Vida de gos

                La tia Bepeta sempre explica que el primer cop que va anar a Barcelona, quan era jove, una de les coses que més la va sorprendre no va ser veure el mar, ni les amples avingudes o els edificis modernistes. L’anècdota que explica més sovint d’aquell viatge està relacionada amb el dia en què la van portar al Tibidabo. Allà va pujar a l’atracció estrella del parc: l’Avió, el primer simulador de vol de la història, inaugurat el 1928. El que recorda més clarament d’aquella experiència, però, no és l’emoció de pujar-hi, ni les espectaculars vistes de la ciutat. Allò que més la va impactar va ser veure com una senyora, al seu davant, tenia un gos a la falda i el convidava, com si fos una persona, a mirar el paisatge. No se’n podia avenir! Al poble, la presència de gossos era habitual, però a ningú no se li hauria acudit, ni tan sols remotament, apartar-los de la seva condició d’animal que viu a prop dels humans, vigila torres o guarda el ramat. En cap cas se’ls parlava si no era per fer-los fugir quan feien nosa. Veient com han canviat els temps, la tia, que aquesta setmana ha fet noranta-vuit anys, deixa anar de tant en tant una de les seves frases memorables: “Avui, a tot arreu veus gent que treu a passejar el gos. En canvi, en veus ben pocs que treguin a passejar els vells”.

               El món ha canviat i els gossos s’han integrat en les famílies que els acullen com un membre més. El canvi respon a un entramat divers de circumstàncies i a una peculiar evolució de sensibilitats socials, i tot plegat s’uneix al fet que els fills se’ns han fet grans. Darrerament, en les trobades familiars (i parlo d’una família que no havia tingut mai animals a casa), ha augmentat la presència de gossos. Tots en tenim. Ara, quan coincidim en un dinar familiar, a l’hora de la sobretaula sembla que haguem tornat vint anys enrere, quan començàvem a tenir canalla. Si aleshores les converses giraven majoritàriament al voltant dels fills (el meu ja menja no sé què, la meva encara duu bolquers a les nits, l’altre no vol deixar la pipa, aquest és tant llest que mira què em va dir...), ara, tot sovint, giren al voltant dels gossos (aquest nostre encara es pixa dins de casa, al meu no li pots deixar cap cosa de menjar a la vista, jo el trec només dos cops al dia i ja en té prou...).

Quan era petit, al poble hi vivia el Pepito del Motxilla, un home solitari i rondinaire, sord com una campana. Sempre anava amb la seva gosseta, hi tenia acalorades converses i, fins i tot, li deixava llepar el gelat. Això ens feia riure, poc conscients que, en realitat, ens mostrava el futur. En fi: abans em burlava d’aquells que treien el gos a passejar i ara, ves per on, no sabria sortir a córrer sense la companyia de la Neula, la gossa que vam adoptar l’abril passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de juny de 2021)

Cuinar un text

                De vegades m’aborda la sensació que hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. En fi, que hi ha molts escriptors i pocs lectors. Tinc l’esperança, tanmateix, que sigui tan sols una impressió, produïda, d’una banda, per l’allau de novetats que cada any apareixen entre el febrer i l’abril i, de l’altra, per l’alegria amb què algunes persones que aspiren a fabricar bestsellers, amb l’ego tan gran com la ingenuïtat, es presenten als certàmens literaris tot creient que n’hi ha prou d’embrutar un parell de fulls amb una idea més o menys ocurrent per embutxacar-se l’import del premi. Pels volts de Sant Jordi, a banda de les publicacions de tota mena, proliferen els certàmens literaris i, si tens penjada l’etiqueta de lletraferit, sempre hi acaba havent algú que t’engalipa perquè formis part d’algun jurat i és aleshores que constates, en una part dels concurrents, l’alegria descrita més amunt. De tant en tant, el que et demanen en el marc de la festa del llibre és que facis una xerrada esbossant algunes idees sobre les bambolines de la creació literària o d’allò que ara en diuen l’escriptura creativa. Si una cosa bona tenen aquests atracaments és que t’obliguen a reflexionar sobre la pròpia tasca artística. Des de fa temps, per evitar donar falses expectatives, fujo del discurs fàcil i complaent que diu que tothom pot fer de tot i que, per tant, amb voluntat i perseverança qualsevol mortal pot crear una obra mestra. Doncs, no. Ni una novel·la amb cara i ulls, ni un poema amb força, com tampoc un quadre que emocioni o una bona partitura surten exclusivament de l’esforç i de la bona voluntat. Tot això s’aconsegueix amb esforç, és clar, però res d’això s’aconsegueix només amb esforç. Es pot aprendre a escriure, efectivament, i es pot millorar la capacitat expressiva a partir de tècniques i estratègies com les que s’ensenyen a les escoles d’escriptura. Els manuals i assajos que parlen de l’experiència literària han sortit com bolets, els darrers anys. Tret que se sigui un geni, però, per escriure bé –per cuinar un bon text literari— calen, al meu entendre, com a mínim vuit ingredients: saber escriure, llegir molt i pair bé, posseir un talent estimulat, saber-se guiar per la intuïció, deixar volar la imaginació, transmetre sensibilitat, tenir coses a dir i –en darrer lloc, però no pas menys important— ser honest. I de tot això se’n pot aprendre, sí, però només fins a un cert punt: hi ha d’haver una llavor que, després de regar-la i adobar-la, acabi brotant. Si la llavor no hi és, ja pots anar esperant que fructifiqui.

No puc garantir que, per més que es treballin i s’estimulin els vuit ingredients anteriors, algú escriurà una gran obra; el que puc garantir és que, si no es treballen o no s’estimulen, mai no s’escriurà res que valgui la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de maig de 2021)