dimarts, 26 d’octubre de 2021

El peu al coll

 

La llei de l’audiovisual que es planteja d’aprovar el govern d’Espanya protegeix el castellà i escanya, encara una mica més, el català i la resta de llengües minoritzades de l’estat. L’avantprojecte margina la protecció de qualsevol llengua que no sigui la de Cervantes i la deixa en mans de les plataformes. El redactat és maliciós: el 51% del contingut de la televisió lineal, i el 30% del de les plataformes digitals, ha de ser de producció europea i, d’aquest, la meitat ha d’oferir-se en alguna de les llegües de l’estat. Deixa, doncs, la decisió en mans dels operadors, com si el gallec, el basc o el català sortissin en igualtat de condicions que el castellà. Quin cinisme! Per poc que fem memòria, és fàcil deduir com anirà tot plegat a partir d’ara: s’introduiran modificacions a la llei i repartiran algunes engrunes per afavorir la presència de les llengües minoritzades, però quedarà molt lluny de la protecció que necessitarien. Com sempre, se’ns pixaran a sobre i ens diran que plou. Està tot ben calculat. Ho saben fer perquè hi tenen experiència. Com quan, cada dos per tres, qüestionen el model d’immersió lingüística a les escoles (necessari, però insuficient per a la supervivència de la llengua) per, finalment, mantenir-lo i evitar que es vagi més enllà en la defensa i protecció del català. Com passa tantes vegades, ens tenen entretinguts defensant les molles, mentre hi ha qui es cruspeix el pastís sencer. L’estratègia és de manual: no et donen res, o fins i tot posen en dubte que et mereixis el poc que tens, per, després, quan et concedeixen qualsevol misèria, ho visquis com una victòria. El conflicte és desigual: hi ha qui defensa i protegeix una llengua poderosa i tothom ho troba natural, mentre hi ha qui intenta que la seva sobrevisqui i no sembla que ningú ho entengui. Els poderosos tenen un pastís suculent i n’estan gelosos. Tenen claríssima una veritat empírica que de vegades no tothom vol veure: una llengua només pot avançar si una altra recula. I no volen perdre ni un mil·límetre del seu espai, encara que tu t’hi juguis la supervivència. El català és com el nàufrag de s’aferra a un tros de fusta i, com a molt, li ofereixen un flotador. No s’ofegarà, però acabarà mort per la hipotèrmia. Com el moribund a qui li tenen el peu al coll, s’està asfixiant i l’agressor, amb un gest magnànim, afluixant una mica la pressió perquè l’altre amb prou feines pugui respirar, espera que des de terra encara li doni les gràcies.

La vitalitat del català no passa per un bon moment, especialment entre els joves: als patis de les escoles cada cop se sent menys, els referents audiovisuals pràcticament han desaparegut, a la universitat en baixa la presència i s’ha convertit en habitual que es facin en castellà assignatures que s’oferien en català... Si no ens treuen el peu del coll, o no ens en desempalleguem, les faves són comptades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'octubre de 2021)

L'exbisbe i l'escriptora

 

El bisbe de Solsona (que ara ja és exbisbe) s’ha enamorat. És humà i li ha passat com a tants altres humans al llarg de la història de la humanitat. Ha descobert (si no ho sabia) que el cor és voluble i la carn és feble. Què hi farem? No ens hauria de sorprendre, encara que la història d’amor la tingui amb una psicòloga amb dues criatures d’una relació anterior i no puguem evitar demanar-nos què n’hauria dit, ell mateix, de tot plegat, quan encara feia de bisbe. De religiosos que han penjat els hàbits perquè s’han enamorat tots en coneixem algun. De fet, potser no ens sorprendria tant, o manifestaríem la sorpresa d’una altra manera, si no fos que les manifestacions i les iniciatives episcopals de Xavier Novell com a bisbe molt sovint van estar marcades per la seva posició radicalment reaccionària davant de temes com l’homosexualitat, l’avortament o l’ús de preservatius. Quan va accedir a l’episcopat, molts vam pensar que un xicot tant jove en una posició tan alta dins l’escalafó eclesiàstic havia de pertànyer al sector més conservador de l’església, la qual cosa ens va anar confirmant ell mateix, al llarg del anys, amb els seus posicionaments. Ja passa, que, en determinats sectors, de vegades els més joves acostumen a ser els més carques. No em vull imaginar la decepció dels qui se l’havien cregut!

Es dona el cas que, a més de psicòloga, la companya de l’exbisbe ha publicat algunes novel·les, la temàtica de les quals no entraré a valorar, com tampoc la qualitat literària que puguin tenir, perquè no n’he llegit cap ni tinc intenció de fer-ho. De fet, com la majoria de mortals, fins que es va fer públic l’afer amb el bisbe ni tan sols n’havia sentit a parlar, i això que és d’un poble a tocar d’on visc i que molts dels meus amics i coneguts pertanyen al col·lectiu dels lletraferits. Cap d’ells tampoc no la coneixia. M’imagino que, com la majoria d’autors, fins ara no ha venut gaires llibres. Ara, però, hi ha qui diu que se’n farà un tip, que tothom voldrà llegir les seves novel·les. No ho crec pas. En realitat, vull pensar que els compradors de llibres, els lectors habituals, no acostumem a guiar-nos per criteris com el sensacionalisme mediàtic, a l’hora de passar per la llibreria. D’altra banda, els qui no llegeixen i, per tant, rarament compren llibres, no compto que comencin amb aquests. Si fos així, si els que vaticinen una carrera literària exitosa a la psicòloga escriptora tenen raó, els qui volem treure el cap en el panorama editorial i aspirem a tenir una mica d’èxit potser ens haurem de replantejar com encarem la promoció dels nostres llibres. Servidor n’ha publicat un no fa gaire. Si coneixeu algun bisbe, algun arxiprest o alguna mare superiora disponible, ja m’ho fareu saber. No se sap mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'octubre de 2021)

divendres, 15 d’octubre de 2021

Tocats, no enfonsats

 

                El Tocats de Lletra ha sobreviscut a la pandèmia i situa Manresa en una posició més que digna en el panorama de ciutats catalanes que acullen festivals de poesia. I n’hi ha una colla: Sant Cugat, Sant Feliu, Mora d’Ebre, Alella, Cardedeu o, naturalment, Barcelona, entre d’altres. Són espais de trobada entre lectors i autors de poesia, una oportunitat per submergir-se en la poesia dita, cantada, recitada... que és la seva forma natural. Són la prova que la poesia interessa o, si més no, que agrada sentir-la. Més que no pas llegir-la. Perquè si algú, després, amb pandèmia o sense, compra cap llibre de poemes, ja són figues d’un altre paner. De vegades sospito que hi ha més poetes que lectors de poesia. Sort n’hi ha, doncs, dels festivals com el Tocats de Lletra, que mantenen viva la flama lírica.

                I enguany torna el Tocats, la segona meitat d’octubre, en un format una mica menys ambiciós del que segurament es voldria (la pandèmia encara cueja), però amb propostes molt interessants. Més curt, però igualment intens. Al Tocats d’enguany, sota un epígraf tan inclusiu (quan es parla de poesia) com Fràgils, tindrem ocasió de veure i sentir mestres com Josep Vallverdú o Feliu Formosa; poetes consolidats com Manuel Forcano, Blanca Llum Vidal o Teresa Pascual; joves veus com Teresa Colom, Mireia Calafell o Pol Guasch; s’hi parlarà del gran Jordi Cussà en una conversa sobre la seva figura i la seva obra; vindran Bernardo Atxaga i Manuel Rivas... Una oportunitat per comprovar que els escriptors en general, i els poetes en particular, són gent de carn i ossos, encara que una mica més a prop que la resta de mortals de tocar el cel amb els dits i oferir-ne un tast a través de les paraules escrites i dites, la qual cosa no vol dir que visquin de l’aire (i per això no deixaré de recomanar la compra de llibres en general i de reculls de poemes en particular).

                Juntament amb el lliurament del Premi Amat-Piniella, que té lloc al febrer, el Tocats de Lletra és l’esdeveniment literari més important que es produeix a Manresa. Dues cites que els enamorats de la paraula, que som molts, no ens podem ni ens hauríem de perdre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2021)

Qui t'explicava contes?

 

Realisme o fantasia? No fa gaire, en la visita a un novel·lista veterà, bon amic, vam sortir a parlar de Rússia –ell és un gran russòfil— i, inevitablement, va sortir a col·lació la literatura russa. El meu amic va confessar-se admirador d’autors d’abans i de després de la Revolució, amb especial predilecció per Tolstoi. Dovstoievski no li agrada tant, perquè el troba un xic massa fantasiós. A partir d’aquí, vam parlar del realisme en la narrativa i es va mostrar escèptic a narrar tot allò que no tingui una base científica i un raonament lògic. Vam relacionar el tema amb la literatura infantil, que sovint presenta situacions impossibles o absurdes, amb elements fantàstics, escenes surrealistes o animals garlaires. Ell renegava de la fantasia (no pas de la imaginació, és clar) i jo intentava defensar el valor literari que pot tenir un text no necessàriament racional i científic. En el cas de la literatura infantil, per exemple, el més important no és el realisme de la història, perquè l’infant sap discriminar perfectament la realitat de la fantasia, sinó el missatge que hi ha al darrera, els valors que transmet o, senzillament, les emocions que desperta. Els animals, posem per cas, resulten atractius als infants i, per tant, són sovint una bona porta d’entrada a les històries, tant si enraonen com si no. Per rebatre’m l’argument, em va dir que ell, quan era un nen, trobava que els contes infantils no tenien sentit, que no hi havia res de racional en una història com La Caputxeta Vermella, on un llop parla, es menja una nena i la seva àvia i després les recuperen de la panxa de l’animal. Llavors li vaig fer una pregunta que faig de vegades a la gent: qui t’explicava els contes, quan eres petit? Va quedar parat i va dubtar un instant abans de reconèixer que a ell, quan era petit, tot i que vivia en una casa on els llibres no faltaven, en una família acomodada amb un pare metge i una mare que descendia d’una nissaga important a la ciutat, mai no li explicaven contes, ni realistes ni fantàstics. I aleshores li vaig explicar la meva, d’experiència, i li vaig dir que jo, tot i haver crescut en una casa on no hi havia llibres, amb una família humil on els grans tot just havien anat a escola, vaig tenir la sort que de petit tenia qui m’explicava contes tot sovint i, a més, en sabia molts i ho feia molt bé: la tia Maria. Perquè per saber explicar bé una història no cal tenir estudis ni, necessàriament, una formació específica. I vaig confessar que la meva passió per la literatura, especialment per la narrativa, prové d’abans de saber llegir. Finalment, i una mica a contracor, va reconèixer que aquesta mancança en la seva infantesa potser va influir en la seva manera de percebre la fantasia en la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de setembre de 2021)