divendres, 27 de maig del 2022

Somriures

 

El relaxament de les restriccions lligades a la pandèmia ha tingut un important punt d’inflexió amb la retirada de l’obligatorietat de portar mascareta als espais interiors. La mesura ha generat situacions sorprenents i, en molts casos, gratificants. Com a professor de secundària he pogut retrobar o (segons com) descobrir el somriure dels alumnes. Dos anys amb el morrió posat han fet que a la majoria d’aquests nois i noies els hagi conegut directament amb mascareta. En molts casos no sabia quina cara feien i m’he adonat, un cop s’han destapat el rostre, que no sempre coincideix amb el que havia construït la meva imaginació. A ells els va passar el mateix amb mi, n’estic segur. Per això, quan en tornar de les vacances de Setmana Santa ens vam veure les fesomies, vam dedicar el primer moment de classe, sense dir-nos res, a descobrir-nos i aprendre a reconèixer-nos. N’hi ha que si en aquell moment me’ls hagués trobat pel carrer sense mascareta no els hauria pas identificat. De manera invariable, a totes les classes en què vaig entrar aquell dia la rebuda va ser un bé de déu de somriures i alguna rialla mal dissimulada: els feia gràcia mostrar el seu rostre i els feia gràcia descobrir el meu. Va ser un instant insòlit que contenia, alhora, l’emoció de la descoberta i un pessic de la màgia que tenen els petits gestos quotidians que, durant dos anys, han quedat amagats rere un bocí de tela. Somrèiem. I allò que durant tant de temps havíem hagut d’intuir es dibuixava ara de manera nítida en cada semblant i il·luminava aquelles joves fesomies com si una aura de claror les envoltes.



És sabut que molts cops no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o, fins i tot, en valorem la mesura justa més tard, quan, si tenim sort, ho recuperem. Sona tòpic, però és cert. Havíem après a concentrar en els ulls la comunicació facial. Hem malbaratat milions de rialles i somriures que, tot i anar adreçats a persones concretes, ningú no ha arribat mai a veure. Penso gaudir, doncs, del redescobriment dels somriures i, a partir d’ara, els rebré com els primers brots verds de primavera, com l’aigua de la pluja després d’una llarga temporada de sequera.

Perdre i recuperar, redescobrir allò que s’havia perdut, és una manera d’aprendre. No convido pas a anar per la vida com un ximple, com qui passeja per la realitat de cartró-pedra d’un parc d’atraccions, amb un somriure permanent i els ulls esbatanats, amb la felicitat postissa provocada per emocions tan intenses com superficials i efímeres. No. Es tracta només de posar en valor i donar sentit, ara que els hem recuperat (i, per tant, redescobert), als somriures agafats al vol, quotidians, sovint discrets, que se’ns adrecen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2022)

dijous, 12 de maig del 2022

Optimisme

 

Reconec que, quan es tracta d’augurar quin futur espera a la llengua catalana, veient els estudis i les gràfiques que circulen i parant l’orella al carrer, acostumo a arrenglerar-me amb els que ho veuen tot plegat més aviat negre. No soc de fer vaticinis apocalíptics ni d’aventurar una data de defunció per a la nostra llengua, però interpreto els indicis com a poc esperançadors: el català cada cop es parla menys entre els joves, han desaparegut els referents mediàtics, les interferències del castellà van en augment i els qui mantenim el català quan parlem amb un castellanoparlant tinc la sensació que continuem sent una minoria resistent.



És potser per no caure en la desolació tremendista que em vaig imposar la lectura de Prou catastrofismes lingüístics (Destino), de l’Enric Gomà, que és un lingüista que es mereix el meu respecte. Més que optimista, Gomà es mostra esperançat. Trenca alguns tòpics del pessimisme imperant (sovint benintencionat) en relació a l’ús i la qualitat de la llengua, com aquell que diu que a Barcelona no es parla en català, o el que s’entesta a considerar que el català es troba en una situació d’emergència, el que assegura que «el català es parlava bé abans» o que «abans se sentia més català», o el que diu que el català de TV3 assenyala el camí de l’extinció, i arremet contra la «brigada melancòlica» (nascuda l’any 1979 amb el famós i respectat manifest d’Els Marges) i contra els puristes obsessionats amb la genuïnitat que no admeten, ja no l’error, sinó l’evolució de la llengua.

Al capdavall, potser la situació no és tan esperançadora com es pinta a Prou catastrofismes lingüístics, però potser tampoc no és tan alarmant ni tan definitiva com la consideren altres. Tant per tant, val la pena que tinguem en compte la visió de Gomà, que reconeix que encara cal picar molta pedra («cal lluitar-hi amb intel·ligència, pressupost i poder, a més a més de voluntat»), però assegura, amb tota la raó, que si hi ha una cosa inqüestionable és que amb el catastrofisme, l’alarma, la nostàlgia, el victimisme i el lament constant, no salvarem res, perquè el català necessita nous parlants i «ningú no es vol incorporar a una llengua que llangueix».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2022)

Abantisme

 

«Abans el menjar era més saborós», «Abans la gent era més educada», «Abans els joves tractaven els adults amb més respecte», «Abans es llegia més», «Abans es parlava més català i es parlava millor», «Abans, a l’escola, s’estudiaven les comarques i els països», «Abans els electrodomèstics duraven més», «Abans no hi havia tantes malalties», «Abans tothom parlava a base de refranys i frases fetes», «Abans els fills feien més cas als pares», «Abans tot era molt més barat», «Abans, si el mestre et clavava un mastegot, a casa te’n fotien un altre perquè alguna cosa devies haver fet». Si fem cas d’aquest rosari d’afirmacions (que podem sentir al carrer, a la carnisseria, a la sobretaula de diumenge, o bé llegir a les xarxes amb certa freqüència), abans el món era un autèntic paradís on tothom era noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. «Cualquier tiempo pasado fue mejor», proclamava Manrique en el seu vers més famós. Però el mateix poeta castellà feia precedir aquesta afirmació d’un «a nuestro parecer» que és clau, perquè vincula aquesta manera de mirar el passat més a un sentiment nostàlgic que no pas a una percepció real.

No sé si, ben mirat, es té prou en compte que abans es passava més gana, que la societat es regia per un masclisme estructural, que pocs joves tenien la possibilitat d’anar a la universitat, que ningú s’adreçava a un castellanoparlant en català, que molts mestres seguien mètodes basats exclusivament en la memorització, que la llengua de l’escola era el castellà, que l’accés a bona part dels luxes quotidians actuals era limitat, que l’esperança de vida era inferior a la d’ara i que els maltractaments domèstics o escolars no es denunciaven.

El camp de les percepcions és delicat i perillós. Elevar l’anècdota (el meu fill no se sap les capitals dels països d’Europa, vaig anar a Barcelona i enlloc em van atendre en català, els meus nebots no llegeixen) a categoria (a les escoles i instituts no s’estudia geografia, a Barcelona ningú no parla en català, el jovent d’avui no agafa mai un llibre) és perillós i, segurament, ens pot fer caure en afirmacions falses que contribueixen al desànim i el catastrofisme imperants. És el perill de l’abantisme, neologisme encunyat per Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics a propòsit de l’actitud dels qui vaticinen la desaparició imminent del català, volen enterrar-lo abans d’hora i proclamen les virtuts del català que es parlava «abans».

La nostàlgia és un sentiment legítim, natural i inevitable. Fins i tot necessari. Fruit, sovint, de la memòria selectiva que ens ajuda a suportar el present. L’abantisme, en canvi, és tota una altra cosa i més aviat contribueix a fer el present una mica més insuportable. Siguem nostàlgics, doncs, però no abantistes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de maig de 2022)