dijous, 19 d’agost del 2021

Molt soroll per no res

                Els humans tenim una capacitat innata per mostrar-nos experts en temes que no dominem en absolut. La majoria de catalans, per exemple, portem a dintre, com a mínim, un meteoròleg, un filòleg i un sanitari. I des que tenim les plataformes per pontificar més enllà dels nostres cercles reduïts, n’hi ha una bona colla que no perden pistonada i –amb un discurs mediocre, gens contrastat i de criteri dubtós— es dediquen a omplir les xarxes amb les seves opinions i lliçons d’expert de pa sucat amb oli. Twitter, en aquest sentit, és el terreny on el personal més s’esplaia. El piulador compulsiu és capaç d’explicar als bombers com s’ha d’encarar l’extinció d’un incendi, de projectar la planificació urbanística d’una ciutat, de decidir com cal portar una granja sense haver-ne visitat mai cap, de trasmudar-se en dialectòleg i fer una enquesta pseudofilològica sobre qui ha sentit mai una paraula prou corrent i normativa o una frase feta que en realitat és prou viva. “Ho heu sentit mai?”, “Ho dieu?”, pregunten, de bona fe, com si el fet de conèixer-la i usar-la els convertís en deixebles avantatjats de Joan Coromines. El món sanitari, per exemple, que ja tenia una legió d’opinadors de patacada, amb la pandèmia s’ha convertit en un sector del qual tothom és un expert. Cada cop que s’ha hagut d’aplicar una mesura restrictiva, o bé quan les mesures s’han aixecat, o quan es parla de la gestió dels hospitals o del calendari de vacunació... resulta que tothom sap què s’hauria d’haver fet i poques vegades coincideix amb el que s’ha fet en realitat.



               Tot és criticable, naturalment. I sort n’hi ha que tenim llibertat per opinar sobre el tema que ens vingui de gust i dir el que ens surti dels pebrots. Però una cosa és poder dir-ho i l’altra és fer-ho sempre, amb tot, i amb aquella seguretat i alegria. I una cosa és posar-te en evidència entre els qui et coneixen i saben fins on han de fer cas d’allò que dius, i l’altra és abocar al món una opinió gens fonamentada com si fos la d’un especialista en el sexe dels àngels. Personalment, em molesta el to alliçonador en general, però el respecto quan el qui prova d’alliçonar-me ho fa des d’un coneixement prou sòlid. El problema és que les xarxes han donat veu a un exèrcit de mestretites que, sense gaire més criteri que l’infós per una experiència circumstancial, per una lectura esbiaixada, per una impressió parcial o per la inspiració divina, volen donar lliçons de llengua als filòlegs, de gestió sanitària als metges i, naturalment, de pedagogia als mestres. Està molt bé que parli qui té coses a dir, però en general s’hi guanyaria molt (viuríem en un món menys sorollós) si una part dels qui no callen aprenguessin a mossegar-se la llengua quan, en realitat, no tenen res interessant a dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'agost de 2021)

dimecres, 11 d’agost del 2021

Ai, la llengua!

                Un estudi recent de la Plataforma per la Llengua encarregat per l’Ajuntament de Valls determina que un 60% de les converses als patis dels instituts públics del municipi són en castellà. Sospito que a Manresa, amb un perfil sociolingüístic que deu ser una mica menys favorable al català que el de la capital de l’Alt Camp, un estudi com aquest donaria uns resultats encara més decebedors en relació a l’ús que en fan els joves o, si més no, similars i, per tant, decebedors malgrat tot. Que els joves parlin poc en català entre ells és un dels indicadors més alarmants per al futur d’una llengua i tots n’intuïm alguns motius (els models de les xarxes socials hi deuen tenir alguna cosa a veure), però gairebé ningú (ni particulars, ni administracions) no fa res per canviar-ho.

A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix la tesi que, si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. Junyent aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. La situació, doncs, si tenim en compte l’actitud lingüística dels joves, és veritablement crítica.

               En aquest context, quan som a les portes d’una situació de no retorn, és especialment preocupant que, més enllà d’alguna vaguetat per quedar bé, la llengua no figuri al programa de cap partit ni a l’agenda de cap govern. Si continuem així, aviat ja no caldrà fer polítiques de normalització del català, sinó de simple preservació per evitar-ne l’extinció definitiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2021)

Passos Llargs

 

               Es deia Ramon Vila Capdevila, però tothom el coneixia amb algun sobrenom: Maroto, Passosllargs o Jabalí entre els companys de guerrilla; Capità Raymond a la resistència francesa; o el més conegut, Caracremada, que és com l’anomenaven els seus perseguidors. La seva vida és de pel·lícula, sobretot perquè compta amb un final molt cinematogràfic: l’agost de 1963, quan ja feia 10 anys que cap organització política (ni comunistes, ni socialistes, ni anarquistes) donava suport a la lluita armada contra el règim i, per tant, els maquis havien abandonat l’activitat guerrillera, Caracremada va fer volar tres torretes d’electricitat a Rajadell i pocs dies després, mentre tornava cap a França, va ser interceptat per la Guàrdia Civil, que el va abatre a trets. Això va passar a la Creu del Perelló, al terme de Castellnou de Bages, davant mateix d’una masia els masovers de la qual havien estat assassinats divuit anys abans, també pels civils, juntament amb dos maquis als quals tenien acollits.



               Feréstec, fort, auster, sorrut, home d’acció lleial a les seves idees llibertàries, Ramon Vila és un d’aquells outsiders romàntics que han a viscut contracorrent. Marcel·lí Massana i Frederica Montseny el van intentar convèncer perquè abandonés la lluita armada, però no se’n van sortir. Sol, o amb algun company tan idealista com ell, va continuar perpetrant esporàdicament accions de sabotatge amb l’objectiu de mantenir viva la lluita i desestabilitzar el règim. Quan va morir tenia cinquanta-cinc anys i duia tota la vida lluitant: com a militant de la CNT quan era a les mines, en columnes llibertàries durant la Guerra Civil, en la resistència francesa a la Segona Guerra Mundial i, finalment, amb el maquis fins a la mort. No sabia fer res més. Intuïa, això sí, que només era qüestió de temps que l’atrapessin i, quan va arribar el moment, no va deixar que l’agafessin viu.

               El passat 2 de juliol vaig assistir a l’estrena del documental Els últims passos de Ramon Vila Capdevila, realitzat per Oriol Segon, una aproximació audiovisual a un personatge que no es pretén biografiar de manera exhaustiva, però sí explicar. La projecció va tenir lloc en el marc d’unes jornades sobre maquis just al costat d’on està enterrat el guerriller i a pocs quilòmetres d’on va morir, a Castellnou de Bages. El documental reconstrueix la trajectòria de Caracremada i les circumstàncies de la seva mort a partir d’alguns testimonis. Amb una estètica molt acurada, es tracta d’un exercici impecable de recuperació de la memòria històrica. S’hi entrevista, per exemple, Joan Busquets, l’últim guerriller viu que va conèixer i actuar amb Caracremada. La importància d’aquesta mena de documents es fa palesa quan, en els crèdits, veus que dos dels entrevistats ja no són entre nosaltres.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juliol de 2021)