dimecres, 23 de desembre del 2015

L'holocaust vist per Amis

                La brutalitat dels camps d’extermini nazis ha generat tot un corrent de literatura que, si bé no ha tingut com a objectiu fer entendre allò que és incomprensible, si que ho ha mirat d’explicar. Per això, sovint, qui n’ha parlat han estat els testimonis de la massacre, les víctimes supervivents que, després d’haver vist allò que ningú es pensa que la naturalesa humana sigui capaç de fer, van sentir la necessitat de donar-ho a conèixer. I en alguns casos, com el de Primo Levi (Si això és un home) o Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich), ho van fer en forma de novel·la. Així, la literatura concentracionària acostuma a retratar l’horror des del punt de vista de les víctimes, perquè els botxins, com és lògic, no van deixar testimoni de les atrocitats que havien comès.



                L’última novel·la de Martin Amis (La zona d’interès, Anagrama), en canvi, alterna, des del punt de vista dels oficials alemanys, el to de la novel·la romàntica, amb tics de costumisme i  vodevil, amb el retrat més negre dels assassinats massius, sobretot de jueus, que es van produir a Auchwitz. Així, per exemple, amb pinzellades de comèdia negra, veiem com els caps nazis, els camps i la rebuda de presoners destinats a morir són presentats enmig d’un cínic intent de dissimulació hipòcrita: arriba un tren amb 100 jueus parisencs (ancians i nens) a qui es tracta amablement i se’ls promet una dutxa, un llit i un bon àpat... fins que apareix un camió ple de “residus naturals”, que espanta els nouvinguts, però que, incapaços d’assimilar el que acaben de veure, després que un grup de violinistes es posin a tocar, continuen, ignorant-ne el destí, la seva passejada cap a la cambra de gas. Esborrona la naturalitat d’algunes converses: “A quant va la dona?”, pregunta un dels administradors del camp, mentre negocia un carregament de presoneres amb la farmacèutica Bayer, després que les 150 dones del carregament anterior morissin durant els “experiments”. Enmig de l’horror, envoltats d’una forta olor permanent que ho impregna tot (“pudor de cartró florit i podrit, que sempre et recordava, amb el seu deix de socarrat, que els éssers humans havien evolucionat a partir dels peixos”), Amis ens fa assistir als flirtejos entre un oficial nazi i la dona del grotesc comandant Paul Doll, el principal maldecap del qual consisteix a fer desaparèixer una gran quantitat de cadàvers amb el mínim cost econòmic possible. Mentrestant, l’Szmul, un dels jueus que col·labora amb els executors, amb la consciència turmentada (“som els homes més tristos de la història del món”), comenta, quan ja es veu que els alemanys difícilment tenen cap possibilitat d’acabar guanyant la guerra contra els anglosaxons i els eslaus, que “probablement tindran prou temps per guanyar la guerra contra els jueus”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de desembre de 2015)

dimecres, 16 de desembre del 2015

Repòquer d'autores

                Tot sovint, en el camp de les lletres, constatem i ens lamentem d’un fet paradoxal: si bé l’afició a la lectura és més gran entre les dones, el catàleg de les editorials compta amb més noms masculins que femenins. Vaja: que en l’escena de lectura més habitual (si més no, per estadística) s’hi veu una dona que llegeix un llibre escrit per un home. La qual cosa no vol dir que no hi hagi grans lectors i grans autores. Si prenem, per exemple, la llista dels autors que signàvem el volum Tot és possible (L’Albí, 2013), que aplegava 43 narradors de la Catalunya Central, hi trobem 13 escriptores i 30 escriptors. Es dóna, però, la feliç circumstància que, entre les novetats literàries que han aparegut aquest 2015, hi ha cinc novel·les d’autores que pertanyen al col·lectiu Narradors Centrals.



Imma Cortina va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Només ho saben les muntanyes (Cossetània), una novel·la situada a Monterrat, amb una doble trama de misteri que alterna, amb solvència narrativa, el segle XVI amb l’actualitat. Marila Pons se situa en el paisatge de l’Alta Segarra, i el poble imaginari de Frontesa, per escriure La mirada enrere (L’Albí), la història de dues dones, l’Agnès i la Cristina, que es veu connectada quan la segona troba, a la masia on ha anat a viure, uns papers que la primera va escriure setanta anys enrere, durant la guerra i la postguerra. Montserrat Vilarmau ha publicat Mentre el país despertava (Zenobita), on, des dels ulls d’una mestra de l’Alt Empordà, retrata la societat dels anys 80 i les contradiccions ideològiques de la transició. La solsonina Maria Dolors Guàrdia s’ha endinsat en la novel·la història a La vescomtessa dissortada (París), centrada en el personatge de Domna María Álvarez de Haro, la segona esposa de Ramon Folc VI de Cardona. I, finalment, l’última novel·la de l’escriptora d’Igualada Teresa Roig, La merceria (Columna), se situa a Barcelona i recorre bona part del segle XX amb una trama carregada de passions extremes.






Si el sector femení del col·lectiu continua trepitjant el terreny literari amb aquesta força, potser haurem de replantejar-ne el nom –tot flirtejant, de pas, amb la retòrica contestatària— i canviar-lo pel de Narradores Centrals. Que a ningú se li acudeixi, però, proposar la fórmula –més xava que antisistema— Narrador@s Centrals, perquè no responc dels meus actes.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2015)

divendres, 11 de desembre del 2015

Divisió

                Llegeixo en algun rotatiu que la victòria a Turquia, a primers de novembre, del partit governamental d’arrels islamistes AKP, del president Recep T. Erdogan, ha tornat a “dividir” el país. Amb el 49% dels vots i més de la meitat dels escons (317 de 550), té per davant una legislatura en què podrà governar amb comoditat. I aquesta comoditat fa por. Una cosa, però, és que facin por les polítiques involucionistes d’Erdogan, que ha mostrat, sempre que ha pogut, tics autoritaris i dubtosament democràtics; i una altra cosa diferent és afirmar que per culpa seva el país està dividit. Si de cas, ja estava dividit abans i els resultats electorals ho corroboren. No sóc pas simpatitzant, ni de bon tros, de les idees ni de la manera de fer política del president turc, però atribuir-li la divisió del país em sembla injust.
                Ben mirat, la majoria de societats democràtiques –si més no, a Europa— estan dividides. En coneixeu alguna on no hi hagi una lluita constant i més o menys equilibrada entre, com a mínim, dues forces que defensen idees força allunyades, per no dir contraposades? De fet, quan la balança es decanta per una de les dues forces de manera aclaparadora; quan, per exemple, hi ha un partit que arrossega més d’un 60% dels electors, tendim a escandalitzar-nos i parlem de populisme i de pensament únic.


                És curiós, però, que es parli de divisió només en alguns casos. Quan governen els partits que defensen idees moderades, encara que sigui per un marge estret, ningú no parla de divisió. En canvi, quan es gira la truita, els qui estaven acostumats a considerar-se integrants del pensament majoritari branden la bandera de la por i asseguren que els rivals (que ara ronden la majoria) divideixen la societat. Des de fa uns anys, l’espanyolisme s’ha aferrat a aquesta idea i aquests dies de campanya electoral ho sentirem diversos cops. Han comprat la idea que l’independentisme divideix els catalans, que està provocant una fractura social de conseqüències apocalíptiques. Els dinars familiars, diuen, s’han convertit en un infern, i els veïns han deixat de saludar-se. I tot plegat per culpa d’aquesta dèria que tenim alguns de nedar contracorrent, d’obsessionar-nos per defensar uns principis que fins fa poc se suposava que eren molt minoritaris. Tan bé que s’hi estava, a Catalunya, quan no s’hi posava en dubte la unitat d’Espanya. Això vol dir que hi havia uniformitat ideològica? Ni de bon tros. El que passa és que l’independentisme acceptava la seva condició minoritària (fins i tot quan ja no ho era tant) sense posar en dubte les virtuts de la cohesió social. Ara, en canvi, quan l’opció separatista sembla que podria ser majoritària, asseguren que els independentistes, a banda de trencar el país, també volem dividir la societat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de desembre de 2015, i també a El Pou Digital)

dilluns, 30 de novembre del 2015

La felicitat

                Obedient, faig cas de les recomanacions que donen els organismes sanitaris, encapçalats per l’Organització Mundial de la Salut, i decideixo fer bondat. D’entrada, deixo de fumar. No vull acabar els meus dies amb els pulmons corcats i negres, com vaig veure en una exposició sobre el cos humà. Abandono, fins i tot, el cigarret de després de sopar, aquell que assaboria a la terrassa, relaxat, tot assolant el culet de vi que quedava a la copa al final de l’àpat, o mentre em prenia un cafè. El vi, és clar, també l’he hagut de reduir, com el cafè, per evitar possibles problemes d’hipertensió. D’ous ferrats i de fregitel·la en general ja fa temps que no en menjo, perquè a partir d’una certa edat cal vigilar que no augmenti el colesterol, si es vol evitar el risc de patir un infart. I el marisc també l’evito, naturalment, per esquivar els temuts atacs d’àcid úric.


                Ara, a més, segons l’últim informe de l’OMS, també hauré d’abandonar (o, si més no, reduir a quantitats irrisòries) la ingesta de llonganisses, botifarres i salsitxes (això que ara està de moda dir-ne carn processada) perquè es veu que hi ha evidències que provoquen càncer colorectal en un grau semblant a l’exposició a l’amiant o la ingesta dels productes agrícoles que contenen índexs elevats d’arsènic per culpa de l’aigua amb què han estat regats. I, de pas, eliminaré el consum de carns roges de vedella, porc o corder, perquè hi ha una alta probabilitat que siguin cancerígenes. Estic segur que si els caragols a la llauna fossin un aliment de consum generalitzat, també hi trobarien (en la carn del mol·lusc gasteròpode, o en la salsa amb què l’acompanyem) més d’una contraindicació sanitària. Per tant, per prevenció, els elimino de la meva dieta.
                Al final, em trobo amb un plat on hi ha unes quantes fulles d’enciam amb un tomàquet i una mica de pastanaga ratllada per sobre que, això sí, li dóna un color molt alegre. Tot procedent del cultiu ecològic, per descomptat. Hi afegeixo cogombre, ceba, quatre olives i potser un parell de ravenets. No hi poso ni fruits secs, ni un simple cep laminat, que són de mal digerir i, per tant, podrien afavorir problemes intestinals i hepàtics. L’amanida, al capdavall, no estaria tan malament si no fos que és idèntica a la d’ahir, i s’assembla massa a la d’abans d’ahir, i amb prou feines es diferencia de la del dia anterior. A més, l’he d’arranjar amb ben poca sal –si pot ser, gens— i sense abusar de l’oli, que encara que sigui verge i d’oliva arbequina de primera premsada pot ser també perjudicial en quantitats abundants. Em deprimeixo. Ploro de tristor i el psiquiatra, finalment, no pot mitigar el desconsol que m’empeny, desesperat, a llençar-me a la via del tren.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de novembre de 2015)

diumenge, 22 de novembre del 2015

Banda sonora

                Hi ha llibres que incorporen una banda sonora que acompanya el lector des de la primera a l’última pàgina. Pot ser una mateixa cançó que va sonant de tant en tant, com a El petó de Lili Marleen, de Pep Molist. Pot ser un cicle de lieder, com al llibre de relats Viatge d’hivern, de Jaume Cabré, on la música de Schubert és present, en un moment o altre, a cada conte. O pot ser tot un repertori ampli i variat, que ens transporta a una època determinada. Jordi Cussà, per exemple, fa que la música dels Stones o dels King Crimson sonin, des del títol, en el seu díptic novel·lístic sobre el món de la drogoaddicció: Cavalls salvatges (2000) i Formentera lady (2015). Les aventures de l’Àlex Oscà o les del Daniel Alfals són explicades mentre, de fons, van sonant cançons de Jefferson Airplane, The Police, Bob Dylan, Lou Reed o Leonard Cohen, molts fragments de les quals encapçalen els capítols en forma d’epígraf.



                Una cosa semblant passa amb L’àguila negra (títol inspirat en la cançó homònima de Maria del Mar Bonet), l’última novel·la de Joan Carreras, que va merèixer el premi Sant Jordi del 2014. L’any 1971, Maria del Mar Bonet va obtenir un disc d’or amb aquesta cançó, que és la versió en català d’un popular tema de la francesa Barbara. La cançó parla d’un ocell, temible i fascinant alhora, que torna del passat per endur-se la protagonista, que s’havia adormit vora el mar. Aquell mateix any, Pau Riba també publicava el segon volum de Dioptria, un dels discos més innovadors de la música en català (psicodèlic, irreverent, genial!), i demostrava que a casa nostra els temps també estaven canviant. La música de Maria del Mar Bonet i de Pau Riba (però també, per exemple, la dels Pink Floyd) formen part de la banda sonora de la novel·la de Carreras, amb un protagonista que es mira la història de reüll, impassible, i li resseguim una vida marcada per dues relacions amoroses, una d’apassionada i tempestuosa, i una altra de convencional i conjugal. Un text extraordinari sobre el pas del temps, sobre com el passat i el present (o, fins i tot, el futur) formen part d’un tot compacte, intercomunicat, inseparable.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2015)

dilluns, 9 de novembre del 2015

Gel

                Suposo que, quan es tenen molts diners (no parlo d’una situació econòmica folgada, sinó d’ingressos desorbitats), deu arribar un moment que la vida només té sentit amb experiències insòlites i, per tant, potser per avorriment, deu ser molt fàcil caure en l’excentricitat, que, sovint, és la manifestació més cara de l’estupidesa. Si, en general, prou que vivim en una societat que actua com els nens malcriats (quan tenim el que volem, demanem alguna altra cosa convençuts que l’obtindrem, i caiem en la rebequeria quan ens sentim frustrats), el grau d’extravagància augmenta quan es compta amb una targeta de crèdit de fons il·limitats. La premsa rosa se’n fa ressò tot sovint, i el públic riu les gràcies dels multimilionaris (més o menys famosos) que decoren un arbre de Nadal amb diamants, que compten amb un estilista personal per triar-los la roba, que es compren una illa del Pacífic, que adquireixen un castell de trenta-cinc habitacions i centenars d’hectàrees a França, que regalen una Barbie de 60000 dòlars a la seva filla quan compleix un any, o que es poden permetre pagar un dineral perquè la nineta dels seus ulls pugui disposar, tota sola, de la pista de patinatge del Rockefeller Center de Nova York.


                Davant de tanta extravagància, si pensem que el cercle dels molt rics és més ampli que no sembla, no és estrany que, de tant en tant, apareguin iniciatives estrafolàries com la d’una empresa de Noruega que pretén explotar el gel de la glacera Svartisen per proporcionar glaçons exclusius i més duradors (el gel d’origen mil·lenari és més compacte i resistent que el convencional) als combinats glamurosos dels locals més sofisticats de París, Londres, Dubai o Nova York. Al capdavall, diuen, la glacera està previst que s’extingeixi d’aquí a un segle.


                M’ho veig a venir. Un dels trets que defineix la naturalesa humana és la tendència, més o menys conscient, a imitar aquells a qui voldríem assemblar-nos. D’aquí a quatre dies, quan demanem un gintònic, el cambrer eixamplarà encara més el somriure. Si fins ara, des que s’han posat de moda (i els qui n’havíem pres tota la vida en paguem les conseqüències), desplegaven al teu davant tot un ventall de possibilitats de ginebres, tòniques o complements ben peculiars (que si cogombret, que si un bocinet de poma, que si una floreta o un parell de llavors de cardamom), ben aviat ens demanaran si, per un preu determinat, en comptes d’aigua de l’aixeta, volem el nostre gintònic amb glaçons del Svartisen, o del Perito Moreno. És clar que, per als amants i consumidors dels productes de Km 0, segur que tard o d’hora es comercialitzaran els de la glacera de la Maladeta, o de l’Aneto, que, ben mirat, també tenen els dies comptats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de novembre de 2015, i també al Pou Digital)

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Sèries

Fa uns quants anys, en unes poques setmanes i d’una tirada, vaig empassar-me les sis temporades de The Sopranos. Des d’aleshores m’he convertit en un incondicional d’aquesta forma de narrativa que són les sèries de televisió. No pas dels culebrots de sobretaula, que s’allargassen fins a l’autoparòdia; ni tampoc de les que se centren exclusivament en els girs sorprenents del guió per mantenir atrapat l’espectador sense cap més al·licient que l’espectacle visual o una trama més o menys enginyosa; sinó més aviat de les sèries mesurades, amb unes quantes temporades d’una dotzena de capítols cadascuna que, en conjunt, expliquen una història ben travada, coherent, amb uns personatges complexos, uns guions brillants i un tractament estètic de la imatge que ja voldrien moltes pel·lícules de gran pressupost.


La prova més evident de la volada que està prenent la producció de sèries  televisives és que directors de cinema prestigiosos (Scorsesse, Fincher o John Dahl) s’han avingut a dirigir capítols d’algunes d’aquestes sèries, o fins i tot, com el mateix Spielberg, a produir-les; i que alguns actors de renom (Kevin Bacon, Kevin Spacey, Steve Buscemi, Glenn Close o Matt Dillon) n’han protagonitzat algunes de força populars.


A Europa, i molt especialment en països com Dinamarca, Suècia o Noruega, se’n fan de molt interessants. També a Anglaterra, és clar, on mantenen un sòlida tradició. Però m’han interessat, sobretot, les que procedeixen dels Estats Units. És clar que no totes exhibeixen la mateixa qualitat. D’algunes m’atreu sobretot el treball visual (Game of Thrones), i d’altres l’agilitat dels diàlegs (House of cards); d’unes en destacaria la capacitat de mantenir el pols d’una trama absorbent (Lost, Prison Break), i d’unes altres la capacitat de crear una determinada atmosfera (The Killing, True Detective) o recrear una època (Broardwalk Empire). En algunes, però, hi intueixo la força dels clàssics, tant per la profunditat dels personatges, com pel que fa al vigor de la trama; tant per l’ambientació, com pels guions treballats al mil·límetre... A banda de la ja esmentada sèrie creada per David Chase, on un impressionant James Gandolfini es fa seu el mafiós més humà de la història audiovisual, hi ha, també, la més recent Breaking Bad, en la qual, des d’una perspectiva estètica que de seguida es posa l’espectador a la butxaca, assistim a la increïble transformació d’un humil professor de química malalt de càncer en el més temut traficant de drogues del sud del país. Sense desmerèixer joies com Six Feet Under, un sorprenent drama, carregat d’humor negre, que se centra en les avinences i desavinences d’una família de propietaris d’una funerària.
Els humans necessitem bones històries, ben explicades i amb bons personatges. Només canvia el format.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 d'octubre de 2015. I també al Pou Digital)

dijous, 15 d’octubre del 2015

Per sempre?

                En el seu llibre de relats Música per a camaleons (1980), Truman Capote va reproduir, a mig camí del conte i l’entrevista, en un nou i sorprenent exercici estilístic i conceptual, algunes converses amb persones més o menys conegudes. Una de les més sucoses és la que va mantenir amb Marilyn Monroe, on l’actriu li explica, entre altres xafarderies, la vegada que, en una festa, Errol Flynn, orgullós dels seus atributs virils, es va posar a tocar el piano amb la “cigala”. En una altra d’aquestes converses, amb l’assassí Robert Beausoleil, un dels llunàtics que integraven la “família” de Charles Manson, Capote fa una reflexió curiosa: “He parlat amb uns quants centenars d’homes condemnats per homicidi, homicidi múltiple en molts casos. L’únic denominador comú que he pogut trobar entre ells són els tatuatges”.


                Fa quaranta anys els tatuatges eren un fenomen més aviat exòtic, que més aviat convidava poc a confiar en qui els duia: et remetien a sectors marginals (de la perifèria de les grans ciutats i, de vegades, vinculats al món penitenciari) i, com a molt, a una frivolitat durant el servei militar. Avui, en canvi, s’han convertit en un complement decoratiu habitual. Hi han tingut molt a veure els actors, cantants o esportistes que en porten el cos arrebossat. La moda s’ha estès de tal manera que se’m fa difícil pensar que tothom qui es fa un tatuatge tingui clar que l’haurà d’arrossegar per sempre i que, per tant, aquell detall tan sensual a la part baixa d’una panxeta jove i llisa potser perdrà glamour en un sacsó, al costat d’un melic octogenari.
                Allò que sempre m’havia fascinat dels tatuatges (la seva irreversibilitat), però, sembla que ha deixat de tenir sentit. Per una qüestió estadística, cada cop són més aquells a qui fa nosa el nom d’una antiga xicota, els qui pensen que un determinat estampat potser no és adequat per a un pare de família, els qui s’adonen que la icona que un bon dia era l’últim crit avui està passada de moda, els qui volen entrar a formar part d’un cos de seguretat o d’una empresa que no accepta gent amb tatuatges... I la tecnologia, per sort, els dóna una resposta. Es veu que més d’un terç dels tatuats decideixen fer-se desaparèixer la tinta del cos i se sotmeten a un tractament amb làser que resulta desagradable, lent (fins a un parell d’anys) i gens barat, però eficaç.


                També hi ha el cas d’aquells que s’acaben fent un nyap i aquest nyap els defineix de tal manera que es mereixerien arrossegar-lo la resta dels seus dies. És conegut el cas del futbolista Fernando Torres, que es va voler tatuar el seu nom en èlfic (la llengua ideada per Tolkien), però es va fer un embolic i, en realitat, al seu tatuatge hi diu “Frennado”, tot un mal auguri per a un davanter centre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari segre, el dia 11 d'octubre de 2015, i també al Pou Digital)

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Escriptors pel Sí

                Durant setmanes, fins i tot mesos, no es va parlar d’una altra cosa. Semblava com si, de cop, el poble hagués recuperat l’interès per la política. A la ràdio, a la TV, a la premsa i en un altíssim percentatge de missatges de twitter les eleccions del 27 de setembre i el seu caràcter plebiscitari van ser el centre d’atenció. El caràcter excepcional d’aquests comicis ha provocat, a més, que molts catalans dels que sempre hem tendit a la discreció a l’hora de mostrar perfil ideològic i adscripció política haguem fet públiques, aquest cop, les nostres preferències i el color de la papereta que anàvem a dipositar dins l’urna.



                És el cas, per exemple, dels més de tres-cents autors que vam signar el manifest “Els escriptors per Junts pel Sí”, un breu text on s’assegura que la candidatura a la qual es dóna suport “encarna l’esperit unitari que sempre ha enfortit Catalunya” i que ens pot portar a “començar un futur molt millor”. Sense menystenir els escriptors que van defensar altres canditatures ni, tampoc, naturalment, el d’aquells que, netament independentistes, no van voler alinear-se al costat d’una de les dues formacions que aposten per la creació d’un Estat propi (o bé els qui directament van donar suport a la CUP), el cas és que el manifest esmentat recull el nom d’alguns autors consagrats i prestigiosos com Jaume Cabré (que, a més, anava en un lloc honorífic de la llista per Barcelona) o Lluís Anton Baulenas, i recull també, és clar, el d’uns quants escriptors de la Catalunya central. Entre aquests, n’hi ha que ja s’havien posicionat políticament per altres vies (com ara Jordi Badia, flamant alcalde de Calaf, o Pere-Joan Cardona, que també ocupava un lloc honorífic a la llista, si bé més per la seva faceta científica que no pas per la literària). A part dels esmentats, altres narradors centrals com Josep Maria Aloy, Lluís Calderer, Pasqual Farràs, Teresa Franquesa, Pep Molist, Alba Sabaté, Genís Sinca, Montserrat Vilarmau o un servidor vam decidir també posicionar-nos. I segurament n’hi hauria hagut més si la proposta hagués arribat a tothom. La multitudinària mostra de suport demostra, una vegada més, que el diumenge 27 de setembre no ens hi jugàvem tan sols qui ens ha de governar en la propera legislatura.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2015)

diumenge, 27 de setembre del 2015

El president que vull

                Avui votem. Triem la configuració del Parlament de Catalunya i, no per haver sentit mil vegades que aquestes eleccions tenen un caràcter especial i un objectiu excepcional, l’afirmació deixa de ser certa. Una part important de les forces que es presenten volen donar al resultat un caràcter plebiscitari en el sentit de descobrir quin gruix dels catalans estem a favor o en contra d’un procés que porti el nostre país a independitzar-se d’Espanya. Els partidaris de la independència (Junts pel Sí i la CUP) ho han reconegut així i ho han posat en el seu programa. Els partits decididament unionistes (C’s, PP i PSC), per la seva banda, tot i que no ho volen reconèixer obertament, s’adjudicaran, arribat el cas, un resultat favorable als seus interessos com si, efectivament, es tractés d’un plebiscit. A mig camí, és clar, també hi ha qui no se sent gens còmode amb aquesta dicotomia (Catalunya Sí que es Pot i, potser, UDC) i també caldrà veure quin és el suport popular que se’ls atorga.


                Avui no es tracta, doncs, de decidir qui ha de presidir el govern de la Generalitat durant quatre anys. Ni tan sols quin partit ha de governar Catalunya la propera legislatura. No ens enganyem. De fet, algunes candidatures no tenen un autèntic presidenciable encapçalant cap llista. I les que sí que el tenen, difícilment poden aspirar a decidir qui serà el proper president . Albiol? Arrimadas? Baños? Espadaler? Iceta? Rabell? Romeva? (enumero els caps de llista per Barcelona, que tradicionalment coincideixen amb el presidenciable, per ordre alfabètic, perquè no se’m pugui dir que afavoreixo una o altra opció, avui que no es pot fer propaganda política). Quin d’aquests noms presidirà la Generalitat? És possible que no ho faci cap d’ells.
                No diré, tampoc, qui m’agradaria que fos el nostre proper president (em sembla força improbable que sigui una dona), perquè, qui sigui, és possible que hagi d’exercir el càrrec, durant un temps, com a interí. Però sí que diré que m’agradaria que, més d’hora que tard, el president de Catalunya fos aquell (de centre, de dreta o d’esquerra; home o dona; homosexual o heterosexual; jove, vell o de mitjana edat) que governés en una Catalunya independent. Potser no serà el que jo hauré votat; potser no serà el meu preferit; potser el seu govern no aplicarà la política social, econòmica, lingüística o cultural que a mi m’agradaria... O potser sí! En tot cas, serà el president que els catalans haurem triat per dirigir la república independent en què s’haurà convertit el nostre país. Haurem triat en llibertat i aleshores, si no hem aprofitat el full en blanc per dissenyar un país millor i ens equivoquem, ens haurem de menjar l’error amb patates: la culpa només serà nostra. Però... i si l’encertem?

(Article publicat el dia 27 de setembre de 2015 al suplement Lectura del diari Segre)

divendres, 18 de setembre del 2015

Mons paral·lels

                A la pel·lícula Los otros (si no l’heu vist i teniu intenció de fer-ho us recomano que no continueu llegint aquest article, perquè l’spòiler us arruïnaria el sorprenent final), Alejandro Amenábar planteja l’existència d’una doble realitat, dos mons que conviuen en un mateix espai, però que s’ignoren entre ells: el món dels vius i el dels fantasmes. A la pel·lícula, uns i altres habiten en una mateixa casa, però ni els vius saben que a la casa hi ha fantasmes, ni els fantasmes saben que són morts i que la mansió l’ocupen uns altres habitants. Només de tant en tant es produeix algun desajustament (una porta que es tanca, unes cortines que no se sap qui ha obert...) que desconcerta uns i altres.



                Aquest estiu, de visita a Burano, em va semblar que revivia la pel·lícula d’Amenábar. Burano és una illa de la llacuna de Venècia. Hi vaig ser per primer cop fa una vintena d’anys i em va semblar una petita població de pescadors, amb pocs visitants forasters, tres o quatre canals flanquejats per cases de façana acolorida i un parell de cafès on els padrins la feien petar. La proximitat de Venècia, però, hi ha abocat cada vegada més turisme. És a mitja hora en vaporetto de la ciutat de Marco Polo i, per tant, tothom qui passa més d’un dia per la zona s’hi deixa caure en algun moment. Aquesta irrupció més o menys sobtada del turisme provoca una situació estranya als carrers. A banda que les cases acolorides semblen acabades de pintar i que restaurants i bars han proliferat com bolets, els indígenes proven de mantenir la vida de sempre, ignorant els milers de nouvinguts que, procedents d’arreu del món, cada dia visiten el poble. Així, entremig de l’allau de turistes que fan fotos de cada raconada acolorida, les senyores de Burano passegen amb la barra de pa sota el braç mentre saluden les veïnes que estenen la roba, i al mig del carrer s’aturen una colla d’homes que fan rotllana amb tota tranquil·litat, com si l’exèrcit de guiris que els envolta no existís. La gent del poble fa com si no hi hagués turistes i aquests, enlluernats per les façanes pintoresques de les cases, fan com si no s’adonessin que estan habitades, com si tot plegat fos un espai temàtic artificial muntat per satisfer la fal·lera de fer fotos amb l’iphone i enviar-les per watsapp a l’altre cap del planeta. Entremig, però, com passa també a les pel·lícules de fantasmes, sempre hi ha qui fa de mèdium i, des del món dels vius, és capaç de comunicar-se amb els fantasmes. En aquest cas, al bell mig del carrer Baldassarre Galuppi, el més concorregut de l’illa, hi havia un jove que, davant d’un restaurant, saludava els seus conciutadans amb simpatia al mateix temps que reclamava l’atenció dels turistes per cantar-los les excel·lències del local per al qual feia d’esquer.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de setembre de 2015)

dimecres, 9 de setembre del 2015

Escriure

Parlo d’escriure ficció amb intenció literària, de gargotejar paraules amb voluntat expressiva, amb l’objectiu –conscient, o no— d’explorar els plecs més recòndits de la naturalesa humana. Parlo d’una experiència creativa que, tot i apartar-nos de la realitat, pot acostar-nos a la veritat d’una manera autèntica, punyent i definitiva. La ficció narrativa, per exemple, pot explicar veritats que no es poden transmetre de cap altra manera, i això, encara que es faci amb una dosi important d’intuïció –com passa, al capdavall, amb qualsevol altra disciplina artística— depèn de la voluntat i de la intel·ligència de l’escriptor.


Aquell mite segons el qual l’escriptor s’aïlla del món i escriu només per ell és completament fals. Fins i tot els qui omplen pàgines en forma de dietari i que, per tant, expliquen la seva intimitat i retraten els propis fantasmes en un quadern o en un document de text, ho fan amb l’objectiu –conscient, o no— d’exhibir-se, d’explorar-se per compartir amb un lector els resultats de la seva aventura introspectiva. De fet, és en allò que se’n diu “l’escriptura del jo”, en dietaris i llibres de memòries, que sovint trobem una mostra més autèntica d’exploració artística. Una altra cosa és que l’escriptura serveixi, al mateix temps, de tractament terapèutic per a l’autor. De vegades només té això, però aleshores ja no en diem literatura. Perquè, no ens enganyem, escriure té molt d’exhibició de la pròpia vanitat, i a tots els qui ho provem ens agradaria tenir molts lectors davant dels quals mostrar-nos.
En un altre angle, molt allunyat, de la creació literària, hi ha els qui escriuen exclusivament per vanitat. Són els qui, al marge de la qualitat i la profunditat artística, només busquen l’èxit, des de la primera línia. Alguns se’n surten i són capaços de crear best-sellers sense perdre la dignitat. Altres, en canvi, es queden en l’intent: aboquen en els seus llibres els ingredients que han descobert en aquells que han triomfat (aventura fulletonesca, misteri, un pessic de sexe, erudició barata...), però no passen de la segona fila en els rànquings de vendes. I no hi ha res de més ridícul, en literatura, que deixar al descobert la voluntat d’escriure un èxit de vendes sense aconseguir-ho.

(Article publicat en la secció "Fanal de cua", en el número de setembre de la revista manresana El Pou de la Gallina)

dimecres, 2 de setembre del 2015

Últim esforç?

                Moment històric, transcendent, crucial... Tots aquests adjectius han estat utilitzats per descriure el procés polític que viu Catalunya des de fa cinc anys i del qual –ara sí!— ens atansem al moment culminant.
                Si ens mirem l’actualitat catalana en relació a la història (passada, present i futura) de la humanitat veurem que, al capdavall, sigui quin sigui el resultat del procés, l’òrbita terrestre restarà intacta i el món tampoc no variarà pas gaire. Fa dos mil anys no existíem com a poble (ni nosaltres, ni pràcticament cap dels que avui presumeixen de ser grans potències polítiques, econòmiques o culturals) i aneu a saber com serà el planeta quan hagin passat dos mil·lennis més.


                ¿Això vol dir que hauríem de relativitzar la importància que donem a allò que s’esdevindrà en els propers mesos? De cap manera. És inevitable que, humans com som, centrem els nostres interessos en allò que ens és proper: el país, el present, aquells que tenim a prop... I és per això que sabem que els propers mesos passaran coses d’una importància cabdal, que afectaran tots aquests elements de proximitat. Els qui estem il·lusionats amb la creació d’un nou estat sabem que, per a nosaltres, ha de ser ara o mai. Per tant, malgrat la convicció que ens en sortirem, estem amb l’ai al cor.
                Si guanyés l’unionisme ho hauríem d’acceptar. I, arribat el cas, ho acceptaríem, amb totes les conseqüències. Això, però, no vol dir que renunciéssim a continuar lluitant pel nostre objectiu. Renunciaríem, a tot estirar, a assolir-lo nosaltres. La nostra generació hauria perdut la seva oportunitat i, si de cas, haurien de ser els nostres fills o els nostres néts qui, d’aquí a aneu a saber quan, trobarien de nou la conjuntura per recuperar les aspiracions que ara mateix defensem molts catalans (només les urnes poden certificar si som, o no, una majoria). En una hipotètica derrota de l’independentisme, doncs, la nostra seria una generació cremada per a la causa. Hauríem abocat massa esforç i hauríem invertit massa esperances per acceptar la derrota com a passatgera. La nostra generació ja ha participat en massa manifestacions, cadenes humanes i concerts per la llibertat per, ara, assumir la derrota i començar de zero. Catalunya potser acabaria assolint la independència, però nosaltres ja no ho veuríem.

                Caldrà, per tant, que aquells que desitgem viure en una Catalunya sobirana (que pugui decidir la seva fesomia política, cultural, social i econòmica), dediquem una darrera empenta, tan ferma com il·lusionada, a aconseguir-ho. Parlem-ne amb els indecisos, mantinguem-nos ferms en les nostres conviccions, omplim la Meridiana... El resultat del 27-S –sigui quin sigui— no satisfarà tothom, és clar, però sí a la majoria, que és del que es tracta en democràcia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)

dimarts, 18 d’agost del 2015

Sota el sol

                La calor excepcional d’aquest estiu ha alimentat –i potser encara alimenta— milions de converses. Segur que ha ajudat a més de quatre a trencar un silenci incòmode. Des del juny, en un moment o altre, de la nostra boca han sortit comentaris del tipus “això no es pot aguantar”.
                La facilitat que tenim els humans per adaptar-nos a situacions extremes xoca, tot sovint, amb la dificultat de mostrar-nos predisposats a aguantar aquesta mena de situacions. Ens hem acostumat de tal manera a resoldre les incomoditats amb immediatesa que ens costa de suportar qualsevol exposició a les inclemències de l’entorn. Hem perdut la predisposició a adaptar-nos. Bevem quan tenim set i mengem quan ens ve la gana. Posem la calefacció quan fa fred (i al mig de l’hivern anem per casa amb màniga curta) i l’aire condicionat quan puja la temperatura (i a l’estiu necessitem una jaqueta per anar al cinema). Quants cops hem dit que sense un cafè, només llevar-nos, no podríem començar el dia? Quants petits rituals, propis de l’estil de vida d’això que en diem el primer món, no se’ns han convertit en imprescindibles? No recordem que els nostres pares –o, encara, nosaltres mateixos— no disposaven de moltes comoditats sense les quals avui no sabríem viure? Hem oblidat que, fins a l’últim sospir de la història de la humanitat, a l’hivern s’ha passat fred i a l’estiu calor? Que fins fa quatre dies, a l’envelat i en plena canícula, els homes havien de ballar amb americana?


Avui em semblaria impossible passejar pels carrers a l’hora de la migdiada. En canvi, fa vint-i-cinc o trenta anys em vaig passar una bona part dels dies, de juny a setembre, sota el bat del sol, collint fruita, amb un parèntesi de dues o tres hores al migdia en què, cruixit, m’estirava on fos per recuperar forces. Perquè fa vint-i-cinc o trenta anys, durant les vacances –quan als pobles no hi havia piscines i l’aire condicionat era un luxe del qual només disposaven alguns espais públics i ben pocs vehicles—, la majoria d’estudiants del pla de Lleida no anàvem de colònies ni a estudiar anglès a Irlanda o als EUA. Anàvem a collir, tant si a casa eren pagesos com si no. Cada dos rengs, et tocava collir a la banda del sol, carregant el banc (que si era de fusta pesava com un mort, i si era de ferro cremava com un dimoni), i, si l’hora més roent t’ensopegava en aquesta circumstància, suaves amb la profusió d’una cascada.

Per sort, el progrés ha millorat, i molt, la nostra qualitat de vida. Gaudim-ne, però no oblidem que som capaços de suportar moltes més incomoditats de les que ens imaginem. Ignorar-ho, porta a instal·lar-se en la queixa continuada i, en conseqüència, en el desànim permanent. No deixem, doncs, que la comoditat –o la seva absència puntual— ens amargui l’existència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)

dimarts, 4 d’agost del 2015

Tomàs Cabot, escèptic i afable

                Aplaudeixo amb entusiasme la feliç idea de Jaume Huch, editor de l’Albí, d’aplegar en un volum uns cent cinquanta articles dels que Josep Tomàs Cabot va publicar a Regió7 entre el 1999 i el 2010. El títol del recull, Retorn a casa, ens aproxima a la realitat que hi ha al darrere de la col·laboració periòdica que Tomàs Cabot va mantenir amb el diari durant la primera dècada d’aquest segle: jubilat, després d’haver viscut bona part de la seva vida a Barcelona (on va treballar a Destino, va fer de professor a la universitat o va dirigir la revista Historia y vida), l’autor va tornar a Manresa, a casa seva. Ens remet, doncs, a una etapa de la seva vida que, curiosament, ha coincidit amb una de les més prolífiques de la seva carrera literària.


                El llibre ens permet veure en conjunt els articles de Tomàs Cabot i, per tant, trobar-hi elements que en defineixen la solidesa intel·lectual molt més enllà de l’apunt espars que sempre és un article solt. D’aquesta manera, ens adonem que, d’una forma insistent, l’autor ens presenta el seu escepticisme davant d’un món que ha vist canviar, tant pel que fa a les idees, com a la ciència o als costums. Sense abandonar una punta d’ironia esmolada, i sense caure mai en el dramatisme victimista ni en la queixa estrident, Tomàs Cabot es mostra desenganyat. Reflexiona (inevitablement) sobre el pas del temps, sobre les conseqüències de fer-se vell, sobre com s’ha transformat el món... i el resultat final no el deixa del tot satisfet. Així, analitza fenòmens com la televisió, els horòscops, l’actualitat o el futbol, per concloure que vivim en una exposició permanent, que s’està perdent la profunditat de les idees, que caiem cada vegada més en l’exhibició de la ignorància o que necessitem sentir les victòries dels altres com a pròpies.
El temperament humanista de Tomàs Cabot (metge i científic de formació, periodista de professió i novel·lista de vocació), fa que es presenti com un home interessat en les més variades branques del coneixement. S’ha passat vuitanta-cinc anys llegint, estudiant, escrivint i, en definitiva, interactuant amb l’entorn. I això es percep quan, per exemple, reprodueix anècdotes sobre Verdi, explica com celebren el dia de difunts al Japó o reflexiona sobre el terrorisme d’arrel islamista. D’un fet quotidià, com la poda dels plàtans del Passeig, en pot sortir una profunda reflexió sobre la naturalesa humana. Parla de la bondat del suc de taronja per combatre grips i calipàndries i, més enllà, planteja una pregunta tan transcendent com “què és la felicitat?”. Però la bonhomia i l’amabilitat que transpiren les pàgines de Retorn a casa –i que, d’altra banda, com sabem els qui el coneixem, irradien de la mateixa persona de l’autor— no ens han d’enganyar. En el fons, a Retorn a casa hi descobrim un home impressionat (i decebut) pel contrast entre com progressa la ciència i la tecnologia i com, en canvi, la naturalesa dels humans es manté sempre en els mateixos defectes: la hipocresia, la intolerància, la mediocritat... Tota una lliçó de l’experiència, impartida amb saviesa, amb una prosa accessible i honesta i un to afable. És aquella mena de text que fa que el lector tingui ganes de ser amic de l’autor. I si l’amistat ja existeix, un no pot més que sentir-se’n orgullós.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 d'agost de 2015)

dilluns, 3 d’agost del 2015

Arribar a Plutó

                La sonda espacial New Horizons ha fet un viatge molt llarg. Ha passat deu anys travessant el sistema solar, amb una breu observació de Júpiter, i fins ara ha recorregut 4500 milions de quilòmetres. L’objectiu principal de la missió de la NASA era, però, caracteritzar la geologia i la morfologia de Plutó i del seu satèl·lit principal, Caront. Finalment, aquest juliol la sonda va fer un vol rasant pel sistema plutonià que li va permetre observar, de prop, muntanyes altes i oceans gelats.
                Quan la missió New Horizons va ser aprovada, l’any 2001, Plutó encara es considerava el novè planeta del sistema solar, categoria que ostentava des que va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde Tombaugh. Quan es va llançar la sonda, a principis de l’any 2006, però, la Unió Astronòmica Internacional ja estava a punt de degradar-lo a la categoria de planeta nan i d’objecte menor, juntament amb altres milers de cossos celestes, de dimensions semblants, com Eris o Ceres. El pobre Plutó, doncs, que havia tingut l’honor de formar part del top ten (o top nine) de cossos que giren al voltant del Sol, porta una dècada rebaixat a la segona –o la tercera— categoria.


                La poetessa Sònia Moya, sempre atreta per les imperfeccions que s’amaguen al darrere de les coses aparentment perfectes, ha dedicat un llibre a aquest petit planeta desnonat del sistema solar (“I ara entenc que no hi ha cosa / que s’imposi al pas del temps. / O que tu feies comèdia / i, al final, / t’han descobert”). El recull de poemes –titulat, precisament, Plutó— va merèixer el Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina i ha estat publicat no fa gaire per Témenos Edicions. I és que Plutó, com a metàfora, adquireix matisos molt interessants. Podríem, per exemple, identificar el planeta nan amb l’horitzó polític que, a casa nostra, s’albira per després de les eleccions del 27-S. Un objectiu que l’unionisme ens ha venut com a inassolible. Un objectiu menyspreat per l’opinió d’aquells a qui interessa que les coses no canviïn. La independència, com Plutó, té la importància que vulguem donar-li, sobretot la que li donem aquells que hi creiem, que tant de bo siguem majoria.

                Ara que la sonda New Horizons ha arribat a Plutó, sembla que allò que anomenaven “objecte menor” ha recobrat importància. Ja no el menysprea ni el desacredita ningú. Al contrari. Es veu que, a més de nan, es tracta d’un cos força jove. Segur que no recuperarà l’estatus de planeta, però de cop i volta s’ha convertit en el centre de l’univers (si més no, de l’univers mediàtic) i els descobriments que s’hi estan fent prenen una gran transcendència científica. Tot arriba, i la New Horizons, de fet, ja va camí d’un altre objectiu, més enllà de Plutó.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'agost de 2015)

dilluns, 20 de juliol del 2015

Llengua i Estat

És possible que un estat pugui assumir la incomoditat de mantenir, en termes d’igualtat, diverses llengües oficials? Sí, sobretot si la distribució és territorial. Això passa, per exemple, a Suïssa, amb el francès, l’alemany i l’italià com a llengües oficials. O a Bèlgica, on hi ha una part on la llengua oficial és el francès i una altra on ho és el flamenc (si bé a Brussel·les ho són totes dues). La ridícula obsessió d’identificar un estat amb una llengua, en canvi, ha portat més d’un ignorant a creure que els uns parlen “suís” i els altres “belga”.
 És possible, en canvi, que diverses llengües sobrevisquin en un mateix territori? Això ja és més complicat, si més no a llarg termini. Si hem de fer cas de la història, una situació de bilingüisme sempre ha desembocat, fins ara, en la substitució de la llengua feble per la forta (perquè sempre n’hi ha una que té més força política, econòmica i demogràfica que l’altra). Sense moure’ns de casa, bé que ens podem imaginar com les llengües preromàniques que es parlaven a Catalunya devien ser substituïdes pel llatí. La desaparició de centenars de llengües arreu del món, després de conviure amb la llengua que s’acaba imposant, n’és la prova més irrefutable. Hi ha llengües europees ben properes (com l’occità, el sard, l’aragonès, el bretó o el gaèlic) que, si bé encara tenen parlants, estan abocades a una desaparició més o menys imminent a favor del francès, l’italià, el castellà o l’anglès. També a Suïssa, que fa un moment posava com a exemple d’estat que respecta el plurilingüisme, el romanx (tot i l’estatus de llengua nacional) pot ser que tingui els dies comptats.



És molt difícil combatre la potència política, econòmica o cultural de llengües poderoses com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà... i la prepotència de molts dels seus parlants. No fa gaire, la inefable Carolina Punset es posava estupenda a les Corts valencianes i reduïa a la categoria de pagerols els qui s’obsessionen per dignificar aquelles llengües que molts creuen que s’haurien de limitar a l’expressió de meres manifestacions sentimentals. Des del seu punt de vista, que malauradament coincideix amb el d’una part important de la ciutadania espanyola, el català està molt bé perquè els curts de gambals reneguin o perquè els pagesos cantin cançons en les festes populars, però no pas per a que sigui el principal vehicle per transmetre coneixements a les escoles. La senyora Punset troba que el català és un entrebanc per al progrés. Aprendre català és perdre el temps. Tenint una llengua tan poderosa, eufònica i universal com el castellà, a qui se li acut pretendre que l’ensenyament es faci en una llengua minoritària, aspra i local com el català (per més que sigui la pròpia del territori on es parla)?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juliol de 2015)

dilluns, 13 de juliol del 2015

10 anys sense Moncada

                “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules, rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.” Així comença Camí de sirga (1988), la novel·la amb què Jesús Moncada feia reviure, per a la literatura, un món (el de la Mequinensa dels anys quaranta i cinquanta) que de jove havia vist desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja. En aquesta novel·la, com en la majoria dels seus relats, Moncada reconstrueix, a través de les paraules, no tant la geografia urbana de la Mequinensa desapareguda, ni (encara menys) els fets històrics que s’hi van esdevenir, sinó l’ànima del poble i dels seus habitants, que també va desaparèixer engolida per les aigües del pantà. Moncada ressuscita, amb un llenguatge brillant i un estil carregat d’ironia, una Mequinensa on conviuen treballadors de les mines de lignit, llaguters que solquen un Ebre navegable, pagesos que cullen olives, cafeters de tarannà discret o apotecaris il·lustrats.


                A través de la literatura, Moncada converteix en territori mític la Mequinensa que ell havia conegut i on havia crescut, la dels miners i els navegants. Converteix un racó de món en un espai universal. Darrerament, per exemple, els qui hem vist com els nostres pobles s’han fet fonedissos (a partir, sobretot, dels anys noranta) sota la voràgine del boom immobiliari, que va engolir els petits nuclis rurals envoltant-los amb carrers nous de cases clòniques arrenglerades, ens sentim identificats amb aquesta reivindicació de l’esperit soterrat que fa Moncada. L’ànima de la seva Mequinensa va ser engolida pel pantà, i l’ànima de pobles com Alpicat (on, fa trenta anys, la major part de la població encara vivia de la pagesia i que avui molts habitants consideren, en bona part, com un apèndix de la capital) s’ha esfumat sota el ciment de les noves construccions.
                Abans no l’ensorressin, Moncada va penjar el següent missatge a la porta de casa seva: “Enruna-la si cal / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on no sentiràs sinó el silenci / nosaltres i escoltem les antigues paraules.” El passat 13 de juny va fer just deu anys que va morir Jesús Moncada. La seva literatura, però, no morirà mai. I, gràcies a la seva obra, tampoc no moriran del tot els carrers i els habitants d’aquella Mequinensa de postguerra per on ell va créixer, ni, de retruc, l’essència de tants i tants pobles que, d’una manera o altra, s’han transformat al llarg dels últims quaranta anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de juliol de 2015, i també al Pou Digital)

dissabte, 11 de juliol del 2015

La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.


                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.
                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)

dijous, 25 de juny del 2015

Un film (3000 metres)

                Club Editor ha recuperat, no fa gaire, un dels llibres menys coneguts de Víctor Català (nom amb què signava l’escriptora Caterina Albert). Es tracta de la novel·la Un film (3000 metres), que va aparèixer per primer cop, per entregues, als anys 20, i que no es reeditava des de la publicació de les Obres completes de Víctor Català, l’any 1972.


                Lluny de l’argument, carregat de clarobscurs, de la imprescindible Solitud –on la Mila, condemnada a viure en una ermita allunyada del món, descobria la bellesa de l’entorn alhora que en tastava també la maldat més cruel, per acabar desafiant el propi destí—, Un film (3000 metres) és una mena de paròdia del melodrama fulletonesc decimonònic. El protagonista es diu Nonat Ventura i és un bord criat a l’hospici. Convençut que el van abandonar uns pares acomodats, després de buscar-los sense resultats, decideix per tots els mitjans viure com creu que li pertoca, se’n va a Barcelona i, apartant de davant seu tothom que li fa nosa, acaba immers en la vida delictiva fins arribar a un final inevitable i efectiu, a l’altura d’una trama on l’atzar té una presència destacada. D’acord amb el títol, el ritme de la història, així com els girs argumentals i la plasticitat de les escenes, és molt cinematogràfic. Al marge d’una gran quantitat de personatges caricaturitzats per la ploma hàbil de l’autora, així com d’una certa fascinació per la pintura d’alguns habitants del costat fosc de la societat i de la moral (prostitutes, lladres, pederastes), el retrat del protagonista ens el va descobrint com un home envejós, ambiciós, insensible i dominat per l’egoisme.
                Però és especialment en el domini virtuós del llenguatge –l’eina que, molt sovint, separa la bona literatura de la dolenta— que Víctor Català ens recorda que som davant d’una narradora monumental. L’edició de Club Editor esmena “algunes errades flagrants” de les edicions anteriors, però no sotmet l’obra “als preceptes sintàctics i lèxics contemporanis”, per no trair la riquesa verbal i expressiva d’una artista que “constitueix un cim de la literatura catalana”. Sort n’hi ha. Entre les pàgines d’Un film (3000 metres) hi descobrim una gran riquesa de vocabulari genuí, tan poc usat com expressiu (remirgolat, esbalandrada, esbardellament...), al costat de castellanismes que hem de suposar ben vius a l’època en què la novel·la va ser escrita (cochero, empleu, recado, sombrero...) i que sovint apareixen en els diàlegs, per fer-los versemblants. De la riquesa fraseològica de la novel·la se’n podria fer tot un estudi. Des d’algunes expressions que encara es poden considerar vives entre les generacions més grans: “arribar a les tres pedretes”, “quines cebes et fan coure els ulls?”, “ser més gandul que el jeure”, “quan un hom pensa senyar-se es treu els ulls”, “suquejar la llet al bec”, “tenir tallat el tel de la llengua”, “portar-ne més al cap que als peus”... Fins a d’altres que un servidor, modestament, no havia sentit mai: “rodar la mola” (rumiar, pensar), “molta fressa de boixets i poques puntes” (molt soroll per no res)... O, naturalment, les que són pròpies del català de Girona, com “fer la camalleta” (la traveta).
                Un film (3000 metres) és una oportunitat per descobrir que l’obra de Víctor Català, si bé no manté la grandesa narrativa de Solitud, la sobreviu amb dignitat.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de juny de 2015)