Llengües en contacte

                La Maria Va néixer en un poble petit, en una família catalanoparlant. A l’escola, la majoria d’infants responien a un perfil lingüístic molt similar al seu. Als 12 anys, a punt d’anar a l’institut, la Maria parla un català força genuí, amb alguns castellanismes incorporats a causa de l’entorn mediàtic, un castellà rudimentari i un anglès molt bàsic. L’Andrea, per la seva banda, va néixer a la ciutat, en una família d’origen equatorià. A casa i amb els amics del barri sempre ha parlat en castellà, però a l’escola ha après el català i, gràcies a això, s’hi defensa amb certa fluïdesa. A l’institut, la Maria i l’Andrea coincideixen a la mateixa classe i es fan amigues. Van juntes arreu, fan els treballs plegades i tot sovint l’una es queda a dormir a casa de l’altra. Entre elles i amb la majoria de companys, parlen habitualment en català.

                Al cap dels anys, amb els estudis de secundària superats i a punt d’entrar a la universitat, l’amistat entre les noies s’ha mantingut intacta. Totes dues són capaces d’expressar-se correctament en català i en castellà i es defensen prou bé en anglès. Això sí, el català de l’Andrea manté algunes interferències del castellà matern i, per altra banda, el català de la Maria ha perdut genuïnitat en relació al dels seus avis i els seus pares. De vegades, si no s’hi fixa, se li escapen coses com “això fa olor a...” i confon els verbs “anar” i “venir” (i diu “ja vaig” o “amb aquest paquet de cereals hi ve una joguina”).

                Si no haguessin estat amigues, és molt possible la Maria s’hagués estalviat algunes interferències i qui sap si l’Andrea s’hauria mantingut fidel al castellà amb el seu cercle d’amistats i hauria reduït l’ús del català algunes assignatures del seu entorn acadèmic. L’amistat entre aquestes noies ha fet, doncs, que el català de la Maria hagi perdut qualitat, però ha estat gràcies a aquesta amistat que l’Andrea utilitza el català de manera habitual.

                El contacte lingüístic ens aboca, en el cas de l’àmbit lingüístic català, a certs dilemes. D’entrada, no sembla un mal negoci la pèrdua d’una mica de qualitat a favor de més quantitat. És a dir, és millor que hi hagi més parlants encara que la llengua hi acabi perdent qualitat. Ara bé, fins on podem o estem disposats a assumir pèrdues de qualitat a canvi de més catalanoparlants? Està molt bé que hi hagi un augment de parlants en una llengua que es troba en procés de substitució. Però hem de tenir present que el negoci se n’anirà en orris si la progressiva pèrdua de qualitat acaba convertint el català en un mer dialecte del castellà. El futur del català passa, doncs, per aconseguir sumar parlants, però també per intentar que l’autenticitat del lèxic i, sobretot, de la sintaxi, es vegi tan poc contaminada com sigui possible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de setembre de 2019)

D'Espinàs a Tarantino, passant per Tomàs Cabot

                Sóc un incondicional de les pel·lícules de Quentin Tarantino. Les he vist totes diverses vegades i, fins i tot, aquest estiu, abans de l’estrena de l'extraordinària Once Upon a Time in Hollywood (2019), vaig fer una marató i me les vaig mirar seguides, per ordre, des de Reservoir Dogs (1992) a The Hatefull Eight (2015). Me n’agraden els diàlegs i el pols narratiu, el tractament de la violència i, és clar, les referències cinematogràfiques que hi ha al darrere. I soc, també, un gran admirador de l’obra literària del savi incombustible Josep Maria Espinàs, capaç d’escriure sobre temes quotidians i propers amb efectivitat i ironia, amb una prosa nítida i expressiva. Fins fa poc desconeixia, en canvi, la trajectòria del director i guionista de Camprodon Julio Coll i trobo interessant la connexió que podem establir entre tots tres.

                Espinàs va escriure, els anys cinquanta, la seva primera i única obra teatral, És perillós fer-se esperar, la història d’una colla de delinqüents que, just després de cometre un atracament, van al lloc de trobada i esperen, en un ambient que es va tensant a mesura que avança l’obra, la compareixença d’un d’ells que no acaba d’arribar i que, per tant, comença a despertar sospites en cadascun dels membres de la banda. En el llibre El efecto Tarantino (Rebook, 2019), de Jordi Picatoste, he descobert que Julio Coll va dirigir una pel·lícula basada en l’obra d’Espinàs, Distrito Quinto (1957), una mostra de cinema negre més que digne que reprodueix el clima claustrofòbic de la banda d’atracadors tot esperant l’arribada d’aquell que s’ha quedat amb els diners i que recorda, en alguns aspectes (el fet, per exemple, que es mostrin els preparatius i les escenes posteriors al cop, però no el cop mateix), la tarantiniana Reservoir Dogs. Tot i el reconegut bagatge cinematogràfic de Tarantino, és molt difícil que el director americà conegués Distrito Quinto i, encara menys, la peça d’Espinàs. Segurament és tan sols una curiositat, però l’anècdota m’ha servit per recordar algun altre cas de possible connexió més clara. És el cas de la celebrada pel·lícula La misión (1986) de Roland Joffé, en la qual no costa gaire veure el rastre de la novel·la La reducción (1963), del manresà Josep Tomàs Cabot, que no n’ha rebut mai el reconeixement.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2019)

Tocar el cel (sobre l'última novel·la de la Marta Rojals)

Després de llegir El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018) em veig amb cor de dir que hi ha ben pocs escriptors en la literatura catalana actual capaços d’escriure amb la naturalitat, efectivitat, veracitat i expressivitat que ho fa Marta Rojals.

El tema de El cel no és per a tothom són les relacions humanes (família, amors, desamors, infidelitats, traïcions). Al llarg de prop de sis-centes pàgines assistim al desenvolupament paral·lel, en dos temps (el present i diversos moments dels darrers quaranta anys), de la història de la família Costa, especialment dels tres germans, ben diferents: el Pep, que és el petit, i la Sara i l’Eva, dues bessones que mai no han viscut bé aquesta condició i que fa set anys que no es parlen. Al capdavall, però, els germans Costa es complementen: L’Eva, que viu arrelada a la terra (al poble on ha viscut tota la vida), acaba de saber que la seva filla està embarassada; la Sara, pilot de vols comercials, que viu desarrelada de tot arreu, sempre viatjant i lluny dels compromisos familiars, rep un missatge de la bessona; i el Pep, que acaba de tenir un fill i viu per fugir corrents de tot allò que li representi un compromís, es veu obligat a mediar en el retrobament de les germanes. Les relacions entre els germans (en el present i al llarg de la vida), les relacions amb els pares i les relacions amb les parelles respectives o amb els fills conformen la matèria primera de El cel no és per a tothom. La novel·la no explica, doncs, històries excepcionals, però és capaç de penetrar, gràcies a un exercici estilístic molt interessant i amb una precisió quirúrgica tan acurada que posa la pell de gallina, en la psicologia dels personatges, sense jutjar-los. De vegades fa estremir la capacitat de Rojals per exposar i construir situacions en què el lector s’hi reconeix. I això, una bona escriptora és capaç de fer-ho només amb paraules. Perquè Rojals demostra un gran domini de les tècniques d’ús del llenguatge per comunicar-se, a través de l’escriptura, amb una efectivitat expressiva que talla l’alè. I aquesta capacitat només pot ser innata. Per més que un s’esforci a estudiar tècniques d’escriptura, no podrà assolir determinats nivells de força creativa i narrativa. Perquè es pot aprendre a millorar, sí, i es pot adquirir segons quins recursos que faran que els textos creats per algú siguin prou bons, però si no hi ha un talent congènit és impossible posseir allò que s’anomena “el geni de la llengua”. I Marta Rojals el té, aquest talent. I per això en les seves novel·les, carregades d’ironia i de competència literària, trobem diàlegs vius i autèntics, descripcions esmolades i personatges que sovint se’ns assemblen tant que ens incomoden i, al mateix temps, ens fan sentir una mica orfes quan acabem de llegir l’última pàgina.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de setembre de 2019)