1969

 Ja ho sabia, és clar, que l’any que vaig néixer van passar moltes coses: la maquinària burocràtica i repressiva del franquisme s’acarnissava contra les protestes i manifestacions d’estudiants i obrers de les fàbriques i es declarava l’estat d’excepció; Pau Riba preparava Dioptria, el primer àlbum en solitari i el més influent de la seva carrera; els americans portaven l’home a la Lluna; el moviment hippie s’expandia; el dictador nomenava el seu successor i ho deixava tot «atado y bien atado»; la guerra del Vietnam seguia viva i atiava les protestes dels sectors progressistes d’Occident; el catalanisme era perseguit; etc. Tot això, i molt més, queda minuciosament retratat a la darrera novel·la d’Eduard Màrquez titulada, justament, 1969 (L’Altra Editorial, 2022), un artefacte literari potentíssim que permet al lector fer una immersió realista, veraç i plena de vida en el que va passar aquell any a Barcelona. El gran mèrit literari del llibre de Màrquez, però, és que s’ho juga tot a una aposta estilística insòlita: la desaparició del narrador.

Fruit d’un replantejament creatiu radical (en comptes d’adaptar el material al llenguatge narratiu, aconseguir que aquest llenguatge s’adapti al material), 1969 és una proposta literària innovadora i estimulant, que fa callar els qui diuen que la literatura catalana no ofereix creacions arriscades, valentes i de qualitat. És possible escriure una novel·la sense narrador? Doncs, sí. L’Eduard Màrquez narrador desapareix completament, al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre, ocupades íntegrament per un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions literals i sense filtres de testimonis d’un i altre bàndol (estudiants, obrers, músics, militants de dretes i d’esquerres), informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència, retransmissions, decrets, discursos... per, en conjunt, fer un retrat polièdric i vivíssim de l’any que va començar el final de la dictadura. I això fa inevitable la presència del castellà en la meitat o més del llibre, que respecta la llengua original dels documents i els testimonis.

Tenint en compte, doncs, que es tracta d’un recull ordenat subjectivament de documents històrics, per què considerem que 1969 és una obra literària? En primer lloc, per la intenció, que no és informar, sinó sacsejar l’ànima del lector amb un mosaic d’història i vida; però també perquè hi ha un discurs narratiu, amb uns protagonistes que participen en uns fets i els fan evolucionar. És una novel·la que desafia el gènere, és clar, però que manté intacta la voluntat i l’ambició literàries. És la vida feta literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 d'octubre de 2023)