Nens famosos

                Què passa quan algú viu l’època més important de la pròpia trajectòria vital i professional entre els 12 i els 16 anys? Aquesta és la pregunta que un es fa després de veure el documental que Netflix ha produït sobre el grup infantil Parchís (Parchís: el documental). Cinc preadolescents (tres nens i dues nenes) van viure, en cinc anys durant els quals es van convertir en adolescents, una carrera meteòrica que els va catapultar cap a la fama, primer a Espanya i després, sobretot, en alguns països de llatinoamèrica durant la primera part dels anys 80.

                El cas dels Parchís té la particularitat que aquells nens no estaven especialment dotats per a la música ni, encara menys, pel ball. No eren, ni de bon tros, virtuosos (com podríem pensar d’altres casos d’artistes infantils coneguts com Marisol, Michael Jackson, que després van continuar amb èxit les seves carreres) ni, encara menys, nens prodigi. La maquinària mediàtica, una bona estratègia comercial, un grapat de cançons enganxoses i el moment adequat els va convertir, això sí, en nens famosos. Molt famosos: milions de discos venuts, concerts multitudinaris, samarretes, còmics, mitja dotzena de pel·lícules, jocs de taula amb la seva imatge... Els Parchís són una icona televisiva i musical de la infantesa dels qui ara rondem la cinquantena.

                El documental també apunta l’aparició d’un fenomen, el de l’explotació infantil a través dels mitjans, que ha generat grans fortunes de les quals, sovint, els últims beneficiaris han estat els infants i les seves famílies. De fet, apareix una de les famílies visiblement molesta pel que consideren, en aquest sentit, gairebé una estafa. La majoria de progenitors, però, resten al marge del documental. Moguts entre la ignorància empresarial i la vanitat de tenir un fill famós, en una època en què l’explotació dels drets d’imatge devia anar molt diferent de com funciona avui dia, aquells pares es van deixar portar pel miratge d’uns luxes efímers, sense pensar massa que els seus fills creixien envoltats d’un món irreal i allunyats de les famílies durant llargues temporades.

                El debat sobre quins són els límits morals de l’explotació infantil queda lluny, però, de Parchís: el documental. Si que deixa clar que aquells nens i nenes han arribat a la cinquantena amb prou dignitat, però amb l’estigma d’haver format part d’aquell grup infantil famós. Sempre han estat i seran aquell nen o aquella nena dels Parchís. Per tant, no deixa de ser una bona excusa per replantejar preguntes que, en el món exposat en què vivim des de la proliferació de les xarxes socials, caldria no oblidar: és lícit condicionar el futur dels infants venent la seva imatge a canvi d’una mica de fama, un pessic de vanitat i (no sempre) beneficis econòmics?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de juliol de 2019)

Hores de sol

El darrer cap de setmana de març, com cada primavera, hi vam tornar: una hora menys al rellotge, una hora més de sol a la tarda i una hora menys de sol al matí. Aquest cop, però, vam avançar els rellotges amb la incògnita de saber si serà l’últim o el penúltim cop que haurem de seguir aquesta rutina semestral.

Pel que diuen, sembla ser que el canvi d’horari a què se’ns sotmet un parell de vegades l’any passarà a la història ben aviat. Això vol dir que una de les nostres converses d’ascensor més habituals té (permeteu-me l’acudit fàcil) les hores comptades.

A partir d’ara ja no ens queixarem del canvi d’horari? Donats com som a no trobar mai res del nostre gust i necessitats com anem de temes poc importants sobre els quals debatre amb vehemència, crec que més aviat serà al contrari. No ens enganyem: la solució no deixarà ningú satisfet. Fins ara tothom dedica un parell de setmanes l’any (una a la tardor i una altra a la primavera) a queixar-se de com el canvi afecta el seu ritme vital, a proclamar com seria de meravellós mantenir la mateixa hora durant tot l’any i a demanar si aquell cap de setmana tindrem una hora més o una hora menys per dormir. A partir del moment en què es fixi un horari definitiu, sigui quina sigui la solució adoptada, el debat prendrà matisos potser imprevisibles, però continuarà generant opinions contràries, potser amb més força que mai. D’una banda, si es manté l’horari d’hivern, això provocarà que a l’estiu es faci de nit més aviat del que estem acostumats i, per tant, hi haurà els qui, indiferents a la sortida del sol (potser perquè sovint els ensopega en llocs tancats) lamentaran la reducció d’hores de claror al vespre i s’indignaran, a més, per haver perdut l’oportunitat d’allargar les tardes hivernals. Si, d’altra banda, es mantingués l’horari d’estiu, n’hi haurà que, matiners de mena, posaran el crit al cel només de pensar que, en algunes èpoques de l’any, no es farà de dia fins a quarts de deu del matí. A més, apareixerà un nou perfil, fins ara inexistent, de renegaire: aquell que enyorarà els canvis i, tot i haver-ho criticat tota la vida, ara trobarà que el millor sistema horari és el d’anar canviant cada sis mesos i es mostrarà indignat per la decisió de mantenir tot l’any la mateixa hora. Tinc la sensació que l’única solució que deixaria tothom satisfet seria aconseguir que el sol lluís durant més hores a l’hivern, però això ho veig molt difícil.

Fet i fet, doncs, res no canviarà: les hores de sol seran les mateixes de sempre i els comentaris (a l’ascensor, a la pastisseria o a Twitter) sobre com de malament es prenen les decisions en aquest país, seguiran sent tan abrandats i tan intranscendents com ho han estat tota la vida. Els humans, al capdavall, som éssers ben previsibles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de juliol de 2019)

Mort i contraban

                Llegir novel·les d’autors que publiquen una primera història de ficció quan ja compten amb una trajectòria vital i professional tan extensa com poc o gens vinculada al món de la literatura és un exercici interessant i, tot sovint, gratificant. És el cas de Morir a cavall dels vents, la novel·la de Jordi Corominas i Llorenç Planes que l’editorial Andorra acaba de publicar i que va ser presentada a l’Espai Òmnium de Manresa el passat mes de juny.

                Per una banda, s’agraeix l’honestedat amb què es planteja el projecte: és una història de crims i investigacions, una trama complexa amb mafiosos despietats, amb la vida i el clima pirinencs com a rerefons, amb pinzellades històriques sobre el món del contraban i els jueus que fugien del nazisme,  i amb un esforçat treball d’investigació al voltant dels procediments policials. La novel·la no té, i això és un encert, cap pretensió que vagi gaire més enllà de l’entreteniment intel·lectual de qualitat.

                D’altra banda, la maduresa dels dos autors aporta un bagatge d’experiència i de lectures que donen valor afegit a la novel·la. Gràcies a això , Morir a cavall dels vents presenta algunes virtuts que la fan una novel·la interessant més enllà del producte d’entreteniment. Així, per exemple, s’inscriu amb solvència en la tradició de la narrativa policíaca, amb referències i picades d’ullet a autors, sobretot europeus, com Andrea Camilleri, Donna Leon o Henning Mankel. També és molt reeixit el treball lingüístic: els diàlegs mantenen un alt grau de versemblança gràcies a l’esforç de reproduir un model d’oralitat adequat a cada personatge. Finalment, cal destacar la figura protagonista, el sergent Grabulosa, que és un personatge molt ben construït, complex, amb una personalitat extrema i interessant: rondinaire i malparlat, és alhora un home sensible i un investigador incansable. Un d’aquells personatges que, si els autors s’ho proposen, podria tenir continuïtat.

                Morir a cavall dels vents és, doncs, una novel·la ben escrita (una qualitat que, veient amb què ens trobem massa sovint, val la pena destacar), que es llegeix d’una tirada i amb molts ingredients (intriga, personatges ben dibuixats, llengua) que, més enllà de la trama, la fan interessant i la converteixen en una lectura ben recomanable.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2019)

Natilles mortals

A primers de juny l’Audiència de Lleida va condemnar a tres anys de presó una dona de Mollerussa que, el febrer de 2018, va intentar matar el seu marit. El matrimoni (que, naturalment, arran de l’incident es va desfer) portava més de trenta anys de convivència i comparteixen un parell de fills. Per la raó que fos, un bon dia la dona va decidir acabar amb la vida d’aquell amb qui havia compartit una bona colla d’anys i va posar antidepressius i relaxants musculars a les natilles, que el marit va trobar amargues i va rebutjar. Ella, però, decidida a consumar el seu propòsit, li va oferir un bany relaxant i, tot seguit, el va agredir amb una ampolla de cava que potser formava part de l’atrezzo seductor que havia preparat com a pla B. L’home, per sort, va aconseguir fugir i va trucar al 112. El fet en si no té gran cosa de particular, des del punt de vista de la crònica criminal. El que dona una pàtina d’originalitat creativa al cas és el mètode que l’acusada va fer servir per a la temptativa homicida: enverinament amb natilles i posterior agressió amb ampolla de cava.

La realitat no supera la ficció, però de vegades s’hi acosta o, fins i tot, la imita. I d’això, a ponent en sabem un pam. Només cal veure la quantitat de ficció narrativa criminal que genera Lleida i el seu entorn des de fa uns anys. L’assassina frustrada de les natilles, per exemple, és una aficionada al costat de les maquiavèl·liques protagonistes d’Instint de supervivència, la darrera novel·la de la Ramona Solé, capaces de manipular qui sigui sense embrutar-se les mans i passant per corderets. Tampoc no tindria res a fer davant la perspicàcia de l’Anna Grimm, la sergent dels mossos d’esquadra que protagonitza les novel·les de la Montse Sanjuan (La sergent Anna Grimm, El misteri del bressol buit i Memòria mortal), o del complex i turmentat sergent Salvador Rull i els seus col·legues, els personatges de David Marín que, des de Balaguer, no en deixen passar ni una. Precisament la darrera novel·la de Marín, Purgatori, que va merèixer el Premi Crims de Tinta, s’endinsa en una interessant trama on el pobre Rull, immers en una complicada crisi personal, investiga la mort d’un jesuïta que troben en una rotonda prop de Lleida, i entremig apareix una bruixa de la Vall Fosca i un ventall de personatges que semblen inspirats en la sòrdida història de la muntanya de Tor. Una narració ben travada, com les que trobem a les novel·les de l’Emili Bayo, el Carles Mentuy, el Ramon Usall, l’Alexandra Cuadrat o el Rafa Melero, per citar alguns ponentins que han tocat el gènere amb encert.

El cas de les natilles enverinades no donaria per a una novel·la policíaca. Com a molt, podria ser el punt de partida d’una comèdia negra. Si voleu bones històries criminals, doncs, aneu a la llibreria.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juny de 2019)