L'illa dels terroristes espacials

                Ens han avisat. Ho han fet amb un to que ha anat evolucionant: primer era el paternalisme propi dels defensors de la mare pàtria que, condescendents, alliçonen els temeraris habitants d’una colònia agosarada amb aspiracions secessionistes; després, i cada vegada més, l’histerisme nerviós de qui comença a veure que la cosa se li escapa de les mans i no té cap idea de com evitar-ho. Ens ho han dit del dret i del revés. Si després les coses van tal com ens han advertit, no tindrem dret a queixar-nos. I no ens queixarem, perquè el dret que ens interessa exercir, davant de tot, no és el de queixar-se com un nen malcriat que no vol assumir les conseqüències del seu eixelebrament, sinó el dret a decidir i acceptar els resultats de la nostra decisió. Per tant, senyores i senyors que patiu perquè molts catalans ens deixem arrossegar cap a derives “autodestructives”, tingueu per ben segur que ja ho sabem. I, gràcies, però no cal que patiu per nosaltres. Després no direm que no ens havíeu explicat què passaria en una hipotètica Catalunya independent.

                I quines són les prediccions catastrofistes que preveuen els profetes de l’Espanya indivisible?

                Si Catalunya exerceix la seva sobirania i els catalans decidim crear un estat propi, “la independència condemnarà Catalunya a vagar per l’espai sense reconeixement internacional” i el país quedarà “exclòs de la UE pels segles dels segles”, diu José Manuel García Margallo, ministre d’afers exteriors. Fent l’orni davant d’aquests viatges espacials, el president espanyol Mariano Rajoy afirma que “allò que oferiu és la cosa més semblant a l’illa de Robinson Crusoe que un es pugui imaginar”. I, encara, per si no n’hi havia prou i elevant a la màxima potència el joc dels despropòsits, el ministre de l’interior, Jorge Fernández Díaz, assegura que “una Catalunya independent seria terreny adobat per al terrorisme i el crim organitzat”. Així, doncs, si es compleixen aquests pronòstics apocalíptics, d’aquí a un temps els catalans ens podríem trobar en una illa solitària que vaga eternament, plena de terroristes i mafiosos, per l’espai interestel·lar.

                Si aquesta és tota la capacitat argumentativa dels qui diuen que volen protegir-nos contra la nostra pròpia dèria, si a aquestes altures no han estat capaços de generar un discurs més convincent ni, encara menys, contrarestar el desig de la majoria de catalans amb propostes sòlides i clares que convidin a replantejar l’horitzó que ens hem marcat, no hi ha res que faci pensar que el futur dels catalans sigui a les mans de ningú més que de nosaltres mateixos.

                El que sembla que no dubta ningú (i això ens hauria de fer rumiar) és que si arribem a exercir el dret a decidir, el sentit de la nostra decisió anirà en una direcció molt concreta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'agost de 2014, i també al Pou Digital)

Som uns marcians

                No hi ha dubte que els catalans hem aterrat en aquest planeta, i més concretament en el sector nord-oriental de la Península Ibèrica, amb l’objectiu de fer la punyeta a tot bitxo vivent i, molt especialment, als “altres” espanyols.

                Si no fóssim tan primmirats, no ens encaparraríem a voler que a casa nostra tothom conegui i pugui utilitzar la llengua pròpia i no aplicaríem la immersió lingüística a l’escola, que és un sistema que permet l’accés al coneixement del català a molts nens i nenes que, d’una altra manera, no el tindrien. Si no no estiguéssim abduïts per alguna força extraterrestre, no voldríem que els nostres adolescents acabessin l’escolarització obligatòria amb un nivell de català igual de bo que aquell que les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO demostren que es té en castellà.

Si no tinguéssim tendències col·lonitzadores, una franquícia francesa mai no hauria gosat posar un rètol en català en una de les vies més transitades de Màlaga, on, com tothom sap, cal utilitzar el castellà i l’anglès, però no pas el català. Que sí, que el català és una llengua espanyola (com el basc, el gallec, el valencià, el baleàric, l’aragonès, el bable o, naturalment, el LAPAO), però que només es parla en la nostra “regió”. Si fóssim una mica més intel·ligents, els catalans no ens quedaríem amb cara de lluç quan llegíssim que l’empresa en qüestió es disculpa i diu que no volien “ofendre ningú”. Com pot ser que alguns catalans obtusos no entenguem que utilitzar la nostra llengua (una llengua espanyola, però regional!) pot ofendre la sensibilitat dels “altres” espanyols?

Si no ens miréssim tant el melic, molts catalans aniríem a veure la súper exitosa i súper enrotllada pel·lícula Ocho apellidos vascos i hi veuríem alguna cosa més que, rere l’aparença de voler retratar cultures i identitats amb simpàtiques bromes “de les de tota la vida”, un intent de fer gràcia amb quatre tòpics “regionals”. Si ja se sap que, al capdavall, la diferència entre les cultures d’Espanya es redueix a un grapat de manifestacions folklòriques. Si fóssim més oberts, alguns no tremolaríem de pensar que se n’està preparant una segona part, ambientada a Catalunya, i n’esperaríem l’estrena amb candeletes, disposats a pixar-nos de riure amb el culé independentista que s’enamora d’una meiga mentre ballen un xotis.

Si els catalans apostéssim per un món global, on és millor estrènyer llaços que aixecar fronteres, la majoria dels nostres representants a Brussel·les no s’entestarien a demanar, una vegada més, l’ús de la llengua pròpia en el Parlament Europeu. Que no ho veuen, que els “altres” espanyols representats (tret dels de Podemos, és clar, que encara es troben en aquell moment de fer-se estimar i de dir que sí a la llibertat dels pobles), més assenyats i, pel que es veu, amb més cultura democràtica, ens neguen aquest dret? Que no ho veuen, que el català només el parlen set o vuit milions de persones? Que sí, que són tants com parlen croat o danès i molts més dels que parlen eslovè, letó, finès o, per descomptat, maltès... però totes aquestes llengües tenen un estat al darrere...

Així, doncs, perquè et respectin has de tenir un Estat? Interessant! N’informaré la nau nodrissa, perquè passi l’informe al Consell Intergalàctic. 

(Article publicat a Regió7, el dia 19 de juliol de 2014)

Nens i adults

                De vegades es qüestiona, o es menysté, l’existència de la literatura infantil i juvenil. Alguns bufanúvols exhibeixen l’argument que els nens i els joves haurien de formar-se en el camp literari a partir d’obres –clàssiques— que no hagin estat pensades per a ells però que puguin entendre. No és un mal plantejament. De tant en tant, però, un es troba amb l’agradable sorpresa d’ensopegar amb un text que, etiquetat com a infantil o juvenil, resulta estimulant a qualsevol edat. Així, si bé estic d’acord que la canalla ha de visitar el territori literari dels adults i ha de llegir, també, aquelles grans obres que no se’ls dirigeixen directament, de la mateixa manera seria necessari que els adults exploréssim de tant en tant uns llibres que, publicats en col·leccions de literatura infantil i juvenil, ens ofereixen històries d’una força lírica, dramàtica, èpica o còmica capaç de trasbalsar-nos tant –o més!— que Homer, Shakespeare o Kafka. L’illa del tresor és una gran novel·la, Alícia al país de les meravelles és una insuperable demostració d’enginy, Roald Dahl gasta perícia narrativa i considerable mala bava tant quan escriu per a joves com quan ho far per als grans.

                Un dels darrers llibres que ha publicat l’amic Pep Molist, El petó de Lili Marleen (Barcanova, 2014), té aquesta virtut. Molist ja va demostrar el seu interès per aquesta manera de veure la literatura quan va publicar l’assaig Dins el mirall. La literatura infantil i juvenil explicada als adults (2008), on deia, per exemple que “allò que hem d’exigir a una obra destinada a la mainada és el mateix que exigirem a una obra per a la gent gran”. A El petó..., els nens hi trobaran la història d’un noiet que supera les pors gràcies a l’amistat que estableix amb un home que es dedica a fotografiar els moments feliços que viuen els altres. Els adults hi trobarem un text deliciós, d’una força literària sorprenent i evocadora, que a voltes ratlla el lirisme i que –com fan els clàssics de totes les èpoques— convida a la reflexió sobre l’esperança i el pas del temps.

(Article publicat en el número d'estiu de El Pou de la Gallina)

Joves d'ahir i d'avui

                La mort d’un jove sempre resulta especialment dramàtica. “Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...”, deia el poeta Maragall, i ho reblava amb un “caigueres, lluitador, al marxar a la lluita”. Fa poques setmanes va morir l’actor Rik Mayall. L’any 1998 havia patit un greu accident de quad, del qual no s’havia arribat a recuperar. Tenia 56 anys i, per tant, no era precisament jove. Així i tot, per als de la meva generació sempre serà un dels “joves” de la sèrie de la BBC, dels anys vuitanta, The Young Ones, que a TV3 es va titular, justament, Els Joves. Es tractava d’una sitcom alternativa, esbojarrada i surrealista, que presentava un pis on vivien quatre estudiants força pintorescos que, en el fons, representaven les obsessions, les manies, els interessos i les fòbies d’una generació de joves de classe mitjana que, al capdavall, mantenen un sorprenent rosari de coincidències amb molts joves de l’actualitat. Rik Mayall hi interpretava el paper d’un estudiant de sociologia, anarquista amb vocació de poeta del poble, amb pretensions d’agitador de masses, que clamava contra el sistema capitalista i contra la política de Margaret Thatcher, sense poder amagar, però, una personalitat egocèntrica i un caràcter hipòcrita que el duien a intentar ser sempre el centre d’atenció. Defensor del comunisme, en la variant trotskista, el Rick no suportava que els seus companys de pis toquessin cap de les seves pertinences. Així, per exemple, s’indignava en sospitar que Vyvyan (el punkie amb tendències autodestructives) havia utilitzat el seu desodorant i, tot i que sovint criticava les males pràctiques policials, no dubtava en amenaçar d’avisar la policia cada cop que els altres envaïen el seu territori “privat”.

                Aquests dies s’ha parlat de la vigència de la sèrie. Algun diari, fins i tot, n’ha ofert el DVD. Crec que el plantejament de la sitcom no tan sols és actual, sinó que ho és més que mai. Potser avui es tractaria d’una casa “okupada” en comptes d’un pis de lloguer, però les contradiccions dels ocupants serien les mateixes. Potser els protagonistes conviurien amb una colla de gossos, en comptes de fer-ho amb un hamster que mor a cada episodi, però serien víctimes del mateix egocentrisme i de la mateixa hipocresia que el poeta Rick. Caldria veure, tanmateix, si la correcció antisistema (l’altra cara de la moneda on hi ha estampada la correcció política) ho permetria. Vull pensar que sí.

                De moment, ens queden les astracanades de l’anarquista hipòcrita Rick, del violent Vyvyan i la seva obsessió destructiva, del hippie pacifista i depressiu Neil, i del Mike i les seves pràctiques mafioses. Una hipèrbole que, al capdavall, amaga més d’una veritat que a molts joves d’avui, que tant volen fer-se sentir, no sé si els agrada gaire d’escoltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de juliol de 2014, i també al Pou Digital)

El petó literari de Pep Molist

            Pep Molist, el responsable de la secció infantil de la biblioteca del Casino de Manresa, és un d’aquells autors especialitzats en literatura infantil i juvenil que, tot i aquesta etiqueta (alimentada amb la creació literària i amb l’assaig didàctic i crític), ha anat desenvolupant una obra sòlida i coherent que pot atreure lectors de qualsevol edat.

            Aquest 2014 ha publicat una novel·leta deliciosa, El petó de Lili Marleen (Barcanova), que narra la relació que s’estableix entre el Pere, un noiet tímid i poruc, que viu a Timoneda, on fa molt temps que no plou, i el senyor Salom, un fotògraf molt especial. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins, l’home del sac i, naturalment, el record d’una època recent de conflictes. El senyor Salom no és un fotògraf qualsevol. Des de petit, “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. S’ha especialitzat, doncs, a immortalitzar, d’improvís, alguns moments feliços de la gent. Per exemple, li agrada captar aquells instants en què algú, sense saber volar, per un moment s’aixeca i no toca a terra (“aquells vols d’un segon, aquells salts que et mantenen a l’aire per un instant breu”), com ara la fotografia del cosí que es llança a la bassa amb un crit gegantí, o l’oncle que fa dringar els peus en fer un salt, mentre amb les mans s’agafa el barret. O, per exemple, els retrats de les primeres vegades, com el d’un noiet, encisat, que es mira el mar, i l’horitzó infinit que té al davant, per primer cop a la vida.

            Dues cantarelles, amb la lletra inclosa, acompanyen el lector en aquest viatge a l’univers literari de Molist: la coneguda cançoneta infantil “En Pere de la Cullera...” i, és clar, la cançó alemanya “Lili Marleen”, que apareix al títol. La primera ens transporta al món de la felicitat infantil, aquella que en té prou amb una imatge divertida, que es converteix en hilarant quan s’hi afegeix algun apunt escatològic... La segona, en canvi, ens recorda que la felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç i en l’esperança que torni (“Com més lluny em trobo, més em sento a prop / com més dies passen l’amor és molt més fort / i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar, / amb tu Lili Marleen, / amb tu Lili Marleen”). I també són importants les imatges, que, en no poder ser les fotografies originals de J. H Lartigue que, com diu l’autor, van representar “la guspira que em van portar a escriure aquesta novel·la” (Molist les va descobrir en l’exposició “Un món flotant”, que el 2010 va passar pel CaixaFòrum de Barcelona), estan formades pels excel·lents dibuixos de Jorge del Corral. Amb el seu llapis i la seva sensibilitat, del Corral sap mantenir el lirisme i la sensibilitat que transmeten les paraules de Molist, en una simbiosi molt aconseguida entre dibuix d’estil personal i fotografia artística.

            L’obra de Pep Molist és la demostració que un bon escriptor de literatura infantil i juvenil és, primer de tot, un bon escriptor. En aquest cas, Molist és capaç de fer-nos un petó literari que parla d’esperança, del pas del temps i, naturalment, de l’experiència extraordinària de fer-se gran.

(Article publicat el dia 5 de juliol de 2014, al diari Regió7)