A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha
un relat titulat Nadala paternofilial
que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els
interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una
modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre
tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta
part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un
exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament
literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica,
recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i,
per tant, està filtrat per la memòria.
Atles de l’oblit és
un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la
infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia
allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot
i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la
prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir
identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien
tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com
formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que
deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat,
als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el
present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el
llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús
de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de
consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...).
Ivars reconstrueix el passat
–i no pas per idealitzar-lo— amb una sensibilitat admirable, a base de
descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest
exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions
que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre,
però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del
nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os
literari d’aquest Atles de l’oblit,
que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix
l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per
recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys
nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juny de 2019)