Saber
fer una bona entrevista demana perspicàcia periodística, però també, si es vol
fer bé, una important preparació, que pot representar moltes hores de feina,
especialment en el cas de les entrevistes a escriptors, en les quals cal que
l’entrevistador conegui (i tingui fresca) l’obra de l’entrevistat, com en el
conjunt de les Deu entrevistes
(Comanegra, 2019), que, publicades inicialment a l’Avui i a Lletra de canvi
entre 1985 i 1991, acaba de recuperar Julià Guillamon. Com que no són
entrevistes de circumstàncies, els textos de Guillamon mantenen un missatge actual,
com els propis entrevistats, autors que als anys 80, amb una carrera literària
o musical consolidada, parlen del que van fer o van viure durant els anys 60 i
70, la qual cosa ofereix una doble perspectiva al lector actual. Així, trobem
un Pere Calders que ofereix reflexions incisives sobre els elements absurds que
omplen la vida quotidiana, els peatges del progrés o els valors del conte per
davant de la novel·la; un Jaume Sisa que, al costat d’afirmacions que potser
han quedat superades (“Catalunya és un país que no existeix, i es veu obligat a
segregar una literatura de resistència”), diu coses tan eloqüents com que Joan
Brossa és “com el Frank Zappa de la poesia catalana”; un Jorge Luís Borges que
“trena les frases amb una precisió absoluta, com si escrivís” i afirma, per
exemple, que publiquem “per no passar-nos la vida corregint-ne els esborranys”;
un Quim Monzó que, ja en aquell moment, desmunta “els elements del mite que s’ha
creat al seu voltant”, i deixa anar veritats universals com que “la literatura
és una cosa i la realitat una altra i no té cap sentit afirmar que la realitat
sempre supera la ficció, perquè és com dir que el pernil sempre supera el
salmó”; un Giorgio Bassani que reflexiona sobre la relació entre experiència
viscuda i obra literària; una Maria Aurèlia Capmany que desvincula la tasca
creativa dels objectius revolucionaris; un Terenci Moix que exhibeix moltes de
les contradiccions que el definien; un Joan de Sagarra que rememora l’època de
la Gauche Divine; un Pau Riba que es
declara “especialista en símbols”; i un Robert Coover que afirma que “la
realitat d’avui en dia pren sentit a la nostra identitat”.
Com
diu Guillamon al pròleg, aquesta mena d’entrevistes han desaparegut del
panorama periodístic (avui només es parla amb un escriptor quan acaba de
publicar un llibre o li han donat un premi i la conversa gira al voltant
d’aquesta circumstància), i això fa que alguns dels grans autors de les últimes
dècades siguin poc coneguts o valorats. Guillamon reivindica les entrevistes
“postmodernes”, aquelles en què l’entrevistador projecta el que li interessa,
sense tenir com a prioritat l’actualitat ni la voluntat panoràmica.
(Article publicat al suplement
Lectura, del diari
Segre, el dia 8 de març de 2020)