La gent

                El món es divideix entre els qui parlen de “la gent” en primera persona (“la gent som...”) i els qui ho fan en tercera persona (“la gent és...”). Els primers demostren una certa capacitat d’empatia cap a les virtuts i els defectes del col·lectiu. Se’n senten part, a les verdes i a les madures. En canvi, els segons aixequen una barrera entre la seva individualitat impecable i la resta de la humanitat, o, el que vindria a ser el mateix, entre la seva superioritat moral i la vulgaritat general. Venen a dir: jo soc jo, un individu impecable, i la resta són “la gent”.

                Les xarxes socials (twitter, facebook, instagram, whatsapp) són una bona plataforma per al nostre ego. Allà construïm la nostra identitat digital, que és la manera més senzilla de mostrar-nos com voldríem ser, que no sempre es correspon a com som en realitat. Així, pengem fotos, pensaments, missatges, portades de llibres o enllaços a notícies... que ens projecten com a éssers bells, aguts i intel·ligents... i ens pensem que així ens allunyem una mica d’aquesta cosa trivial i ordinària que anomenem “la gent”.

                No tothom, però, és capaç de generar frases eloqüents i comentaris perspicaços de collita pròpia. Per això ha proliferat la compartició de sentències que sovint semblen extretes d’un manual d’autoajuda, d’un recull d’ocurrències o d’un llibre de filosofia oriental. Fins i tot hi ha la possibilitat de consultar pàgines web on en podem trobar un rosari per triar i deixar-les anar al facebook o a l’instagram com si fossin nostres. La majoria són anònimes, però de tant en tant n’apareixen d’atribuïdes a Einstein, a Gandhi, a Confuci o a Groucho Marx, que sempre queda bé. I és per això que cada dos per tres llegim coses de l’estil “Hi ha persones que hi són... siguin on siguin”, “Somnia sense por, viu sense límits”, “Les paraules diuen el que pretens ser, però les accions són el que ets en realitat”, “La felicitat depèn de la pau interior i no de com siguin de favorables les condicions externes”, “Al cim no s’hi arriba superant els altres, sinó superant-nos a nosaltres mateixos”... i així fins a l’eternitat.

                No fa gaire, en una d’aquestes xarxes, vaig llegir una frase del Dr. House, (el personatge televisiu interpretat per Hugh Laurie, caracteritzat per l’exhibicionisme i el despotisme intel·lectual) que diu “No pateixis pel que pensa la gent, no ho fa gaire sovint”. En boca del personatge de ficció a qui s’atribueix, la frase té la seva gràcia, perquè forma part de la seva actitud, del seu caràcter insubornable, però compartida a les xarxes socials es converteix en un artefacte ridícul i autocomplaent, perquè qui la comparteix es vol mostrar per sobre d’una col·lectivitat suposadament abúlica i plana a qui, en el fons, l’adreça.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'octubre de 2018)

Lola Palau

Lola Palau existeix i és de la Catalunya Central. L'autora del recull de relats Que Déu ens agafi confessats, publicat per l'Albí i que revisita, reformula i trasgredeix els manaments de la llei divina a partir de deu històries carregades d'ironia intel·ligent, ha aterrat en el panorama literari català aquesta tardor. Però, qui és, Lola Palau?

Lola Palau és un col·lectiu, un grup d'escriptors amb ganes de tirar endavant projectes literaris conjunts.

                Lola Palau és el capelladí Joan Pinyol, que vol estimar Déu, literalment, sobre totes les coses.  És el manresà Jordi Estrada, que de petit ja va adonar-se que resar parenostres per aconseguir la correspondència amatòria de noies que estan com un Déu és dir el nom de Déu en va. És el també manresà Pep Garcia, que finalment ha descobert que per santificar millor les festes no cal anar més sovint a missa. És el calafí Josep Maria Solà, que es planteja com n’és de difícil honrar els pares, fins al punt que cal anar al psicoanalista per minimitzar els efectes de la frustració. És el berguedà Jordi Cussà, que construeix una aventura shakespeariana sobre la justificació de l’assassinat. És la Pilar Duocastella, originària de Castelltallat, a qui atreuen les accions impures ni més ni menys que d’un capellà capaç de traspassar la penitència a una noieta temorosa de Déu. És el taradellenc Antoni Pladevall, que sap que robar no s’ha de fer, però es planteja què passa si un vailet ensopega amb un Iphone 10 per casualitat. És la solsonina Maria Dolors Guàrdia, per a qui la mentida i els falsos testimonis poden ser una font de corrupció moral, però també de felicitat.  És l’avinyonenc David Clusellas, que observa els qui cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior. I és també un servidor, que, com tothom, té pensaments i els desitjos, purs o impurs, difícils de controlar.

            És possible que, si no és que ja hi estan condemnats des de fa temps, aquest recull acosti els integrants del col·lectiu a les brases de l’Infern. Si us interessa conèixer-ne l’escalforeta, només l’heu de llegir.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2018)

La primera vegada

                Per més que una visió del món filtrada pel romanticisme intrínsec a la naturalesa humana n’hagi mitificat el valor, la veritat és que tot el que envolta “les primeres vegades” està sobrevalorat. És possible que, com deia l’escriptor francès Philippe Delerm, el primer glop de cervesa sigui “l’únic que compta” i que els altres tinguin la funció de fer “oblidar el primer glop”. Al capdavall, però, de primers glops de cervesa en poden haver tants com cerveses ens prenguem. En canvi, sempre hi ha una única primera vegada per a moltes coses importants que fem al llarg de la vida, i rarament és la millor, la més satisfactòria, la que recordarem amb més enyor... ni de bon tros. Si no, pensem en el possible resultat d’una hipotètica enquesta que demanés com va anar la primera vegada que els enquestats van intercanviar fluids corporals amb éssers de la mateixa espècie. Segurament tots convindrien que l’experiència va ser més o menys satisfactòria, que, tot i saber-ne la data exacta o aproximada, potser no en conserven els detalls en la memòria, i estic segur que estarien majoritàriament d’acord que, contra el que afirmen els tòpics ensucrats, tampoc no va ser res de l’altre món i que, de ben segur, aquella mateixa experiència va millorar en els intercanvis posteriors. Una cosa semblant podríem dir del primer cop que visitem una gran ciutat.

                I això és exactament el que passa amb les grans obres literàries. La primera vegada que les llegim ens proporcionen el plaer de descobrir una bona història, de deixar-nos endur per la música de les paraules, d’intuir que ens estan explicant moltes coses més de les que es diuen... Si les rellegim, però, entrem en un món de matisos que ens havien passat desapercebuts el primer cop i, si es tracta realment d’un clàssic, descobrim que aquells mots, aquells missatges, aquells personatges, aquelles situacions... no han perdut gota de la vigència que hi vam descobrir el primer cop. Potser, fins i tot, encara en tenen més, perquè aquest cop no ens hem entretingut tant en les circumstàncies de l’argument que ens va atrapar el primer cop i ens hem deixat endur per altres capes de lectura que aboquen un raig de llum a algun plec desconegut de la naturalesa humana o n’enfosqueixen un altre del qual ens pensàvem que ho sabíem tot. Si la primera lectura sadolla la nostra curiositat, les posteriors ens fan més savis.

                Proveu, per exemple, de rellegir Camí de sirga, La plaça del Diamant, L’illa del tresor o Cien años de soledad... I si no els heu llegit mai, no dubteu d’agafar-los per primera vegada i ja veureu com, per poc que tingueu una ànima sensible, un dia o altre hi tornareu. I adoneu-vos que només he citat obres narratives. Entre els lectors de poesia no cal fomentar el plaer de rellegir, perquè ja el coneixen.

(Article publicat el dia 7 d'octubre de 2018 al suplement Lectura, del diari Segre)