Difondre Amat-Piniella

 Gràcies al suport i la gestió d’Espais Escrits, una associació que aglutina les institucions (fundacions, ajuntaments, biblioteques, etc) que vetllen i promouen la lectura i els estudis dels clàssics catalans, he tingut ocasió de passejar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella per un parell de clubs de lectura que llegien KL Reich, i m’agradaria compartir quatre constatacions derivades d’una experiència que tant de bo fos més freqüent:

1-Hi ha clàssics com Moncada, Bertrana, Víctor Català, Pedrolo, Roig o Rodoreda que són habituals en els clubs de lectura. En canvi, Amat-Piniella hi té molt poca presència.

2-KL Reich no és una lectura amable, retrata una realitat històrica de trist record (els camps d’extermini nazi) i això genera molta prevenció als participants de clubs de lectura que busquen sobretot una estona agradable entre les pàgines d’un llibre i en la posterior experiència compartida.

3-Després de llegir la novel·la d’Amat-Piniella, però, aquells lectors que, en conèixer la duresa de la temàtica, havien tingut la temptació de fer-se enrere, valoren molt positivament l’esforç lector, perquè és imprescindible que coneguem fins on pot degradar-se la naturalesa humana, perquè al capdavall el text llença un missatge d’esperança, perquè el valor literari és inqüestionable i perquè descobreixen que KL Reich és un document literari únic no tan sols en la literatura catalana sinó en la literatura universal.

4-Joaquim Amat-Piniella és un autor massa desconegut. Al Bages el tenim més o menys present (el Premi, el conjunt escultòric davant del Casino, les sortides a Mauthausen dels instituts de Manresa...), però fora d’aquest àmbit més proper costa de trobar algú que l’hagi llegit. Cap dels lectors que formaven part dels clubs que he visitat n’havia sentit a parlar, i els organitzadors el descobrien just en fer la tria i gràcies, doncs, a Espais Escrits.

Tinc la sensació que la revifada que va viure l’obra d’Amat el 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement (edicions i reedicions, homenatges, traduccions, lectures prescriptives a batxillerat...), no ha tingut continuïtat. I és una llàstima.

(El Pou de la gallina, setembre 2026)

70 anys de prosa

 Per a molts, Josep Ruaix Vinyet és un dels autors de referència en l’àmbit de l’ensenyament i estudi de la llengua catalana. Per a alguns, és el rector de Calders. Més enllà d’aquestes dues facetes, però, Ruaix és un d’aquells intel·lectuals amb vocació humanista que ha deixat constància dels seus interessos, pensaments, inquietuds, dèries, creences i coneixements en una formidable quantitat de textos, bona part dels quals ara recull, amb l’editorial Claret, en el volum Prosa completa (1955-2025), un llibre que no cal llegir complet, perquè, com el mateix autor preveu en el pròleg, els lectors faran la seva selecció i «segons els interessos de cadascú, dedicaran més atenció a segons quins temes i en passaran per alt d’altres», però que val la pena fullejar i deixar-se endur per l’interès intermitent, perquè ofereix la possibilitat de conèixer d’una manera força completa la personalitat i la dimensió intel·lectual del creador d’aquella popular col·lecció de manuals de llengua titulada El català en fitxes que molts encara conservem com un tresor.

Fa tot just dos anys, Ruaix publicava la seva Poesia completa (1957-2023), i l’any passat va publicar el recull Entorn de llibres (pròlegs, ressenyes, presentacions). Amb Prosa completa (1955-2025), doncs, culmina el projecte de deixar constància del que ha escrit al llarg de set dècades. Són textos que havien aparegut en publicacions moianeses com La Tosca o Modilianum, en revistes com Llengua Nacional, Catalunya Cristiana o Oriflama, o en el Full Diocesà de Vic-Solsona.

Hi descobrim un home profundament compromès amb la llengua, la nació, la cultura i la fe cristiana. Anem de les observacions ingènues dels primers textos escrits com a treballs escolars, fins a les reflexions transcendentals de la maduresa, passant per la presa de consciència moral que mostren alguns escrits de l’època de la transició; dels articles que retraten la Itàlia dels anys 60 fins a un estudi local sobre els sobrenoms de Moià. El conjunt és un calidoscopi de proses que componen una mena d’autobiografia física i intel·lectual de qui va ser Premi Bages de Cultura l’any 1998, quan encara no existia oficialment la comarca de Moianès.

(El Pou de la gallina, juliol 2026)

Maldat

 És cert que, per entendre’ls, sempre cal contextualitzar els actes dels humans. El context ajuda, sovint, a explicar per què passen algunes coses, tant les bones com les dolentes. L’entorn d’un infant, per exemple, condiciona el seu comportament, per bé o per mal, de la mateixa manera que el context polític i administratiu pot condicionar els actes d’un adult. Això està estudiat i analitzat i no crec que ningú pugui posar-ho en dubte.

La filosofia moderna s’ha dedicat profusament –sobretot després d’Auschwitz i l’Holocaust— a buscar l’origen del mal, a pensar com és possible que persones mediocres i aparentment inofensives (o, fins i tot, persones amb un cert refinament cultural i remarcable sensibilitat artística), han arribat a permetre, a propiciar i a cometre crims atroços. Hannah Arendt, per exemple, parlava de la «banalitat del mal» per referir-se a les atrocitats que pot perpetrar un individu gris, sense cap patologia psicològica, quan segueix un corrent, acata unes ordres i no reflexiona. Arendt, que va formular aquest concepte arran del judici al criminal nazi Adolf Eichman, un dels principals executors de la maquinària burocràtica que tenia com a objectiu allò que van anomenar «la solució final» (exterminar sistemàticament els jueus d’Europa), no pretenia pas justificar-ne els actes abominables, ni de bon tros, sinó analitzar la condició humana i valorar si la maldat intrínseca pot aflorar en qualsevol persona que, en un context dominat pel totalitarisme, la burocràcia impersonal i l’aïllament social, no participa del pensament crític.

Em temo que en aquest Occident que presumeix de ser civilitzat vivim, ara mateix, un moment propici a la germinació de la maldat. Algunes pors socials, els discursos d’odi oportunistes i la gestió tímida amb què es combaten hi contribueixen. L’expansió de l’extrema dreta n’és un símptoma clar. I les xarxes socials ens en donen pistes alarmants: notícies falses que s’escampen per crear estats d’ànim a favor o en contra de determinats col·lectius, difusió d’imatges amb l’únic objectiu d’estendre la por, discursos populistes destinats a captar l’atenció dels qui necessiten sentir que formen part d’alguna cosa... Sense estar tipificades com a delicte, aquesta mena d’accions provenen del mateix racó de la nostra naturalesa d’on prové la maldat. Algú que, per exemple, assisteix a una humiliació (una pallissa, una broma de mal gust o un escarni verbal) i, en comptes d’ajudar la víctima o, simplement, mirar de posar pau, treu el mòbil i es posa a gravar-ho per, després, compartir-ho a les xarxes, em sembla una persona que actua amb una dosi de maldat molt similar a la de l’abusador que perpetra la humiliació. I això passa, a prop nostre, cada dia.

(Lectura, Segre, 30 d'agost de 2026)

Gestos

 Els nostres gestos diuen molt de nosaltres. Ens delaten i, sovint, fan aflorar allò que s’amaga al subconscient.

Us heu fixat que molts governants, quan es fan fotos amb altres mandataris, surten sovint amb les mans entrellaçades sota el ventre, com si es protegissin els genitals? És un gest semblant al dels futbolistes quan es posen en una barrera just abans que l’oponent xuti una falta, però en aquell cas la protecció física és necessària, perquè un cop de pilota en aquella zona podria causar estralls irreversibles.

Posar els braços com a barrera és un gest corrent en la vida quotidiana. Creuem els braços perquè allò que ens diuen no ens convenç o no ens agrada, els creuem per distanciar-nos de l’interlocutor i, si allò que estem sentint ens treu de polleguera, no tan sols els creuem sinó que, a més, tanquem els punys. És cert que també els creuem quan tenim fred, però això seria una altre tema. De la mateixa manera, passejar amb els braços al darrere, amb les mans enllaçades, és un símptoma d’anar segur per la vida, amb tota la part frontal al descobert, sense por.

Es veu que hi ha estudis que demostren la importància de relaxar tensions per augmentar la receptivitat. Allan Pease (Body Language, 1981) explica que es van agafar dos grups d’estudiants que havien d’assistir a unes conferències; a uns se’ls va demanar que escoltessin amb els braços plegats i als altres que no encreuessin braços ni cames. Els resultats demostraven que el grup dels braços creuats va retenir i aprendre un trenta-vuit per cent menys d’informació que l’altre i, a sobre, tenien una opinió més crítica de l’orador.

Els adults hem après a controlar una mica els gestos que ens delaten, però n’hi ha que surten de forma inconscient: per exemple, quan ens tapem la boca amb la mà mentre diem o sentim una mentida. De vegades, si sabem dissimular una mica, reduïm el gest i només ens toquem el nas. I què me’n dieu de com creuem les cames quan ens asseiem? N’hi ha que seuen eixarrancats, que és un dels gestos més arrogants de poder, però la majoria creuem les cames quan seiem davant d’algú, i les mantenim així fins que no s’estableix un clima de confiança.

Els bons venedors saben que no encolomaran el seu producte a un client que els escolta amb les cames i els braços plegats. Per tant, hauran de crear un clima propici i esperar que el client es relaxi abans de passar a l’acció i fer l’oferta. Amb l’arribada de la IA han arribat també programes que, a través d’una càmera, descodifiquen els gestos d’un auditori i valoren l’interès que desperta una xerrada, una classe o una presentació. Us imagineu una d’aquestes càmeres a l’aula, amb el professor obligat a tenir sempre els alumnes en actitud de passar-s’ho bé? Temps al temps.

(Lectura, Segre, 16 d'agost de 2026)

Colònies per pebrots

 El clam d’alarma dels docents i l’onada de protestes que hi va associada no s’han acabat. La majoria de mestres i professors han manifestat que no en tenen prou amb una millora de sou, que al setembre continuaran lluitant per poder treballar amb dignitat i per la millora estructural d’un sistema educatiu que té moltes mancances i que desemboca en uns resultats que no agraden a ningú.

Una de les mesures de protesta més controvertides (i potser, per això mateix, més justificades i efectives) ha estat la d’aturar, si no hi ha un acord, les sortides i activitats fora dels centres, la qual cosa inclou, naturalment, les colònies. Ara mateix, moltes cases de colònies no tenen estades reservades per al curs vinent i això, naturalment, té ben espantats els qui treballen en aquest sector, des de propietaris fins a monitors. És lògic. A ningú no li agrada la incertesa laboral i és natural, doncs, que posin el crit al cel. L’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya, a través del seu vicepresident, Werner Estellé, s’ha despenjat amb una proposta per solucionar el (seu) problema. La proposta no ha estat, però, pressionar el Govern perquè avanci en les negociacions amb els docents, sinó pressionar-lo perquè el Departament d’Educació estableixi les estades de colònies com a activitat curricular, amb la qual cosa les colònies passarien a ser obligatòries. En resum: com que veiem perillar el negoci, anem a blindar-lo a costa dels clients. Si el client està obligat a venir, el negoci anirà sobre rodes. Caram! No és pas un mal plantejament.

Em sembla que el Govern encara no ha captat la dimensió i la profunditat de les protestes dels docents, que estan demostrant que valoren tant o més la dignitat que el sou. Però no tinc clar, tampoc, que a l’ACCAC hagin valorat amb prou serenitat l’abast de la seva proposta. No sé si s’han plantejat que fins ara sempre han tingut els claustres d’escoles i instituts al seu favor, perquè, sense que formi part de cap currículum, els docents catalans tenim molt clars els beneficis socials i pedagògics de portar els alumnes de colònies i és per això que a tots els centres se’n programen i, quan se superi la crisi actual en el sector educatiu, se’n tornaran a programar. Si ho haguessin valorat prou potser no serien tan agosarats, perquè la proposta d’obligar els docents a portar els alumnes de colònies (la qual cosa dubto que tingui recorregut, perquè no crec que sigui prou justificable des del punt de vista curricular) se m’acut que pot generar un sentiment de rebuig entre els qui són, pel que es veu, els seus principals clients.

I si la jugada els surt bé, quins seran els següents a voler blindar el negoci? Les granges escola? Les agències de viatges? Les pistes d’esquí? L’Aquarium? PortAventura?

(Lectura, Segre, 2 d'agost de 2026)

Una edat difícil

 Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents (abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes) a un altre en què l’adolescent és el centre de l’univers. El món audiovisual, per descomptat, també s’ha interessat per analitzar aquesta etapa de la vida i els darrers anys hem vist estrenes que ens han posat la pell de gallina, per la qualitat artística del producte, però sobretot per la capacitat de fer obrir els ulls a tots aquells progenitors que algun cop hem afirmat, convençuts, que «el meu fill no diu mentides».

Si l’any passat va arribar a les plataformes la minisèrie britànica Adolescence, un prodigi tècnic i d’interpretació que posava el focus en allò que els pares no sabem (ni sospitem) dels nostres fills adolescents, enguany hem assistit a l’estrena d’una sèrie nostrada, Pubertat, produïda pel 3Cat i dirigida i protagonitzada per Letícia Dolera, que fa un reflexió propera, colpidora i emotiva sobre l’adolescència i la responsabilitat en un entorn aparentment segur. Pubertat no té la potència visual ni l’ambició formal d’Adolescence, i tampoc no és tan devastadora com la sèrie britànica, però el missatge és similar i en dona una versió que resultarà molt més propera al públic de casa nostra. La sèrie de Dolera, tot i que de vegades fa la sensació que vol tocar massa subtemes, té prou matisos, complexitat i profunditat, així com una aposta visual ben treballada i ben resolta, per considerar-la remarcable i altament recomanable.

La trama gira al voltant d’una denúncia per agressió sexual en una comunitat petita que manté les tradicions populars, en un entorn molt vinculat al món casteller i durant la revetlla de Sant Joan. Tant la víctima com els tres acusats, vinculats a la colla castellera del poble, tenen entre 13 i 14 anys. Més enllà de l’abast de l’agressió, el que viuran tots els protagonistes, joves i adults, els enfrontarà a les seves interioritats, a la pròpia sexualitat, a les pròpies pors, als propis fantasmes del passat i del futur. I els castells, presents al llarg de tota la sèrie, s’erigeixen en una metàfora impecable de la força col·lectiva, de com una comunitat s’uneix, trontolla, s’ensorra, es torna a aixecar i, fent pinya, arriba més amunt que mai. Perquè, com diuen els entesos, per fer un castell cal anul·lar la pròpia individualitat, deixar de banda interessos, ambicions personals i ideologia, i sentir-se part del tot.

La ficció contribueix, sovint, a fer-nos descobrir aspectes que desconeixem de la realitat que ens envolta. Només això ja en justifica l’existència. Si teniu fills adolescents, és gairebé obligatori que us mireu els sis capítols de Pubertat.

(Lectura, Segre, 19 de juliol de 2026)

Futbol i identitat

 La història ha fet que els referents identitaris dels catalans siguin volubles i contradictoris. Estem acostumats a la derrota, la qual cosa no vol dir que no ens agradi guanyar. Per això, com que no podem participar en el mundial de futbol amb selecció pròpia, molts decideixen donar suport a la selecció on juguen els futbolistes catalans, l’espanyola, coneguda popularment com «la roja», que, a més, des que el 2010 va endur-se la copa de món, és sempre un dels conjunts favorits. Cada quatre anys, «la roja» està de moda entre nosaltres i molts catalans que no se’n senten somien en repetir les celebracions del 2010 al crit desacomplexat de «Yo soy español, español, español!». I molts dels que sí que se’n senten, per conservar tranquil·la la consciència mentre aplaudeixen els gols d’Espanya, durant unes setmanes apel·len a la convivència, a la grandesa del futbol i a no barrejar esport amb política. És clar que sí! Com si agrupar jugadors per estats no fos, d’entrada, una organització política de l’esport. Com si la «marca España» no hagués acumulat una popularitat insospitada gràcies a les victòries de la «selección nacional». Com si els governs no aprofitessin les seleccions com a arma de propaganda. A qui no li agrada sentir-se part del projecte guanyador? S’ha de tenir molta força de voluntat, i certa integritat ideològica, per decidir que no, que el projecte futbolístic de la selecció espanyola no t’interessa perquè va associat a un projecte polític que impedeix la materialització del que alguns defensem: una Catalunya sobirana i uns Països Catalans amb una identitat històrica i cultural compartida.

No tinc res contra els espanyols (si més no, contra la majoria), però sí contra Espanya, o contra la idea d’Espanya que ens imposen, perquè m’impedeix existir. I això estic convençut que no em converteix en hispanòfob, com sí que són catalanòfobs tots aquells que, des de la superioritat que els atorga la pertinença identitària a l’estat poderós, comencen dient que els encanta Catalunya i acaben menyspreant els catalans que no pensen com ells.

Doncs no. Jo no vull que la «roja» guanyi el mundial i em costa d’entendre com és que hi ha tants catalans que sí que ho volen. La selecció espanyola de futbol (com qualsevol altra selecció de les que competeixen) és un referent identitari molt potent, perquè les victòries esportives de les seleccions, no ens enganyem, són victòries nacionals, absolutament polítiques, que aviven el sentiment patriòtic dels seguidors. I no m’agrada veure com molts dels meus conciutadans, gens suspectes d’abraçar d’entrada el patriotisme hispànic, acaben celebrant i sentint-se orgullosos de les victòries d’Espanya, envoltats de «rojigualdes» i corejant càntics d’orgull espanyolista.

(Lectura, Segre, 5 de juliol de 2026)

Bilingüisme fals

 Soc partidari de mantenir la meva llengua sempre que sigui possible i no tinc per costum parlar en castellà. Tot i així, el sé parlar amb fluïdesa i considero que és molt millor que el català que exhibeixen la majoria de castellanoparlants. ¿Com és, però, que quan algú parla castellà amb accent català sempre hi ha qui se’n riu o s’indigna i, en canvi, quan és a la inversa, quan un castellanoparlant s’atreveix a parlar en català, tothom ho accepta amb naturalitat i més aviat rep elogis i gratitud per l’esforç? Fins i tot, hi ha qui convida l’interlocutor a mantenir-se en castellà perquè no fos cas que s’hagi d’esforçar massa i ja la canviaré jo, la llengua, perquè en castellano ya nos entedemos todos, faltaría más? Diuen, aquests que es mostren tan amables, que és una qüestió d’educació, que en una societat bilingüe no ens ha de fer res canviar de llengua sempre que convingui. El cas, però, és que sempre som els mateixos, els qui se suposa que hem de canviar, perquè, no ens enganyem: no vivim pas en una comunitat bilingüe. A casa nostra ens podem trobar, fins i tot, amb un nombre important de poliglotes que, a la pràctica, s’expressen sempre en castellà.

Fixeu-vos què passa en la majoria de comerços, sobretot a les ciutats. Tots els clients castellanoparlants tenen garantit que seran atesos en castellà. Tots! En canvi, els catalanoparlants sovint som atesos en castellà i, tot sovint, l’hem d’acabar parlant nosaltres si volem que ens entenguin. Estic segur que en la major part d’empreses del país, quan han de contractar algú que ha de treballar de cara al públic, la consigna que se li transmet és que, sempre que sigui possible, el treballador s’adreci a cada client en la seva llengua. A la pràctica, però, això es tradueix, en la majoria de comerços, que cal parlar en castellà als castellanoparlants i en la llengua que puguis o vulguis als catalanoparlants i, en cas de dubte, millor que utilitzis el castellà per defecte, no fos cas que s’enfadés algú.

Per poc que tingueu cap interès a no deixar morir la llengua catalana, feu la prova, sisplau: mantingueu, amb un somriure si la situació ho permet, el català quan se us adrecin en castellà. Penseu que la majoria de persones amb qui parlareu fa molts anys que viuen aquí i, si són joves, han estat escolaritzades en català. Veureu com, en més d’una ocasió i potser després d’un moment de certa incomoditat, l’interlocutor canvia de llengua i acabeu la conversa en català.

El bilingüisme és fals, a casa nostra, perquè conviuen una llengua poderosa i una de minoritzada. I ja ho diu Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.

(Lectura, Segre, 21 de juny de 2026)

Docents en lluita

 Mestres i professors hem ocupat portades i hem encapçalat butlletins de notícies els darrers mesos. Després de molts anys de queixes amb la boca petita, de crits d’alerta moderats i d’anar posant pedaços a una realitat cada vegada més complexa de gestionar, hem dit prou i hem demostrat que estem disposats a elevar el grau de la queixa fins on feia molt de temps que no s’arribava. Més enllà de les consignes de protesta, el que llancem és un clam desesperat d’alarma. La diversitat i la inclusió, que tan bé queden sobre el paper, esdevenen inassumibles en aules massificades on s’apleguen alumnes amb necessitats cada dia més variades. I això sense comptar la precarietat del suport psicopedagògic, l’allau burocràtica sense precedents i uns sous frenats que ens han abocat a una pèrdua important de poder adquisitiu.

Un servidor amb prou feines podrà gaudir, com a docent, de les millores que puguin arribar –si arriben— després de la negociació amb un Departament d’Educació que creia haver tancat un acord històric pactant quatre engrunes amb un parell de sindicats minoritaris dins del sector. Tot i així, he participat en les protestes i les vagues que s’han convocat fins ara, i, si cal, continuaré participant-hi, perquè els meus companys més joves es mereixen treballar en millors condicions i, sobretot, perquè les millores en el sistema haurien de repercutir en la millora d’uns resultats, acadèmics i socials, que afecten tothom.

A l’altra banda, però, es minimitza i es menysprea el clam desesperat dels qui assistim, dia rere dia, a la degradació del sistema educatiu, com si no se’n volguessin veure les conseqüències. Podria pensar que «ja s’ho faran», que a la meva edat això ja no va amb mi. Però després de més de trenta anys de dedicació vocacional i apassionada a la docència em nego a quedar-me de braços plegats davant d’aquesta realitat i, quan d’aquí a uns anys ho deixi enrere, m’agradaria veure que hi ha hagut canvis i que la cosa ha començat a remuntar.

Fa noranta anys, la guerra civil i la victòria feixista van estroncar la voluntat del govern republicà de dignificar la societat amb inversions sense precedents en l’àmbit educatiu. Es volia regenerar un país per mitjà de l’escola i es van executar projectes importants, des de la construcció d’escoles i instituts o la baixada de ràtios en els centres públics (els religiosos oferien condicions més òptimes a qui se les podia pagar), fins a l’augment de la plantilla o la formació dels mestres en les tendències pedagògiques modernes vinculades a l’aprenentatge significatiu. Ara el feixisme també treu el cap arreu on pot, però de moment els qui tenen la paella pel mànec es defineixen com a demòcrates i progressistes. Caldrà veure fins a quin punt creuen en allò que diuen.

(Lectura, Segre, 7 de juny de 2026)

Descoordinats

 Els meus alumnes de segon de batxillerat aviat faran les PAU (Proves d’Accés a la Universitat) i a hores d’ara estan nerviosos. Molts les aprovaran sense massa esforç, perquè no necessiten notes altes i han aprofitat el curs. Alguns, en canvi, necessitaran moltes hores d’estudi per preparar-les, perquè no han acabat el curs prou preparats o perquè necessiten notes altes per accedir a la carrera que desitgen. Els qui volen fer medicina, per exemple, saben que ho tenen complicat, perquè per entrar els demanen un resultat estratosfèric. En canvi, els qui volen fer magisteri o educació infantil podran accedir als estudis universitaris amb una nota de tall prou raonable. Aquests, però, ja van haver de fer les PAP (Proves d’Aptitud Pedagògica) el passat 11 d’abril.

Els futurs mestres i professors, a més, saben que per exercir la docència necessitaran, més d’hora que tard, el certificat de nivell superior de català, el C2, i que potser mai no estaran en tan bones condicions com ara –amb els coneixements de la secundària postobligatòria encara frescos— per treure-se’l.

Si tenim en compte que a Catalunya tant les PAU com les PAP les organitza l’Oficina d’Accès a la Universitat, que depèn de la Generalitat, i que les proves del C2 més descentralitzades i econòmiques són les que convoca la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat (DGPL), semblaria lògic que els diferents departaments de l’administració pública es posessin d’acord per facilitar que un estudiant que vulgui dedicar-se a la docència pugui fer les tres proves al llarg del curs. Però resulta que l’11 d’abril, el mateix dia que feien les PAP, es va convocar la prova de la DPLG per obtenir el C2, la qual cosa feia impossible presentar-se a les dues proves. És cert que les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) també convoquen proves del C2, però, a part de ser una opció força més cara, les fan el 28 de maig, quan els alumnes de segon de batxillerat ja només pensen en les PAU, que són al cap d’una setmana. I és cert, també, que algunes universitats ofereixen la possibilitat de fer la prova del C2, però no està pensada per a alumnes externs.

En resum, que, tot i dependre de la Generalitat, enguany ha estat impossible que un estudiant de batxillerat, a banda de fer les PAP i les PAU, imprescindibles per accedir a qualsevol carrera vinculada a l’educació, pogués, a més a més, treure’s el C2, que un dia necessitarà i que potser mai no estarà tan preparat com ara per treure’s. Només hauria calgut que les proves del DGPL o les PAP s’haguessin fet una setmana abans o una setmana després. Es veu, però, que coordinar-se i quadrar calendaris entre diferents departaments d’una mateixa administració deu ser massa difícil. I així anem.

(Lectura, Segre, 24 de maig de 2026)