Som uns marcians

                No hi ha dubte que els catalans hem aterrat en aquest planeta, i més concretament en el sector nord-oriental de la Península Ibèrica, amb l’objectiu de fer la punyeta a tot bitxo vivent i, molt especialment, als “altres” espanyols.

                Si no fóssim tan primmirats, no ens encaparraríem a voler que a casa nostra tothom conegui i pugui utilitzar la llengua pròpia i no aplicaríem la immersió lingüística a l’escola, que és un sistema que permet l’accés al coneixement del català a molts nens i nenes que, d’una altra manera, no el tindrien. Si no no estiguéssim abduïts per alguna força extraterrestre, no voldríem que els nostres adolescents acabessin l’escolarització obligatòria amb un nivell de català igual de bo que aquell que les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO demostren que es té en castellà.

Si no tinguéssim tendències col·lonitzadores, una franquícia francesa mai no hauria gosat posar un rètol en català en una de les vies més transitades de Màlaga, on, com tothom sap, cal utilitzar el castellà i l’anglès, però no pas el català. Que sí, que el català és una llengua espanyola (com el basc, el gallec, el valencià, el baleàric, l’aragonès, el bable o, naturalment, el LAPAO), però que només es parla en la nostra “regió”. Si fóssim una mica més intel·ligents, els catalans no ens quedaríem amb cara de lluç quan llegíssim que l’empresa en qüestió es disculpa i diu que no volien “ofendre ningú”. Com pot ser que alguns catalans obtusos no entenguem que utilitzar la nostra llengua (una llengua espanyola, però regional!) pot ofendre la sensibilitat dels “altres” espanyols?

Si no ens miréssim tant el melic, molts catalans aniríem a veure la súper exitosa i súper enrotllada pel·lícula Ocho apellidos vascos i hi veuríem alguna cosa més que, rere l’aparença de voler retratar cultures i identitats amb simpàtiques bromes “de les de tota la vida”, un intent de fer gràcia amb quatre tòpics “regionals”. Si ja se sap que, al capdavall, la diferència entre les cultures d’Espanya es redueix a un grapat de manifestacions folklòriques. Si fóssim més oberts, alguns no tremolaríem de pensar que se n’està preparant una segona part, ambientada a Catalunya, i n’esperaríem l’estrena amb candeletes, disposats a pixar-nos de riure amb el culé independentista que s’enamora d’una meiga mentre ballen un xotis.

Si els catalans apostéssim per un món global, on és millor estrènyer llaços que aixecar fronteres, la majoria dels nostres representants a Brussel·les no s’entestarien a demanar, una vegada més, l’ús de la llengua pròpia en el Parlament Europeu. Que no ho veuen, que els “altres” espanyols representats (tret dels de Podemos, és clar, que encara es troben en aquell moment de fer-se estimar i de dir que sí a la llibertat dels pobles), més assenyats i, pel que es veu, amb més cultura democràtica, ens neguen aquest dret? Que no ho veuen, que el català només el parlen set o vuit milions de persones? Que sí, que són tants com parlen croat o danès i molts més dels que parlen eslovè, letó, finès o, per descomptat, maltès... però totes aquestes llengües tenen un estat al darrere...

Així, doncs, perquè et respectin has de tenir un Estat? Interessant! N’informaré la nau nodrissa, perquè passi l’informe al Consell Intergalàctic. 

(Article publicat a Regió7, el dia 19 de juliol de 2014)