Llegir el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a
la presó (Columna, 2014), de Jordi Mercader, després que esclatés el “cas
Pujol” m’ha produït una sensació estranya. S’ha de dir que el llibre està molt
ben escrit i que, amb aparença de novel·la, fa una crònica detallada de com van
viure els grups catalanistes i les forces del règim (govern civil, militars i
policia) la vinguda de Franco a Barcelona l’any 1960. La trama s’estén des de
la prèvia que va suposar la defenestració del director de la Vanguardia, Luis
Martínez de Galinsoga, arran de les protestes que va suscitar la cèlebre frase
(“Todos los catalanes son una mierda!”) que va dir en públic, durant una missa
celebrada en català, fins a l’empresonament de Jordi Pujol després que al Palau
de la Música s’entonés El cant de la
Senyera, prohibit expressament per a aquella vetllada d’homenatge al poeta
Maragall.
El
cas és que el principal protagonista de la història no és altre que el propi Jordi
Pujol, de qui la novel·la fa un retrat que satisfaria la vanitat de qualsevol
que, al cap dels anys, hagi fet carrera política. El presenta com un jove
activista compromès amb el país, emprenedor, ambiciós, somniador, apassionat,
intrèpid, catalanista incorruptible, seriós, rebel, obstinat, resistent... En
fi, com un heroi d’integritat moral inqüestionable, que compta amb el suport
abnegat de la dona i el consell prudent del pare. Un heroi –símbol de reivindicació
catalanista— disposat, si cal, a convertir-se en màrtir i anar a la presó abans
que deixar-se humiliar per les forces franquistes, potser conscient que s’està
forjant un futur com a líder del seu poble.
Un,
però, no pot desconnectar de l’actualitat més rigorosa quan llegeix alguna
afirmació –amb aire de sentència— que Mercader posa en boca del futur President
de la Generalitat, com quan li fa dir que “un dirigent ha de transmetre idees,
doctrina, objectius, però per damunt de tot (···) un líder ha de ser un home
creïble; sí, la credibilitat és el valor diferencial d’un autèntic lideratge”.
Llegint això, s’entén la decepció de molts catalans (aquells que, en el seu
moment, van combregar amb el “pujolisme”) en descobrir l’esquerda en la paret
de roca massissa que se suposava que era la integritat política i moral de qui
va ser Molt Honorable.
Suposo
que la història posarà tothom a lloc i que quan, d’aquí a cinquanta anys, algú
faci una crònica –o una novel·la— sobre el procés català, tindrà prou
perspectiva per situar històricament la figura de Pujol on realment li
correspon, que no deu ser a l’altar dels herois íntegres que ho sacrifiquen tot
per la causa, com fa Mercader, però potser tampoc instal·lat a les clavegueres
de la corrupció, com fa tot gat i fura últimament, donant validesa a aquell
refrany que diu que de l’arbre caigut tothom en fa estelles.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)