Al juliol va fer 80 anys de l’esclat
de la Guerra Civil i el dia 24 d’agost n’ha fet 80 de l’assassinat del
periodista Josep Maria Planes que, durant els primers mesos de descontrol, va
caure a mans d’un escamot d’anarquistes. Només tenia 29 anys. A banda de ser un
molt bon periodista, un humorista mordaç i un defensor dels valors democràtics
i republicans, Planes era un escriptor extraordinari. Malgrat la seva joventut,
els seus textos desborden personalitat literària. En els reportatges aplegats a
Gàngsters de Barcelona (originalment
apareguts a La Publicitat l’any 1934
i recollits en llibre per l’editorial Pòrtic l’any 2002), Planes presenta una
prosa sòlida i efectiva, pròpia del periodista que defensa arguments de forma
ben documentada, que vol comunicar amb solvència i rigor, però que a la vegada
es deixa seduir per l’expressivitat del llenguatge. Això també passa amb els
articles d’opinió, més personals, que periòdicament publicava al primer full de
La Publicitat, on sovint es deixava
endur per la ironia i exhibia una seguretat impròpia d’un xicot que no arribava
a la trentena. Una cosa semblant passa amb els articles esportius (recollits,
també per Pòrtic, amb el títol Planes
d’esport, l’any 2007) que especialment narren, amb una vivacitat admirable,
la Volta Ciclista a Catalunya. Però és, sobretot, a Nits de Barcelona (l’únic llibre que va veure publicat en vida, el
1931, i que va recuperar Pòrtic setanta anys més tard) on queda palesa la
categoria literària de Josep Maria Planes.
Nits
de Barcelona és un llibre que va aparèixer avalat per dues de les plomes
més respectades de la literatura catalana dels anys trenta. D’una banda, Josep
Maria de Sagarra (amb qui Planes va travar una sòlida amistat) li va fer el
pròleg i Carles Soldevila li va escriure un colofó. A Nits de Barcelona, Planes fa un retrat (personal, irònic, divertit
i expressiu) dels principals locals d’oci nocturn que hi havia a la ciutat
comtal en aquella època.
La prosa de Planes a Nits de Barcelona és esmolada, d’una
gran expressivitat (“papallonejant”, en diu Soldevila al colofó). Es mou, amb
seguretat, entre la ironia i la caricatura, i transporta el lector a l’ambient
que descriu. Entre les seves pàgines se sent el jazz, el flamenc, la música de
cabaret... i s’ensuma l’alcohol i el perfum. Perquè, com diu Sagarra al pròleg,
“en aquest llibre la poesia està caçada pel procediment realista, amb l’ham de
la documentació i amb els cuquets podrits de l’humor”.
Si el talent literari de Josep Maria Planes no s’hagués
vist estroncat pels nou trets que li van engegar els incontrolats que el van
descobrir l’agost del 1936, quan només tenia vint-i-nou anys, ara parlaríem
–n’estic segur!— d’un dels prosistes més brillants de la literatura catalana
del segle XX.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'agost de 2016)