Benvolgut senyor ministre,
Li he de confessar que, fins
fa poc, ni tan sols sentia per vostè cap simpatia. Més aviat tot el contrari.
Però des que li vaig sentir dir que les escoles catalanes fomentaven
l’independentisme, i que, en conseqüència, calia espanyolitzar (encara
al·lucino que fos exactament aquest, “espanyolitzar”, el verb que va fer servir!)
els alumnes catalans, vostè s’ha convertit en un dels meus ídols.
Fins
aquell moment sempre havia cregut que vostè era tan sols un home més de fermes
conviccions espanyolistes; un madrileny arrelat a la cultura castellana que,
com la majoria dels seus conciutadans, mai no havia entès ni acceptat (ni havia
volgut entendre ni acceptar) la diversitat cultural, lingüística i històrica d’un
estat que sempre ha tingut, no ens enganyem, vocació de centralista; un
habitual de les tertúlies castisses i ferotges de la caverna mediàtica; en fi,
un ministre conseqüent del Partit Popular. Però des que va subratllar que no
s’havia equivocat, i que ratificava, al peu de la lletra, les paraules dites,
vaig saber que, en realitat, vostè és un dels nostres. No sé qui el deu haver
infiltrat en el govern de Mariano Rajoy, no tinc ni idea de com ha arribat a
ocupar el càrrec que ocupa, però ara sé que la seva missió és mantenir –i, si pot
ser, augmentar— l’afecció independentista que, com una taca d’oli, s’estén per
Catalunya.
Com
s’explica, si no, que faci unes declaracions com aquestes –que segurament, com
a efecte col·lateral, fan assentir, amb l’entrecella corrugada, milions
d’espanyols— i es quedi tan ample? Vostè sap –com ho sap tothom a Catalunya—
que l’ensenyament a casa nostra té moltes virtuts i alguns defectes, però que
si a alguna cosa no es dedica és a l’aplicació d’una pedagogia basada en el
proselitisme i l’adoctrinament ideològic. Per tant, si ho va dir, vostè que és
una persona intel·ligent (i que coneix des de dins com reaccionen les masses
perquè va treballar molts anys en el món dels sondejos d’opinió), va ser per
encendre els ànims de tots els catalans, que coneixem, com vostè, la realitat
de les nostres escoles.
L’altre
dia, repassava amb la meva filla –que fa sisè de primària en una escola pública
i catalana de Manresa— un tema de geografia sobre el qual s’havia d’examinar
l’endemà. El títol era “Espanya: el medi físic”, i s’hi parlava del relleu (la
Meseta, els sistemes muntanyosos que envolten la Meseta i les depressions de
l’Ebre i del Guadalquivir); de les costes mediterrània, atlàntica i cantàbrica;
dels rius que desemboquen en els diferents mars peninsulars; del clima i la
vegetació mediterrània (bona part de Catalunya, Balears, Andalusia i l’interior
de la península), d’alta muntanya (com els Pirineus o la serralada Penibètica),
atlàntica (Galícia, Cantàbria) o subtropical (Illes Canàries); dels parcs
nacionals dels Picos d’Europa o de Doñana; etc. I vaig pensar que vostè
(ministre d’Educació, Cultura i Esports), per força havia de saber que això
forma part del temari que s’ensenya (per decret) a les escoles catalanes. I va
ser aleshores que vaig acabar d’entendre la seva subtil estratègia.
Gràcies,
doncs, senyor ministre. Espero que continuï en aquesta línia a fi d’assolir
l’objectiu que ––ja no en tinc cap dubte— ens és comú.(Article publicat a Regió7 el dia 27 d'octubre de 2012)