El petó literari de Pep Molist

            Pep Molist, el responsable de la secció infantil de la biblioteca del Casino de Manresa, és un d’aquells autors especialitzats en literatura infantil i juvenil que, tot i aquesta etiqueta (alimentada amb la creació literària i amb l’assaig didàctic i crític), ha anat desenvolupant una obra sòlida i coherent que pot atreure lectors de qualsevol edat.

            Aquest 2014 ha publicat una novel·leta deliciosa, El petó de Lili Marleen (Barcanova), que narra la relació que s’estableix entre el Pere, un noiet tímid i poruc, que viu a Timoneda, on fa molt temps que no plou, i el senyor Salom, un fotògraf molt especial. Al Pere li fan por els crits dels companys, els esgarips de les òlibes, els lladrucs dels gossos, la pols dels camins, l’home del sac i, naturalment, el record d’una època recent de conflictes. El senyor Salom no és un fotògraf qualsevol. Des de petit, “havia tingut el desig d’aturar els gestos que li agradaven, d’intentar conservar els colors, els sabors, els sorolls... dels instants feliços”. S’ha especialitzat, doncs, a immortalitzar, d’improvís, alguns moments feliços de la gent. Per exemple, li agrada captar aquells instants en què algú, sense saber volar, per un moment s’aixeca i no toca a terra (“aquells vols d’un segon, aquells salts que et mantenen a l’aire per un instant breu”), com ara la fotografia del cosí que es llança a la bassa amb un crit gegantí, o l’oncle que fa dringar els peus en fer un salt, mentre amb les mans s’agafa el barret. O, per exemple, els retrats de les primeres vegades, com el d’un noiet, encisat, que es mira el mar, i l’horitzó infinit que té al davant, per primer cop a la vida.

            Dues cantarelles, amb la lletra inclosa, acompanyen el lector en aquest viatge a l’univers literari de Molist: la coneguda cançoneta infantil “En Pere de la Cullera...” i, és clar, la cançó alemanya “Lili Marleen”, que apareix al títol. La primera ens transporta al món de la felicitat infantil, aquella que en té prou amb una imatge divertida, que es converteix en hilarant quan s’hi afegeix algun apunt escatològic... La segona, en canvi, ens recorda que la felicitat dels adults, sovint, es basa en el record d’un temps feliç i en l’esperança que torni (“Com més lluny em trobo, més em sento a prop / com més dies passen l’amor és molt més fort / i entre la boira cap al tard, veig el fanal on vull tornar, / amb tu Lili Marleen, / amb tu Lili Marleen”). I també són importants les imatges, que, en no poder ser les fotografies originals de J. H Lartigue que, com diu l’autor, van representar “la guspira que em van portar a escriure aquesta novel·la” (Molist les va descobrir en l’exposició “Un món flotant”, que el 2010 va passar pel CaixaFòrum de Barcelona), estan formades pels excel·lents dibuixos de Jorge del Corral. Amb el seu llapis i la seva sensibilitat, del Corral sap mantenir el lirisme i la sensibilitat que transmeten les paraules de Molist, en una simbiosi molt aconseguida entre dibuix d’estil personal i fotografia artística.

            L’obra de Pep Molist és la demostració que un bon escriptor de literatura infantil i juvenil és, primer de tot, un bon escriptor. En aquest cas, Molist és capaç de fer-nos un petó literari que parla d’esperança, del pas del temps i, naturalment, de l’experiència extraordinària de fer-se gran.

(Article publicat el dia 5 de juliol de 2014, al diari Regió7)