dijous, 18 de novembre de 2021

Còmic salvatge

 

Deu fer dos o tres anys, el Jaume Barrull va entomar el projecte de dirigir, sota el paraigua de Pagès Editors, una aventura editorial sorprenent i arriscada: engegar una col·lecció de novel·la gràfica en català. Un dels primers títols en què va pensar va ser en l’adaptació, en forma de còmic, de la novel·la Cavalls salvatges, del Jordi Cussà. Com que sabia que jo coneixia l’autor, em va demanar el seu contacte, que li vaig passar gustós, convençut que el Jordi estaria entusiasmat amb la idea. El Cussà, en efecte, va estar molt content de la proposta, sobretot quan li van dir que el també berguedà Jaume Capdevila (Kap) en faria els dibuixos, i ell mateix, de seguida, es va posar a elaborar el guió. En una de les visites que li vaig fer a cal Pardal (que és com anomenava el petit àtic amb terrassa i vistes a Queralt on vivia), em va ensenyar l’esbós del guió que ja tenia començat i en vam llegir algunes pàgines. Estava il·lusionat amb el repte de convertir en còmic les tribulacions de l’Àlex, el Min, la Lluïsa i companyia. Li hauria agradat molt veure’n el resultat imprès, tenir-lo a les mans, fullejar-lo, regalar-lo als amics... i li va faltar poc. No hi va ser a temps perquè el passat juliol, mentre contemplava, satisfet, com al seva darrera novel·la estava obtenint un reconeixement insòlit per part de la crítica i del públic, aquell supervivent a qui havíem vist esquivar mil envestides es va morir.


                Cavalls salvatges és el segon número de la col·lecció Doble Tinta (el primer, 8 hores. El Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, d’Alfons López i Pepe Gàlvez, que va sortir la primavera passada, ja apuntava un alt grau d’exigència i qualitat en la col·lecció) i és una veritable joia, un plaer per als sentits. Les dues-centes pàgines de dibuixos, bafarades i breus textos explicatius condensen amb gran encert l’esperit de la novel·la original. La passejada desbocada per un univers dominat pel sexe, les drogues i el rock&roll que és Cavalls salvatges, sense judicis morals ni pretensioses redempcions alliçonadores, queda plasmada en les vinyetes d’aquest còmic. Allò que el text –necessàriament limitat— no pot retratar, ho retraten els dibuixos del Kap, que, amb una extraordinària versatilitat plàstica sempre al servei de la història, juga amb diferents estils, que van de la vinyeta de doble pàgina a la tira tradicional; del diàleg descriptiu al dibuix sense paraules; del traç més underground, gruixut i fosc, a l’estil més caricaturesc o al dibuix realista. I, a més, convida a llegir la novel·la, que es pot trobar en l’edició de l’Albí.

                Comptar amb una col·lecció com Doble Tinta, capaç de fer prosperar projectes com aquests Cavalls salvatges, és, ara mateix, un luxe que contribueix, de manera brillant, a la normalització del català en un àmbit –el còmic— que habitualment bandeja aquesta llengua.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 d'octubre de 2021)

dimarts, 26 d’octubre de 2021

El peu al coll

 

La llei de l’audiovisual que es planteja d’aprovar el govern d’Espanya protegeix el castellà i escanya, encara una mica més, el català i la resta de llengües minoritzades de l’estat. L’avantprojecte margina la protecció de qualsevol llengua que no sigui la de Cervantes i la deixa en mans de les plataformes. El redactat és maliciós: el 51% del contingut de la televisió lineal, i el 30% del de les plataformes digitals, ha de ser de producció europea i, d’aquest, la meitat ha d’oferir-se en alguna de les llegües de l’estat. Deixa, doncs, la decisió en mans dels operadors, com si el gallec, el basc o el català sortissin en igualtat de condicions que el castellà. Quin cinisme! Per poc que fem memòria, és fàcil deduir com anirà tot plegat a partir d’ara: s’introduiran modificacions a la llei i repartiran algunes engrunes per afavorir la presència de les llengües minoritzades, però quedarà molt lluny de la protecció que necessitarien. Com sempre, se’ns pixaran a sobre i ens diran que plou. Està tot ben calculat. Ho saben fer perquè hi tenen experiència. Com quan, cada dos per tres, qüestionen el model d’immersió lingüística a les escoles (necessari, però insuficient per a la supervivència de la llengua) per, finalment, mantenir-lo i evitar que es vagi més enllà en la defensa i protecció del català. Com passa tantes vegades, ens tenen entretinguts defensant les molles, mentre hi ha qui es cruspeix el pastís sencer. L’estratègia és de manual: no et donen res, o fins i tot posen en dubte que et mereixis el poc que tens, per, després, quan et concedeixen qualsevol misèria, ho visquis com una victòria. El conflicte és desigual: hi ha qui defensa i protegeix una llengua poderosa i tothom ho troba natural, mentre hi ha qui intenta que la seva sobrevisqui i no sembla que ningú ho entengui. Els poderosos tenen un pastís suculent i n’estan gelosos. Tenen claríssima una veritat empírica que de vegades no tothom vol veure: una llengua només pot avançar si una altra recula. I no volen perdre ni un mil·límetre del seu espai, encara que tu t’hi juguis la supervivència. El català és com el nàufrag de s’aferra a un tros de fusta i, com a molt, li ofereixen un flotador. No s’ofegarà, però acabarà mort per la hipotèrmia. Com el moribund a qui li tenen el peu al coll, s’està asfixiant i l’agressor, amb un gest magnànim, afluixant una mica la pressió perquè l’altre amb prou feines pugui respirar, espera que des de terra encara li doni les gràcies.

La vitalitat del català no passa per un bon moment, especialment entre els joves: als patis de les escoles cada cop se sent menys, els referents audiovisuals pràcticament han desaparegut, a la universitat en baixa la presència i s’ha convertit en habitual que es facin en castellà assignatures que s’oferien en català... Si no ens treuen el peu del coll, o no ens en desempalleguem, les faves són comptades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'octubre de 2021)

L'exbisbe i l'escriptora

 

El bisbe de Solsona (que ara ja és exbisbe) s’ha enamorat. És humà i li ha passat com a tants altres humans al llarg de la història de la humanitat. Ha descobert (si no ho sabia) que el cor és voluble i la carn és feble. Què hi farem? No ens hauria de sorprendre, encara que la història d’amor la tingui amb una psicòloga amb dues criatures d’una relació anterior i no puguem evitar demanar-nos què n’hauria dit, ell mateix, de tot plegat, quan encara feia de bisbe. De religiosos que han penjat els hàbits perquè s’han enamorat tots en coneixem algun. De fet, potser no ens sorprendria tant, o manifestaríem la sorpresa d’una altra manera, si no fos que les manifestacions i les iniciatives episcopals de Xavier Novell com a bisbe molt sovint van estar marcades per la seva posició radicalment reaccionària davant de temes com l’homosexualitat, l’avortament o l’ús de preservatius. Quan va accedir a l’episcopat, molts vam pensar que un xicot tant jove en una posició tan alta dins l’escalafó eclesiàstic havia de pertànyer al sector més conservador de l’església, la qual cosa ens va anar confirmant ell mateix, al llarg del anys, amb els seus posicionaments. Ja passa, que, en determinats sectors, de vegades els més joves acostumen a ser els més carques. No em vull imaginar la decepció dels qui se l’havien cregut!

Es dona el cas que, a més de psicòloga, la companya de l’exbisbe ha publicat algunes novel·les, la temàtica de les quals no entraré a valorar, com tampoc la qualitat literària que puguin tenir, perquè no n’he llegit cap ni tinc intenció de fer-ho. De fet, com la majoria de mortals, fins que es va fer públic l’afer amb el bisbe ni tan sols n’havia sentit a parlar, i això que és d’un poble a tocar d’on visc i que molts dels meus amics i coneguts pertanyen al col·lectiu dels lletraferits. Cap d’ells tampoc no la coneixia. M’imagino que, com la majoria d’autors, fins ara no ha venut gaires llibres. Ara, però, hi ha qui diu que se’n farà un tip, que tothom voldrà llegir les seves novel·les. No ho crec pas. En realitat, vull pensar que els compradors de llibres, els lectors habituals, no acostumem a guiar-nos per criteris com el sensacionalisme mediàtic, a l’hora de passar per la llibreria. D’altra banda, els qui no llegeixen i, per tant, rarament compren llibres, no compto que comencin amb aquests. Si fos així, si els que vaticinen una carrera literària exitosa a la psicòloga escriptora tenen raó, els qui volem treure el cap en el panorama editorial i aspirem a tenir una mica d’èxit potser ens haurem de replantejar com encarem la promoció dels nostres llibres. Servidor n’ha publicat un no fa gaire. Si coneixeu algun bisbe, algun arxiprest o alguna mare superiora disponible, ja m’ho fareu saber. No se sap mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'octubre de 2021)

divendres, 15 d’octubre de 2021

Tocats, no enfonsats

 

                El Tocats de Lletra ha sobreviscut a la pandèmia i situa Manresa en una posició més que digna en el panorama de ciutats catalanes que acullen festivals de poesia. I n’hi ha una colla: Sant Cugat, Sant Feliu, Mora d’Ebre, Alella, Cardedeu o, naturalment, Barcelona, entre d’altres. Són espais de trobada entre lectors i autors de poesia, una oportunitat per submergir-se en la poesia dita, cantada, recitada... que és la seva forma natural. Són la prova que la poesia interessa o, si més no, que agrada sentir-la. Més que no pas llegir-la. Perquè si algú, després, amb pandèmia o sense, compra cap llibre de poemes, ja són figues d’un altre paner. De vegades sospito que hi ha més poetes que lectors de poesia. Sort n’hi ha, doncs, dels festivals com el Tocats de Lletra, que mantenen viva la flama lírica.

                I enguany torna el Tocats, la segona meitat d’octubre, en un format una mica menys ambiciós del que segurament es voldria (la pandèmia encara cueja), però amb propostes molt interessants. Més curt, però igualment intens. Al Tocats d’enguany, sota un epígraf tan inclusiu (quan es parla de poesia) com Fràgils, tindrem ocasió de veure i sentir mestres com Josep Vallverdú o Feliu Formosa; poetes consolidats com Manuel Forcano, Blanca Llum Vidal o Teresa Pascual; joves veus com Teresa Colom, Mireia Calafell o Pol Guasch; s’hi parlarà del gran Jordi Cussà en una conversa sobre la seva figura i la seva obra; vindran Bernardo Atxaga i Manuel Rivas... Una oportunitat per comprovar que els escriptors en general, i els poetes en particular, són gent de carn i ossos, encara que una mica més a prop que la resta de mortals de tocar el cel amb els dits i oferir-ne un tast a través de les paraules escrites i dites, la qual cosa no vol dir que visquin de l’aire (i per això no deixaré de recomanar la compra de llibres en general i de reculls de poemes en particular).

                Juntament amb el lliurament del Premi Amat-Piniella, que té lloc al febrer, el Tocats de Lletra és l’esdeveniment literari més important que es produeix a Manresa. Dues cites que els enamorats de la paraula, que som molts, no ens podem ni ens hauríem de perdre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2021)

Qui t'explicava contes?

 

Realisme o fantasia? No fa gaire, en la visita a un novel·lista veterà, bon amic, vam sortir a parlar de Rússia –ell és un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa. El meu amic va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agrada tant, perquè el troba un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. En el cas de la literatura infantil, per exemple, el més important no és el realisme de la història, perquè l’infant sap discriminar perfectament la realitat de la fantasia, sinó el missatge que hi ha al darrera, els valors que transmet o, senzillament, les emocions que desperta. Els animals, posem per cas, resulten atractius als infants i, per tant, són sovint una bona porta d’entrada a les històries, tant si enraonen com si no. Per rebatre’m l’argument, em va dir que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen de la panxa de l’animal. Llavors li vaig fer una pregunta que faig de vegades a la gent: qui t’explicava els contes, quan eres petit? Va quedar parat i va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig explicar la meva, d’experiència, i li vaig dir que jo, tot i haver crescut en una casa on no hi havia llibres, amb una família humil on els grans tot just havien anat a escola, vaig tenir la sort que de petit tenia qui m’explicava contes tot sovint i, a més, en sabia molts i ho feia molt bé: la tia Maria. Perquè per saber explicar bé una història no cal tenir estudis ni, necessàriament, una formació específica. I vaig confessar que la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir. Finalment, i una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser va influir en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de setembre de 2021)

diumenge, 19 de setembre de 2021

Centralisme metropolità

 La mort de Jordi Cussà ha revifat, en el sector literari, el debat sobre si algú que escriu i publica a les comarques interiors de Catalunya té les mateixes oportunitats que algú que ho fa des de Barcelona. Ara, per exemple, tothom reivindica l’obra de l’escriptor berguedà i es diria que tothom l’ha llegit, però la realitat és que l’èxit sempre el va esquivar, va publicar en moltes editorials i l’únic en qui sempre va trobar recer va ser en el seu amic, el també berguedà Jaume Huch, editor de l’Albí.

De la mateixa manera que el nacionalisme d’estat no es considera a si mateix nacionalista, el centralisme metropolità diu que no és centralista. De la mateixa manera que l’un accepta algunes particularitats “regionals” o “territorials” com a part integral de la gran nació, l’altre acostuma a prestar una atenció tangencial i condescendent quan la cultura procedeix de la “perifèria”. Com si les obres “importants” haguessin de sortir de l’entorn cultural i urbà barceloní, que és on (seguint aquest supòsit) hi ha els grans escriptors, les grans editorials i els mitjans de comunicació importants. La resta és folklore més o menys simpàtic. Si en l’àmbit esportiu, per exemple, el nacionalisme d’estat sempre repeteix allò que no s’ha de barrejar política i esport mentre les banderes estatals onegen en els Jocs Olímpics i els atletes s’hi emboliquen amb orgull, en l’àmbit literari el centralisme metropolità es reivindica com a nacional al mateix temps que ignora bona part del que no es produeix o no es publica a Barcelona.

En fi, el centralisme “no centralista” metropolità queda ben retratat sempre que parla (i se’n fa un tip) de les “comarques” o el “territori” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. Com si no existís el Barcelonès, com si la capital levités en una dimensió extraterrestre, o com si costés tant parlar del “país”. Com va deixar escrit el mateix Cussà: “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2021)

Nacionalisme no nacionalista

                 Ja sabem que quan el nacionalisme espanyol parla de nacionalisme es refereix a les aspiracions de les nacions sense estat que formen part del seu territori administratiu. Mai a ell mateix. Als nacionalistes de nacions amb estat propi no els cal reivindicar drets nacionals, perquè ja els tenen tots. En canvi, no suporten que ho facin aquells a qui consideren part integral de la seva gran nació, que és, per a ells, la millor del món. No entenen que algú reivindiqui particularitats culturals, que no vulgui formar part d’una idiosincràsia homogènia o que, directament, vulgui tenir dret a separar-se’n i formar un estat propi. Si som els millors, si la nostra llengua és la més eufònica, el nostre caràcter és el més alegre, les nostres tradicions són les més autèntiques i la nostra història és la més gloriosa... com pot ser que aquests vulguin drets lingüístics particulars i reivindiquin una cultura que no és la “comuna”? A tot estirar, accepten, amb condescendència, algunes particularitats “regionals” o “territorials”, que miren d’assimilar.

                Un dels exemples d’aquest “nacionalisme no nacionalista” el trobem en l’àmbit esportiu i l’hem viscut, per partida doble, aquest estiu, amb els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Un dels tics més habituals del nacionalista que abomina dels nacionalismes “regionals” o “territorials” és aquella afirmació segons la qual no s’ha de barrejar la política amb l’esport. La sentireu quan apareix un atleta català amb una senyera, quan es reivindica un Comitè Olímpic propi o quan les grades en un partit de futbol són plenes d’estelades. En canvi, ningú no aixeca el crit al cel pel fet que als Jocs Olímpics només s’hi pugui participar sota la bandera d’un estat i que en els tornejos internacionals de futbol les úniques seleccions no estatals que hi participen siguin les de nacions vinculades al Regne Unit, curiosament un dels pocs estats que ha permès un referèndum d’autodeterminació a una de les seves nacionalitats històriques.

                Una altra característica del nacionalisme no nacionalista de què parlem és afegir de manera sistemàtica l’adjectiu “espanyol” a qualsevol iniciativa exitosa de tipus cultural, esportiu, gastronòmic, econòmic o sanitari, vinculada amb algun d’aquests “territoris” susceptibles de no tenir prou afecció a l’espanyolitat. Així, quan un atleta català guanya una medalla passa a ser un atleta “espanyol” (curiosament, si perd, és possible que li respectin el gentilici “regional”), i, naturalment, la vacuna contra la covid que s’està assajant a Catalunya és una gran fita de la investigació científica “espanyola”. Però, és clar, els nacionalistes som els altres, fins i tot aquells que no pensem pas que vivim a la millor nació del món i, simplement, voldríem viure a la nostra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de setembre de 2021)

dimecres, 1 de setembre de 2021

Ulleres de sol

 

               A l’estiu tothom s’amaga al darrer d’unes ulleres de sol. Hi ha qui en porta tot l’any, que se les posa tan bon punt apunta un raig de llum per entremig dels núvols. Hi ha qui, fins i tot, en porta en espais tancats o quan el cel està tapat. Hi ha qui, en canvi, en porta sobretot a les vacances, perquè és un complement que combina amb la tovallola i el para-sol. Hi ha qui, d’altra banda, se les posa tan sols per conduir, perquè el sol enlluerna, sobretot quan ve de cara. També hi ha, és clar, qui n’ha de dur per qüestions de salut. I, finalment, hi ha qui no en porta mai.



               El darrer grup no és pas el més nombrós, però és el meu i em disposo a proclamar que el dia del judici és l’únic grup que se salvarà de cremar com lluquet a l’Infern. Ho confesso: no he suportat mai les ulleres de sol i em refio poc dels qui en porteu. Reconec que de jove n’havia intentat dur, perquè això d’amagar els ulls darrere d’un vidre pintat et feia semblar txatxi. Com més opac era el vidre, més interessant et senties. Fins que un de la colla va aparèixer amb unes ulleres amb el vidre de mirall i tots vam flipar tant que es va convertir automàticament en el líder indiscutible. En duien les estrelles del rock, els famosos de Hollywood, els porretes que volien dissimular la vermellor dels ulls i els paios més autèntics i simpàtics del panorama mediàtic: els Blues Brothers, el Travolta, el Lou Reed, l’Elton John... Jo me les posava i, al cap de cinc minuts, me les havia de treure o tirar-les cap amunt, fent visera. El cas és que m’agrada veure les coses tal com són, i un filtre que les enfosqueixi el cervell me l’interpreta com una estafa per als ulls. Perquè, no ens enganyem, amb ulleres de sol els colors s’atenuen o, directament, desapareixen. Viatjar a l’altre cap de món i mirar-ho tot a través d’unes ulleres de sol em sembla un despropòsit. Hi ha milions de turistes que, al llarg dels anys, no han vist la llum sobre el Taj Mahal o els canals de Venècia, que han vist les platges de Tailàndia com si sempre estigués núvol, que no han apreciat els colors de les espècies en un mercat d’Istambul i el verd dels boscos pirinencs s’ha convertit en un indefinit color merda d’oca... Mireu què us dic: fins i tot crec que conduir amb ulleres de sol està sobrevalorat. Amb ulleres fosques el sol de cara no molesta tant, és cert, però no hi veus pas amb més nitidesa i, en canvi, hi veus menys!

               Digueu, doncs, el que vulgueu. A mi no em convencereu i us tinc a tots ben calats: porteu ulleres de sol no pas per comoditat, sinó perquè us agrada presumir, per fer-vos els interessants o per amagar l’espill de l’ànima que són els ulls. Confesseu i ja veureu com les dureu amb la consciència més tranquil·la.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'agost de 2021)

dijous, 19 d’agost de 2021

Molt soroll per no res

                Els humans tenim una capacitat innata per mostrar-nos experts en temes que no dominem en absolut. La majoria de catalans, per exemple, portem a dintre, com a mínim, un meteoròleg, un filòleg i un sanitari. I des que tenim les plataformes per pontificar més enllà dels nostres cercles reduïts, n’hi ha una bona colla que no perden pistonada i –amb un discurs mediocre, gens contrastat i de criteri dubtós— es dediquen a omplir les xarxes amb les seves opinions i lliçons d’expert de pa sucat amb oli. Twitter, en aquest sentit, és el terreny on el personal més s’esplaia. El piulador compulsiu és capaç d’explicar als bombers com s’ha d’encarar l’extinció d’un incendi, de projectar la planificació urbanística d’una ciutat, de decidir com cal portar una granja sense haver-ne visitat mai cap, de trasmudar-se en dialectòleg i fer una enquesta pseudofilològica sobre qui ha sentit mai una paraula prou corrent i normativa o una frase feta que en realitat és prou viva. “Ho heu sentit mai?”, “Ho dieu?”, pregunten, de bona fe, com si el fet de conèixer-la i usar-la els convertís en deixebles avantatjats de Joan Coromines. El món sanitari, per exemple, que ja tenia una legió d’opinadors de patacada, amb la pandèmia s’ha convertit en un sector del qual tothom és un expert. Cada cop que s’ha hagut d’aplicar una mesura restrictiva, o bé quan les mesures s’han aixecat, o quan es parla de la gestió dels hospitals o del calendari de vacunació... resulta que tothom sap què s’hauria d’haver fet i poques vegades coincideix amb el que s’ha fet en realitat.



               Tot és criticable, naturalment. I sort n’hi ha que tenim llibertat per opinar sobre el tema que ens vingui de gust i dir el que ens surti dels pebrots. Però una cosa és poder dir-ho i l’altra és fer-ho sempre, amb tot, i amb aquella seguretat i alegria. I una cosa és posar-te en evidència entre els qui et coneixen i saben fins on han de fer cas d’allò que dius, i l’altra és abocar al món una opinió gens fonamentada com si fos la d’un especialista en el sexe dels àngels. Personalment, em molesta el to alliçonador en general, però el respecto quan el qui prova d’alliçonar-me ho fa des d’un coneixement prou sòlid. El problema és que les xarxes han donat veu a un exèrcit de mestretites que, sense gaire més criteri que l’infós per una experiència circumstancial, per una lectura esbiaixada, per una impressió parcial o per la inspiració divina, volen donar lliçons de llengua als filòlegs, de gestió sanitària als metges i, naturalment, de pedagogia als mestres. Està molt bé que parli qui té coses a dir, però en general s’hi guanyaria molt (viuríem en un món menys sorollós) si una part dels qui no callen aprenguessin a mossegar-se la llengua quan, en realitat, no tenen res interessant a dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'agost de 2021)

dimecres, 11 d’agost de 2021

Ai, la llengua!

                Un estudi recent de la Plataforma per la Llengua encarregat per l’Ajuntament de Valls determina que un 60% de les converses als patis dels instituts públics del municipi són en castellà. Sospito que a Manresa, amb un perfil sociolingüístic que deu ser una mica menys favorable al català que el de la capital de l’Alt Camp, un estudi com aquest donaria uns resultats encara més decebedors en relació a l’ús que en fan els joves o, si més no, similars i, per tant, decebedors malgrat tot. Que els joves parlin poc en català entre ells és un dels indicadors més alarmants per al futur d’una llengua i tots n’intuïm alguns motius (els models de les xarxes socials hi deuen tenir alguna cosa a veure), però gairebé ningú (ni particulars, ni administracions) no fa res per canviar-ho.

A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix la tesi que, si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. Junyent aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. La situació, doncs, si tenim en compte l’actitud lingüística dels joves, és veritablement crítica.

               En aquest context, quan som a les portes d’una situació de no retorn, és especialment preocupant que, més enllà d’alguna vaguetat per quedar bé, la llengua no figuri al programa de cap partit ni a l’agenda de cap govern. Si continuem així, aviat ja no caldrà fer polítiques de normalització del català, sinó de simple preservació per evitar-ne l’extinció definitiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2021)