Cap
ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de
forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem
històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on
no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin
els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de
televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot,
deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per
tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i
objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim,
ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.
La
ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de
setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible
que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix,
sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el
record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del
passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes
vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la
imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el
volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o
menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de
mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció,
de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt
enganyosa.
Tinc
la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure.
De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i
dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits,
sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat
mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb
experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar.
I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis
són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és
una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
La
realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la
ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la
realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció.
Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una
i l’altra diuen la veritat.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)