Salt de plens

 

Hi ha qui duu una vida literària i hi ha qui, de la vida, en fa literatura. Hi ha escriptors que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada pàgina o, fins i tot, a cada ratlla: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida, com la bona literatura, està feta de sentiments i emocions. I hi ha novel·les que no podrien haver estat escrites per qualsevol escriptor. És el cas de la darrera novel·la del castellnouenc Jeroni Muñoz, Salt de plens (El Gall Editor, 2023), que va merèixer el Premi de Narrativa Vila de Lloseta. Sense un coneixement profund de la muntanya, sense haver-la trepitjat i viscut en comunió, hauria estat impossible escriure una novel·la com aquesta, plena de vida, de poesia, de simbologia patumaire, de profunditat reflexiva, d’aproximacions a temes com la dificultat d’estimar o fer les paus amb el passat, i, sobretot, plena de muntanya.

La trama és senzilla i universal: dos personatges, un pare i un fill, es retroben, entre ells i amb ells mateixos, i emprenen, amb la gossa Xicra i amb algun fantasma del passat, la travessa de Cavalls del Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Hi ha moltes passes recorregudes, en aquesta història, tot i que el camí que recorren els personatges és, sobretot, interior. El paisatge es converteix des del principi en un protagonista indiscutible. De vegades, com a mirall de l’ànima. Altres cops, com a desencadenant de records. Sovint, com a veritable força motora.

Hi ha molta vida contemplativa, a les pàgines de Salt de plens, però no es tracta d’una contemplació estàtica, sinó que es fa caminant, entre cingles, tarteres i corriols; entre pluja, neu o vent; sense que importi massa el punt d’arribada, sinó sobretot el camí. I pel camí Muñoz fa una exhibició magistral de domini de la descripció, de precisió en l’ús del vocabulari relacionat amb la natura, amb les plantes, amb els ocells, amb els animals, amb els rocs... Una exhibició literària que convida el lector a recórrer el periple físic dels personatges i a conèixer les seves vides, els seus drames particulars, les seves circumstàncies.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Cases sense llibres

 Soc dels qui, quan entra en una casa on no havia estat abans, miro quins llibres tenen als prestatges. La presència, la disposició, la quantitat i la qualitat dels llibres que trobem a casa d’algú dona informació sobre els seus habitants. Com també en donen els elements decoratius, l’estil dels quadres penjats a les parets, la presència i les característiques dels animals de companyia o el gruix de pols acumulat sobre els mobles. Que hi hagi molts llibres o n’hi hagi pocs, que tots estiguin concentrats en un mateix espai o repartits, que majoritàriament es tracti de novel·les romàntiques o de tractats filosòfics... són indicadors que ens poden ajudar a conèixer els amfitrions. Una informació, però, que caldrà ampliar, si pretenem relacionar-nos amb el propietari o llogater de l’immoble, perquè d’entrada no sabrem si els llibres són seus, si realment se’ls ha llegit o si no hi ha cap llibre perquè tot el que llegeix ho agafa en préstec de la biblioteca o perquè els llibres, un cop acabats, els regala a algú o els ven per internet.

Som el que llegim, és cert, i som els nostres llibres. Però també som el que fem, el que vivim i on vivim. Casa nostra parla de nosaltres.

L’absència de llibres, tanmateix, difícilment converteix els ocupants d’un habitatge automàticament en persones poc interessants, com afirmava Màrius Carol en el seu article d’opinió a La Vanguardia el dia de Sant Jordi: «Així que, si en una casa no veiem llibres, és que no hi ha ningú. Almenys, ningú que ens pugui interessar». A banda d’esnob i superficial, em sembla una afirmació desencertada. I ho dic jo, que estimo els llibres, en tinc la casa plena i no m’imagino la vida sense llegir. Entenc la reflexió que hi ha darrere les paraules de Carol, i més en el context de la data en què les va publicar: cal que ens envoltem de llibres, perquè llegir ens converteix (o ens pot arribar a convertir) en persones més cultes, més sensibles, més nobles, més riques, més desvetllades, més felices, amb millor coneixement de la naturalesa humana... i, per tant, en persones potencialment més interessants. Això, però, no converteix els qui no llegeixen en persones que no tenen interès. ¿De debò no heu conegut ningú que, tot i no haver llegit mai un llibre, té un bagatge de la vida, un coneixement del món o una capacitat innata per a la conversa que ens el mostra com una persona interessantíssima? Us puc assegurar que jo n’he conegut unes quantes i estic convençut que m’entendreu si, com jo, procediu d’un entorn modest, humil, rural, sense avantpassats amb títol universitari (i, per tant, sense llibres als prestatges), on les primeres novel·les que van entrar van ser les que regalaven a «La Caixa» als anys 70 i 80.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de maig de 2023)

En un món normal

 

Què vol dir, un món normal? Aquest en què vivim, és normal? O bé, normal seria aquell món en què ens agradaria viure? Un món normal potser hauria de ser un món ideal, regit per la dignitat de les persones que es respecten i que actuen amb responsabilitat i justícia, aquell en què la diferència per motius de gènere, de raça o de procedència (ni geogràfica ni social) no condicionés ningú a l’hora de complir els seus desitjos o assolir les seves aspiracions. L’ideal seria un món dominat per la igualtat i la llibertat, i on un comentari com aquest no semblaria ingenu, sinó natural.

En un món normal, doncs, no hauria de ser notícia que una dona, un homosexual, un negre, un estranger o el fill de la portera fossin candidats a ocupar un càrrec polític important o a dirigir una gran empresa. Un món normal seria aquell en què no caldria preocupar-se per la paritat de gènere perquè ja es produiria de forma espontània, on el color de la pell no seria percebut com una diferència i on les preferències afectives (com les literàries, musicals o gastronòmiques) formarien part de la vida personal de cadascú, que pot interessar la resta, però no pas per opinar-ne ni, encara menys, per atacar-la. En un món normal l’insult gratuït desqualificaria automàticament aquell que el profereix. En un món normal els humans ens respectaríem els uns als altres, sense estar condicionats per particularitats privades. En un món normal els individus i els col·lectius haurien de poder prendre decisions sobre com volen viure, sense que altres individus o altres col·lectius decidissin per ells. En un món normal no hi hauria d’haver diferències i ningú no s’aprofitaria de la igualtat en benefici propi. En un món normal tothom respectaria aquell principi universal segons el qual la pròpia llibertat acaba allà on el seu exercici impedeix que un altre pugui ser lliure. I en un món normal, és clar, no hauria de ser necessari recordar tot això.

Estic segur que hi ha qui llegeix aquesta reflexió amb un punt de condescendència o que, directament, se’n riu, tenint-la per ingènua. La naturalesa humana és la que és i tal vegada és massa utòpic aspirar a la normalitat. També estic convençut que hi ha qui viu feliç en el conflicte, en l’estirabot, en l’aversió a la diferència i en l’escopinada verbal i que, quan es planteja evidències com les exposades més amunt, s’apuntala a la barra del bar o engega Twitter i vomita comentaris com «quin món més avorrit» o «quina colla de babaus il·lusos!», per posar un parell d’exemples més o menys suaus. Potser tenen raó aquells que es miren el món com una batalla perduda o com un abocador d’on cal aprofitar les escorrialles per a benefici personal. Però aquest, per a mi, no serà mai un món normal, perquè no és el món que vull.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 d'abril de 2023)

El circ literari

 Qui no té contacte amb el món editorial i, per tant, la visió que li arriba de l’activitat literària és la de la secció cultural del telenotícies pels volts de Sant Jordi pot creure que publicar un llibre és una experiència glamurosa que es tradueix, des del primer minut i durant molt de temps, en presentacions multitudinàries; lectures públiques plenes de gent amb ulleres de pasta, cara d’interès i barbeta apuntalada sobre la mà; festes amb vi escumós i canapès; entrevistes als mitjans; crítiques elogioses a tots els diaris; cues interminables per signar exemplars, i editorials estrangeres barallant-se per comprar els drets de l’obra. I aquesta potser és la realitat d’alguns autors que (a causa d’activitats que no tenen res a veure amb la literatura) són molt populars, o d’altres amb un prestigi consolidat i internacional. Són el que anomenem, sovint amb cert menyspreu, «autors mediàtics», que no vol dir que pel fet de ser mediàtics hagin de publicar mala literatura, de la mateixa manera que no ser mediàtic tampoc et converteix automàticament en aspirant al Nobel. El cas, però, és que la realitat de la majoria d’autors és molt lluny del glamur que apareix a les pel·lícules americanes quan el protagonista, un any després d’haver viscut experiències insòlites, presenta un llibre autobiogràfic i, en un ambient elegant, signa exemplars a centenars de desconeguts.

En general, publicar un llibre representa (després de, en alguns casos, haver-se pagat l’edició) fer un parell de presentacions, més o menys concorregudes, davant d’amics, familiars i coneguts; fer-ne d’altres amb un grapat de desconeguts i qui sap si alguna presentació a la qual no acut ningú; concedir entrevistes a mitjans locals amb periodistes que molts cops no s’han llegit el llibre; participar en uns quants clubs de lectura en biblioteques pròximes; fer guàrdia, amb resultats imprevisibles, en els espais habilitats per Sant Jordi a les llibreries...

La vida social que genera la literatura connecta l’escriptor amb el món, és cert. La sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals o lliurament de premis, però, motiva que l’autor s’allunyi de la disciplina de posar-se a escriure i busqui presència pública, vagi a la recerca del lector, i acabi engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.”

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'abril de 2023)

Lliçó d'humilitat

 

El passat 21 de març, en el marc del Dia Mundial de la Poesia, a l’Espai Òmnium del carrer Sobrerroca de Manresa vam poder gaudir d’una trobada entranyable al voltant de la figura de Miquel Martí i Pol, del qual es commemora el vintè aniversari de la seva mort. Alumnes de 3^r i 4^t d’ESO finalistes del concurs de lectura en veu alta van llegir una selecció de textos preparada per Jordi Estrada, el qual va conduir una molt interessant conversa amb Montse Caralt (Presidenta de la fundació Martí i Pol) i Mariàngels Martí (filla del poeta de Roda de Ter). Montse Caralt va reivindicar amb vehemència la importància del conjunt de l’obra de Martí i Pol, molt més profunda i complexa del que la popularitat de vegades ha fet suposar. La filla del poeta, per la seva banda, va evocar el costat humà d’un dels nostres poetes nacionals i va explicar, per exemple, una anècdota que, més enllà de retratar la dimensió literària de l’obra del seu pare, va mostrar un detall rellevant del seu tarannà humil, modest i abnegat. Es veu que quan Martí i Pol, en el darrer tram de vida, a l’hospital, envoltat de la família i atès pel personal mèdic, era a punt perquè el sedessin i esperava el desenllaç inevitable, va mirar, amb aquells ulls esbatanats i expressius amb què sovint es comunicava més que no pas amb paraules, la infermera que l’atenia i, amb la veu balbucejant que li recordem dels darrers anys i que obligava els familiars a traduir els seus mots davant dels desconeguts que no hi estaven avesats, va demanar-li: «Ho estic fent bé?».

Aquesta pregunta («Ho estic fent bé?»), formulada en aquell moment, em sembla una lliçó de senzillesa i d’humilitat per part d’un home que, tot i la grandesa dels seus versos, se’n vol anar sense fer soroll, sense molestar. I això encara fa més gran la veu d’un poeta que, com va recordar Montse Caralt, sovint parlava en plural, com a representant d’un poble menystingut i reprimit, i trenava afirmacions que el poble s’ha fet seves: «Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.»

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2023)

"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto

 

A FLOR DE PELL

La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.

La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.

La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: «La vida també és morir-se», «Tots els silencis parlen de tu», «La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix», «És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres», «Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules»...

Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'abril de 2023)

                                        Fotografia: Òscar Bayona (Regió7)

MADURESA CREATIVA

Si tenim en compte que a un escriptor se l’acostuma a considerar jove fins a la quarantena (edat en què la majoria d’esportistes ja s’han retirat), Xavier Mas Craviotto encara ostentarà durant molts anys l’etiqueta d’escriptor cadell. D’altra banda, si analitzem la maduresa de la seva poesia i, sobretot, de la seva prosa, costa veure’l com un autor novell. Així, la seva darrera novel·la, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una clara mostra que no som davant d’un xicot que prova de ser escriptor, sinó davant d’un escriptor que està construint una obra sòlida i solvent. El domini del llenguatge i la capacitat per expressar els racons més íntims de l’experiència i la naturalesa humanes eleven la literatura de Mas Craviotto a alguna cosa més –a molt més, de fet— que a la d’una jove promesa. El de Navàs té la capacitat de clavar el lector a la cadira amb una novel·la carregada de símbols, d’imatges evocadores, de poesia, de força reflexiva i expressiva, de psicologia. Escriu –i escriu molt bé— històries on passen molt poques coses i on les coses que passen ho fan, sobretot, a l’interior d’uns personatges consumits per una melangia abassegadora: «Ja no sé mirar. Només sé veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir».

Si La mort lenta (2019) s’endinsava en la relació entre dos germans, un noi i una noia, que vivien molt units en bona part a causa de la mort dels pares en un accident, La pell del món també està protagonitzada per una parella de germans, un home i una dona encara joves, que han viscut allunyats i sense mantenir el contacte des de fa uns quants anys. La trama principal, de fet, se centra en l’exploració de si aquests dos personatges són capaços d’acostar-se ara que tenen la mare morint-se a l’hospital. Relacions familiars i mort, doncs, converteixen aquestes novel·les en un díptic molt interessant, coherent i rodó. Personatges turmentats per un passat brutal del qual fugen i al qual es veuen obligats a tornar; reflexions sobre el sentit de la vida, sobre la mort, sobre la violència, sobre la dificultat per expressar-se o sobre la llibertat de l’individu; silencis carregats de contingut... Es tracta d’un món poblat per éssers tan humans com descontextualitzats, amb certa vocació d’universals. Per això a La pell del món no hi ha referències geogràfiques gaire concretes, no hi apareixen noms de persona ni de lloc. El poble és «el poble», l’hospital és «l’hospital», el pare és «el pare», la mare és «la mare» i els protagonistes són «tu» i «tu», que en el darrer i breu capítol es converteixen en «vosaltres». Els únics noms propis que apareixen són de llocs llunyans (París, Varese...) o d’animals (Bruc, Blanqueta...). Mas Craviotto és un autor seriós que tot just ha començat a donar-nos alegries literàries.

De la vida se’n pot fer literatura. De fet, la millor literatura acostuma a ser vida destil·lada a través del llenguatge. Pot ser vida viscuda o ficció inventada. Sempre, però, és ficció literària. L’important és que l’autor, com fa Mas Craviotto amb una aparent facilitat que gairebé espanta, la sàpiga expressar de tal manera que el lector la percebi com a vida autèntica, com a vida de veritat.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'abril de 2023)

Conviure amb la mort

 

Els testos s’assemblen a les olles i no és pas casualitat. Els fills reprodueixen els costums, les reaccions, els hàbits o, fins i tot, les manies dels pares. És pur mimetisme. Tenen les mateixes pors i desenvolupen fortaleses o febleses similars. Són esponges que, fins a l’adolescència, absorbeixen des de la inconsciència tot allò que tenen a prop. Créixer i aprendre consisteix, en bona mesura, a imitar models. I el principal model de la canalla són els progenitors, els padrins, els germans grans, els mestres... Després es converteixen en adolescents i reneguen de les convencions i normes que se’ls volen imposar, però mantenen l’herència mimètica que han absorbit al llarg de la infantesa. Encara que no ho vulguin, conserven costums, reaccions, hàbits, manies i pors que han mamat a casa. Els testos, doncs, s’assemblen a les olles. És inevitable. Per això és tan important com s’educa la canalla i quin model se’ls transmet, a casa i a l’escola. I això vol dir transmetre’ls, per exemple, que la vida no és un estat de felicitat permanent, una torre a dalt d’un núvol de sucre o un turó encatifat de verd on tot de teletubbies es passen la vida contents i fent-se abraçades. I això vol dir transmetre l’existència de la mort i del dol.

L’esperit sobreprotector que ha anat penetrant en la manera de criar els infants fa que avui dia se’ls amagui una part de la realitat i així, per exemple, es vegi molt poca canalla als funerals o als cementiris. La gent de la meva generació som entre els principals culpables d’aquest canvi: els nostres pares convivien amb la mort amb certa conformació i, en canvi, en l’educació dels nostres fills la mort ha estat un element absent. Els hem apartat de la mort, l’hem amagat i hem evitat que descobrissin que, al capdavall, és una part de la vida. Concretament, el final.

Això no vol dir que haguem d’aprendre a acceptar la mort. És impossible. Però hauríem de saber conviure-hi. Hauríem de ser capaços de passar per un procés de dol, per dolorós que sigui, sense prendre mal. Si més no, hi hauríem d’arribar preparats. El primer pas s’hauria de fer a casa. No s’hauria d’amagar la mort, ni amb els adults ni amb els infants, per petits que siguin. I aquesta naturalitat es podria reforçar a l’escola. Hi ha infinitat de contes i pel·lícules que poden ajudar a abordar el tema. Quotidianament es donen situacions que conviden a parlar-ne (la mort d’una mascota, d’un conegut llunyà...), que poden preparar per quan sigui el moment. Perquè la mort, ara mateix, s’ha convertit en un tabú del qual costa molt de parlar-ne i, com que no hi sabem conviure, quan se’ns mor algú paguem –tots plegats— un preu emocional molt gran. La canalla també. Potser, a la llarga, ells més que ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de març de 2023)

Fred als Pirineus

 El manresà Agustí Franch ha estat candidat als premis Goya d’enguany com a guionista de El fred que crema (2022), la pel·lícula basada en la seva pròpia obra de teatre (Fred), que el 2015 va guanyar el Premi de Teatre 50^è Aniversari Crèdit Andorrà, i que es va estrenar el 2017. La pel·lícula, com l’obra de teatre, està ambientada l’any 1943, en algun racó d’Andorra, i tracta dels jueus que passaven els Pirineus fugint dels nazis, un tema força desconegut, poc estudiat i que, fins ara, la ficció pràcticament no havia tocat. Però sobretot aquesta història parla de la por i l’angoixa d’aquells que, sense saber massa de què fugien els jueus ni quines eren les circumstàncies que els portaven a fugir, els ajudaven a passar o els amagaven a casa, amb el perill que això comportava. Com diu el mateix Franch en la introducció de la versió impresa de Fred, l’obra «parla de contradiccions, de la lluita interna entre fer el que està bé o el que et convé com a persona. Parla de la condició humana, del millor i el pitjor de cada persona, de quins són els límits que ets capaç de creuar quan la situació és extrema».

La casualitat ha volgut que la pel·lícula s’estrenés gairebé al mateix temps en què s’ha publicat la darrera novel·la de Pep Coll, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), un títol que remet a aquells a qui el seu Déu ha abandonat durant una bona temporada. L’obra de Coll té algunes coses en comú amb la història ideada per Franch. En aquest cas, el protagonisme recau en una colla de nens jueus acollits en un orfenat a prop de Sent Gironç, a l’Arieja, que es veuran també abocats a travessar els Pirineus per salvar-se i rebre l’ajuda de l’American Jewish Joint, per acabar viatjant fins a Jerusalem. Una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana.

A banda de gaudir d’aquestes bones històries ben explicades, és, doncs, un bon moment per anar al cine i a la llibreria i recuperar la memòria d’aquells pobres infeliços que van passar per casa nostra durant una de les èpoques més fosques de la història.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2023)

De "preus" a terra

 La traducció automàtica juga males passades, sobretot en un context de submissió lingüística. Els programes informàtics han afavorit l’aparició de la versió catalana d’alguns diaris en castellà, però també han propiciat la publicació d’errors antològics, com ara canviar el nom al mític Pelé i anomenar-lo «Vaig pelar», o dir-li «Llegeixo Messi» a un crac argentí que segurament manté una relació força discreta amb la lectura. Més exemples: als d’Unió més d’un cop els van rebatejar com «Va unir», i a la inefable Inés Arrimadas li van canviar el cognom per «Acostades». Tot això ha sortit publicat i fa una certa gràcia. Però si ens fixem en la naturalesa dels errors, detectarem un patró preocupant: el punt de partida sempre és el castellà.

Les errades provinents de la traducció automàtica solen ser responsabilitat d’un programa informàtic o del traductor de Google. Però de vegades les cometen éssers humans que cobren sous gens menyspreables. Un cas paradigmàtic el trobem al món de la publicitat. Els eslògans publicitaris a què estem exposats han estat pensats gairebé sempre en castellà i, en un acte de magnànima condescendència o atiades per un interès comercial determinat, algunes marques decideixen fer-ne una versió en català. El problema principal arriba quan en aquests anuncis pensats en castellà apareixen expressions intraduïbles, jocs de paraules o frases fetes. El lingüista Pau Vidal reproduïa fa unes setmanes un parell d’eslògans en una piulada: «No em dona la vida!» i «Els juernes del soci». Tots dos són exemples clars de traduccions literals que mostren el grau de submissió lingüística a què estem sotmesos: un perquè usa una accepció gens catalana del verb «donar», l’altre perquè manté inalterable un «simpàtic» híbrid entre jueves i viernes. El castellà és a l’origen de quasi totes les campanyes que ens envolten, fins i tot quan la majoria de consumidors potencials són catalans. La piulada de Vidal partia d’una de prèvia (també seva) on, justament, proposava un exercici d’empoderament a partir d’una campanya de Bonpreu-Esclat: «Productes per tocar de preus a terra» (amb la paraula «preus» en un color diferent, a tall de picada d’ull). Es tracta d’un eslògan clarament pensat en català, que, en la hipotètica versió castellana, podria incórrer en una traducció matussera com les que esmentàvem.

Res no és casualitat. Viure plenament en català en una activitat tan quotidiana com anar a comprar vol dir, com a mínim, trobar productes etiquetats en aquesta llengua, que els treballadors t’hi atenguin o que les campanyes publicitàries hi hagin estat pensades. Ara mateix, però, això només és possible en alguna illa de normalitat lingüística com són els establiments de la cadena de les Masies de Voltregà.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de març de 2023)

El Déu adormit

 

No descobriré res de nou si dic que Pep Coll és un dels narradors més importants amb què compta la literatura catalana actual. L’afirmació em serveix, però, per reivindicar que l’aparició d’una nova novel·la seva es consideri un esdeveniment literari de primera magnitud. I és que, a més, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), la seva darrera novel·la, és ambiciosa, ben documentada, exhibeix molt bon pols narratiu i està excel·lentment resolta.

Pep Coll torna, aquest cop, a la banda nord del Pirineu (que ja va ser l’escenari de Les senyoretes de Lurdes) per presentar una trama coral, on el narrador omniscient focalitza la seva mirada en un o dos personatges a cada capítol. La història se centra, sobretot, en un orfenat situat a la masia i antic convent imaginaris de l’Artiga (que l’autor situa a prop de Sent Gironç, a l’Arieja), on la Creu Roja suïssa munta, l’any 1942, durant l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, un refugi per a infants jueus que han perdut els pares o no saben on són. Les terres de la finca les porten una família d’exiliats catalans procedents del pla de Lleida. El personatge amb més protagonisme és Samuel Silverstein, un jueu bonàs, vidu, que, després de perdre la família que li quedava i camuflat com a colporteur, es dedica a salvar i protegir nens jueus. Silverstein recorre i lliga tot el relat. Ha perdut la filla en un bombardeig, però vol ajudar a salvar els fills dels altres, nens i nenes a qui Déu ha oblidat durant la seva llarga migdiada: l’estudiós Daniel, l’impetuós Helmut, el religiós Levy, el desarrelat Phillippe, la pragmàtica Rachel... Tot i que la trama és una ficció novel·lada, hi treuen el cap alguns episodis reals, com l’intent fracassat d’invasió de la Vall d’Aran per part de guerrillers comunistes espanyols l’any 1944, l’esperança dels maquis que confiaven que els aliats alliberarien Espanya del feixisme un cop n’haguessin deslliurat Europa, o l’acollida que (gràcies a l’American Jewish Joint) es feia a Barcelona als jueus que fugien de la barbàrie un cop alliberada França.

La llarga migdiada de Déu és una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana. En fi, literatura de primer ordre passada per la prosa rica i efectiva de Pep Coll, on conflueixen algunes característiques que la fan especialment valuosa: és una prosa nítida, agradable de llegir, plena de girs lingüístics molt expressius i espurnejada de paraules nord-occidentals («catxapons», «corders», «xolladors», «rostar», «trumfa», «popes», «catxar», «moixons») que l’autor integra en el text amb absoluta normalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de febrer de 2023)