dilluns, 14 de gener de 2019

L'Aina, la Lluïsa i el càncer

                De totes les malalties amb un índex elevat de mortalitat, la més coneguda –perquè és la més estesa i, per tant, la que fa més por i potser també la més investigada— és, sens dubte, el càncer. S’hi han dedicat diverses edicions de la Marató de TV3, se’n parla cada cop amb menys eufemismes, s’aconsegueixen tot sovint petits avenços científics per remetre’n (o curar-ne) els efectes i, de tant en tant, es publiquen llibres sobre l’experiència de conviure-hi. Cada cop s’evita més de parlar d’”un mal lleig” o d’”una llarga malaltia” i es cau menys en la cruel fantasia d’autoajuda de pretendre que només se’n surten els valents (com si els qui moren a causa del càncer fossin uns covards i no haguessin lluitat contra la malaltia, fins al darrer moment, amb ungles i dents). Al capdavall, qui més qui menys ha conviscut (directament o indirectament)  amb el càncer, o amb altres malalties de diagnòstic despietat, i sap que qualsevol malalt, sigui quin sigui el desenllaç, és un veritable heroi.


                Fa poc he llegit amb interès  el llibre Flors damunt la taula (L’Albí), en què la jove periodista Aina Font reconstrueix l’experiència de la Lluïsa Albadalejo, una d’aquestes heroïnes que ha conviscut durant molt de temps amb la malaltia i ha superat fins a sis càncers.  L’Aina i la Lluïsa es van conèixer per casualitat i, al llarg de diverses trobades, van parlar molt. El relat alterna dues històries: la de la convivència de la Lluïsa amb la malaltia i la del procés de l’Aina per escriure el llibre i com això remou la seva pròpia vida i el record del càncer de la seva mare. Durant els darrers vint anys, la vida de la Lluïsa ha estat un peregrinatge per consultes, hospitals, quiròfans i centres de medicina alternativa; un periple on s’alternen l’esperança, la desolació, la lluita, el dolor, el desànim, la felicitat i la força; una muntanya russa similar a moltes històries que, malauradament, tots coneixem més o menys de prop. L’Aina Font era la persona indicada per escriure el llibre. La seva mare va ser una altra heroïna que, en aquest cas, va morir fa uns anys per culpa del càncer i no pas sense haver lluitat amb valentia.
La capacitat de lluita i l’esperit positiu no curen la malaltia, prou que ho sabem, perquè aquesta mena de malalties no es vencen (en tot cas, i en el millor dels casos, se superen), però ajuden a enfrontar-s’hi. Així, Flors damunt la taula té el mèrit d’evitar el discurs èpic i triomfalista (aquell que donaria per fet que qui lluita, se’n surt), però també evita el discurs derrotista de llepar-se les ferides (el de no hi ha res a fer). Fa un exercici necessari: parlar del càncer amb naturalitat, “ni amb por ni amb pena. Tampoc amb ràbia ni rancor”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de gener de 2019)

dissabte, 12 de gener de 2019

Amat-Piniella, 2019

                Quatre novel·les opten a endur-se el Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany. La presentació dels finalistes serà el 16 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, el veredicte es farà públic el 19 de febrer i aquesta vegada, per primer cop des que s’atorga a obra publicada, comptarà amb una dotació econòmica de 2000€ per al guanyador.


                Els anys de la serp (Proa, 2017), de Joan Rendé, és una novel·la de gran força literària que ha passat inexplicablement desapercebuda per les llibreries. És la història de la Consuelo, que de petita emigra, amb els pares, d’Andalusia al Pirineu. A partir del punt de vista de diferents personatges, Rendé fa un retrat del xoc cultural que suposa el moviment migratori i, sobretot, de la protagonista i les penalitats que li toca viure.


                Jo soc aquell que va matar franco (Proa, 2018), de Joan-Lluís Lluís, guanyadora del Premi Sant Jordi, és, en canvi, una de les novel·les que més ressò van tenir l’any passat. El relat ucrònic que demostra, a banda d’una amor incondicional per la llengua, una gran capacitat fabuladora, planteja la història d’una mena de filòleg solsoní que fuig de la guerra, un heroi humil que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes i s’incorpora al maquis. Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués atacat la Catalunya Nord?


                El camí de les aigües (Amsterdam, 2017), de Carme Martí, és un ambiciós recorregut pel segle XX i un sincer homenatge a les dones treballadores. Des de l’actualitat, la Laura, que viu un moment emocional convuls, es refugia en les visites a l’àvia Maria Badia, cuinera, que repassa receptes i moments viscuts. Història, gastronomia i coratge s’entrellacen al llarg de les pàgines d’aquesta història rigorosament documentada.


                Retorn (Columna, 2017), de Carles Casajuana, recrea la visita que, l’any 1970, va fer Josep Carner a Catalunya després de trenta anys a l’exili. Amb una narrativa nítida i efectiva, Casajuana retrata l’ambient polític i literari de la Barcelona de finals del franquisme (lluites estudiantils, capelletes literàries...) al mateix temps que el jove protagonista, de bona família, descobreix la grandesa de la poesia al costat d’un Josep Carner malalt i decrèpit.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número de gener de 2019)

dimecres, 2 de gener de 2019

Culpables de què

                Ara diuen que els catalans (si més no, els qui defensem el dret a decidir democràticament el futur del nostre poble) som els culpables que l’extrema dreta filofeixista s’hagi despertat a Espanya. Es veu que mentre no reclamàvem la nostra sobirania, a Espanya no n’hi havia, de feixisme, o que, en tot cas, estava adormit.
                Mira que som toca-campanes! Com se’ns acut de reclamar un dret legítim i democràtic si això fa despertar la bèstia! Som uns irresponsables! Només pel fet de saber que la major part dels catalans estem a favor del dret a decidir, ja ens pensem que podem reclamar-ne l’exercici! On vas a parar! Som una colla de barruts perillosos! Es veu que ara, per culpa nostra, l’extrema dreta menys acomplexada ha entrat al Parlament andalús i amenaça d’entrar al Congrés de Madrid. Fins i tot podria entrar al Parlament de Catalunya. I tot per culpa del procés sobiranista que vam engegar els catalans fa alguns anys. Perquè, és clar, si haguéssim continuat callant no hauríem obligat els pobres ultradretans a fer-se malveure per aquests carrers de déu. Tan bé que estàvem, calladets, renunciant a unes aspiracions que sabíem minoritàries, per ara, en canvi, quan hem vist que podien ser majoritàries, tenir la insolent gosadia de fer sentir la nostra veu i molestar aquells que vivien tan còmodament instal·lats en una zona de confort on tot el que els va bé és inqüestionable, indivisible, inviolable... Què ens hem cregut? Per culpa nostra la intel·lectualitat benpensant i el progressisme espanyol de tradició antifranquista se senten incòmodes. Per culpa nostra han de fer front (o donar la raó) als qui proposen l’expulsió dels immigrants, als qui desitgen la suspensió de les autonomies, als qui enyoren aquell règim dictatorial en què hi havia un partit únic articulat al voltant d’un corpus ideològic  anomenat Movimiento Nacional. Ser progre, a Espanya, ja no és tan txupiguai, per culpa nostra.

@PensamentGrafic

                Els carrers no ho sé, però la culpa sempre serà nostra. Si ens atonyinen, és perquè provoquem, o perquè ens posem al mig. Si la ultradreta guanya vots, és perquè una suposada minoria de catalans no hem callat com fèiem sempre i hem gosat reclamar el dret de saber si resulta que som una majoria. Si volguéssim fer com els eslovens i aplicar, unilateralment, el resultat d’un referèndum, la culpa seria nostra si després Espanya es comportés com ho va fer la gran Sèrbia. Si ens piquen, si ens empresonen o, fins i tot, si ens maten, serà sempre culpa nostra. Mai, és clar, no serà culpa del que pica, empresona o està disposat a matar. Per què? Molt senzill: el que pica, empresona i amenaça té de la seva banda la maquinària judicial, l’exèrcit, la majoria de mitjans de comunicació i, naturalment, el poder d’un estat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de desembre de 2018)

dimarts, 18 de desembre de 2018

Josep Tomàs Cabot


                S’acaba de publicar el primer volum –n’hi ha quatre de projectats— de la Narrativa catalana completa de Josep Tomàs Cabot. El volum inclou tres novel·les: Bona nit, senyor hoste! (una deliciós relat ambientat en un petit monestir l’Umbria del segle XIV, que fa un homenatge a la senzillesa, a la bondat i a l’esperit franciscà), L’inesperat arcàngel del matí (que situa la trama al segle XVI, en la Suïssa agitada pels primers batecs de la Reforma calvinista, on el fill d’un metge que dissecciona cadàvers viu una poderosa experiència iniciàtica) i Escamot d’afusellament (que retrata el cor de sis soldats carlins, a la Navarra de 1835, que passen la nit plegats en unes golfes mentre recorden el company a qui ells mateixos han d’afusellar l’endemà a primera hora per expiar una falta col·lectiva). La pertinència d’aquesta iniciativa és innegable: Tomàs Cabot és un escriptor important i la majoria d’aquestes novel·les són difícils o impossibles de trobar avui dia.


                A banda de les tres novel·les esmentades, aquest primer volum inclou també una introducció que va signada per un servidor i que intenta, per una banda, repassar les etapes de l’obra narrativa de l’autor i, per l’altra, analitzar-la en el seu conjunt, mirant de demostrar que es tracta d’un corpus coherent i unitari. Haver-me llegit, d’una tirada, totes les novel·les de Tomàs Cabot, m’ha permès confirmar que és un narrador únic en el panorama literari català. Segurament no hi ha cap altre cas, a casa nostra, on conflueixin amb tanta autoritat els coneixement històrics, socials, científics, musicals i literaris. Format com a metge i, posteriorment, com a filòleg, periodista i historiador, amb un constant interès pel món de la música, Tomàs Cabot ha posat la seva saviesa humanística al servei de la seva vocació veritable: la de novel·lista. Això ha permès que hagi escrit novel·les que només ell hauria pogut escriure. És autor, per exemple, d’una història al voltant de Franz Shcubert, un altra que s’aproxima a les teories psiquiàtriques de Franz Anton Mesmer, o d’una trilogia que repassa la història social de Catalunya durant el primer terç del segle XX.


                Josep Tomàs Cabot, que era un escriptor molt respectat en castellà als anys seixanta i que, posteriorment, va publicar diverses novel·les força celebrades en català, va deixar d’escriure ficció fa més de deu anys i s’ha convertit, avui dia, en un autor massa poc conegut. Cal celebrar, doncs, la iniciativa de l’editorial L’Albí, que vol recuperar el conjunt de la seva obra narrativa, publicada, en el seu moment, per editorials tan diverses com Destino, Planeta, La Campana o Pagès. Una bona ocasió per revisitar Josep Tomàs Cabot o, per a qui no el conegui, descobrir-lo.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de desembre de 2018. Una versió una mica reduïda va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2018)

dilluns, 3 de desembre de 2018

Raó i instint

Els humans som animals racionals. Tenim, doncs, la capacitat de raonar, és a dir, d’anar més enllà dels pensaments simples i funcionals. El raonament, segons les enciclopèdies, és la facultat mental que ens permet, gràcies a l’activitat verbal de l’argumentació, resoldre problemes a través de la raó. Un argument, de fet, és l’expressió verbal d’un raonament.
Els humans, però, no deixem de ser animals i els animals, habitualment, actuem i ens deixem guiar per l’instint. I l’instint, en el món salvatge, acostuma a tenir sempre, en última instància, la finalitat de sobreviure per, al capdavall, perpetuar l’espècie. I com es perpetua, l’espècie? Aconseguint que els mascles més sans i forts s’aparellin amb les femelles més sanes i fortes. Aconseguir determinats aliments, per exemple, és una prioritat per a molts ocells, que així assoleixen una determinada coloració a les plomes, amb la qual sedueixen més fàcilment les femelles i d’aquesta manera contribueixen a assegurar la reproducció. Menjar i cardar. No hi ha res més, al final? Doncs, sí. Perquè la principal capacitat dels humans no és la de raonar, sinó la d’aconseguir que la raó, en determinats moments, s’imposi a l’instint.
Si acceptem que l’instint ens empeny a perpetuar l’espècie i, per tant, a reproduir-nos, entenem que aquest instint sigui al darrere del desig de mantenir relacions sexuals. Si no som capaços de racionalitzar aquest instint, però, podem caure en la intolerància de no acceptar que les relacions sexuals tinguin cap finalitat que no sigui reproductiva. Així, des d’aquest punt de vista, serien inacceptables les relacions homosexuals, però també l’ús de mètodes anticonceptius, les relacions més enllà de la menopausa o, fins i tot, l’anafrodísia o inapetència sexual i el sexe per plaer. Les ideologies més reaccionàries, de fet, consideren que totes aquestes circumstàncies són antinaturals i inacceptables. En molts països hi ha pràctiques i lleis destinades a preservar exclusivament la tradició patriarcal. En canvi, quan hem sabut obrir la ment a l’univers de l’argumentació tolerant, la nostra capacitat de raonar ha permès que integrem a les nostres vides les múltiples maneres de viure la sexualitat diferents de l’heterosexualitat amb finalitats reproductives.


Com menys capacitat d’argumentar i de raonar tenim els humans, més tendim a condemnar els comportaments que s’aparten de la nostra natura instintiva i salvatge. Dit d’una altra manera: com menys racionals, més intolerants. Per això, els qui per norma condemnen les pràctiques socials allunyades de la convenció acostumen a ser els més primaris, incapaços d’aplicar la raó, argumentada, a allò que dicta l’instint. Els feixistes, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de desembre de 2018)

divendres, 23 de novembre de 2018

Realitat, ficció, somni

                Cap ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot, deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim, ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.


                La ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix, sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció, de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt enganyosa.
                Tinc la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure. De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits, sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar. I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
                La realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció. Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una i l’altra diuen la veritat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)

diumenge, 18 de novembre de 2018

Margarit


                Joan Margarit, un dels poetes més importants de la literatura catalana actual (o, si més no, un dels més populars i llegits, és a dir, dels pocs a qui l’editor no deu arrufar el nas quan li porta un nou recull de poemes), va anar, de jovenet, a l’Institut Ausiàs March. Devien ser els primers anys cinquanta. Com que (a causa del poc interès que despertava la literatura catalana en aquella època) ningú no li va explicar qui havia estat el personatge que donava nom al centre, Margarit va creure durant molt de temps que, amb aquell nom tan estrany, es devia tractar, com a mínim, d’un personatge rus.


                L’anècdota, molt il·lustrativa, la va explicar el poeta el passat 23 d’octubre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. La sala que va quedar petita per l’allau de gent que s’hi va aplegar, la qual cosa demostra, una vegada més, la capacitat del festival Tocats de Lletra per organitzar actes multitudinaris al voltant de la literatura i, el que encara és més difícil, de la poesia.
                Margarit va venir a Manresa amb l’excusa de parlar del seu últim llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Es tracta d’unes memòries on repassa la seva infantesa i primera joventut, és a dir, l’època en què es consoliden els fonaments de la seva vida, que, en el seu cas, és com dir els fonaments de la seva poesia. El llibre, però, com hem assenyalat, vol ser sobretot una excusa... una excusa per acabar llegint (o rellegint) aquesta poesia. A Margarit sempre li ha agradat (i molts dels seus lectors li ho agraïm) complementar els seus reculls de poemes, que d’entrada ja són força entenedors, amb explicacions en forma d’epíleg. Aquests epílegs ajuden el lector a percebre matisos que en una primera lectura potser s’han escapat i, d’altra banda, són textos que tenen valor literari per ells mateixos. I el propi autor, de fet, va parlar de Per tenir casa cal guanyar una guerra com d’una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa; un complement, per tant, al conjunt dels seus poemes. Margarit és un poeta nítid i un orador afable, que no té cap problema per explicar d’on surten els seus poemes. El que no diu és on arriben, perquè això només ho sap qui els llegeix.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2018)

dilluns, 5 de novembre de 2018

Franco no ha mort

                El meu amic Joan Pinyol fa anys que pugna per recuperar les despulles del seu avi. L’avi del Joan, mort al final de la guerra en un camp de presoners de Lleida, va ser exhumat al cap dels anys de la fossa on era enterrat i dut al Valle de los Caídos per, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, alimentar aquell mausoleu de l’horror feixista i, al cap del temps, acompanyar el propi botxí, que estava destinat a morir al llit. El meu amic ha remogut cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. Ha promogut i protagonitzat documentals i entrevistes en tota mena de mitjans, ha aconseguit que l’Ajuntament del seu poble, Capellades, reclami les despulles del seu avi per acord del ple municipal i, des de fa molts anys, ha mantingut viva una campanya incansable que podria resumir-se amb el títol del documental “Avi, et trauré d’aquí”, que fa temps va passar-se a TV3 en l’espai Sense Ficció. De moment, però, no se n’ha sortit.


                De moment, l’únic que sembla que es mourà del Valle de los Caídos és el cadàver del dictador que, en una mostra palpable de cinisme institucional, ha estat rebent, al llarg de gairebé quaranta-cinc anys, honors d’heroi nacional, en una de les demostracions més clares que la transició espanyola no ha tingut res d’exemplar. Una democràcia que manté, al llarg de quasi mig segle, el dictador feixista en un lloc emblemàtic que ha servit, i serveix, com a punt de peregrinació per als nostàlgics del règim no pot considerar-se, ni de bon tros, una democràcia modèlica. En quin altre país occidental, civilitzat i democràtic ho haurien permès?
                Ara que, mig obligat per les circumstàncies, i encara amb reserves, el govern socialista es planteja el trasllat de Franco a un altre indret, no puc imaginar-me que les seves despulles facin cap a l’Almudena enmig de salves militars i honors de cap d’estat, tal com demana la família. Trobo al·lucinant que aquesta possibilitat ni tan sols arribi a plantejar-se.
                Les ferides que va obrir la guerra fa 80 anys no s’han tancat mai, se les ha volgut dissimular a base de matussers embenatges d’oblit, però només es poden curar amb injeccions de memòria, assumpció de responsabilitats i restitució dels autèntics valors de la democràcia.
                És clar que, d’un estat que manté empresonades o a l’exili, tractant-les de colpistes, persones de contrastat tarannà democràtic, mentre permet actes de la policia o de la Guardia Civil amb la participació del colpista Tejero o del torturador Billy el Niño; d’un estat que persegueix músics i actors per criticar la monarquia o blasfemar en públic; d’un estat que (manant la dreta i manant l’esquerra) ha estat incapaç de qüestionar un mausoleu feixista... D’un estat així no ens hauria de sorprendre res.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de novembre de 2018)

divendres, 26 d’octubre de 2018

La gent

                El món es divideix entre els qui parlen de “la gent” en primera persona (“la gent som...”) i els qui ho fan en tercera persona (“la gent és...”). Els primers demostren una certa capacitat d’empatia cap a les virtuts i els defectes del col·lectiu. Se’n senten part, a les verdes i a les madures. En canvi, els segons aixequen una barrera entre la seva individualitat impecable i la resta de la humanitat, o, el que vindria a ser el mateix, entre la seva superioritat moral i la vulgaritat general. Venen a dir: jo soc jo, un individu impecable, i la resta són “la gent”.
                Les xarxes socials (twitter, facebook, instagram, whatsapp) són una bona plataforma per al nostre ego. Allà construïm la nostra identitat digital, que és la manera més senzilla de mostrar-nos com voldríem ser, que no sempre es correspon a com som en realitat. Així, pengem fotos, pensaments, missatges, portades de llibres o enllaços a notícies... que ens projecten com a éssers bells, aguts i intel·ligents... i ens pensem que així ens allunyem una mica d’aquesta cosa trivial i ordinària que anomenem “la gent”.


                No tothom, però, és capaç de generar frases eloqüents i comentaris perspicaços de collita pròpia. Per això ha proliferat la compartició de sentències que sovint semblen extretes d’un manual d’autoajuda, d’un recull d’ocurrències o d’un llibre de filosofia oriental. Fins i tot hi ha la possibilitat de consultar pàgines web on en podem trobar un rosari per triar i deixar-les anar al facebook o a l’instagram com si fossin nostres. La majoria són anònimes, però de tant en tant n’apareixen d’atribuïdes a Einstein, a Gandhi, a Confuci o a Groucho Marx, que sempre queda bé. I és per això que cada dos per tres llegim coses de l’estil “Hi ha persones que hi són... siguin on siguin”, “Somnia sense por, viu sense límits”, “Les paraules diuen el que pretens ser, però les accions són el que ets en realitat”, “La felicitat depèn de la pau interior i no de com siguin de favorables les condicions externes”, “Al cim no s’hi arriba superant els altres, sinó superant-nos a nosaltres mateixos”... i així fins a l’eternitat.
                No fa gaire, en una d’aquestes xarxes, vaig llegir una frase del Dr. House, (el personatge televisiu interpretat per Hugh Laurie, caracteritzat per l’exhibicionisme i el despotisme intel·lectual) que diu “No pateixis pel que pensa la gent, no ho fa gaire sovint”. En boca del personatge de ficció a qui s’atribueix, la frase té la seva gràcia, perquè forma part de la seva actitud, del seu caràcter insubornable, però compartida a les xarxes socials es converteix en un artefacte ridícul i autocomplaent, perquè qui la comparteix es vol mostrar per sobre d’una col·lectivitat suposadament abúlica i plana a qui, en el fons, l’adreça.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'octubre de 2018)

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Lola Palau

Lola Palau existeix i és de la Catalunya Central. L'autora del recull de relats Que Déu ens agafi confessats, publicat per l'Albí i que revisita, reformula i trasgredeix els manaments de la llei divina a partir de deu històries carregades d'ironia intel·ligent, ha aterrat en el panorama literari català aquesta tardor. Però, qui és, Lola Palau?
Lola Palau és un col·lectiu, un grup d'escriptors amb ganes de tirar endavant projectes literaris conjunts.


                Lola Palau és el capelladí Joan Pinyol, que vol estimar Déu, literalment, sobre totes les coses.  És el manresà Jordi Estrada, que de petit ja va adonar-se que resar parenostres per aconseguir la correspondència amatòria de noies que estan com un Déu és dir el nom de Déu en va. És el també manresà Pep Garcia, que finalment ha descobert que per santificar millor les festes no cal anar més sovint a missa. És el calafí Josep Maria Solà, que es planteja com n’és de difícil honrar els pares, fins al punt que cal anar al psicoanalista per minimitzar els efectes de la frustració. És el berguedà Jordi Cussà, que construeix una aventura shakespeariana sobre la justificació de l’assassinat. És la Pilar Duocastella, originària de Castelltallat, a qui atreuen les accions impures ni més ni menys que d’un capellà capaç de traspassar la penitència a una noieta temorosa de Déu. És el taradellenc Antoni Pladevall, que sap que robar no s’ha de fer, però es planteja què passa si un vailet ensopega amb un Iphone 10 per casualitat. És la solsonina Maria Dolors Guàrdia, per a qui la mentida i els falsos testimonis poden ser una font de corrupció moral, però també de felicitat.  És l’avinyonenc David Clusellas, que observa els qui cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior. I és també un servidor, que, com tothom, té pensaments i els desitjos, purs o impurs, difícils de controlar.
            És possible que, si no és que ja hi estan condemnats des de fa temps, aquest recull acosti els integrants del col·lectiu a les brases de l’Infern. Si us interessa conèixer-ne l’escalforeta, només l’heu de llegir.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2018)