Respectats i lliures

L’adolescència és aquella etapa de la vida en què l’ésser humà adquireix més responsabilitats per, al capdavall, esdevenir una persona respectada i lliure. I aprendre a ser responsable i, per tant, respectat i lliure, en un entorn on sempre hi ha hagut algú protegint i vetllant cada pas i cada ensopegada, algú que satisfeia qualsevol necessitat i que evitava les situacions desagradables, no ha de ser fàcil.

Ser responsable vol dir, sobretot, saber assumir les conseqüències, bones o dolentes, dels propis actes. I aconseguir-ho és un dels principals aprenentatges a què s’enfronta l’adolescent, tant a l’institut com, sobretot, a casa. Molts, per desgràcia, mai no n’aprendran. Altres, en canvi, n’han hagut d’aprendre prematurament, a causa de les bufetades que, en alguns casos, dóna la vida quan encara no tocaria. Sovint, els pares amb mala consciència per no haver dedicat prou temps a l’educació dels fills han mirat de compensar aquesta mancança amb un excés de protecció que, a l’hora de la veritat, només ha servit per fer pujar nens consentits als quals, en fer-se grans, ha resultat especialment dificultosa l’adquisició de responsabilitats. Per altra banda, si qui exerceix de model (pares, professors, entrenadors) no és conscient de la seva influència en el procés d’aprenentatge de l’adolescent, després no ha de pretendre exigir qui sap què.

El cas, però, és que en el món occidental s’ha passat de no contemplar l’existència dels adolescents (pensem que no fa pas tant, sobretot en zones rurals, els nens es feien grans de cop, sense que ningú estigués pendent dels seus canvis hormonals) a diagnosticar-los tota mena de patologies vinculades a l’etapa inevitable que implica fer-se gran. El que abans es resolia –o no– amb un parell de clatellots, ara s’intenta resoldre amb una visita al psicòleg. Al capdavall, només aquells que aprenen a ser responsables es mereixen el respecte unànime dels seus conciutadans.

I, tanmateix, la irresponsabilitat no és patrimoni exclusiu dels adolescents. Tot sovint ningú no carrega amb les conseqüències d’una mala decisió que perjudica molta gent. D’això, en qualsevol camp professional –i molt especialment en el de la política i en el de l’economia– en tenim un gavadal d’exemples. No vull semblar demagògic, i vull pensar que bona part de polítics i banquers fan la seva feina amb voluntat de servei, però els qui ocupen càrrecs d’aquesta mena haurien de ser molt curosos a l’hora d’assumir responsabilitats i, sobretot, de no tapar-se mútuament les vergonyes i exigir que els altres també n’assumeixin. El dia que això passi, potser tothom veurà els qui ens dirigeixen com a més respectables i, per tant, seran més respectats. Llavors, com a poble, serem un pas més a prop de la llibertat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juliol de 2013. I al Pou Digital)

Condol i silenci

            A la seva extraordinària narració d’inspiració autobiogràfica Un home de paraula (La Magrana, 2006), Imma Monsó, que fa un interessant tractat del dol a partir de retratar la personalitat del company que acaba de morir, reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la poca traça de molts coneguts a l’hora d’expressar el condol després de la pèrdua de l’ésser estimat.

            Costa trobar mots justos, precisos i adequats per encarar la mort. Hi ha qui, davant d’aquesta evidència, opta per un contundent “no tinc paraules”, però és més habitual que s’utilitzi una formula fixada, que no necessàriament ha de contenir un missatge del tot sincer: “t’acompanyo en el sentiment” és, potser, la més corrent en català; encara que, massa sovint, s’usa també algun calc del castellà: “ho sento molt” (que a mi, ja em perdonareu, em recorda aquell inevitable acudit de l’Eugenio en què, al tanatori, un visitant deia “lo siento”, i la vidua responia “Gracias. No se moleste. Está mejor tendido”). De vegades, si la relació és superficial, s’opta per l’asèptic i descriptiu “et dóno el condol”. Al meu poble, i especialment entre la gent gran, he sentit que a la família del finat se li desitja “una bona conformació”, expressió que convida a resignar-se –cristianament— des del mateix moment que acabes d’enterrar el difunt. De vegades, les característiques de qui acaba de deixar-nos o les circumstàncies del traspàs poden condicionar les paraules: “ha deixat de patir”, se sol dir al capdavall d’una llarga malaltia, sobretot si el desaparegut ja superava la vuitantena; “no som res”, en canvi, és la fórmula que resumeix millor la desolació davant d’una mort tinguda per especialment dramàtica. Una referència a l’edat del difunt (“era tan jove!” o, en sentit contrari, “havia arribat la seva hora”...) és un recurs també habitual en les converses de vetlla; com ho és també parlar sobre com s’hagués pogut, o no, evitar el desenllaç final: “si ho haguéssim sabut abans...”.

            El dolor dels altres fa que sovint, si no volem caure en el tòpic, callem, convençuts que el silenci pot interpretar-se com a sinònim de respecte, temorosos de resultar inoportuns. Perquè si normalment ja tenim por d’obrir la boca i ficar la pota, en un context luctuós el desastre d’un comentari inadequat que entaforés el dit a la nafra del patiment podria adquirir tonalitats traumàtiques. És per això que cal valorar molts professionals de la medicina (metges, infermeres...) que tenen la capacitat i la humanitat d’agafar la mà i dir unes paraules justes en el moment més delicat. I és per això que cal valorar també els amics que, amb veu trencada i sincera, superen la por i confegeixen un missatge on, més que no pas el contingut (que, en el fons, ve a dir que és allà, a prop, i pots comptar-hi), el que aprecia qui rep el condol és el to, gràcies al qual se sent acompanyat.

            A Un home de paraula, Imma Monsó distingeix “els amics” de “la gent” (coneguts, veïns, parents de lluny). Els uns sempre saben com parlar i com callar; els altres, que en general són molt amables i diuen el que diuen sabent que no servirà de res, recorren a tòpics com “un mai no està preparat”. I, tanmateix, estic d’acord amb Monsó que normalment, també en aquests casos, les paraules són preferibles als silencis.

(Article publicat a Regió7 el dia 20 de juliol de 2013)

Tony Soprano

            Tot i haver participat, com a secundari, en algunes bones pel·lícules (True romance, The man who wasn’t there, Killing them softly), amb actuacions prou interessants, l’actor James Gandolfini, que va morir el passat vint de juny, és i serà recordat, sobretot, per la seva memorable composició del mafiós Tony Soprano a la imprescindible sèrie televisiva The Sopranos, creada per David Chase per a la HBO.

            A la sèrie, Gandolfini interpreta el cap d’una família de mafiosos de Nova Jersey que pateix atacs d’angoixa a causa de l’estrès que li provoca una feina que, tot sovint, el supera. Si es deixa de banda la seva condició de capo mafiós, Tony Soprano no és més que un pare de família atabalat, amb problemes de sobrepès i mirada lànguida, que estima la seva dona tot i fer-li el salt, amb uns fills adolescents a qui no acaba de controlar, amb un negoci heretat que ha de mantenir i amb una mare possessiva de qui no pot deslliurar-se. I és en la composició d’aquest personatge –aconseguida, sobretot, gràcies a la brillant interpretació de Gandolfini— que recau una de les grans virtuts de The Sopranos: acostar-nos a la part humana d’un delinqüent detestable, d’un monstre que tan aviat ens mostra el seu costat més humà i entranyable com la seva versió més despietada i cruel. Sense assemblar-se del tot a cap d’elles, a The Sopranos hi ha coincidències amb les millors pel·lícules americanes de mafiosos: des de The Godfather (El Padrino) a Analyze this (Una teràpia perillosa), passant per Goodfellas (Un dels nostres) o Mickey blue eyes. I, de fet, la seva qualitat és comparable, o fins i tot supera, algun d’aquests títols. Per sobre de qualsevol altra virtut, però, destaca la creació de Gandolfini.

Qui hagi seguit les sis temporades –86 capítols— de la sèrie no podrà oblidar les entrevistes del protagonista a ca la psiquiatra, la doctora Melfi, que escodrinya en les interioritats de Tony Soprano fins a descobrir-hi una ingenuïtat impensable a priori; els problemes que li genera la turbulent relació amb la seva mare, una harpia d’aparença innocent; les baralles conjugals, les discussions amb els fills i l’estira i arronsa amb el seu nebot; les converses amb els fidels Silvio i Pauli al Bada Bing!, el local d’striptease on es desenvolupen algunes escenes memorables de la sèrie; o el sorprenent final, enmig de l’acció, en una cafeteria, amb una fosa en negre que va deixar desconcertats milions de telespectadors.

            El que no es van atrevir a fer els inspirats guionistes de The Sopranos –matar explícitament el protagonista— ho va aconseguir un infart la matinada del vint de juny. Amb Gandolfini desapareix la possibilitat de ressuscitar el seu personatge més cèlebre, però cal ser justos i dir que en això, la dignitat de la sèrie hi ha sortit guanyant. Segur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juliol de 2013, i també a El Pou Digital)

La llengua dels diàlegs

                Llegeixo la novel·la L’Aleman, de Jordi Santasusagna, ambientada a la Cardona dels anys quaranta, i observo que els personatges (un desertor de l’exèrcit nazi, el cap de Falange, directius de La Companyia, gent humil de la Coromina o immigrants andalusos) s’expressen sempre en català... i resulta prou versemblant.

                Què cal fer, en un relat, quan ha de parlar un personatge que sabem que en la realitat no utilitzaria mai el català? Aquest és un dilema amb què algú que escriu ficció narrativa en aquesta llengua es troba ben sovint. Hi ha àmbits i situacions on no és versemblant que un personatge parli en català, com no ho és que un pagès empipat perquè acaba de perdre la collita a causa d’una pedregada exclami “vatua l’olla!”. Els qui han conreat això que en diuen novel·la negra, i han retratat el món dels baixos fons, dels suburbis de les grans ciutats, el tràfic de droga, la prostitució i la delinqüència, saben que els personatges, en la major part de situacions, no utilitzarien mai el català ni, tot sovint, tampoc el castellà. I, malgrat tot, en la ficció, gràcies a l’esforç dels autors del gènere, l’utilitzen.

                Com és que de vegades es qüestiona que guàrdies civils i delinqüents utilitzin el català en alguns textos, i, en canvi, ningú no ha posat mai en dubte la versemblança dels diàlegs escrits per autors com Eduardo Mendoza o Vázquez Montalbán, escrits en castellà i situats en ambients catalanoparlants de Barcelona? La resposta és simple: perquè el castellà és una llengua plenament normalitzada, com l’anglès o el francès. I el català, en canvi, és una llengua subordinada a una altra de més poderosa, amb la qual conviu a tots els nivells i, en alguns casos, en posició d’inferioritat. Per això podem trobar novel·les escrites en català on la presència del castellà és molt elevada en els diàlegs, però no a la inversa.

Personalment, crec que s’hauria d’escriure amb normalitat, i fer com els autors d’arreu, que fan l’observació que la conversa s’està duent a terme en la llengua que sigui, però la transcriuen en la llengua en què, amb tota naturalitat, estan escrivint el text. Si l’escriptor en sap prou, ja trobarà igualment la versemblança.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2013)

Un alemany a Cardona

            Una de les novetats literàries bagenques d’aquesta temporada ha estat L’Aleman (Alrevés, 2013), del cardoní Jordi Santasusagna. És un llibre que fa de bon llegir, i val a dir que, malgrat la importància que en la trama hi té l’ambient de la Cardona  dels anys quaranta, no cal ser d’aquesta ciutat, ni tan sols conèixer-la gaire, per gaudir de la història i dels matisos amb què aprofundeix en un interessant retrat sobre les diferències socials.

            La principal virtut de L’Aleman és, precisament, aquest retrat social d’un poble on, als anys quaranta, conviuen els dirigents i facultatius de la fàbrica (en aquest cas, de La Companyia, fàbrica de la mina propietat de la Unión Española de Explosivos), els treballadors d’aquesta empresa omnipresent (molts dels quals sobreviuen del sou escarransit que guanyen a final de setmana), alguns pagesos establerts en masos (més d’un dels quals ha estat afavorit amb l’arribada del nou règim), i, encara, una bossa d’immigrants que malviuen en barraques a l’espera d’una oportunitat per sortir del pou.

            Jordi Santasusagna ens presenta Raymond Bauer, un soldat alemany de mare valenciana, químic desertor de l’exèrcit nazi, que arriba a Cardona per casualitat. I la casualitat vol que les autoritats franquistes de Cardona li ofereixin el lloc de cap de laboratori de La Companyia, amb la retribució econòmica i els privilegis gens menyspreables que comporta aquesta situació laboral, com són la possibilitat de disposar d’un xalet als Escorials i d’una portentosa moto BMW. Tot fa un gir quan la vida d’aquest personatge, al cap de tres anys d’arribar a Catalunya, es creua amb la del Vicenç, un noiet de la Coromina, de família molt humil, que, amb quinze anys, entra a treballar al laboratori sense sospitar que és a punt de viure una de les experiències més ingrates de la seva vida, una experiència que el farà créixer de cop.

            Si fa un temps parlàvem de Licantropia, la novel·la de Carles Terés sobre el costat fosc de la naturalesa humana, a partir del món mític i llegendari dels homes llop, podríem dir que L’Aleman, inspirada en una història real, també presenta el despertar d’un monstre, un ésser del qual anem descobrint la part bestial.

            Jordi Santasusagna (que amb la seva primera novel·la, L’infern d’alabastre, ja feia passejar els seus personatges per una Cardona que esdevenia protagonista d’un thriller històric) ha fet de la seva ciutat el seu univers literari. L’Aleman se centra en la Cardona dels anys quaranta, quan La Companyia monopolitzava bona part de la vida econòmica, quan el cap de la falange era una persona poderosa i temuda, quan la guàrdia civil patrullava pels camins.

            L’Aleman, a la qual es podria retreure una certa descurança pel que fa a la correcció lingüística (res que no es pugui resoldre en edicions posteriors), pot ser una bona lectura per a aquest estiu. Els cardonins xalaran en trobar-hi la geografia física del seu municipi als anys quaranta (cinemes, bars, carrers, paisatges...), i els no cardonins descobriran una història sobre les diferències socials en una localitat la vida de la qual gira al voltant d’una fàbrica o una mina, un relat d’amor amb matisos molt tèrbols i un thriller judicial narrat amb prou bon ritme.

(Article publicat al Regió7, el dia 6 de juliol de 2013)