Responsabilitat

                Vivim rodejats d’irresponsables. Homes i dones incapaços d’assumir les conseqüències dels propis actes. De vegades, un té la sensació que tothom busca excuses per esquivar el resultat lògic d’una actuació inadequada. Un paio agredeix la dona i després, amb cara de penediment, diu que es va ofuscar, que en realitat ho va fer perquè se l’estima amb desmesura. Un conductor begut atropella algú, fuig del lloc dels fets i, en el judici, mira d’atenuar el seu grau de culpabilitat, precisament, pel fet de trobar-se en estat d’embriaguesa. Enxampen un narcotraficant amb un carregament de cocaïna i s’indigna perquè, és clar, amb alguna cosa s’ha de guanyar la vida, i si no ho fa ell ho farà un altre. Enxampen un polític manipulant concursos públics i mira d’encolomar el mort als seus subordinats. Ningú no vol tenir mai la culpa de res.

                És com si ens haguéssim convertit en uns eterns adolescents. Habitants d’aquella etapa de la vida en què no s’és adult, però tampoc infant; en què es reclamen drets perquè ja s’és prou gran, i s’eludeixen deures perquè encara s’és petit. Els adolescents, aprofitant la circumstància de viure a cavall de dues etapes vitals clarament definides, busquen sempre excuses per no carregar amb els càstigs que es derivarien d’algunes de les seves accions. Intenten fer passar per una trapelleria infantil allò que en el món dels adults qui sap si fregaria la categoria de delicte. I hi tenen tot el dret, que per això són joves. I més quan els adults del seu entorn, que haurien de fer-los entendre la gravetat del que han fet a base de no rebaixar el pes de les conseqüències lògiques, responen als precs i les excuses infantils de l’estratègia adolescent amb la indulgència pròpia de qui té mala consciència perquè no pot estar prou pel menor que té al seu càrrec o, fins i tot, de qui en el fons s’hi sent identificat, perquè la síndrome de Peter Pan ha fet estralls en la nostra societat.

                Hem passat d’un model de societat en què l’adolescència no existia (els nens passaven a ser considerats adults el dia que es posaven a treballar i abandonaven els pantalons curts) a un altre model on sembla que l’adolescència s’eternitza i no deixem de veure homes i dones de quaranta o cinquanta anys que intenten vestir o proven de parlar com si en tinguessin setze. Crec que no ens adonem que, quan tractem els adolescents com si fossin nens petits, no contribuïm a aconseguir que es converteixin en adults respectables. És clar que tot sembla indicar que d’adults respectables (capaços d’assumir, amb responsabilitat, les conseqüències, bones o dolentes, dels seus actes, que és com a mi em sembla que un adult es guanya el respecte de la resta) cada vegada n’hi ha menys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de gener de 2020)

Cornades tradicionals

Tenim una necessitat tan gran de sentir-nos part d’alguna cosa més o menys antiga que ens fa trempar tot allò que porta l’etiqueta de “tradicional”. En un sentit estricte, no es pot considerar una tradició res que no s’hagi transmès d’una generació a una altra, però en el món vertiginós en què vivim tendim a consolidar, en quatre dies, modes i costums que de seguida es consideren tradicions. I, així, parlem alegrement de calçotades tradicionals, de la tradicional paella amb sangria, del tradicional pa de Sant Jordi o de la tradició d’empassar-se dotze grans de raïm mentre sonen les dotze campanades la nit de cap d’any, sense discriminar quins d’aquests costums s’han transmès veritablement des de fa generacions i quins amb prou feines tenen uns pocs anys. Per cert, que això d’ingerir raïm amb el canvi d’any no és anterior al segle XX. D’aquí a poc, segur que, pels volts de Tots Sants, hi haurà qui parlarà del tradicional Halloween, i hi haurà qui s’estirarà els cabells pensant en la pobra castanyada que, de fet, els nostres padrins amb prou feines coneixien.

Parlant de tradicions, fa algunes setmanes l’Ajuntament de Santpedor va consultar la població en referèndum sobre la possibilitat d’acabar amb un dels actes més populars de la Festa Major. La pregunta era clara “Santpedor ha de mantenir la tradició de les vaquetes?”. Tradició? Una trentena llarga d’anys (als 80 es van posar de moda aquesta mena d’actes a molts llocs on no s’havien fet mai) amb joves, i no tan joves, mirant de demostrar la seva virilitat tot perseguint vedells desorientats ho converteix en una tradició? Alguns santpedorencs, com els militants de la CUP, van fer campanya pel NO, mentre que d’altres, com els integrants de la Penya El Carajillo, van apostar pel SÍ. Ningú, però, va posar en dubte que es tractés d’una “tradició”, la qual cosa demostra fins a quin punt un costum, o una moda, pot arrelar en una comunitat. El cas és que el resultat va ser pràcticament d’empat (amb una participació de més de 2300 persones, el NO a les vaquetes es va imposar per només 46 vots) i, com que a Santpedor, de gran majoria independentista, el procés sobiranista no havia dividit el poble, si fem cas de la lògica cavernícola en relació a referèndums ara ja devem tenir la meitat dels santpedorencs barallada amb l’altra meitat, amb famílies trencades, amics que no es parlen i dinars familiars de gran tensió durant aquestes festes de Nadal. Oi?

Sembla, doncs, que tenim certa tendència a considerar tradicions alguns costums recents. En canvi, si ho mirem bé, més que no pas les vaquetes o els correbous, allò tradicional entre els humans és repartir cornades i, en el cas dels catalans, la tradició més arrelada és la que ens ha condemnat, des de fa segles, a ser cornuts i pagar el beure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2019)