Repòquer d'autores

                Tot sovint, en el camp de les lletres, constatem i ens lamentem d’un fet paradoxal: si bé l’afició a la lectura és més gran entre les dones, el catàleg de les editorials compta amb més noms masculins que femenins. Vaja: que en l’escena de lectura més habitual (si més no, per estadística) s’hi veu una dona que llegeix un llibre escrit per un home. La qual cosa no vol dir que no hi hagi grans lectors i grans autores. Si prenem, per exemple, la llista dels autors que signàvem el volum Tot és possible (L’Albí, 2013), que aplegava 43 narradors de la Catalunya Central, hi trobem 13 escriptores i 30 escriptors. Es dóna, però, la feliç circumstància que, entre les novetats literàries que han aparegut aquest 2015, hi ha cinc novel·les d’autores que pertanyen al col·lectiu Narradors Centrals.

Imma Cortina va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Només ho saben les muntanyes (Cossetània), una novel·la situada a Monterrat, amb una doble trama de misteri que alterna, amb solvència narrativa, el segle XVI amb l’actualitat. Marila Pons se situa en el paisatge de l’Alta Segarra, i el poble imaginari de Frontesa, per escriure La mirada enrere (L’Albí), la història de dues dones, l’Agnès i la Cristina, que es veu connectada quan la segona troba, a la masia on ha anat a viure, uns papers que la primera va escriure setanta anys enrere, durant la guerra i la postguerra. Montserrat Vilarmau ha publicat Mentre el país despertava (Zenobita), on, des dels ulls d’una mestra de l’Alt Empordà, retrata la societat dels anys 80 i les contradiccions ideològiques de la transició. La solsonina Maria Dolors Guàrdia s’ha endinsat en la novel·la història a La vescomtessa dissortada (París), centrada en el personatge de Domna María Álvarez de Haro, la segona esposa de Ramon Folc VI de Cardona. I, finalment, l’última novel·la de l’escriptora d’Igualada Teresa Roig, La merceria (Columna), se situa a Barcelona i recorre bona part del segle XX amb una trama carregada de passions extremes.

Si el sector femení del col·lectiu continua trepitjant el terreny literari amb aquesta força, potser haurem de replantejar-ne el nom –tot flirtejant, de pas, amb la retòrica contestatària— i canviar-lo pel de Narradores Centrals. Que a ningú se li acudeixi, però, proposar la fórmula –més xava que antisistema— Narrador@s Centrals, perquè no responc dels meus actes.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2015)