dilluns, 30 de novembre del 2015

La felicitat

                Obedient, faig cas de les recomanacions que donen els organismes sanitaris, encapçalats per l’Organització Mundial de la Salut, i decideixo fer bondat. D’entrada, deixo de fumar. No vull acabar els meus dies amb els pulmons corcats i negres, com vaig veure en una exposició sobre el cos humà. Abandono, fins i tot, el cigarret de després de sopar, aquell que assaboria a la terrassa, relaxat, tot assolant el culet de vi que quedava a la copa al final de l’àpat, o mentre em prenia un cafè. El vi, és clar, també l’he hagut de reduir, com el cafè, per evitar possibles problemes d’hipertensió. D’ous ferrats i de fregitel·la en general ja fa temps que no en menjo, perquè a partir d’una certa edat cal vigilar que no augmenti el colesterol, si es vol evitar el risc de patir un infart. I el marisc també l’evito, naturalment, per esquivar els temuts atacs d’àcid úric.


                Ara, a més, segons l’últim informe de l’OMS, també hauré d’abandonar (o, si més no, reduir a quantitats irrisòries) la ingesta de llonganisses, botifarres i salsitxes (això que ara està de moda dir-ne carn processada) perquè es veu que hi ha evidències que provoquen càncer colorectal en un grau semblant a l’exposició a l’amiant o la ingesta dels productes agrícoles que contenen índexs elevats d’arsènic per culpa de l’aigua amb què han estat regats. I, de pas, eliminaré el consum de carns roges de vedella, porc o corder, perquè hi ha una alta probabilitat que siguin cancerígenes. Estic segur que si els caragols a la llauna fossin un aliment de consum generalitzat, també hi trobarien (en la carn del mol·lusc gasteròpode, o en la salsa amb què l’acompanyem) més d’una contraindicació sanitària. Per tant, per prevenció, els elimino de la meva dieta.
                Al final, em trobo amb un plat on hi ha unes quantes fulles d’enciam amb un tomàquet i una mica de pastanaga ratllada per sobre que, això sí, li dóna un color molt alegre. Tot procedent del cultiu ecològic, per descomptat. Hi afegeixo cogombre, ceba, quatre olives i potser un parell de ravenets. No hi poso ni fruits secs, ni un simple cep laminat, que són de mal digerir i, per tant, podrien afavorir problemes intestinals i hepàtics. L’amanida, al capdavall, no estaria tan malament si no fos que és idèntica a la d’ahir, i s’assembla massa a la d’abans d’ahir, i amb prou feines es diferencia de la del dia anterior. A més, l’he d’arranjar amb ben poca sal –si pot ser, gens— i sense abusar de l’oli, que encara que sigui verge i d’oliva arbequina de primera premsada pot ser també perjudicial en quantitats abundants. Em deprimeixo. Ploro de tristor i el psiquiatra, finalment, no pot mitigar el desconsol que m’empeny, desesperat, a llençar-me a la via del tren.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de novembre de 2015)

diumenge, 22 de novembre del 2015

Banda sonora

                Hi ha llibres que incorporen una banda sonora que acompanya el lector des de la primera a l’última pàgina. Pot ser una mateixa cançó que va sonant de tant en tant, com a El petó de Lili Marleen, de Pep Molist. Pot ser un cicle de lieder, com al llibre de relats Viatge d’hivern, de Jaume Cabré, on la música de Schubert és present, en un moment o altre, a cada conte. O pot ser tot un repertori ampli i variat, que ens transporta a una època determinada. Jordi Cussà, per exemple, fa que la música dels Stones o dels King Crimson sonin, des del títol, en el seu díptic novel·lístic sobre el món de la drogoaddicció: Cavalls salvatges (2000) i Formentera lady (2015). Les aventures de l’Àlex Oscà o les del Daniel Alfals són explicades mentre, de fons, van sonant cançons de Jefferson Airplane, The Police, Bob Dylan, Lou Reed o Leonard Cohen, molts fragments de les quals encapçalen els capítols en forma d’epígraf.



                Una cosa semblant passa amb L’àguila negra (títol inspirat en la cançó homònima de Maria del Mar Bonet), l’última novel·la de Joan Carreras, que va merèixer el premi Sant Jordi del 2014. L’any 1971, Maria del Mar Bonet va obtenir un disc d’or amb aquesta cançó, que és la versió en català d’un popular tema de la francesa Barbara. La cançó parla d’un ocell, temible i fascinant alhora, que torna del passat per endur-se la protagonista, que s’havia adormit vora el mar. Aquell mateix any, Pau Riba també publicava el segon volum de Dioptria, un dels discos més innovadors de la música en català (psicodèlic, irreverent, genial!), i demostrava que a casa nostra els temps també estaven canviant. La música de Maria del Mar Bonet i de Pau Riba (però també, per exemple, la dels Pink Floyd) formen part de la banda sonora de la novel·la de Carreras, amb un protagonista que es mira la història de reüll, impassible, i li resseguim una vida marcada per dues relacions amoroses, una d’apassionada i tempestuosa, i una altra de convencional i conjugal. Un text extraordinari sobre el pas del temps, sobre com el passat i el present (o, fins i tot, el futur) formen part d’un tot compacte, intercomunicat, inseparable.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2015)

dilluns, 9 de novembre del 2015

Gel

                Suposo que, quan es tenen molts diners (no parlo d’una situació econòmica folgada, sinó d’ingressos desorbitats), deu arribar un moment que la vida només té sentit amb experiències insòlites i, per tant, potser per avorriment, deu ser molt fàcil caure en l’excentricitat, que, sovint, és la manifestació més cara de l’estupidesa. Si, en general, prou que vivim en una societat que actua com els nens malcriats (quan tenim el que volem, demanem alguna altra cosa convençuts que l’obtindrem, i caiem en la rebequeria quan ens sentim frustrats), el grau d’extravagància augmenta quan es compta amb una targeta de crèdit de fons il·limitats. La premsa rosa se’n fa ressò tot sovint, i el públic riu les gràcies dels multimilionaris (més o menys famosos) que decoren un arbre de Nadal amb diamants, que compten amb un estilista personal per triar-los la roba, que es compren una illa del Pacífic, que adquireixen un castell de trenta-cinc habitacions i centenars d’hectàrees a França, que regalen una Barbie de 60000 dòlars a la seva filla quan compleix un any, o que es poden permetre pagar un dineral perquè la nineta dels seus ulls pugui disposar, tota sola, de la pista de patinatge del Rockefeller Center de Nova York.


                Davant de tanta extravagància, si pensem que el cercle dels molt rics és més ampli que no sembla, no és estrany que, de tant en tant, apareguin iniciatives estrafolàries com la d’una empresa de Noruega que pretén explotar el gel de la glacera Svartisen per proporcionar glaçons exclusius i més duradors (el gel d’origen mil·lenari és més compacte i resistent que el convencional) als combinats glamurosos dels locals més sofisticats de París, Londres, Dubai o Nova York. Al capdavall, diuen, la glacera està previst que s’extingeixi d’aquí a un segle.


                M’ho veig a venir. Un dels trets que defineix la naturalesa humana és la tendència, més o menys conscient, a imitar aquells a qui voldríem assemblar-nos. D’aquí a quatre dies, quan demanem un gintònic, el cambrer eixamplarà encara més el somriure. Si fins ara, des que s’han posat de moda (i els qui n’havíem pres tota la vida en paguem les conseqüències), desplegaven al teu davant tot un ventall de possibilitats de ginebres, tòniques o complements ben peculiars (que si cogombret, que si un bocinet de poma, que si una floreta o un parell de llavors de cardamom), ben aviat ens demanaran si, per un preu determinat, en comptes d’aigua de l’aixeta, volem el nostre gintònic amb glaçons del Svartisen, o del Perito Moreno. És clar que, per als amants i consumidors dels productes de Km 0, segur que tard o d’hora es comercialitzaran els de la glacera de la Maladeta, o de l’Aneto, que, ben mirat, també tenen els dies comptats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de novembre de 2015, i també al Pou Digital)