dilluns, 25 de febrer del 2013

K.L Reich



            Vaig llegir K.L.Reich fa una colla d’anys, a finals dels vuitanta, quan era un adolescent. Com qui diu, ho vaig fer per casualitat. En aquell moment, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella, que s’havia publicat als anys seixanta, no es trobava a les llibreries ni, de fet, s’hi trobaria encara durant força temps. Es va produir, però, un cúmul de coincidències que me la van fer caure a les mans. He dit que K.L.Reich no es trobava a les llibreries, però sí que se’n va fer una edició, l’any 1984, conjuntament entre Ediciones Orbis i Edicions 62, per a una sèrie de fascicles col·leccionables d’una Història de la literatura catalana en tres volums que anaven apareixent, cada setmana, al quiosc. Amb cada fascicle hi anava un llibre (novel·la, poesia, teatre, assaig), fins a un total de vuitanta-tres. Alguns eren textos canònics imprescindibles de la nostra literatura, però els editors, amb bon criteri, més aviat van optar per recuperar textos tan interessants com difícils de trobar. Jo en aquell moment llegia qualsevol cosa que em queia a les mans, i gràcies a la col·lecció esmentada vaig tenir oportunitat de devorar grans obres de la literatura catalana que d’una altra manera mai no hauria ni fullejat. I amb el segon lliurament, ves per on, van incloure-hi la gran novel·la d’Amat-Piniella, de qui jo aleshores no havia sentit parlar. De seguida va cridar-me l’atenció que un escriptor català, després d’haver passat per un camp nazi, n’hagués fet una novel·la. I, naturalment, me la vaig llegir. Era el primer cop que m’empassava un text literari de tema concentracionari. Fins llavors, els meus coneixements sobre els camps nazis procedien de les classes d’història a l’institut, dels documentals de la televisió i de les pel·lícules americanes. La lectura de K.L.Reich em va impressionar, i em va dotar d’uns coneixements que cap altre mitjà que no sigui la ficció literària no pot transmetre.
            Ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. És per això que els testimonis literaris de Primo Levi o d’Amat-Piniella són tan efectius: la literatura no és pas (com molts es pensen) una manera d’evadir-se i de passar l’estona, sinó una forma –segurament la millor de totes— d’examinar la naturalesa humana.
            I és de la naturalesa humana que ens parla K.L.Reich, de la part més fosca d’aquesta naturalesa, però també de la més lluminosa. Perquè K.L.Reich parla de víctimes i de botxins, d’assassins despietats i d’homes amb ganes de viure. Passejant per les pàgines de la gran novel·la d’Amat-Piniella un pot sentir el fred sota els peus nus, una gana ferotge que emboira el cervell, l’olor que surt del crematori i que ho impregna tot, el dolor de les pallisses, la fatiga de carregar rocs pesats escala amunt, la humiliació, la ràbia, la impotència i de vegades, finalment, també l’esperança en el triomf final de la humanitat, la victòria “de l’Home damunt de l’esperit dels camps nacionalsocialistes, l’enemic que jau sense vida, però encara tebi”.
            Quan, l’any 1994, vaig anar a viure a Manresa, vaig descobrir dues coses: que Joaquim Amat-Piniella hi havia nascut (detall que fins aleshores no m’havia preocupat), i que molt pocs manresans en coneixien l’obra. Des de llavors, la difusió de l’obra i de la figura d’Amat-Piniella s’han disparat (diverses edicions de K.L.Reich, que a més va ser lectura prescriptiva als institut durant uns anys; reconeixement institucional per part de l’Ajuntament de Manresa; instauració d’un premi literari amb el seu nom; presència a la xarxa...) però és encara insuficient.
            Cal continuar reivindicant, doncs, el llegat literari d’aquest autor que va néixer fa tot just cent anys.

(Text publicat a la pàgina sobre Amat-Piniella de memoria.cat: http://www.memoria.cat/amat/content/any-2013-opinions-sobre-kl-reich-demanades-amb-motiu-del-centenari)

dimarts, 19 de febrer del 2013

Sobirania i independentisme


                Per primera vegada en molts segles, el poble de Catalunya ha expressat la seva voluntat –a través de gairebé dues terceres parts dels seus representants electes— de decidir el seu futur de forma sobirana. El camí cap a l’exercici legítim que, com a poble, tenim d’escollir el nostre destí ja no té marxa enrere. Malgrat el que pugui semblar, però, no s’ha de confondre sobirania amb independentisme: poder triar si volem o no continuar dins de l’Estat espanyol pot tenir com a resultat –legítim, naturalment— decidir que la unitat d’Espanya és el millor camí.
                Els primers interessats a confondre els dos conceptes són els partits unionistes, que esquiven tant com poden, en el seu argumentari, la idea d’una Catalunya que, sobirana, escollís quedar-se a Espanya. Repeteixen que la majoria de ciutadans d’aquest país no són independentistes, però ens neguen el dret a refutar –a les urnes— aquest argument, de la mateixa manera que es neguen a ells mateixos el dret a demostrar-lo. També és veritat, però, que, a casa nostra, qui generalment reivindica la sobirania acostuma a ser qui vol exercir-la per separar-se d’Espanya. Però això no canvia l’essència del concepte. Ser sobirà vol dir poder decidir el teu futur, i la decisió és a les mans del poble que, en referèndum, triarà el que vulgui: quedar-se, marxar o la fórmula intermèdia de continuar flirtejant alhora amb la puta i la Ramoneta. Potser l’únic partit netament sobiranista ha estat, de moment, ICV, que s’ha mostrat favorable al dret a decidir tot i que no s’ha decantat obertament per cap de les opcions. Els altres partits, o bé s’han declarat decididament independentistes (ERC, CUP i, amb matisos, CiU), o bé unionistes fins al moll de l’os (PP i Cs), o bé han fet el paperot (PSC).
Negar la sobirania a una comunitat històrica, lingüística i cultural com Catalunya és negar-li el reconeixement que, com a poble, es mereix. Supeditar les decisions que afecten el destí de Catalunya a l’opinió del conjunt de l’Estat espanyol és, a hores d’ara, poc menys que una provocació arrogant. És cert que la llei empara aquesta posició: l’únic subjecte sobirà que reconeix la Constitució espanyola és la totalitat de l’Estat. Però també és cert que el dret d’un poble a reivindicar-se com a tal és absolutament legítim. I allò que és legítim hauria de passar –de forma natural, com s’ha fet tantes vegades al llarg de la història— per davant del que és legal. Quan la llei impedeix un dret legítim, cal canviar la llei. I si la llei, en un cas com aquest, no es canvia, cal tirar pel dret. La legitimitat ens empara i això –l’exercici sobirà del dret a decidir; no pas, encara, de moment, la proclamació d’independència— no hi ha qui ho aturi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, diumenge 17 de febrer de 2013, i també a El Pou Digital)

diumenge, 17 de febrer del 2013

Llops i humans


                Sempre m’ha fascinat la relació que la nostra tradició folklòrica ha mantingut amb els llops. Les rondalles van plenes de llops famolencs que endrapen cabretes, porquets o nenes indefenses. En la fraseologia catalana també abunden les referències a aquests mamífers udolaires: la foscor més extrema i temible ho és “com una gola de llop”; quan “la pell és del llop” no hi ha sortida airosa possible; si un “cau a les urpes del llop”, està perdut; els qui es volen donar més importància de la que tenen “no maten llops”; mentre que alguns hipòcrites perillosos diem que “tenen cara d’ovella i urpes de llop”; quan un es troba en perill li “veu l’orella al llop”; i, finalment, quan algú “veu el llop” pot ser que simplement s’hagi quedat sense veu.


                El cinema ha explotat, sovint, el mite de l’home-llop que, en realitat, prové d’una la tradició molt antiga i que, en el fons, serveix per explicar la dualitat inevitable de la naturalesa humana: tots tenim una part fosca –un costat que enllaça amb un passat ancestral de caçadors ferotges— que apareix de tant en tant i, sobretot (si fem cas de la versió moderna del mite), les nits de lluna plena. A banda de la referència que en fa Ovidi en les seves Metamorfosis, la versió més antiga que en conec apareix en un dels Lais (una mena de contes medievals d’origen cèltic) que Maria de França va recollir al segle XII. El situa a la Bretanya i és la història d’un cavaller que desapareix de casa cada dos per tres. Quan la seva dona insisteix que li expliqui on va, tement una aventura amorosa, ell acaba confessant que es converteix en llop. La dona, que ha sabut que si li pren la roba mentre dura la transformació el marit no recuperarà la forma humana, pacta la traïció amb un antic pretendent. Traït i convertit en llop, el cavaller ensopega un dia amb el seu rei, per qui sentia un gran afecte, i li demostra una docilitat inusitada, per la qual cosa el monarca decideix adoptar-lo com a mascota. Viu a la cort i no agredeix ningú. Un dia, però, coincideix amb la dona que l’havia abandonat i li arrenca el nas d’una mossegada. Tothom se sorprèn que aquell animal tan dòcil hagi agredit, tot de sobte, aquella dona, la qual, després de ser torturada, acaba confessant. El rei, després de tornar la roba al cavaller i propiciar, doncs, que recuperi la seva forma humana, expulsa del país l’esposa deslleial i el seu company. I es veu, segons explica la llegenda, que algunes filles d’aquell llinatge van néixer sense nas i van viure desgraciades.


                Fa anys, en la meva novel·la O rei o res! vaig incloure una adaptació lliure d’aquest Lai i, poc després, vaig titular Ànima de llop la història d’un home dominat pel costat salvatge de la seva naturalesa. És potser per aquest interès que em desperta el mite de la dualitat humana que no he pogut resistir-me a llegir, d’una tirada, la novel·la Licantropia (Edicions de 1984), que ha publicat recentment Carles Terès, en la qual he descobert, a banda d’un relat prou absorbent i interessant, amanit amb diàlegs perfumats amb el dialecte del Matarranya, l’arrelament del mite en aquesta part de la franja aragonesa i l’existència dels anomenats llobaters, homes que, segons la tradició, eren capaços de comunicar-se amb els llops i a qui pagava qui volia tenir els ramats protegits.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de febrer de 2013)

dimecres, 13 de febrer del 2013

Llegir Amat-Piniella



Des del punt de vista literari, l’any 2013 és sinònim, a Manresa, d’any Joaquim Amat-Piniella. I no hi ha dubte que el millor homenatge que, a títol particular, podem fer cadascun de nosaltres a l’autor manresà, és la lectura (o relectura) dels seus textos, no tots els quals, dissortadament, són igual d’accessibles. Si bé la seva obra més important, la novel·la K.L.Reich, fruit del seu pas pel camp nazi de Mauthausen, es pot trobar en qualsevol llibreria en diverses edicions (Club Editor i Edicions62), no passa el mateix amb la resta de les seves novel·les. Sí que podem llegir, per exemple, els poemes de Les llunyanies, escrits quan l’autor era al camp d’extermini i publicats per l’Albí l’any 1999, que podríem aconseguir amb certa dificultat. Hauria de ser fàcil trobar la novel·la Roda de solitaris, un intens retrat sobre la guerra, que la modesta editorial mallorquina Ensiola va tenir l’encert de recuperar fa un parell d’anys. El passat novembre l’editorial Bromera va publicar Retaule en gris, un interessant recull de relats, escrits a cavall dels anys quaranta i cinquanta, en el qual Amat-Piniella retrata la grisor de la postguerra. Aviat, també, i gràcies a la mateixa editorial, disposarem d’una edició completa, amb pròleg de Lluís Calderer, de la més manresana de totes les novel·les d’Amat-Piniella, El casino dels senyors, i podrem, per tant, acompanyar el fantasma de l’antic conserge del Casino que, quinze anys després de la guerra, torna a passejar pels racons de l’edifici on havia treballat i que avui és un centre cultural, amb biblioteca, oficines i sales d’exposicions. Esperem que també arribi a bon port l’edició d’un recull d’articles, a cura de Toni Mata, que apareixerà a l’editorial Acontravent durant l’any. De moment, però, no hi ha perspectives de retrobar les últimes novel·les publicades en vida de l’autor –La pau a casa (1957) i La ribera deserta (1966)—, ni Ombres al calidoscopi (1933), la seva primera obra, una col·lecció d’eloqüents retrats literaris de personatges manresans, que li va prologar el malaguanyat Josep Maria Planes, amic seu.

(Article publicat a El Pou de la gallina, febrer de 2013)

diumenge, 10 de febrer del 2013

La grisor segons Amat-Piniella



A l’espera de la reedició d’El casino dels senyors per part de l’editorial Ensiola –i amb pròleg de Lluís Calderer!—, el darrer llibre de Joaquim Amat-Piniella que s’ha publicat és Retaule en gris (Bromera, 2012), un recull de contes, inèdit fins ara, que l’autor va escriure, si fem cas del que diu David Serrano en la introducció, entre 1945 i 1956. Les vint-i-una narracions d’aquesta obra conformen, en conjunt, un veritable retaule de la realitat amb què es va trobar –i en què va viure— Amat-Piniella quan va tornar de la seva dramàtica estada al camp nazi de Mauthausen: un retaule dominat per situacions, escenaris i personatges grisos, d’una grisor marcada per les circumstàncies i, sobretot, per la seva condició de perdedors d’una guerra que, ben mirat, no va guanyar ningú. La grisor és sobretot externa, però també interna, perquè el que interessa d’aquests contes és, en realitat, les interioritats dels personatges. De fet, en molts dels relats podem resseguir la presència del mateix autor, ja sigui perquè molts dels personatges són oficinistes submergits en la seva grisor quotidiana, una autèntica galeria de mediocres fracassats, incapaços de plantar cara a la situació, que difícilment poden aspirar a entreveure ni una espurna d’esperança; o bé perquè, en un parell d’ocasions, els protagonistes són escriptors frustrats, conscients d’un talent que ningú no els reconeix, que diuen coses tan interessants com que “només la ficció deixa de ser falsedat” (La Menxu fa un client), o “no serveixo per escriure (···) perquè no sóc capaç de reflectir una veritat humana universal” (Oportunitat inesperada).
Pel que fa a l’estil, que de vegades es mostra un xic insegur, presenta un notable domini de l’estructura narrativa, es mou amb prou desimboltura en el terreny de la brevetat, sap crear expectatives, i és especialment reeixit amb l’ús de la ironia, com a La cita, on el protagonista, que ha estat esperant, en un bar, un antic amic de la infància que li ha promès feina, quan entén que l’altre no apareixerà ni ha tingut mai intenció d’aparèixer, es rescabala de la humiliació trucant l’amic per excusar-se de no haver pogut anar, ell, a la cita. O Final de copa, en què un xicot condueix tota la nit fins a Madrid, per guanyar una juguesca, i després s’adorm i no pot demostrar-ho. Fins i tot, en alguna ocasió, es pot parlar d’humor negre, amb tuf de cadàver inclòs, com a Dimecres sant.
La visió amarga del matrimoni condueix, de vegades, a parlar (sovint també des d’un punt de vista irònic) de la infidelitat, com a Un marit infidel, on l’oficinista de torn arriba a trobar tediós sortir amb l’amant i haver de buscar excuses per a la dona. O a El darrer trumfo, on un altre oficinista gris diu a la seva dona que ha d’anar de viatge perquè en realitat espera la visita d’una amant francesa, i la dona, quan arriba el seu aniversari, li regala un necesser.
Alguns relats tenen un punt d’entranyable, com La importància de tenir els ulls blaus, on un avi explica al seu nét una antiga història d’amor, o Mon ami, amb una vella venedora de flors artificials, simpàtica i divertida, a qui persegueix la tristesa d’un passat que amaga rere un tel de fantasies.
Problemes econòmics, decepció davant del fracàs, escepticisme a què aboca la crua realitat, presència latent d’una guerra perduda... són temes recurrents d’aquest Retaule en gris que constitueix una lectura més que recomanable i que serveix, a més, per conèixer la faceta de Joaquim Amat-Piniella com a autor de relats breus, el banc de proves on el manresà també va assajar el tema concentracionari amb La fam, un relat que repassa la història del Vicent, un dels personatges més punyents de K.L.Reich.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de febrer de 2013)

divendres, 8 de febrer del 2013

Ramon



Hi ha persones que desprenen una llum especial. I tu, Ramon, n’eres una. Tenies allò que se’n diu carisma. Obries la boca i tothom, al teu voltant, estava pendent del que deies, i allò que deies sempre ho amanies amb una bona dosi de sentit de l’humor. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb alguns amics teus a qui no coneixia i he constatat que això era així a tot arreu per on et movies: a classe, amb els alumnes; a la sala de professors, amb els companys; a taula, amb els amics o amb la família; enmig del carrer, al taulell d’un bar o a la pista de bàsquet... Era un do natural que comparties amb tothom i per això en tenies tants, d’amics.
Pot semblar un tòpic, però avui es confirma –i em penso que tots els qui et coneixíem hi estarem d’acord— que sempre us n’aneu els millors.
Te n’has anat abans d’hora, quan encara no et tocava. I, a molts, ens costarà pair-ho.
Podria parlar de moltes coses, per recordar-te: del teu bon humor, de la teva conversa brillant, de la teva intel·ligència, de la seguretat i de la claredat amb què defensaves les teves conviccions, de la teva passió pel bàsquet o pels vehicles amb motor, del teu periple per les escoles i universitats laborals a Xest, Tarragona o Gijón, de la capacitat que tenies per fer amics, de la teva competència com a professor, de l’afició lectora que vas mantenir fins a l’últim moment... Però tu em vas demanar que, quan ja no hi fossis, transmetés, bàsicament, el següent missatge: que vas ser un home feliç, que vas viure la vida intensament, que vas estimar i que et vas sentir estimat pels amics i per la família, que vas viure a gust amb la teva feina, orgullós dels teus, enamorat de la Magda i entusiasmat amb el Martí i la Clara. És potser per això que, quan veies que s’acostava el final, vas dir que no et feia por d’anar-te’n, que la felicitat viscuda compensava allò que no viuries; que sabies que, a la llarga, ens en sortiríem sense tu. Només hi havia una cosa que et revoltava: no poder veure créixer els fills. Uns fills, la Clara i el Martí, que en cap moment vas dubtar que superarien –com segur que ho faran— totes les penalitats. Has hagut de deixar la feina a mitges, Ramon, però has marcat un camí que per als teus fills serà inesborrable.
I és per això, també, per com eres i com et recordarem, que continuaràs viu. Viuràs en tots nosaltres, en el nostre record i en el nostre cor. En el record i en el cor d’aquells a qui vas estimar, d’aquells que et vam estimar, que t’estimem. Te’n vas, doncs, però no del tot, perquè has deixat una empremta profunda. La teva imatge, somrient i afable, ens acompanyarà per sempre. El record del teu carisma, de la teva llum, omplirà una mica el buit que deixes amb la teva absència. Et recordarem perquè t’hem estimat i t’estimarem des del record.
No et vull dir adéu, Ramon, sinó fins ara, perquè sé que et retrobaré –que ens retrobarem— a cada instant.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Centenaris sacrificats



            En la seva imprescindible Literatura catalana contemporània (Curial, 1971), Joan Fuster parlava d’una generació sacrificada, formada per escriptors nascuts al voltant de 1910, per als quals la guerra –i, sobretot, la derrota del bàndol republicà— va representar un trencament radical amb una etapa de fertilitat literària i de normalitat cultural que havia permès a molts d’ells publicar les seves primeres obres. “Els escriptors que apuntaven en aquella època –diu Fuster— van créixer en un clima propici a la seva iniciació”, i, encara, els atorga l’importantíssim paper de salvadors de mots: “Passada la guerra (···), són ells, els sacrificats, els que asseguren i guien la continuïtat literària a Catalunya en la seva etapa més tètrica.” És la generació del nostre Màrius Torres, del també malaguanyat Bartomeu Rosselló-Pòrcel, d’Agustí Bartra, de Marià Villangómez o de Mercè Rodoreda. D’alguns –Pere Calders, Joan Sales o Avel·lí Artís Gener— hem celebrat el centenari del seu naixement el 2012. D’altres, com ara Joan Vinyoli, ho farem l’any vinent. I és aquest 2013, tot just encetat, que commemorem el centenari, entre altres, de dos autors catalans que mereixen un interès especial: Salvador Espriu i Joaquim Amat-Piniella. El primer, poeta i narrador, dels més coneguts; el segon, novel·lista, dels més oblidats.
            Del centenari d’Espriu, que va arrencar oficialment el dia 23 de gener, se n’han anunciat actes amb bombo i platerets, diferents mitjans de comunicació s’han prestat a fer-ne difusió àmplia i segur que en sentirem a parlar amb regularitat. Una altra cosa és si l’obra –complexa, fosca, densa— tindrà la mateixa fortuna que el creador.
            En el cas d’Amat-Piniella, els actes del centenari del qual començaran el 21 de febrer, és cert que la seva importància com a escriptor ho deu gairebé tot a K.L.Reich, colpidor testimoni novel·lat del seu pas, durant més de quatre anys, pel camp nazi de Mauthausen. És cert, també, que dels camps de concentració se n’ha parlat des de molts àmbits, però ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. En aquest sentit, Amat-Piniella se situa al costat –i a l’altura— de Primo Levi o d’Imre Kertész. Durant els darrers anys, la difusió de l’obra i de la figura d’Amat-Piniella s’han disparat (reedicions de K.L.Reich, que a més va ser lectura prescriptiva als instituts; reconeixement institucional a Manresa, la seva ciutat; instauració d’un premi literari amb el seu nom; presència a la xarxa...) però és encara insuficient i, per tant, com en el cas d’Espriu, caldrà reivindicar-ne, encara que sigui amb un pressupost ínfim, el llegat humà i literari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de febrer de 2013)