La grisor segons Amat-Piniella

A l’espera de la reedició d’El casino dels senyors per part de l’editorial Ensiola –i amb pròleg de Lluís Calderer!—, el darrer llibre de Joaquim Amat-Piniella que s’ha publicat és Retaule en gris (Bromera, 2012), un recull de contes, inèdit fins ara, que l’autor va escriure, si fem cas del que diu David Serrano en la introducció, entre 1945 i 1956. Les vint-i-una narracions d’aquesta obra conformen, en conjunt, un veritable retaule de la realitat amb què es va trobar –i en què va viure— Amat-Piniella quan va tornar de la seva dramàtica estada al camp nazi de Mauthausen: un retaule dominat per situacions, escenaris i personatges grisos, d’una grisor marcada per les circumstàncies i, sobretot, per la seva condició de perdedors d’una guerra que, ben mirat, no va guanyar ningú. La grisor és sobretot externa, però també interna, perquè el que interessa d’aquests contes és, en realitat, les interioritats dels personatges. De fet, en molts dels relats podem resseguir la presència del mateix autor, ja sigui perquè molts dels personatges són oficinistes submergits en la seva grisor quotidiana, una autèntica galeria de mediocres fracassats, incapaços de plantar cara a la situació, que difícilment poden aspirar a entreveure ni una espurna d’esperança; o bé perquè, en un parell d’ocasions, els protagonistes són escriptors frustrats, conscients d’un talent que ningú no els reconeix, que diuen coses tan interessants com que “només la ficció deixa de ser falsedat” (La Menxu fa un client), o “no serveixo per escriure (···) perquè no sóc capaç de reflectir una veritat humana universal” (Oportunitat inesperada).

Pel que fa a l’estil, que de vegades es mostra un xic insegur, presenta un notable domini de l’estructura narrativa, es mou amb prou desimboltura en el terreny de la brevetat, sap crear expectatives, i és especialment reeixit amb l’ús de la ironia, com a La cita, on el protagonista, que ha estat esperant, en un bar, un antic amic de la infància que li ha promès feina, quan entén que l’altre no apareixerà ni ha tingut mai intenció d’aparèixer, es rescabala de la humiliació trucant l’amic per excusar-se de no haver pogut anar, ell, a la cita. O Final de copa, en què un xicot condueix tota la nit fins a Madrid, per guanyar una juguesca, i després s’adorm i no pot demostrar-ho. Fins i tot, en alguna ocasió, es pot parlar d’humor negre, amb tuf de cadàver inclòs, com a Dimecres sant.

La visió amarga del matrimoni condueix, de vegades, a parlar (sovint també des d’un punt de vista irònic) de la infidelitat, com a Un marit infidel, on l’oficinista de torn arriba a trobar tediós sortir amb l’amant i haver de buscar excuses per a la dona. O a El darrer trumfo, on un altre oficinista gris diu a la seva dona que ha d’anar de viatge perquè en realitat espera la visita d’una amant francesa, i la dona, quan arriba el seu aniversari, li regala un necesser.

Alguns relats tenen un punt d’entranyable, com La importància de tenir els ulls blaus, on un avi explica al seu nét una antiga història d’amor, o Mon ami, amb una vella venedora de flors artificials, simpàtica i divertida, a qui persegueix la tristesa d’un passat que amaga rere un tel de fantasies.

Problemes econòmics, decepció davant del fracàs, escepticisme a què aboca la crua realitat, presència latent d’una guerra perduda... són temes recurrents d’aquest Retaule en gris que constitueix una lectura més que recomanable i que serveix, a més, per conèixer la faceta de Joaquim Amat-Piniella com a autor de relats breus, el banc de proves on el manresà també va assajar el tema concentracionari amb La fam, un relat que repassa la història del Vicent, un dels personatges més punyents de K.L.Reich.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 9 de febrer de 2013)