La cadira buida

 

Diu el filòsof Xavier Antich en un dels articles reproduïts a La voluntat de compendre (Arcàdia, 2016) que «la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat». A cada casa, per exemple, quan s’ha de seure a taula tothom té el seu lloc i, per tant, la seva cadira. Les cadires s’adapten al nostre cos i n’evoquen la forma. És fàcil, doncs, humanitzar-les. Recordo que a les golfes de casa hi havia (potser encara hi són) un parell d’antigues cadires de fusta que alguna padrina o repadrina havia fet servir per anar a missa: si els aixecaves el cul, feien la mateixa funció que la part de darrere d’un banc d’església, amb una barra encoixinada a la part de baix, per posar-hi els genolls. La cadira és un moble singular. Així com el banc convida a l’experiència col·lectiva o, si més no, compartida, la cadira pot suggerir recolliment i solitud. Tot i així, aquesta és una impressió falsa, perquè difícilment trobarem mai una cadira sola, ni tan sols allà on només viu una persona.

Els artistes han omplert de força simbòlica aquest moble tan proper, o n’han aprofitat la força que ja té, i per això l’art universal és ple de cadires buides. En el seu afany de donar nou sentit a objectes quotidians, Antoni Tàpies va utilitzar cadires en diverses obres i de diverses formes, començant per la que forma part de l’escultura «Núvol i cadira», feta de filferro, que corona la seva fundació. Tots tenim presents les dues cadires de boga que Van Gogh va pintar a L’habitació, a banda i banda de la taula i al costat del llit. O la sinistra cadira elèctrica reproduïda per Andy Warhol. O les modernes cadires del pavelló Mies van der Rohe. A Cracòvia, al districte de Podgórze, que l’any 1941 es va convertir en el gueto on van congregar els jueus abans de deportar-los a Auschwitz, hi ha una instal·lació que posa la pell de gallina. És a la plaça dels Herois del Gueto, un espai immens on, des de l’any 2005, s’hi pot veure un conjunt de cadires de bronze, afilerades i encarades totes en la mateixa direcció. La dimensió d’aquestes cadires, una mica més grans que les normals, no conviden pas el visitant a seure-hi: són cadires buides.

Torno a Xavier Antich: «Una cadira buida (···) és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú». Tanmateix, en determinades ocasions, la cadira buida em sembla més aviat un símbol de l’absència d’aquell que l’ocupava i que ja no hi és. I ara penso en els dinars de Nadal d’aquelles famílies que han perdut algú i que aquest dia (potser el primer Nadal sense aquell ésser estimat) n’evocaran el record i, d’alguna manera, el faran present malgrat que sigui al davant de la cadira buida que ningú, encara, haurà gosat ocupar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Nadal de 2023)

Qui la té més llarga

 

M’agrada l’ambient de Nadal, especialment aquell que es viu en les distàncies curtes, en les celebracions íntimes en forma de dinar o sopar amb familiars o amb amics on, entre sopa de galets i copa de cava, es té un record per als que ja no hi són. M’agrada presenciar com els xiquets fan cagar el tronc i com obren els regals que han dut els Reis. M’agraden les sobretaules de xarrolla atropellada, amb tres converses paral·leles i creuades, que evolucionen en una muntanya russa de sentències apassionades que poden anar de la cordialitat entusiasta a la indignació més visceral, passant pels acudits dolents o el poema de Nadal que recita el caganiu de torn. M’agraden les cases amb pessebre i sentir-me, a l’escalf del foc a terra, a prop d’aquelles persones a qui estimo i que (vull suposar) també m’estimen.

En canvi, no m’agrada gaire (tot i que he de reconèixer que tampoc m’irrita ni m’indigna) l’excés de decoració kitsch amb què s’engalanen els carrers per Nadal en la majoria de poblacions. Ho trobo embafador. Aquella lluminària de colors, elaborada amb serps de leds que formen figures associades amb les festes nadalenques (carros arrossegats per rens, pares Noel panxuts, ninots de neu amb escombra i barret, campanetes...), acompanyada de la música d’ambient sonant pels altaveus, em resulta estèticament excessiva. Què voleu que us digui? Ara bé, el que no m’agrada gens és la deriva competitiva que sembla que està prenent aquest costum de decorar-ho tot amb un gust qüestionable: localitats que competeixen per poder penjar-se l’etiqueta i presumir de ser la ciutat que més llums posa, que fa el pessebre més gran, que reparteix més caramels la vigília de reis o que instal·la l’arbre de Nadal més alt del sud d’Europa. Cadascú es gasta els diners com vol i suposo que, si els ajuntaments no els invertissin en la instal·lació d’un arbre metàl·lic de quaranta metres d’altura i els deu tràilers que calen per transportar-lo, se’ls gastarien en altres foteses decoratives amb l’excusa d’incentivar l’activitat comercial. Si els funciona i aquest és l’objectiu, endavant.

En tot aquest festival de cursileria, però, el que trobo certament ridícul és l’obsessió megalòmana per la mida de les coses. Una actitud que acostuma a anar associada a dirigents de comportament infantil («i jo més!»), amb aires que recorden un narcisisme més o menys patològic i que, des del meu punt de vista, només pot explicar-se per la necessitat d’haver de compensar alguna mancança que, per poca malícia que hi posem, és fàcil imaginar en quina part del cos podria estar localitzada. Dit això, «que cadascú es vesteixi com bonament li plagui», que deia Martí i Pol; i «Bon Nadal!», que us desitja, a l’avançada, un servidor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 10 de desembre de 2023)

Un amor

 

L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar. La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va passar el 14 de novembre amb La meva història és la història d’un amor (Columna, 2023).

El títol no enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort. Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè, com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que La meva història és la història d’un amor és una novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la vida».

Quan escriu, l’Alba Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2023)

No existir

 

«Si no et veuen, no existeixes», diu l’eslògan publicitari d’una d’aquestes empreses que produeixen anuncis per passar a les sales de cinema abans que comenci la pel·lícula. La gent t’ha de veure per saber que hi ets, i, si la imatge que projectes és prou atractiva, aniran a comprar a la teva botiga, vindran a sopar al teu restaurant o pagaran per fer servir les teves instal·lacions. Se m’acut, però, que aquest eslògan és vàlid no tan sols per a empreses que volen anunciar-se, sinó que actualment defineix la filosofia vital de molts humans. El cas és que l’entrada de la globalització digital en les nostres vides i, especialment, l’arribada i generalització de les xarxes socials, ens ha convertit a tots plegats en una colla d’exhibicionistes desfermats, en uns virtuosos del postureig, en fi: en un producte que s’exhibeix per vendre’s a canvi de likes. És del tot evident que, quan parlem d’algú que ha de vendre un producte comercial, un servei o unes instal·lacions, cal que projecti una bona imatge perquè el vegin atractiu, però el cas és que aquesta obsessió per visibilitzar en positiu la pròpia imatge s’ha convertit en un imperatiu quotidià per a molts particulars: exhibir-se per sentir que s’existeix.

Així, l’excursionista puja una muntanya (tant és que sigui un cim de tres-mil metres com un turó de cinc-cents) i al final del dia sent la necessitat de penjar un recull d’imatges a Instagram i a Facebook, a banda d’una piulada a X, on fa una crònica de l’experiència inigualable que suposa la comunió entre l’home i la natura; el gourmet exhibeix la fotografia de cada plat que li han servit en un restaurant on ha fet el menú degustació; l’atleta explica, amb suport gràfic, el recorregut de la cursa en què ha participat; el presumit, mentre fa morrets, presumeix de la roba extremada que acaba d’estrenar; el melòman penja proves del concert que ha anat a veure i que demostren que ell hi era; el lector fa una ressenya i reprodueix la coberta del darrer llibre que s’ha llegit...

El que projectem a les xarxes socials sovint s’assembla a un autoanunci. Què venem, però? Fum? És per això que cada cop es mereixen més la nostra admiració aquells adults que han aconseguit completar el gairebé primer quart de segle del tercer mil·lenni sense comptes a les xarxes socials, sense una vida virtual feta d’impostura; aquells que tenen una flor com a foto de perfil a Whatsapp, i de qui, si poses el seu nom a Google, no n’apareix cap imatge i amb prou feines trobaràs alguna informació circumstancial (la participació en una cursa, el nomenament en una mesa electoral o el nom en una llista de morosos); gent que ha estat capaç de preservar la seva intimitat i poden dir, amb el cap ben alt, que només existeixen en la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de novembre de 2023)