dimecres, 22 de juny de 2022

Que algú em faci cas!

 

El planeta és ple d’individus necessitats d’afecte i atenció i, ves per on, en el món actual hem trobat a les xarxes una manera senzilla i efectiva d’aconseguir-ne. Que consti que no me n’excloc. Tots, al capdavall, necessitem que, en algun moment, algú ens faci cas. Hi ha qui ho necessita constantment. Hi ha qui en té prou amb algun instant puntual de glòria. Hi ha qui fins fa poc havia passat per la vida discretament i ara, tot de sobte, troba gust a exhibir-se per captar l’atenció i aconseguir seguidors, m’agrades, retuits i felicitacions.



N’hi ha que hem de mostrar com en som, d’ocurrents, amb comentaris enginyosos que busquen l’ovació de la parròquia; o com en són els nostres graciosíssims fills i filles, tan simpàtics i superdotats, que diuen coses sorprenents per a l’edat que tenen. Alguns necessitem mostrar-nos com a lectors empedreïts i, al cap de l’any, presumim del nombre de llibres que hem llegit. Molts proclamem opinions en forma de veritats absolutes sobre camps tan variats com la política, la situació sanitària, la salut del planeta, la llengua o el sexe dels àngels, sense ser experts en cap d’ells. Uns quants busquem l’atenció compartint paraules o expressions que ens pensem que han desaparegut perquè només les deien al nostre poble. Són especialment molestos els qui (molts cops, sense criteri) cerquen el protagonisme corregint els altres. Qui més qui menys sucumbeix a la condescendència de saber-se (o creure’s) en poder de la raó i es mira la resta per damunt de l’espatlla. D’altres, quan no els la donen, han de recórrer a l’insult i a la desqualificació. Necessitem demostrar que de llengua hi entenem més que els filòlegs; de futbol, més que l’entrenador del Barça; de medicina, més que els metges; de ciència, més que els científics; d’història, més que els historiadors. N’hi ha una bona colla que necessitem mostrar l’entorn (la ciutat o el país que visitem mentre fem turisme, el paisatge que ens envolta quan anem d’excursió o com d’endreçat tenim el menjador de casa) o el propi aspecte (de vegades, per consultar possibles canvis estilístics que sotmetem a sufragi virtual), per mitjà de fotografies de qualitat discutible. Fins i tot n’hi ha que volem cridar l’atenció fent veure que tot plegat ens importa un rave. Per sort, a l’altra banda, sempre trobem la complicitat dels qui saben o intueixen les necessitats del proïsme i repliquen les nostres intervencions amb missatges d’ànims, amb aplaudiments sorollosos, amb comentaris enverinats o amb insults gruixuts.

En el fons, ens alimentem l’ego els uns als altres. Tots, al final, necessitem exhibir cos i ment a Facebook, Instagram o, sobretot, Twitter, que s’ha convertit en la plataforma ideal per als necessitats de qualsevol mena i condició.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de juny de 2022)

Joan-Lluís en terres bagenques

 

És un autor conegut, reconegut, prolífic i valorat. Ha obtingut premis importants, com el Sant Jordi, l’Amat-Piniella i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. El 12 de maig va venir a Manresa per presentar la seva darrera i celebrada novel·la, Junil a les terres dels bàrbars, i, per bé que els mitjans locals podien haver fet més cas a l’esdeveniment, la presentació havia estat prou anunciada perquè hi acudís tothom que hi tingués interès. El cas, però, és que, malgrat tot el que s’ha dit fins ara, la recepció manresana de l’última obra de Joan-Lluís Lluís va ser, aquell dia, més aviat discreta, amb una quinzena escassa d’assistents.

Amb un to que va navegar entre la ironia desmenjada i l’entusiasme moderat, Lluís va oferir un llarg monòleg carregat de matisos interessants i de reivindicacions literàries. D’entrada, però, va assegurar que entre els escriptors catalans d’anomenada Manresa té fama de ser un lloc on és difícil atraure gent a les presentacions i que ell, aquell dia, ho constatava. Potser només pretenia ser simpàtic i, al capdavall, demostrar que estava disposat a lliurar-se al públic amb la mateixa intensitat que si fos ple, però quan va demanar si el rumor era cert, li va passar allò que no era tan difícil de preveure: algú del públic li va respondre –ves per on!— que el nombre d’assistents a la presentació d’un llibre depenia, en bona part, de l’escriptor. Encara que fos veritat el que diuen que es diu de Manresa, i que, fins i tot, els propis manresans ho puguin reconèixer, a ningú no li agrada que sigui un foraster –il·lustre o no— qui ho retregui. «Dels teus, en pots dir, però no en vols sentir», que diuen al meu poble.

Anècdotes a banda, Junil és una bona novel·la, escrita amb un aire encisador d’oralitat, que, sense cap voluntat historicista, inicia la trama en una marca indefinida de l’Imperi romà i avança per territoris ignots on parlen altres llengües i s’expliquen altres històries; que fa un homenatge a la literatura, a Ovidi i, sobretot, al mateix fet de relatar, de recitar, de crear a través del llenguatge; i que, al capdavall, s’estructura en forma d’aventura a la recerca de la llibertat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2022)

dissabte, 11 de juny de 2022

Soc d'Alcarràs

 

Que no se m’enfadi ningú, perquè el meu poble és i sempre serà Alpicat, però amb la pel·lícula Alcarràs Carla Simon ens ha posat davant del nas un univers que podria ser el de qualsevol poble del Segrià. I m’he sentit alcarrassí. He hagut d’esperar setmanes per poder parlar-ne. Vaig sortir de la sala commogut, emocionat, trasbalsat, remogut... i he necessitat temps per pair-ho. Mai no m’havia passat amb tanta intensitat: sentir-me a dins d’una pel·lícula com si hi participés directament. Perquè Alcarràs parla de mi i de molta gent a qui conec, d’un món que desapareix i que és el nostre, el de la nostra joventut. Podria posar un nom i un cognom particulars a cada personatge. Els conec! Els reconec! Conec la seva manera de fer i de parlar, els seus renecs, el seu paisatge, que és el meu. Conec el seu drama, que és el d’algunes persones a qui estimo. I estic segur que l’autenticitat local és el que converteix en universal el missatge.


Les interpretacions són una meravella i el guió és impecable. L’Os d’Or a la Berlinale demostra que, des del punt de vista cinematogràfic, deu ser una gran pel·lícula; però el retrat elegíac d’aquest món de pagesos a punt de desaparèixer, més enllà dels mèrits artístics, a molts ens arrossega, ens clava queixalada, ens mastega i, després dels títols de crèdit, ens escup de nou a la realitat, trasbalsats pel que hem vist, pel que hem viscut o, més aviat, reviscut. Després d’haver rigut amb les sortides de la tia i d’haver patit amb l’angoixa del padrí Rogelio, quan el Quimet, cada cop més conscient que està fent la darrera collita, nerviós i aclaparat en veure com s’ensorra el seu univers, entra en col·lapse davant dels fills i envoltat de presseguers, l’espectador col·lapsa amb ell.

A Alcarràs es barregen alguns anacronismes (que fan més punyent i poètic el missatge) amb la realitat actual de molts pagesos que han d’abandonar la terra conreada des de fa generacions. Un equilibri que contribueix a sacsejar els fonaments sentimentals de qualsevol espectador, però sobretot els d’aquell que ha traginat galledes plenes entre rengs de fruiters, que ha jugat entre caixes i palots, que ha canviat la pala d’un estellador per regar, que ha anat a collir un matí de Festa Major, sense dormir... Amb Alcarràs, Carla Simon ha fet una pel·lícula autèntica i sensible, que, sense ser melodramàtica, toca el moll de l’os d’allò que explica i arriba a l’ànima de l’espectador. És una llàstima que en molts cinemes de Barcelona en passin una versió subtitulada en castellà (com si l’accent del salvatge Oest fos incomprensible per als catalans del cap i casal). Per sort, a la sala on vaig anar (a Manresa) passaven la pel·lícula sense els subtítols que, n’estic segur, me l’haurien esguerrat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de maig de 2022)

divendres, 27 de maig de 2022

Somriures

 

El relaxament de les restriccions lligades a la pandèmia ha tingut un important punt d’inflexió amb la retirada de l’obligatorietat de portar mascareta als espais interiors. La mesura ha generat situacions sorprenents i, en molts casos, gratificants. Com a professor de secundària he pogut retrobar o (segons com) descobrir el somriure dels alumnes. Dos anys amb el morrió posat han fet que a la majoria d’aquests nois i noies els hagi conegut directament amb mascareta. En molts casos no sabia quina cara feien i m’he adonat, un cop s’han destapat el rostre, que no sempre coincideix amb el que havia construït la meva imaginació. A ells els va passar el mateix amb mi, n’estic segur. Per això, quan en tornar de les vacances de Setmana Santa ens vam veure les fesomies, vam dedicar el primer moment de classe, sense dir-nos res, a descobrir-nos i aprendre a reconèixer-nos. N’hi ha que si en aquell moment me’ls hagués trobat pel carrer sense mascareta no els hauria pas identificat. De manera invariable, a totes les classes en què vaig entrar aquell dia la rebuda va ser un bé de déu de somriures i alguna rialla mal dissimulada: els feia gràcia mostrar el seu rostre i els feia gràcia descobrir el meu. Va ser un instant insòlit que contenia, alhora, l’emoció de la descoberta i un pessic de la màgia que tenen els petits gestos quotidians que, durant dos anys, han quedat amagats rere un bocí de tela. Somrèiem. I allò que durant tant de temps havíem hagut d’intuir es dibuixava ara de manera nítida en cada semblant i il·luminava aquelles joves fesomies com si una aura de claror les envoltes.



És sabut que molts cops no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o, fins i tot, en valorem la mesura justa més tard, quan, si tenim sort, ho recuperem. Sona tòpic, però és cert. Havíem après a concentrar en els ulls la comunicació facial. Hem malbaratat milions de rialles i somriures que, tot i anar adreçats a persones concretes, ningú no ha arribat mai a veure. Penso gaudir, doncs, del redescobriment dels somriures i, a partir d’ara, els rebré com els primers brots verds de primavera, com l’aigua de la pluja després d’una llarga temporada de sequera.

Perdre i recuperar, redescobrir allò que s’havia perdut, és una manera d’aprendre. No convido pas a anar per la vida com un ximple, com qui passeja per la realitat de cartró-pedra d’un parc d’atraccions, amb un somriure permanent i els ulls esbatanats, amb la felicitat postissa provocada per emocions tan intenses com superficials i efímeres. No. Es tracta només de posar en valor i donar sentit, ara que els hem recuperat (i, per tant, redescobert), als somriures agafats al vol, quotidians, sovint discrets, que se’ns adrecen.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2022)

dijous, 12 de maig de 2022

Optimisme

 

Reconec que, quan es tracta d’augurar quin futur espera a la llengua catalana, veient els estudis i les gràfiques que circulen i parant l’orella al carrer, acostumo a arrenglerar-me amb els que ho veuen tot plegat més aviat negre. No soc de fer vaticinis apocalíptics ni d’aventurar una data de defunció per a la nostra llengua, però interpreto els indicis com a poc esperançadors: el català cada cop es parla menys entre els joves, han desaparegut els referents mediàtics, les interferències del castellà van en augment i els qui mantenim el català quan parlem amb un castellanoparlant tinc la sensació que continuem sent una minoria resistent.



És potser per no caure en la desolació tremendista que em vaig imposar la lectura de Prou catastrofismes lingüístics (Destino), de l’Enric Gomà, que és un lingüista que es mereix el meu respecte. Més que optimista, Gomà es mostra esperançat. Trenca alguns tòpics del pessimisme imperant (sovint benintencionat) en relació a l’ús i la qualitat de la llengua, com aquell que diu que a Barcelona no es parla en català, o el que s’entesta a considerar que el català es troba en una situació d’emergència, el que assegura que «el català es parlava bé abans» o que «abans se sentia més català», o el que diu que el català de TV3 assenyala el camí de l’extinció, i arremet contra la «brigada melancòlica» (nascuda l’any 1979 amb el famós i respectat manifest d’Els Marges) i contra els puristes obsessionats amb la genuïnitat que no admeten, ja no l’error, sinó l’evolució de la llengua.

Al capdavall, potser la situació no és tan esperançadora com es pinta a Prou catastrofismes lingüístics, però potser tampoc no és tan alarmant ni tan definitiva com la consideren altres. Tant per tant, val la pena que tinguem en compte la visió de Gomà, que reconeix que encara cal picar molta pedra («cal lluitar-hi amb intel·ligència, pressupost i poder, a més a més de voluntat»), però assegura, amb tota la raó, que si hi ha una cosa inqüestionable és que amb el catastrofisme, l’alarma, la nostàlgia, el victimisme i el lament constant, no salvarem res, perquè el català necessita nous parlants i «ningú no es vol incorporar a una llengua que llangueix».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2022)

Abantisme

 

«Abans el menjar era més saborós», «Abans la gent era més educada», «Abans els joves tractaven els adults amb més respecte», «Abans es llegia més», «Abans es parlava més català i es parlava millor», «Abans, a l’escola, s’estudiaven les comarques i els països», «Abans els electrodomèstics duraven més», «Abans no hi havia tantes malalties», «Abans tothom parlava a base de refranys i frases fetes», «Abans els fills feien més cas als pares», «Abans tot era molt més barat», «Abans, si el mestre et clavava un mastegot, a casa te’n fotien un altre perquè alguna cosa devies haver fet». Si fem cas d’aquest rosari d’afirmacions (que podem sentir al carrer, a la carnisseria, a la sobretaula de diumenge, o bé llegir a les xarxes amb certa freqüència), abans el món era un autèntic paradís on tothom era noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç. «Cualquier tiempo pasado fue mejor», proclamava Manrique en el seu vers més famós. Però el mateix poeta castellà feia precedir aquesta afirmació d’un «a nuestro parecer» que és clau, perquè vincula aquesta manera de mirar el passat més a un sentiment nostàlgic que no pas a una percepció real.

No sé si, ben mirat, es té prou en compte que abans es passava més gana, que la societat es regia per un masclisme estructural, que pocs joves tenien la possibilitat d’anar a la universitat, que ningú s’adreçava a un castellanoparlant en català, que molts mestres seguien mètodes basats exclusivament en la memorització, que la llengua de l’escola era el castellà, que l’accés a bona part dels luxes quotidians actuals era limitat, que l’esperança de vida era inferior a la d’ara i que els maltractaments domèstics o escolars no es denunciaven.

El camp de les percepcions és delicat i perillós. Elevar l’anècdota (el meu fill no se sap les capitals dels països d’Europa, vaig anar a Barcelona i enlloc em van atendre en català, els meus nebots no llegeixen) a categoria (a les escoles i instituts no s’estudia geografia, a Barcelona ningú no parla en català, el jovent d’avui no agafa mai un llibre) és perillós i, segurament, ens pot fer caure en afirmacions falses que contribueixen al desànim i el catastrofisme imperants. És el perill de l’abantisme, neologisme encunyat per Enric Gomà a Prou catastrofismes lingüístics a propòsit de l’actitud dels qui vaticinen la desaparició imminent del català, volen enterrar-lo abans d’hora i proclamen les virtuts del català que es parlava «abans».

La nostàlgia és un sentiment legítim, natural i inevitable. Fins i tot necessari. Fruit, sovint, de la memòria selectiva que ens ajuda a suportar el present. L’abantisme, en canvi, és tota una altra cosa i més aviat contribueix a fer el present una mica més insuportable. Siguem nostàlgics, doncs, però no abantistes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de maig de 2022)

dimarts, 26 d’abril de 2022

La bufetada

 

Fa un parell de setmanes Will Smith va clavar una bufetada a Chris Rock en la presentació dels Oscar després que el segon fes una broma desafortunada sobre l’alopècia que pateix la dona del primer. Com passa en aquests casos, a les xarxes i als mitjans tothom va dir la seva. Molts, tot i reconèixer el mal gust de la broma, van acusar Smith d’haver exhibit una actitud masclista, violenta, injustificada i injustificable. D’altres, però, es van mostrar més comprensius i, fins i tot, hi va haver qui va pensar que s’havia quedat curt.

No seré pas jo qui justifiqui la violència. Segurament hauria estat més elegant rebatre el comentari amb una desautorització verbal i eloqüent. Però, què voleu que us digui: tampoc no em veig amb cor de censurar categòricament la reacció de l’actor en veure la seva dona bloquejada per la humiliació. No descarto que si algú fes una broma feridora sobre algú de casa meva tingués ganes de bufetejar-lo.


Deixant de banda si defensar a base de mastegots l’honor de la parella és més o menys legítim, el cas va revifar el debat sobre si es pot fer broma de qualsevol tema i, especialment, si es pot fer broma de la malaltia que pateix algú. D’entrada hi ha qui defensa que sí, que un humorista ha de poder burlar-se del que li surti dels pebrots i que, si algú s’ofèn, s’hi haurà de posar fulles. Però mirem què passa i veurem que ni el més pintat, ara mateix, gosaria fer acudits sobre l’holocaust, per exemple. És clar que en aquest cas la llei diu que és delicte. Què passa, però, amb les malalties? Ens podem burlar impunement d’un malalt? De qualsevol tipus de malalt? Estic segur que, qui defensa aquesta postura pretesament oberta no ha patit cap malaltia greu o no ha tingut cap malalt a la vora, perquè si fos així, si hagués hagut de fer front a l’infern del dolor, la depressió o la degradació no li quedarien ganes de justificar aquells que en fan broma, per més humoristes que siguin.

El problema no és tant que es facin segons quines bromes ofensives, que també, sinó que hi hagi gent a qui fan gràcia. No és tant, doncs, un problema de límits com un problema de sensibilitats. Ser sensibles ens fa humans, mentre que la insensibilitat, com les bufetades, ens acosta a les bèsties. És pot fer humor a partir de la malaltia i de la mort sense deixar de ser sensible: mireu, si no, la magnífica sèrie After Life. No cal burxar en el dolor de l’altre, per fer riure. Soc del parer que no hi hauria d’haver censura perquè els límits se’ls hauria d’imposar un mateix. Sembla ser, però, que hi ha qui té problemes per aconseguir-ho. Si puc entendre (que no vol dir justificar) que hi hagi qui fa acudits ofensius a costa d’una malaltia, també he de poder entendre (sense tampoc justificar-ho) que hi hagi qui venta una bufetada a qui els fa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 17 d'abril de 2022)

diumenge, 17 d’abril de 2022

Cussà, encara

 

Cap a finals de març de 2020, ara fa dos anys, quan tots érem tancats a casa per això del virus, vaig parlar amb el Jordi Cussà. No recordo si em va trucar ell o el vaig trucar jo. Aquells dies era habitual parlar per telèfon amb amics i demanar-los com estaven i com portaven el tancament. A causa de la mala salut de ferro que gastava, el Jordi havia de fer molta bondat. En vam parlar, i, com no podia ser d’altra manera, vam parlar també de projectes literaris. Tenia El primer emperador i la reina Lluna («la novel·la dels xinos», que en deia ell) al forn de Comanegra, i havia revisat i enllestit una nova novel·la, Les muses, que tancava la monumental trilogia iniciada amb La serp (2001) i continuada amb El ciclop (2017). Com altres vegades, amb aquell sisè sentit que li feia intuir la meva disponibilitat a causa de l’admiració que m’ha produït sempre la seva prosa, em va proposar d’enviar-me-la, perquè li digués què em semblava.



Les muses és una novel·la impressionant. Una nova demostració del talent desbordant del Cussà narrador. Un espectacle literari carregat d’humanitat. Com passa amb els dos lliuraments anteriors de la trilogia, no és una novel·la per a tots els públics: qui no tingui un mínim d'interès per la història de la civilització i del coneixement i només busqui una trama per entretenir-se, potser no hi entrarà. Però qualsevol lector amb un pessic d'inquietud intel·lectual hi pot trobar una immensa font de plaer literari: pels personatges, per l'estil, pel llenguatge, per la trama general i les subtrames, per l'ambició del projecte, pel joc metaliterari... En una mena de cànon personal de genis, Cussà reprèn el fil allà on ho va deixar amb El ciclop i passeja el lector (sense cap intenció de fer una novel·la històrica) des del segle XIII, amb Ramon Llull, fins als psicodèlics anys setanta, amb els Pink Floyd i companyia, passant per Colom, Shakespeare, Da Vinci, Galileo, Mozart, Poe i Einstein.

Les muses acaba de sortir publicada (també a Comanegra) i ens en felicitem. L’amic Jordi Cussà ja no hi és, però se’n parla més que mai, i ell, de fet, encara no ha dit l’última paraula.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2022)

Lo lleidatà a Twitter

 

Fa tres setmanes vaig llegir una piulada que, a propòsit de la gent que, alarmada pel rumor d’una imminent vaga de transportistes, buidava els supermercats, deia: «Voleu fer lo favort de no ser tan agoluts? Amb l’asfaraiment de los camions mos deixeu sense cerveses ni carn a les botigues carallots!!». Més que no pas el contingut, em va cridar l’atenció la forma. L’ús que sovint es fa del lleidatà, especialment a les xarxes, acostuma a ser contradictori: vol mostrar unes particularitats lingüístiques que, en realitat, no es respecten. Entenc que és un missatge escrit a corre-cuita i que l’objectiu és expressar-se d’una manera informal, fins i tot humorística, i que tot això pot justificar, per exemple, que no hi hagi una coma entre «botigues» i «carallots». Però tot plegat no hauria d’impedir que es fos una mica més respectuós amb el dialecte que, en teoria, es pretén reivindicar.

Analitzem el missatge. D’entrada, en la pregunta inicial apareix un el mot «favort», reforçat amb aquesta «t» final després de la «r», que és propi de la variant oriental, no pas de l’occidental. Els catalans de Barcelona o del Rosselló sovint reforcen alguns mots acabats amb «r» i diuen «bart», «honort» o «cort». Joan Veny ho anomena epítesi dental. A la segona frase, en canvi, no queda reflectida la reducció d’«-eix-» a «-ix-» en el verb «deixar», que sí que és del tot general en lleidatà: «dixar», «dixeu». D’altra banda, interpreto la forma «agoluts» com un intent d’ús del prefix intensificador «a-» (com a «arruixar», per exemple) a un mot amb prou feines he sentit mai en lleidatà («golut»), que més aviat diu «llimenc» o «fartaner». La cosa es descontrola, però, quan es força l’ús de l’article masculí «lo». Perquè, és clar, una piulada en lleidatà ha de contenir algun «lo». Si no, no semblarà autèntica. Però resulta que després d’una vocal ningú no diu l’article «lo», que només s’utilitza a principi d’oració i després d’una pausa o d’una consonant. Per tant, cap parlant de català nord-occidental no diu «fer lo favort» (en tot cas, «fe’l favor», perquè la «r» de «fer» és muda) ni, encara menys, «de los camions». Forçar-ho no fa cap favor a una variant que ja és prou maltractada pels que no la parlen (els imitadors sempre acaben caient en aquest desajustament) sense que hi hagi la necessitat que ho facin els propis parlants.

Utilitzar la variant nord-occidental del català a Twitter, sobretot en missatges desenfadats i de to col·loquial, més que no pas pintoresc, ho considero legítim i expressiu, i pot ajudar a difondre una manera com una altra de parlar la llengua catalana. Ara bé, utilitzar el lleidatà de forma exagerada, amb poc rigor, com a recurs exclusivament humorístic i bàsicament per marcar diferències, ho trobo més aviat ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'abril de 2022)

dilluns, 28 de març de 2022

La prova de la iaia

 

La gent gran tendeix a creure que, com que no el van estudiar, parlen un català pèssim, ple de castellanismes i d’errors de tota mena. Els seus nets, sovint, també ho creuen, perquè han sentit que els avis diuen coses com «camina per l’acera», «meja’t el bocadillo», «rega el césped» o «fes els debers», interferències lèxiques que la nostra generació va aprendre a evitar i la generació més jove ja no diu. Del que no són conscients, ni els més grans ni, sobretot, els més joves, és de la proliferació d’interferències morfològiques i sintàctiques de més difícil detecció i, per tant, de més difícil reversió.

Sovint, en una enquesta improvisada a peu d’aula, demano als alumnes com els sonen determinades expressions i a cada curs que passa hi ha menys mans que s’aixequen quan, de cop i volta, pregunto a quants grinyola, per exemple, una oració com «puja la persiana que el sol m’enlluerna», o «ha estat entrenant per al partit», o «vaig anar a veure el Pau, però no estava». Un cop vaig demanar si podien millorar l’oració «la classe fa olor a roses» i algú va proposar «la classe olora a roses». Em va caure l’ànima als peus. Per sort, sempre n’hi ha algun, a cada classe, que, de manera natural, intueix que s’ha de dir «apuja la persiana», «s’ha entrenat per al partit», «vaig anar a veure el Pau, però no hi era» o «la classe fa olor de roses» i, generalment, acostuma a ser un noi o una noia amb avis catalanoparlants, amb els quals manté una relació fluïda i habitual.

I és que en els exemples anteriors hi ha tot d’interferències que els padrins i les padrines mai no han dit. I si ho han fet, ha estat perquè ho han sentit als néts o als fills i, donant per fet que en saben més que els vells, han reproduït l’error. Tal com els dic sempre als meus alumnes quan se sorprenen que una frase com «m’he caigut de la bicicleta» no sigui correcta: fixeu-vos en la manera de parlar dels iaios. Feu-los parlar i, sobretot, escolteu-los. Perquè, a banda de tenir moltes coses a dir i per més que deixin anar mots com «antes», «puesto» i «bussón», acostumen a parlar un català més genuí que nosaltres. No fa gaire una noia de segon de batxillerat em va reconèixer, amb un punt d’emoció, que, tal com jo els havia comentat a classe, la seva iaia no diu que ha «dinat macarrons», sinó que «per dinar ha menjat macarrons». «M’hi vaig fixar, i és cert!», em va assegurar, sorpresa. En llengua, com en tantes altres matèries, la lliçó d’un avi catalanoparlant pot ser molt més rica i profitosa que la d’un professor. Fem-los servir de model. No costa gaire, hi sortirem guanyant i ells estaran contents de ser-nos útils.

Com he dit més d’un cop a classe: si no em creieu, feu la prova de la iaia. Sol ser infal·lible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de març de 2022)

divendres, 18 de març de 2022

Bombolles

 

Ara que portem un parell d’anys parlant de bombolles, concretament d’aquelles en què ens hem hagut de tancar per evitar contagis, vull recordar que aquest és un concepte d’ampli contingut metafòric, i, en aquest sentit, em plau recomanar la lectura de Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), de Jordi Estrada, una deliciosa i excel·lent novel·la que ficciona l’estada documentada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline, durant l’estiu de 1872, a Banyeres de Luixó. En aquest relat, l’autor manresà presenta una història sobre això, les bombolles, però no pas les de grup (aquelles que ens mantenen estalvis del virus), sinó aquelles bombolles individuals on sovint els humans ens mantenim tancats per voluntat pròpia o per la pressió social, i sobre com petar-les i contagiar-nos del que hi ha fora pot ser una experiència alliberadora.


                                                    (Foto: Àlex Guerrero)

Perquè Lilinne i les bombolles de sabó parla de Flaubert, és clar, que hi és retratat com un misantrop, escèptic i crític amb la burgesia, un home que «d’una manera natural exercia un estrany magnetisme sobre els gossos, els infants i els orats, tot i no sentir-se mínimament atret per cap d’ells». Però, sobretot, el lector assistirà a la transformació de Caroline (Lilinne), que sucumbirà a desconeguts desitjos i descobrirà els beneficis espirituals de la llibertat, de fer explotar la bombolla on s’havia deixat tancar. La protagonista descobrirà «dins seu una altra Caroline, més lliure, més forta i més rebel, com si el virus de la revolució s’hagués apoderat tant del seu cos com de l’ànima». I tot plegat enmig d’un relat on no falten misteris, mentides i crims, i d’un ambient burgès que podria ser el de qualsevol època, perquè l’exploració de la naturalesa humana, dels sentiments, és universal i atemporal. I no oblidem que «hi ha més veritat en una novel·la que en una pàgina de diari».

Us convido, doncs, a entrar en aquesta història «xuclant i bufant molt dolçament la canyeta per un cap, i omplint l’aire de petites esferes, del color de l’horitzó, que s’enfilaven cel amunt, com planetes d’un nou univers».


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2022)

Vacances

 

L’anunci, per part del govern, que al setembre s’avançarà l’inici del curs escolar, a banda de ser una trampa per evitar que es parli dels canvis en el currículum, ha reactivat una polèmica cíclica: les vacances dels docents. Les xarxes treuen fum amb pares que demanen encara més dies d’escola i mestres que es queixen perquè la seva feina no és fer de cangurs. Els uns es mouen entre l’argument que la canalla té massa temps vagarós i l’enveja cap a un col·lectiu professional que diuen que fa més dies de vacances que els treballadors corrents. Els altres justifiquen la necessitat del calendari actual perquè, a banda de fer classes, els calen moltes hores de preparació, formació, correcció i organització al marge de l’horari lectiu.

Mentrestant, les borses d’interins són buides. Falten docents. Per què? Potser perquè el sou, sense ser miserable, no és res de l’altre món. Potser perquè no tothom es veu amb cor de bregar amb grups de vint-i-cinc criatures o trenta adolescents. Potser perquè no volen ésser constantment jutjats per la societat. Potser perquè no estan disposats a passar-se anys anant amunt i avall, d’un centre a un altre, abans de trobar certa estabilitat laboral. I pot ser que, si encara hi ha qui s’hi vol dedicar sigui perquè, malgrat tot, aquesta feina, com qualsevol feina una mica digna, comporta privilegis, i el principal no són les vacances, com tothom es pensa, sinó treballar envoltat d’infants o adolescents plens de vitalitat. Que hi ha incompetents? Com a tot arreu. I s’han de combatre. Que, si es vol fer bé, no és una feina fàcil? Això només pot posar-se en dubte des de la ignorància. Que, a més, pot ser esgotadora? De debò és tan difícil adonar-se’n? I encara esgota més quan les xarxes van plenes de gent a qui fas ràbia perquè es pensen que tens més dies de vacances que no pas ells, obviant que la majoria de docents no en fan, de vacances, durant bona part del juliol.

Potser sí que caldria un repartiment més racional de les vacances dels infants i joves, distribuïdes al llarg del curs i no tan concentrades a l’estiu. Però aleshores també caldria millorar les condicions de les aules (on, al juliol o a primers de setembre pot fer una calor insuportable), i millorar el sistema perquè l’escola no sigui percebuda com un aparcament de criatures, i potser també oferir un sou als docents d’acord amb la responsabilitat social que se’ls exigeix.

Fer una feina que t’agrada és un privilegi, naturalment, però també pot ser cansat, molt cansat. Com totes les feines, és clar! Hores de dedicació. Nits sense dormir. Disponibilitat permanent. Formació continuada. Però cansa sobretot quan, a més, t’has de justificar cada dos per tres perquè es pensen que et guanyes molt bé la vida sense fotre brot.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de març de 2022)

dijous, 3 de març de 2022

Enamorats de Lilinne

 

Han hagut de passar més de 10 anys perquè el manresà Jordi Estrada, autor fins ara d’una única novel·la, la celebrada Rius paral·lels (L’Albí, 2010), una ficció lírica que recrea els últims dies de la vida de Màrius Torres a Puig d’Olena i les relacions del poeta amb alguns dels estadants del sanatori, torni com a autor a les llibreries. Ho fa amb Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), un relat deliciós que reconstrueix l’estada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline a Banyeres de Luixó l’estiu de 1872. A partir d’aquest sojorn documentat, Estrada basteix una història de ficció, carregada de sentiments, passions, reflexions i misteris. Els episodis on la prosa de l’autor es desplega amb més virtuosisme són aquells en què es descriuen espais, costums, gestos i sentiments. Fa un retrat acurat, i atemporal, de l’ambient burgès, i cal destacar, també, la trama criminal que agafa embranzida en la segona meitat del llibre.



De factura, ambientació i estructura clàssiques, semblaria una novel·la del segle XIX si no fos pel tractament dels personatges, la mirada general sobre la història i alguns esquitxos d’ironia que en faciliten una lectura actual. Flaubert hi és retratat amb rigor, com un misantrop intel·ligent i racionalista, de tracte subtil, que es mostra paternal i protector amb la neboda i sarcàstic amb la burgesia de la qual forma part. Caroline (Lilinne), és una noia tendra i sensible, marcada per un matrimoni desgraciat, que admira l’oncle que li ha fet de pare i es mostra oberta a experimentar i propícia a evolucionar. L’ambientació del Luixó i els seus encontorns és magnífica, amb descripcions literàries que hi situen el lector com si acompanyés els personatges en les seves passejades. Les comparacions, encertades i eloqüents, són un dels grans actius de la prosa d’Estrada. El retrat de la burgesia francesa és acurat i brillant. L’ús de la ironia hi és mesurat i necessari. El personatge de Caroline (Lilinne), protagonista principal de la història, resulta fascinant, evoluciona i ofereix una lectura feminista molt actual: la dona que va prenent consciència del valor de la pròpia llibertat i, tal com en diuen ara, s’empodera. En realitat, la novel·la parla del descobriment de la llibertat individual a través del desig. L’autor de Madamme Bovary, que al capdavall és l’excusa inicial del llibre i que pot fer atractiva la novel·la per a un públic més intel·lectual, hi és mostrat en el seu vessant humà com un oncle protector, irònic, comprensiu, subtil i coherent amb la seva obra literària i les idees que se li coneixen.

Lilinne i les bombolles de sabó és una manera de passar, literàriament, un estiu a Luixó, conèixer el Flaubert més humà i, ai las!, enamorar-se de Lilinne i el seu conflicte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de febrer de 2022)

diumenge, 20 de febrer de 2022

Escriure, com i què?

 

M’interessen els textos on bons escriptors parlen d’escriure. A casa nostra n’han publicat veus autoritzades com Jaume Cabré, Albert Sánchez Piñol o Vicenç Pagès Jordà. És en el món anglosaxó, però, on hi ha més tradició d’escriptors que materialitzen en forma de llibre l’explicació de la seva experiència creativa. L’Altra Editorial és qui més vetlla, ara mateix, per fer-nos arribar aquesta mena de reflexions literàries més o menys onanístiques (ja havia publicat Escriure, d’Stephen King, o Viure escrivint, d’Anne Dillard) i va treure fa uns mesos Suspens. Com escriure una novel·la d’intriga, de Patricia Highsmith, amb traducció d’Alba Dedeu.


La lectura de Suspens és força interessant. No hi ha fórmules màgiques, perquè donar-ne no és l’objectiu de l’autora i seria una estafa al lector, però sí consells que poden servir a l’escriptor que comença. Highsmith parla, d’una manera pràctica i nítida, des de l’experiència artística pròpia i amb un to gens alliçonador, de com germinen les idees, de com la vida quotidiana pot propiciar-les, de com es desenvolupen aquestes idees i com s’enriqueix i es construeix la trama, de l’embranzida necessària per escriure un llibre, de la construcció de personatges, de la importància de la primera pàgina, dels vincles entre el ritme i l’estat d’ànim, del talent i l’ofici (“les dues coses han d’anar plegades”), dels obstacles, del punt de vista, dels esborranys d’un text o de les revisions. Explica el seu mètode. No és un manual, sinó un cop d’esperó adreçat a escriptors novells. Els consells no són gens pretensiosos, més aviat s’hi detecta honestedat o, fins i tot, humilitat, com quan aconsella aprofitar els punts forts de cadascú, donant per descomptat que és molt difícil ser bo en tot i que no és el seu cas. Arriba a la conclusió que, si una novel·la de suspens és bona és perquè, al capdavall, és una bona novel·la. “L’escriptor –diu— hauria de saber per què els seus personatges es comporten com ho fan, i hauria de ser capaç de respondre’s aquesta pregunta a si mateix. És així que neix el coneixement de l’ànima humana, i és així que el llibre adquireix valor”. I això val per a qualsevol novel·la, sigui o no de suspens.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2022)

Miralls

 

Hi ha un tiktoker gironí que ha fet virals alguns vídeos on imita una mestra de català. Imitar mestres i professors és una pràctica humorística en què qualsevol estudiant s’ha esplaiat algun cop. En un dels més coneguts, fa una prou bona imitació. Repassa tot de tòpics («A casa teva guixes a sobre de la taula del menjador?», «Això ho netejaràs amb la llengua», «No som pas nens de P3!») i gasta un accent i una dicció força bons, que sobten, especialment tenint en compte que el xicot no parla habitualment (diria que ni tan sols de tant en tant) en català i que, de fet, és incapaç de mantenir aquesta llengua quan l’entrevisten al Planta baixa de TV3. En l’entrevista explica d’on va sortir el personatge que l’ha fet popular: un dia, diu, amb uns amics, van decidir posar-se a parlar en català per divertir-se i a ell se li va acudir imitar una mestra (que deu ser un dels seus pocs referents en català) i li va sortir tan bé que va decidir penjar un vídeo. És a dir, que el català és, per a alguns, una llengua entre exòtica i acadèmica que, fora de l’escola, serveix tan sols per fer riure. Valoracions sociolingüístiques a banda, la imitació és força encertada i de segur que a més d’un docent li ha fet pujar els colors en veure-s’hi retratat. Com deu passar a més d’un polític quan es veu reflectit en el mirall paròdic del Polònia. Com devia passar a molts joves amb aquell programa de TV3 titulat, justament, Efecte mirall, on nois i noies de 20 anys es gravaven en la seva vida quotidiana amb la finalitat de mostrar el fresc d’una generació i que els espectadors de la mateixa edat poguessin veure-s’hi reflectits.


De vegades la literatura té també aquest efecte: ens sorprèn o ens incomoda reconèixer-nos en segons quins personatges. És el que els passa a alguns adolescents quan llegeixen El vigilant en el camp de sègol: més d’un cop m’he trobat que algun em comenta que no li ha agradat que el protagonista sigui tan negatiu, que tot li sembli una merda. I aleshores em miro l’adolescent i penso que la literatura ha fet la seva màgia: ha posat el lector davant d’un mirall i allò que ha vist li ha fet arrufar el nas.

En veure la imitació del tiktoker Raúl Roco, alguns s’han escandalitzat pel fet que utilitzi el català tan sols per burlar-se de l’ús d’aquesta llengua. Altres, en canvi, agraeixen que hi hagi vídeos virals en català, encara que siguin paròdies estripades. I n’hi ha que diuen que els catalanoparlants tenim la pell molt fina i no sabem entomar les bromes. Potser tots tenen raó. Però estic convençut que a més d’un, com potser al mateix tiktoker, acostumat a la comoditat que et dona parlar una llengua poderosa i subordinant, li convindria també un bon mirall al davant, algú que, per exemple, l’imités en l’entrevista que li van fer a TV3.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de febrer de 2022)

dilluns, 7 de febrer de 2022

Bilingües o llirilingües?

 

Molts dels qui més es posen a la boca les virtuts del bilingüisme són parlants que no el practiquen o el practiquen amb un clar desequilibri en favor del castellà. Parlen de riquesa i de tolerància per afirmar, tot seguit, que la «lengua común» és aquella que uneix i garanteix la sacrosanta convivència en una Espanya multilingüe i multicultural però, sobretot, espanyola i castellana. L’argument, emparat en la força política d’un estat i en la mentalitat submisa i acomplexada dels parlants de la llengua històricament minoritzada, fa fortuna especialment entre els joves, que fan del castellà la llengua de les xarxes («per arribar a tothom») i abominen d’un català que, ai!, no és prou enrotllat i resta seguidors.

Fixeu-vos que, molt sovint, qui canta les virtuts del bilingüisme és qui en realitat defensa el bilingüisme dels altres. El bilingüe pot utilitzar dues llengües (oh, riquesa!) però es veu obligat a emprar la del monolingüe quan hi interacciona. Està molt bé que tu siguis bilingüe perquè així, quan t’adrecis a mi i a tots els monolingües castellans ho faràs, naturalment, en la «lengua común». És el bilingüisme «que nos dimos entre todos», el que dona per fet que només utilitza dues llengües una part de la comunitat, la part feble. I si pretens que sigui a l’inrevés, si deixes de ser condescendent i planteges que els castellanoparlants haurien de canviar de llengua quan se t’adrecen, et tractaran de tancat, de provincià, de supremacista, de talibà, d’intolerant, de radical, de nazi i de traïdor.

La llengua només la salvarà (i, sí, estic convençut que encara es pot salvar) la convicció per part dels parlants que és a les nostres mans salvar-la, i que una llengua només se salva amb l’ús continuat i persistent dels qui la senten com a pròpia i la incorporació de nous parlants que tinguin la necessitat d’utilitzar-la. El mantra segons el qual si el català va sobreviure al franquisme no morirà mai és enganyós i d’un cofoisme ingenu. Només cal parar l’orella a les converses entre la gent jove, al carrer, al pati de l’escola o al Tik-tok. Només cal fixar-se en quina llengua es desenvolupen les converses quan entre els qui parlen n’hi ha un (només un) que s’expressa en castellà. I no s’hi val a exhibir, ara, quatre experiències individuals, heroiques i excepcionals, de resistència lingüística. Cal tenir les coses clares: el bilingüisme sempre acabarà beneficiant una de les dues llengües que suposadament conviuen en equilibri, i sempre serà la més poderosa, la que té un estat, unes lleis impositives i uns mitjans addictes al darrere, aquella en la qual està legalement permès i socialment ben vist ser monolingüe. Pensar una altra cosa és (amb permís del Pau Vidal, de qui manllevo el concepte) llirilingüisme en estat pur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de gener de 2022)

Tres bons llibres

 

Una manera de sondejar la salut d’una literatura és fixar-se en els finalistes dels premis literaris que s’atorguen a obres publicades. No fa gaire, per exemple, van fer-se públics els del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any (Núria Bendicho, Joan-Lluís Lluís i Jordi Cussà) i els del Premi Joaquim Amat Piniella (Maria Lluïsa Amorós, Vicenç Villatoro i Rafael Vallbona). Una bona collita que, tothom qui diu que la literatura catalana va coixa de qualitat, hauria de considerar i llegir.

Els tres finalistes de l’Amat-Piniella es presentaran el 19 de gener al Casino, en un acte conduït per l’escriptora Imma Cortina i la presència dels tres autors. Maria Lluïsa Amorós hi presentarà Els nens de la senyora Zlatin (Columna), una novel·la carregada de sensibilitat que combina, en un conjunt narratiu ple d’anades i vingudes cronològiques molt ben dosificades, la recreació d’un episodi real, la vida a la Vil·la Anne-Marie, on el matrimoni Zlatin va acollir fins a una vuitantena de nens jueus durant la Segona Guerra Mundial, amb la història fictícia de l’Octavi que, en l’actualitat, escriu una novel·la inspirada en el seu avi enigmàtic, del qual sap que va arribar de França i poca cosa més. Vicenç Villatoro hi defensarà La casa dels avis (Proa), el llibre que, amb prosa nítida, reflexiva i sucosa, clou l’ambiciosa trilogia, molt documentada, rigorosa i exhaustiva, sobre la seva família, que va molt més enllà de l’anècdota i s’erigeix com una reflexió de primer ordre sobre l’arrelament, l’emigració, la identitat o la història del segle XX. Finalment, Rafael Vallbona parlarà de Swing, una novel·la que aconsegueix explicar una època, plena de contrastos socials, a partir de l’arribada i la popularització del jazz durant els anys 20 i 30, símbol d’una modernitat que, a casa nostra, es veuria dramàticament aturada amb la victòria feixista del 39, i ho fa amb un llenguatge àgil, creïble, precís i expressiu, molt d’acord amb el contingut i el missatge.

Mil sis-centes pàgines de bona literatura que ompliran la sala d’actes de Centre Cultural del Casino abans que el 23 de febrer es faci públic el nom del guanyador.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2022)

dimecres, 19 de gener de 2022

A cada bugada...

 Una vegada més, l’actualitat lingüística s’ha vist sacsejada per una nova ofensiva judicial, disfressada de reivindicació equilibrada, que té com a objectiu l’arraconament del català. Una vegada més, l’ofensiva es fixa en l’escola, un dels pocs espais d’ús en què el català té una certa presència (legalment predominant, però molt inferior, a efectes reals, a la que marca el model d’immersió lingüística). La imposició d’un 25% de classes en castellà té més verí del que sembla: legitima els centres que, en contra de la legalitat, ja l’estaven aplicant (en molts casos amb escreix) i consolida un discurs fals i maliciós segons el qual els nens catalanoparlants tenen mancances en castellà i els nens castellanoparlants veuen trepitjats els seus drets lingüístics.

Que ningú s’enganyi. Al darrere d’aquesta ofensiva no hi ha la voluntat de defensar cap suposada situació discriminatòria. Socialment, el castellà és la llengua amb més presència a Catalunya. El que hi ha és l’arrogància de qui se sap poderós davant del feble, de qui odia l’aspiració de conservar l’essència, de sobreviure amb normalitat. La diversitat que pretén defensar el progressisme espanyol no se l’han cregut mai ni aquells que diuen defensar-la. Parlen de l’Espanya plurinacional, multicultural i plurilingüe, però troben natural (i educat) que els catalanoparlants canviem de llengua sempre que ens adrecem a un castellanoparlant i trobarien una imposició que hagués de ser a la inversa. És la mentalitat colonial: la metròpoli recela de la diversitat que representa la colònia. Com a màxim, la permetria en forma de manifestació folklòrica: parlar català està molt bé sempre que es faci amb la barretina posada i en converses de celobert. Com sempre, hem de defensar que es mantingui allò que ja tenim i que amb prou feines permet aguantar una situació precària i, mentrestant, deixarem de treballar per caminar cap a la normalitat. Darrerament, ni que sigui des de la ironia (perquè el disbarat és de primera divisió), hem hagut de justificar que a les escoles els nens castellanoparlants poden anar al lavabo i ningú els apedrega. Mentrestant, no hem pogut fer res per avançar en el procés de normalització.


M’agradaria ser optimista, perquè el pessimisme no soluciona res, però cada vegada (sobretot observant els hàbits lingüístics dels joves) costa més trobar arguments per ser-ne. Una colla de lingüistes ha publicat un llibre –Molt a favor, Eumo, coordinat per Enric Gomà— per alimentar aquests arguments en 57 camps diferents. Val la pena tenir-lo present, però no n’hi ha prou. Cal un canvi de mentalitat que vagi molt més enllà de convèncer els qui ja estem predisposats a deixar-nos convèncer, que som els qui llegirem aquest llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de gener de 2022)

diumenge, 2 de gener de 2022

Anar fent

            -Com estàs?

-Anar fent.

Quants cops deu repetir-se, cada dia, aquesta senzilla interacció que, amb tan poques paraules, pot arribar a dir tantes coses? Tots l’hem reproduït mil vegades. D’entrada, la pregunta sol ser una simple fórmula de cortesia que, en pocs casos, demana sinceritat en la resposta i l’”anar fent” és una manera de sortir-se’n sense haver d’exhibir fantasmes ni posar l’interlocutor en un compromís que, d’altra banda, poques vegades busca. Els humans som animals socials amables per naturalesa. L’experiència ens diu que, en la majoria de casos, si responem amb la lletania de malures, problemes i maldecaps que pot molt ben ser que en aquell moment modelin el nostre estat d’ànim, l’interlocutor va canviant la cara i va mostrant-se incòmode a mesura que avança l’al·locució i, en el millor dels casos, resta educadament en silenci fins que, quan hem acabat, s’afanya a canviar de tema o, en el supòsit més patètic, ho rebat amb la seva pròpia lletania de malures, problemes i maldecaps, com si fos una competició. L’”anar fent” és un recurs per no mentir i evitar el tràngol a l’altre i, de retruc, a nosaltres mateixos. Deixa entendre, acompanyat del to i de l’expressió facial pertinents, tot el que l’altre vulgui copsar. Si vol saber què hi ha al darrere, ja insistirà. Sovint, el que el fa enrere és la por de no saber què dir després, tot i que normalment n’hi hauria prou amb un silenci solidari o amb un gest agradable que transmetés un pessic de tendresa. Si no vol allargar la qüestió i incomodar-se, farà veure que no s’ha adonat del deix amarg de la resposta i farà evolucionar la conversa amb un comentari banal o, com a molt, es despenjarà amb una frase de l’estil “ja és molt, si podem anar fent”. La intenció de la pregunta, d’altra banda, també depèn del coneixement que qui la fa té del destinatari. Si en coneix algun daltabaix recent, o sap que ho està passant malament per qualsevol causa, el to serà més càlid i potser hi haurà algun gest o una mirada de complicitat. Això, però, no vol dir que esperi rebre gaire més resposta que aquest “anar fent”.

Tots tenim els propis maldecaps i déu nos en guard d’haver d’escoltar els de tothom. Al capdavall, no ens queda cap més remei que anar fent. Se’ns moren persones a qui estimem, perdem la feina, passem intenses crisis de parella, ens barallem amb els amics, els fills ens treuen de polleguera... però no tenim alternativa, hem d’anar fent. I això ens passa a tots. Dia sí, dia també. Sort en tenim, de l’anar fent. I tant que s’agraeix, d’altra banda, quan ensopegues amb algú que, sense necessitat de dir res més que la pregunta inicial, és capaç d’escoltar-te amb empatia quan evites la fórmula previsible i et deixes anar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de desembre de 2021)

Memòria viva

 Fa poc he perdut la principal font que tenia per documentar-me sobre la primera meitat del segle XX. Era una tieta de noranta-vuit anys que conservava la memòria intacta. Com a novel·lista, quan he de recrear uns fets o una època que no he viscut, em resulta més útil i efectiu el testimoni directe que els llibres d’història. Els records poden haver quedat alterats pel pas dels anys, però tenen més vida que els documents historiogràfics i, al capdavall, per escriure una novel·la calen més sentiments que rigor.

                La recuperació de la memòria (històrica, antropològica, familiar...) és una obligació moral. No és una mania d’historiadors. No és una dèria de familiars de víctimes. No és una postura d’intel·lectuals d’esquerres. És un deure col·lectiu, imprescindible per assegurar una convivència en igualtat de condicions. I la funció del novel·lista és també, quan s’escau, la d’aportar un gra de sorra en aquest camp. El humans fem la història i la història fa els humans. Som causa i conseqüència. En les guerres això passa d’una forma extrema. Per això, segurament, les guerres han generat i generen tanta literatura, perquè la literatura, sovint, es recrea en els extrems. La guerra civil va transformar el món en què vivien els nostres pares i, per tant, el que hem conegut nosaltres n’és el resultat. Així, de la mateixa manera que tenim el dret de conèixer per què som com som, tenim l’obligació de propiciar, en la mesura del possible, aquest coneixement. La guerra civil –moltes ferides de la qual encara resten obertes— deu ser l’esdeveniment històric més transcendental a casa nostra del qual, a hores d’ara, encara queden testimonis. I sense testimonis no hi ha memòria. Així, quan ja no queda ningú que recordi un episodi històric, aquest ja només es pot estudiar i analitzar a partir de documents o arxius i passa a un altre estadi, un de més acadèmic i menys viu.

És importantíssim que aprofitem la memòria dels més vells per complementar els llibres d’història, però també per a exercicis de creació artística i, naturalment, pel simple fet de conèixer de primera mà molts esdeveniments que ens han d’ajudar a entendre el passat, a explicar el present i a projectar el futur.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2021)