L’editorial Proa acaba de publicar una edició de Tirant lo Blanc, el clàssic medieval de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra sense, pel que sembla, rebaixar l’ambició lingüística de l’original. Ho trobo una bona pensada, perquè així aquesta gran novel·la, de la qual, des de fa anys, amb prou feines se n’explotaven els episodis amorosos per fer-ne alguna pel·lícula o lectures escolars, serà accessible, en tota la seva magnitud, per a un públic més divers i general. Algú pot pensar que no calia, que, al capdavall, es fa molt poc, això d’actualitzar obres literàries si no és per convertir-les en un descafeïnat producte de “lectura fàcil”. No ens enganyem: si de la majoria de clàssics medievals no se’n fan versions actualitzades amb cara i ulls és, en bona part, perquè tenen un interès escàs per al lector mitjà del segle XXI. Aquest no és el cas de Tirant lo Blanc, que compta amb una força narrativa digna d’una sèrie èpica de Netflix, que enfila un rosari d’aventures en forma de viatge per diverses parts d’Europa i del Mediterrani (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, Nord d’Àfrica), que es recrea en episodis amorosos i eròtics amb una desinhibició que pot enrojolar les galtes del més pinxo, que descriu passatges bèl·lics on tant s’exposen els detalls estratègics com les escenes de sang i fetge, que s’esplaia en els costums medievals com si volgués deixar-ne constància, que presenta un protagonista d’una complexitat inusual per a l’època (valent al camp de batalla i covard a l’hora de seduir Carmesina), que, en fi, s’adequa força als gustos lectors d’avui. Les versions que hi havia fins ara (la més popular i rigorosa era la de Martí de Riquer) continuaran servint als estudiosos acadèmics de l’obra, als estudiants de filologia i a qui vulgui sentir com sonava l’original medieval (que no és pas indesxifrable, tampoc). La versió de Màrius Serra, per la seva banda, pot portar el Tirant lo Blanc a la prestatgeria de qualsevol biblioteca particular. Ja no caldrà recórrer a les paraules de Cervantes o Vargas Llosa, que n’han fet alguns dels elogis més lúcids, perquè tothom pugui valorar com cal la novel·la de Joanot Martorell.
dijous, 24 de desembre de 2020
dilluns, 21 de desembre de 2020
La mort del català
L’aprovació de lleis, les declaracions de polítics, els estirabots dels tertulians o l’aparició de llibres tan lúcids com el de la Carme Junyent (El futur del català depèn de tu, La Campana) posen d’actualitat, de tant en tant, la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i evidencien el conflicte. Partits i mitjans espanyolistes es posen a la boca terminologia vinculada a la imposició o a l’extermini totalitari (nazisme, feixisme, checkpoint...) amb una facilitat i una alegria que només pot respondre a la ignorància flagrant o al cinisme maliciós. Això fa que, entre els catalanoparlants, les polèmiques i picabaralles sobre l’ús, el poc ús o el mal ús del català siguin periòdiques i vagin de la defensa de mesures per tal que no desaparegui, fins a la denúncia de la suposada imposició, passant per l’equidistància còmoda dels qui s’amaguen darrere l’argument que “no importa quina llengua s’utilitzi mentre ens puguem entendre”, que sempre afavoreix la llengua poderosa. Se’ns acusa de supremacistes que volem imposar la llengua pròpia del territori, es fan córrer bestieses com ara que a les escoles es margina els infants que no s’expressen en català a l’hora del pati o bé que els comerciants es neguen a atendre els clients que parlen en castellà, es promouen iniciatives per fer recular el català en els pocs espais on manté una certa presència... I així ens tenen entretinguts. Som exactament allà on ens volen: defensant amb vehemència les engrunes (escola, mitjans...) que amb prou feines mantenen (però no asseguren) la supervivència del català. Mentrestant, només el 20% dels joves barcelonins tenen aquesta llengua com a habitual, l’alcaldessa del cap i casal s’expressa en castellà a les xarxes (“pero si hay preguntas en catalán me paso un momento al catalán y así, de forma natural, nem fent”), i el costum (emparat en la bona educació mal entesa) de canviar de llengua davant d’un castellanoparlant perviu amb més força que mai. Així, senyores i senyors, és com mor, a poc a poc, una llengua.
Cal dir les coses clares: una llengua només avança en un territori si en recula una altra. El català, l’ús del qual fins ara no ha fet més que retrocedir, només assolirà una certa normalitat si el castellà recula en els espais on és clarament majoritari (que no són pocs). Potser ja és hora, doncs, que els catalanoparlants (i els no catalanoparlants sensibles davant del procés de substitució) insistim, que ens fem pesats, que esdevinguem corcons en l’ús del català i en la denúncia de la situació de minorització que viu la llengua catalana en el territori que li és propi, l’únic territori on pot sobreviure. Perquè, no ens enganyem, si no el salvem nosaltres (parlants, intel·lectuals, empreses, institucions), el català no el salvarà ningú.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de desembre de 2020)
dimecres, 9 de desembre de 2020
El cinquè Beatle
De
vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics,
a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres,
reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir
literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler
fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà
d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que
resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que
ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al
sanatori de Puig d’Olena, o Entre
l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la
personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries
d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest
emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot,
artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs
universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca
qualsevol bon lector.
En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)
dimecres, 25 de novembre de 2020
Quixots
L’any 1605 Miguel de Cervantes
inaugurava (amb el permís de Rabelais i de Joanot Martorell) la novel·la
moderna amb la publicació de la primera part de El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Havia creat un
personatge tan literàriament humà que aviat es va convertir en una referència
que anava molt més enllà de la paròdia. Alonso Quijano era un pobre diable a
qui “del mucho leer y del poco dormir se le secó el celebro de manera que vino
a perder el juicio” i, a imatge dels protagonistes dels llibres de cavalleries,
es dedicava a “los agravios que pensaba deshacer, tuertos que enderezar,
sinrazones que emmendar, y abusos que mejorar, y deudas que satisfacer”,
afirmant que “es mi oficio y ejercicio andar por el mundo enderezando tuertos y
desfaciendo agravios”. Segur que el Quixot va servir de referent a Gustave
Flaubert quan, el 1856, va fer una cosa semblant amb Madame Bovary, la història d’una dona que vol viure com les
heroïnes de les novel·les romàntiques, que intenta descobrir “què significaven
exactament, a la vida, les paraules felicitat,
passió i embriaguesa, que tan boniques li havien semblat als llibres”, que
intenta viure com “l’enamorada de totes les novel·les, l’heroïna de tots els drames,
la incerta ella de tots els llibres
de versos”. Tant el personatge de Cervantes com el de Flaubert, després de
passar per un seguit de situacions entre còmiques i dramàtiques, són condemnats
a la incomprensió i la tragèdia. El món no està preparat per acollir-los,
perquè s’assemblen massa a com, en realitat i en el fons, tots plegats voldríem
ser.
Des del segle XVII, la literatura
està farcida de personatges quixotescos, des de L’idiota de Dostoievski, fins a El
salvatge dels Pirineus de Pep Coll. És a dir, personatges que, influïts per
la ficció, actuen d’una forma excèntrica, sovint per defensar causes altruistes
que consideren justes. Aquesta mena d’antiherois ha proliferat fins a
l’esgotament amb l’arribada de la postmodernitat, que es desmarca dels
paradigmes tancats i reivindica l’individu eclèctic, que renega de qualsevol
cànon, que lluita contra el món. Avui, però, en què la lectura és una activitat
residual i desprestigiada, els Alonso Quijano i Emma Bovary de torn no són als
llibres ni busquen viure literàriament. Són als còmics, a les sèries, a les
pel·lícules i en el món real. Avui, en certa manera, tots volem ser quixots
postmoderns, tots ens creiem subjectes lliures, excèntrics, sotmesos únicament
a les lleis de l’atzar i a la pròpia voluntat. Potser caldrà esperar l’aparició
d’un nou i autèntic Quixot (que no m’imagino tant com un personatge literari,
sinó més aviat com a protagonista d’una sèrie de Netflix o HBO) perquè ens posi
davant d’un mirall i ens faci obrir els ulls.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de novembre de 2020)
dimarts, 17 de novembre de 2020
90 anys de lucidesa
Darrerament ens ha tocat lamentar la desaparició de dos dels homes de lletres més actius i brillants de Manresa, Josep Maria Aloy i Lluís Calderer. Aquest cop, en canvi, m’agradaria celebrar una triple (sí, triple!) circumstància agradable lligada a l’escriptor, historiador i periodista Josep Tomàs Cabot, el més gran de tots els lletraferits manresans i el que potser aguanta amb el cap més clar. En primer lloc, vull congratular-me per la lucidesa intel·lectual amb què acaba d’arribar als noranta anys: a finals d’agost, en una trobada entranyable, va reunir alguns amics del ram literari (entre els quals tinc la sort de comptar-me) i va bufar les espelmes. En segon lloc, em plau remarcar l’encert que la delegació del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central li hagi concedit el Premi d’Honor, com a reconeixement a una vida dedicada a les lletres. I, finalment, és una satisfacció recordar la publicació imminent del darrer volum de la seva Obra Narrativa Catalana Completa, que l’editorial l’Albí (amb l’irreductible Jaume Huch al capdavant) és a punt de completar.
dissabte, 7 de novembre de 2020
La fi de Malpui
Amb L’any que va caure la roca (Proa, 2020), Pep Coll acaba d’enterrar, sota la immensa esllavissada de pedres (que, de fet, procedeixen del feixanc on ja va viure el bon salvatge protagonista d’una de les seves novel·les més celebrades: El salvatge dels Pirineus), el poble mític de Malpui, alter ego de Pessonada que també trobàvem a El secret de la Moixernera, La mula vella o Dos taüts negres i dos dos de blancs. El gener de 1975, uns mesos abans de la mort del dictador, els set xicots joves que queden al poble (els germans i les germanes estudien o viuen fora i ja no hi són), condemnats a seguir la tradició de quedar-se a casa per tenir cura de la terra, del bestiar i dels vells per la seva condició d’hereus (“la desgràcia venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats”), passen la nit de dissabte a la discoteca Yellou, a Tremp. Quan tornen, però, es troben que Malpui ha desaparegut sota una immensa roca i els seus pares, padrins i germans petits han quedat sepultats. I aquí, mentre passaran el dol a l’hotel Muntanya de la Pobla, començarà l’aventura de reconstruir un poble nou (Vilanova de Malpui), en una excel·lent al·legoria, en versió rural, de la transició espanyola, plena d’esquerdes. I és que les gairebé 600 pàgines de L’any que va caure la roca ofereixen diversos nivells de lectura i estan carregades d’episodis que, més enllà de l’anècdota, conviden a la reflexió.
Els set orfes de Malpui (que en la narració s’expressen a través d’una interessant i efectiva primera persona del plural) es veuen obligats a reconstruir el poble i, desapareguts els vells, tenen l’oportunitat de fer-ho en llibertat. En un moment determinat, passat el gran carnaval mediàtic que s’organitza arran de la tragèdia, han de decidir el nom del poble nou i es plantegen anomenar-lo Yellow Submarine, en homenatge a la discoteca que els ha salvat la vida. Esperonats per un professor de l’Escola Agrària (reminiscència de les pretensions progressistes del tardofranquisme), els hereus de les famílies que en una altra època havien estat rivals (del Guillot, de Perutxo o de Tabola per una banda, i del Poblador, del Xollat o de la Roieta per l’altra), munten una societat cooperativa, arrenquen les oliveres, ajunten les terres, mantenen un ramat de corders (amb l’ajuda de la gossa Vamaria, en el nom de la qual fan un homenatge a la coneguda cançó dels Fórmula V) i es reparteixen els migrats beneficis mentre s’adonen que l’única activitat econòmica rendible al Pirineu és el turisme. El passat, el present i el futur del paisatge humà del Pirineu conflueixen a L’any que va caure la roca, un extraordinari testament del mite literari de Malpui, al qual Pep Coll, a partir d’ara, ja només podrà tornar, si hi torna, en el passat.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de novembre de 2020)
dissabte, 24 d’octubre de 2020
Drama rural ("La clau anglesa", d'Antoni Pladevall)
En les darreres quatre dècades, alguns dels millors novel·listes catalans (Jesús Moncada, Maria Barbal, Pep Coll o Antoni Pladevall) han consolidat els seus universos literaris emmarcant històries i personatges, de dimensió universal, en un entorn rural i han fet emmudir la crítica pretesament postmoderna que, ja als anys vuitanta, parlava de la “novel·la rural” (contraposant-la a la “novel·la urbana” de moda) amb un to despectiu, com si aquests escenaris retratessin un món massa petit per als selectes gustos del lector cosmopolita. Com si no es pogués aprofundir en els plecs de la naturalesa humana des de qualsevol racó del Pirineu o de la Plana osonenca.
Darrerament han aparegut dues novel·les de dos d’aquests autors i no podem fer res més que celebrar-ho. De L’any que va caure la roca, de Pep Coll, en parlaré més endavant. Ara vull cantar les excel·lències de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall, un drama d’ànimes turmentades, secrets i violència latent que podrien passar per intensos drames rurals com els que sortien de la ploma magistral de Víctor Català, si no fos que Pladevall, amb un domini de la llengua que talla la respiració, perfuma el text amb bones dosis d’una ironia intel·ligent i molt particular que no és tan evident en l’estil de la irreductible autora empordanesa. Pladevall sap de què parla, i de qui parla, perquè el món que retrata és el seu, aquell en què va viure la infantesa i bona part de la joventut. Pertany a la generació frontissa dels qui, havent viscut en un entorn pagès, va deixar el mas per anar a estudiar. Ningú que no ho hagi viscut és capaç de penetrar en l’ànima dels masovers, en els costums i la murrieria desconfiada dels pagesos, en les intrigues polítiques dels pobles petits. Per això els universos literaris de Pladevall, Coll, Barbal o Moncada són tan bons, perquè són autèntics. A Pladevall, a més, no li fa por la frase llarga, estirada i elegant, que executa, com l’acròbata que fa un triple salt mortal, amb una seguretat que només és a l’abast dels grans escriptors. L’arrauxada Rosa de l’Albereda o el solitari Tomàs de Bancells són presentats, com la resta de personatges, des d’un punt de vista rotundament realista, definits meticulosament a partir dels gestos i de les paraules, i participant en un seguit de situacions quotidianes que sovint voregen l’esperpent, però que mai no resulten inversemblants. La sorruderia, el tarannà desconfiat, les fidelitats ancestrals, el trasbals davant dels canvis... són presentats al lector a partir d’una xarxa de relacions humanes que van endavant i endarrere en el temps, i que amaguen un secret terrible, que no descobrirem fins al final i que està relacionat amb el títol: La clau anglesa.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2020)
dijous, 15 d’octubre de 2020
El fanal està de dol
Des de fa més de 10 anys i fins al mes passat, aquesta pàgina l’hem compartit, sota l’epígraf de Fanal de cua, el Lluís Calderer i un servidor. Sempre m’havia fet un cert respecte, aquesta circumstància, perquè fer tàndem amb una figura de la categoria intel·lectual del Lluís és com buscar protagonisme sota l’ombra d’un gegant. Tanmateix, per mi ha estat un honor que, al llarg d’aquesta dècada, el meu nom hagi sortit al costat del seu. Però el destí ens té reservades sorpreses poc agradables i aquest mes, tot de sobte, m’he quedat sol, amb aquella buidor insondable que ens deixa la mort de persones estimades, com la que l’absència sobtada del Lluís segur que ha deixat en un nombre incomptable d’amics, lectors, exalumnes i, no cal dir-ho, familiars.
Ara podria repassar la seva obra literària, o la seva trajectòria com a activista cultural, o la capacitat enciclopèdica per conversar sobre teatre i literatura, o la petjada que va deixar en unes quantes generacions d’alumnes de l’escola Flama, o les fermes conviccions ideològiques que defensava amb vehemència, o el rosari de xerrades i cursets que va impartir davant d’un públic incondicional, o el seu paper imprescindible en moltes de les iniciatives artístiques dutes a terme a Manresa al llarg dels darrers cinquanta anys, o el seu paper com a marmessor i curador de l’obra de Josep Junyent. Però només pretenc fer una pinzellada personal del savi humil, modest i generós, carregat de bonhomia, que era el Lluís Calderer. El seu tarannà vital, d’una frugalitat gairebé franciscana i alhora d’una sòlida ambició intel·lectual, feia que un, al seu costat, arribés a la conclusió que el millor que podia fer, quan ell es disposava a compartir un pessic de saviesa, era callar, escoltar i aprendre. I, tanmateix, agosarats com ens fa la ignorància, de vegades –mal que fos amb la boca petita— hi dèiem la nostra. Aleshores, el Lluís, lluny d’escoltar-nos amb condescendència o, encara menys, de trepitjar legítimament el nostre discurs, ens escoltava atentament, de tal manera que, per un instant, ens feia sentir intel·ligents, com si allò que dèiem tingués de debò una mica d’interès. El Lluís era un d’aquells intel·lectuals capaços d’arrossegar l’auditori amb un discurs pausat però constant, nítid i alhora profund. Amb la seva veu enèrgica i un entusiasme permanent, escampava idees fermes, coneixements inesgotables i anècdotes sucoses entre aquells que l’escoltàvem. Sempre que hi vaig parlar, vaig trobar que tenia coses interessants a dir. Però la senzillesa natural el duia a defugir qualsevol ombra d’exhibicionisme vanitós i, com a bon mestre vocacional, el mateix entusiasme que invertia en parlar el desplegava també, de manera generosa, quan t’escoltava.
Conegut i apreciat per tothom que el coneixia, centenars de manresans i bagencs en podrien desgranar, amb nostàlgia, un gavadal de records. Jo el recordo impartint lliçons o fent conferències sobre literatura davant d’un auditori embadalit, compartint converses on les seves intervencions provocaven un silenci admirat entre els contertulians, fent aportacions impagables en reunions sobre qüestions artístiques i culturals, intervenint en presentacions de llibres, emocionat en rebre el Premi Bages de Cultura, parlant (amb els ulls lluents d’il·lusió) de la seva no fa pas massa anys estrenada condició d’avi... I el recordo sempre al costat de la Roser, companya inseparable i suport imprescindible.
dilluns, 5 d’octubre de 2020
Cantar en català
Portem unes quantes dècades intentant normalitzar el català en els diferents àmbits d’ús del territori on és llengua pròpia. Dècades d’iniciatives i campanyes per ampliar-ne la presència i l’ús social. Només cal parar l’orella, però, per adonar-se que encara som lluny de la normalitat: les interferències creixents que fan que el català cada vegada s’assembli més al castellà, la retolació anecdòtica de productes comercials en català, l’ús inexistent del català en alguns àmbits (justícia, exèrcit...), la presència testimonial en altres àmbits (premsa, televisió, youtube...), la constatació que l’actitud majoritària davant d’una conversa entre un catalanoparlant i un castellanoparlant continua sent el canvi de llengua per part del primer... Pel que fa a la música, malgrat que han aparegut intèrprets extraordinaris en tots els estils, i fins i tot un fenomen com el del rock en català als anys noranta que va aconseguir que molts joves escoltessin cançons en la seva llengua sense que això fos un acte de militància, encara és recurrent, davant d’algú que ha optat per la llengua pròpia, la pregunta: per què cantes en català? Una pregunta que, en realitat, en porta una altra d’implícita: per què no cantes en castellà? Perquè, és clar, se suposa que en la llengua de Joaquín Sabina hi ha més possibilitats de triomfar, ja que el públic potencial és més nombrós. Per aquesta regla de tres, però, als intèrprets que actuen en castellà se’ls hauria de demanar: per què no cantes en anglès? I això no ho fa ningú. Mai. Sense fer-ne un drama, cal anar assumint que el català va pel camí de l’extinció. Caldria, per revertir la situació, una política lingüística valenta, un canvi d’hàbits a les xarxes i al carrer. I caldria, també, posar les cartes sobre la taula: el català només pot avançar si la llengua amb què està en conflicte recula. Cal abandonar la idea d’aquest bilingüisme màgic on ens diuen que tothom conviu amb harmonia, perquè no existeix: els únics bilingües som els catalanoparlants, que canviem de llengua cada dos per tres, per tal que no ho hagin de fer els que es mantenen monolingües en castellà.
dissabte, 3 d’octubre de 2020
Abraçades
Hem viscut (i encara vivim) un dels períodes més estranys de la nostra vida, especialment en les setmanes de carrers buits, controls policials, compareixences d’homes uniformats, vida als balcons. La pandèmia ens ha canviat els hàbits. Ara estem obligats a complir unes normes socials que mai no ens hauríem imaginat i que, en alguns casos, potser es mantindran per sempre més. Mascareta, distància, rentat de mans. Fins i tot els somnis, han canviat. Fa poques nits, en aquell malson recurrent i angoixant en què passo vergonya en públic perquè no porto pantalons, el que no duia era la mascareta i no hi havia manera de trobar-ne una.
Com a docent, si bé ja dominava
algunes de les eines per treballar en l’entorn digital, la pandèmia m’ha
obligat a utilitzar, de manera habitual i quotidiana, una eina que fins al març
no havia utilitzat mai: la videoconferència. Gràcies a aplicacions com Zoom o
Google.meet vam poder fer classes durant el període de confinament i tancament
de centres. De reunions de professors, encara n’estem fent d’aquest tipus
durant el principi de curs. No és pot negar que és pràctic: tothom va més
directe al gra, costa més perdre els nervis i els alumnes xerraires queden
anul·lats. Però es perd una part important de la comunicació. Fer classe davant
de la pantalla de l’ordinador s’acaba convertint, sovint, en un monòleg sense
retorn. A classe, davant dels alumnes, el docent desenvolupa una mena de sisè
sentit que li permet detectar si el segueixen, si l’entenen, si han perdut el
fil, si estan pendents d’una altra cosa... Això, en una videoconferència,
desapareix. Et trobes parlant-li a una màquina, que sí, que et torna la cara
dels alumnes (que, a banda de tenir el micròfon tancat, sempre que poden
s’estan de connectar la càmera) en un quadradet minúscul on no aprecies els
matisos de la comunicació no verbal ni, encara menys, t’adones de la sensació
global de seguiment d’allò que expliques. Per això et passes l’estona
utilitzant formes de comprovació del tipus: “s’entèn?”, “hi ha algun dubte?”,
“d’acord?”... que habitualment tenen el silenci com a resposta.
Personalment, però, una de les novetats que més em costa d’assimilar és
la manca de contacte físic. No poder encaixar la mà o fer dos petons quan
coneixes algú o et trobes un vell conegut. No poder abraçar amics i companys.
No poder fer un copet a l’esquena d’un alumne per mostrar-li aprovació o un
pessic de camaraderia. Mai no hauria dit que m’agradava tant, tocar les
persones. Potser per això, cada cop que envio un missatge o un correu a algú,
m’aferro encara més a la fórmula de comiat amb què ja tenia per costum d’acabar: “una
abraçada!”. Ja que no en podem fer de físiques, fem-les virtuals.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2020)
diumenge, 20 de setembre de 2020
Ho faré igualment
El manresà Jeroni Muñoz s’acaba d’apuntar, amb èxit, al gènere criminal. Ho faré igualment (Vincle, 2020) va guanyar la primavera passada el Premi Teodor Llorente en la categoria de novel·la negra. Després d’una novel·la social i romàntica (Un vestit curt, del color de la sorra d’una platja vorejada de pins, 2016) i d’un colpidor relat introspectiu sobre la mort (El torb sobre el mar, 2017), Muñoz ofereix una història que, amb banda sonora de Nick Cave inclosa i l’ambientació en una ciutat mitjana innominada que ben bé podria ser Manresa, conté els ingredients clàssics de la narrativa policíaca: assassinats, corrupció política, prostitució, abús de poder, marginació, investigació periodística, procediments policials, depravació moral, interrogatoris, manipulació... i convida a la reflexió sobre diversos aspectes del món en què vivim, com ara la impunitat dels poderosos (instal·lats en una torre d’ivori que els fa creure impunes i on és molt fàcil corrompre’s) o la forma indigna d’esclavitud que representa la prostitució (“fer de puta no és un exercici. Jo no vull ser puta, d’acord?”, diu la Kája, un dels personatges més interessants de la novel·la). La parella de policies protagonistes (la Sia i el Leo) té recorregut i el relat manté un bon pols narratiu, que atrau l’atenció del lector. A més, Muñoz, que és advocat de formació i ofici, es mou com peix a l’aigua en l’explicació dels procediments jurídics vinculats a causes criminals. Llàstima que (sigui per les presses en publicar, per deixadesa editorial o per no veure la necessitat que cal invertir en la correcció professional dels textos que es publiquen) la novel·la tingui força errors de llengua, sobretot de lèxic i morfosintaxi, però també ortogràfics, que no poden atribuir-se a una simple badada del corrector, perquè n’hi ha que es repeteixen un cop i un altre, com per exemple l’ús del nexe “doncs” amb valor causal, que apareix, com a mínim, catorze vegades. Res, però, que no es pugui rectificar en posteriors edicions.
(Article publicat al número de setembre de 2020 de El Pou de la Gallina)
Humilitat
Entre les qualitats humanes que més caldria apreciar i que, en canvi, menys es valoren en aquesta societat depredadora on la norma són les sentències categòriques (“jo tinc raó i la resta s’equivoquen”) hi ha la humilitat. El diccionari diu que és humil aquell “que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant dels altres”. En un món depressiu que necessita el constant bombardeig de missatges d’autoestima i autoafirmació, doncs, convidar a la pràctica de la humilitat sembla poc aconsellable. És clar que no proposo pas posar en valor la humiliació, que és al que pot abocar un excés d’humilitat. El que reivindico és aquella humilitat que connecta amb la senzillesa, la modèstia, la discreció... i la contraposa a l’altivesa. No fa gaire, en una llibreria que freqüento sovint, vaig sentir per casualitat la conversa entre un client i el llibreter, que també fa d’editor. El primer afirmava que té escrites pàgines memorables i que escriu molt bé; de fet, sense ruboritzar-se, assegurava que ho fa millor que la majoria dels autors consolidats i que, per tant, seria una ximpleria deixar-se perdre l’oportunitat de publicar els seus textos, que n’hi portaria una mostra perquè els valorés. Potser és veritat que aquell senyor és un veritable fenomen literari i resulta que d’aquí a un temps el veurem convertit en un dels grans noms de les nostres lletres. Però deixeu-me que ho dubti. Si fos així, possiblement hauria trobat altres vies per publicar alguna de les seves genialitats. Els qui ens movem en el món de la lletra impresa (editors, llibreters, autors, professors de literatura...) sovint som interpel·lats per algú que ha escrit un llibre i vol el parer d’un “expert”. Tots aquests autors inèdits demanen el mateix: sinceritat. Però en realitat no la volen. El que busquen és aprovació i ovació. Es presenten amb una aparent humilitat, tot pidolant una opinió clara i franca. Però l’experiència ens diu que si la sinceritat passa per una valoració negativa més val estalviar-la, tret que ja ens vagi bé que aquell que ens demanava claredat i franquesa ens giri la cara amb menyspreu o ens digui obertament que no en tenim ni idea (que, d’altra banda, potser és cert). Les editorials tenen fórmules per rebutjar originals amb elegància (“és una bona obra, però no encaixa en la nostra línia editorial”), perquè cap autor no vol sentir com li trinxem allò que considera una obra mestra. Confesso que he de tenir molta confiança amb algú (i, tot i així, anar amb peus de plom) per fer-li notar algun defecte en el que ha escrit. És molt més pràctic, sobretot si volem continuar saludant l’autor, limitar-se (humilment) a esquivar la resposta o, com a molt, desgranar les virtuts del text. Dels defectes ja se n’encarregarà el pas del temps.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de setembre de 2020)
dijous, 3 de setembre de 2020
Palla per als rucs
Una de les paradoxes més xocants
d’aquesta societat hiperventilada i postmoderna és el fet que, en una època en
la qual, des del món acadèmic, més es valora l’especialització del coneixement,
més altaveus socials tenen aquells que opinen sobre qualsevol tema: tertulians,
tuitaires i xarlatans en general. Alguns n’han fet un ofici. Són persones que
aprofiten la tribuna pública per parlar, amb seguretat i amb to d’expert , sobre
política, sobre història, sobre llengua o sobre la gestió d’una pandèmia. Sempre
han existit. Són els voltors del safareig vestit de seriositat. Són els
totòlegs (terme que, segons Josep Murgades, “serviria per designar, amb un deix
inequívocament irònic, la persona que passa per saber de tot i capaç, en conseqüència,
de pronunciar-se absolutament sobre tot”). Fins fa uns anys, podíem sentir-los
a la barra del bar, al banc de la plaça o a la sobretaula d’un dinar familiar.
Ara, en canvi, alimenten el seu ego a base de proclamar sentències a la ràdio,
a la televisió, en una columna al diari o des de les xarxes socials. N’hi ha
que, fins i tot, es permeten la frivolitat de criticar que algun expert
envaeixi un camp en el qual no és especialista (darrerament, per exemple, més
d’un tertulià totòleg s’ha posat les mans al cap quan un científic ha donat el
seu parer sobre la gestió política de la crisi sanitària derivada de la COVID).
Els mitjans els dediquen hores cada dia i les xarxes (que permeten que
qualsevol mortal amb accés a internet es converteixi en un totòleg) en
multipliquen el nombre. Bocamolls de mena, argumenten sobre qualsevol qüestió amb
una seguretat que posa la pell de gallina. Parlen de “la gent” com si ells no
en formessin part, deixen anar tòpics de la totologia com “fer-se trampes al
solitari”, “tot és política”o “engegar-se un tret al peu” i pontifiquen sobre
conceptes com “democràcia” o “llibertat”. Difícilment es posen d’acord els uns
amb els altres, perquè cadascun defensa amb vehemència una postura monolítica
(la seva veritat) i, sovint, el seu paper es basa més en la forma que en el
fons, en la capacitat per mantenir el desacord que en la voluntat de buscar
sintonia. La seva existència i, sobretot, el ressò que aconsegueixen, són un
recordatori de fins a quin punt la humanitat és capaç d’aferrar-se a la
banalitat i elevar la ximpleria a la categoria de dogma. Resulta més fàcil
seguir el xarlatà que el veritable expert, perquè l’explicació de l’expert és
avorrida, no sempre pot ser prou categòrica i no està revestida d’espectacle
mediàtic. De tota aquesta parafernàlia verbal buida, a casa, fa anys havia
sentit a dir que era “palla per als rucs”, és a dir, menjar per entretenir la
gana, sense aliment. Al capdavall, la saviesa popular sempre té una sentència
per posar cadascú al seu lloc.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'agost de 2020)
dimarts, 25 d’agost de 2020
RING, RING... BRR, BRR...
Eren
els anys setanta i vivíem en un poble, a prop de Lleida, d’unes tres-centes
cases i menys de dos-cents telèfons. Si volies fer una trucada, despenjaves
l’aparell i esperaves la veu de la telefonista. “Número?”, demanava. I tu deies
el que tenien, per exemple, a casa dels padrins (“El trenta-sis”, posem per
cas). Si vivies en un poble més petit, on no sortia a compte tenir una
centraleta i una persona atenent-la les 24 hores del dia, fins a finals dels
anys setanta vas haver de conformar-te amb un sol aparell per tot el poble,
situat en una botiga o en una casa particular. I això volia dir que, si algú
havia de parlar amb els de casa, primer havia de trucar per dir que hi tornaria
a tal hora, perquè hi hagués temps d’avisar-vos i que, a l’hora convinguda,
estiguéssiu a punt davant de l’aparell. Un segle després que Alexander Graham
Bell patentés el seu invent més conegut, doncs, no tothom tenia un telèfon a
casa. I això que l’aparell s’havia estès de seguida a les grans ciutats i aviat
va arribar, fins i tot, a zones rurals poc aïllades. A finals del segle XX, en
canvi, després que desapareguessin les centraletes i les telefonistes, ja no
quedava cap casa sense telèfon en el món occidental.
Arriba el segle XXI i, en un parell
de dècades, tots duem un telèfon privat a la butxaca. Com que, a més a més de
telèfon, és també càmera de fotografiar, calculadora, aparell de ràdio,
ordinador, targeta de crèdit, calendari, rellotge, botiga portàtil... i tantes
altres coses, som incapaços d’allunyar-nos-en i el portem sempre a sobre, com
una extensió de nosaltres mateixos. Estem tan lligats al telèfon mòbil que hem
deixat de rebre trucades al fix que teníem a casa, que, com que no s’utilitza,
molta gent ha donat de baixa. Una curiositat: algunes persones de la meva
generació (els nascuts als anys seixanta en pobles molt petits) han passat de
no tenir telèfon a casa en la seva infantesa a no tenir-ne tampoc en la
maduresa.
Tot plegat va molt de pressa. Potser
massa. Que ens haguem convertit en esclaus d’un aparell que fa vint anys ni tan
sols existia (si més no, amb les prestacions actuals) ens hauria de fer rumiar.
Com també ens hauria de fer rumiar el fet que, pel que diuen, els directius de
Syllicon Valley, on hi ha les principals empreses del sector, prefereixen que
els seus fills vagin a escoles on es treballa sense mòbil, amb llibres de
paper, lluny dels ordinadors i de l’accés permanent a internet. O, fins i tot,
ens podria fer rumiar el fet que Graham Bell, que es dedicava a fer recerca sobre
l’audició i la parla, no va poder trucar mai a la seva mare, ni a la seva dona,
perquè eren sordes, però sobretot perquè mai no va voler tenir telèfon al seu
estudi. El considerava una molèstia.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'agost de 2020)
dimecres, 5 d’agost de 2020
Drames i tragèdies
Una de
les polèmiques d’aquest estiu a les xarxes ha estat la de l’estrena d’una sèrie
pretesament bilingüe a TV3. L’allau de crítiques derivades del fet que una TV pública
que té com a objectiu contribuir a la normalització del català en el món
audiovisual opti per emetre part del contingut en castellà ha estat notable.
També, però, han aparegut arguments que en justifiquen l’emissió. El principal
argument és que la sèrie reflecteix el que passa al carrer i, per tant, aposta
pel realisme. I sí, és cert, mostra una realitat on, no ens enganyem, els únics
bilingües són els catalanoparlants. El que cal plantejar-se és si aquesta ha de
ser la funció de TV3. L’emissió de Drama,
com a fenomen aïllat, no ocasionarà un mal irreparable a una llengua
minoritzada que sobreviu com pot en companyia d’una llengua poderosa. L’ús social
del català té molts fronts que li van en contra. El que cal és veure aquest
producte televisiu com un símptoma (un de tants) d’una situació
sociolingüística força greu i cada cop més acceptada com a natural. Es tracta
de l’acceptació d’un marc mental que fa perillar la supervivència del català.
Tothom ho sap, que als carrers del país s’hi senten de forma habitual les dues
llengües (com s’hi sent, amb força freqüència, l’àrab). I tothom sap, també,
que l’actitud més corrent és la del canvi de llengua per part del
catalanoparlant, perquè el castellanoparlant acostuma a mantenir-se monolingüe.
En general, qui més defensa el bilingüisme és qui menys el practica. El català
és vist com la llengua d’una part, mentre que el castellà es presenta com la
llengua “comuna”. El català és percebut i mostrat com a prescindible,
irrellevant. I tothom sap (o hauria de saber) que hi ha molts àmbits on el
català és inexistent o testimonial (premsa, jutjats, cinema, youtube...) i que
la principal raó que TV3 existeixi és, justament, per compensar l’oferta
audiovisual majoritàriament en castellà. Les dues eines normalitzadores més
importants que ha impulsat l’administració pública en els darrers quaranta anys
són la immersió lingüística i TV3. No és casualitat que siguin tot just
aquestes les principals dianes de determinades ideologies que, cada dos per
tres, demanen l’eliminació de l’una i el tancament de l’altra. Si no existís la
immersió lingüística perdríem una de les principals plataformes integradores
del país, i si TV3 no fa la seva funció com a eina de normalització
lingüística, la seva existència perd bona part del sentit. I això ho haurien de
tenir present a la CCMA quan es plantegen quins continguts han d’emetre. La
situació del català als mitjans, amb una oferta molt més gran en castellà i sèries
suposadament bilingües, és un drama. La situació sociolingüística que
reflecteixen és, de fet, una tragèdia.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juliol de 2020)
dilluns, 20 de juliol de 2020
Woody Allen es defensa
“La llengua no té ossos, però en
trenca de molt grossos” és una expressió que sempre havia sentit a casa i que
evidencia com de perilloses poden ser les paraules quan s’utilitzen per atacar
algú. Al mateix temps, però, les paraules són també la millor eina per
defensar-se. Quan, en la darrera dècada del segle XIX, Jacint Verdaguer va
patir, per part de persones poderoses que li havien estat properes, una ferotge
campanya de desprestigi que el volia fer passar per boig i mantenir-lo aïllat
al santuari de la Gleva, va publicar una sèrie d’articles a la premsa barcelonina
que després van ser recollits al llibre En
defensa pròpia, on donava la seva versió dels fets, denunciava la
persecució i n’analitzava les causes i les conseqüències. El títol del recull verdaguerià
hauria encaixat també en l’autobiografia que acaba de publicar Woody Allen (Apropos of nothing, que fa uns mesos va aparèixer en castellà i que acaba de sortir en català amb el títol A propòsit de no res). Tot i que fa un repàs
(sovint amb una simple pinzellada) de bona part de la seva filmografia, i
presenta un recorregut detallat dels seus inicis en el món de la comèdia, la
part central i més extensa del llibre la dedica a explicar la seva relació amb
Soon-Yi, la seva dona, a dibuixar la personalitat recargolada de Mia Farrow, de
qui va ser parella durant tretze anys, i a defensar-se d’una rocambolesca
acusació de pedofília. Una acusació que (en el marc del moviment #MeToo) li ha valgut un veritable
linxament mediàtic i el menyspreu, els darrers anys, d’una part important del
món cinematogràfic als EUA (productores que es neguen a distribuir les seves
pel·lícules, actors i actrius que han lamentat haver treballat amb ell...),
però que, com ell mateix s’esforça a recordar, no han estat mai provades i sí,
en canvi, desmentides. Si bé l’objectiu del llibre és aquesta part, he de
confessar que l’he llegit perquè m’interessen les pel·lícules d’Allen i, per
tant, el que més m’ha fet xalar són les primeres 200 pàgines, on, amb la ironia
esmolada que li coneixem de les seves comèdies (hi ha fragments on es fa
inevitable sentir la veu de Joan Pera com si fos el narrador), descriu els
orígens familiars i els inicis en el món de l’espectacle, com a escriptor
d’acudits, monologuista i, més endavant, autor de teatre, fins que (“després de
molt d’esforç, una mica de talent, molta sort i l’ajuda d’algunes persones”) va
començar a fer cinema i es va convertir en un artista íntegre, que no ha deixat
mai que ningú interfereixi en el seu procés creatiu, i que es defineix ell
mateix com a inquiet, temorós, sempre amb els nervis de punta, perdent la
compostura, misantrop, claustrofòbic, aïllat, amargat i carregat d’un
pessimisme implacable.
dimarts, 7 de juliol de 2020
Verdaguer, entre l'infern i la glòria
Jacint
Verdaguer, el poeta més important de la Renaixença literària catalana, és un
dels grans escriptors de la literatura universal. Durant molts anys, però, especialment
a la segona meitat del segle XX, va despertar suspicàcies entre l’elit
intel·lectual i les capelletes literàries del país. Si bé qualsevol mortal amb
sensibilitat literària sempre ha estat capaç d’apreciar el valor de la seva
obra (des de la poesia d’inspiració popular, fins als monumentals poemes èpics,
passant pels cants imbuïts de sentiment religiós), se l’associava a la
parafernàlia jocfloralesca carrinclona, al conservadorisme de missa diària i,
fins i tot, a l’espanyolisme institucional (que, no podent obviar la dimensió
artística i popular de Mossèn Cinto, el va haver d’assimilar com una mena de
figura folklòrica i fins i tot va estampar el seu rostre als bitllets de 500
pessetes). En les darreres dècades, potser sobretot a partir del centenari de la
seva mort, en canvi, l’obra del poeta de Folgueroles ha estat reivindicada per
artistes d’avantguarda, gens suspectes de cursileria o adotzenament, com
Perejaume o Enric Casassas. La Fundació Jacint Verdaguer i la Societat
Verdaguer, composta per un exèrcit d’estudiosos solvents, apassionats del
poeta, han fet (i continuen fent) un esforç titànic d’estudi i difusió de la
seva obra, editant l’Obra completa,
amb anotacions, estudis preliminars i documentació relacionada amb cada volum. S’han
dut a terme nombrosos muntatges teatrals al voltant de l’autor de L’Atlàntida. S’han editat audiovisuals
de tot tipus, des dels més convencionals per difondre’n l’obra, fins a
documentals de viatges com el que es va estrenar fa poc a TV3 sobre l’ascens
que l’any 1882 el poeta va fer a la Maleïda (l’Aneto). Fins i tot, el grup musical
Obeses, encapçalat per la personalitat artística imprevisible de l’osonenc Arnau
Tordera, l’any 2016 va estrenar ni més ni menys que una òpera rock (Verdaguer, ombres i maduixes), basada en
la vida del folguerolenc universal. La figura apassionant del capellà poeta,
del qual pot interessar l’obra, però també la vida, ha protagonitzat o aparegut
en novel·les d’Isabel Clara-Simó (El
Mossèn, 1994), Pep Coll (Per les
valls on es pon el sol, 2002), Andreu Carranza (El poeta del poble, 2015), Daniel Palomeras (Fills de la terra dura, 2020) o Àlvar Valls (Entre l’infern i la glòria, 2020). Aquesta darrera és, des de tots
els punts de vista, una novel·la excel·lent.
Totes les ciutats i pobles
catalans tenen carrers dedicats a Verdaguer. A la seva la memòria s’han erigit estàtues
i monuments, com el que hi ha a la plaça de Folgueroles, o l’escultura situada
vora el santuari de la Mare de Déu del Mont, o la columna que, a Barcelona, es
troba en la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Sant Joan. La novel·la Entre l’infern i la glòria (Edicions de
1984, 2020), d’Àlvar Valls, és també un veritable monument (en aquest cas,
literari) dedicat a la figura de Mossèn Cinto.
La novel·la arrenca amb el record d’un moment de dubte (“Per què...
Senyor?”) després de la mort d’una nena acabada de néixer a bord del vapor Guipúzcoa, i tot seguit ens trobem amb
Verdaguer, malalt terminal, a Vil·la Joana, el 24 de maig de 1902. A partir
d’aquí, Valls construeix, amb paciència i ambició encomiables, una trama que fa
un repàs biogràfic a la trajectòria vital, religiosa i literària de Verdaguer,
a la vegada que recrea, paral·lelament i amb tota la precisió possible, els
últims divuit dies en la vida del poeta, en un mas de Vallvidrera, postrat al
llit i envoltat d’amics i parents que conspiren per aconseguir quedar-se amb
l’administració del seu llegat. En les més de 1000 pàgines de la novel·la,
Àlvar Valls completa una biografia molt ben documentada i extensa del
protagonista i, alhora, capta i aprofundeix en la complexitat i les
contradiccions del personatge, en les circumstàncies que el van portar a
escriure joies com Canigó, Flors del Calvari o En defensa pròpia. Sap retratar l’ànima del capellà, del poeta, de
l’home, del geni. Perquè Verdaguer és un personatge complex i tant la seva vida
com la seva poesia reflecteixen una forta personalitat, una ànima torturada i
un cor carregat d’amor cap als més febles i desafavorits. A la novel·la d’Àlvar
Valls hi ha una trama plena d’intrigues, passió, interessos, traïcions... i, naturalment,
molta poesia. Hi ha un repàs biogràfic complet i molt ben documentat. Hi ha el
retrat fidel i creïble d’una època que va de les guerres carlines a les
picabaralles entre lligaires i republicans. Les descripcions, els diàlegs, les
escenes i la llengua transporten el lector a la segona meitat del segle XIX. I,
per si no n’hi hagués prou, hi ha també un excel·lent treball de llenguatge
(molt ben analitzat per Narcís Iglésias en un article a Vilaweb) que és també monumental. A banda d’una prosa literària de
primera divisió, les varietats lingüístiques (socials i geogràfiques) del
català de l’època són dibuixades amb total versemblança en aquesta novel·la.
dimarts, 23 de juny de 2020
El castellà a Catalunya
“!Fernando de Antequera, contigo
empezó todo!” Aquesta exclamació carregada d’ironia la llegim a El castellà, la llengua del costat
(Pòrtic, 2020), d’Enric Gomà, un llibre que té com a objectiu “aportar una mica
de llum sobre la presència del castellà a Catalunya durant cinc segles. De
l’any 1410 a l’any 1870”. I sí, efectivament, la història del castellà a
Catalunya s’inicia amb el nomenament d’un rei nascut a Medina del Campo com a successor
de Martí l’Humà (mort sense aclarir qui havia de succeir-lo) i la posterior
sentència del Compromís de Casp, una farsa que va resoldre’s a favor del regent
de Castella Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastámara, i va bandejar
el candidat a priori més ben posicionat, el compte Jaume d’Urgell, l’únic
descendent legítim del casal de Barcelona. Després de Ferran I, els seus fills Alfons
IV i Joan II van normalitzar el castellà com a llengua cortesana a la Corona
d’Aragó .
dimecres, 17 de juny de 2020
Situar-se
Qualsevol
text narratiu et situa en l’espai i en el temps. En general, les lectures et
transporten a universos llunyans, que poden ser èpoques passades, futures, o
d’un present que no és el de la teva vida quotidiana; i a paisatges més o menys
exòtics i desconeguts. De tant en tant, però, en una lectura hi reconeixes
situacions, indrets o moments idèntics o semblants als que has viscut o estàs
vivint. Si el que tens entre mans és una bona obra narrativa, el grau de
proximitat temporal o espacial no tindrà gaire importància, perquè allò que de
veritat ens absorbeix d’una novel·la és la capacitat del narrador per
mostrar-nos la naturalesa dels personatges, que no té res a veure ni amb el
moment ni amb el lloc on viuen. Per exemple, podem sentir més propera una dama
decimonònica com Madame Bovary (que, en mans de Flaubert, aconsegueix captar
tot el nostre interès i li reconeixem els plecs de l’ànima), que no pas un
personatge mal construït i sense ànima per més que visqui i es mogui per
escenaris molt semblants als nostres.
No
tota la prosa literària és narrativa de ficció. Hi ha grans llibres de memòries
(les de Josep Maria de Sagarra, per exemple), o dietaris (com El quadern gris,
de Josep Pla) que són veritables monuments literaris i que, igualment, també
ens situen en un temps i un espai però el que ens interessa és, sobretot, el
personatge i la seva naturalesa.
dimecres, 10 de juny de 2020
La realitat irreal
dilluns, 25 de maig de 2020
No tinc temps de llegir
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de maig de 2020)
dijous, 21 de maig de 2020
Joves veus centrals
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2020)
dijous, 14 de maig de 2020
Jo també soc "vintage"
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de maig de 2020)