divendres, 15 d’octubre de 2021

Tocats, no enfonsats

 

                El Tocats de Lletra ha sobreviscut a la pandèmia i situa Manresa en una posició més que digna en el panorama de ciutats catalanes que acullen festivals de poesia. I n’hi ha una colla: Sant Cugat, Sant Feliu, Mora d’Ebre, Alella, Cardedeu o, naturalment, Barcelona, entre d’altres. Són espais de trobada entre lectors i autors de poesia, una oportunitat per submergir-se en la poesia dita, cantada, recitada... que és la seva forma natural. Són la prova que la poesia interessa o, si més no, que agrada sentir-la. Més que no pas llegir-la. Perquè si algú, després, amb pandèmia o sense, compra cap llibre de poemes, ja són figues d’un altre paner. De vegades sospito que hi ha més poetes que lectors de poesia. Sort n’hi ha, doncs, dels festivals com el Tocats de Lletra, que mantenen viva la flama lírica.

                I enguany torna el Tocats, la segona meitat d’octubre, en un format una mica menys ambiciós del que segurament es voldria (la pandèmia encara cueja), però amb propostes molt interessants. Més curt, però igualment intens. Al Tocats d’enguany, sota un epígraf tan inclusiu (quan es parla de poesia) com Fràgils, tindrem ocasió de veure i sentir mestres com Josep Vallverdú o Feliu Formosa; poetes consolidats com Manuel Forcano, Blanca Llum Vidal o Teresa Pascual; joves veus com Teresa Colom, Mireia Calafell o Pol Guasch; s’hi parlarà del gran Jordi Cussà en una conversa sobre la seva figura i la seva obra; vindran Bernardo Atxaga i Manuel Rivas... Una oportunitat per comprovar que els escriptors en general, i els poetes en particular, són gent de carn i ossos, encara que una mica més a prop que la resta de mortals de tocar el cel amb els dits i oferir-ne un tast a través de les paraules escrites i dites, la qual cosa no vol dir que visquin de l’aire (i per això no deixaré de recomanar la compra de llibres en general i de reculls de poemes en particular).

                Juntament amb el lliurament del Premi Amat-Piniella, que té lloc al febrer, el Tocats de Lletra és l’esdeveniment literari més important que es produeix a Manresa. Dues cites que els enamorats de la paraula, que som molts, no ens podem ni ens hauríem de perdre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2021)

Qui t'explicava contes?

 

Realisme o fantasia? No fa gaire, en la visita a un novel·lista veterà, bon amic, vam sortir a parlar de Rússia –ell és un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa. El meu amic va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agrada tant, perquè el troba un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. En el cas de la literatura infantil, per exemple, el més important no és el realisme de la història, perquè l’infant sap discriminar perfectament la realitat de la fantasia, sinó el missatge que hi ha al darrera, els valors que transmet o, senzillament, les emocions que desperta. Els animals, posem per cas, resulten atractius als infants i, per tant, són sovint una bona porta d’entrada a les històries, tant si enraonen com si no. Per rebatre’m l’argument, em va dir que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen de la panxa de l’animal. Llavors li vaig fer una pregunta que faig de vegades a la gent: qui t’explicava els contes, quan eres petit? Va quedar parat i va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig explicar la meva, d’experiència, i li vaig dir que jo, tot i haver crescut en una casa on no hi havia llibres, amb una família humil on els grans tot just havien anat a escola, vaig tenir la sort que de petit tenia qui m’explicava contes tot sovint i, a més, en sabia molts i ho feia molt bé: la tia Maria. Perquè per saber explicar bé una història no cal tenir estudis ni, necessàriament, una formació específica. I vaig confessar que la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir. Finalment, i una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser va influir en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de setembre de 2021)

diumenge, 19 de setembre de 2021

Centralisme metropolità

 La mort de Jordi Cussà ha revifat, en el sector literari, el debat sobre si algú que escriu i publica a les comarques interiors de Catalunya té les mateixes oportunitats que algú que ho fa des de Barcelona. Ara, per exemple, tothom reivindica l’obra de l’escriptor berguedà i es diria que tothom l’ha llegit, però la realitat és que l’èxit sempre el va esquivar, va publicar en moltes editorials i l’únic en qui sempre va trobar recer va ser en el seu amic, el també berguedà Jaume Huch, editor de l’Albí.

De la mateixa manera que el nacionalisme d’estat no es considera a si mateix nacionalista, el centralisme metropolità diu que no és centralista. De la mateixa manera que l’un accepta algunes particularitats “regionals” o “territorials” com a part integral de la gran nació, l’altre acostuma a prestar una atenció tangencial i condescendent quan la cultura procedeix de la “perifèria”. Com si les obres “importants” haguessin de sortir de l’entorn cultural i urbà barceloní, que és on (seguint aquest supòsit) hi ha els grans escriptors, les grans editorials i els mitjans de comunicació importants. La resta és folklore més o menys simpàtic. Si en l’àmbit esportiu, per exemple, el nacionalisme d’estat sempre repeteix allò que no s’ha de barrejar política i esport mentre les banderes estatals onegen en els Jocs Olímpics i els atletes s’hi emboliquen amb orgull, en l’àmbit literari el centralisme metropolità es reivindica com a nacional al mateix temps que ignora bona part del que no es produeix o no es publica a Barcelona.

En fi, el centralisme “no centralista” metropolità queda ben retratat sempre que parla (i se’n fa un tip) de les “comarques” o el “territori” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. Com si no existís el Barcelonès, com si la capital levités en una dimensió extraterrestre, o com si costés tant parlar del “país”. Com va deixar escrit el mateix Cussà: “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2021)

Nacionalisme no nacionalista

                 Ja sabem que quan el nacionalisme espanyol parla de nacionalisme es refereix a les aspiracions de les nacions sense estat que formen part del seu territori administratiu. Mai a ell mateix. Als nacionalistes de nacions amb estat propi no els cal reivindicar drets nacionals, perquè ja els tenen tots. En canvi, no suporten que ho facin aquells a qui consideren part integral de la seva gran nació, que és, per a ells, la millor del món. No entenen que algú reivindiqui particularitats culturals, que no vulgui formar part d’una idiosincràsia homogènia o que, directament, vulgui tenir dret a separar-se’n i formar un estat propi. Si som els millors, si la nostra llengua és la més eufònica, el nostre caràcter és el més alegre, les nostres tradicions són les més autèntiques i la nostra història és la més gloriosa... com pot ser que aquests vulguin drets lingüístics particulars i reivindiquin una cultura que no és la “comuna”? A tot estirar, accepten, amb condescendència, algunes particularitats “regionals” o “territorials”, que miren d’assimilar.

                Un dels exemples d’aquest “nacionalisme no nacionalista” el trobem en l’àmbit esportiu i l’hem viscut, per partida doble, aquest estiu, amb els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Un dels tics més habituals del nacionalista que abomina dels nacionalismes “regionals” o “territorials” és aquella afirmació segons la qual no s’ha de barrejar la política amb l’esport. La sentireu quan apareix un atleta català amb una senyera, quan es reivindica un Comitè Olímpic propi o quan les grades en un partit de futbol són plenes d’estelades. En canvi, ningú no aixeca el crit al cel pel fet que als Jocs Olímpics només s’hi pugui participar sota la bandera d’un estat i que en els tornejos internacionals de futbol les úniques seleccions no estatals que hi participen siguin les de nacions vinculades al Regne Unit, curiosament un dels pocs estats que ha permès un referèndum d’autodeterminació a una de les seves nacionalitats històriques.

                Una altra característica del nacionalisme no nacionalista de què parlem és afegir de manera sistemàtica l’adjectiu “espanyol” a qualsevol iniciativa exitosa de tipus cultural, esportiu, gastronòmic, econòmic o sanitari, vinculada amb algun d’aquests “territoris” susceptibles de no tenir prou afecció a l’espanyolitat. Així, quan un atleta català guanya una medalla passa a ser un atleta “espanyol” (curiosament, si perd, és possible que li respectin el gentilici “regional”), i, naturalment, la vacuna contra la covid que s’està assajant a Catalunya és una gran fita de la investigació científica “espanyola”. Però, és clar, els nacionalistes som els altres, fins i tot aquells que no pensem pas que vivim a la millor nació del món i, simplement, voldríem viure a la nostra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de setembre de 2021)

dimecres, 1 de setembre de 2021

Ulleres de sol

 

               A l’estiu tothom s’amaga al darrer d’unes ulleres de sol. Hi ha qui en porta tot l’any, que se les posa tan bon punt apunta un raig de llum per entremig dels núvols. Hi ha qui, fins i tot, en porta en espais tancats o quan el cel està tapat. Hi ha qui, en canvi, en porta sobretot a les vacances, perquè és un complement que combina amb la tovallola i el para-sol. Hi ha qui, d’altra banda, se les posa tan sols per conduir, perquè el sol enlluerna, sobretot quan ve de cara. També hi ha, és clar, qui n’ha de dur per qüestions de salut. I, finalment, hi ha qui no en porta mai.



               El darrer grup no és pas el més nombrós, però és el meu i em disposo a proclamar que el dia del judici és l’únic grup que se salvarà de cremar com lluquet a l’Infern. Ho confesso: no he suportat mai les ulleres de sol i em refio poc dels qui en porteu. Reconec que de jove n’havia intentat dur, perquè això d’amagar els ulls darrere d’un vidre pintat et feia semblar txatxi. Com més opac era el vidre, més interessant et senties. Fins que un de la colla va aparèixer amb unes ulleres amb el vidre de mirall i tots vam flipar tant que es va convertir automàticament en el líder indiscutible. En duien les estrelles del rock, els famosos de Hollywood, els porretes que volien dissimular la vermellor dels ulls i els paios més autèntics i simpàtics del panorama mediàtic: els Blues Brothers, el Travolta, el Lou Reed, l’Elton John... Jo me les posava i, al cap de cinc minuts, me les havia de treure o tirar-les cap amunt, fent visera. El cas és que m’agrada veure les coses tal com són, i un filtre que les enfosqueixi el cervell me l’interpreta com una estafa per als ulls. Perquè, no ens enganyem, amb ulleres de sol els colors s’atenuen o, directament, desapareixen. Viatjar a l’altre cap de món i mirar-ho tot a través d’unes ulleres de sol em sembla un despropòsit. Hi ha milions de turistes que, al llarg dels anys, no han vist la llum sobre el Taj Mahal o els canals de Venècia, que han vist les platges de Tailàndia com si sempre estigués núvol, que no han apreciat els colors de les espècies en un mercat d’Istambul i el verd dels boscos pirinencs s’ha convertit en un indefinit color merda d’oca... Mireu què us dic: fins i tot crec que conduir amb ulleres de sol està sobrevalorat. Amb ulleres fosques el sol de cara no molesta tant, és cert, però no hi veus pas amb més nitidesa i, en canvi, hi veus menys!

               Digueu, doncs, el que vulgueu. A mi no em convencereu i us tinc a tots ben calats: porteu ulleres de sol no pas per comoditat, sinó perquè us agrada presumir, per fer-vos els interessants o per amagar l’espill de l’ànima que són els ulls. Confesseu i ja veureu com les dureu amb la consciència més tranquil·la.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'agost de 2021)

dijous, 19 d’agost de 2021

Molt soroll per no res

                Els humans tenim una capacitat innata per mostrar-nos experts en temes que no dominem en absolut. La majoria de catalans, per exemple, portem a dintre, com a mínim, un meteoròleg, un filòleg i un sanitari. I des que tenim les plataformes per pontificar més enllà dels nostres cercles reduïts, n’hi ha una bona colla que no perden pistonada i –amb un discurs mediocre, gens contrastat i de criteri dubtós— es dediquen a omplir les xarxes amb les seves opinions i lliçons d’expert de pa sucat amb oli. Twitter, en aquest sentit, és el terreny on el personal més s’esplaia. El piulador compulsiu és capaç d’explicar als bombers com s’ha d’encarar l’extinció d’un incendi, de projectar la planificació urbanística d’una ciutat, de decidir com cal portar una granja sense haver-ne visitat mai cap, de trasmudar-se en dialectòleg i fer una enquesta pseudofilològica sobre qui ha sentit mai una paraula prou corrent i normativa o una frase feta que en realitat és prou viva. “Ho heu sentit mai?”, “Ho dieu?”, pregunten, de bona fe, com si el fet de conèixer-la i usar-la els convertís en deixebles avantatjats de Joan Coromines. El món sanitari, per exemple, que ja tenia una legió d’opinadors de patacada, amb la pandèmia s’ha convertit en un sector del qual tothom és un expert. Cada cop que s’ha hagut d’aplicar una mesura restrictiva, o bé quan les mesures s’han aixecat, o quan es parla de la gestió dels hospitals o del calendari de vacunació... resulta que tothom sap què s’hauria d’haver fet i poques vegades coincideix amb el que s’ha fet en realitat.



               Tot és criticable, naturalment. I sort n’hi ha que tenim llibertat per opinar sobre el tema que ens vingui de gust i dir el que ens surti dels pebrots. Però una cosa és poder dir-ho i l’altra és fer-ho sempre, amb tot, i amb aquella seguretat i alegria. I una cosa és posar-te en evidència entre els qui et coneixen i saben fins on han de fer cas d’allò que dius, i l’altra és abocar al món una opinió gens fonamentada com si fos la d’un especialista en el sexe dels àngels. Personalment, em molesta el to alliçonador en general, però el respecto quan el qui prova d’alliçonar-me ho fa des d’un coneixement prou sòlid. El problema és que les xarxes han donat veu a un exèrcit de mestretites que, sense gaire més criteri que l’infós per una experiència circumstancial, per una lectura esbiaixada, per una impressió parcial o per la inspiració divina, volen donar lliçons de llengua als filòlegs, de gestió sanitària als metges i, naturalment, de pedagogia als mestres. Està molt bé que parli qui té coses a dir, però en general s’hi guanyaria molt (viuríem en un món menys sorollós) si una part dels qui no callen aprenguessin a mossegar-se la llengua quan, en realitat, no tenen res interessant a dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'agost de 2021)

dimecres, 11 d’agost de 2021

Ai, la llengua!

                Un estudi recent de la Plataforma per la Llengua encarregat per l’Ajuntament de Valls determina que un 60% de les converses als patis dels instituts públics del municipi són en castellà. Sospito que a Manresa, amb un perfil sociolingüístic que deu ser una mica menys favorable al català que el de la capital de l’Alt Camp, un estudi com aquest donaria uns resultats encara més decebedors en relació a l’ús que en fan els joves o, si més no, similars i, per tant, decebedors malgrat tot. Que els joves parlin poc en català entre ells és un dels indicadors més alarmants per al futur d’una llengua i tots n’intuïm alguns motius (els models de les xarxes socials hi deuen tenir alguna cosa a veure), però gairebé ningú (ni particulars, ni administracions) no fa res per canviar-ho.

A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix la tesi que, si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. Junyent aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. La situació, doncs, si tenim en compte l’actitud lingüística dels joves, és veritablement crítica.

               En aquest context, quan som a les portes d’una situació de no retorn, és especialment preocupant que, més enllà d’alguna vaguetat per quedar bé, la llengua no figuri al programa de cap partit ni a l’agenda de cap govern. Si continuem així, aviat ja no caldrà fer polítiques de normalització del català, sinó de simple preservació per evitar-ne l’extinció definitiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2021)

Passos Llargs

 

               Es deia Ramon Vila Capdevila, però tothom el coneixia amb algun sobrenom: Maroto, Passosllargs o Jabalí entre els companys de guerrilla; Capità Raymond a la resistència francesa; o el més conegut, Caracremada, que és com l’anomenaven els seus perseguidors. La seva vida és de pel·lícula, sobretot perquè compta amb un final molt cinematogràfic: l’agost de 1963, quan ja feia 10 anys que cap organització política (ni comunistes, ni socialistes, ni anarquistes) donava suport a la lluita armada contra el règim i, per tant, els maquis havien abandonat l’activitat guerrillera, Caracremada va fer volar tres torretes d’electricitat a Rajadell i pocs dies després, mentre tornava cap a França, va ser interceptat per la Guàrdia Civil, que el va abatre a trets. Això va passar a la Creu del Perelló, al terme de Castellnou de Bages, davant mateix d’una masia els masovers de la qual havien estat assassinats divuit anys abans, també pels civils, juntament amb dos maquis als quals tenien acollits.



               Feréstec, fort, auster, sorrut, home d’acció lleial a les seves idees llibertàries, Ramon Vila és un d’aquells outsiders romàntics que han a viscut contracorrent. Marcel·lí Massana i Frederica Montseny el van intentar convèncer perquè abandonés la lluita armada, però no se’n van sortir. Sol, o amb algun company tan idealista com ell, va continuar perpetrant esporàdicament accions de sabotatge amb l’objectiu de mantenir viva la lluita i desestabilitzar el règim. Quan va morir tenia cinquanta-cinc anys i duia tota la vida lluitant: com a militant de la CNT quan era a les mines, en columnes llibertàries durant la Guerra Civil, en la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial i, finalment, amb el maquis fins a la mort. No sabia fer res més. Intuïa, això sí, que només era qüestió de temps que l’atrapessin i, quan va arribar el moment, no va deixar que l’agafessin viu.

               El passat 2 de juliol vaig assistir a l’estrena del documental Els últims passos de Ramon Vila Capdevila, realitzat per Oriol Segon, una aproximació audiovisual a un personatge que no es pretén biografiar de manera exhaustiva, però sí explicar. La projecció va tenir lloc en el marc d’unes jornades sobre maquis just al costat d’on està enterrat el guerriller i a pocs quilòmetres d’on va morir, a Castellnou de Bages. El documental reconstrueix la trajectòria de Caracremada i les circumstàncies de la seva mort a partir d’alguns testimonis. Amb una estètica molt acurada, es tracta d’un exercici impecable de recuperació de la memòria històrica. S’hi entrevista, per exemple, Joan Busquets, l’últim guerriller viu que va conèixer i actuar amb Caracremada. La importància d’aquesta mena de documents es fa palesa quan, en els crèdits, veus que dos dels entrevistats ja no són entre nosaltres.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juliol de 2021)

dissabte, 24 de juliol de 2021

Mentides i criatures

 

               Arriba el juliol, s’ha acabat el curs i han arribat les vacances. Obligats a posar notes a principis de juny, els claustres han aguantat com han pogut les últimes setmanes.  Els comentaris maliciosos sobre la bona vida del personal docent, que cobra un bon sou i es passa mitja vida fent vacances, s’han reproduït.

Mestres i professors són en el punt de mira de tothom, perquè formen o han format part de l’entorn de tothom que té fills o n’ha tingut. El mestre és aquella persona que passa més hores que nosaltres amb els nostres fills i això, vulguis que no, pot generar una certa mala consciència i, de vegades, un puntet de gelosia. Quan la criatura ens corregeix perquè la mestra diu que això no és així, quan el mestre ha castigat la criatura per un comportament que a casa se li permet, quan la criatura es passa el dia parlant del mestre, enumerant-ne virtuts i defectes... és inevitable que nosaltres, que amb prou feines tenim temps d’estar amb l’infant una estoneta cada dia i ja m’explicaràs si a sobre l’he de destinar a renyar-lo, convertim el mestre en focus de les nostres frustracions. Què s’ha cregut, fent-lo fora de classe per un simple insult? Com pot aconsellar-me que li estigui més a sobre? Potser es pensa que no sé educar el meu fill? El nen m’ha dit que no ho ha fet i jo me’l crec, perquè el meu fill de vegades pot ser una mica impertinent i treballa poc, però no diu mentides. Aturem-nos, perquè aquesta afirmació se sent sovint, en entrevistes de tutoria: el meu fill no diu mentides! De debò? Ja em perdonareu, pares i mares que algun cop heu pronunciat aquesta frase, però crec que (potser no sempre, però sí sovint) és una afirmació que mostra una ingenuïtat deliberada a causa d’un intent notori d’esquivar una responsabilitat. Si el meu fill diu sempre la veritat i diu que no ho ha fet, és perquè no ho ha fet i, per tant, qui diu una mentida és el mestre o la mestra, que li té mania o ves a saber què. Sapigueu-ho, mares i pares del món: tothom en diu, de mentides, i la canalla, per descomptat, també. I més si sospiten que amb una mentida o una mitja veritat es poden estalviar una esbroncada o un càstig. I si saben que els pares estan convençuts (o volen estar-ne) que el seu plançó no diu mentides, aleshores és possible que encara en diguin més. I això és així per més que facin cara d’angelets.

               Acceptar que la criatura ens ha mentit, però, fa molta mandra, perquè significa entomar una responsabilitat i assumir que hem d’actuar perquè no ho faci o, si més no, per fer-li entendre que no ens fa beure a galet. És més fàcil carregar la culpa als companys de classe o, si cal, al docent, que per això cobra una pasta, té moltes vacances i, a sobre, sovint és funcionari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juliol de 2021)

dilluns, 19 de juliol de 2021

De Berga a Vilafranca, passant per Sarajevo

           Quan el dimecres dia 7 d’octubre vam presentar a la llibreria Petit Parcir de Manresa els Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009), i el seu autor, Jordi Cussà, em va comentar que se sabia entre els tres o quatre finalistes del premi El Lector de l’Odissea, ja vaig començar a pensar en aquest article. Estava convençut que s’enduria el premi. Res no pot evitar –vaig pensar— que la fúria literària d’un berguedà amb un talent desbordant, una imaginació inesgotable i una capacitat innata per explicar històries s’acabi imposant en un dels guardons més transparents i honestos del panorama literari català.

          Efectivament. Ahir al vespre es va fer públic el veredicte i es va saber que l’escriptor berguedà (autor d’obres remarcables com Cavalls salvatges, L’alfil sacrificat o Clara i les ombres) s’havia endut El Lector de l’Odissea amb la novel·la El noi de Sarajevo, que publicarà Proa abans de Sant Jordi.

          L’esdeveniment, de fet, em brinda l’oportunitat de recuperar, a través de la memòria, la meva particular experiència amb el guardó vilafranquí. Ara que ja han passat cinc anys, i aprofitant la feliç circumstància de saber que l’ha guanyat un bon amic, crec que en puc parlar sense ruboritzar-me. Tenir la sort d’aconseguir El Lector de l’Odissea amb Ànima de llop, l’any 2004, va representar un abans i un després en la meva trajectòria creativa. A hores d’ara puc afirmar que El Lector de l’Odissea és alguna cosa més que un premi literari. O almenys ho ha estat per mi. El valor d’obtenir-lo va molt més enllà d’una gens menyspreable dotació econòmica. Gràcies al premi vaig entrar en contacte amb una editorial, Proa, que fins ara no he abandonat ni, de moment, tinc intenció d’abandonar; gràcies al premi vaig conèixer uns llibreters, els de la llibreria l’Odissea, de Vilafranca del Penedès, compromesos amb el seu ofici i amb el país, apassionats de la literatura i respectuosos amb la tasca del creador; gràcies al premi vaig trobar-me amb una colla de lectors de totes les edats i condicions que em van acollir amb afecte, i que no tan sols havien llegit desinteressadament, durant l’estiu, una pila d’originals presentats, sinó que (a sobre!) pagaven una quarta part del premi de la seva butxaca. En un temps en què la transparència dels premis literaris es qüestiona dia sí, dia també, guanyar-ne un que apareix avalat pel filtre d’un centenar de lectors vinculats a una llibreria és una veritable satisfacció per a qualsevol autor.

          Per això, quan vaig saber (o, millor dit, quan vaig veure confirmat) que Jordi Cussà i Balaguer, un dels escriptors més importants que tenim ara mateix a la Catalunya Central, havia guanyat l’onzena edició del premi El Lector de l’Odissea, me’n vaig alegrar per ell, el vaig felicitar de tot cor i vaig córrer a escriure aquest article que ja feia dies que duia al cap.

          Ara només queda esperar l’aparició a les llibreries de El noi de Sarajevo, disposats a gaudir, un cop més, de la pirotècnia lingüística i literària de Jordi Cussà i Balaguer, algú a qui ja toca deixar de ser una eterna promesa de les lletres catalanes per convertir-se, d’una vegada, en un autor respectat i, tant de bo, venut, molt venut!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 17 d'octubre de 2009)