RING, RING... BRR, BRR...

 

                Eren els anys setanta i vivíem en un poble, a prop de Lleida, d’unes tres-centes cases i menys de dos-cents telèfons. Si volies fer una trucada, despenjaves l’aparell i esperaves la veu de la telefonista. “Número?”, demanava. I tu deies el que tenien, per exemple, a casa dels padrins (“El trenta-sis”, posem per cas). Si vivies en un poble més petit, on no sortia a compte tenir una centraleta i una persona atenent-la les 24 hores del dia, fins a finals dels anys setanta vas haver de conformar-te amb un sol aparell per tot el poble, situat en una botiga o en una casa particular. I això volia dir que, si algú havia de parlar amb els de casa, primer havia de trucar per dir que hi tornaria a tal hora, perquè hi hagués temps d’avisar-vos i que, a l’hora convinguda, estiguéssiu a punt davant de l’aparell. Un segle després que Alexander Graham Bell patentés el seu invent més conegut, doncs, no tothom tenia un telèfon a casa. I això que l’aparell s’havia estès de seguida a les grans ciutats i aviat va arribar, fins i tot, a zones rurals poc aïllades. A finals del segle XX, en canvi, després que desapareguessin les centraletes i les telefonistes, ja no quedava cap casa sense telèfon en el món occidental.

Arriba el segle XXI i, en un parell de dècades, tots duem un telèfon privat a la butxaca. Com que, a més a més de telèfon, és també càmera de fotografiar, calculadora, aparell de ràdio, ordinador, targeta de crèdit, calendari, rellotge, botiga portàtil... i tantes altres coses, som incapaços d’allunyar-nos-en i el portem sempre a sobre, com una extensió de nosaltres mateixos. Estem tan lligats al telèfon mòbil que hem deixat de rebre trucades al fix que teníem a casa, que, com que no s’utilitza, molta gent ha donat de baixa. Una curiositat: algunes persones de la meva generació (els nascuts als anys seixanta en pobles molt petits) han passat de no tenir telèfon a casa en la seva infantesa a no tenir-ne tampoc en la maduresa.

Tot plegat va molt de pressa. Potser massa. Que ens haguem convertit en esclaus d’un aparell que fa vint anys ni tan sols existia (si més no, amb les prestacions actuals) ens hauria de fer rumiar. Com també ens hauria de fer rumiar el fet que, pel que diuen, els directius de Syllicon Valley, on hi ha les principals empreses del sector, prefereixen que els seus fills vagin a escoles on es treballa sense mòbil, amb llibres de paper, lluny dels ordinadors i de l’accés permanent a internet. O, fins i tot, ens podria fer rumiar el fet que Graham Bell, que es dedicava a fer recerca sobre l’audició i la parla, no va poder trucar mai a la seva mare, ni a la seva dona, perquè eren sordes, però sobretot perquè mai no va voler tenir telèfon al seu estudi. El considerava una molèstia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'agost de 2020)

Drames i tragèdies

                Una de les polèmiques d’aquest estiu a les xarxes ha estat la de l’estrena d’una sèrie pretesament bilingüe a TV3. L’allau de crítiques derivades del fet que una TV pública que té com a objectiu contribuir a la normalització del català en el món audiovisual opti per emetre part del contingut en castellà ha estat notable. També, però, han aparegut arguments que en justifiquen l’emissió. El principal argument és que la sèrie reflecteix el que passa al carrer i, per tant, aposta pel realisme. I sí, és cert, mostra una realitat on, no ens enganyem, els únics bilingües són els catalanoparlants. El que cal plantejar-se és si aquesta ha de ser la funció de TV3. L’emissió de Drama, com a fenomen aïllat, no ocasionarà un mal irreparable a una llengua minoritzada que sobreviu com pot en companyia d’una llengua poderosa. L’ús social del català té molts fronts que li van en contra. El que cal és veure aquest producte televisiu com un símptoma (un de tants) d’una situació sociolingüística força greu i cada cop més acceptada com a natural. Es tracta de l’acceptació d’un marc mental que fa perillar la supervivència del català. Tothom ho sap, que als carrers del país s’hi senten de forma habitual les dues llengües (com s’hi sent, amb força freqüència, l’àrab). I tothom sap, també, que l’actitud més corrent és la del canvi de llengua per part del catalanoparlant, perquè el castellanoparlant acostuma a mantenir-se monolingüe. En general, qui més defensa el bilingüisme és qui menys el practica. El català és vist com la llengua d’una part, mentre que el castellà es presenta com la llengua “comuna”. El català és percebut i mostrat com a prescindible, irrellevant. I tothom sap (o hauria de saber) que hi ha molts àmbits on el català és inexistent o testimonial (premsa, jutjats, cinema, youtube...) i que la principal raó que TV3 existeixi és, justament, per compensar l’oferta audiovisual majoritàriament en castellà. Les dues eines normalitzadores més importants que ha impulsat l’administració pública en els darrers quaranta anys són la immersió lingüística i TV3. No és casualitat que siguin tot just aquestes les principals dianes de determinades ideologies que, cada dos per tres, demanen l’eliminació de l’una i el tancament de l’altra. Si no existís la immersió lingüística perdríem una de les principals plataformes integradores del país, i si TV3 no fa la seva funció com a eina de normalització lingüística, la seva existència perd bona part del sentit. I això ho haurien de tenir present a la CCMA quan es plantegen quins continguts han d’emetre. La situació del català als mitjans, amb una oferta molt més gran en castellà i sèries suposadament bilingües, és un drama. La situació sociolingüística que reflecteixen és, de fet, una tragèdia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juliol de 2020)