dijous, 30 de juny del 2011

Vull ser famós!


 

            Un xicot de vint anys es grava amb una càmera de vídeo casolana mentre condueix a 160 km/h per una carretera secundària. Filma com el morro del vehicle devora l’asfalt i com es creua amb altres cotxes a una velocitat de vertigen. Enfoca el comptaquilòmetres, perquè en quedi constància. Filma també el vehicle (matrícula inclosa) i, finalment, perquè no hi hagi cap dubte de qui és el protagonista de l’heroïcitat, es filma a ell, somrient, trionfant, orgullós. Quan acaba, penja la pel·lícula al YouTube i es prepara per assaborir els minuts de glòria que, segons Andy Warhol, tothom hauria de tenir almenys un cop a la vida.
            En l’antiguitat, la recerca de la fama anava íntimament lligada a la posteritat i l’honor. O almenys això diuen els clàssics. Si Aquil·les o Hèctor destacaven en cada batalla pel seu coratge era perquè buscàven la celbritat pòstuma, molt més enllà de ser coneguts pels seus contemporanis.
            L’arribada del bombardeig informatiu globalitzat ha anat molt més de pressa que la capacitat social d’ensinistrar-nos en l’adquisició d’un filtre crític que ens permeti destriar els mitjans i les informacions realment útils, digerir-les, i aprofitar-les per créixer. Emili Teixidor, en el seu interessant assaig La lectura i la vida (Columna, 2007), recorda que Aldous Huxley, en la seva utopia futurista, “ironitza que el problema de la humanitat no seria la restricció de la informació, sinó l’excés indiscriminat que n’hi hauria, cosa que la banalitzaria i la convertiria en irrellevant”. En aquest sentit, internet s’ha convertit en una eina molt útil, però també en una mena de calaix de sastre on tot hi cap i tot el que hi apareix es considera gairebé sagrat. Hi ha gent convençuda que a internet –oh, miraculosa panacea!— hi ha la resposta a totes les preguntes. Paral·lelament, l’ampliació de l’oferta televisiva, que per una banda ha contribuït a la visió global del món, ha generat també l’aparició d’un grup d’individus, gairebé una nova classe social, que viu de mostrar en públic la seva intimitat més miserable. En diuen, simplement, famosos.
            Avui, la fama (ni que sigui efímera) és a l’abast de tothom. Ser famós és fàcil, si un està disposat a qualsevol cosa, per degradant que sigui. Quants d’aquests famosos, però, passaran a la posteritat?
            Hi ha joves a qui si demanes què els agradaria ser a la vida contesten que voldrien ser famosos; com si ser famós fos una finalitat en si mateixa; com si en el camí per arribar a la fama no hi tingués res a veure, posem per cas, el talent; com si no hi hagués cap diferència entre la fama (en alguns casos pòstuma) d’artistes genials com Orson Welles, Picasso, Kafka o Mozart i els personatges pintorescos que apareixen a l’omnipresent premsa rosa o en els vídeos friquis del YouTube.

(Article publicat fa més de dos anys al suplement Lectura del diari Segre)

dilluns, 27 de juny del 2011

Escriure el Solsonès

            Mentre llegiu aquestes ratlles, i si res no ho ha impedit, una colla d’escriptors catalans, occitans, bascos i aragonesos són al Solsonès en motiu de la XVIII Trobada d’Escriptors al Pirineu.
Avui, diumenge, és el tercer i últim dia d’aquest aplec insòlit que vol fondre la literatura amb l’espai físic pirinenc amb l’objectiu de reconstruir i actualitzar l’imaginari literari i mitològic d’aquest massís muntanyenc que alguns han identificat amb el nostre Olimp. Ara mateix, si segueixen el programa, els deu autors convocats (Yolanda Arrieta, Susanna Barquín –sí, sí, la d’aquí al costat—, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé, Miguel Santolaria i qui signa aquest article), acompanyats pel personal de l’organització (entre els quals, alguns bons amics com Pep Coll, Ramon Sistac, Miquel Pueyo, Andreu Loncà, Miquel Viladegut i, naturalment, l’incansable Ferran Rella), potser estan visitant el nucli antic de Solsona, o contemplant els balls de Corpus, o bé dinant a l’esplèndid restaurant del Santuari de Pinós, ubicat allà on els entesos situen el centre geogràfic del Principat de Catalunya. Ens han preparat tres dies d’un atapeït programa cultural i gastronòmic.
Deia Àlex Broch, en un article de l’any 2003, publicat a la revista Àrnica, que la iniciativa reuneix dos tipus d’escriptors, els lleidatans i els que no ho són. Aquesta observació em fa certa gràcia perquè (com a alpicatí que fa divuit anys –tants com en té la Trobada— que visc a Manresa) es pot dir que compleixo totes dues condicions alhora, com també les compleix la pròpia comarca del Solsonès (a cavall entre Ponent i la Catalunya Central). Vidal Vidal, que hi ha participat en alguna ocasió, l’any 2000 comparava les trobades amb una mena de Gran Hermano per a lletraferits, pel que té de convivència entre els participants, tots ells “d’un gremi on dominen el vedetisme i l’enveja” (és clar que l’any que hi va participar l’amic Vidal, a Andorra, la majoria d’autors van quedar eclipsats per la presència rutilant de Maria de la Pau Janer). Sigui com vulgui, una iniciativa com aquesta, que contribueix a propiciar un bon ambient d’interacció entre creadors que normalment realitzent la seva tasca en solitari, ha de ser per força positiva.
            De tot plegat, com cada any, n’ha d’acabar sortint un llibre, un recull de textos narratius que es presentarà l’any 2012, si tot va bé, en la propera Trobada. Per tant, durant aquest cap de setmana, els convidats d’enguany s’hauran d’haver impregnat d’allò que rebin de la terra, del paisatge, del menjar i de la gent del Solsonès per retornar-ne una part, amb tota la modèstia (i, si pot ser, invertint alguna mica de talent), en forma de text literari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de juny de 2011)

diumenge, 26 de juny del 2011

Morir a Busa (sobre la XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu)


            L’altiplà de Busa és un punt elevat i aïllat, envoltat de cingleres tallades que el fan bastant inaccessible i, des del punt de vista militar, inexpugnable. Durant la Guerra del Francès, s’hi va aixecar un campament d’instrucció. Separat de la cinglera de Busa per un profund esvoranc, hi ha l’esperó del Capolatell, on en aquella època empresonaven els soldats napoleònics, alguns dels quals, segons s’explica, quan estaven prou desesperats es llançaven al buit mentre cridaven ”mourir á Búsa et resurgir a Paris”.
            Fa divuit anys que el pallarès Ferran Rella exerceix de coordinador, mestre de cerimònies i veritable ànima en les Trobades d’Escriptors al Pirineu. Any rere any, una colla d’escriptors són convidats, durant tres dies, en algun racó muntanyenc amb tres objectius principals: conviure i compartir experiències; impregnar-se del paisatge físic, cultural, històric i humà de l’indret; i acabar escrivint un relat, ambientat a la zona visitada, per reforçar l’imaginari literari pirinenc. Les cinc primeres edicions van tenir com a marc l’exhuberància de les Valls d’Àneu. Després, les Trobades es van anar situant en altres parts del Pirineu (com l’Alta Ribagorça, la Vall Fosca o Andorra), i més endavant va abandonar-se l’exclusivitat del català i s’hi van anar afegint escriptors d’altres llengües de l’àrea pirinenca: aragonesos, bascos i occitans. Enguany s’enceta un nou cicle de Trobades que pretén abastar també el Prepirineu. És per això que la XVIII Trobada té lloc al Solsonès aquest cap de setmana.
Avui, si se segueix l’atapeït programa, els deu autors convocats (Yolanda Arrieta, Susanna Barquín, Vicent Borràs, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé, Miguel Santolaria i un servidor), acompanyats pel personal de l’organització (Pep Coll, Ramon Sistac, Andreu Loncà, Miquel Viladegut, Miquel Pueyo o, naturalment, el mateix Ferran Rella), farem una visita a Olius i al seu insòlit cementiri modernista, caminarem fins al Pujol de la Vall d’Ora, admirarem els cingles de la serralada de Busa i rebrem explicacions sobre el que hi va passar durant la Guerra del Francès. Després de dinar, visitarem l’església de l’antic monestir benedictí de Sant Pere de Graudecales i, més tard, de nou a Solsona, assistirem a la projecció del vídeo-reportatge sobre les trobades d’escriptors i a la presentació de dos llibres: Serenament, de la terra cap al cel, una antologia literària del Solsonès, i Giranto, el recull de relats de la trobada de l’any passat. Demà, als integrants d’aquesta mena de colònies per a lletraferits ens toca visitar el nucli antic de la ciutat, la festa del Corpus i el Santuari de Pinós.
En el fons, tothom qui escriu ho fa amb un punt de desesperació, per espantar fantasmes i per salvar un bocinet de la pròpia ànima. Descobrir, amb esperit creatiu, la identitat del Solsonès, la seva personalitat històrica, el seu fons cultural, la seva gastronomia... i tenir l’oportunitat d’afegir, a la seva riquesa, una visió particular (per bé que modesta) que en refoci l’imaginari, encara que no arribi a la transcendència espiritual del que per a un soldat napoleònic devia representar morir a Busa i ressuscitar a París, és una bona experiència per a un escriptor.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 25 de juny de 2011)

dimarts, 21 de juny del 2011

Mentalitat pagesa


 Recupero una reflexió sobre l'economia que vaig publicar fa temps, en forma d'article:


           El pagès tradicional és previsor. Recull d’un sol cop els beneficis d’allò de què ha anat tenint cura durant l’any. D’allò que, al llarg de vuit o nou mesos, ha plantat, ha sembrat, ha podat i ha llaurat sense obtenir-ne ni un cèntim. Per tant, està acostumat a guardar, a conservar un roc a la faixa i, a més, a tenir un coixí per si arriba una temporada de vaques flaques. Sap que si no fa un bon ús del que arreplega no podrà encarar-se a la propera campanya. Coneix més que ningú, sense saber d’economia, les fluctuacions conjunturals del mercat. Potser és per això que el pagès té fama de queixar-se per tot, perquè sap el que s’hi juga quan encara no ho ha perdut.
            El pagès tradicional no gasta mai per sobre de les seves possibilitats. Viu sempre un xic per sota del que es pot permetre. Això el fa viure en una mena de “crisi permanent”, l’obliga a fer restriccions de forma habitual, però li permet, quan van mal dades, de mirar-se el món sense alarmismes. El pagès evita, sempre que pot, fer-se una hipoteca que l’escanyi cada final de mes. Se la fa, és clar, perquè també ha de viure sota un sostre, però estudia bé fins on pot arribar. Es compra un cotxe que li serveixi, quan calgui, per anar al tros. Inverteix en maquinària l’any que la collita ha anat una mica millor.
            Viure amb aquesta mentalitat no ha estat de moda durant els darrers quinze o vint anys. Hem viscut en un miratge que ens mostrava més rics del que, en realitat, érem. Molts, de vegades atrets per les lucratives oportunitats que se’ls plantaven davant dels nassos i tips de patir, any rere any, per si la collita aniria malament, han renunciat al sacrifici i han abandonat el camp. Quants pagesos de l’horta de Lleida han degut penjar el tractor els darrers deu anys? Milers. Quan una empresa acomiada tres-cents treballadors de cop, tothom en parla, surt als diaris i és la capçalera del Telenotícies, els sindicats negocien el millor futur per als acomiadats i s’organitzen mobilitzacions. En canvi, de pagesos que abandonavenn la terra n’hi ha hagut, només a Catalunya, molts centenars cada any, però això no ha ocupat cap portada, ni tan sols ha existit com a notícia. La conjuntura econòmica actual m’ha fet pensar en tot això. La mentalitat econòmica dels pagesos –de vegades vista, des de fora, com a mesquina— es basa en la previsió, que és justament allò que sembla que va fallar a les borses, els temples totpoderosos de la macroeconomia. Que no ho preveien, que la bombolla havia de petar? Com és, doncs, que ara sembla que la crisi ens agafi a tots plegats amb els pixats al ventre?
            Potser, si la nostra societat hagués participat més de la tradicional mentalitat pagesa, ara no ens trobaríem com ens trobem. Però, és clar, de pagesos cada cop en queden menys...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, fa un parell d'anys)

dilluns, 20 de juny del 2011

XVIII Trobada d'Escriptors al Pirineu


Notícia apareguda al bloc 80 grams:
De divendres a diumenge, Solsona acollirà una desena d’autors dels Països Catalans, el País Basc, Aragó i Occitània en el marc de la XVIII Trobada d’Escriptors al Pirineu. Per primera vegada, aquest certamen, nascut a les valls d’Àneu, surt del Pirineu axial per aterrar al Prepirineu i endinsar-se en alguns dels indrets més emblemàtics del Solsonès. Durant aquests dies, els autors podran inspirar-se a partir dels paisatges de la comarca, així com del patrimoni festiu solsoní que viuran el diumenge de Corpus. Els deu escriptors que faran estada a Solsona són Yolanda Arrieta, Susanna Barquín, Vicent Borràs, Llorenç Capdevila, Jordi Coca, Pau Faner, Jan Ganhaire, Albert Guiu, Joan Rendé i Miguel Santolaria. Tots ells reflectiran les seves impressions literàries sobre la ciutat i la comarca en una obra coral que es publicarà l’any que ve.

Tornarà a ser rica i plena?


 Reprodueixo un article que vaig publicar, deu fer més de dos anys, al suplement Lectura del diari Segre. Parla d'un tema indignant, encara que no faci ni fred ni calor als anomenats indignats (i cal demanar-se per què).


Me opongo a cualquier medida que sea para enriquecer a los catalanes pues consta que cuando más acomodados estuvieren, tanto menos obedientes serán. Aquestes paraules, que semblen sortides d’una tertúlia radiofònica o d’una columna d’opinió d’algun diari de la caverna mediàtica, en realitat van ser pronunciades el 1626 per un conseller reial arran del fracàs de les Corts catalanes en què Felip IV i els diputats catalans no havien arribat a cap acord. Era el temps en què aquell imperi on suposadament mai no es ponia el sol iniciava el seu declivi; el temps en què el bandoler Serrallonga campava, amb el pedrenyal a la xarpa, amunt i avall per les Guilleries.
            En aquella època, sota el regnat de Felip IV de Castella, els catalans gaudien d’un seguit de lleis i privilegis (dits constitucions) i vetllaven gelosament per tal que no fossin alterats (ni un pèl!) des de Madrid. Qualsevol modificació a aquestes constitucions, per petita que fos, calia que el rei la pactés, personalment, amb els representants dels diferents estaments del Principat en les Corts. Aixó, en una època en què a Europa s’estilaven les monarquies absolutes, generava antipaties, enveges i incomprensió. No entenien com podia haver-hi una provincia que, emparant-se en unes lleis ancestrals però vigents, s’oposés a contribuir econòmicament i humana, com totes les altres, a les campanyes militars per mantenir l’imperi intacte. La voluntat centralista (sovint vestida de jacobinisme), unificadora (allò de antes roja que rota) i homogeneïtzadora (la del café para todos) ha estat sempre lligada a la política que des de qualsevol centre s’ha fet pensant en la perifèria (especialment si aquesta perifèria antany havia estat centre). I això era així al segle XVII i ho és (ves per on!) al segle XXI.
            Si las constituciones embarazan esto, que lleve el diablo las constituciones, afirmava el comte duc d’Olivares, l’any 1639. Canvieu constituciones per estatuto (o per finançament) i tindreu una declaració que ben bé podria ser actual. En aquell moment tot plegat va desenvocar en la famosa revolta dels Segadors i es va desencadenar una guerra que els catalans (ai las!) vam perdre i de la qual els portuguesos es van acabar aprofitant per obtenir la seva independència. Avui, quatre centúries més tard, ens diuen que no hem de reclamar drets històrics, que això només es propi de mentalitats provincianes, que cal mirar cap al futur i no cap al passat... però el seu discurs, si més no el que arriba de determinats sectors (no pas minoritaris), continua sent el mateix de sempre.
            Els catalans (per sort!) fa anys i panys que vam guardar la falç. Ara només ens queda tenir esmolada la llengua.

dijous, 16 de juny del 2011

De viure i llegir



            A la novel·la L’edat de les paraules, de l’Emili Bayo, un bon llibre sobre com es pot crèixer, aprendre i viure a través de la lectura, hi ha una reveladora conversa entre dos personatges que tinc ganes de reproduir:
“--La vida és massa miserable i avorrida...
--Però és l’únic argument possible de la literatura (···). Hauries d’escriure del que ets, no del que has llegit.
--També sóc el que he llegit.”

dimarts, 14 de juny del 2011

La llengua dels indignats


 
Valoro amb certa simpatia les concentracions assembleàries dels indignats; estic d’acord amb molts dels seus arguments per justificar la protesta; m’he alegrat de veure com una part dels joves abandonaven el tantsemenfotisme per exhibir inquietuds ideològiques legítimes; entenc el dret (i el deure!) del jovent a queixar-se del panorama econòmic i laboral que se’ls llega; confesso que també estic tip de veure com bona part dels qui es dediquen a la política esmercen esforços sobretot per mantenir el poder; admeto que em van esborronar les imatges de la policia atonyinant gent asseguda a la plaça de Catalunya; i reconec que amb vint anys menys jo mateix potser m’hauria afegit a la protesta... però no puc obviar que hi ha aspectes en tot aquest sarau, encomiable en el seu conjunt, que m’han molestat profundament.
            Em molesta, per exemple, l’actitud de nens consentits amb què alguns dels concentrats s’han plantat davant l’opinió pública, disposats a mostrar la seva indignació, però no la seva implicació. És l’actitud dels qui, acostumats a exigir allò que volen, i que allò que volen es materialitzi a l’instant, no entenen com és que l’anomenada, però gens definida, “democràcia real”, no s’imposi, tal com ells demanen, “ja” [sic]. La manera com banalitzen, en les seves exigències, el concepte de democràcia, m’ha semblat tan barroera com quan alguns polítics s’omplen la boca amb aquesta paraula per buidar-la de sentit. Clamar a favor de la democràcia i, al mateix temps, censurar sense matisos l’exercici de la política em sembla, com a mínim, irreflexiu i perillós, propi d’un discurs demagògic que lluita contra una abstracció anomenada “sistema” i que, de vegades, flirteja amb un radicalisme ben poc demòcrata.

            Com a parlant i defensor de la dignitat d’una llengua minoritzada m’ha entristit també que la llengua de referència amb què, de forma aparentment espontània, els acampats catalans han fet pública la protesta sigui el castellà. Puc imaginar-me els arguments, més vells que l’anar a peu, amb què els quatre que controlen les assemblees han arrossegat la resta: cal arribar al màxim nombre de gent, nosaltres no som nacionalistes, cadascú s’ha de poder expressar en la llengua que vulgui... etc. Per tenir el màxim de ressò la llengua vehicular hauria de ser, seguint aquesta lògica global, l’anglès (o el xinès mandarí, que és la que té més parlants del món). Identificar la llengua catalana amb posicions nacionalistes excloents és, a més de fariseu i jacobí, una crueltat, sobretot quan se sobreentèn que l’ús del castellà és el posicionament lingüístic més demòcrata, enrotllat, global, multicultural i integrador. És com quan se’ns diu que no hem de barrejar política i futbol en reivindicar les seleccions catalanes, però en canvi es considera la cosa més natural del món animar la selecció espanyola. I potser sí que tothom hauria de poder expressar-se en la llengua que li sortís dels nassos. Però és una llàstima que aquest debat només es plantegi en aquest racó del planeta; i no oblidem que aquí, no fa pas tant, quan no existia oficialment l’ara tan odiada classe política i la democràcia era més “irreal” que mai (perquè no existia), només se’n respectava una, de llengua, i no era pas la catalana.

(Article publicat el 14 de juny de 2011, al diari Regió7)

divendres, 10 de juny del 2011

Canya al docent!

Ara que s'atansa el final de curs, em ve de gust compartir una reflexió que vaig publicar fa més d'un any sobre la figura del docent i el seu (des)prestigi social, perquè crec que continua del tot vigent.




            Per a un ampli sector de la societat, adobat a base de tertúlies radiofòniques i pirotècnia mediàtica en general, la figura del mestre es podria definir amb unes poques pinzellades: és aquell funcionari que, a més d’un sou digne, té moltes vacances. Pocs, en canvi, ho fan en aquests altres termes: el mestre és la persona adulta amb qui els meus fills passen més hores.
            Volem que aquells, en mans dels quals dipositem una part important de l’educació dels nostres fills estiguin desanimats, estressats i cremats? (És un desig legítim, suposo). Doncs, endavant! Critiquem-los! Tractem-los de ganduls! Denunciem, sense matisos, la seua incompetència! Diguem ben fort que són una colla d’aprofitats que, a sobre, sempre es queixen! Proclamem-los únics responsables dels alts índexs de fracàs escolar! I, sobretot, fem-ho davant dels nostres fills. Així, si aquests encara els tenen una mica de respecte, l’acabaran de perdre com ja fa temps que ens l’han perdut a nosaltres. Que l’horari de l’escola no es correspon amb el de la nostra empresa? La culpa és dels mestres! Que no sabem on col·locar els nens quan no són a l’escola? La culpa és dels mestres! Que amb tantes vacances la canalla s’avorreix? La culpa és dels mestres! Que els llibres són cars? La culpa és dels mestres! Que les tardes de la segona quinzena de juny, a les aules, hi fa una calor difícil de suportar? La culpa és dels mestres! Que el nen no se sap la taula del set? La culpa és dels mestres! I així anar fent.
            Demanem que l’escola formi individus responsables. Però, en som, nosaltres, de responsables, quan ens dediquem a escarnir (amb arguments que només poden ser destructius) uns dels principals actors que intervenen en l’educació dels nostres fills? No sempre veiem que la falta de confiança en els mestres els fa perdre autoritat, i hauríem de saber que sense autoritat és més difícil que hi hagi aprenentatge.
            He dit algun altre cop que, en el procés d’aprenentatge, el mestre és més important que el mètode. Per més que canviem calendaris i fem reformes i contrareformes educatives, per més que introduïm ordinadors i pissarres electròniques a l’aula, la qualitat de l’ensenyament és a les mans dels mestres, i si aquests no se senten respectats és d’una pretensió arrogant exigir-los, a sobre, segons quins sacrificis, el primer dels quals és negar-los el dret de queixar-se i, a la vegada, haver d’entomar les queixes de tothom.

(Part d'un article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, a principis del 2010)

dissabte, 4 de juny del 2011

Un àpat interessant (Opi i sardines, de Cesc Martínez)



            La lectura d’Opi i sardines (La Magrana, 2011), del manresà Cesc Martínez, deixa un regust agradable al paladar. És una novel·la escrita amb la calma de qui cuina a foc lent, amb tot de digressions, però on a la vegada passen moltes coses, tant en el periple físic del protagonista com en el seu viatge interior.
            Fabre fa de professor substitut a Barcelona quan, de cop i volta, viu una d’aquelles caramboles de l’atzar que fa de detonant per fer evolucionar la trama. Troba una fotografia inesperada dins d’un llibre que havia perdut al tren i recuperat a l’oficina d’atenció al client dels ferrocarrils. Esperonat per descobrir qui són els personatges de la fotografia, especialment un d’ells, que té la cara tatxada amb una creu vermella, Fabre se’n va fins a Sarmenta, una ciutat que viu a un ritme molt particular, situada en un lloc imprecís de la geografia catalana, que els manresans de seguida descobrim que té moltes semblances amb la ciutat que trepitgem cada dia. A Sarmenta, Fabre descobrirà fets i circumstàncies que envolten els personatges de la fotografia, però també se li obriran nous interrogants. L’home de la cara de cuir és un antic camioner desaparegut, que havia provat sort en el món de la boxa i que podria estar relacionat amb l’acció directa de grups anarquistes durant la transició. La investigació avança (o recula) per la intervenció de persones que van conèixer els retratats i, d’una forma particular, a causa de la relació amb la Berta Miravent, l’enigmàtica i fascinant locutora d’un programa de ràdio nocturn, especialitzat en jazz.
            Les imatges, d’una plasticitat cinematogràfica, se succeeixen en un context sempre urbà, d’asfalt xafogós i cel metàl·lic, de fanals que fan llum groga les nits sense lluna, on Fabre es mou com Ed Crane, el protagonista de The Man Who Wasn’t There, la pel·lícula dels germans Coen que narra la vida d’un barber anònim, conformat amb la seva vida gris i mediocre fins que comet un assassinat. Fabre, com Ed Cran, és un home una mica insociable, a qui agrada passar desapercebut mentre observa els altres.
            La trama, que engega amb una certa confusió, agafa aviat la deriva de novel·la negra i ofereix una perspectiva interessant sobre un tema, d’altra banda, molt tractat els últims anys: la recuperació de la memòria històrica. Hi treu el cap el cas Scala, un dels episodis més tèrbols de la transició. I tot plegat està amanit amb una banda sonora a base de bon jazz, des de Billie Holliday fins al mític disc Vampyria, de Tete Montoliu i Jordi Sabatés.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de juny de 2011)