Tirant, avui

                L’editorial Proa acaba de publicar una edició de Tirant lo Blanc, el clàssic medieval de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra sense, pel que sembla, rebaixar l’ambició lingüística de l’original. Ho trobo una bona pensada, perquè així aquesta gran novel·la, de la qual, des de fa anys, amb prou feines se n’explotaven els episodis amorosos per fer-ne alguna pel·lícula o lectures escolars, serà accessible, en tota la seva magnitud, per a un públic més divers i general. Algú pot pensar que no calia, que, al capdavall, es fa molt poc, això d’actualitzar obres literàries si no és per convertir-les en un descafeïnat producte de “lectura fàcil”. No ens enganyem: si de la majoria de clàssics medievals no se’n fan versions actualitzades amb cara i ulls és, en bona part, perquè tenen un interès escàs per al lector mitjà del segle XXI. Aquest no és el cas de Tirant lo Blanc, que compta amb una força narrativa digna d’una sèrie èpica de Netflix, que enfila un rosari d’aventures en forma de viatge per diverses parts d’Europa i del Mediterrani (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, Nord d’Àfrica), que es recrea en episodis amorosos i eròtics amb una desinhibició que pot enrojolar les galtes del més pinxo, que descriu passatges bèl·lics on tant s’exposen els detalls estratègics com les escenes de sang i fetge, que s’esplaia en els costums medievals com si volgués deixar-ne constància, que presenta un protagonista d’una complexitat inusual per a l’època (valent al camp de batalla i covard a l’hora de seduir Carmesina), que, en fi, s’adequa força als gustos lectors d’avui. Les versions que hi havia fins ara (la més popular i rigorosa era la de Martí de Riquer) continuaran servint als estudiosos acadèmics de l’obra, als estudiants de filologia i a qui vulgui sentir com sonava l’original medieval (que no és pas indesxifrable, tampoc). La versió de Màrius Serra, per la seva banda, pot portar el Tirant lo Blanc a la prestatgeria de qualsevol biblioteca particular. Ja no caldrà recórrer a les paraules de Cervantes o Vargas Llosa, que n’han fet alguns dels elogis més lúcids, perquè tothom pugui valorar com cal la novel·la de Joanot Martorell.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2020)

La mort del català

                L’aprovació de lleis, les declaracions de polítics, els estirabots dels tertulians o l’aparició de llibres tan lúcids com el de la Carme Junyent (El futur del català depèn de tu, La Campana) posen d’actualitat, de tant en tant, la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i evidencien el conflicte. Partits i mitjans espanyolistes es posen a la boca terminologia vinculada a la imposició o a l’extermini totalitari (nazisme, feixisme, checkpoint...) amb una facilitat i una alegria que només pot respondre a la ignorància flagrant o al cinisme maliciós. Això fa que, entre els catalanoparlants, les polèmiques i picabaralles sobre l’ús, el poc ús o el mal ús del català siguin periòdiques i vagin de la defensa de mesures per tal que no desaparegui, fins a la denúncia de la suposada imposició, passant per l’equidistància còmoda dels qui s’amaguen darrere l’argument que “no importa quina llengua s’utilitzi mentre ens puguem entendre”, que sempre afavoreix la llengua poderosa. Se’ns acusa de supremacistes que volem imposar la llengua pròpia del territori, es fan córrer bestieses com ara que a les escoles es margina els infants que no s’expressen en català a l’hora del pati o bé que els comerciants es neguen a atendre els clients que parlen en castellà, es promouen iniciatives per fer recular el català en els pocs espais on manté una certa presència... I així ens tenen entretinguts. Som exactament allà on ens volen: defensant amb vehemència les engrunes (escola, mitjans...) que amb prou feines mantenen (però no asseguren) la supervivència del català. Mentrestant, només el 20% dels joves barcelonins tenen aquesta llengua com a habitual, l’alcaldessa del cap i casal s’expressa en castellà a les xarxes (“pero si hay preguntas en catalán me paso un momento al catalán y así, de forma natural, nem fent”), i el costum (emparat en la bona educació mal entesa) de canviar de llengua davant d’un castellanoparlant perviu amb més força que mai. Així, senyores i senyors, és com mor, a poc a poc, una llengua.

               Cal dir les coses clares: una llengua només avança en un territori si en recula una altra. El català, l’ús del qual fins ara no ha fet més que retrocedir, només assolirà una certa normalitat si el castellà recula en els espais on és clarament majoritari (que no són pocs). Potser ja és hora, doncs, que els catalanoparlants (i els no catalanoparlants sensibles davant del procés de substitució) insistim, que ens fem pesats, que esdevinguem corcons en l’ús del català i en la denúncia de la situació de minorització que viu la llengua catalana en el territori que li és propi, l’únic territori on pot sobreviure. Perquè, no ens enganyem, si no el salvem nosaltres (parlants, intel·lectuals, empreses, institucions), el català no el salvarà ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de desembre de 2020)

El cinquè Beatle

 

               De vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics, a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres, reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al sanatori de Puig d’Olena, o Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot, artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca qualsevol bon lector.

En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)

Quixots

 

               L’any 1605 Miguel de Cervantes inaugurava (amb el permís de Rabelais i de Joanot Martorell) la novel·la moderna amb la publicació de la primera part de El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Havia creat un personatge tan literàriament humà que aviat es va convertir en una referència que anava molt més enllà de la paròdia. Alonso Quijano era un pobre diable a qui “del mucho leer y del poco dormir se le secó el celebro de manera que vino a perder el juicio” i, a imatge dels protagonistes dels llibres de cavalleries, es dedicava a “los agravios que pensaba deshacer, tuertos que enderezar, sinrazones que emmendar, y abusos que mejorar, y deudas que satisfacer”, afirmant que “es mi oficio y ejercicio andar por el mundo enderezando tuertos y desfaciendo agravios”. Segur que el Quixot va servir de referent a Gustave Flaubert quan, el 1856, va fer una cosa semblant amb Madame Bovary, la història d’una dona que vol viure com les heroïnes de les novel·les romàntiques, que intenta descobrir “què significaven exactament, a la vida, les paraules felicitat, passió i embriaguesa, que tan boniques li havien semblat als llibres”, que intenta viure com “l’enamorada de totes les novel·les, l’heroïna de tots els drames, la incerta ella de tots els llibres de versos”. Tant el personatge de Cervantes com el de Flaubert, després de passar per un seguit de situacions entre còmiques i dramàtiques, són condemnats a la incomprensió i la tragèdia. El món no està preparat per acollir-los, perquè s’assemblen massa a com, en realitat i en el fons, tots plegats voldríem ser.

               Des del segle XVII, la literatura està farcida de personatges quixotescos, des de L’idiota de Dostoievski, fins a El salvatge dels Pirineus de Pep Coll. És a dir, personatges que, influïts per la ficció, actuen d’una forma excèntrica, sovint per defensar causes altruistes que consideren justes. Aquesta mena d’antiherois ha proliferat fins a l’esgotament amb l’arribada de la postmodernitat, que es desmarca dels paradigmes tancats i reivindica l’individu eclèctic, que renega de qualsevol cànon, que lluita contra el món. Avui, però, en què la lectura és una activitat residual i desprestigiada, els Alonso Quijano i Emma Bovary de torn no són als llibres ni busquen viure literàriament. Són als còmics, a les sèries, a les pel·lícules i en el món real. Avui, en certa manera, tots volem ser quixots postmoderns, tots ens creiem subjectes lliures, excèntrics, sotmesos únicament a les lleis de l’atzar i a la pròpia voluntat. Potser caldrà esperar l’aparició d’un nou i autèntic Quixot (que no m’imagino tant com un personatge literari, sinó més aviat com a protagonista d’una sèrie de Netflix o HBO) perquè ens posi davant d’un mirall i ens faci obrir els ulls.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de novembre de 2020)

90 anys de lucidesa

                Darrerament ens ha tocat lamentar la desaparició de dos dels homes de lletres més actius i brillants de Manresa, Josep Maria Aloy i Lluís Calderer. Aquest cop, en canvi, m’agradaria celebrar una triple (sí, triple!) circumstància agradable lligada a l’escriptor, historiador i periodista Josep Tomàs Cabot, el més gran de tots els lletraferits manresans i el que potser aguanta amb el cap més clar. En primer lloc, vull congratular-me per la lucidesa intel·lectual amb què acaba d’arribar als noranta anys: a finals d’agost, en una trobada entranyable, va reunir alguns amics del ram literari (entre els quals tinc la sort de comptar-me) i va bufar les espelmes. En segon lloc, em plau remarcar l’encert que la delegació del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central li hagi concedit el Premi d’Honor, com a reconeixement a una vida dedicada a les lletres. I, finalment, és una satisfacció recordar la publicació imminent del darrer volum de la seva Obra Narrativa Catalana Completa, que l’editorial l’Albí (amb l’irreductible Jaume Huch al capdavant) és a punt de completar.

Formar part de la xarxa que envolta la creació literària, o de l’univers intel·lectual en general, té la gran virtut, un cop traspassada la primera i abrandada joventut en què cal acarnissar-se contra allò que han fet els que t’han precedit, d’esborrar diferències d’edat. Per això, de la mateixa manera que en el camp de les lletres et consideren jove fins a la quarantena (quan els esportistes ja es retiren), és fàcil anar conreant l’amistat de persones amb qui et portes una bona colla d’anys i que, per edat, tant podrien ser els teus pares com els teus fills o, si voleu, germans grans o petits. Per això, doncs, em considero afortunat d’haver pogut compartir amistat amb Calderer i Aloy, i visitar o rebre trucades i whatsapps amistosos de Josep Tomàs Cabot, una de les veus narratives més interessants de les darreres dècades i persona d’una enorme qualitat humana i intel·lectual que, cada cop que parla, imparteix una lliçó d’història, de literatura o de vida. I que per molts anys pugui continuar fent-ho!

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2020)

La fi de Malpui

                Amb L’any que va caure la roca (Proa, 2020), Pep Coll acaba d’enterrar, sota la immensa esllavissada de pedres (que, de fet, procedeixen del feixanc on ja va viure el bon salvatge protagonista d’una de les seves novel·les més celebrades: El salvatge dels Pirineus), el poble mític de Malpui, alter ego de Pessonada que també trobàvem a El secret de la Moixernera, La mula vella o Dos taüts negres i dos dos de blancs. El gener de 1975, uns mesos abans de la mort del dictador, els set xicots joves que queden al poble (els germans i les germanes estudien o viuen fora i ja no hi són), condemnats a seguir la tradició de quedar-se a casa per tenir cura de la terra, del bestiar i dels vells per la seva condició d’hereus (“la desgràcia venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats”), passen la nit de dissabte a la discoteca Yellou, a Tremp. Quan tornen, però, es troben que Malpui ha desaparegut sota una immensa roca i els seus pares, padrins i germans petits han quedat sepultats. I aquí, mentre passaran el dol a l’hotel Muntanya de la Pobla, començarà l’aventura de reconstruir un poble nou (Vilanova de Malpui), en una excel·lent al·legoria, en versió rural, de la transició espanyola, plena d’esquerdes. I és que les gairebé 600 pàgines de L’any que va caure la roca ofereixen diversos nivells de lectura i estan carregades d’episodis que, més enllà de l’anècdota, conviden a la reflexió.

Els set orfes de Malpui (que en la narració s’expressen a través d’una interessant i efectiva primera persona del plural) es veuen obligats a reconstruir el poble i, desapareguts els vells, tenen l’oportunitat de fer-ho en llibertat. En un moment determinat, passat el gran carnaval mediàtic que s’organitza arran de la tragèdia, han de decidir el nom del poble nou i es plantegen anomenar-lo Yellow Submarine, en homenatge a la discoteca que els ha salvat la vida. Esperonats per un professor de l’Escola Agrària (reminiscència de les pretensions progressistes del tardofranquisme), els hereus de les famílies que en una altra època havien estat rivals (del Guillot, de Perutxo o de Tabola per una banda, i del Poblador, del Xollat o de la Roieta per l’altra), munten una societat cooperativa, arrenquen les oliveres, ajunten les terres, mantenen un ramat de corders (amb l’ajuda de la gossa Vamaria, en el nom de la qual fan un homenatge a la coneguda cançó dels Fórmula V) i es reparteixen els migrats beneficis mentre s’adonen que l’única activitat econòmica rendible al Pirineu és el turisme. El passat, el present i el futur del paisatge humà del Pirineu conflueixen a L’any que va caure la roca, un extraordinari testament del mite literari de Malpui, al qual Pep Coll, a partir d’ara, ja només podrà tornar, si hi torna, en el passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de novembre de 2020)

Drama rural ("La clau anglesa", d'Antoni Pladevall)

                 En les darreres quatre dècades, alguns dels millors novel·listes catalans (Jesús Moncada, Maria Barbal, Pep Coll o Antoni Pladevall) han consolidat els seus universos literaris emmarcant històries i personatges, de dimensió universal, en un entorn rural i han fet emmudir la crítica pretesament postmoderna que, ja als anys vuitanta, parlava de la “novel·la rural” (contraposant-la a la “novel·la urbana” de moda) amb un to despectiu, com si aquests escenaris retratessin un món massa petit per als selectes gustos del lector cosmopolita. Com si no es pogués aprofundir en els plecs de la naturalesa humana des de qualsevol racó del Pirineu o de la Plana osonenca.

                Darrerament han aparegut dues novel·les de dos d’aquests autors i no podem fer res més que celebrar-ho. De L’any que va caure la roca, de Pep Coll, en parlaré més endavant. Ara vull cantar les excel·lències de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall, un drama d’ànimes turmentades, secrets i violència latent que podrien passar per intensos drames rurals com els que sortien de la ploma magistral de Víctor Català, si no fos que Pladevall, amb un domini de la llengua que talla la respiració, perfuma el text amb bones dosis d’una ironia intel·ligent i molt particular que no és tan evident en l’estil de la irreductible autora empordanesa. Pladevall sap de què parla, i de qui parla, perquè el món que retrata és el seu, aquell en què va viure la infantesa i bona part de la joventut. Pertany a la generació frontissa dels qui, havent viscut en un entorn pagès, va deixar el mas per anar a estudiar. Ningú que no ho hagi viscut és capaç de penetrar en l’ànima dels masovers, en els costums i la murrieria desconfiada dels pagesos, en les intrigues polítiques dels pobles petits. Per això els universos literaris de Pladevall, Coll, Barbal o Moncada són tan bons, perquè són autèntics. A Pladevall, a més, no li fa por la frase llarga, estirada i elegant, que executa, com l’acròbata que fa un triple salt mortal, amb una seguretat que només és a l’abast dels grans escriptors. L’arrauxada Rosa de l’Albereda o el solitari Tomàs de Bancells són presentats, com la resta de personatges, des d’un punt de vista rotundament realista, definits meticulosament a partir dels gestos i de les paraules, i participant en un seguit de situacions quotidianes que sovint voregen l’esperpent, però que mai no resulten inversemblants. La sorruderia, el tarannà desconfiat, les fidelitats ancestrals, el trasbals davant dels canvis... són presentats al lector a partir d’una xarxa de relacions humanes que van endavant i endarrere en el temps, i que amaguen un secret terrible, que no descobrirem fins al final i que està relacionat amb el títol: La clau anglesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2020)

El fanal està de dol

                 Des de fa més de 10 anys i fins al mes passat, aquesta pàgina l’hem compartit, sota l’epígraf de Fanal de cua, el Lluís Calderer i un servidor. Sempre m’havia fet un cert respecte, aquesta circumstància, perquè fer tàndem amb una figura de la categoria intel·lectual del Lluís és com buscar protagonisme sota l’ombra d’un gegant. Tanmateix, per mi ha estat un honor que, al llarg d’aquesta dècada, el meu nom hagi sortit al costat del seu. Però el destí ens té reservades sorpreses poc agradables i aquest mes, tot de sobte, m’he quedat sol, amb aquella buidor insondable que ens deixa la mort de persones estimades, com la que l’absència sobtada del Lluís segur que ha deixat en un nombre incomptable d’amics, lectors, exalumnes i, no cal dir-ho, familiars.

                Ara podria repassar la seva obra literària, o la seva trajectòria com a activista cultural, o la capacitat enciclopèdica per conversar sobre teatre i literatura, o la petjada que va deixar en unes quantes generacions d’alumnes de l’escola Flama, o les fermes conviccions ideològiques que defensava amb vehemència, o el rosari de xerrades i cursets que va impartir davant d’un públic incondicional, o el seu paper imprescindible en moltes de les iniciatives artístiques dutes a terme a Manresa al llarg dels darrers cinquanta anys, o el seu paper com a marmessor i curador de l’obra de Josep Junyent. Però només pretenc fer una pinzellada personal del savi humil, modest i generós, carregat de bonhomia, que era el Lluís Calderer. El seu tarannà vital, d’una frugalitat gairebé franciscana i alhora d’una sòlida ambició intel·lectual, feia que un, al seu costat, arribés a la conclusió que el millor que podia fer, quan ell es disposava a compartir un pessic de saviesa, era callar, escoltar i aprendre. I, tanmateix, agosarats com ens fa la ignorància, de vegades –mal que fos amb la boca petita— hi dèiem la nostra. Aleshores, el Lluís, lluny d’escoltar-nos amb condescendència o, encara menys, de trepitjar legítimament el nostre discurs, ens escoltava atentament, de tal manera que, per un instant, ens feia sentir intel·ligents, com si allò que dèiem tingués de debò una mica d’interès. El Lluís era un d’aquells intel·lectuals capaços d’arrossegar l’auditori amb un discurs pausat però constant, nítid i alhora profund. Amb la seva veu enèrgica i un entusiasme permanent, escampava idees fermes, coneixements inesgotables i anècdotes sucoses entre aquells que l’escoltàvem. Sempre que hi vaig parlar, vaig trobar que tenia coses interessants a dir. Però la senzillesa natural el duia a defugir qualsevol ombra d’exhibicionisme vanitós i, com a bon mestre vocacional, el mateix entusiasme que invertia en parlar el desplegava també, de manera generosa, quan t’escoltava.

              Conegut i apreciat per tothom que el coneixia, centenars de manresans i bagencs en podrien desgranar, amb nostàlgia, un gavadal de records. Jo el recordo impartint lliçons o fent conferències sobre literatura davant d’un auditori embadalit, compartint converses on les seves intervencions provocaven un silenci admirat entre els contertulians, fent aportacions impagables en reunions sobre qüestions artístiques i culturals, intervenint en presentacions de llibres, emocionat en rebre el Premi Bages de Cultura, parlant (amb els ulls lluents d’il·lusió) de la seva no fa pas massa anys estrenada condició d’avi... I el recordo sempre al costat de la Roser, companya inseparable i suport imprescindible.

La seva presència donava qualitat als actes culturals als quals assistia. Un cop, vaig sentir dir al també enyorat Josep Maria Aloy (aquest 2020, al Bages, els qui estimem les lletres ens estem quedant orfes de referents!) que assistir a un acte cultural que comptés amb la presència del Lluís Calderer era garantia que l’acte valdria la pena. A partir d’ara, es farà estrany no trobar-lo en la presentació d’un llibre, en el lliurament d’un premi, en una funció de teatre, en la inauguració d’una exposició, o pel carrer tot passejant. Es farà estrany no tornar-lo a trobar i sentir-se agombolat per un ample somriure i una encaixada ferma. I se’m farà estrany, a mi en particular, no tornar-lo a tenir al costat en aquesta pàgina que, avui, està de dol.

(Article puglicat a la secció "Fanal de cua" de la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2020)

Cantar en català

                 Portem unes quantes dècades intentant normalitzar el català en els diferents àmbits d’ús del territori on és llengua pròpia. Dècades d’iniciatives i campanyes per ampliar-ne la presència i l’ús social. Només cal parar l’orella, però, per adonar-se que encara som lluny de la normalitat: les interferències creixents que fan que el català cada vegada s’assembli més al castellà, la retolació anecdòtica de productes comercials en català, l’ús inexistent del català en alguns àmbits (justícia, exèrcit...), la presència testimonial en altres àmbits (premsa, televisió, youtube...), la constatació que l’actitud majoritària davant d’una conversa entre un catalanoparlant i un castellanoparlant continua sent el canvi de llengua per part del primer... Pel que fa a la música, malgrat que han aparegut intèrprets extraordinaris en tots els estils, i fins i tot un fenomen com el del rock en català als anys noranta que va aconseguir que molts joves escoltessin cançons en la seva llengua sense que això fos un acte de militància, encara és recurrent, davant d’algú que ha optat per la llengua pròpia, la pregunta: per què cantes en català? Una pregunta que, en realitat, en porta una altra d’implícita: per què no cantes en castellà? Perquè, és clar, se suposa que en la llengua de Joaquín Sabina hi ha més possibilitats de triomfar, ja que el públic potencial és més nombrós. Per aquesta regla de tres, però, als intèrprets que actuen en castellà se’ls hauria de demanar: per què no cantes en anglès? I això no  ho fa ningú. Mai. Sense fer-ne un drama, cal anar assumint que el català va pel camí de l’extinció. Caldria, per revertir la situació, una política lingüística valenta, un canvi d’hàbits a les xarxes i al carrer. I caldria, també, posar les cartes sobre la taula: el català només pot avançar si la llengua amb què està en conflicte recula. Cal abandonar la idea d’aquest bilingüisme màgic on ens diuen que tothom conviu amb harmonia, perquè no existeix: els únics bilingües som els catalanoparlants, que canviem de llengua cada dos per tres, per tal que no ho hagin de fer els que es mantenen monolingües en castellà.

                D’aquí a quatre dies ens trobarem, a la televisió espanyola (TV3 ja haurà desaparegut), amb un cas com el del Maxime, el nen rossellonès que va cantar en català al programa The Voice Kids de la televisió francesa i va arrencar el vot emocionat d’un dels membres del jurat, l’intèrpret nord-català Kendji Girac, gitano de Perpinyà, que no s’acabava de creure que algú cantés en la seva llengua. Tot molt emotiu i meritori, sí. Demostra que es pot ser català sense ser espanyol. Però una mica trist, també. Perquè si ho van permetre és perquè saben que el català ja fa temps que no representa cap amenaça a França. Com a molt, desperta la nostàlgia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de setembre de 2020)

Abraçades

                 Hem viscut (i encara vivim) un dels períodes més estranys de la nostra vida, especialment en les setmanes de carrers buits, controls policials, compareixences d’homes uniformats, vida als balcons. La pandèmia ens ha canviat els hàbits. Ara estem obligats a complir unes normes socials que mai no ens hauríem imaginat i que, en alguns casos, potser es mantindran per sempre més. Mascareta, distància, rentat de mans. Fins i tot els somnis, han canviat. Fa poques nits, en aquell malson recurrent i angoixant en què passo vergonya en públic perquè no porto pantalons, el que no duia era la mascareta i no hi havia manera de trobar-ne una.

                Com a docent, si bé ja dominava algunes de les eines per treballar en l’entorn digital, la pandèmia m’ha obligat a utilitzar, de manera habitual i quotidiana, una eina que fins al març no havia utilitzat mai: la videoconferència. Gràcies a aplicacions com Zoom o Google.meet vam poder fer classes durant el període de confinament i tancament de centres. De reunions de professors, encara n’estem fent d’aquest tipus durant el principi de curs. No és pot negar que és pràctic: tothom va més directe al gra, costa més perdre els nervis i els alumnes xerraires queden anul·lats. Però es perd una part important de la comunicació. Fer classe davant de la pantalla de l’ordinador s’acaba convertint, sovint, en un monòleg sense retorn. A classe, davant dels alumnes, el docent desenvolupa una mena de sisè sentit que li permet detectar si el segueixen, si l’entenen, si han perdut el fil, si estan pendents d’una altra cosa... Això, en una videoconferència, desapareix. Et trobes parlant-li a una màquina, que sí, que et torna la cara dels alumnes (que, a banda de tenir el micròfon tancat, sempre que poden s’estan de connectar la càmera) en un quadradet minúscul on no aprecies els matisos de la comunicació no verbal ni, encara menys, t’adones de la sensació global de seguiment d’allò que expliques. Per això et passes l’estona utilitzant formes de comprovació del tipus: “s’entèn?”, “hi ha algun dubte?”, “d’acord?”... que habitualment tenen el silenci com a resposta.

Personalment, però, una de les novetats que més em costa d’assimilar és la manca de contacte físic. No poder encaixar la mà o fer dos petons quan coneixes algú o et trobes un vell conegut. No poder abraçar amics i companys. No poder fer un copet a l’esquena d’un alumne per mostrar-li aprovació o un pessic de camaraderia. Mai no hauria dit que m’agradava tant, tocar les persones. Potser per això, cada cop que envio un missatge o un correu a algú, m’aferro encara més a la fórmula de comiat amb què  ja tenia per costum d’acabar: “una abraçada!”. Ja que no en podem fer de físiques, fem-les virtuals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2020)

Ho faré igualment

                 El manresà Jeroni Muñoz s’acaba d’apuntar, amb èxit, al gènere criminal. Ho faré igualment (Vincle, 2020) va guanyar la primavera passada el Premi Teodor Llorente en la categoria de novel·la negra. Després d’una novel·la social i romàntica (Un vestit curt, del color de la sorra d’una platja vorejada de pins, 2016) i d’un colpidor relat introspectiu sobre la mort (El torb sobre el mar, 2017), Muñoz ofereix una història que, amb banda sonora de Nick Cave inclosa i l’ambientació en una ciutat mitjana innominada que ben bé podria ser Manresa, conté els ingredients clàssics de la narrativa policíaca: assassinats, corrupció política, prostitució, abús de poder, marginació, investigació periodística, procediments policials, depravació moral, interrogatoris, manipulació... i convida a la reflexió sobre diversos aspectes del món en què vivim, com ara la impunitat dels poderosos (instal·lats en una torre d’ivori que els fa creure impunes i on és molt fàcil corrompre’s) o la forma indigna d’esclavitud que representa la prostitució (“fer de puta no és un exercici. Jo no vull ser puta, d’acord?”, diu la Kája, un dels personatges més interessants de la novel·la). La parella de policies protagonistes (la Sia i el Leo) té recorregut i el relat manté un bon pols narratiu, que atrau l’atenció del lector. A més, Muñoz, que és advocat de formació i ofici, es mou com peix a l’aigua en l’explicació dels procediments jurídics vinculats a causes criminals. Llàstima que (sigui per les presses en publicar, per deixadesa editorial o per no veure la necessitat que cal invertir en la correcció professional dels textos que es publiquen) la novel·la tingui força errors de llengua, sobretot de lèxic i morfosintaxi, però també ortogràfics, que no poden atribuir-se a una simple badada del corrector, perquè n’hi ha que es repeteixen un cop i un altre, com per exemple l’ús del nexe “doncs” amb valor causal, que apareix, com a mínim, catorze vegades. Res, però, que no es pugui rectificar en posteriors edicions.

(Article publicat al número de setembre de 2020 de El Pou de la Gallina)

Humilitat

                 Entre les qualitats humanes que més caldria apreciar i que, en canvi, menys es valoren en aquesta societat depredadora on la norma són les sentències categòriques (“jo tinc raó i la resta s’equivoquen”) hi ha la humilitat. El diccionari diu que és humil aquell “que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant dels altres”. En un món depressiu que necessita el constant bombardeig de missatges d’autoestima i autoafirmació, doncs, convidar a la pràctica de la humilitat sembla poc aconsellable. És clar que no proposo pas posar en valor la humiliació, que és al que pot abocar un excés d’humilitat. El que reivindico és aquella humilitat que connecta amb la senzillesa, la modèstia, la discreció... i la contraposa a l’altivesa. No fa gaire, en una llibreria que freqüento sovint, vaig sentir per casualitat la conversa entre un client i el llibreter, que també fa d’editor.  El primer afirmava que té escrites pàgines memorables i que escriu molt bé; de fet, sense ruboritzar-se, assegurava que ho fa millor que la majoria dels autors consolidats i que, per tant, seria una ximpleria deixar-se perdre l’oportunitat de publicar els seus textos, que n’hi portaria una mostra perquè els valorés. Potser és veritat que aquell senyor és un veritable fenomen literari i resulta que d’aquí a un temps el veurem convertit en un dels grans noms de les nostres lletres. Però deixeu-me que ho dubti. Si fos així, possiblement hauria trobat altres vies per publicar alguna de les seves genialitats. Els qui ens movem en el món de la lletra impresa (editors, llibreters, autors, professors de literatura...) sovint som interpel·lats per algú que ha escrit un llibre i vol el parer d’un “expert”. Tots aquests autors inèdits demanen el mateix: sinceritat. Però en realitat no la volen. El que busquen és aprovació i ovació. Es presenten amb una aparent humilitat, tot pidolant una opinió clara i franca. Però l’experiència ens diu que si la sinceritat passa per una valoració negativa més val estalviar-la, tret que ja ens vagi bé que aquell que ens demanava claredat i franquesa ens giri la cara amb menyspreu o ens digui obertament que no en tenim ni idea (que, d’altra banda, potser és cert). Les editorials tenen fórmules per rebutjar originals amb elegància (“és una bona obra, però no encaixa en la nostra línia editorial”), perquè cap autor no vol sentir com li trinxem allò que considera una obra mestra. Confesso que he de tenir molta confiança amb algú (i, tot i així, anar amb peus de plom) per fer-li notar algun defecte en el que ha escrit. És molt més pràctic, sobretot si volem continuar saludant l’autor, limitar-se (humilment) a esquivar la resposta o, com a molt, desgranar les virtuts del text. Dels defectes ja se n’encarregarà el pas del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de setembre de 2020)

Palla per als rucs

 

                Una de les paradoxes més xocants d’aquesta societat hiperventilada i postmoderna és el fet que, en una època en la qual, des del món acadèmic, més es valora l’especialització del coneixement, més altaveus socials tenen aquells que opinen sobre qualsevol tema: tertulians, tuitaires i xarlatans en general. Alguns n’han fet un ofici. Són persones que aprofiten la tribuna pública per parlar, amb seguretat i amb to d’expert , sobre política, sobre història, sobre llengua o sobre la gestió d’una pandèmia. Sempre han existit. Són els voltors del safareig vestit de seriositat. Són els totòlegs (terme que, segons Josep Murgades, “serviria per designar, amb un deix inequívocament irònic, la persona que passa per saber de tot i capaç, en conseqüència, de pronunciar-se absolutament sobre tot”). Fins fa uns anys, podíem sentir-los a la barra del bar, al banc de la plaça o a la sobretaula d’un dinar familiar. Ara, en canvi, alimenten el seu ego a base de proclamar sentències a la ràdio, a la televisió, en una columna al diari o des de les xarxes socials. N’hi ha que, fins i tot, es permeten la frivolitat de criticar que algun expert envaeixi un camp en el qual no és especialista (darrerament, per exemple, més d’un tertulià totòleg s’ha posat les mans al cap quan un científic ha donat el seu parer sobre la gestió política de la crisi sanitària derivada de la COVID). Els mitjans els dediquen hores cada dia i les xarxes (que permeten que qualsevol mortal amb accés a internet es converteixi en un totòleg) en multipliquen el nombre. Bocamolls de mena, argumenten sobre qualsevol qüestió amb una seguretat que posa la pell de gallina. Parlen de “la gent” com si ells no en formessin part, deixen anar tòpics de la totologia com “fer-se trampes al solitari”, “tot és política”o “engegar-se un tret al peu” i pontifiquen sobre conceptes com “democràcia” o “llibertat”. Difícilment es posen d’acord els uns amb els altres, perquè cadascun defensa amb vehemència una postura monolítica (la seva veritat) i, sovint, el seu paper es basa més en la forma que en el fons, en la capacitat per mantenir el desacord que en la voluntat de buscar sintonia. La seva existència i, sobretot, el ressò que aconsegueixen, són un recordatori de fins a quin punt la humanitat és capaç d’aferrar-se a la banalitat i elevar la ximpleria a la categoria de dogma. Resulta més fàcil seguir el xarlatà que el veritable expert, perquè l’explicació de l’expert és avorrida, no sempre pot ser prou categòrica i no està revestida d’espectacle mediàtic. De tota aquesta parafernàlia verbal buida, a casa, fa anys havia sentit a dir que era “palla per als rucs”, és a dir, menjar per entretenir la gana, sense aliment. Al capdavall, la saviesa popular sempre té una sentència per posar cadascú al seu lloc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'agost de 2020)

RING, RING... BRR, BRR...

 

                Eren els anys setanta i vivíem en un poble, a prop de Lleida, d’unes tres-centes cases i menys de dos-cents telèfons. Si volies fer una trucada, despenjaves l’aparell i esperaves la veu de la telefonista. “Número?”, demanava. I tu deies el que tenien, per exemple, a casa dels padrins (“El trenta-sis”, posem per cas). Si vivies en un poble més petit, on no sortia a compte tenir una centraleta i una persona atenent-la les 24 hores del dia, fins a finals dels anys setanta vas haver de conformar-te amb un sol aparell per tot el poble, situat en una botiga o en una casa particular. I això volia dir que, si algú havia de parlar amb els de casa, primer havia de trucar per dir que hi tornaria a tal hora, perquè hi hagués temps d’avisar-vos i que, a l’hora convinguda, estiguéssiu a punt davant de l’aparell. Un segle després que Alexander Graham Bell patentés el seu invent més conegut, doncs, no tothom tenia un telèfon a casa. I això que l’aparell s’havia estès de seguida a les grans ciutats i aviat va arribar, fins i tot, a zones rurals poc aïllades. A finals del segle XX, en canvi, després que desapareguessin les centraletes i les telefonistes, ja no quedava cap casa sense telèfon en el món occidental.

Arriba el segle XXI i, en un parell de dècades, tots duem un telèfon privat a la butxaca. Com que, a més a més de telèfon, és també càmera de fotografiar, calculadora, aparell de ràdio, ordinador, targeta de crèdit, calendari, rellotge, botiga portàtil... i tantes altres coses, som incapaços d’allunyar-nos-en i el portem sempre a sobre, com una extensió de nosaltres mateixos. Estem tan lligats al telèfon mòbil que hem deixat de rebre trucades al fix que teníem a casa, que, com que no s’utilitza, molta gent ha donat de baixa. Una curiositat: algunes persones de la meva generació (els nascuts als anys seixanta en pobles molt petits) han passat de no tenir telèfon a casa en la seva infantesa a no tenir-ne tampoc en la maduresa.

Tot plegat va molt de pressa. Potser massa. Que ens haguem convertit en esclaus d’un aparell que fa vint anys ni tan sols existia (si més no, amb les prestacions actuals) ens hauria de fer rumiar. Com també ens hauria de fer rumiar el fet que, pel que diuen, els directius de Syllicon Valley, on hi ha les principals empreses del sector, prefereixen que els seus fills vagin a escoles on es treballa sense mòbil, amb llibres de paper, lluny dels ordinadors i de l’accés permanent a internet. O, fins i tot, ens podria fer rumiar el fet que Graham Bell, que es dedicava a fer recerca sobre l’audició i la parla, no va poder trucar mai a la seva mare, ni a la seva dona, perquè eren sordes, però sobretot perquè mai no va voler tenir telèfon al seu estudi. El considerava una molèstia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'agost de 2020)

Drames i tragèdies

                Una de les polèmiques d’aquest estiu a les xarxes ha estat la de l’estrena d’una sèrie pretesament bilingüe a TV3. L’allau de crítiques derivades del fet que una TV pública que té com a objectiu contribuir a la normalització del català en el món audiovisual opti per emetre part del contingut en castellà ha estat notable. També, però, han aparegut arguments que en justifiquen l’emissió. El principal argument és que la sèrie reflecteix el que passa al carrer i, per tant, aposta pel realisme. I sí, és cert, mostra una realitat on, no ens enganyem, els únics bilingües són els catalanoparlants. El que cal plantejar-se és si aquesta ha de ser la funció de TV3. L’emissió de Drama, com a fenomen aïllat, no ocasionarà un mal irreparable a una llengua minoritzada que sobreviu com pot en companyia d’una llengua poderosa. L’ús social del català té molts fronts que li van en contra. El que cal és veure aquest producte televisiu com un símptoma (un de tants) d’una situació sociolingüística força greu i cada cop més acceptada com a natural. Es tracta de l’acceptació d’un marc mental que fa perillar la supervivència del català. Tothom ho sap, que als carrers del país s’hi senten de forma habitual les dues llengües (com s’hi sent, amb força freqüència, l’àrab). I tothom sap, també, que l’actitud més corrent és la del canvi de llengua per part del catalanoparlant, perquè el castellanoparlant acostuma a mantenir-se monolingüe. En general, qui més defensa el bilingüisme és qui menys el practica. El català és vist com la llengua d’una part, mentre que el castellà es presenta com la llengua “comuna”. El català és percebut i mostrat com a prescindible, irrellevant. I tothom sap (o hauria de saber) que hi ha molts àmbits on el català és inexistent o testimonial (premsa, jutjats, cinema, youtube...) i que la principal raó que TV3 existeixi és, justament, per compensar l’oferta audiovisual majoritàriament en castellà. Les dues eines normalitzadores més importants que ha impulsat l’administració pública en els darrers quaranta anys són la immersió lingüística i TV3. No és casualitat que siguin tot just aquestes les principals dianes de determinades ideologies que, cada dos per tres, demanen l’eliminació de l’una i el tancament de l’altra. Si no existís la immersió lingüística perdríem una de les principals plataformes integradores del país, i si TV3 no fa la seva funció com a eina de normalització lingüística, la seva existència perd bona part del sentit. I això ho haurien de tenir present a la CCMA quan es plantegen quins continguts han d’emetre. La situació del català als mitjans, amb una oferta molt més gran en castellà i sèries suposadament bilingües, és un drama. La situació sociolingüística que reflecteixen és, de fet, una tragèdia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juliol de 2020)

Woody Allen es defensa

                “La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos” és una expressió que sempre havia sentit a casa i que evidencia com de perilloses poden ser les paraules quan s’utilitzen per atacar algú. Al mateix temps, però, les paraules són també la millor eina per defensar-se. Quan, en la darrera dècada del segle XIX, Jacint Verdaguer va patir, per part de persones poderoses que li havien estat properes, una ferotge campanya de desprestigi que el volia fer passar per boig i mantenir-lo aïllat al santuari de la Gleva, va publicar una sèrie d’articles a la premsa barcelonina que després van ser recollits al llibre En defensa pròpia, on donava la seva versió dels fets, denunciava la persecució i n’analitzava les causes i les conseqüències. El títol del recull verdaguerià hauria encaixat també en l’autobiografia que acaba de publicar Woody Allen (Apropos of nothing, que fa uns mesos va aparèixer en castellà i que acaba de sortir en català amb el títol A propòsit de no res). Tot i que fa un repàs (sovint amb una simple pinzellada) de bona part de la seva filmografia, i presenta un recorregut detallat dels seus inicis en el món de la comèdia, la part central i més extensa del llibre la dedica a explicar la seva relació amb Soon-Yi, la seva dona, a dibuixar la personalitat recargolada de Mia Farrow, de qui va ser parella durant tretze anys, i a defensar-se d’una rocambolesca acusació de pedofília. Una acusació que (en el marc del moviment #MeToo) li ha valgut un veritable linxament mediàtic i el menyspreu, els darrers anys, d’una part important del món cinematogràfic als EUA (productores que es neguen a distribuir les seves pel·lícules, actors i actrius que han lamentat haver treballat amb ell...), però que, com ell mateix s’esforça a recordar, no han estat mai provades i sí, en canvi, desmentides. Si bé l’objectiu del llibre és aquesta part, he de confessar que l’he llegit perquè m’interessen les pel·lícules d’Allen i, per tant, el que més m’ha fet xalar són les primeres 200 pàgines, on, amb la ironia esmolada que li coneixem de les seves comèdies (hi ha fragments on es fa inevitable sentir la veu de Joan Pera com si fos el narrador), descriu els orígens familiars i els inicis en el món de l’espectacle, com a escriptor d’acudits, monologuista i, més endavant, autor de teatre, fins que (“després de molt d’esforç, una mica de talent, molta sort i l’ajuda d’algunes persones”) va començar a fer cinema i es va convertir en un artista íntegre, que no ha deixat mai que ningú interfereixi en el seu procés creatiu, i que es defineix ell mateix com a inquiet, temorós, sempre amb els nervis de punta, perdent la compostura, misantrop, claustrofòbic, aïllat, amargat i carregat d’un pessimisme implacable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juliol de 2020)

Verdaguer, entre l'infern i la glòria

Jacint Verdaguer, el poeta més important de la Renaixença literària catalana, és un dels grans escriptors de la literatura universal. Durant molts anys, però, especialment a la segona meitat del segle XX, va despertar suspicàcies entre l’elit intel·lectual i les capelletes literàries del país. Si bé qualsevol mortal amb sensibilitat literària sempre ha estat capaç d’apreciar el valor de la seva obra (des de la poesia d’inspiració popular, fins als monumentals poemes èpics, passant pels cants imbuïts de sentiment religiós), se l’associava a la parafernàlia jocfloralesca carrinclona, al conservadorisme de missa diària i, fins i tot, a l’espanyolisme institucional (que, no podent obviar la dimensió artística i popular de Mossèn Cinto, el va haver d’assimilar com una mena de figura folklòrica i fins i tot va estampar el seu rostre als bitllets de 500 pessetes). En les darreres dècades, potser sobretot a partir del centenari de la seva mort, en canvi, l’obra del poeta de Folgueroles ha estat reivindicada per artistes d’avantguarda, gens suspectes de cursileria o adotzenament, com Perejaume o Enric Casassas. La Fundació Jacint Verdaguer i la Societat Verdaguer, composta per un exèrcit d’estudiosos solvents, apassionats del poeta, han fet (i continuen fent) un esforç titànic d’estudi i difusió de la seva obra, editant l’Obra completa, amb anotacions, estudis preliminars i documentació relacionada amb cada volum. S’han dut a terme nombrosos muntatges teatrals al voltant de l’autor de L’Atlàntida. S’han editat audiovisuals de tot tipus, des dels més convencionals per difondre’n l’obra, fins a documentals de viatges com el que es va estrenar fa poc a TV3 sobre l’ascens que l’any 1882 el poeta va fer a la Maleïda (l’Aneto). Fins i tot, el grup musical Obeses, encapçalat per la personalitat artística imprevisible de l’osonenc Arnau Tordera, l’any 2016 va estrenar ni més ni menys que una òpera rock (Verdaguer, ombres i maduixes), basada en la vida del folguerolenc universal. La figura apassionant del capellà poeta, del qual pot interessar l’obra, però també la vida, ha protagonitzat o aparegut en novel·les d’Isabel Clara-Simó (El Mossèn, 1994), Pep Coll (Per les valls on es pon el sol, 2002), Andreu Carranza (El poeta del poble, 2015), Daniel Palomeras (Fills de la terra dura, 2020) o Àlvar Valls (Entre l’infern i la glòria, 2020). Aquesta darrera és, des de tots els punts de vista, una novel·la excel·lent.

                Totes les ciutats i pobles catalans tenen carrers dedicats a Verdaguer. A la seva la memòria s’han erigit estàtues i monuments, com el que hi ha a la plaça de Folgueroles, o l’escultura situada vora el santuari de la Mare de Déu del Mont, o la columna que, a Barcelona, es troba en la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Sant Joan. La novel·la Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2020), d’Àlvar Valls, és també un veritable monument (en aquest cas, literari) dedicat a la figura de Mossèn Cinto.

La novel·la arrenca amb el record d’un moment de dubte (“Per què... Senyor?”) després de la mort d’una nena acabada de néixer a bord del vapor Guipúzcoa, i tot seguit ens trobem amb Verdaguer, malalt terminal, a Vil·la Joana, el 24 de maig de 1902. A partir d’aquí, Valls construeix, amb paciència i ambició encomiables, una trama que fa un repàs biogràfic a la trajectòria vital, religiosa i literària de Verdaguer, a la vegada que recrea, paral·lelament i amb tota la precisió possible, els últims divuit dies en la vida del poeta, en un mas de Vallvidrera, postrat al llit i envoltat d’amics i parents que conspiren per aconseguir quedar-se amb l’administració del seu llegat. En les més de 1000 pàgines de la novel·la, Àlvar Valls completa una biografia molt ben documentada i extensa del protagonista i, alhora, capta i aprofundeix en la complexitat i les contradiccions del personatge, en les circumstàncies que el van portar a escriure joies com Canigó, Flors del Calvari o En defensa pròpia. Sap retratar l’ànima del capellà, del poeta, de l’home, del geni. Perquè Verdaguer és un personatge complex i tant la seva vida com la seva poesia reflecteixen una forta personalitat, una ànima torturada i un cor carregat d’amor cap als més febles i desafavorits. A la novel·la d’Àlvar Valls hi ha una trama plena d’intrigues, passió, interessos, traïcions... i, naturalment, molta poesia. Hi ha un repàs biogràfic complet i molt ben documentat. Hi ha el retrat fidel i creïble d’una època que va de les guerres carlines a les picabaralles entre lligaires i republicans. Les descripcions, els diàlegs, les escenes i la llengua transporten el lector a la segona meitat del segle XIX. I, per si no n’hi hagués prou, hi ha també un excel·lent treball de llenguatge (molt ben analitzat per Narcís Iglésias en un article a Vilaweb) que és també monumental. A banda d’una prosa literària de primera divisió, les varietats lingüístiques (socials i geogràfiques) del català de l’època són dibuixades amb total versemblança en aquesta novel·la.

                Entre l’infern i la glòria es pot llegir, doncs, com una completa biografia novel·lada que acostarà el lector a la figura i a l’obra de Jacint Verdaguer, però també com una novel·la històrica molt ben documentada, o com una novel·la de personatge amb una trama que no està exempta de tensió narrativa, i que pot interessar tant els verdaguerians de pedra picada com els lectors ocasionals interessats per la bona literatura.

(Aquest text inclou el contingut de de dos articles, un de publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juny de 2020, i un altre de publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juliol de 2020)

El castellà a Catalunya

                “!Fernando de Antequera, contigo empezó todo!” Aquesta exclamació carregada d’ironia la llegim a El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 2020), d’Enric Gomà, un llibre que té com a objectiu “aportar una mica de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles. De l’any 1410 a l’any 1870”. I sí, efectivament, la història del castellà a Catalunya s’inicia amb el nomenament d’un rei nascut a Medina del Campo com a successor de Martí l’Humà (mort sense aclarir qui havia de succeir-lo) i la posterior sentència del Compromís de Casp, una farsa que va resoldre’s a favor del regent de Castella Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastámara, i va bandejar el candidat a priori més ben posicionat, el compte Jaume d’Urgell, l’únic descendent legítim del casal de Barcelona. Després de Ferran I, els seus fills Alfons IV i Joan II van normalitzar el castellà com a llengua cortesana a la Corona d’Aragó .

                Tot i el to desenfadat i divertit del llibre (aquí i allà, Gomà va col·locant “diàlegs inventats, situacions imaginades, acudits, estirabots” per oferir una lectura amena), El castellà, la llengua del costat és un assaig rigorós i ben documentat, indispensable per entendre que si bé, avui, el castellà és una llengua que parlen milions de catalans i ha esdevingut impensable que un catalanoparlant no sàpiga castellà, això no sempre ha estat així. Durant els quatre segles de què s’ocupa l’assaig, el castellà va ser, com diu el títol, “la llengua del costat”: la llengua de la noblesa i, més endavant, de l’alta burgesia; “la llengua de la tropa”, és a dir, un idioma militar, sobretot a partir de 1640; la llengua dels funcionaris quan havien de tractar amb la cort i l’estat; la llengua d’algunes institucions eclesiàstiques i educatives, com la Inquisició o la Companyia de Jesús; la llengua de moltes cançons i, a partir del segle XVI, de la majoria de funcions teatrals; la llengua de l’escola, que es va anar castellanitzant fins a l’estocada definitiva de la Llei Moyano que, el 1857, dictava l’escolarització obligatòria en castellà a tota Espanya; la llengua del món literari i editorial, des que el català comença a bandejar-se a finals del segle XV, fins que, a finals del XIX, es recupera per a la literatura culta; i, especialment a mitjan segle XIX, la llengua associada al progrés econòmic i social vinculat al projecte modernitzador i industrial d’Espanya. Però el castellà no va ser mai, fins al segle XX, una llengua parlada a Catalunya més enllà de situacions circumstancials i puntuals. No va ser, durant tots aquests segles, una llengua d’ús quotidià. I no pas perquè els catalans s’aferressin a la llengua pròpia amb esperit patriòtic, sinó perquè la gran majoria no en sabien cap altra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juny de 2020)

Situar-se

                Qualsevol text narratiu et situa en l’espai i en el temps. En general, les lectures et transporten a universos llunyans, que poden ser èpoques passades, futures, o d’un present que no és el de la teva vida quotidiana; i a paisatges més o menys exòtics i desconeguts. De tant en tant, però, en una lectura hi reconeixes situacions, indrets o moments idèntics o semblants als que has viscut o estàs vivint. Si el que tens entre mans és una bona obra narrativa, el grau de proximitat temporal o espacial no tindrà gaire importància, perquè allò que de veritat ens absorbeix d’una novel·la és la capacitat del narrador per mostrar-nos la naturalesa dels personatges, que no té res a veure ni amb el moment ni amb el lloc on viuen. Per exemple, podem sentir més propera una dama decimonònica com Madame Bovary (que, en mans de Flaubert, aconsegueix captar tot el nostre interès i li reconeixem els plecs de l’ànima), que no pas un personatge mal construït i sense ànima per més que visqui i es mogui per escenaris molt semblants als nostres.

                No tota la prosa literària és narrativa de ficció. Hi ha grans llibres de memòries (les de Josep Maria de Sagarra, per exemple), o dietaris (com El quadern gris, de Josep Pla) que són veritables monuments literaris i que, igualment, també ens situen en un temps i un espai però el que ens interessa és, sobretot, el personatge i la seva naturalesa.

                Darrerament m’he trobat amb dues lectures, però, que més enllà del valor literari innegable que tenen, m’han situat en el propi passat i m’han fet conscient (en una dimensió fins ara desconeguda per mi) del pas del temps. Són dos llibres que, sense caure en la nostàlgia, retraten una època, la dels que vam ser infants als anys 70 i joves als 80. Batre records (Fonoll, 2020), d’Anna Sáez Mateu, és un bellíssim recull dels articles que l’autora publica al diari Segre, cada divendres, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, és un diccionari molt personal que retrata el món dels darrers baby-boomers. És curiós observar que, tant en un llibre com en l’altre, s’hi parla, per exemple, de Blade Runner, de tribus urbanes, del destape, dels dos rombes o de l’estètica de Tino Casal. Un retrat generacional que et situa en un temps i un espai que, si coincideix amb el que has viscut, fa una mica de vertigen.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2020)

La realitat irreal

                Tothom tancat a casa, sense poder-ne sortir més que per realitzar activitats concretes i per un temps limitat. Estat d’alarma. Controls i identificacions policials per vigilar que es compleixin les normes i el confinament. Carrers deserts. Obligació de mantenir-se a distància els uns dels altres. Privació de llibertats, individuals i col·lectives. Compareixences governamentals periòdiques, amb representants militars fent balanç de la situació. Pors: al contagi d’un virus desconegut, al col·lapse econòmic, a les conseqüències de saltar-se la norma... És el que hem viscut els darrers mesos, i és, em sembla, entre les vivències de la nostra generació, la que més s’assembla a una ficció distòpica. Mai com en aquests mesos de confinament havíem tingut una sensació tan nítida d’estar vivint a dins d’un relat de Ray Bradbury, de qui, precisament, enguany se celebra el centenari del naixement. A Farenheit 451, Bradbury va recrear una societat futura on els bombers es dediquen a cremar llibres, que estan prohibits, i el govern manté la població anestesiada a base de fake news i d’entreteniment banal, mentre un petit grup de resistents memoritza obres literàries importants per tal de preservar-ne el testimoni. A Cròniques marcianes va imaginar la vida al planeta Mart, on els marcians (si bé tenen els ulls grocs, sis dits a cada mà i es comuniquen a través de la telepatia) viuen situacions semblants a les dels terrícoles que colonitzen el planeta. A L’home il·lustrat (que ha sortit fa poc en català, en traducció de Martí Sales, a l’editorial Males Herbes) mostra, una vegada més, que la ciència-ficció i la fantasia es poden utilitzar, al capdavall, amb el mateix objectiu que té qualsevol bona obra literària: per mostrar els conflictes humans universals. Per més viatges espacials i situacions distòpiques en què estiguin immersos, els personatges de Bradbury s’enamoren, dubten, s’enfaden, són infeliços en els seus matrimonis, se senten gelosos o esperen neguitosos el correu.

Així, com quan llegim els contes i novel·les de Bradbury, aquests darrers mesos hem descobert que, per més irreal o estrany que sigui l’entorn, la realitat íntima (la que ens fa humans) es manté intacta: ens enamorem, ens barallem, envegem els èxits del veí, odiem profundament la diferència, ens deixem endur pels instints, esquivem els compromisos, ens sedueix el poder... En el més profund de nosaltres mateixos no ha canviat gran cosa. Com a molt, la situació ha modificat la nostra percepció del món. Ara bé: qui ens havia de dir, quan va començar l’any, que el 2020 el viuríem immersos en aquesta realitat estranya, irreal, on les abraçades estan prohibides i les sortides de casa supervisades per les autoritats?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de maig de 2020)

No tinc temps de llegir

                Segur que ho heu sentit a dir moltes vegades: “No llegeixo perquè no tinc temps”. Si aquesta afirmació fos realment formulada des de la sinceritat amb un mateix i tothom pogués disposar, de cop i volta, del temps que no tenia –o no trobava—, el percentatge de lectors augmentaria de manera exponencial i llibreters, editors, autors i biblioteques es fregarien les mans. Doncs resulta que el temps ha aparegut. De sobte, ens hem vist obligats a quedar-nos a casa i hem hagut de deixar de fer moltes coses que abans ens tenien ocupats o entretinguts per poder dir que no ens quedava temps per dedicar a la lletra impresa. I aleshores, és clar, han aparegut noves excuses. La més popular: “No sé què tinc, però aquests dies, tancat a casa, m’és impossible concentrar-me per llegir”. Vaja! És el que passa en una societat contradictòria com la nostra, on tothom reconeix els beneficis de la lectura, però ben pocs experimenten la pràctica lectora. Hipocresia? Mandra? Conflicte d’interessos? El cas és que els humans (confinats o desconfinats) tenim prioritats. És normal que sigui així, perquè les hores passen volant i hem de seleccionar com les invertim. I llegir, en l’escala de coses que volem fer, ocupa sovint una posició prou reculada per no arribar-hi mai. En fi, que, qui realment vol llegir, qui té la lectura literària com una pràctica vital, com una necessitat, troba temps per fer-ho, perquè prioritza aquesta activitat per davant de, per exemple, mirar una sèrie, cuinar, fer esport o, fins i tot, dormir. La majoria, però, no troba mai el moment d’agafar un llibre. I què? No s’acaba pas el món, no ens enganyem. Els lectors no som pas éssers més feliços que la resta. El fet de tenir accés a un coneixement més profund de la naturalesa humana (què és del que tracta la bona literatura) no ens converteix, necessàriament, en bones persones. No som més rics, per descomptat, ni adquirim més habilitats pràctiques. Qui no llegeix, al capdavall, podria dir que no ho fa perquè l’avorreix o perquè no li interessa. I no hauria de canviar res. El fet, però, que estigui tan estesa l’excusa de “no tinc temps de llegir”, indica que algun benefici se li reconeix a la lectura, quan qui no la practica s’ha d’inventar excuses de mal pagador. El cas és que ara, amb les hores vagaroses del confinament, aquesta colla del “no llegeixo perquè no tinc temps” (salvant, suposo, algunes excepcions) han quedat en evidència. Com a societat llegim poc. Potser (i tant debò m’equivoqués) cada vegada menys. Tot sembla indicar que d’aquí a un temps la lectura literària haurà passat a ser una font residual i exòtica de plaer i coneixement, una pràctica anecdòtica oposada a allò que (pel que es veu) importa de veritat: la utilitat i el benefici material.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de maig de 2020)

Joves veus centrals

                No sé si en som prou conscients, però algunes de les joves veus més interessants de la narrativa catalana actual són de la Catalunya central. I en vull destacar un parell de qui he descobert l’obra no fa massa (com no pot ser d’una altra manera, tenint en compte que publiquen des de fa poc temps). Tots dos han escrit i publicat poesia, però on excel·leix la seva literatura, des del meu punt de vista, és en les seves darreres novel·les.

                Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996), va guanyar el Premi Documenta amb La mort lenta (L’altra editorial, 2019), una novel·la intensa i reflexiva, que retrata l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

                Irene Solà (Malla, 1990), va endur-se el Premi Anagrama amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), una novel·la coral, polièdrica, on sentim la veu de personatges humans, però també d’elements naturals (com la pluja), vegetals (els bolets), animals (un cabirol, un os, una gossa) o, fins i tot, metafísics (fantasmes). Una trama d’aire tràgic, carregada d’elements que provenen del folklore tradicional pirinenc, narrada amb un llenguatge lluminós. És una història i és també moltes històries i, alhora, és alguna cosa que va més enllà de qualsevol història: la muntanya.

                Tant La mort lenta com Canto jo i la muntanya balla són novel·les d’un interès literari inqüestionable, i tenen alguns trets estilístics comuns. Per dir-ne un parell: la narració fragmentada, en forma de mosaic o l’ús reiterat de l’anàfora i el polisíndeton, que recorda l’estil rodoredià. No sé fins a quin punt poden ser trets generacionals, però seria interessant contrastar-ho amb altres obres de joves narradors catalans.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)

Jo també soc "vintage"

                “Els reis m’han portat una BH”, “Aquest quatre-llaunes és una carraca”, “Aquestes filumines tenen més ratlles que el Cinexin”, “Si no hi ha graciosa, porteu-me litines”, “Ahir en vam veure una d’Andrés Pajares que només tenia un rombe però Déu n’hi do el que ensenyaven”. Si heu entès què volen dir les afirmacions anteriors, és que, com jo, sou vintages. Són exemples extrets del llibre Memòria vintage (Empúries, 2020), de Vicenç Pagès Jordà, un diccionari que recull 400 conceptes vinculats als anys 70, 80 i 90. No hi espereu un desplegament frívol de nostàlgia inofensiva. Pagès Jordà ha realitzat un interessant exercici de memòria generacional, “una barreja d’espeleologia, de notaria, de crítica cultural, d’evocació, d’assaig, de microhistòria i d’autobiografia”. Sense cap intenció de vindicar (ni, encara menys, enyorar) el passat, fa una reconstrucció personal del paisatge infantil i juvenil dels darrers baby-boomers, els nascuts als anys 60. “La nostra intenció no és celebrar la nostàlgia –diu—, ni tampoc revisitar el passat amb ira, sinó assajar una aproximació multiforme a uns anys que han contribuït a convertir-nos en el que som”. Les entrades estan escrites amb una prosa carregada d’ironia –imprescindible quan es mira pel retrovisor— i l’autor s’expressa en una primera persona del plural que tant serveix per assenyalar que es tracta d’una tria particular com per permetre que el lector s’hi identifiqui. Personalment, podria subscriure fil per randa la majoria de les entrades del diccionari (casset, escai, EGB, fardar, Hanna-Barbera, hortera, Made in Japan, pijama, nunxaku, Mortadelo i Filemón, Ridley Scott, Uf, va dir ell, walkman...), n’hi ha unes quantes, és clar, que no em representen (Arsenal, Cienciologia, drugstore del Passeig de Gràcia, Lola Gaos, marcelino, meta...) i, naturalment, no hi són algunes de les que formarien part de la meva memòria vintage particular (heavy metal, tros, botifarra, vespino, escala en Hi-Fi, quintos, Big Ben...). El llibre no és una curiositat autocomplaent perquè els baby-boomers puguem rememorar la nostra joventut i presumir d’haver viscut la millor època possible. Sempre des d’un punt de vista personal, amb moltes referències culturals, algunes entrades tenen un to divulgatiu o històric (Beatles, Canet Rock, censura), d’altres presenten un punt de vista filològic o sociolingüístic (cardar, flipar, ficar, fotre, punyeta, repera, rovell, titola, xava), n’hi ha que són un breu assaig reflexiu (atles, centre, fardar, final, comunista, generació Tap) i n’hi ha que gairebé es poden llegir com un document antropològic (paper, mili, quinqui, tribu urbana). És el nostre paisatge vintage, un concepte que designa allò que, “sense arribar a ser una antigalla, ha envellit prou bé”, com nosaltres.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de maig de 2020)