dijous, 12 de maig de 2022

Optimisme

 

Reconec que, quan es tracta d’augurar quin futur espera a la llengua catalana, veient els estudis i les gràfiques que circulen i parant l’orella al carrer, acostumo a arrenglerar-me amb els que ho veuen tot plegat més aviat negre. No soc de fer vaticinis apocalíptics ni d’aventurar una data de defunció per a la nostra llengua, però interpreto els indicis com a poc esperançadors: el català cada cop es parla menys entre els joves, han desaparegut els referents mediàtics, les interferències del castellà van en augment i els qui mantenim el català quan parlem amb un castellanoparlant tinc la sensació que continuem sent una minoria resistent.



És potser per no caure en la desolació tremendista que em vaig imposar la lectura de Prou catastrofismes lingüístics (Destino), de l’Enric Gomà, que és un lingüista que es mereix el meu respecte. Més que optimista, Gomà es mostra esperançat. Trenca alguns tòpics del pessimisme imperant (sovint benintencionat) en relació a l’ús i la qualitat de la llengua, com aquell que diu que a Barcelona no es parla en català, o el que s’entesta a considerar que el català es troba en una situació d’emergència, el que assegura que «el català es parlava bé abans» o que «abans se sentia més català», o el que diu que el català de TV3 assenyala el camí de l’extinció, i arremet contra la «brigada melancòlica» (nascuda l’any 1979 amb el famós i respectat manifest d’Els Marges) i contra els puristes obsessionats amb la genuïnitat que no admeten, ja no l’error, sinó l’evolució de la llengua.

Al capdavall, potser la situació no és tan esperançadora com es pinta a Prou catastrofismes lingüístics, però potser tampoc no és tan alarmant ni tan definitiva com la consideren altres. Tant per tant, val la pena que tinguem en compte la visió de Gomà, que reconeix que encara cal picar molta pedra («cal lluitar-hi amb intel·ligència, pressupost i poder, a més a més de voluntat»), però assegura, amb tota la raó, que si hi ha una cosa inqüestionable és que amb el catastrofisme, l’alarma, la nostàlgia, el victimisme i el lament constant, no salvarem res, perquè el català necessita nous parlants i «ningú no es vol incorporar a una llengua que llangueix».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2022)

Abantisme

 

«Abans el menjar era més saborós», «Abans la gent era més educada», «Abans els joves tractaven els adults amb més respecte», «Abans es llegia més», «Abans es parlava més català i es parlava millor», «Abans, a l’escola, s’estudiaven les comarques i els països», «Abans els electrodomèstics duraven més», «Abans no hi havia tantes malalties», «Abans tothom parlava a base de refranys i frases fetes», «Abans els fills feien més cas als pares», «Abans tot era molt més barat», «Abans, si el mestre et clavava un mastegot, a casa te’n fotien un altre perquè alguna cosa devies haver fet». Si fem cas d’aquest rosari d’afirmacions (que podem sentir al carrer, a la carnisseria, a la sobretaula de diumenge, o bé llegir a les xarxes amb certa freqüència), abans el món era un autèntic paradís on tothom era noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. «Cualquier tiempo pasado fue mejor», proclamava Manrique en el seu vers més famós. Però el mateix poeta castellà feia precedir aquesta afirmació d’un «a nuestro parecer» que és clau, perquè vincula aquesta manera de mirar el passat més a un sentiment nostàlgic que no pas a una percepció real.

No sé si, ben mirat, es té prou en compte que abans es passava més gana, que la societat es regia per un masclisme estructural, que pocs joves tenien la possibilitat d’anar a la universitat, que ningú s’adreçava a un castellanoparlant en català, que molts mestres seguien mètodes basats exclusivament en la memorització, que la llengua de l’escola era el castellà, que l’accés a bona part dels luxes quotidians actuals era limitat, que l’esperança de vida era inferior a la d’ara i que els maltractaments domèstics o escolars no es denunciaven.

El camp de les percepcions és delicat i perillós. Elevar l’anècdota (el meu fill no se sap les capitals dels països d’Europa, vaig anar a Barcelona i enlloc em van atendre en català, els meus nebots no llegeixen) a categoria (a les escoles i instituts no s’estudia geografia, a Barcelona ningú no parla en català, el jovent d’avui no agafa mai un llibre) és perillós i, segurament, ens pot fer caure en afirmacions falses que contribueixen al desànim i el catastrofisme imperants. És el perill de l’abantisme, neologisme encunyat per Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics a propòsit de l’actitud dels qui vaticinen la desaparició imminent del català, volen enterrar-lo abans d’hora i proclamen les virtuts del català que es parlava «abans».

La nostàlgia és un sentiment legítim, natural i inevitable. Fins i tot necessari. Fruit, sovint, de la memòria selectiva que ens ajuda a suportar el present. L’abantisme, en canvi, és tota una altra cosa i més aviat contribueix a fer el present una mica més insuportable. Siguem nostàlgics, doncs, però no abantistes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de maig de 2022)

dimarts, 26 d’abril de 2022

La bufetada

 

Fa un parell de setmanes Will Smith va clavar una bufetada a Chris Rock en la presentació dels Oscar després que el segon fes una broma desafortunada sobre l’alopècia que pateix la dona del primer. Com passa en aquests casos, a les xarxes i als mitjans tothom va dir la seva. Molts, tot i reconèixer el mal gust de la broma, van acusar Smith d’haver exhibit una actitud masclista, violenta, injustificada i injustificable. D’altres, però, es van mostrar més comprensius i, fins i tot, hi va haver qui va pensar que s’havia quedat curt.

No seré pas jo qui justifiqui la violència. Segurament hauria estat més elegant rebatre el comentari amb una desautorització verbal i eloqüent. Però, què voleu que us digui: tampoc no em veig amb cor de censurar categòricament la reacció de l’actor en veure la seva dona bloquejada per la humiliació. No descarto que si algú fes una broma feridora sobre algú de casa meva tingués ganes de bufetejar-lo.


Deixant de banda si defensar a base de mastegots l’honor de la parella és més o menys legítim, el cas va revifar el debat sobre si es pot fer broma de qualsevol tema i, especialment, si es pot fer broma de la malaltia que pateix algú. D’entrada hi ha qui defensa que sí, que un humorista ha de poder burlar-se del que li surti dels pebrots i que, si algú s’ofèn, s’hi haurà de posar fulles. Però mirem què passa i veurem que ni el més pintat, ara mateix, gosaria fer acudits sobre l’holocaust, per exemple. És clar que en aquest cas la llei diu que és delicte. Què passa, però, amb les malalties? Ens podem burlar impunement d’un malalt? De qualsevol tipus de malalt? Estic segur que, qui defensa aquesta postura pretesament oberta no ha patit cap malaltia greu o no ha tingut cap malalt a la vora, perquè si fos així, si hagués hagut de fer front a l’infern del dolor, la depressió o la degradació no li quedarien ganes de justificar aquells que en fan broma, per més humoristes que siguin.

El problema no és tant que es facin segons quines bromes ofensives, que també, sinó que hi hagi gent a qui fan gràcia. No és tant, doncs, un problema de límits com un problema de sensibilitats. Ser sensibles ens fa humans, mentre que la insensibilitat, com les bufetades, ens acosta a les bèsties. És pot fer humor a partir de la malaltia i de la mort sense deixar de ser sensible: mireu, si no, la magnífica sèrie After Life. No cal burxar en el dolor de l’altre, per fer riure. Soc del parer que no hi hauria d’haver censura perquè els límits se’ls hauria d’imposar un mateix. Sembla ser, però, que hi ha qui té problemes per aconseguir-ho. Si puc entendre (que no vol dir justificar) que hi hagi qui fa acudits ofensius a costa d’una malaltia, també he de poder entendre (sense tampoc justificar-ho) que hi hagi qui venta una bufetada a qui els fa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 17 d'abril de 2022)

diumenge, 17 d’abril de 2022

Cussà, encara

 

Cap a finals de març de 2020, ara fa dos anys, quan tots érem tancats a casa per això del virus, vaig parlar amb el Jordi Cussà. No recordo si em va trucar ell o el vaig trucar jo. Aquells dies era habitual parlar per telèfon amb amics i demanar-los com estaven i com portaven el tancament. A causa de la mala salut de ferro que gastava, el Jordi havia de fer molta bondat. En vam parlar, i, com no podia ser d’altra manera, vam parlar també de projectes literaris. Tenia El primer emperador i la reina Lluna («la novel·la dels xinos», que en deia ell) al forn de Comanegra, i havia revisat i enllestit una nova novel·la, Les muses, que tancava la monumental trilogia iniciada amb La serp (2001) i continuada amb El ciclop (2017). Com altres vegades, amb aquell sisè sentit que li feia intuir la meva disponibilitat a causa de l’admiració que m’ha produït sempre la seva prosa, em va proposar d’enviar-me-la, perquè li digués què em semblava.



Les muses és una novel·la impressionant. Una nova demostració del talent desbordant del Cussà narrador. Un espectacle literari carregat d’humanitat. Com passa amb els dos lliuraments anteriors de la trilogia, no és una novel·la per a tots els públics: qui no tingui un mínim d'interès per la història de la civilització i del coneixement i només busqui una trama per entretenir-se, potser no hi entrarà. Però qualsevol lector amb un pessic d'inquietud intel·lectual hi pot trobar una immensa font de plaer literari: pels personatges, per l'estil, pel llenguatge, per la trama general i les subtrames, per l'ambició del projecte, pel joc metaliterari... En una mena de cànon personal de genis, Cussà reprèn el fil allà on ho va deixar amb El ciclop i passeja el lector (sense cap intenció de fer una novel·la històrica) des del segle XIII, amb Ramon Llull, fins als psicodèlics anys setanta, amb els Pink Floyd i companyia, passant per Colom, Shakespeare, Da Vinci, Galileo, Mozart, Poe i Einstein.

Les muses acaba de sortir publicada (també a Comanegra) i ens en felicitem. L’amic Jordi Cussà ja no hi és, però se’n parla més que mai, i ell, de fet, encara no ha dit l’última paraula.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2022)

Lo lleidatà a Twitter

 

Fa tres setmanes vaig llegir una piulada que, a propòsit de la gent que, alarmada pel rumor d’una imminent vaga de transportistes, buidava els supermercats, deia: «Voleu fer lo favort de no ser tan agoluts? Amb l’asfaraiment de los camions mos deixeu sense cerveses ni carn a les botigues carallots!!». Més que no pas el contingut, em va cridar l’atenció la forma. L’ús que sovint es fa del lleidatà, especialment a les xarxes, acostuma a ser contradictori: vol mostrar unes particularitats lingüístiques que, en realitat, no es respecten. Entenc que és un missatge escrit a corre-cuita i que l’objectiu és expressar-se d’una manera informal, fins i tot humorística, i que tot això pot justificar, per exemple, que no hi hagi una coma entre «botigues» i «carallots». Però tot plegat no hauria d’impedir que es fos una mica més respectuós amb el dialecte que, en teoria, es pretén reivindicar.

Analitzem el missatge. D’entrada, en la pregunta inicial apareix un el mot «favort», reforçat amb aquesta «t» final després de la «r», que és propi de la variant oriental, no pas de l’occidental. Els catalans de Barcelona o del Rosselló sovint reforcen alguns mots acabats amb «r» i diuen «bart», «honort» o «cort». Joan Veny ho anomena epítesi dental. A la segona frase, en canvi, no queda reflectida la reducció d’«-eix-» a «-ix-» en el verb «deixar», que sí que és del tot general en lleidatà: «dixar», «dixeu». D’altra banda, interpreto la forma «agoluts» com un intent d’ús del prefix intensificador «a-» (com a «arruixar», per exemple) a un mot amb prou feines he sentit mai en lleidatà («golut»), que més aviat diu «llimenc» o «fartaner». La cosa es descontrola, però, quan es força l’ús de l’article masculí «lo». Perquè, és clar, una piulada en lleidatà ha de contenir algun «lo». Si no, no semblarà autèntica. Però resulta que després d’una vocal ningú no diu l’article «lo», que només s’utilitza a principi d’oració i després d’una pausa o d’una consonant. Per tant, cap parlant de català nord-occidental no diu «fer lo favort» (en tot cas, «fe’l favor», perquè la «r» de «fer» és muda) ni, encara menys, «de los camions». Forçar-ho no fa cap favor a una variant que ja és prou maltractada pels que no la parlen (els imitadors sempre acaben caient en aquest desajustament) sense que hi hagi la necessitat que ho facin els propis parlants.

Utilitzar la variant nord-occidental del català a Twitter, sobretot en missatges desenfadats i de to col·loquial, més que no pas pintoresc, ho considero legítim i expressiu, i pot ajudar a difondre una manera com una altra de parlar la llengua catalana. Ara bé, utilitzar el lleidatà de forma exagerada, amb poc rigor, com a recurs exclusivament humorístic i bàsicament per marcar diferències, ho trobo més aviat ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'abril de 2022)

dilluns, 28 de març de 2022

La prova de la iaia

 

La gent gran tendeix a creure que, com que no el van estudiar, parlen un català pèssim, ple de castellanismes i d’errors de tota mena. Els seus nets, sovint, també ho creuen, perquè han sentit que els avis diuen coses com «camina per l’acera», «meja’t el bocadillo», «rega el césped» o «fes els debers», interferències lèxiques que la nostra generació va aprendre a evitar i la generació més jove ja no diu. Del que no són conscients, ni els més grans ni, sobretot, els més joves, és de la proliferació d’interferències morfològiques i sintàctiques de més difícil detecció i, per tant, de més difícil reversió.

Sovint, en una enquesta improvisada a peu d’aula, demano als alumnes com els sonen determinades expressions i a cada curs que passa hi ha menys mans que s’aixequen quan, de cop i volta, pregunto a quants grinyola, per exemple, una oració com «puja la persiana que el sol m’enlluerna», o «ha estat entrenant per al partit», o «vaig anar a veure el Pau, però no estava». Un cop vaig demanar si podien millorar l’oració «la classe fa olor a roses» i algú va proposar «la classe olora a roses». Em va caure l’ànima als peus. Per sort, sempre n’hi ha algun, a cada classe, que, de manera natural, intueix que s’ha de dir «apuja la persiana», «s’ha entrenat per al partit», «vaig anar a veure el Pau, però no hi era» o «la classe fa olor de roses» i, generalment, acostuma a ser un noi o una noia amb avis catalanoparlants, amb els quals manté una relació fluïda i habitual.

I és que en els exemples anteriors hi ha tot d’interferències que els padrins i les padrines mai no han dit. I si ho han fet, ha estat perquè ho han sentit als néts o als fills i, donant per fet que en saben més que els vells, han reproduït l’error. Tal com els dic sempre als meus alumnes quan se sorprenen que una frase com «m’he caigut de la bicicleta» no sigui correcta: fixeu-vos en la manera de parlar dels iaios. Feu-los parlar i, sobretot, escolteu-los. Perquè, a banda de tenir moltes coses a dir i per més que deixin anar mots com «antes», «puesto» i «bussón», acostumen a parlar un català més genuí que nosaltres. No fa gaire una noia de segon de batxillerat em va reconèixer, amb un punt d’emoció, que, tal com jo els havia comentat a classe, la seva iaia no diu que ha «dinat macarrons», sinó que «per dinar ha menjat macarrons». «M’hi vaig fixar, i és cert!», em va assegurar, sorpresa. En llengua, com en tantes altres matèries, la lliçó d’un avi catalanoparlant pot ser molt més rica i profitosa que la d’un professor. Fem-los servir de model. No costa gaire, hi sortirem guanyant i ells estaran contents de ser-nos útils.

Com he dit més d’un cop a classe: si no em creieu, feu la prova de la iaia. Sol ser infal·lible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de març de 2022)

divendres, 18 de març de 2022

Bombolles

 

Ara que portem un parell d’anys parlant de bombolles, concretament d’aquelles en què ens hem hagut de tancar per evitar contagis, vull recordar que aquest és un concepte d’ampli contingut metafòric, i, en aquest sentit, em plau recomanar la lectura de Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), de Jordi Estrada, una deliciosa i excel·lent novel·la que ficciona l’estada documentada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline, durant l’estiu de 1872, a Banyeres de Luixó. En aquest relat, l’autor manresà presenta una història sobre això, les bombolles, però no pas les de grup (aquelles que ens mantenen estalvis del virus), sinó aquelles bombolles individuals on sovint els humans ens mantenim tancats per voluntat pròpia o per la pressió social, i sobre com petar-les i contagiar-nos del que hi ha fora pot ser una experiència alliberadora.


                                                    (Foto: Àlex Guerrero)

Perquè Lilinne i les bombolles de sabó parla de Flaubert, és clar, que hi és retratat com un misantrop, escèptic i crític amb la burgesia, un home que «d’una manera natural exercia un estrany magnetisme sobre els gossos, els infants i els orats, tot i no sentir-se mínimament atret per cap d’ells». Però, sobretot, el lector assistirà a la transformació de Caroline (Lilinne), que sucumbirà a desconeguts desitjos i descobrirà els beneficis espirituals de la llibertat, de fer explotar la bombolla on s’havia deixat tancar. La protagonista descobrirà «dins seu una altra Caroline, més lliure, més forta i més rebel, com si el virus de la revolució s’hagués apoderat tant del seu cos com de l’ànima». I tot plegat enmig d’un relat on no falten misteris, mentides i crims, i d’un ambient burgès que podria ser el de qualsevol època, perquè l’exploració de la naturalesa humana, dels sentiments, és universal i atemporal. I no oblidem que «hi ha més veritat en una novel·la que en una pàgina de diari».

Us convido, doncs, a entrar en aquesta història «xuclant i bufant molt dolçament la canyeta per un cap, i omplint l’aire de petites esferes, del color de l’horitzó, que s’enfilaven cel amunt, com planetes d’un nou univers».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2022)

Vacances

 

L’anunci, per part del govern, que al setembre s’avançarà l’inici del curs escolar, a banda de ser una trampa per evitar que es parli dels canvis en el currículum, ha reactivat una polèmica cíclica: les vacances dels docents. Les xarxes treuen fum amb pares que demanen encara més dies d’escola i mestres que es queixen perquè la seva feina no és fer de cangurs. Els uns es mouen entre l’argument que la canalla té massa temps vagarós i l’enveja cap a un col·lectiu professional que diuen que fa més dies de vacances que els treballadors corrents. Els altres justifiquen la necessitat del calendari actual perquè, a banda de fer classes, els calen moltes hores de preparació, formació, correcció i organització al marge de l’horari lectiu.

Mentrestant, les borses d’interins són buides. Falten docents. Per què? Potser perquè el sou, sense ser miserable, no és res de l’altre món. Potser perquè no tothom es veu amb cor de bregar amb grups de vint-i-cinc criatures o trenta adolescents. Potser perquè no volen ésser constantment jutjats per la societat. Potser perquè no estan disposats a passar-se anys anant amunt i avall, d’un centre a un altre, abans de trobar certa estabilitat laboral. I pot ser que, si encara hi ha qui s’hi vol dedicar sigui perquè, malgrat tot, aquesta feina, com qualsevol feina una mica digna, comporta privilegis, i el principal no són les vacances, com tothom es pensa, sinó treballar envoltat d’infants o adolescents plens de vitalitat. Que hi ha incompetents? Com a tot arreu. I s’han de combatre. Que, si es vol fer bé, no és una feina fàcil? Això només pot posar-se en dubte des de la ignorància. Que, a més, pot ser esgotadora? De debò és tan difícil adonar-se’n? I encara esgota més quan les xarxes van plenes de gent a qui fas ràbia perquè es pensen que tens més dies de vacances que no pas ells, obviant que la majoria de docents no en fan, de vacances, durant bona part del juliol.

Potser sí que caldria un repartiment més racional de les vacances dels infants i joves, distribuïdes al llarg del curs i no tan concentrades a l’estiu. Però aleshores també caldria millorar les condicions de les aules (on, al juliol o a primers de setembre pot fer una calor insuportable), i millorar el sistema perquè l’escola no sigui percebuda com un aparcament de criatures, i potser també oferir un sou als docents d’acord amb la responsabilitat social que se’ls exigeix.

Fer una feina que t’agrada és un privilegi, naturalment, però també pot ser cansat, molt cansat. Com totes les feines, és clar! Hores de dedicació. Nits sense dormir. Disponibilitat permanent. Formació continuada. Però cansa sobretot quan, a més, t’has de justificar cada dos per tres perquè es pensen que et guanyes molt bé la vida sense fotre brot.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de març de 2022)

dijous, 3 de març de 2022

Enamorats de Lilinne

 

Han hagut de passar més de 10 anys perquè el manresà Jordi Estrada, autor fins ara d’una única novel·la, la celebrada Rius paral·lels (L’Albí, 2010), una ficció lírica que recrea els últims dies de la vida de Màrius Torres a Puig d’Olena i les relacions del poeta amb alguns dels estadants del sanatori, torni com a autor a les llibreries. Ho fa amb Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), un relat deliciós que reconstrueix l’estada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline a Banyeres de Luixó l’estiu de 1872. A partir d’aquest sojorn documentat, Estrada basteix una història de ficció, carregada de sentiments, passions, reflexions i misteris. Els episodis on la prosa de l’autor es desplega amb més virtuosisme són aquells en què es descriuen espais, costums, gestos i sentiments. Fa un retrat acurat, i atemporal, de l’ambient burgès, i cal destacar, també, la trama criminal que agafa embranzida en la segona meitat del llibre.



De factura, ambientació i estructura clàssiques, semblaria una novel·la del segle XIX si no fos pel tractament dels personatges, la mirada general sobre la història i alguns esquitxos d’ironia que en faciliten una lectura actual. Flaubert hi és retratat amb rigor, com un misantrop intel·ligent i racionalista, de tracte subtil, que es mostra paternal i protector amb la neboda i sarcàstic amb la burgesia de la qual forma part. Caroline (Lilinne), és una noia tendra i sensible, marcada per un matrimoni desgraciat, que admira l’oncle que li ha fet de pare i es mostra oberta a experimentar i propícia a evolucionar. L’ambientació del Luixó i els seus encontorns és magnífica, amb descripcions literàries que hi situen el lector com si acompanyés els personatges en les seves passejades. Les comparacions, encertades i eloqüents, són un dels grans actius de la prosa d’Estrada. El retrat de la burgesia francesa és acurat i brillant. L’ús de la ironia hi és mesurat i necessari. El personatge de Caroline (Lilinne), protagonista principal de la història, resulta fascinant, evoluciona i ofereix una lectura feminista molt actual: la dona que va prenent consciència del valor de la pròpia llibertat i, tal com en diuen ara, s’empodera. En realitat, la novel·la parla del descobriment de la llibertat individual a través del desig. L’autor de Madamme Bovary, que al capdavall és l’excusa inicial del llibre i que pot fer atractiva la novel·la per a un públic més intel·lectual, hi és mostrat en el seu vessant humà com un oncle protector, irònic, comprensiu, subtil i coherent amb la seva obra literària i les idees que se li coneixen.

Lilinne i les bombolles de sabó és una manera de passar, literàriament, un estiu a Luixó, conèixer el Flaubert més humà i, ai las!, enamorar-se de Lilinne i el seu conflicte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de febrer de 2022)

diumenge, 20 de febrer de 2022

Escriure, com i què?

 

M’interessen els textos on bons escriptors parlen d’escriure. A casa nostra n’han publicat veus autoritzades com Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol o Vicenç Pagès Jordà. És en el món anglosaxó, però, on hi ha més tradició d’escriptors que materialitzen en forma de llibre l’explicació de la seva experiència creativa. L’Altra Editorial és qui més vetlla, ara mateix, per fer-nos arribar aquesta mena de reflexions literàries més o menys onanístiques (ja havia publicat Escriure, d’Stephen King, o Viure escrivint, d’Anne Dillard) i va treure fa uns mesos Suspens. Com escriure una novel·la d’intriga, de Patricia Highsmith, amb traducció d’Alba Dedeu.


La lectura de Suspens és força interessant. No hi ha fórmules màgiques, perquè donar-ne no és l’objectiu de l’autora i seria una estafa al lector, però sí consells que poden servir a l’escriptor que comença. Highsmith parla, d’una manera pràctica i nítida, des de l’experiència artística pròpia i amb un to gens alliçonador, de com germinen les idees, de com la vida quotidiana pot propiciar-les, de com es desenvolupen aquestes idees i com s’enriqueix i es construeix la trama, de l’embranzida necessària per escriure un llibre, de la construcció de personatges, de la importància de la primera pàgina, dels vincles entre el ritme i l’estat d’ànim, del talent i l’ofici (“les dues coses han d’anar plegades”), dels obstacles, del punt de vista, dels esborranys d’un text o de les revisions. Explica el seu mètode. No és un manual, sinó un cop d’esperó adreçat a escriptors novells. Els consells no són gens pretensiosos, més aviat s’hi detecta honestedat o, fins i tot, humilitat, com quan aconsella aprofitar els punts forts de cadascú, donant per descomptat que és molt difícil ser bo en tot i que no és el seu cas. Arriba a la conclusió que, si una novel·la de suspens és bona és perquè, al capdavall, és una bona novel·la. “L’escriptor –diu— hauria de saber per què els seus personatges es comporten com ho fan, i hauria de ser capaç de respondre’s aquesta pregunta a si mateix. És així que neix el coneixement de l’ànima humana, i és així que el llibre adquireix valor”. I això val per a qualsevol novel·la, sigui o no de suspens.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2022)