No val a badar

Com es diu, en català, «venir-se arriba»? I «trasnochar»? Són preguntes que, de tant en tant, ens fan als professors de català els companys d’altres matèries. I no sempre tenim una resposta del tot precisa en forma de traducció literal, perquè de vegades no existeix. Automàticament, en aquests casos, t’exposes a la mirada condescendent de qui t’ha fet la consulta, que deixa entreveure que el català és una llengua de segona, una llengua pobra que no té expressions precises per a segons quins contextos de comunicació. No com altres llengües amb centenars de milions de parlants, que gaudeixen d’una riquesa incommensurable perquè, ja se sap, són llengües importants de veritat. Aleshores, gairebé com si demanessis disculpes, intentes explicar els mots i locucions de vegades només poden tenir una traducció aproximada a altres llengües. I això passa del castellà al català, però també a la inversa i en relació a qualsevol altra llengua, perquè totes les llengües (també el català, naturalment) tenen mots intraduïbles.

La reflexió m’ha vingut al cap tot llegint el llibre No val a badar (Rosa dels vents, 2023), del filòleg i cap d’estil de Vilaweb Jordi Badia i Pujol. Amb voluntat divulgativa i reflexiva, Badia repassa «més de cents mots catalans intraduïbles». D’entrada, deixa clar que tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises d’aquests mots. El llibre analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, posa exemples d’ús de cadascun i ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

Feu la prova. Cada cop que algú posi en qüestió la riquesa lèxica del català exhibint expressions o paraules castellanes difícils de traduir, com «chapuza» o «chanchullo», rebateu-ho amb algunes de catalanes com «això rai», «tuturut viola!» o «apamar» i demaneu com es diuen aquestes expressions en castellà, o en francès, o en anglès, o en qualsevol altra llengua. Al capdavall, posareu en evidència el prejudici segons el qual el català és una llengua de recorregut limitat i, de retruc, la vostra autoestima com a parlants en sortirà reforçada. Una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el més recent «pessigavidres» (que demostra que «la genuïnitat no va lligada per força amb l’antiguitat») no és una llengua per sentir-se acomplexat. Ni de bon tros!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de novembre de 2023)

No badem

 

El filòleg callussenc Jordi Badia i Pujol és un dels divulgadors més actius i rigorosos amb què compta ara mateix la llengua catalana. Defensor de la genuïnitat lingüística i difusor (en articles, llibres i xarxes socials) de mots en perill d’extinció, de girs i paraules propis que el castellà sovint desplaça, o de fraseologia cada cop més en desús, Badia és un enamorat de la llengua que, tot i reconèixer les dificultats que la realitat ens planta quotidianament davant del nas, es resisteix a donar la batalla per perduda. A Salvem els mots (Rosa dels vents, 2021), repassava i analitzava dues-centes parelles de mots i expressions catalanes, una de les quals es troba en retrocés davant del «moment objectivament delicat» pel qual passa el català a causa, sobretot, de dos motius: la tendència a no fer-lo servir i la dissolució en el calc constant a la llengua dominant.

Ara ha publicat No val a badar (Rosa dels vents, 2023), on aixeca acta de «més de cents mots catalans intraduïbles». En la presentació que en va fer a Manresa a l’octubre, ja va deixar clar que, en realitat, tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises. El cap d’estil de Vilaweb analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, n’esmenta referències literàries i, amb clara voluntat divulgadora, ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

No val a badar (com ja passava amb Salvem els mots) es pot llegir com un crit d’alerta, però no com un exercici pessimista de lamentació pel retrocés que pateix la nostra llengua. Al contrari, ha de servir per reforçar l’autoestima dels qui ens comuniquem en català, una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el modern «pessigavidres».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2023)

Avís a navegants

 

Si teniu pensat escriure una novel·la, o ja el teniu escrita i busqueu algú que us la publiqui, permeteu-me alguns consells. Quan la tingueu enllestida, doneu-la a llegir a persones de confiança, perquè hi facin el que Jaume Cabré anomena un cop d’ull net. Preneu nota del que us diguin i feu cas, només, d’allò que considereu útil. Després, un cop revisada i reescrita, envieu-la a un premi literari, o a diverses editorials on us agradaria que sortís, o busqueu-vos un agent literari que us vulgui representar, o pagueu-vos l’edició vosaltres mateixos. Tant és. Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. L’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera sentiments contradictoris: preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit?) i auguris plens de neguit (Passarà desapercebut? Les critiques seran favorables?). El part literari és una muntanya russa emocional en què l’autor viu una barreja d’angoixa i entusiasme. Publicar un llibre és donar la feina per acabada (abans de començar-ne una altra) i deixa l’autor amb la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i us prodigareu més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja estarà enllestida i a partir d’aquí aquell llibre serà més del lector potencial que no pas vostre.

Ara bé, publicar també té riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una gran novel·la destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors que se senten incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès de vegades prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de treure un llibre (o que acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el patracol de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, no han sabut valorar. Si us hi aveniu, podeu trobar-vos amb un assetjador que, al cap de dos dies, us demani amb impaciència una anàlisi detallada del seu text, que només acceptarà si és un massatge ple d’elogis. Si dieu que no, us guanyareu l’antipatia de qui considerarà que heu deixat passar l’oportunitat de contribuir a donar a conèixer una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 d'octubre de 2023)

1969

 Ja ho sabia, és clar, que l’any que vaig néixer van passar moltes coses: la maquinària burocràtica i repressiva del franquisme s’acarnissava contra les protestes i manifestacions d’estudiants i obrers de les fàbriques i es declarava l’estat d’excepció; Pau Riba preparava Dioptria, el primer àlbum en solitari i el més influent de la seva carrera; els americans portaven l’home a la Lluna; el moviment hippie s’expandia; el dictador nomenava el seu successor i ho deixava tot «atado y bien atado»; la guerra del Vietnam seguia viva i atiava les protestes dels sectors progressistes d’Occident; el catalanisme era perseguit; etc. Tot això, i molt més, queda minuciosament retratat a la darrera novel·la d’Eduard Màrquez titulada, justament, 1969 (L’Altra Editorial, 2022), un artefacte literari potentíssim que permet al lector fer una immersió realista, veraç i plena de vida en el que va passar aquell any a Barcelona. El gran mèrit literari del llibre de Màrquez, però, és que s’ho juga tot a una aposta estilística insòlita: la desaparició del narrador.

Fruit d’un replantejament creatiu radical (en comptes d’adaptar el material al llenguatge narratiu, aconseguir que aquest llenguatge s’adapti al material), 1969 és una proposta literària innovadora i estimulant, que fa callar els qui diuen que la literatura catalana no ofereix creacions arriscades, valentes i de qualitat. És possible escriure una novel·la sense narrador? Doncs, sí. L’Eduard Màrquez narrador desapareix completament, al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre, ocupades íntegrament per un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions literals i sense filtres de testimonis d’un i altre bàndol (estudiants, obrers, músics, militants de dretes i d’esquerres), informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència, retransmissions, decrets, discursos... per, en conjunt, fer un retrat polièdric i vivíssim de l’any que va començar el final de la dictadura. I això fa inevitable la presència del castellà en la meitat o més del llibre, que respecta la llengua original dels documents i els testimonis.

Tenint en compte, doncs, que es tracta d’un recull ordenat subjectivament de documents històrics, per què considerem que 1969 és una obra literària? En primer lloc, per la intenció, que no és informar, sinó sacsejar l’ànima del lector amb un mosaic d’història i vida; però també perquè hi ha un discurs narratiu, amb uns protagonistes que participen en uns fets i els fan evolucionar. És una novel·la que desafia el gènere, és clar, però que manté intacta la voluntat i l’ambició literàries. És la vida feta literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 d'octubre de 2023)

Publicar

 Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. Per més que ja hagis publicat abans, o fins i tot si ets un autor prolífic, l’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera, d’una banda, preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit? Em convidaran a gaires clubs de lectura?) o, de l’altra, preguntes més aviat plenes d’auguris poc encoratjadors (Passarà desapercebut? Les critiques seran dolentes o, senzillament, m’ignoraran? A les presentacions vindrà algú a qui no conegui?). Les setmanes immediatament anteriors i posteriors al part literari són, doncs, una muntanya russa emocional en què l’autor viu entre l’angoixa i l’entusiasme.

Publicar un llibre et deixa amb la sensació agradable d’haver enllestit la feina i la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i et prodigaràs més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja està feta i a partir d’aquí ja és més del lector potencial que no pas teva.

Ara bé, publicar també té els seus riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una obra mestra destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de publicar un llibre (i qui sap si ja acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el totxo de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, han sabut valorar. Arribats a aquest punt, pobre de l’escriptor que no sap dir que no.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2023)

Profe, jo?

 

Una de les grans incògnites d’aquest inici de mil·lenni (si més no, en aquest raconet de món) és el fet que hi hagi tan poca gent que vulgui fer una feina que tothom, aparentment, enveja. Em refereixo, és clar, a la docència a secundària.

És de domini públic, a l’estiu no es parla d’altra cosa, ho sap tothom i és profecia: el professorat dels instituts fa moltes vacances i treballa entre poc, molt poc i gens. Sembla, doncs, que en una societat on (com apunta una notícia recent) la gent jove cada cop valora més la bona vida i el treballar poques hores en feines agradables, encara que sigui a costa de cobrar menys diners, hi hauria d’haver bufetades per accedir a una plaça de docent de qualsevol matèria. El cas, però, és que falten professors. No fa gaire, el Departament d’Educació va anunciar que oferiria la possibilitat de fer hores extraordinàries remunerades al professorat de llengua catalana i literatura. Es veu que falten filòlegs. Si més no, filòlegs disposats a bregar amb una trentena d’adolescents adorables que, en opinió dels seus progenitors, tenen tots, sense excepció, altes capacitats, i que si no estudien, si no fan els deures o si s’enfilen sobre les taules en hores de classe és perquè el sistema no té prou en consideració el seu benestar emocional.

Fa anys que insisteixo als meus alumnes de segon de batxillerat: «Si us voleu fer rics, no estudieu una carrera d’humanitats; però si us agrada la llengua i la literatura, voleu trobar feina amb facilitat, guanyar un sou que us permetrà sobreviure sense abundància però sense estretors i no us fa por treballar amb adolescents, estudieu filologia catalana. L’endemà d’acabar el màster (o, fins i tot, abans, amb el compromís d’acabar-lo) us cridaran per assignar-vos una plaça en un institut públic». La resposta a aquest comentari acostuma a ser una mitja rialla carregada d’escepticisme que ve a voler dir: «profe, jo? I què més?». I, tanmateix, de tant en tant n’hi ha algun que opta per aquesta via i les expectatives s’acompleixen.

El que no saben alguns dels joves que esperen un futur professional exitós i econòmicament abundant perquè han estudiat carreres prestigioses de nom sofisticat i del tot allunyades de les humanitats (que, com tothom sap, són cosa de pelacanyes sense ambició) és que acabaran, també, a l’ensenyament, fent de professors, cobrant un sou molt allunyat del que ells i els seus pares esperaven quan van començar a la universitat, però que els permetrà sobreviure, i, amb una mica de sort, fins i tot, es descobriran una vocació que desconeixien, perquè treballar amb adolescents, al capdavall, rejoveneix, és una experiència intensa i enriquidora, que et manté connectat amb el present i et fa estar envoltat d’una torrentada de vitalitat. Sé de què parlo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 d'octubre de 2023)

Cafè amb què?

 

De totes les èpoques de l’any, l’estiu és la que es presta més a les converses plenes de tòpics que podrien perfectament intercanviar-se entre interlocutors diversos. Que si la calor, que si els incendis, que si la sequera, que si platja o muntanya, que si les cues de l’operació sortida, que si els fitxatges del Barça, que si les ciutats es buiden, que si les platges s’omplen, que si els turistes són per tot arreu, que si la paella en un restaurant vora el mar... Qui no ha parlat de tot això, durant l’estiu?

A les xarxes socials, passa una cosa semblant: les fotos de paisatges, plats elaborats o cares somrients amb fons paradisíac s’han reproduït a tort i a dret. I, com cada estiu, un dels comentaris que ha tornat a repetir-se és el del client d’un restaurant de la costa (o de qualsevol indret turístic proper) que està indignat perquè, a l’hora de demanar, el cambrer (que havia atès en francès, anglès i castellà les tres taules de la vora) no entenia el català i els ha demanat (en uns casos amb educació, en d’altres de males maneres) que li parlessin en una llengua que pogués entendre, preferiblement la de Bertín Osborne. El cas és que, per a un catalanoparlant, hi ha pocs exemples més flagrants d’humiliació lingüística que el de constatar que en molts locals del país, durant l’estiu, el personal que atén el públic és capaç d’adaptar-se a la llengua de qualsevol client menys a la d’aquell que li parla en la pròpia del territori. És una bufetada a la cara, una puntada als ous de l’autoestima, un bany de realitat que, periòdicament, els catalanoparlants rebem amb resignació o indignació en funció del lloc, del moment o de les circumstàncies. Els inevitables escarafalls a les xarxes aporten molt poc a la solució d’aquest problema, perquè se centren exclusivament en la part visible, però no en les causes.

No ens enganyem. Si això passa, si a la costa catalana (i el que no és la costa), durant l’estiu, el sector de l’hosteleria està ple de personal que no parla ni entén el català, és per una raó: no els fa cap falta. Mentre l’ús del català no sigui necessari (per imperatiu legal, contractual o social, ara no entraré en aquest debat), l’escena es repetirà (i no tan sols a la costa i a l’estiu) fins que la situació de conflicte lingüístic s’hagi resolt definitivament a favor del castellà. Perquè si hi ha una veritat demostrable és que la convivència entre una llengua forta i una de feble en un mateix espai pot allargar-se més o menys, però sempre s’acaba de la mateixa manera. Mentrestant, en el millor dels casos, podem aspirar a continuar creuant els dits cada vegada que demanem un cafè amb gel, esperant que el cambrer ens hagi entès i no ens porti un cafè amb llet.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de setembre de 2023)

Marlowe al Miami

 Que els carrers i diversos espais de Manresa s’han convertit els darrers anys un plató cinematogràfic no és cap novetat. Fins i tot aquesta revista hi va dedicar fa temps el reportatge central. Que Manresa serveixi de decorat en una gran producció de Hollywood, en canvi, potser no és tan habitual. Fa gràcia veure alguns espais de la teva quotidianitat urbana reflectits (i adequadament adaptats) a la gran pantalla.

He de confessar que, quan vaig saber que una escena de la darrera pel·lícula de Neil Jordan (un director que m’agrada des que vaig veure Joc de llàgrimes fa més de trenta anys), protagonitzada per Liam Neeson (un actor més que solvent) i inspirada en un personatge clàssic de la literatura, Phillip Marlow (el detectiu creat per Raymond Chandler, un dels pares de la novel·la negra nord-americana), estava rodada al conegut Miami (Maïami per als amics) de Manresa, em van venir moltes ganes de visionar el film i aquest estiu he tingut ocasió de fer-ho.

A l’hora de la veritat, però, mentre veia la pel·lícula, les decepcions s’anaven succeint: em va semblar una imitació ensopida, amb voluntat d’exercici d’estil, de les que es produïen als anys quaranta (com El falcó maltès, dirigida per John Huston el 1941, o El son etern, dirigida per Howard Hawks el 1946); la interpretació de Neeson és poc convincent (que lluny que està del Bogard dels dos films que acabo d’esmentar!); i, definitivament, del Miami l’únic que en sortia era, durant un segon, la façana on porta el nom de Schmidt’s Liquors (perquè se suposa que és un local de Los Angeles dels anys vint) i, durant una breu conversa de dos personatges on predominen els primers plans, l’interior del local que ben podria ser qualsevol altre o, fins i tot, una reconstrucció en un plató.

Què voleu que us digui? Realment té sentit aturar una ciutat, transformar un restaurant i desplaçar tot un equip de rodatge d’un cap a l’altre del món per omplir, en el muntatge final, amb prou feines uns quants segons de la pel·lícula? Potser Manresa és un escenari irresistible, però diria que els hauria sortit més a compte reconstruir el carrer i el bar en un plató de cartró pedra sense moure’s de Hollywood.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2023)