dilluns, 21 d’octubre del 2019

Ho tornarem a fer

[Aquest article, tot i haver estat publicat després dels actes de protesta que han seguit la sentència del TSJ als presos polítics independentistes, va ser escrit i enviat al suplement dominical abans que es fes pública la sentència]

               L’octubre ja no tornarà mai més a ser gris i ensopit, si més no per als catalans sobiranistes (una majoria que, segons alguns sondejos, rondem el 80%) ni, per descomptat, per als independentistes (que no sabem quants som, perquè no ens han deixat comptar, però que possiblement superem el 50%). I l’octubre de 2019 ha arribat. Amb l’objectiu d’atemorir milions de catalans disposats a protestar al carrer per una resolució judicial que només seria acceptable si fos absolutòria, la maquinària de l’Estat (governants, polítics, fiscals, policia, premsa...) ha estat capaç de generar i escampar el retrat de l’independentisme com un moviment violent. De res no val que en cap de les moltes manifestacions multitudinàries convocades no s’hagin registrat incidents de violència, o que l’1-O l’única violència la rebessin els votants pacífics, o que les proves contra els acusats de preparar actes violents siguin tan febles... Han decidit escampar la idea que l’independentisme és violent i han omplert els diaris de titulars que barregen independentisme, violència i terrorisme. Algú, fins i tot, ha arribat a afirmar que l’ambient actual a Catalunya és pitjor que el que es vivia al País Basc en l’època més sanguinària d’ETA. I tot això té un triple objectiu: atemorir la gent pacífica, justificar la repressió i atiar la campanya dels partits unionistes de cara a les eleccions espanyoles. Diria que en cap cas l’objectiu és evitar accions violentes. De fet, el rèdit electoral que en traurien si n’hi hagués creixeria de manera exponencial. Per tant, tot apunta que, quan no hi ha violència, se la inventen.


                Si ara mateix hi ha una figura que s’erigeix com a referent indiscutible del sobiranisme i la noviolència, una figura de consens per sobre i més enllà dels partits polítics, és Jordi Cuixart, el president empresonat [quan es va escriure l'article encara no havia estat sentenciat] d’Òmnium Cultural. En el seu llibre/manifest Ho tornarem a fer (Ara Llibres, 2019), Cuixart posa en ordre algunes de les idees que l’han convertit en aquest referent del pacifisme i la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles, bona part de les quals ja va exposar en les dues intervencions que va fer durant el judici per rebel·lió. A Ho tornarem a fer Cuixart imparteix una lliçó d’integritat: parla des de la presó, sense cap intenció de sortir-ne si no és a través de l’absolució o l’amnistia (qualsevol altra solució seria admetre que hi ha hagut delicte), acusa l’Estat de muntar un judici polític, defensa la legitimitat de la desobediència civil (cal desobeir les lleis injustes) i llença un missatge esperançat i profundament vitalista perquè el sobiranisme (no necessàriament independentista) s’enfronti pacientment, sense por i des de la noviolència, a un Estat repressor que juga brut, però que tard o d’hora haurà de cedir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'octubre de 2019)

dijous, 10 d’octubre del 2019

Enveja i ambició


                Tot i que el títol d’aquest article pot recordar el d’una inexistent novel·la victoriana, no tinc intenció de parlar d’històries passionals amb personatges dominats pels sentiments. L’objectiu és, més aviat, reflexionar sobre la força natural que pot unir aquests dos conceptes.
                El diccionari defineix l’enveja, d’una manera més o menys ambigua, com el “desig d’allò que un altre posseeix”, però també, en una segona accepció més contundent, com el “sentiment, especialment d’odi, envers el qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm”. La saviesa popular acostuma a aferrar-se més a la segona definició i sol considerar l’enveja com un sentiment negatiu i molt generalitzat amb frases com “si l’enveja es tornés tinya, mig món es grataria”. De tota manera, també es parla (encara que sovint es faci amb escepticisme) d’”enveja sana”, quan aquesta aboca l’envejós més a respectar que no pas a odiar l’envejat. L’enveja, doncs (o, si més no, un determinat tipus d’enveja), potser no ha de ser dolenta per definició.
                A Déu no té pressa, el recull d’apunts de dietari on Jordi Pàmias reflexiona sobre actualitat, art i fe, parlant del món literari, llegim que “l’enveja és profundament trista” i que “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. Ho he trobat revelador. Envejar o admirar? És com si la nostra naturalesa ens empenyés cap a l’enveja i, en canvi, el nostre esperit, després d’un procés de reflexió evolutiva, pogués canalitzar (transformar o interpretar) aquest sentiment com una forma d’admiració. I l’admiració sí que es veu, des de tots els punts de vista, com un sentiment positiu: “emoció produïda per la percepció, la contemplació, la consideració d’una persona o una cosa extraordinària, meravellosa, d’una gran bellesa”. Si, a més, l’admiració va acompanyada d’una certa voluntat d’emmirallar-se amb la persona admirada i assolir les seves virtuts, pot derivar en ambició (“desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi”) i, per tant, allò que havia començat com un petit corc d’enveja, en comptes de derivar cap a l’odi pot acabar amb la realització d’una obra ambiciosa.


                Segurament existeixen manuals d’autoajuda que esperonen el lector a canalitzar l’enveja corrosiva cap a sentiments més positius (amb frases lapidàries de l’estil “és millor admirar que envejar” o “l’admiració és l’enveja intel·ligent”) i, per tant, és molt possible que la meva reflexió hagi estat formulada a tort i a dret per més d’un guru de l’equilibri emocional. Reconec la meva ignorància en aquesta mena de literatura i és possible que el lector d’aquest article hagi tingut la sensació que no dic res interessant. Si ha estat així, en demano disculpes.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 d'octubre de 2019)

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Joves i literatura

                Hi ha un cert consens en afirmar que els joves, avui, llegeixen poc. Si més no, poca literatura. En realitat, ni els joves ni els adults llegeixen gaire. I, encara més: els percentatges de lectors a casa nostra mai no han estat, ni ara ni fa uns anys ni crec que mai, per tirar coets.
                Per altra banda, si bé, entre els adults, el nombre d’escriptors sembla que, més que disminuir, augmenta (si observem tot el que es publica un té sovint la sensació que hi ha més escriptors que lectors), entre la gent jove costa molt trobar vocacions literàries. Els nois i noies escriuen, quan ho fan, moguts per l’obligatorietat de la tasca escolar o, com a molt, per l’incentiu d’un premi literari que normalment els ha publicitat algun professor. Dues possibilitats que moltes vegades van de bracet, quan presentar-se a un certamen serveix per millorar la nota en l’assignatura de llengua.

Resultat d'imatges de premi bages de narrativa jove
 
               Sigui com vulgui, sort n’hi ha dels premis literaris destinats a joves, perquè representen pràcticament l’única plataforma per tal que els escriptors incipients puguin donar a conèixer el seu talent. Sense la pastanaga del premi, els joves literats (que n’hi ha, i de molt bons) farien com la majoria dels seus companys amb inquietuds creatives, que aboquen tota la capacitat artística en disciplines que puguin tenir una gran repercussió mediàtica a través de les xarxes, com ara penjar fotografies a Instagram o editar monòlegs (gairebé sempre en castellà, per augmentar el nombre de seguidors potencials) a Youtube. Val la pena, doncs, que ens fem ressò, si més no, dels premis que ens toquen de prop. Si teniu a la vora nois i noies entre 16 i 20 anys amb una certa inquietud literària, per exemple, feu-los arribar les bases del Premi Bages deNarrativa Juvenil (cliqueu aquest enllaç i les trobareu), que convoca Òmium Bages-Moianès en el marc dels Premis Lacetània i que pot servir, en primer lloc, per esperonar la seva creativitat i, de passada, per optar a guanyar 500€ amb un text de poc més d’una pàgina i, fins i tot, veure publicat el seu relat a Regió7. Hi ha temps de presentar textos fins al 18 d’octubre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2019)