dimecres, 27 de desembre del 2023

La cadira buida

 

Diu el filòsof Xavier Antich en un dels articles reproduïts a La voluntat de compendre (Arcàdia, 2016) que «la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat». A cada casa, per exemple, quan s’ha de seure a taula tothom té el seu lloc i, per tant, la seva cadira. Les cadires s’adapten al nostre cos i n’evoquen la forma. És fàcil, doncs, humanitzar-les. Recordo que a les golfes de casa hi havia (potser encara hi són) un parell d’antigues cadires de fusta que alguna padrina o repadrina havia fet servir per anar a missa: si els aixecaves el cul, feien la mateixa funció que la part de darrere d’un banc d’església, amb una barra encoixinada a la part de baix, per posar-hi els genolls. La cadira és un moble singular. Així com el banc convida a l’experiència col·lectiva o, si més no, compartida, la cadira pot suggerir recolliment i solitud. Tot i així, aquesta és una impressió falsa, perquè difícilment trobarem mai una cadira sola, ni tan sols allà on només viu una persona.


Els artistes han omplert de força simbòlica aquest moble tan proper, o n’han aprofitat la força que ja té, i per això l’art universal és ple de cadires buides. En el seu afany de donar nou sentit a objectes quotidians, Antoni Tàpies va utilitzar cadires en diverses obres i de diverses formes, començant per la que forma part de l’escultura «Núvol i cadira», feta de filferro, que corona la seva fundació. Tots tenim presents les dues cadires de boga que Van Gogh va pintar a L’habitació, a banda i banda de la taula i al costat del llit. O la sinistra cadira elèctrica reproduïda per Andy Warhol. O les modernes cadires del pavelló Mies van der Rohe. A Cracòvia, al districte de Podgórze, que l’any 1941 es va convertir en el gueto on van congregar els jueus abans de deportar-los a Auschwitz, hi ha una instal·lació que posa la pell de gallina. És a la plaça dels Herois del Gueto, un espai immens on, des de l’any 2005, s’hi pot veure un conjunt de cadires de bronze, afilerades i encarades totes en la mateixa direcció. La dimensió d’aquestes cadires, una mica més grans que les normals, no conviden pas el visitant a seure-hi: són cadires buides.

Torno a Xavier Antich: «Una cadira buida (···) és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú». Tanmateix, en determinades ocasions, la cadira buida em sembla més aviat un símbol de l’absència d’aquell que l’ocupava i que ja no hi és. I ara penso en els dinars de Nadal d’aquelles famílies que han perdut algú i que aquest dia (potser el primer Nadal sense aquell ésser estimat) n’evocaran el record i, d’alguna manera, el faran present malgrat que sigui al davant de la cadira buida que ningú, encara, haurà gosat ocupar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Nadal de 2023)

Qui la té més llarga

 

M’agrada l’ambient de Nadal, especialment aquell que es viu en les distàncies curtes, en les celebracions íntimes en forma de dinar o sopar amb familiars o amb amics on, entre sopa de galets i copa de cava, es té un record per als que ja no hi són. M’agrada presenciar com els xiquets fan cagar el tronc i com obren els regals que han dut els Reis. M’agraden les sobretaules de xarrolla atropellada, amb tres converses paral·leles i creuades, que evolucionen en una muntanya russa de sentències apassionades que poden anar de la cordialitat entusiasta a la indignació més visceral, passant pels acudits dolents o el poema de Nadal que recita el caganiu de torn. M’agraden les cases amb pessebre i sentir-me, a l’escalf del foc a terra, a prop d’aquelles persones a qui estimo i que (vull suposar) també m’estimen.


En canvi, no m’agrada gaire (tot i que he de reconèixer que tampoc m’irrita ni m’indigna) l’excés de decoració kitsch amb què s’engalanen els carrers per Nadal en la majoria de poblacions. Ho trobo embafador. Aquella lluminària de colors, elaborada amb serps de leds que formen figures associades amb les festes nadalenques (carros arrossegats per rens, pares Noel panxuts, ninots de neu amb escombra i barret, campanetes...), acompanyada de la música d’ambient sonant pels altaveus, em resulta estèticament excessiva. Què voleu que us digui? Ara bé, el que no m’agrada gens és la deriva competitiva que sembla que està prenent aquest costum de decorar-ho tot amb un gust qüestionable: localitats que competeixen per poder penjar-se l’etiqueta i presumir de ser la ciutat que més llums posa, que fa el pessebre més gran, que reparteix més caramels la vigília de reis o que instal·la l’arbre de Nadal més alt del sud d’Europa. Cadascú es gasta els diners com vol i suposo que, si els ajuntaments no els invertissin en la instal·lació d’un arbre metàl·lic de quaranta metres d’altura i els deu tràilers que calen per transportar-lo, se’ls gastarien en altres foteses decoratives amb l’excusa d’incentivar l’activitat comercial. Si els funciona i aquest és l’objectiu, endavant.

En tot aquest festival de cursileria, però, el que trobo certament ridícul és l’obsessió megalòmana per la mida de les coses. Una actitud que acostuma a anar associada a dirigents de comportament infantil («i jo més!»), amb aires que recorden un narcisisme més o menys patològic i que, des del meu punt de vista, només pot explicar-se per la necessitat d’haver de compensar alguna mancança que, per poca malícia que hi posem, és fàcil imaginar en quina part del cos podria estar localitzada. Dit això, «que cadascú es vesteixi com bonament li plagui», que deia Martí i Pol; i «Bon Nadal!», que us desitja, a l’avançada, un servidor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 10 de desembre de 2023)

Un amor

 

L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar. La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va passar el 14 de novembre amb La meva història és la història d’un amor (Columna, 2023).


El títol no enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort. Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè, com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que La meva història és la història d’un amor és una novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la vida».

Quan escriu, l’Alba Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2023)

No existir

 

«Si no et veuen, no existeixes», diu l’eslògan publicitari d’una d’aquestes empreses que produeixen anuncis per passar a les sales de cinema abans que comenci la pel·lícula. La gent t’ha de veure per saber que hi ets, i, si la imatge que projectes és prou atractiva, aniran a comprar a la teva botiga, vindran a sopar al teu restaurant o pagaran per fer servir les teves instal·lacions. Se m’acut, però, que aquest eslògan és vàlid no tan sols per a empreses que volen anunciar-se, sinó que actualment defineix la filosofia vital de molts humans. El cas és que l’entrada de la globalització digital en les nostres vides i, especialment, l’arribada i generalització de les xarxes socials, ens ha convertit a tots plegats en una colla d’exhibicionistes desfermats, en uns virtuosos del postureig, en fi: en un producte que s’exhibeix per vendre’s a canvi de likes. És del tot evident que, quan parlem d’algú que ha de vendre un producte comercial, un servei o unes instal·lacions, cal que projecti una bona imatge perquè el vegin atractiu, però el cas és que aquesta obsessió per visibilitzar en positiu la pròpia imatge s’ha convertit en un imperatiu quotidià per a molts particulars: exhibir-se per sentir que s’existeix.

Així, l’excursionista puja una muntanya (tant és que sigui un cim de tres-mil metres com un turó de cinc-cents) i al final del dia sent la necessitat de penjar un recull d’imatges a Instagram i a Facebook, a banda d’una piulada a X, on fa una crònica de l’experiència inigualable que suposa la comunió entre l’home i la natura; el gourmet exhibeix la fotografia de cada plat que li han servit en un restaurant on ha fet el menú degustació; l’atleta explica, amb suport gràfic, el recorregut de la cursa en què ha participat; el presumit, mentre fa morrets, presumeix de la roba extremada que acaba d’estrenar; el melòman penja proves del concert que ha anat a veure i que demostren que ell hi era; el lector fa una ressenya i reprodueix la coberta del darrer llibre que s’ha llegit...

El que projectem a les xarxes socials sovint s’assembla a un autoanunci. Què venem, però? Fum? És per això que cada cop es mereixen més la nostra admiració aquells adults que han aconseguit completar el gairebé primer quart de segle del tercer mil·lenni sense comptes a les xarxes socials, sense una vida virtual feta d’impostura; aquells que tenen una flor com a foto de perfil a Whatsapp, i de qui, si poses el seu nom a Google, no n’apareix cap imatge i amb prou feines trobaràs alguna informació circumstancial (la participació en una cursa, el nomenament en una mesa electoral o el nom en una llista de morosos); gent que ha estat capaç de preservar la seva intimitat i poden dir, amb el cap ben alt, que només existeixen en la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de novembre de 2023)

dijous, 16 de novembre del 2023

No val a badar

Com es diu, en català, «venir-se arriba»? I «trasnochar»? Són preguntes que, de tant en tant, ens fan als professors de català els companys d’altres matèries. I no sempre tenim una resposta del tot precisa en forma de traducció literal, perquè de vegades no existeix. Automàticament, en aquests casos, t’exposes a la mirada condescendent de qui t’ha fet la consulta, que deixa entreveure que el català és una llengua de segona, una llengua pobra que no té expressions precises per a segons quins contextos de comunicació. No com altres llengües amb centenars de milions de parlants, que gaudeixen d’una riquesa incommensurable perquè, ja se sap, són llengües importants de veritat. Aleshores, gairebé com si demanessis disculpes, intentes explicar els mots i locucions de vegades només poden tenir una traducció aproximada a altres llengües. I això passa del castellà al català, però també a la inversa i en relació a qualsevol altra llengua, perquè totes les llengües (també el català, naturalment) tenen mots intraduïbles.

La reflexió m’ha vingut al cap tot llegint el llibre No val a badar (Rosa dels vents, 2023), del filòleg i cap d’estil de Vilaweb Jordi Badia i Pujol. Amb voluntat divulgativa i reflexiva, Badia repassa «més de cents mots catalans intraduïbles». D’entrada, deixa clar que tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises d’aquests mots. El llibre analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, posa exemples d’ús de cadascun i ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

Feu la prova. Cada cop que algú posi en qüestió la riquesa lèxica del català exhibint expressions o paraules castellanes difícils de traduir, com «chapuza» o «chanchullo», rebateu-ho amb algunes de catalanes com «això rai», «tuturut viola!» o «apamar» i demaneu com es diuen aquestes expressions en castellà, o en francès, o en anglès, o en qualsevol altra llengua. Al capdavall, posareu en evidència el prejudici segons el qual el català és una llengua de recorregut limitat i, de retruc, la vostra autoestima com a parlants en sortirà reforçada. Una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el més recent «pessigavidres» (que demostra que «la genuïnitat no va lligada per força amb l’antiguitat») no és una llengua per sentir-se acomplexat. Ni de bon tros!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de novembre de 2023)

No badem

 

El filòleg callussenc Jordi Badia i Pujol és un dels divulgadors més actius i rigorosos amb què compta ara mateix la llengua catalana. Defensor de la genuïnitat lingüística i difusor (en articles, llibres i xarxes socials) de mots en perill d’extinció, de girs i paraules propis que el castellà sovint desplaça, o de fraseologia cada cop més en desús, Badia és un enamorat de la llengua que, tot i reconèixer les dificultats que la realitat ens planta quotidianament davant del nas, es resisteix a donar la batalla per perduda. A Salvem els mots (Rosa dels vents, 2021), repassava i analitzava dues-centes parelles de mots i expressions catalanes, una de les quals es troba en retrocés davant del «moment objectivament delicat» pel qual passa el català a causa, sobretot, de dos motius: la tendència a no fer-lo servir i la dissolució en el calc constant a la llengua dominant.

Ara ha publicat No val a badar (Rosa dels vents, 2023), on aixeca acta de «més de cents mots catalans intraduïbles». En la presentació que en va fer a Manresa a l’octubre, ja va deixar clar que, en realitat, tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises. El cap d’estil de Vilaweb analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, n’esmenta referències literàries i, amb clara voluntat divulgadora, ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

No val a badar (com ja passava amb Salvem els mots) es pot llegir com un crit d’alerta, però no com un exercici pessimista de lamentació pel retrocés que pateix la nostra llengua. Al contrari, ha de servir per reforçar l’autoestima dels qui ens comuniquem en català, una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el modern «pessigavidres».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2023)

Avís a navegants

 

Si teniu pensat escriure una novel·la, o ja el teniu escrita i busqueu algú que us la publiqui, permeteu-me alguns consells. Quan la tingueu enllestida, doneu-la a llegir a persones de confiança, perquè hi facin el que Jaume Cabré anomena un cop d’ull net. Preneu nota del que us diguin i feu cas, només, d’allò que considereu útil. Després, un cop revisada i reescrita, envieu-la a un premi literari, o a diverses editorials on us agradaria que sortís, o busqueu-vos un agent literari que us vulgui representar, o pagueu-vos l’edició vosaltres mateixos. Tant és. Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. L’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera sentiments contradictoris: preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit?) i auguris plens de neguit (Passarà desapercebut? Les critiques seran favorables?). El part literari és una muntanya russa emocional en què l’autor viu una barreja d’angoixa i entusiasme. Publicar un llibre és donar la feina per acabada (abans de començar-ne una altra) i deixa l’autor amb la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i us prodigareu més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja estarà enllestida i a partir d’aquí aquell llibre serà més del lector potencial que no pas vostre.

Ara bé, publicar també té riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una gran novel·la destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors que se senten incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès de vegades prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de treure un llibre (o que acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el patracol de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, no han sabut valorar. Si us hi aveniu, podeu trobar-vos amb un assetjador que, al cap de dos dies, us demani amb impaciència una anàlisi detallada del seu text, que només acceptarà si és un massatge ple d’elogis. Si dieu que no, us guanyareu l’antipatia de qui considerarà que heu deixat passar l’oportunitat de contribuir a donar a conèixer una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 d'octubre de 2023)

1969

 Ja ho sabia, és clar, que l’any que vaig néixer van passar moltes coses: la maquinària burocràtica i repressiva del franquisme s’acarnissava contra les protestes i manifestacions d’estudiants i obrers de les fàbriques i es declarava l’estat d’excepció; Pau Riba preparava Dioptria, el primer àlbum en solitari i el més influent de la seva carrera; els americans portaven l’home a la Lluna; el moviment hippie s’expandia; el dictador nomenava el seu successor i ho deixava tot «atado y bien atado»; la guerra del Vietnam seguia viva i atiava les protestes dels sectors progressistes d’Occident; el catalanisme era perseguit; etc. Tot això, i molt més, queda minuciosament retratat a la darrera novel·la d’Eduard Màrquez titulada, justament, 1969 (L’Altra Editorial, 2022), un artefacte literari potentíssim que permet al lector fer una immersió realista, veraç i plena de vida en el que va passar aquell any a Barcelona. El gran mèrit literari del llibre de Màrquez, però, és que s’ho juga tot a una aposta estilística insòlita: la desaparició del narrador.

Fruit d’un replantejament creatiu radical (en comptes d’adaptar el material al llenguatge narratiu, aconseguir que aquest llenguatge s’adapti al material), 1969 és una proposta literària innovadora i estimulant, que fa callar els qui diuen que la literatura catalana no ofereix creacions arriscades, valentes i de qualitat. És possible escriure una novel·la sense narrador? Doncs, sí. L’Eduard Màrquez narrador desapareix completament, al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre, ocupades íntegrament per un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions literals i sense filtres de testimonis d’un i altre bàndol (estudiants, obrers, músics, militants de dretes i d’esquerres), informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència, retransmissions, decrets, discursos... per, en conjunt, fer un retrat polièdric i vivíssim de l’any que va començar el final de la dictadura. I això fa inevitable la presència del castellà en la meitat o més del llibre, que respecta la llengua original dels documents i els testimonis.

Tenint en compte, doncs, que es tracta d’un recull ordenat subjectivament de documents històrics, per què considerem que 1969 és una obra literària? En primer lloc, per la intenció, que no és informar, sinó sacsejar l’ànima del lector amb un mosaic d’història i vida; però també perquè hi ha un discurs narratiu, amb uns protagonistes que participen en uns fets i els fan evolucionar. És una novel·la que desafia el gènere, és clar, però que manté intacta la voluntat i l’ambició literàries. És la vida feta literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 d'octubre de 2023)

Publicar

 Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. Per més que ja hagis publicat abans, o fins i tot si ets un autor prolífic, l’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera, d’una banda, preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit? Em convidaran a gaires clubs de lectura?) o, de l’altra, preguntes més aviat plenes d’auguris poc encoratjadors (Passarà desapercebut? Les critiques seran dolentes o, senzillament, m’ignoraran? A les presentacions vindrà algú a qui no conegui?). Les setmanes immediatament anteriors i posteriors al part literari són, doncs, una muntanya russa emocional en què l’autor viu entre l’angoixa i l’entusiasme.

Publicar un llibre et deixa amb la sensació agradable d’haver enllestit la feina i la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i et prodigaràs més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja està feta i a partir d’aquí ja és més del lector potencial que no pas teva.

Ara bé, publicar també té els seus riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una obra mestra destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de publicar un llibre (i qui sap si ja acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el totxo de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, han sabut valorar. Arribats a aquest punt, pobre de l’escriptor que no sap dir que no.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2023)

Profe, jo?

 

Una de les grans incògnites d’aquest inici de mil·lenni (si més no, en aquest raconet de món) és el fet que hi hagi tan poca gent que vulgui fer una feina que tothom, aparentment, enveja. Em refereixo, és clar, a la docència a secundària.

És de domini públic, a l’estiu no es parla d’altra cosa, ho sap tothom i és profecia: el professorat dels instituts fa moltes vacances i treballa entre poc, molt poc i gens. Sembla, doncs, que en una societat on (com apunta una notícia recent) la gent jove cada cop valora més la bona vida i el treballar poques hores en feines agradables, encara que sigui a costa de cobrar menys diners, hi hauria d’haver bufetades per accedir a una plaça de docent de qualsevol matèria. El cas, però, és que falten professors. No fa gaire, el Departament d’Educació va anunciar que oferiria la possibilitat de fer hores extraordinàries remunerades al professorat de llengua catalana i literatura. Es veu que falten filòlegs. Si més no, filòlegs disposats a bregar amb una trentena d’adolescents adorables que, en opinió dels seus progenitors, tenen tots, sense excepció, altes capacitats, i que si no estudien, si no fan els deures o si s’enfilen sobre les taules en hores de classe és perquè el sistema no té prou en consideració el seu benestar emocional.

Fa anys que insisteixo als meus alumnes de segon de batxillerat: «Si us voleu fer rics, no estudieu una carrera d’humanitats; però si us agrada la llengua i la literatura, voleu trobar feina amb facilitat, guanyar un sou que us permetrà sobreviure sense abundància però sense estretors i no us fa por treballar amb adolescents, estudieu filologia catalana. L’endemà d’acabar el màster (o, fins i tot, abans, amb el compromís d’acabar-lo) us cridaran per assignar-vos una plaça en un institut públic». La resposta a aquest comentari acostuma a ser una mitja rialla carregada d’escepticisme que ve a voler dir: «profe, jo? I què més?». I, tanmateix, de tant en tant n’hi ha algun que opta per aquesta via i les expectatives s’acompleixen.

El que no saben alguns dels joves que esperen un futur professional exitós i econòmicament abundant perquè han estudiat carreres prestigioses de nom sofisticat i del tot allunyades de les humanitats (que, com tothom sap, són cosa de pelacanyes sense ambició) és que acabaran, també, a l’ensenyament, fent de professors, cobrant un sou molt allunyat del que ells i els seus pares esperaven quan van començar a la universitat, però que els permetrà sobreviure, i, amb una mica de sort, fins i tot, es descobriran una vocació que desconeixien, perquè treballar amb adolescents, al capdavall, rejoveneix, és una experiència intensa i enriquidora, que et manté connectat amb el present i et fa estar envoltat d’una torrentada de vitalitat. Sé de què parlo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 d'octubre de 2023)