diumenge, 31 de desembre del 2017

Nassos, propòsits, absència

                Si avui és 31 de desembre, vol dir que s’acaba l’any. Fins ara sempre ha estat així. Demà tot estarà tancat i tranquil. Avui, en canvi, per més que sigui diumenge, els carrers de pobles i ciutats, especialment aquells que acostumen a aglutinar els establiments comercials, fins a mitja tarda tindran gent que corre amunt i avall per solucionar alguna cua d’última hora o lligar algun melic per a la festa d’aquest vespre: un detall per al sopar, unes entrades per al local on celebraran la revetlla, un regal, uns calçotets de color roig... Durant el dia, algun nostàlgic de les tradicions orals (sempre en queda algun) explicarà a la canalla que avui és el dia que surt al carrer l’home dels nassos, que en té tants com dies l’any, i qui sap si algun marrec innocent, endut per allò que en diuen la màgia nadalenca, abandonarà per un moment l’smartphone o l’Xbox 360 que li va cagar el tronc o la soca (a casa seua deuen ser dels pocs que encara no en diuen tió), i sortirà al carrer per descobrir-lo, tot buscant entre les fesomies masculines una cara plena de nassos, fins que se’n cansi, o descobreixi (o algú li ho expliqui) que l’home dels nassos és qualsevol home que hagi vist, perquè tots en tenen un, és a dir, la mateixa quantitat que dies li queden a l’any.


                Avui és el dia en què els propòsits d’any nou viuen el seu millor moment: són a la línia de sortida, abans de començar la cursa, carregats amb tota la il·lusió, encara amb tota l’esperança de reeixir. Hi ha qui decidirà apuntar-se al gimnàs, qui es farà el propòsit ferm de llegir més, qui farà jurament d’estar més pels fills, qui assegurarà que pensa beure menys (a partir de demà al matí, és clar), qui dirà de començar una col·lecció d’elefants de porcellana (o de segells japonesos, o de rèpliques de cotxes d’època en miniatura), qui haurà pres el determini de deixar-se créixer la barba... Tinc un amic que aquesta nit, com cada any, farà una mica de paròdia d’aquesta mena de propòsits i decidirà que vol començar a fumar, i una de les primeres coses que farà tot just després de les campanades, el raïm i les felicitacions, serà fumar-se un cigarret, potser un parell i tot, per no tornar-hi fins a l’any vinent.
                Avui, però, també en serem alguns que no ens farem cap propòsit perquè el record del que hem perdut (d’aquells a qui hem perdut) durant el 2017 és massa intens i fa que només siguem capaços d’esperar un 2018 amb menys sotragades. Som els qui ja haurem passat un Nadal i un Sant Esteve sota l’impacte d’una absència dolorosa que ens haurà arrencat algun somriure de nostàlgia i més d’una llàgrima de tristesa. Avui, alguns passarem pel tràngol de començar un any nou sense una part de nosaltres mateixos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2017)

dimarts, 19 de desembre del 2017

El llençol de la llengua

Ens escarrassem tant en demostrar que som una comunitat integradora i bilingüe que no sé si ens adonem prou que, entre nosaltres, hi ha una part de la societat que, sense que se’n parli gaire, no és integradora ni, encara menys, bilingüe. Convivim amb molts monolingües i tots ho són en una mateixa llengua, que no és pas el català. També hi ha bilingües que provenen de països llunyans i que, a banda de la seva llengua materna, parlen la que han après quan han arribat a Catalunya i que no és, tampoc, el català, que en el millor dels casos s’acabarà convertint en la seva tercera llengua. Paral·lelament, entre els catalanoparlants –bilingües tots—, no hem d’oblidar que encara es manté el costum, unànimement arrelat en una altra època, de canviar de llengua automàticament, sempre en la mateixa direcció (deixar el català i adoptar el castellà), quan s’estableix una conversa amb algú que intuïm castellanoparlant.


No sé si és tan sols una impressió o si efectivament és d’aquesta manera, però em sembla que les noves tecnologies han normalitzat, com a llengua d’ús habitual a les xarxes, el castellà entre molts catalanoparlants. Sigui per la vanitat d’alguns, que pretenen arribar al màxim nombre de públic i creuen que l’ús d’una llengua com el català en limitaria les possibilitats, o bé sigui perquè (erròniament, al meu entendre) no volen donar una imatge provinciana, el cas és que al darrere de molts textos és com si s’hi pogués llegir: “vean lo abierto y bilingüe que soy que escribo tuits y cuelgo posts en castellano, porque en Cataluña todos conocemos esta lengua y la sabemos hablar y escribir, incluso mejor que en otros lugares de España, y por eso ahora la utilizo en público, para demostrar que soy muy tolerante y que en Cataluña no hay ningún conflicto”. Un argument justificatiu i benintencionat, però que porta implícita certa dosi de derrota. I no ho critico pas. És ben legal i legítim. Només ho constato i, si se’m permet, transmeto la preocupació que em genera en relació a la supervivència de la llengua feble.
Tinc la sensació que, com se sol dir, a cada bugada hi perdem un llençol. I, tot i que pot semblar una paradoxa, amb aquesta bugada que s’ha convingut a anomenar el “procés sobiranista”, que aparentment hauria d’haver afavorit tot allò que tingui a veure amb la identitat catalana, el llençol de la llengua n’està sortint força malparat. Mentre hauríem de defensar l’accés del català als àmbits d’ús on encara és inexistent o residual (cinema, justícia, televisió...), hem de continuar lluitant per mantenir els drets lingüístics a l’escola o a l’administració, i, en comptes de defensar (per pura supervivència) l’ús del català, acabem canviant de llengua perquè no s’enfadi ningú.

Que la independència ens agafi confessats!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2017)

dilluns, 18 de desembre del 2017

Paraules amb força

                El passat 16 de novembre es va presentar a Manresa, en una llibreria Parcir a petar d’amics i coneguts de l’autora, el recull de relats La força de les paraules (Cossetània), de l’escriptora d’Oló Miracle Sala. Si bé fa molts anys que escriu i ha publicat relats en volums col·lectius, aquest és el seu primer llibre. Un llibre, d’altra banda, d’una maduresa que justifica la demora.
                La majoria dels relats de La força de les paraules, que va guanyar el II Premi de Narrativa Món Rural, es mantenen interconnectats, com a mínim, per dues característiques: tenen una protagonista infantil i estan ambientats en l’entorn rural d’un petit poble que ben bé podria ser el que va veure créixer l’autora. S’intueix, per altra banda, que moltes de les històries tenen un punt de partida més o menys autobiogràfic. En realitat, el llibre es podria llegir gairebé com una novel·la breu, feta de retalls que, en conjunt i sense seguir un fil cronològic, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran.


                Són 25 relats força curts, pinzellades de records que parteixen de moments (la primera menstruació, un accident amb la bicicleta, la caiguda de la primera dent,...), personatges (el mossèn, l’home de les dents d’or,...), llocs (una casa amb pati, la bassa, el cinema,...), objectes (l’espantaocells, la nina amb un ull cremat,...) o bestioles (marietes, sastres,...), però que no es queden mai en l’anècdota. Sovint, un element recordat en porta un altre i així, per exemple, el record de les marietes duu la protagonista a recordar la mort de l’avi, o el record del molí la transporta al seu primer gran amor frustrat. Per tant, com passa amb la bona literatura rural, tot i l’ambientació local aquests relats toquen temes universals, amb una sensibilitat innegable. El llibre, a més, mostra l’amor de Miracle Sala cap a la llengua. A banda d’un ric desplegament fraseològic, van apareixent, de manera gens forçada, paraules i expressions mig oblidades (catúfol, pipiripip, postada, trempoleiar,...) que perfumen el text.
                Cal aplaudir, doncs, la publicació d’aquest llibre que ens descobreix una nova veu, amb moltes coses a dir, vinculada a la Catalunya Central.

(Article publicat en el número de desembre de 2017 al Pou de la gallina)

dimecres, 13 de desembre del 2017

Ivan


Com quan cavalcaves sobre la bicicleta en aquelles curses èpiques fins que arribaves a la meta, aquest cop també ens has donat una lliçó de voluntat, de força i de resistència. La maleïda malaltia amb nom de lletra ha fet que ens deixessis abans d’hora, quan encara no tocava, com fan sovint els millors. Has resistit, valent, fins que has arribat al final. I te n’has anat de viatge cap a un lloc on algun dia anirem tots, on ens retrobarem. Te n’has tornat a casa.


Abans d'ahir et vam acomiadar. Hi era tothom: els amics ciclistes, amb qui has compartit tants quilòmetres d’asfalt; els amics del poble, recordant trapelleries, rialles, festes i bons moments; segur que entre els assistents hi havia alguna noia a qui vas trencar el cor, o que te’l va trencar a tu; hi eren els veïns i els coneguts, amb alguns dels quals potser tot just t’has saludat, tu que tampoc no ets un xicot de gaires paraules. I, naturalment, també hi érem la família: pares, germans, oncles , cosins, nebots. I, és clar, la Vanesa, l’Adrià i l’Albert, amb qui vas projectar molts somnis que s’han estroncat massa aviat.
No sentim pena, perquè seràs sempre amb nosaltres, però sí una profunda tristor per tot el que ens perdrem al teu costat. T’estimàvem, Ivan, i t’estimem. Sí, t’estimem. Perquè que te’n vagis no vol dir que haguem de parlar en passat. Molts sabem que et recordarem cada dia, recordarem els bons moments que vam passar plegats, les converses, les rialles, les abraçades. Sort en tenim, de poder recordar. El record té la virtut de fer reviure aquells moments, i de convertir en present allò que potser va passar fa temps. El futur, ben mirat, no existeix. Només hi ha el present, i el passat. I en el nostre passat sempre hi seràs, Ivan, i quan et recordem també seràs en el nostre present. Per això, per més que ja no tornis, no deixaràs d’estar amb nosaltres.


                Et vaig conèixer quan tot just tenies deu o onze anys i jo no arribava als vint. Eres un xiquet tímid a qui sempre he considerat, no pas com un simple cunyat, sinó més aviat com un germà petit i, amb els anys, com un amic. M’ha passat el mateix amb el Josep Ramon. Al costat de ta germana, us he vist créixer, enamorar-vos, casar-vos, tenir fills i, en el teu cas, haver de deixar la bicicleta a causa de la refotuda malaltia. I, malgrat tot, pots estar ben orgullós del que has aconseguit i del llegat que ens deixes... Només cal veure l’Albert i l’Adrià per adonar-se’n. En ells, també seràs amb nosaltres.
                No em vull pas acomiadar de tu dient-te adéu. Sempre et durem al pensament i al cor. Com a molt, et puc dir fins aviat, perquè algun dia, qui sap si d’aquí a molt o d’aquí a poc, ens retrobarem allà on sigui que anem a parar tots, que no pot ser cap altre lloc que a casa. Perquè morir és tornar a casa. Com els rius, que, com diu Màrius Torres, van “de la font a la mar, la nostra pàtria antiga”. Tu ja hi ets, en aquesta “pàtria antiga”. Has tornat a casa, on podràs tornar a pujar al tractor, anar de festa amb els amics, abraçar els fills, rodar sobre la bicicleta, i on algun dia ens retrobarem, com ens retrobarem amb tots aquells a qui hem estimat i estimem.

Fins aviat, Ivan, ens veurem a casa.


dilluns, 4 de desembre del 2017

Rural i universal

                Sovint associem ruralia amb folklore. I és cert que a Catalunya, com arreu del món conegut, és als pobles més petits on es conserven encara els vestigis més autèntics de les tradicions ancestrals que ocupaven les estones de lleure dels avantpassats.


                Als anys vuitanta, una de les tendències literàries que van aflorar entre els nostres lletraferits va ser el que va anomenar-se, amb un to un xic despectiu, novel·la rural. En un principi, els qui aprofundien en la naturalesa humana a través d’històries emmarcades per poblets mig perduts i muntanyes ingrates van ser menyspreats per una part de la crítica, que els titllava d’escriptors locals, poc ambiciosos, tancats en un món massa petit per despertar l’interès dels intel·lectuals pretesament cosmopolites que feien moure els personatges per les grans ciutats d’alts edificis i clavegueres fumejants. Perquè, naturalment, allò que estava més de moda als anys vuitanta era la novel·la urbana, aquella narrativa esmolada que, sovint amb un llenguatge tan viu com pobre, mostrava la solitud existencial i postmoderna d’éssers mig anònims que vivien envoltats de gent i d’asfalt. Aviat, però, van aparèixer algunes veus literàries que van fer callar els detractors de la literatura rural perquè demostraven, amb una qualitat incontestable, que es podia parlar dels racons més universals de la naturalesa humana sense moure’s d’un poblet del Pirineu, des d’un conjunt de masies osonenques o des d’una petita localitat de la ribera ebrenca. L’aparició de Camí de sirga, de Jesús Moncada, l’any 1988, o de Pedra de tartera, de Maria Barbal, l’any 1985, són segurament dues de les fites més destacades en aquest sentit. El fet que Camí de sirga, per exemple, fos traduïda a l’alemany, a l’eslovè, al japonès o al vietnamita demostra la validesa universal de les històries que s’hi expliquen. Pep Coll (que ha aconseguit captar l’atenció d’un públic ben divers tot recreant la mitologia pirinenca i el paisatge, físic i humà, del Pallars) o Antoni Pladevall (que ha situat el seu univers literari en el món rural de la Plana de Vic) són mostres més recents d’aquesta tendència que, de fet, es remunta al Modernisme de principis del segle XX i a autors com Raimon Casellas o, sobretot, Víctor Català.


                La reflexió m’ha vingut al cap després de llegir el llibre que va guanyar la darrera edició del Premi de narrativa que atorga la Fundació Món Rural. Es tracta de La força de les paraules, de Miracle Sala, un recull de 25 relats deliciosos que, en conjunt, recreen el paisatge físic i humà del Moianès, on va créixer l’autora, per, al capdavall, explicar la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran. Partir d’allò local (i rural) per, al capdavall, explicar allò que és universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de desembre de 2017)