El faroner

 

Al desembre va aparèixer el primer volum dels textos dispersos que el Lluís Calderer va publicar ací i allà durant més de quaranta anys i que l’autor va batejar com a «Intents d’aproximació», qualificatiu carregat de modèstia que, tot evitant la paraula «assaig» però cenyint-se a l’essència d’aquest gènere, amaga veritables joies. A l’ombra del faroner (L’Albí) recull assajos sobre literatura publicats entre el 1976 i el 1989 en mitjans com Faig, Regió7 o El Pou de la gallina. El volum, a més, compta amb un pòrtic entranyable de Feliu Formosa i un epíleg brillant de Joaquim Noguero.

Els textos de Calderer es passegen per l’obra de grans poetes (Carles Riba, Joan Maragall, Konstandinos Kavafis, Pere Fons, Miquel Desclot, J V Foix, Salvador Espriu, Josep Carner, Marià Manent, Feliu Formosa, Josep Palau i Fabre, Rilke), narradors (Baltasar Porcel, Eduard Mörike, Joan Perucho, Isaac Babel, Roberto Pazzi), assagistes (Gaziel, J N Santaeulàlia) i cineastes (Luchino Visconti, Fritz Lang). Alguns dels papers, en canvi, més que no pas penetrar en l’obra d’un artista, reflexionen sobre qüestions relacionades amb l’art i la cultura (la importància de la qualitat per sobre de la quantitat, la tendència consumista que ha incentivat el mal gust, o la llegenda com a gènere narratiu «ahistòric»). En tots els textos del volum sentim la veu de Calderer, la veu del lector voraç i del divulgador lúcid, del savi que convida a llegir, de l’intel·lectual discret, pausat i tranquil (però també ambiciós) que, lluny de voler fer una exhibició de coneixements, analitza amb rigor, deteniment i sensibilitat allò que ha llegit, hi aboca llum i, sense demanar res a canvi, ho comparteix amb tothom que vulgui seguir (o, senzillament, escoltar) les seves orientacions.

A l’ombra del faroner és una oportunitat, per a aquells que el vam conèixer i admirar, de recuperar la saviesa, la lucidesa i la capacitat de compartir idees que Calderer prodigava generosament. I això, per a tots els qui enyorem el seu guiatge, pot esdevenir, si més no, un consol temporal que ens farà sentir-lo (i tenir-lo) encara a prop, si més no mentre esperem que aparegui el següent volum d’aquests excel·lents «intents d’aproximació».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2024)

La gent

 

Sorprèn la facilitat amb que els humans parlem de la resta d’éssers de la nostra espècie tot excloent-nos a nosaltres com a individus. És com si visquéssim en una mena de bombolla exclusiva que flota per sobre d’aquesta massa informe i poc concreta que anomenem «la gent». Em recorda quan, des de la metròpoli, s’esmenta «el territori», com si la capital i la seva àrea directa d’influència estiguessin levitant en una mena d’espai eteri i «el territori» fóssim només els altres.

Parlem de «la gent» en tercera persona i ens quedem tan amples, com si nosaltres no en forméssim part, de «la gent», com si fóssim habitants d’un altre planeta o com si –ai las!— hi estiguéssim per sobre. No és un fenomen nou, però tinc la sensació que la tendència és més viva que mai. «La gent és ximple», «la gent no sap què vol», «la gent no sap vestir», «la gent no sap menjar»... Ho repetim a tort i a dret, potser sense adonar-nos que són missatges que, si més no en el nostre subconscient, porten implícit un «jo soc intel·ligent», «jo sé el que vull», «jo tinc bon gust amb la roba», «a mi m’agrada menjar bé i m’ho puc permetre»... i ens posa, com a individus, en el centre del món i en possessió de grans veritats que els altres desconeixen: nosaltres tenim raó i «la gent», sovint, s’equivoca. I m’estimo més pensar que ho fem sense adonar-nos-en, perquè soc de tarannà optimista i la idea contrària m’esborrona.

Ens hem repetit amb tanta insistència que som únics, insubstituïbles i inimitables, que ens ho hem acabat creient fins a passar-nos de frenada. Les noves tecnologies –i molt especialment les xarxes socials— ens han abocat a un món virtual on tothom fa coses extraordinàries, menja en bons restaurants i es retrata aquí i allà oferint a la humanitat un «jo» que, en major o menor mesura, és de mentida, una ficció autobiogràfica que compartim amb tothom i que sempre ens deixa en bona posició: som guapos, visitem llocs bonics, vivim aventures magnífiques, mengem la mar de bé, tenim idees originals, piulem opinions sòlides i rebatem les dels altres amb contundència. I tot això ens eleva fins a fer-nos creure que, en relació a la resta de la humanitat, vivim en una mena de posició privilegiada que, ben mirat, no té res d’autèntica.

No sé si tot plegat forma part de la naturalesa dels humans o és una conseqüència dels temps que corren. Em temo que, en realitat, hi estem predisposats de manera instintiva, i que, en tot cas, la tendència individualista dels darrers anys –atiada per les selfies i el postureig— ha fet aflorar aquesta tirada a l’egoisme i a l’egocentrisme. Tampoc no sabria dir si aquest antropocentrisme 2.0 és bo o és dolent. Tanmateix, crec que no hauríem d’oblidar una cosa: per als altres, «la gent» som nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de maig de 2024)

Perills de la ignorància

 

Valoro positivament qualsevol iniciativa que intenti fomentar l’ús del català en els àmbits on coixeja (que són més dels que voldríem i dels que sovint reconeixem) i s’ha de dir que, ara mateix, els entorns juvenils fan patir. No vull dir que el català es trobi immers en una davallada irreversible entre la gent jove, però està clar que les xarxes socials, els internautes influents i la música de moda han naturalitzat l’ús del castellà entre els joves catalanoparlants, que cada cop més perceben el català com una llengua vinculada a l’àmbit acadèmic, a alguns boomers de la ceba o a quatre perroflas passats de moda. La gent guai, en canvi, utilitza el castellà. Per tant, em sembla fantàstic que existeixin projectes com Som EVA, que es defineixen com «una comunitat de creadores i creadors en català i sense filtres» i parlen a les xarxes sobre actualitat, música, salut mental o curiositats per als més de cinquanta-mil seguidors que tenen. A més, la plataforma 3Cat difon els continguts que pengen i això n’augmenta el ressò.

Però aquest «sense filtres» —que d’entrada sembla molt rebel, modern i guai (que ja està bé)— em fa arrufar el nas quan, per exemple, veig que pengen un vídeo a TikTok on dos xicots (que s’identifiquen, bandereta inclosa, l’un com a català i l’altre com a valencià) comparen com diu cadascú determinades paraules i, com si parlessin llengües diferents, asseguren que les unes són en valencià (espill, xiquet, meua) i les altres en català (mirall, noi, meva). No dubto que la intenció és bona, però envia missatges equivocats i, segons com, perillosos: l’un parla català i l’altre no, l’un parla una llengua amb tots els ets i uts i l’altre un dialecte graciós, el valencià i el català són llengües diferents, el català bo és el català central. Que a Lleida o Tortosa també diguem «espill», «xiquet» o «seua» ho passen per alt perquè els espatlla l’acudit, o bé (encara més simple) ho ignoren perquè mai no s’hi han fixat, ni ho han buscat, ni els importa gaire... No és un fenomen nou ni exclusiu de l’àmbit catalanòfon: els trets dialectals fan gràcia als qui parlen la variant hegemònica de qualsevol llengua. El problema arriba quan es fa caricatura d’una llengua amenaçada i, sobretot, quan els mitjans més importants i suposadament seriosos se’n fan ressò. Demanem-nos, però, si nosaltres ens podem permetre aquesta mena de frivolitats. La situació del català és, ara mateix, massa fràgil per anar fent humor amb unes diferències internes que, a més, no existeixen. Des de quan «espill», «xiquet» i «meua» no són paraules catalanes?

En el vídeo no hi veig mala fe. Tampoc en el fet que 3Cat el difongui. Tan sols és ignorància. Sovint, però, la ignorància és perillosa i de vegades aniria bé, passar algun «filtre».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 12 de maig de 2024)

Confeti

 

Amb Confeti (Proa, 2024), la prosa de Jordi Puntí, que ja gaudia d’una solidesa inqüestionable, assoleix l’excel·lència: fluïda, gens carregosa, absorbent, exhuberant i, alhora, d’una profunditat aparentment senzilla. Puntí és un lector voraç. Deu ser dels escriptors catalans que més ha llegit i, al mateix temps, dels qui menys necessita demostrar-ho quan escriu. I això té un gran mèrit, perquè les lectures hi són, i ben assimilades, però no les fa servir per presumir, sinó per integrar el bagatge en les pròpies històries, en els personatges, en l’estil... sense que es noti, de manera natural. Els relats de Pell d’armadillo, Animals tristos o Això no és Amèrica són equiparables, en qualitat, als de qualsevol narrador occidental modern. L’èxit, però, li ha arribat sobretot amb les dues novel·les que ha publicat. El 2011, entre altres premis, va guanyar l’Amat-Piniella amb Maletes perdudes, i Confeti, la seva darrera novel·la, va ser guardonada amb el Sant Jordi la passada Nit de Santa Llúcia.

Confeti gira al voltant de la figura del músic Xavier Cugat, un home amb un ego descomunal, per a qui la vida va ser, sobretot, una ficció, un simulacre, una festa plena de confeti que l’endemà caldria escombrar. Explicada des d’un punt de vista molt interessant (un periodista musical que va coincidir sovint amb el músic empordanès al llarg de la vida i que, a poc a poc, acaba confonent-se cada vegada més amb ell, en un joc d’identitats molt ben resolt), Confeti segueix la trajectòria musical i matrimonial de Cugat, però sobretot convida a reflexionar sobre la part de ficció que conforma les nostres vides: «el quaranta per cent de la vida humana, calculo jo –diu el narrador—, és una ficció», perquè «una porta invisible separa la realitat de la ficció i constantment la traspassem».

En aquest sentit, Cugat vindria a ser el paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge que viu en un hotel, en un món simulat, de festa continuada amb música alegre, de tupès que dissimulen l’alopècia, envoltat de dones joves i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de Sant Jordi de 2024)

Gestos

 

Els gestos ens delaten. Per més que intentem dissimular, sempre hi ha un moviment de mans, una postura adoptada inconscientment o una mirada fugaç que acabarà per descobrir, davant de l’espectador atent i perspicaç, algun plec recòndit de la nostra ànima.

Hi ha gestos que ens obliguem a fer per mostrar les nostres intencions: les reverències institucionals, el postureig dels selfies o una encaixada de mans quan ens presenten algú. Les encaixades de mans mereixen, de fet, un capítol específic en els estudis sobre comunicació no verbal, perquè revelen una quantitat d’informació que sovint valdria la pena de recollir i descodificar: hi ha qui presenta la mà morta, com si fos un peix bullit, i espera que l’hi estrenyis però no gaire; hi ha qui encaixa amb fermesa, projectant el braç de dalt cap a baix, prement amb ímpetu i, fins i tot, reforçant el gest amb un cop a l’espatlla o agafant la mà de l’altre entre les seves, per mostrar seguretat, autoritat i domini de la situació; hi ha qui mira als ulls i hi ha qui mira cap a una altra banda mentre fa el gest d’encaixar, com si no anés amb ell; hi ha qui es llança a fer dos petons i hi ha qui, quan s’hi troba, tira el cap enrere en aquell gest reflex que es coneix com «fer la cobra»; etc.

No podem deixar de banda, tanmateix, aquells gestos que fa el nostre cos sense que en siguem del tot conscients. Gestos instintius, poc o molt incontrolables, que comuniquen més enllà del que d’entrada voldríem transmetre. Ens mig tapem la boca quan pel cap ens ronda una mentida i creuem els braços per construir una barrera amb l’interlocutor. Mostrem els palmells de les mans quan som sincers i posem la punta dels peus cap al costat quan voldríem fugir d’algun pesat que ens està inflant el cap. Ens gratem el coll quan ens sentim insegurs i ens protegim els genitals si temem una agressió (encara que no sigui física). Ens pessiguem la barbeta quan estem indecisos o pensatius i posem les mans sobre els malucs, cames separades, per mostrar que estem a punt per entomar el que vingui. Ens protegim darrere d’un full de paper per sentir-nos més segurs i premem els punys i les dents per contenir la ràbia.

Aquests dies de precampanyes i campanyes electorals, si sou dels qui segueixen les declaracions, promeses i estirabots dels candidats, fixeu-vos no tan sols en el que diuen, sinó també en com ho diuen: com seuen, com posen braços i mans, com s’aferren als faristols, com saluden, com encaixen les mans, com miren els interlocutors... La gestualitat és més difícil d’educar i de controlar que el contingut dels discursos i, per tant, és més sincera. Si estem atents, doncs, és possible que captem missatges més veraços en els gestos que no pas en les paraules amb què ens intentaran encolomar sopars de duro.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'abril de 2024)

Capbussar-se en els orígens

 

La tradició popular i la mitologia clàssica, especialment la grega, són a la base de l’obra del calafí Josep Maria Solà. I són, és clar, el fonament sobre el qual s’erigeix el llibre que acaba de publicar: Capbussada (L’Albí, 2024). Sempre implicat en els projectes literaris de la Catalunya central, Solà publica textos aquí i allà, en diaris i revistes, per, al cap del temps, reescriure’n alguns i aplegar-los en reculls que demostren la coherència i l’homogeneïtat de la seva narrativa: una capbussada en els orígens, en l’essència, en el rovell de l’ou del que som, de les arrels culturals que ens defineixen. Capbussar-se, submergir-se, per descobrir allò que només pot arribar amb la capbussada, com el buscador de perles de la cita inicial de Carles Riba que enceta el llibre, o del magnífic sonet de Jaume Huch que fa de portal als tres tríptics de narracions que componen el volum: Tríptic dels orígens, Tríptic de Calaf i Tríptic de la dona.

Com diu Miquel Desclot al pròleg, «Solà es torna a capbussar a les aigües profundes de l’oceà mític». Parteix de la mitologia, de la història llegendària, de la tradició rondallaire, i en fa una lectura de gran profunditat intel·lectual, perquè hi ha coses que només es poden explicar a través de la literatura, de la poesia i, com observa Desclot, «el pensament mític és un pensament poètic», que serveix per «penetrar en aquell inconegut on el llenguatge verbal racional no pot arribar». I és així que Solà, quan parafraseja El mal caçador, quan recrea els orígens llegendaris de l’Anoia o de l’Alta Segarra, quan imagina l’origen del suposat maxil·lar de balena de l’església de Sant Pere de Boixadors, quan se situa en l’època barroca al costat de l’escultor que va idear el retaule de Calaf, quan escriu una faula al voltant de la coneguda llegenda del mercat calafí, quan recupera l’ogre peladits per construir un conte tan bell com tràgic, quan situa quatre dones que odien els pares respectius davant d’un psiquiatre, quan reivindica la força femenina amb dones que estudien la mitologia grega i aconsegueixen refer-se, poc o molt, de desenganys amorosos o de fets més traumàtics... Quan fa tot això, Solà explora, al capdavall, racons universals de la naturalesa humana.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2024)

Visca la cultura popular!

 

Pels volts de Setmana Santa, en el marc de la Festa de la Mare de Déu dels Dolors de Bellpuig, se celebra, des de fa més de trenta anys i promogut per l’Ajuntament d’aquesta localitat del Pla d’Urgell, el lliurament dels guardons del que segurament és el certamen més important relacionat amb la cultura popular que es convoca al país i que porta el nom d’un dels principals folkloristes de casa nostra: els Premis Valeri Serra Boldú de Cultura Popular, que tenen com a objectiu promoure la recuperació i divulgació del patrimoni cultural (tradicions, llegendes, dites, costums) dels Països Catalans. No sé si som sempre prou conscients de la importància d’aquestes iniciatives per mantenir viva una identitat cultural que no deu ser millor ni pitjor que qualsevol altra, però que és la nostra, la que hem heretat i la que hauríem de preservar.

En la categoria absoluta, el Premi, que té una considerable dotació econòmica, és per a un assaig sobre recerca en l’àmbit del patrimoni etnològic i immaterial, que posteriorment serà publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Les catagories infantil i juvenil, per la seva banda, obertes a nois i noies de tot el territori lingüístic, es convoquen amb la complicitat de l’Institut Lo Pla d’Urgell i serveixen per despertar en els joves l’interès per la cultura popular que defineix la identitat catalana. I és que un dels grans valors del concurs, no en tinc cap dubte, és la connexió generacional que s’estableix al seu recer, perquè sovint, la jovenalla que s’hi volen presentar entrevisten els padrins com a font principal de la recerca. I això permet connectar generacions que moltes vegades, avui dia, estan massa desconnectades entre elles. Aquesta interacció generacional és imprescindible per a la preservació de la riquesa cultural, històrica i lingüística de la qual, inevitablement, estem cridats a ser dipositaris si no volem que desaparegui.

No descobreixo res si dic que vivim en un món dominat per les noves tecnologies i l’impacte visual permanent a través de les pantalles, en què tot va tan de pressa que amb prou feines veiem com passa el temps i com el perdem, en què la immediatesa és la divisa que domina la voluntat dels humans, en què la globalització ens fa vulnerables a la influència (lingüística i cultural) forastera al mateix temps que oblidem allò que ens han transmès, en què sempre estem connectats amb tothom i alhora desconnectats del que ens envolta... I en aquest món, mantenir i promoure un projecte que té l’objectiu de conservar la memòria col·lectiva, promoure l’interès per recuperar les arrels que ens han fet com som, fer un cop d’ull al passat per entendre el present i encarar el futur amb amor propi, és d’un mèrit absolutament lloable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'abril de 2024)

La vida és una ficció

 

Al principi de Confeti (Proa, 2024), l’esplèndida novel·la de Jordi Puntí que va guanyar el darrer Premi Sant Jordi, hi ha una reflexió del narrador que m’obsessiona des que la vaig llegir: aproximadament el 40% en la vida de qualsevol persona és una ficció. En alguns casos, una mica més; en altres, una mica menys. En el cas del protagonista, Xavier Cugat, el percentatge superaria de llarg el 50%. Per tant, si ens creiem aquesta afirmació (que al llarg de la novel·la queda molt ben il·lustrada), és possible que gairebé la meitat de la nostra existència sigui ficció, una mentida que construïm a base d’invencions, de records alterats, de moments de dissimulació, d’excuses falses que ens ajuden a sortir del pas, de sopars de duro que expliquem i que ens expliquen o d’una projecció planificada de nosaltres mateixos... A Confeti, el Xavier Cugat protagonista és un autèntic paradigma d’aquesta vida de mentida, un personatge amb un ego descomunal, que viu en un món d’aparença i fantasia, de festa continuada amb música alegre, de confeti i còctels sofisticats, envoltat de dones joves, de chiuaues a la butxaca de l’americana i d’aduladors que volen fer-se fotos amb ell. Un home que necessita públic per donar sentit a tot allò que fa, perquè la ficció, en essència, necessita públic, fins i tot quan no hi ha cap més espectador que un mateix.

Des d’aquest punt de vista, tots som creadors del nostre propi personatge: ens vestim, ens pentinem i actuem per oferir una imatge determinada; compartim allò que ens sembla que s’adequarà millor a la imatge que volem projectar; expliquem records filtrats per la memòria selectiva i adaptats a cada context. I, a més, passem una part important del temps consumint ficció: quan llegim una novel·la, quan anem al cinema, quan mirem una sèrie, quan ens expliquen un acudit o quan som amb algú que ens ofereix un simulacre del que és en realitat. Fins i tot, quan dormim, en la més estricta solitud, el nostre cervell fabrica les històries de ficció que són els somnis, generades a partir de suggestions, anhels, pors o fets viscuts distorsionats. Perquè l’ésser humà, al capdavall, necessita la ficció per sobreviure.

Potser el problema –si és que n’hi ha cap— es produeix quan la mentida al voltant de la qual algú ha construït la seva vida arriba a dominar-la d’una manera gairebé absoluta, quan la persona s’instal·la còmodament en el personatge, en «aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani», com és el cas del Xavier Cugat de Puntí, per a qui tot és ego, i l’ego és com el confeti d’una festa, molt alegre i acolorit fins que l’endemà arriba el moment d’escombrar-lo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de març de 2024)

Ara sempre

 

Dues paraules. Dos adverbis que evoquen, alhora, la fugacitat del temps i la importància d’allargar el present, d’aprofitar-lo, de connectar-lo amb el futur i amb el passat. Ara sempre és, a banda d’una declaració de principis i qui sap si d’un lema vital, el títol del darrer disc de la santpedorenca Anaïs Vila. Un disc magnífic que la cantautora va presentar el passat 15 de febrer a la sala petita del Kursaal, plena com un ou, en un concert íntim i emotiu, com les cançons que hi va cantar acompanyada de tres músics joves que van acomboiar, amb delicada professionalitat, la seva veu xiuxiuejant i avellutada.

El meu crèdit és molt limitat en matèria musical, i en aquest cas, a més, m’és impossible ser objectiu, perquè conec l’artista des de la seva tendra adolescència i li mantinc l’estima que es reserva als bons alumnes que t’han ajudat a créixer com a docent. Tot i així –i ja em perdonareu l’atreviment de crític musical diletant—, em veig amb cor d’assegurar que és una veu que val la pena de sentir i de seguir. Les lletres d’Ara sempre –i d’això em sembla que sí que puc parlar-ne amb una mica de criteri— són profundes i sensibles, carregades d’imatges que permeten assegurar que Anaïs Vila, més enllà de la música, conrea un llenguatge literari propi. Ara sempre és un disc de maduresa i això es nota en la seguretat amb què interpreta els temes, però també en la força literària de les cançons. No sempre són lletres fàcils, però en totes hi ha algun vers, alguna imatge, que se t’endú i t’evoca, per exemple, la recerca de l’alteritat («vull dir som / i el joc se’m confon»), el neguit existencial («Aquest desert / que només deixa pols / i reescriu la sort / i em posa en un cercle / que pot ser viciós»), les ganes de viure («Si un dia no tinc forces per seguir, / regueu-me per dins / i apropeu-me a un raig de sol, / si surt»), la importància de les coses petites («que són les miques quotidianes / les que encomanen sensacions»), o, naturalment, el pas del temps («El després a totes hores fuig»).

Anaïs Vila deu ser, a hores d’ara, una de les veus més estimulants de la música catalana d’autor. I és de casa. Escolteu-la. Val la pena.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2024)

M'agrada ensenyar

 

Fa trenta anys que em dedico a la docència. Per descomptat, he comès errors, sovint he hagut de corregir idees preconcebudes i m’he hagut d’adaptar a la realitat que m’he trobat a l’aula. Intento no ser curt de mires, fer la feina amb entusiasme, i considero que, d’allò que faig, el que més m’agrada és entrar a classe i interactuar amb els alumnes. Digueu-me romàntic o idealista, però soc dels qui pensen que el millor mètode per ensenyar (i, fins i tot, per educar) és l’entusiasme, la passió per transmetre coneixements i l’empatia envers l’infant o, en el meu cas, l’adolescent. És per això que tant em pot convèncer de la seva manera de treballar, d’una banda, un defensor de les noves metodologies centrades en el benestar emocional de l’alumne, com, d’altra banda, l’Antoni Dalmases quan, fa uns anys, defensava el valor de les «vilipendiades i anatemitzades» classes magistrals. Qualsevol mestre o professor que es dediqui al seu ofici amb entusiasme, passió i empatia té arguments de pes per justificar la seva feina i estic convençut que pot tenir raó, tant si es dedica a fer projectes i fomentar el treball cooperatiu, com si manté els alumnes embadalits amb sucoses, amenes i interessants classes magistrals (avui dia estigmatitzades fins i tot a la universitat). Perquè, com diu Gregorio Luri, és millor un bon mestre que un bon mètode. És millor, doncs, un mestre entusiasta –un bon mestre— amb un mètode clàssic, que no pas un mestre desmotivat –un mal mestre— amb un mètode modern.

No seré pas jo qui llenci abrandades diatribes en contra de les modernes tendències pedagògiques que defensen, impulsen i pretenen imposar l’aprenentatge per projectes, el treball cooperatiu, la programació a partir de l’avaluació i el regne de les intel·ligències múltiples, l’educació emocional com a eix, les competències clau, les dimensions, els àmbits d’aprenentatge, la transversalitat, les seqüències, els indicadors d’avaluació per competències, els criteris, les rúbriques per valorar el nivell d’assoliment, la digitalització omnipresent i la premissa pedagògica segons la qual, a classe, l’alumne s’ho ha de passar bé. Com no vull ser jo qui vomiti penjaments per desacreditar la burocratització creixent a què sotmet els docents una administració vacil·lant, més pendent dels resultats positius que no pas de la realitat que hi ha al darrere d’aquests resultats.

No vull semblar retrògrad, ni, encara menys, donar la sensació que estic cremat, però potser el que caldria, a part d’incrementar recursos, és fomentar l’entusiasme dels docents per ensenyar, més que no pas imposar una manera de treballar amb la qual alguns (potser molts), quan entrem a l’aula, no ens acabem de sentir còmodes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de març de 2024)