Banda sonora

                Hi ha llibres que incorporen una banda sonora que acompanya el lector des de la primera a l’última pàgina. Pot ser una mateixa cançó que va sonant de tant en tant, com a El petó de Lili Marleen, de Pep Molist. Pot ser un cicle de lieder, com al llibre de relats Viatge d’hivern, de Jaume Cabré, on la música de Schubert és present, en un moment o altre, a cada conte. O pot ser tot un repertori ampli i variat, que ens transporta a una època determinada. Jordi Cussà, per exemple, fa que la música dels Stones o dels King Crimson sonin, des del títol, en el seu díptic novel·lístic sobre el món de la drogoaddicció: Cavalls salvatges (2000) i Formentera lady (2015). Les aventures de l’Àlex Oscà o les del Daniel Alfals són explicades mentre, de fons, van sonant cançons de Jefferson Airplane, The Police, Bob Dylan, Lou Reed o Leonard Cohen, molts fragments de les quals encapçalen els capítols en forma d’epígraf.

                Una cosa semblant passa amb L’àguila negra (títol inspirat en la cançó homònima de Maria del Mar Bonet), l’última novel·la de Joan Carreras, que va merèixer el premi Sant Jordi del 2014. L’any 1971, Maria del Mar Bonet va obtenir un disc d’or amb aquesta cançó, que és la versió en català d’un popular tema de la francesa Barbara. La cançó parla d’un ocell, temible i fascinant alhora, que torna del passat per endur-se la protagonista, que s’havia adormit vora el mar. Aquell mateix any, Pau Riba també publicava el segon volum de Dioptria, un dels discos més innovadors de la música en català (psicodèlic, irreverent, genial!), i demostrava que a casa nostra els temps també estaven canviant. La música de Maria del Mar Bonet i de Pau Riba (però també, per exemple, la dels Pink Floyd) formen part de la banda sonora de la novel·la de Carreras, amb un protagonista que es mira la història de reüll, impassible, i li resseguim una vida marcada per dues relacions amoroses, una d’apassionada i tempestuosa, i una altra de convencional i conjugal. Un text extraordinari sobre el pas del temps, sobre com el passat i el present (o, fins i tot, el futur) formen part d’un tot compacte, intercomunicat, inseparable.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2015)