dimecres, 29 d’octubre del 2014

La integritat del líder

Llegir el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna, 2014), de Jordi Mercader, després que esclatés el “cas Pujol” m’ha produït una sensació estranya. S’ha de dir que el llibre està molt ben escrit i que, amb aparença de novel·la, fa una crònica detallada de com van viure els grups catalanistes i les forces del règim (govern civil, militars i policia) la vinguda de Franco a Barcelona l’any 1960. La trama s’estén des de la prèvia que va suposar la defenestració del director de la Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, arran de les protestes que va suscitar la cèlebre frase (“Todos los catalanes son una mierda!”) que va dir en públic, durant una missa celebrada en català, fins a l’empresonament de Jordi Pujol després que al Palau de la Música s’entonés El cant de la Senyera, prohibit expressament per a aquella vetllada d’homenatge al poeta Maragall.


                El cas és que el principal protagonista de la història no és altre que el propi Jordi Pujol, de qui la novel·la fa un retrat que satisfaria la vanitat de qualsevol que, al cap dels anys, hagi fet carrera política. El presenta com un jove activista compromès amb el país, emprenedor, ambiciós, somniador, apassionat, intrèpid, catalanista incorruptible, seriós, rebel, obstinat, resistent... En fi, com un heroi d’integritat moral inqüestionable, que compta amb el suport abnegat de la dona i el consell prudent del pare. Un heroi –símbol de reivindicació catalanista— disposat, si cal, a convertir-se en màrtir i anar a la presó abans que deixar-se humiliar per les forces franquistes, potser conscient que s’està forjant un futur com a líder del seu poble.
                Un, però, no pot desconnectar de l’actualitat més rigorosa quan llegeix alguna afirmació –amb aire de sentència— que Mercader posa en boca del futur President de la Generalitat, com quan li fa dir que “un dirigent ha de transmetre idees, doctrina, objectius, però per damunt de tot (···) un líder ha de ser un home creïble; sí, la credibilitat és el valor diferencial d’un autèntic lideratge”. Llegint això, s’entén la decepció de molts catalans (aquells que, en el seu moment, van combregar amb el “pujolisme”) en descobrir l’esquerda en la paret de roca massissa que se suposava que era la integritat política i moral de qui va ser Molt Honorable.

                Suposo que la història posarà tothom a lloc i que quan, d’aquí a cinquanta anys, algú faci una crònica –o una novel·la— sobre el procés català, tindrà prou perspectiva per situar històricament la figura de Pujol on realment li correspon, que no deu ser a l’altar dels herois íntegres que ho sacrifiquen tot per la causa, com fa Mercader, però potser tampoc instal·lat a les clavegueres de la corrupció, com fa tot gat i fura últimament, donant validesa a aquell refrany que diu que de l’arbre caigut tothom en fa estelles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Literatura per canviar el món

                Ja fa temps que tenia ganes de dir alguna cosa de Tigre de Paper, una petita (i a la vegada activa) editorial que treballa des de Manresa. Una colla de gent jove i compromesa tant amb la literatura com amb les diverses variants de la lluita social van engegar, no fa pas massa, diverses col·leccions de narrativa i assaig per donar sortida digna a obres que tenen com a rerefons o parlen directament de la injustícia social, la repressió per part del poder, la lluita obrera, les diferents menes de revoltes i revolucions o la violència política. Tot plegat molt d’esquerres, sí, i amb voluntat explícita de fomentar la literatura de pensament crític que pot ser també, per descomptat, literatura de qualitat. El cas és que, lluny de l’estètica pamfletària, les edicions de Tigre de Paper són acurades i elegants, tan –si més no— com les dels grans grups editorials absorbits per la voràgine d’un mercat salvatge que sovint tracta el llibre com un simple producte comercial.


                Un dels darrers títols publicats a Tigre de Paper –i l’excusa per parlar-ne ara— és la traducció catalana de La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara, una obra de joventut de l’escriptora i militant comunista alemanya Anna Seghers (1900 – 1983). Es tracta d’una breu novel·la d’aire tràgic (des de la primera frase saben que no acabarà bé), que narra, amb un estil distant que busca l’objectivitat (es relaten amb el mateix lirisme desapassionat les escenes de revolta i les descripcions del paisatge), la protesta d’un grup de pescadors d’una badia imaginària que una primavera, esperonats pel lideratge d’un activista foraster (que “despertava en els que l’escoltaven una emoció intensa; feia néixer dins seu alguna cosa semblant a l’esperança”), es planten i decideixen no sortir a la mar fins que la companyia pesquera no accepti les noves condicions que ells proposen (tres cinquenes parts i set penics per quilo) i que, al capdavall, no són més que un petit canvi de tarifes que els ha de permetre viure amb un mínim de dignitat. Més que no pas la crònica de la revolta, però, el que interessa del relat és el retrat, col·lectiu i individual, d’uns homes que s’enfronten al destí. Sobretot, la lluita d’aquells que, de vegades carregats de dubtes i a punt de caure en la derrota anímica, s’enfronten a l’immobilisme i la grisor dels qui pensen que allò que els convé és “quedar-se a fer el mateix cada hivern: arranjar les xarxes i passar gana”, i desafien, al capdavall, el poder que els té sotmesos. En definitiva, La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara és més una petita història de solidaritat i d’esperança, de pors i de sacrificis, que de no pas la crònica d’una gran victòria èpica.

                La traducció de l’alemany del també manresà Adam Majó és, en general, prou solvent. Revela alguna vacil·lació lingüística perdonable, i ho compensa, d’altra banda, amb una recerca de l’expressivitat que demostra que s’estima el text que tradueix. El cert és que tampoc no deu ser gens fàcil traduir un relat que calla tant com diu, on la tensió de la trama sovint s’intueix entre línies i on l’autora, lluny de donar la història mastegada, deixa que sigui el lector qui encaixi les peces.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 25 d'octubre de 2014)

dimecres, 15 d’octubre del 2014

L'hora dels esportistes

            Alguna cosa està passant quan aquells que sempre havien esquivat les qüestions polítiques, aquells que deien que la política no els interessava, o que no s’hi havien de posar, o que no hi entenien, comencen a demostrar que tenen opinió. És el cas dels esportistes d’elit, que fins ara s’havien fet un tip d’assegurar que la política no s’ha de barrejar amb l’esport. Donaven per suposat que participar en uns jocs olímpics o en un mundial de futbol sota uns determinats símbols nacionals (banderes, himnes, etc...) no tenia res a veure amb la política. I es dedicaven, sobretot, a omplir els informatius amb titulars de contingut escàs i previsible, del tipus “sempre s’ha de respectar el rival” o “sortirem a guanyar el partit”, com si fossin ignorants de tot allò que no sigui l’esport que practiquen.
            El procés català, però, sembla que obliga el personal a posicionar-se. I alguns esportistes coneguts han començat a sortir de l’armari, tot i que de moment només ho han fet a mitges. Han fet un primer pas que, de fet, és el més important: el de declarar-se a favor del dret a decidir.


            Gerard Piqué, que va tuitejar fotos seves mentre participava en la V de l’11 de setembre, va ser el primer nom sonat que va manifestar públicament el seu suport a la realització de la consulta del 9 N, i ha repetit la seva postura en més d’una ocasió. Prou que, des d’aleshores, li ha caigut un bon xàfec d’insults i amenaces per part d’aquells que no suporten les opinions polítiques diferents de les pròpies. Això, però, no va impedir que més esportistes fessin com ell. Poc després de Piqué, ho va fer el seu company d’equip Xavi Hernández –que fa més d’un any ja va dir que els catalans tenim tot el dret a ser allò que vulguem ser—, amb una contundència i una naturalitat incontestables (“Tenim tot el dret del món a votar”), en la roda de premsa posterior a un partit de Champions; i també s’han manifestat en un sentit semblant els germans Gasol, encara que, en el cas del Pau –que, com a representant d’Espanya, va onejar la rojigualda en els jocs de Londres—, amb certa timidesa i ambigüitat.
            Sembla ser, doncs, que els esportistes d’elit, aquells que fins ara no piulaven en qüestions polítiques (especialment quan el subjecte polític era Catalunya), han començat a perdre la por de defensar un dret tan elemental com és el dels pobles a decidir el seu futur. El proper pas hauria de ser que alguns, fins i tot, anessin un pas més enllà i compartissin amb la resta de mortals en quin sentit els agradaria que anés aquest futur, que es mullessin no tan sols a favor de la consulta sinó també del resultat. Fins ara, els únics que han insinuat què pensen són els qui –potser induïts per interessos de l’entorn— flirtegen més aviat amb l’unionisme. Temps al temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Plagis d'estar per casa

                Resulta que la passada primavera, en la darrera edició del Concurs de Narrativa Gastronòmica que convoquen Diesa Restauració i Òmnium Bages –on els participants presenten històries humanes amb rerefons de fogons, sopars, restaurants, gustos, aromes i deconstruccions culinàries—, l’amic Jordi Estrada i jo, que fèiem de jurat, vam triar com a finalista un relat que, en bona part, plagiava una cançó de Pere Tàpias que es titula Amor integral. Desconeixedors de la discografia completa del cantautor vilanoví, vam trobar que era un text divertit i enginyós, no tan bo com el de la Nacha Nacenta, que va guanyar, però sí mereixedor d’una menció i un accèssit. No cal dir que, en aquell moment, poc ens pensàvem que estàvem reconeixent un text d’escassa originalitat.


Sorpresos –però no estupefactes, perquè amb els temps que corren un no cau tampoc tan fàcilment en l’estupefacció—, aquesta setmana hem descobert l’enredada. Ha estat gràcies a un missatge anònim, qui sap si d’un aspirant al premi que, sens dubte, té més coneixements que nosaltres en determinats registres musicals. El text finalista pren la totalitat de la cançó de Tàpias (que val a dir que tampoc no és per posar-se a plorar d’emoció) i la farceix (ja em perdonareu el símil gastronòmic, donades les circumstàncies; és que no me n’he pogut estar) amb ingredients propis que fins i tot tenen certa gràcia.
És, si més no, digne de reflexió el fet que hi hagi qui afusella descaradament l’obra d’un altre en benefici propi (encara que sigui per guanyar una experiència SPA o un sopar al restaurant Passeig, que eren els premis del concurs de Narrativa Gastronòmica), sense pensar en el ridícul de ser descobert. Fa segles, quan els textos literaris no estaven protegits per cap llei de propietat intel·lectual, hom podia trepitjar fins on li donava la gana les creacions dels altres. Val a dir que alguns, fins i tot, milloraven l’original. En la gran obra de Bernat Metge, Lo somni, hi ha fragments simplement traduïts d’obres de Boccaccio o de Petrarca. La primera part de Tirant lo Blanc és, en bona mesura, una còpia literal del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. Metge i Martorell eren, però, genis que sabien què calia utilitzar i amb quina finalitat. Al capdavall, es tractava més d’un homenatge que no pas d’un plagi. Avui dia les coses van d’una altra manera i, com a mínim, s’hauria de citar la font sobre la qual el presumpte creador fa variacions o copia descaradament.

La descoberta m’ha dut inevitablement a la memòria la vegada que algú es va presentar als Premis Bages Juvenils de Literatura, que convoca també Òmnium Bages, amb un poema titulat Cada dia és un nou pas, que era una còpia literal de la coneguda cançó homònima dels Esquirols. Aquell cop, el treball no va passar el filtre del jurat. No pas perquè no valoressin els mèrits literaris del text, que són inqüestionables. Ni perquè fos un jurat gaire diferent del que deliberava en el Concurs de Narrativa Gastronòmica. Sinó perquè –a banda de l’obvietat que presentar, en un concurs bagenc, un text dels Esquirols fent-lo passar per propi és gairebé una provocació— un dels qui havien de valorar-lo era, justament, el Joan Vilamala, ni més ni menys que l’autor.

(Article publicat el dia 12 d'octubre de 2014 al diari Regió7)

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Feina d'escriptor

                Al llarg del mes d’octubre passaran per Manresa una bona colla d’escriptors en el marc del festival Tocats de Lletra. Suggereixo que ho aprofitem per demanar-nos de què viuen. Viure de la literatura és, ara mateix –i especialment en català—, una utopia. N’hi ha que ho aconsegueixen, sí –Monzó, Moliné, Pàmies, Sànchez Piñol, Cabré, Puntí...—, però és més gràcies als ingressos periòdics de les col·laboracions en mitjans de comunicació, o per anar fent “bolos” pel país en forma de conferència o club de lectura, que no pas gràcies als llibres. Si, a més a més, la tasca literària s’exerceix lluny de Barcelona, en allò que se’n diu “comarques”, on, per als mitjans d’abast nacional, la cultura sembla que no existeix, la cosa encara es fa més complicada. No conec cap literat de la Catalunya central ni de Ponent que, sense haver-se desplaçat a viure al cap i casal, se sustenti amb el que escriu. El berguedà Jordi Cussà, per exemple, sobreviu més per les traduccions de l’anglès que no pas gràcies als drets d’autor que generen les seves excel·lents novel·les. És un cas que clama al cel.


                Si tenim en compte que la tirada mitjana d’un llibre publicat a Catalunya no arriba als 300 exemplars, ens podem fer una idea de la misèria que les publicacions generen en forma de drets d’autor (que van del 5% al 10% del preu de venda). 2000 llibres venuts (que és una quantitat respectable), d’un llibre que surt al mercat a un preu de 15€, podria arribar a reportar uns beneficis bruts de 3000€ (descomptat l’IRPF es quedaria en 2300€) a un autor que hi ha invertit mesos, potser anys, de feina dura i abnegada. Qui es pot plantejar viure d’això?

                I, tanmateix, hi continua havent qui no pot deixar d’escriure, esgarrapant hores de son o aprofitant estones vagaroses, al marge de la feina amb què es guanya les garrofes. De fet, sempre ha estat així: Foix escrivia a la rebotiga d’una pastisseria i Kafka va crear un univers literari monumental quan sortia de l’oficina. Hi continua havent qui, malgrat tot, inverteix hores i hores en una feina que no se sap quins beneficis econòmics li reportarà i que, amb tota probabilitat, seran escassos, o nuls, o potser fins i tot hi haurà de posar diners. Sort en tenim, els lectors.

(Article publicat a la revista manresana El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2014)

dimecres, 1 d’octubre del 2014

A partir d'ara

                Escric això el 12 de setembre, l’endemà d’haver participat, a Barcelona, al costat de centenars de milers de catalans –entre els quals m’imagino que hi havia molts lectors d’aquest diari—, en un dels esdeveniments més espectaculars i incontestables que s’hagin dut a terme mai per reclamar el dret legítim d’un poble a triar democràticament el seu futur. La sensació que es respirava és que una societat capaç d’organitzar-se, de manera ordenada i sense aldarulls, d’arrenglerar-se disciplinadament, posant-se cadascú en el seu tram, en la seva franja segons el color de la samarreta... és una societat capaç d’aconseguir allò que es proposi. I més si el que pretén no és altra cosa que poder marcar-se lliurement el camí com a poble. Qui ens havia de dir, fa uns anys, que en una manifestació sobiranista ens avindríem –convençuts, però no pas abduïts— a col·locar-nos en un tram concret de la Gran Via o de la Diagonal, en una franja determinada i amb una samarreta groga o roja... i que centenars de milers de catalans farien com nosaltres, cadascun en el seu lloc corresponent?


                També s’hi respirava il·lusió, optimisme... i, especialment, la sensació que estàvem vivint l’última manifestació històrica de caràcter multitudinari que hi ha d’haver a Catalunya, si més no, fins que siguem independents. No pot ser d’una altra manera. Allà n’érem molts que no ens considerem, ni de bon tros, activistes polítics ni, fins fa quatre anys, havíem sortit al carrer gaires vegades per reclamar els nostres drets. És el quart cop que, en aquests anys, molts catalans hem participat, engrescats, en una jornada reivindicativa multitudinària. El cinqué, si hi afegim el Concert per la Llibertat que va tenir lloc al Camp Nou a finals de juny de 2013. A partir d’ara s’han de moure fitxes en altres esferes, que no vol dir que s’hagi de deixar d’actuar. En aquesta mena d’actes que pretenen aplegar grans quantitats del gent ja no queda res per demostrar. Ho hem donat tot, per fer-nos sentir a casa nostra i, sobretot, per arribar més enllà de Madrid, on ja sabem que faran veure que no ens senten, diran que tot plegat respon a la dèria d’un líder, s’aferraran a un marc legal sense adonar-se que, quan no atén el clam majoritari d’un poble, la legalitat deixa de ser legítima, i tornaran a airejar aquella entelèquia tronada que anomenen “majoria silenciosa” i a dir, amb una miopia deliberada, que ha començat el declivi de l’independentisme.

                Qui ens ha volgut sentir, doncs, ja ho ha fet. I segur que molta gent, arreu del món, ha pres bona nota del que està passant a Catalunya. En un entorn normal, la propera manifestació hauria de ser la més estrictament democràtica i per tant, també, la més multitudinària de totes: anar a votar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de setembre de 2014, i també al Pou Digital)