divendres, 23 de novembre del 2018

Realitat, ficció, somni

                Cap ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot, deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim, ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.


                La ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix, sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció, de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt enganyosa.
                Tinc la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure. De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits, sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar. I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
                La realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció. Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una i l’altra diuen la veritat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)

diumenge, 18 de novembre del 2018

Margarit


                Joan Margarit, un dels poetes més importants de la literatura catalana actual (o, si més no, un dels més populars i llegits, és a dir, dels pocs a qui l’editor no deu arrufar el nas quan li porta un nou recull de poemes), va anar, de jovenet, a l’Institut Ausiàs March. Devien ser els primers anys cinquanta. Com que (a causa del poc interès que despertava la literatura catalana en aquella època) ningú no li va explicar qui havia estat el personatge que donava nom al centre, Margarit va creure durant molt de temps que, amb aquell nom tan estrany, es devia tractar, com a mínim, d’un personatge rus.


                L’anècdota, molt il·lustrativa, la va explicar el poeta el passat 23 d’octubre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. La sala que va quedar petita per l’allau de gent que s’hi va aplegar, la qual cosa demostra, una vegada més, la capacitat del festival Tocats de Lletra per organitzar actes multitudinaris al voltant de la literatura i, el que encara és més difícil, de la poesia.
                Margarit va venir a Manresa amb l’excusa de parlar del seu últim llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Es tracta d’unes memòries on repassa la seva infantesa i primera joventut, és a dir, l’època en què es consoliden els fonaments de la seva vida, que, en el seu cas, és com dir els fonaments de la seva poesia. El llibre, però, com hem assenyalat, vol ser sobretot una excusa... una excusa per acabar llegint (o rellegint) aquesta poesia. A Margarit sempre li ha agradat (i molts dels seus lectors li ho agraïm) complementar els seus reculls de poemes, que d’entrada ja són força entenedors, amb explicacions en forma d’epíleg. Aquests epílegs ajuden el lector a percebre matisos que en una primera lectura potser s’han escapat i, d’altra banda, són textos que tenen valor literari per ells mateixos. I el propi autor, de fet, va parlar de Per tenir casa cal guanyar una guerra com d’una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa; un complement, per tant, al conjunt dels seus poemes. Margarit és un poeta nítid i un orador afable, que no té cap problema per explicar d’on surten els seus poemes. El que no diu és on arriben, perquè això només ho sap qui els llegeix.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2018)

dilluns, 5 de novembre del 2018

Franco no ha mort

                El meu amic Joan Pinyol fa anys que pugna per recuperar les despulles del seu avi. L’avi del Joan, mort al final de la guerra en un camp de presoners de Lleida, va ser exhumat al cap dels anys de la fossa on era enterrat i dut al Valle de los Caídos per, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, alimentar aquell mausoleu de l’horror feixista i, al cap del temps, acompanyar el propi botxí, que estava destinat a morir al llit. El meu amic ha remogut cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. Ha promogut i protagonitzat documentals i entrevistes en tota mena de mitjans, ha aconseguit que l’Ajuntament del seu poble, Capellades, reclami les despulles del seu avi per acord del ple municipal i, des de fa molts anys, ha mantingut viva una campanya incansable que podria resumir-se amb el títol del documental “Avi, et trauré d’aquí”, que fa temps va passar-se a TV3 en l’espai Sense Ficció. De moment, però, no se n’ha sortit.


                De moment, l’únic que sembla que es mourà del Valle de los Caídos és el cadàver del dictador que, en una mostra palpable de cinisme institucional, ha estat rebent, al llarg de gairebé quaranta-cinc anys, honors d’heroi nacional, en una de les demostracions més clares que la transició espanyola no ha tingut res d’exemplar. Una democràcia que manté, al llarg de quasi mig segle, el dictador feixista en un lloc emblemàtic que ha servit, i serveix, com a punt de peregrinació per als nostàlgics del règim no pot considerar-se, ni de bon tros, una democràcia modèlica. En quin altre país occidental, civilitzat i democràtic ho haurien permès?
                Ara que, mig obligat per les circumstàncies, i encara amb reserves, el govern socialista es planteja el trasllat de Franco a un altre indret, no puc imaginar-me que les seves despulles facin cap a l’Almudena enmig de salves militars i honors de cap d’estat, tal com demana la família. Trobo al·lucinant que aquesta possibilitat ni tan sols arribi a plantejar-se.
                Les ferides que va obrir la guerra fa 80 anys no s’han tancat mai, se les ha volgut dissimular a base de matussers embenatges d’oblit, però només es poden curar amb injeccions de memòria, assumpció de responsabilitats i restitució dels autèntics valors de la democràcia.
                És clar que, d’un estat que manté empresonades o a l’exili, tractant-les de colpistes, persones de contrastat tarannà democràtic, mentre permet actes de la policia o de la Guardia Civil amb la participació del colpista Tejero o del torturador Billy el Niño; d’un estat que persegueix músics i actors per criticar la monarquia o blasfemar en públic; d’un estat que (manant la dreta i manant l’esquerra) ha estat incapaç de qüestionar un mausoleu feixista... D’un estat així no ens hauria de sorprendre res.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de novembre de 2018)