Tony Soprano

            Tot i haver participat, com a secundari, en algunes bones pel·lícules (True romance, The man who wasn’t there, Killing them softly), amb actuacions prou interessants, l’actor James Gandolfini, que va morir el passat vint de juny, és i serà recordat, sobretot, per la seva memorable composició del mafiós Tony Soprano a la imprescindible sèrie televisiva The Sopranos, creada per David Chase per a la HBO.

            A la sèrie, Gandolfini interpreta el cap d’una família de mafiosos de Nova Jersey que pateix atacs d’angoixa a causa de l’estrès que li provoca una feina que, tot sovint, el supera. Si es deixa de banda la seva condició de capo mafiós, Tony Soprano no és més que un pare de família atabalat, amb problemes de sobrepès i mirada lànguida, que estima la seva dona tot i fer-li el salt, amb uns fills adolescents a qui no acaba de controlar, amb un negoci heretat que ha de mantenir i amb una mare possessiva de qui no pot deslliurar-se. I és en la composició d’aquest personatge –aconseguida, sobretot, gràcies a la brillant interpretació de Gandolfini— que recau una de les grans virtuts de The Sopranos: acostar-nos a la part humana d’un delinqüent detestable, d’un monstre que tan aviat ens mostra el seu costat més humà i entranyable com la seva versió més despietada i cruel. Sense assemblar-se del tot a cap d’elles, a The Sopranos hi ha coincidències amb les millors pel·lícules americanes de mafiosos: des de The Godfather (El Padrino) a Analyze this (Una teràpia perillosa), passant per Goodfellas (Un dels nostres) o Mickey blue eyes. I, de fet, la seva qualitat és comparable, o fins i tot supera, algun d’aquests títols. Per sobre de qualsevol altra virtut, però, destaca la creació de Gandolfini.

Qui hagi seguit les sis temporades –86 capítols— de la sèrie no podrà oblidar les entrevistes del protagonista a ca la psiquiatra, la doctora Melfi, que escodrinya en les interioritats de Tony Soprano fins a descobrir-hi una ingenuïtat impensable a priori; els problemes que li genera la turbulent relació amb la seva mare, una harpia d’aparença innocent; les baralles conjugals, les discussions amb els fills i l’estira i arronsa amb el seu nebot; les converses amb els fidels Silvio i Pauli al Bada Bing!, el local d’striptease on es desenvolupen algunes escenes memorables de la sèrie; o el sorprenent final, enmig de l’acció, en una cafeteria, amb una fosa en negre que va deixar desconcertats milions de telespectadors.

            El que no es van atrevir a fer els inspirats guionistes de The Sopranos –matar explícitament el protagonista— ho va aconseguir un infart la matinada del vint de juny. Amb Gandolfini desapareix la possibilitat de ressuscitar el seu personatge més cèlebre, però cal ser justos i dir que en això, la dignitat de la sèrie hi ha sortit guanyant. Segur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de juliol de 2013, i també a El Pou Digital)