dimarts, 10 de gener de 2023

País Petit?

 

Al disc Verges 50 (1980), hi ha una de les cançons més conegudes i boniques de Lluís Llach, País petit. A diferència del que pensa molta gent, Llach no la va compondre pensant Catalunya. Pensava en l’Empordà, amb una visió en la qual, de fet, tothom es pot reconèixer (un lloc que, «quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist», on «des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí»). Al llibre Història de les seves cançons (La Campana, 1986) ho diu ben clar: «és una mena de cant a l’Empordà, encara que per extensió s’hi poden trobar altres coses de Catalunya». No sempre és té prou entès que el concepte «país» és molt flexible i no ha d’interpretar-se necessàriament com a sinònim de nació ni, encara menys, d’estat. Seria una mica l’equivalent a l’italià «paese». Per a Llach, el seu país és el món que retrata musicalment en aquell disc conceptual, el món de la seva infantesa: Verges i l’Empordà. I, és clar, el món dels infants és petit, sempre. En aquest sentit, la cançó transmet un missatge universal, perquè tothom ha crescut en un país petit. No pot ser d’una altra manera. Hi ha, però, una certa tendència a entonar aquesta cançó, com una mena d’himne, en actes de reivindicació nacional en què, de manera més o menys explícita, es dona a entendre que el «país petit» de la lletra és Catalunya o, fins i tot, el conjunt dels Països Catalans. I això, des del meu punt de vista, per més que a alguns el mot «país» aplicat a la seva terra els ompli d’emoció, és tan legítim com estratègicament equivocat.

No soc de treure pit ni de pensar que visc al més gran ni al millor lloc del món, però considerar-nos un país petit ens mostra acomplexats i esperona poc l’autoestima nacional, de la qual anem força escassos. Com s’ha de prendre ningú seriosament les teves reivindicacions si parteixes d’una premissa tan modesta com la de considerar petit el teu país? Petit en comparació a què? La identificació amb un país petit només s’explica si es parla de Catalunya en comparació al gran estat-nació de ressons imperials al qual estem sotmesos. Segons aquesta mirada, ells tenen un país gran i nosaltres un de petit. Si els comparéssim amb la Xina, però, Espanya, França o Alemanya també serien països petits.

Potser sí que el nostre país és petit, però potser només ho és en ambició. Hi ha molts estats, nacions o països al món que tenen una demografia i una extensió geogràfica similar o inferior a Catalunya i, encara més, als Països Catalans, però als seus habitants mai no se’ls acudiria afirmar que viuen en un país petit. Demaneu-ho a un nicaragüenc, a un danès, a un suís, a un albanès, a un búlgar o a un irlandès, si viuen en un país petit...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Nadal de 2022)

Ofendosos

 

En la variant nord-occidental del català, l’adjectiu «ofendós» no es correspon exactament a la definició d’«ofensiu» («que ofèn, que ataca») que apareix al diccionari. «Ofendós» inclou i matisa aquest significat i, en tot cas, s’acosta al d’una altra paraula que també trobem al diccionari general: «ofenós». De fet, el Diccionari català-valencià-balear situa el mot a Lleida (pronunciat «aufendós») i el defineix igual que «ofenós» («que ofèn o molesta»). L’ofendós, però, no sempre aconsegueix el seu propòsit. L’ofendós és aquell que, normalment amb arrogància, ataca (verbalment) amb voluntat d’ofendre, de ferir, de molestar, però als ulls de la resta moltes vegades es desqualifica a si mateix en l’intent. Ofendós és, per exemple, el nazi analfabet que es passeja pel carrer amb símbols feixistes tatuats al muscle i opina que les dones, els indigents, els gais o els immigrants són éssers inferiors a ell. Ofendós és, també, aquell que fonamenta el seu prestigi en els defectes del proïsme, que presumeix ostensiblement d’allò que el fa sentir superior amb l’objectiu, sobretot, de deixar en evidència aquell a qui té al costat. I ofendós és, naturalment, el poderós que es creu ungit per la gràcia divina i actua amb absolut menyspreu cap a la dignitat d’aquells que s’interfereixen en la consecució dels seus propòsits.

I no se m’acut un millor adjectiu que el d’ofendós per qualificar aquell perfil de tuitaire que, entre la condescendència petulant, la insolència prepotent, la desqualificació sistemàtica i l’insult gratuït, es passeja per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que l’envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fos el guardià d’una veritat que únicament es troba al seu abast. N’hi ha uns quants, d’aquests. Alguns amb perfils anònims i altres amb el seu nom real. De vegades es riuen les gràcies entre ells i tots, encara que costi d’entendre, tenen un seguici més o menys fidel. No n’esmentaré cap, perquè no vull convertir-me en la diana dels seus atacs. Els insults i les desqualificacions em bloquegen i em converteixo en una víctima fàcil per a aquesta mena de depredadors en línia. I això que sovint els donaria la raó, en allò que piulen, perquè la seva incapacitat per generar empatia no anul·la la seva intel·ligència. Només diré que la majoria són homes, que la majoria parteixen d’una pretesa expertesa (en gastronomia, televisió, literatura o filosofia) i que, tot s’ha de dir, la majoria excel·leixen en l’art de remenar paraules: escriuen molt bé i dominen a la perfecció els mecanismes verbals que porten a l’eloqüència. I, tanmateix, tot i admirar la seva capacitat discursiva, no puc deixar de veure’ls com a incompetents socials, com a ofendosos de primer ordre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de desembre de 2022)

Què vam fer malament?

 

Com pot ser que els joves tinguin tan poca vergonya? Com és possible que s’enfrontin amb impertinència a pares, professors, veïns o a qualsevol adult que els cridi l’atenció? Com s’entén que siguin tan maleducats? Per què els costa tant d’assumir la responsabilitat d’allò que han fet? Aquestes preguntes, i altres de similars, se les ha fet la humanitat des que el món és món. Fa més de dos mil anys, Sòcrates deia –per boca de Plató, és clar— que els joves de la seva època eren uns impresentables, que havien perdut l’educació i faltaven al respecte a pares i mestres. Aquest mantra l’han repetit totes les generacions d’adults al llarg de la història de la humanitat i no cal dir que, si fos cert, la tendència persistent i exponencial ens hauria dut a cotes insostenibles de degradació. Suposo que els humans, quan arribem a certa edat, necessitem pensar que el nostre temps ha estat únic i irrepetible, que hem viscut en el millor dels mons i que, per tant, la nostra joventut va desenvolupar-se en els valors més encertats, en l’entorn més adient i amb els referents més positius. No com la d’ara (i entenguis per «ara» qualsevol moment de la història). Abans sí que sabíem passar-nos-ho bé, diem. Abans escoltàvem música de veritat, assegurem. Abans sabíem parlar millor i no fèiem tantes faltes quan escrivíem. Abans... Per poc que hi rumiem, l’abantisme –que hem de considerar inherent a la nostra naturalesa— no condueix a res de bo, només al lament estèril i a la flagel·lació masoquista.

I, tanmateix, és inevitable caure en aquests tòpics. I encara més: quan arribes a aquella edat en què els cabells blancs comencen a guanyar la guerra als foscos –sempre que hi hagi cabells, és clar— i en què ens fem conscients que el camí que queda per recórrer és més curt que el que portem recorregut, tendeixes a ampliar la purga generacional i ja no són tan sols els adolescents els qui han perdut el nord de l’educació, l’ordre i la decència, sinó també –o, sobretot— els seus pares. I és aleshores que ens hauríem de demanar què vam fer malament, quan aquests que ara són pares eren els nostres fills, nebots o alumnes. Per què els pares dels adolescents, a qui nosaltres vam contribuir a educar, han criat aquests monstres als quals ho justifiquen tot i als quals defensen fins i tot davant les evidències contrastades? Per què no els lliguen més curt? Per què ells mateixos es comporten, de vegades, com criatures? No tinc respostes perquè, en realitat, no n’hi ha. D’aquí a cent anys adults i vells continuaran fent-se preguntes similars.

En tot cas, quan decidim que aquells que venen darrere nostre són pitjors que nosaltres, considerem si no hi tenim alguna cosa a veure els qui els hem precedit. O rumiem si, de debò, nosaltres som tan bons i ells tan dolents.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2022)

Celebrar Cussà

 

Una anomalia injusta que ha viscut la literatura catalana en les darreres dues dècades ha estat el poc ressò que, al llarg de la major part d’aquest període, ha rebut l’obra de Jordi Cussà. L’escriptor berguedà, conscient del seu talent i amb una dedicació abnegada a la literatura, va escriure i publicar diverses novel·les que, tret d’algun fugaç reconeixement en forma de premi o de crítica entusiasta, van obtenir una acollida massa tèbia. Comptava amb lectors fidels, que defensàvem i celebràvem els seus textos, però al rovell de l’ou barceloní, que és on es remenen les cireres, se’l tenia poc en compte i les seves novetats rarament van aconseguir el tractament merescut per part dels mitjans.

Després de morir, el juliol de 2021, la figura i l’obra de Jordi Cussà han tingut una projecció que no s’havia vist abans: han aparegut lectors insospitats, la crítica el reivindica i –ai las!— resulta que hi ha editorials que es barallen per la seva obra i, fins i tot, qui ha jugat brut per aconseguir-ne els drets. Tot plegat, a part d’arrencar-nos un somriure trist (contents pel reconeixement i tristos per la tardança), hauria de fer-nos reflexionar.


Des de l’octubre, a diverses llibreries del país s’ha repetit un acte entranyable i, alhora, reivindicatiu. Amb el títol «Celebrem Jordi Cussà», amics i lectors de l’autor el recorden i llegeixen fragments de les seves dues novel·les més emblemàtiques: Cavalls salvatges i Formentera Lady. A Manresa això va succeir el 24 de novembre, a la Papasseit. L’objectiu, a banda de gaudir de les paraules que va deixar escrites, és també denunciar la indefensió legal en què han quedat les dues editorials que havien publicat aquests dos títols (L’Albí i Labreu), els quals, a partir del gener, podrien desaparèixer del seu catàleg perquè n’ha adquirit els drets una altra editorial. Cada vetllada ha tingut el mateix format i cadascuna ha estat diferent, perquè els amics i els lectors no són pas els mateixos a tot arreu. I, malgrat que tot plegat té un regust agredolç, si d’aquestes vetllades se’n pot extreure una conclusió positiva és la d’adonar-se de la quantitat de «cussanians» (antics o neòfits) que hi ha per tot el territori.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2022)

dijous, 1 de desembre de 2022

Rituals elementals

 

Pocs conceptes s’utilitzen amb tanta lleugeresa com el de tradició. En aquest món en què tot va tan de pressa, a qualsevol activitat, festa o celebració que s’hagi repetit tres o quatre cops de seguida hi ha qui li penja l’etiqueta de «tradicional». Així, és parla de les tradicionals calçotades familiars o la tradició dels correbous en alguns pobles. El sentit comú diu –i el diccionari ho corrobora— que la tradició, per a ser considerada com a tal, ha d’haver traspassat generacions. I resulta que la major part dels nostres avis no feien calçotades i no corrien al davant de les vaquetes.

L’escriptor calafí Josep Maria Solà acaba de publicar Rituals elementals (l’Albí), un assaig que demostra, entre altres coses, com són de profundes i ancestrals les tradicions autèntiques., aquells costums que es perden en la memòria generacional; fins on s’enfonsen les nostres arrels individuals i col·lectives; com alguns rituals han donat transcendència a la vida quotidiana al llarg de mil·lennis; de quina manera les tradicions, les rondalles o les llegendes contenen grans dosis de saviesa.



A la primera part del llibre s’analitzen, es disseccionen i s’expliquen tradicions vinculades a les quatre estacions de l’any, als solsticis i equinoccis, com el pessebre, els Sants Innocents, el Carnaval, les caramelles o la nit de Sant Joan. La majoria d’aquestes tradicions tenen un origen precristià i el cristianisme les va filtrar i adaptar (com el mateix caganer, «una romanalla d’antics cultes a la fertilitat»). És una llàstima que la modernitat i la postmodernitat mal enteses ignorin aquesta saviesa, aquest substrat interessantíssim. A la segona part es parla d’astrologia, de màgia i bruixeria, de la civilització celta, de misteris de Grècia, de maçoneria, del mite del comte Arnau (un mite que va d’una antiga cançó popular fins a Agustí Bartra), del dimoni.

Amb esperit didàctic, però alhora amb voluntat transcendent –i amb una mirada seriosa, intel·ligent, lúcida i moderna—, Solà fa una revisió d’alguns rituals i costums ancestrals. I demostra que moltes de les nostres tradicions tenen arrels compartides i són, al capdavall, universals.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2022)

Acaçar la boira

 

Si a La vida aèria (Pòrtic, 2019), el filòsof granjolí Ferran Sáez Mateu identificava l’interès –o, més aviat, la passió— per les idees, el pensament, la música o la literatura amb la imatge de mirar-se el món des d’una posició elevada, a Acaçar la boira (Pòrtic, 2022) és l’acció del títol la que vol explicar aquell neguit, aquell «projecte absurd» que («emprant diversos artefactes: la filosofia, la música, la literatura...») és l’interès per les preguntes de resposta complexa, o que no tenen resposta, o que poden tenir moltes respostes i totes vàlides. Si a La vida aèria Sáez Mateu jugava amb el gènere del dietari, a Acaçar la boira juga amb el de la memòria autobiogràfica. El verb del títol («acaçar», que els ponentins bé sabem que és sinònim de «perseguir») és tota una declaració de principis, que s’aclareixen en el subtítol: «Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta».



A partir d’una anècdota real (als quatre anys, tal com s’explica en les sobretaules dels dinars familiars a casa dels seus pares, l’autor va fer cap als afores del poble tot acaçant literalment la boira), Sáez Mateu desgrana els orígens i les raons que, a partir dels anys setanta, l’han dut, al llarg de tota la vida, a no deixar d’acaçar-la en sentit figurat, com a metàfora de la inquietud intel·lectual, de la persecució de les idees, de l’intangible, sense una direcció concreta. «Acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable». I tot plegat va anar prenent consistència al Segrià dels anys setanta, amb el context de la «febre de l’or verd» i els seus «epígons culturals: els temporers hippies i les macrodiscoteques», i d’una «guerra que no havíem viscut però que revivíem constantment», i de paraules evocadores com «secla», «furó», «broma», «sisquere», «tartanya» o el verb que apareix al títol, «acaçar».

Amb la frase brillant i l’eloqüència discursiva a què ens té acostumats, conscient d’haver «transitat el final d’un món», Sáez Mateu fa un exercici alhora retrospectiu i introspectiu. Es defineix com a filòsof i com a escriptor, que són, per a ell, dues activitats indestriables («Algunes persones escriuen després de pensar. Altres pensen després d’escriure (···). Alguns, finalment, érem gairebé incapaços de dissociar les dues accions»). La música (escoltar-ne, compondre’n, interpretar-ne o col·leccionar instruments) també va jugar un paper important en la seva educació sentimental. En fi, que a Acaçar la boira Ferran Sáez Mateu desgrana, amb ressons fellinians i grans dosis d’ironia intel·ligent, el seu neguit vital, que és alhora un neguit universal. El neguit de qualsevol acaçador de boira, que en el seu cas va despertar en una època i un espai molt concrets.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 de novembre de 2022)

dimecres, 9 de novembre de 2022

Animalades

 

De vegades, la millor manera d’entendre el comportament humà és buscar paral·lelismes en el món animal. D’aquí procedeix l’ancestral tradició d’explicar faules, aquelles històries populars, protagonitzades per llebres, guineus, garses o escorpins, de les quals se’n desprèn sempre una lliçó moralitzant profundament humana. Són històries que ens posen davant del mirall i aconsegueixen, tot sovint, fer-nos reflexionar sobre la pròpia condició. Les persones, com a mamífers que som, ens movem per instint i ens comportem de manera semblant als animals i, per tant, podem dir que els animals tenen comportaments similars als de les persones. Per això, quan diem que algú és un porc, un llop, una rata, una serp, una guineu, un bou, una àguila, una garsa o un gos, ens entenem de seguida: és molt brut, té pocs escrúpols, és manipulador, és una mala persona, és molt fort, té molta vista, és xerraire, és gandul... En tant que éssers racionals amb capacitat de parlar i argumentar, però, sovint mirem de dissimular allò que ens acosta a les bèsties rere un discurs complex que dona cobertura a la nostra suposada naturalesa superior. Ens amaguem al darrere de les paraules, el domini de les quals, de moment, és patrimoni exclusiu de l’homo sapiens. Siguem sincers, però: quan volem amagar el nostre costat irracional, instintiu, només ens enganyem a nosaltres mateixos. En el fons, la manera de ser i de fer de cadascú és el resultat de combinar el context familiar, social i cultural amb l’instint natural.



Mirem, per exemple, com actuen les bestioles que formen part de la nostra quotidianitat domèstica: gats i gossos. Els gats consideren que la casa on viuen és seva, que ells són els reis d’aquell domini i que els humans que voltem per allà, als quals toleren amb un punt d’altivesa, som poca cosa més que convidats. Canvieu casa per poble, país o territori i entendreu el que vull dir. Per altra banda, els gossos pensen que els humans som bons, perquè els alimentem, els traiem a passejar i en tenim cura, i per això estan convençuts que som com déus i es deixen sotmetre des d’una fidelitat inqüestionable. Els gats també creuen que els humans som bons, perquè els donem menjar, els raspallem i els fem carícies, però, a diferència dels gossos, estan convençuts que els déus són ells. Aquí, si canviem gats i gossos per tipologies humanes, la paràbola pren sentit: hi ha qui necessita sentir-se sotmès i hi ha qui es creu el melic del món.

Siguem humils. Tinguem clar que, com a mamífers, al capdavall potser ens assemblem a altres mamífers més del que no ens pensem. Sense el llenguatge, que ens ha permès articular un discurs que justifica i vehicula la nostra racionalitat, qui sap si hauríem progressat gaire.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'octubre de 2022)

dimecres, 2 de novembre de 2022

Camí interior

 

El manresà Jaume Bonvehí, caminant infatigable i lletraferit sensible, ha completat, aquest 2022, la publicació amb l’editorial l’Albí d’una tetralogia de poemaris inspirats en el Camí Ignasià («Camí Ignasià / d’ànima àrida i rude / i de cel clar»). Són quatre reculls d’haikus, aquells brevíssims poemes d’origen japonès que tenen només 17 síl·labes repartides en tres versos (5-7-5) i que, per tant, busquen el màxim impacte sensorial amb el mínim de paraules. Són d’aquella mena de textos que demanen molta més estona de reflexió que de lectura, més temps de silenci que de recitació. La recerca de l’essència a través dels mots.



L’aventura literària de Bonvehí va començar l’any 2019 amb la publicació de Paraules callades, que busca aproximar-se al silenci del Camí en el seu pas pels Monegres; després va aparèixer Paraules alades, que travessa la Rioja i Navarra, l’origen del Camí; a continuació va ser el torn de Paraules forjades, que s’endinsa en els boscos bascos; i finalment ha aparegut el volum que tanca la tetralogia, Paraules traçades, que recorre la part catalana del Camí. Cadascun dels quatre llibres, a més, compta amb il·lustracions (de traç fi i delicat, d’acord amb les paraules que acompanyen) de la Laura Estrada i amb un pròleg revelador del teòleg, jesuïta i antropòleg Xavier Melloni.

No cal dir que, en literatura, la brevetat és exigent i arriscada. En el cas de l’haiku, el poeta s’ho juga tot en només 17 síl·labes. És la síntesi portada a l’extrem. La recerca de l’essència amb voluntat de commoure. Cada paraula ha de tenir ànima pròpia i ha de convertir-se, després d’un ardu procés de destil·lació, en transmissora de l’ànima de l’autor. I Bonvehí supera el repte i comparteix, amb poques paraules, la naturalesa bàsica dels seus sentiments, de les sensacions, dels pensaments, del paisatge que li omple els ulls i l’ànima mentre recorre el Camí Ignasià, que va de Loiola a Manresa, però que, al capdavall, és sobretot un camí interior. Com diu Xavier Melloni en el pròleg del darrer volum: «amb els seus poemes [l’autor] ens ha fet partícips de la seva geografia de l’ànima».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2022)

Claus

 

Al darrere de cada objecte inútil que guardem a casa hi ha una història. El que més abunda són, segurament, els llibres que en el seu moment van proporcionar una grata estona de lectura tot i que, amb tota probabilitat, no tornarem a llegir. Ens costa desfer-nos-en, dels llibres, perquè tenim la sensació que conservant-los ens convertim en guardians del seu contingut. També hi ha joguines que els fills es resisteixen a llençar o a regalar perquè un dia van fer-los feliços i veure-les els retorna, per un instant, al paradís perdut de la infantesa; vaixelles, tovalles o algun element decoratiu que vam heretar dels padrins i que ens recorden d’on venim; alguna peça de roba que et vas comprar amb il·lusió i que guardes per si mai te la vols tornar a posar, tot i que saps que això és molt poc probable; un reproductor de VHS i un altre de DVD, per si mai vols revisar el vídeo del casament, o una pel·lícula que guardes en aquests formats i no és a les plataformes digitals que tens contractades; trofeus de competicions que no se sap ben bé qui va guanyar; cintes de casset que ja no escoltarà ningú; col·leccions inversemblants que temps enrere ens van fer recórrer la seca i la meca i que ara han perdut tot l’interès; souvenirs de viatges exòtics que ja no recordem qui ens va portar; ampolles de licors impossibles que van aparèixer en un lot de Nadal i que mai no ens beurem; cargols que un dia vam trobar per terra, que no vam saber veure d’on havien caigut i que conservem per si de cas mai ho descobrim; telèfons mòbils descarregats i obsolets; una capsa de sabates curulla de fotografies d’avantpassats a qui no vam conèixer o, directament, de persones que per a nosaltres són desconegudes.


De tots els objectes inútils que guardem a casa, però, potser els que amaguen una càrrega simbòlica més gran són les claus. Claus de la casa on vam viure un dia i que ja no existeix, o d’un cadenat que vam perdre, o del pany que vam canviar, o d’una calaixera que vam vendre per Wallapop, o d’un armari que, al capdavall, mai no hem tingut la necessitat de tancar... O claus que ja hem oblidat quina porta obrien i s’han convertit en desconegudes. No sabem ben bé per què, però les guardem. Aïllades, sense un pany en el qual encaixar, les claus són com peces soltes d’un trencaclosques. Les claus són per obrir portes, caixes o calaixos. Quan aquestes portes, caixes o calaixos ja no existeixen (o hem deixat de tenir-hi accés, o ja no sabem on són) les claus es converteixen en petits objectes metàl·lics del tot inútils, però evocadors, això sí, de records; claus d’accés a mons secrets, desconeguts, que ja només existeixen en la memòria de qui un dia les va fer servir. Per això les guardem, com tantes altres coses: per no oblidar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'octubre de 2022)

dimarts, 18 d’octubre de 2022

Topònims

 

Aquí i a tot arreu, els noms de lloc són un dipòsit lèxic que conserva, més o menys intactes, formes lingüístiques ancestrals, algunes de les quals provenen de llengües antigues desaparegudes. Estudiar la toponímia d’un territori és una manera de conèixer els diferents estrats lingüístics pels quals ha passat. Així, per exemple, si bé és normal que molts noms de lloc catalans tinguin una arrel llatina, n’hi ha alguns que provenen de l’àrab (Almenar, Benicarló) i n’hi ha que tenen l’origen en llengües preromàniques (Lleida, Manresa). Quan la llengua s’extingeix, el topònim, de vegades, es queda en forma de substrat, i fa les delícies dels lingüistes amb vocació d’arqueòlegs. Per altra banda, és habitual que, per tradició, proximitat o relació entre dues comunitats lingüístiques, alguns topònims s’adaptin en altres llengües, i és per això que, per exemple, en català diem i escrivim Osca o Saragossa, així com Florència, Pequín o Londres, en comptes de Huesca, Zaragoza, Firenze, Beijing o Lodon. I, de la mateixa manera, altres llengües han adaptat molts topònims catalans, com Lérida en castellà o Perpignan en francès. Són els anomenats exònims.

Fa un parell de setmanes, l’aparició al BOE d’una llista de comarques catalanes i valencianes afectades per les gelades de l’abril va aixecar polseguera perquè se’n castellanitzava els noms fins a un extrem deliberadament humiliant. D’una banda, hi apareixien exònims que gaudeixen d’una certa tradició en castellà (Ampurdán o Priorato), però en altres casos l’exercici maliciosament creatiu del traductor portava a engendres lingüístics del calibre de Pajares de Yuso com a equivalent a Pallars Jussà, que no té cap tradició ni validesa filològica i la seva plasmació demostra, bàsicament, una manifesta arrogància catalanofòbica.

Que en un text escrit en castellà apareguin exònims castellans de topònims catalans crec que hauria de ser normal. Exigir que en castellà s’utilitzi la forma catalana d’un topònim per al qual el castellà té un exònim no deixa de ser un símptoma d’anormalitat. ¿Per què en la documentació oficial generada per l’Estat, escrita en castellà, no es pot escriure «Cataluña», «Lérida» o «Gerona», i en canvi en la que es genera des de la Generalitat es pot escriure «Saragossa» o «Terol»? Escriure «Lleida» i «Girona» en un text en castellà em sembla una concessió condescendent cap a la colònia. Un premi de consolació. Engrunes. Una altra cosa és que el BOE, com a publicació oficial, ara mateix tingui l’obligació d’evitar els exònims i de mantenir el topònim en la llengua original, i és del tot menyspreable que, a més de no fer-ho, en aquest cas algú s’hagi dedicat a la traducció creativa amb l’objectiu de fer desaparèixer, expressament i amb mala idea, qualsevol rastre de catalanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2022)