¿No esteu tips de sentir dir a alguns dels qui ens volen manar, sobretot
quan es troben en campanya electoral o fent congressos de partit, que saben
quins temes interessen “realment” els ciutadans? Jo sí. És més: m’ofén que per
desautoritzar el rival, que suposadament parla de qüestions que no interessen
ningú, tinguin aquesta pretensió, i em demano si és possible que algun polític
sàpiga què m’interessa “realment” a mi, com a ciutadà que sóc. La resposta és
que no, que és impossible. I, a més, considero immoral pretendre el contrari. Si
fos possible, de fet, seria una monstruositat. ¿No teniu la sensació, però, que
a més d’un i a més de dos els agradaria decidir quins temes han d’interessar,
de forma prescriptiva, aquesta massa social que, per despersonalitzar-la, sovint
hi ha qui, excloent-s’hi, anomena “la gent”?
No puc negar que tinc un
cert interès per qüestions socials, econòmiques i culturals; fins i tot
esportives. No puc pas girar-me d’esquena als problemes fiscals que ens
escanyen, als índexs d’atur altíssims o als conflictes que esclaten arreu del
planeta. És clar que m’interessa, tot això. Però, si he de ser sincer, el que desperta
el meu interès d’una manera més profunda va per un altre camí: és el somriure
de la meva filla quan m’explica com li ha anat el dia, o la mirada perduda de
la meva dona asseguda al sofà, o que els resultats de les anàlisis hagin sortit
bé, o si tindré temps per dinar després de la reunió que s’ha allargat, o si
avui els alumnes es mostraran receptius i s’emocionaran amb la poesia de
Papasseit, o la cua que em pugui trobar a cal barber, o la bellesa estripada i
rogenca d’una posta de sol després d’una tarda ventosa, o l’aroma densa i
ancestral d’un bon vi, o la dramàtica peripècia amorosa d’Anna Karénina, o que
aquest article em surti més o menys rodó...
No cauré en la
ingenuitat de demanar cap programa polític que aculli els meus autèntics
interessos, perquè no sóc tan egoista: els veritables interessos són íntims,
personals i intransferibles. No vull pas que ningú més se’ls faci seus. Per
això m’agradaria no sentir mai més ningú dient, amb arrogància mal dissimulada,
que sap “allò que realment interessa els ciutadans”, és a dir, allò que
m’interessa a mi. Per sort, i per més que la demagògia sovint arrossegui
multituds, els ciutadans no som autòmats del tot previsibles. Així, doncs,
senyors polítics, no em pretengueu conèixer tan a fons. No em torneu a dir, amb
aquell posat paternalista amb què intenteu amagar la hipocresia del vostre
discurs, que sabeu el que “realment” m’interessa, perquè de totes les
afirmacions que feu aquesta és la que menys em crec i la que més delata la incompetència
d’alguns de vostès.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de maig de 2012)