió del cas a la seva època.

I l’interés ha arribat als nostres dies. Fins i tot, l’aparició del llibre va fer que el programa Crims, de Catalunya Ràdio, s’interessés pel cas, i no fa gaire en va fer un episodi que es pot recuperar en potcast.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2023)

Vint-i-cinc anys

 

Tinc la sensació que no s’ha parlat prou d’una efemèride literària de primera magnitud: els vint-i-cinc anys de la publicació de La ciutat de l’oblit (Pagès Editors), el llibre que el 1998 va culminar Les rutes de Ponent, l’ambiciós i personal projecte assagístic amb què Vidal Vidal va recórrer la geografia ponentina. Un darrer volum, de més de 1000 pàgines, dedicat exclusivament a «la ciutat llunyana», a la ciutat «dolça i secreta», a «la ciutat de les dues ànimes», a «la reina del ponent català», és a dir, a Lleida. Potser sí que el llibre s’ha convertit en un clàssic, però fora d’algun article al Segre (on l’autor, amb els seus esmolats articles d’opinió, és una presència permanent des de fa més de tres dècades) o alguna piulada de l’editorial, el quart de segle ha tingut, al meu entendre, massa poc ressò.

La ciutat de l’oblit és un llibre monumental. Un monument literari dedicat a la ciutat del Segre, el riu sobre les aigües gelades del qual diu la llegenda que va ballar Salomé just abans de morir decapitada. Un assaig completíssim, complex i ple de contrastos que duu el lector, per dreceres sovint imprevistes, a conèixer els racons de la ciutat, la seva història i la seva gent. Un llibre que, amb gran profusió documental (tant de llibres d’història, com de premsa antiga, com de textos literaris) repassa episodis, anècdotes, llegendes i tota mena d’esdeveniments interessants i curiosos. Vidal Vidal revisa (per desmuntar-los o confirmar-los) tots els mites i tòpics sobre Lleida i els lleidatans: la boira, el clima extrem, el consum de caragols, el caràcter variable dels habitants... Però no és un llibre d’història, ni una guia turística, ni un recull d’anècdotes. I alhora és tot això. La ciutat de l’oblit és, al capdavall, un assaig literari de primer ordre; un text escrit amb una prosa personal, d’una vivesa espurnejant i carregada d’ironia que manté el lector estimulat i amb un somriure permanent. En fi, un llibre ambiciós, tant en el contingut com en la forma.

Vidal Vidal és una figura molt present en la quotidianitat periodística i política dels lleidatans. Fora de Ponent, en canvi, costa més que el coneguin. I com que la seva trajectòria literària s’ha centrat, bàsicament, en un gènere tan poc popular (i tan necessari!) com l’assaig, l’obra de l’autor d’Arbeca no gaudeix del reconeixement que caldria esperar. Com passa amb la mateixa ciutat, a Ponent se’l veu massa proper i a la resta del país massa llunyà, per valorar-lo com es mereix. Caldria, tanmateix, tenir present que no hi ha gaires autors capaços de culminar una obra monumental, tan completa, amena, divertida, profunda i ben documentada com La ciutat de l’oblit. Que per molts anys hi puguem tornar!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 3 de setembre de 2023)

L'amor

 

Una de les característiques que ens fa humans és la voluntat i la necessitat de racionalitzar-ho tot, fins i tot allò més irracional, com el sentiment amorós. Els humans, de fet, ens definim a partir de l’amor i la seva complexitat. Som humans perquè estimem, perquè ens vinculem els uns als altres amb tots els matisos possibles. I, tanmateix, els temps que corren (dominats pel neoliberalisme) no són gens propicis per a l’amor, perquè estimar comporta compromís i representa assumir riscos, i el pensament neoliberal en fuig com d’una mala plaga, tant dels compromisos com del risc, i busca l’estabilitat. «En els principis del liberalisme, el risc era un fet, però ara els seus descendents ideològics corren a suplicar la protecció de l’Estat –el mateix Estat que critiquen i contra el qual vessen els seus verins insolidaris— a la mínima que les coses van mal dades». Són paraules de Lluís Calvo, una de les veus més interessants de la literatura catalana actual, en el seu darrer assaig, El dilema de l’amor (Angle, 2023).

Calvo desplega el ventall de totes les possibilitats que ofereix l’experiència amatòria. Analitza, de manera crítica, les alternatives a la cultura de la monogàmia (definida per les jerarquies, l’exclusivitat sexual, la gelosia i el control): els vincles de prometença, l’anarquia relacional, el poliamor. Aborda les conseqüències de les disfuncions sentimentals contemporànies: ghosting, benching, breadcrumbing, cushioning... Constata que la cultura patriarcal ha empobrit els homes des del punt de vista emocional. Reflexiona sobre com la visió i la vivència de l’amor han evolucionat al llarg de la història, des de l’antiga Grècia i el platonisme, al Romanticisme i l’amor que només s’aconsegueix plenament després de la mort, passant per l’amor cortès de l’època medieval, fins arribar al neoliberalisme actual, que té pànic a la incertesa i busca l’estabilitat, però no pas en el matrimoni («la idea tradicional de parella pateix una crisi profunda»), sinó evitant vinculacions duradores, tancant-se en el narcisisme. L’amor requereix un acostament a l’altre, i estimar, avui, és acostar-se a l’altre «en temps narcisistes i egocèntrics», en un món on domina la idea de mercantilització.

«El sexe ha esdevingut patró d’intercanvi mentre que l’amor s’ha vist relegat a la condició de fenomen inútil i sense interès». L’assaig de Calvo, que vol alçar-se contra això, repassa les diferents maneres d’estimar i conclou que l’amor –lliurar-se a l’alteritat— té sentit avui dia, potser més que mai, perquè «s’ha de confiar en els fets imprevisibles de l’amor, en la seva capacitat de revoltar-nos, d’exaltar-nos i de fer-nos bategar». L’amor ha passat de moda. «I, tanmateix, el temps dedicat a l’amor sol ser el més valuós de les nostres vides».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 20 d'agost de 2023)

En trànsit

 

Per demostrar que tot, al món, està sotmès a una contínua mutació, un dels primers filòsofs de l’antiga Grècia, Heràclit, s’aferrava a la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment i, per tant, cada cop que hi entrem, el riu és diferent. I això és exactament el que passa, sobretot a l’estiu, als aeroports, especialment si són grans: les riuades de gent que els transiten es troben en mutació permanent. Homes, dones, criatures, éssers no binaris... alts, baixos, grassos, prims, tatuats, pigats... amb tons de pell diversos: des del blanc lletós al negre atzabeja... rossos, pèl-rojos, castanys, calbs... vestits amb calça curta o abrigats amb anorac gruixut... arrossegant immenses maletes, amb enormes motxilles a l’esquena o amb les mans a les butxaques... amb un entrepà entre els dits, una ampolla de refresc o una bossa de ganxitos... sols, en família, en grups nombrosos que segueixen disciplinadament el guia... tranquils, atabalats, indiferents... En un aeroport és impossible repetir un foto fixa. El flux és constant i les persones sempre són diferents.

L’aeroport és, a qualsevol hora del dia o de la nit, una olla barrejada de tipus humans descontextualitzats. Persones que deuen encaixar perfectament en el seu hàbitat d’origen, però que en aquest espai de trànsit vagaregen com ànimes en pena. Com si tot de gent de diferents racons del planeta hagués estat abduïda del seu hàbitat natural i els haguessin abocat, de cop, en un mateix indret, lluny de casa.

Si et despertessis, sense saber on ets, en qualsevol aeroport del món, la imatge que veuries seria sempre similar: un poti-poti canviant de fesomies desorientades que venen, van o esperen. Hauries de buscar els panells informatius per, ni que sigui a partir de les llengües en què estan escrits, començar a deduir on ets.

Esperar en un aeroport deu ser semblant a trobar-se als llimbs, al purgatori on les ànimes es passegen abans d’accedir al cel o a l’infern. Els aeroports són un espai impersonal que, a més, despersonalitza, que et converteix en un més dels petits integrants d’un formiguer caòticament endreçat, on la gent oblida les convencions sobre la imatge que projecta, perquè ningú no coneix ningú, perquè ningú no parla amb ningú, perquè tothom va a la seva. Un espai on, de vegades, val la pena entretenir-se a observar la resta d’espècimens humans i imaginar d’on deuen venir, on deuen anar, quina deu ser la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, les seves misèries... Territori adobat per a aquells a qui ens agrada imaginar la vida dels desconeguts. Un experiment que aquest estiu tornarem a practicar quan anirem de vacances i ens integrarem de nou en el riu humà, canviant, de l’aeroport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 6 d'agost de 2023)

L'Indiana Jones d'Albatàrrec

 

Mai no m’hauria imaginat que es pogués xalar tant amb un llibre que parla de retaules gòtics, mènsules romàniques, marededeus del segle XIV o arquetes amatòries del XV com ho he fet amb l’assaig «autohistòric» de l’Albert Velarco A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic, 2023), un llibre que parla d’art, d’història de l’art i, sobretot, de «cerca i captura d’obres perdudes i descontextualitzades». Perquè Velasco, que va ser conservador del Museu de Lleida durant una colla d’anys i que, des del 2019, assessora museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta, a banda de fer classes a la universitat, no ha escrit un estudi per a entesos (això ja ho fa quan publica els resultats de les seves recerques en revistes especialitzades), sinó allò que en diuen un exercici d’«autohistòria», és a dir, d’història escrita en primera persona, protagonitzada per aquell que l’escriu, «una selfie polidèdrica i subjectiva d’històries viscudes per una persona en el món de la recerca».

El gran encert d’A la recerca de l’obra perduda és el plantejament de cada capítol com una narració, un relat trepidant, protagonitzat per un historiador de l’art que vol aconseguir una peça única perquè pugui exhibir-se en un museu. Perquè Velasco es mostra com un bon explicador d’històries, un narrador capaç de convertir en apassionant un tema que, d’entrada, hauries dit que només t’interessava relativament.

El llibre arrenca amb un capítol potent, que reconstrueix, en primera persona, el dia que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres provinents de Sant Maria de Sixena, «un dels atemptats museístics més impressionants que s’han vist mai en la història de la museologia mundial», i denuncia que el govern aragonès, amb la complicitat dels jutges, ha mostrat des de fa anys una autèntica obsessió per evitar que el museu lleidatà conservi o adquireixi obres procedents de la Franja. A partir d’aquí, l’autor desgrana les mil i una tribulacions que ha viscut mentre anava al darrere d’un copó d’argent, d’un relleu d’alabastre o d’una creu de plata que resulta ser una falsificació. Al capdavall, aconsegueix despertar l’interès per visitar els espais que acullen les obres de les quals es parla.

Un cop llegit el llibre, el lector no podrà estar-se, per exemple, d’anar (o tornar) un dia al Museu de Lleida per contemplar, des d’una nova perspectiva, algunes de les obres que s’hi exposen, com la Dormició de Maria originària del retaule de Peralta de la Sal, obra de Pere Garcia de Benavarri; el retaule gòtic de l’església de Capella, obra de Pere Espallargues; el tron prioral de Blanca d’Aragó, procedent de Sixena; o la Mare de Déu i l’arqueta amatòria de Bellpuig de les Avellanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juliol de 2023)

Rellegir Moncada

 

Qualsevol excusa és bona per tornar a les pàgines escrites per Jesús Moncada. Ara, per exemple, ho pot ser la feliç decisió de Club Editor de reeditar-ne l’obra completa. De moment, n’han sortit dos volums: el seu primer recull de relats, Històries de la mà esquerra (que es va publicar per primer cop el 1981 i que ja contenia, en un estadi incipient, els principals ingredients d’un conjunt narratiu que acabaria consolidant-se com un dels més coherents i sòlids de la literatura catalana del tombant de segle: construcció d’un món mític que evoca la Mequinensa desapareguda, ironia intel·ligent, personatges molt ben dibuixats, prosa impecable i riquíssima que agombola un estil únic...); i la darrera novel·la, Estremida memòria, que en l’edició actual inclou al final un llistat de personatges que serà molt útil al lector per orientar-se, i que un servidor va trobar força a faltar en la primera edició del 1997.

Estremida memòria és una novel·la magnífica, una exhibició del virtuosisme narratiu d’un autor el conjunt de l’obra del qual sovint ha quedat eclipsat pel ressò del seu llibre més conegut, Camí de sirga (1988). A Estremida memòria, un trenca-closques de personatges i situacions evoquen uns fets dramàtics ocorreguts a Mequinensa l’agost de 1877, i ho fan al cap de tres mesos, quan porten de Casp els condemnats que han de ser afusellats. Es tracta d’un crim real, que Carles Porta podria perfectament recuperar per al seu programa de ràdio. Però Moncada no es un simple relator que vol recrear els detalls d’un assassinat cruel, la posterior investigació, el judici ple d’irregularitats, la condemna previsible i l’execució inevitable. Moncada se centra, sobretot, en el context de la història, en les dones i mares dels condemnats, en l’escrivà del jutjat de Casp que vol denunciar una injustícia, en el clima de divisió que es viu al poble, en les circumstàncies, en els comentaris que, des del present, en un joc metaliterari molt efectiu, envia a l’autor Arnau de Roda, home il·lustrat, de verb precís i irònic i més vell que els camins, coneixedor dels fets gràcies al testimoni directe del seu avi Ulisses. L’important, en fi, és el microcosmos que destapa la naturalesa dels humans, plena de llums i ombres. Moncada imparteix una lliçó magistral sobre com convertir un episodi històric truculent en literatura de primer ordre.

Tant de bo la reedició de l’obra narrativa de Moncada, a banda de convidar a rellegir-lo, serveixi perquè arribi a nous lectors. Es tracta, d’altra banda, d’un corpus literari molt abastable en la seva totalitat, perquè el conjunt, al capdavall, el formen tres reculls de relats i tres novel·les. Un bon pla lector de cara a l’estiu, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 9 de juliol de 2023)

Negror ponentina

 

A primers de juny vaig tenir el plaer de participar, a Lleida, en la taula rodona «Lleida, escenari negre» dins del festival El Segre de Negre. A part de l’editora Joana Soto, que feia de moderadora i va saber repartir el joc amb molt encert, m’acompanyaven les tres veus femenines més acreditades de la literatura negra feta a Ponent: Montse Sanjuan (que amb la seva sergent Grimm està consolidant una trajectòria dins del gènere cada cop més sòlida i coherent), Ramona Solé (que contraposa el seu posat afable i rialler a una novel·lística que explora el costat fosc d’uns personatges molt ben construïts) i Marta Alòs (escriptora prolífica que, al llarg de la seva més que respectable trajectòria, també ha conreat de forma talentosa la narrativa criminal). El trio d’autores era tan imponent que vaig arribar a pensar que a mi m’hi havien convidat com a quota masculina més que no pas per mèrits propis.

Les companyes de taula van dir coses molt interessants. Montse Sanjuan, parlant de l’eclosió de la narrativa criminal a Ponent, va puntualitzar que cal fugir del localisme i no s’ha de parlar d’una novel·la negra lleidatana sinó d’una novel·la negra feta a Lleida. Marta Alòs tampoc no es va conformar amb el qualificatiu de novel·la negra femenina, ja que l’adscripció genèrica de l’autora, quan es tracta de bona literatura, no té perquè condicionar el resultat. Ramona Solé, per la seva banda, va deixar clar que el gènere criminal no està condicionat pel fet que l’escenari sigui urbà o, com en el seu cas, essencialment rural, perquè, si bé la ciutat té més clavegueres, la foscor de l’ànima humana és un fenomen transversal.

El més interessant de tot plegat em sembla que és que va demostrar-se que la gran representativitat d’autors (i, sobretot, autores) ponentins en el panorama de la novel·la negra en català és un exercici de normalitat creativa. L’escenari de la narració, com l’època en què se situa l’acció, condicionen i donen personalitat al resultat final, és cert, però no deixen de ser circumstàncies ambientals. El que converteix en negra una història és, en tot cas, allò què s’hi explica, els personatges i les relacions entre ells.

Què aporta, doncs, la novel·la negra feta a Lleida en el panorama general de la literatura catalana? Entre altres coses, aporta reivindicació i visibilització d’un territori que sovint és bandejat per la centralitat mediàtica de Barcelona. Sobretot, però, aporta normalitat, perquè la novel·la negra feta a Lleida (i entenem per Lleida tot el territori que va de La Granadella fins a Esterri d’Àneu i de Tamarit fins a Cervera) s’escriu no pas com a producte local per a consum de proximitat, sinó com a artefacte literari que, com ha de ser, té l’ambició d’esdevenir universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juny de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2023)

Ai, ai, ai

 Doncs, sí, senyores i senyors, ja la tenim aquí. Ens pensàvem que era matèria exclusiva de la ciència-ficció, però, com en tants altres casos, el futur que vaticinaven alguns visionaris ha arribat i la Intel·ligència Artificial (IA o AI) ens ha agafat desprevinguts i, en alguns casos, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. De sobte, el professorat de secundària (i suposo que també l’universitari) hem començat a trobar que els treballs i redaccions d’alguns alumnes presenten, sorprenentment, una correcció impecable. De fet, el que ens ha fet arrufar el nas és que de vegades són massa correctes. I quan, com fèiem fins ara, anem a Google a comprovar si allò ha estat copiat i enganxat d’alguna pàgina d’internet, no apareixen resultats. Els joves estudiants, sempre un pas per davant dels docents en matèria de noves tecnologies, han descobert que hi ha un programa que, si hi introdueixes unes instruccions més o menys clares, et fa la feina i et genera un document original i ben estructurat (encara que no sempre prou fiable) a partir de tota la informació que existeix al núvol.

I això és només el principi. Tot fa pensar que amb el temps podrem sentir cançons o llegir novel·les que no tindran cap humà al darrere més enllà d’algú que ha donat quatre instruccions. Caldrà veure si serem capaços de notar la diferència. I caldrà veure com ho regulem, tot això.

La tecnologia corre més que la capacitat de regular les conseqüències dels avenços que hi van associats. Això és especialment delicat quan aquestes conseqüències tenen implicacions morals i afecten, per exemple, la privacitat o la identitat, per no parlar de com es pot limitar el desenvolupament del pensament crític o la capacitat de resoldre problemes (si ho pensa la màquina, perquè ho he de pensar jo). És normal que els avenços tecnològics facin passes endavant que ens deixen descol·locats, però això no ens ha de fer oblidar que, quan els efectes s’intueixen, caldria regular-los de seguida. La llei europea d’intel·ligència artificial és a les beceroles i qui sap si trigarà anys a entrar en vigor. Segons com, pot ser que arribi tard.

Qui sí que ha començat a prevenir-se són els grans grups editorials. Davant la possibilitat que algú enviï un original creat per un programa informàtic, en alguns contractes, en la clàusula sobre les obligacions de l’autor, ja es demana explícitament que aquest garanteixi a l’editor que la seva creació no és resultat de la utilització de sistemes, eines o tècniques derivades o vinculades amb la Intel·ligència Artificial. Tant per tant, si un una novel·la d’èxit ha estat creada per una intel·ligència artificial, l’editor podrà estalviar-se els drets d’autor, en cas que la publiqui. Els negres literaris ho tenen pelut, a partir d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juny de 2023)