La prova de la iaia

 

La gent gran tendeix a creure que, com que no el van estudiar, parlen un català pèssim, ple de castellanismes i d’errors de tota mena. Els seus nets, sovint, també ho creuen, perquè han sentit que els avis diuen coses com «camina per l’acera», «meja’t el bocadillo», «rega el césped» o «fes els debers», interferències lèxiques que la nostra generació va aprendre a evitar i la generació més jove ja no diu. Del que no són conscients, ni els més grans ni, sobretot, els més joves, és de la proliferació d’interferències morfològiques i sintàctiques de més difícil detecció i, per tant, de més difícil reversió.

Sovint, en una enquesta improvisada a peu d’aula, demano als alumnes com els sonen determinades expressions i a cada curs que passa hi ha menys mans que s’aixequen quan, de cop i volta, pregunto a quants grinyola, per exemple, una oració com «puja la persiana que el sol m’enlluerna», o «ha estat entrenant per al partit», o «vaig anar a veure el Pau, però no estava». Un cop vaig demanar si podien millorar l’oració «la classe fa olor a roses» i algú va proposar «la classe olora a roses». Em va caure l’ànima als peus. Per sort, sempre n’hi ha algun, a cada classe, que, de manera natural, intueix que s’ha de dir «apuja la persiana», «s’ha entrenat per al partit», «vaig anar a veure el Pau, però no hi era» o «la classe fa olor de roses» i, generalment, acostuma a ser un noi o una noia amb avis catalanoparlants, amb els quals manté una relació fluïda i habitual.

I és que en els exemples anteriors hi ha tot d’interferències que els padrins i les padrines mai no han dit. I si ho han fet, ha estat perquè ho han sentit als néts o als fills i, donant per fet que en saben més que els vells, han reproduït l’error. Tal com els dic sempre als meus alumnes quan se sorprenen que una frase com «m’he caigut de la bicicleta» no sigui correcta: fixeu-vos en la manera de parlar dels iaios. Feu-los parlar i, sobretot, escolteu-los. Perquè, a banda de tenir moltes coses a dir i per més que deixin anar mots com «antes», «puesto» i «bussón», acostumen a parlar un català més genuí que nosaltres. No fa gaire una noia de segon de batxillerat em va reconèixer, amb un punt d’emoció, que, tal com jo els havia comentat a classe, la seva iaia no diu que ha «dinat macarrons», sinó que «per dinar ha menjat macarrons». «M’hi vaig fixar, i és cert!», em va assegurar, sorpresa. En llengua, com en tantes altres matèries, la lliçó d’un avi catalanoparlant pot ser molt més rica i profitosa que la d’un professor. Fem-los servir de model. No costa gaire, hi sortirem guanyant i ells estaran contents de ser-nos útils.

Com he dit més d’un cop a classe: si no em creieu, feu la prova de la iaia. Sol ser infal·lible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de març de 2022)

Bombolles

 

Ara que portem un parell d’anys parlant de bombolles, concretament d’aquelles en què ens hem hagut de tancar per evitar contagis, vull recordar que aquest és un concepte d’ampli contingut metafòric, i, en aquest sentit, em plau recomanar la lectura de Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), de Jordi Estrada, una deliciosa i excel·lent novel·la que ficciona l’estada documentada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline, durant l’estiu de 1872, a Banyeres de Luixó. En aquest relat, l’autor manresà presenta una història sobre això, les bombolles, però no pas les de grup (aquelles que ens mantenen estalvis del virus), sinó aquelles bombolles individuals on sovint els humans ens mantenim tancats per voluntat pròpia o per la pressió social, i sobre com petar-les i contagiar-nos del que hi ha fora pot ser una experiència alliberadora.

                                                    (Foto: Àlex Guerrero)

Perquè Lilinne i les bombolles de sabó parla de Flaubert, és clar, que hi és retratat com un misantrop, escèptic i crític amb la burgesia, un home que «d’una manera natural exercia un estrany magnetisme sobre els gossos, els infants i els orats, tot i no sentir-se mínimament atret per cap d’ells». Però, sobretot, el lector assistirà a la transformació de Caroline (Lilinne), que sucumbirà a desconeguts desitjos i descobrirà els beneficis espirituals de la llibertat, de fer explotar la bombolla on s’havia deixat tancar. La protagonista descobrirà «dins seu una altra Caroline, més lliure, més forta i més rebel, com si el virus de la revolució s’hagués apoderat tant del seu cos com de l’ànima». I tot plegat enmig d’un relat on no falten misteris, mentides i crims, i d’un ambient burgès que podria ser el de qualsevol època, perquè l’exploració de la naturalesa humana, dels sentiments, és universal i atemporal. I no oblidem que «hi ha més veritat en una novel·la que en una pàgina de diari».

Us convido, doncs, a entrar en aquesta història «xuclant i bufant molt dolçament la canyeta per un cap, i omplint l’aire de petites esferes, del color de l’horitzó, que s’enfilaven cel amunt, com planetes d’un nou univers».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2022)

Vacances

 

L’anunci, per part del govern, que al setembre s’avançarà l’inici del curs escolar, a banda de ser una trampa per evitar que es parli dels canvis en el currículum, ha reactivat una polèmica cíclica: les vacances dels docents. Les xarxes treuen fum amb pares que demanen encara més dies d’escola i mestres que es queixen perquè la seva feina no és fer de cangurs. Els uns es mouen entre l’argument que la canalla té massa temps vagarós i l’enveja cap a un col·lectiu professional que diuen que fa més dies de vacances que els treballadors corrents. Els altres justifiquen la necessitat del calendari actual perquè, a banda de fer classes, els calen moltes hores de preparació, formació, correcció i organització al marge de l’horari lectiu.

Mentrestant, les borses d’interins són buides. Falten docents. Per què? Potser perquè el sou, sense ser miserable, no és res de l’altre món. Potser perquè no tothom es veu amb cor de bregar amb grups de vint-i-cinc criatures o trenta adolescents. Potser perquè no volen ésser constantment jutjats per la societat. Potser perquè no estan disposats a passar-se anys anant amunt i avall, d’un centre a un altre, abans de trobar certa estabilitat laboral. I pot ser que, si encara hi ha qui s’hi vol dedicar sigui perquè, malgrat tot, aquesta feina, com qualsevol feina una mica digna, comporta privilegis, i el principal no són les vacances, com tothom es pensa, sinó treballar envoltat d’infants o adolescents plens de vitalitat. Que hi ha incompetents? Com a tot arreu. I s’han de combatre. Que, si es vol fer bé, no és una feina fàcil? Això només pot posar-se en dubte des de la ignorància. Que, a més, pot ser esgotadora? De debò és tan difícil adonar-se’n? I encara esgota més quan les xarxes van plenes de gent a qui fas ràbia perquè es pensen que tens més dies de vacances que no pas ells, obviant que la majoria de docents no en fan, de vacances, durant bona part del juliol.

Potser sí que caldria un repartiment més racional de les vacances dels infants i joves, distribuïdes al llarg del curs i no tan concentrades a l’estiu. Però aleshores també caldria millorar les condicions de les aules (on, al juliol o a primers de setembre pot fer una calor insuportable), i millorar el sistema perquè l’escola no sigui percebuda com un aparcament de criatures, i potser també oferir un sou als docents d’acord amb la responsabilitat social que se’ls exigeix.

Fer una feina que t’agrada és un privilegi, naturalment, però també pot ser cansat, molt cansat. Com totes les feines, és clar! Hores de dedicació. Nits sense dormir. Disponibilitat permanent. Formació continuada. Però cansa sobretot quan, a més, t’has de justificar cada dos per tres perquè es pensen que et guanyes molt bé la vida sense fotre brot.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de març de 2022)

Enamorats de Lilinne

 

Han hagut de passar més de 10 anys perquè el manresà Jordi Estrada, autor fins ara d’una única novel·la, la celebrada Rius paral·lels (L’Albí, 2010), una ficció lírica que recrea els últims dies de la vida de Màrius Torres a Puig d’Olena i les relacions del poeta amb alguns dels estadants del sanatori, torni com a autor a les llibreries. Ho fa amb Lilinne i les bombolles de sabó (Edicions de 1984), un relat deliciós que reconstrueix l’estada de Gustave Flaubert i la seva neboda Caroline a Banyeres de Luixó l’estiu de 1872. A partir d’aquest sojorn documentat, Estrada basteix una història de ficció, carregada de sentiments, passions, reflexions i misteris. Els episodis on la prosa de l’autor es desplega amb més virtuosisme són aquells en què es descriuen espais, costums, gestos i sentiments. Fa un retrat acurat, i atemporal, de l’ambient burgès, i cal destacar, també, la trama criminal que agafa embranzida en la segona meitat del llibre.

De factura, ambientació i estructura clàssiques, semblaria una novel·la del segle XIX si no fos pel tractament dels personatges, la mirada general sobre la història i alguns esquitxos d’ironia que en faciliten una lectura actual. Flaubert hi és retratat amb rigor, com un misantrop intel·ligent i racionalista, de tracte subtil, que es mostra paternal i protector amb la neboda i sarcàstic amb la burgesia de la qual forma part. Caroline (Lilinne), és una noia tendra i sensible, marcada per un matrimoni desgraciat, que admira l’oncle que li ha fet de pare i es mostra oberta a experimentar i propícia a evolucionar. L’ambientació del Luixó i els seus encontorns és magnífica, amb descripcions literàries que hi situen el lector com si acompanyés els personatges en les seves passejades. Les comparacions, encertades i eloqüents, són un dels grans actius de la prosa d’Estrada. El retrat de la burgesia francesa és acurat i brillant. L’ús de la ironia hi és mesurat i necessari. El personatge de Caroline (Lilinne), protagonista principal de la història, resulta fascinant, evoluciona i ofereix una lectura feminista molt actual: la dona que va prenent consciència del valor de la pròpia llibertat i, tal com en diuen ara, s’empodera. En realitat, la novel·la parla del descobriment de la llibertat individual a través del desig. L’autor de Madamme Bovary, que al capdavall és l’excusa inicial del llibre i que pot fer atractiva la novel·la per a un públic més intel·lectual, hi és mostrat en el seu vessant humà com un oncle protector, irònic, comprensiu, subtil i coherent amb la seva obra literària i les idees que se li coneixen.

Lilinne i les bombolles de sabó és una manera de passar, literàriament, un estiu a Luixó, conèixer el Flaubert més humà i, ai las!, enamorar-se de Lilinne i el seu conflicte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de febrer de 2022)