La lliçó d'Amat-Piniella

 

Des d’Espais Escrits, la Xarxa del patrimoni literari català, m’han demanat que gravi un vídeo per al projecte «Escriptors d’avui ens conviden a llegir escriptors d’ahir». He de parlar de Joaquim Amat-Piniella, que és, evidentment, l’escriptor manresà que té més pes en la història de la literatura catalana. Hi he d’explicar com m’ha influït, per què cal conèixer-lo, recomanar una obra seva i llegir-ne un fragment.

Amat-Piniella va ser un escriptor excel·lent a qui les circumstàncies van empènyer a escriure una obra única, però no sé si som prou conscients de la importància que li hauríem de donar.

No cal dir que, tot i la qualitat del conjunt bibliogràfic d’Amat-Piniella (des de les semblances que recull a Ombres al calidoscopi fins als poemes de Les llunyanies), la seva obra més influent, transcendent i llegida –aquella que el fa únic— és la novel·la KL Reich, que va escriure després de sobreviure més de quatre anys en el camp d’extermini de Mauthausen. En ser alliberats per les tropes aliades, els deportats d’aquests camps es van marcar un propòsit: explicar el que havien vist i viscut, perquè el món ho conegués. Durant anys, molts deportats es van fer un tip de participar en xerrades, actes de record o en projectes documentals com el de Montserrat Roig. Alguns van escriure unes memòries –més descriptives o més literàries— per deixar constància de les atrocitats que havia comès el règim nazi. Cadascú va difondre el testimoni de la millor manera que va saber, i, com que Amat-Piniella era novel·lista, el que va fer va ser escriure una novel·la. Hauria pogut optar per reproduir la seva experiència viscuda i, com que era un bon escriptor, segur que ho hauria fet molt bé. Però ell, com a bon novel·lista, sabia que no hi ha res com una peça literària de ficció per explorar els plecs més autèntics i recòndits de la naturalesa humana, justament per explicar la deshumanització que representaven els camps. I aquesta és la gran lliçó literària de Joaquim Amat-Piniella: hi pot haver més veritat i autenticitat en una obra de ficció que en un llibre de memòries. KL Reich és una ficció novel·lada, és clar, però és, sobretot, una obra literària carregada de veritat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2022)

Acarnissament

 

Estic segur que si ens demanessin, a vostès o a mi, que completéssim amb un derivat de la paraula «carn» l’oració «El presumpte culpable va cometre l’assassinat amb traïdoria i...», no dubtaríem i hi afegiríem la paraula «acarnissament». En canvi, quan això va sortir a l’examen de selectivitat de llengua catalana d’enguany, van ser ben pocs els nois i noies que ho van saber respondre correctament. Si més no, en el centenar i mig de proves que em va tocar corregir l’«acarnissament» escassejava. La majoria (més del 90%) ho havien resolt amb «carnisseria» o, alguns, amb solucions més creatives com «carnalitat», «carnada» o «carnositat», tots ells derivats correctes de «carn», però no pas en el context assenyalat.

No patiu, que l’examen va anar bé, en general no era difícil i aquest error (que, al capdavall, només podia fer ballar una dècima en el resultat final) és una simple anècdota que no va impedir que, gràcies a l’arrodoniment, fins i tot cometent-lo es pogués treure un 10. Tampoc no crec que ens haguem d’esquinçar les vestidures perquè els nostres adolescents, massa castellanitzats, desconeguin el mot «acarnissament». Si, en castellà, els haguessin demanat un derivat de «saña» en un context semblant segurament s’haurien trobat igual.

Vaig adonar-me que, malgrat que per a mi i per als de la meva edat aquell exercici tenia una solució aparentment senzilla (després vaig fer un sondeig entre adults del meu entorn i tothom em va respondre correctament sense dubtar), per als adolescents de divuit anys «acarnissament» és un mot desconegut. Per què? Hi ha d’haver una explicació generacional. I l’única explicació que se m’acut té a veure, sobretot, amb les fonts que uns i altres consultem per estar informats. Tant els anomenats boomers com els qui pertanyem a la coneguda com a generació X ens vam fer grans mirant cada vespre el telenotícies, hem consultat la premsa escrita amb més o menys regularitat i, en un grau encara força elevat, diria que continuem llegint el diari (en paper o per internet), mirant els noticiaris televisius i escoltant la ràdio. I és habitual, en aquests contextos, que en els apartats de crònica negra apareguin crims comesos amb «traïdoria i acarnissament». Només cal seguir una mica (tant en versió radiofònica com televisiva) el programa Crims, dirigit per Carles Porta. Els joves, en canvi, s’informen per altres vies. És més difícil, doncs, que es trobin amb una crònica de successos o amb la resolució judicial d’un delicte. De fet, llegia no fa gaire (justament a la premsa) que els menors de 25 anys no consumeixen mitjans d’informació tradicional perquè el llenguatge els resulta «difícil», i que n’hi ha un 15% que s’informen, sobretot –ai las!— , a través de TikTok.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de juliol de 2022)

Coses que no m'agraden

 

El somriure fals de molts polítics. Les trucades comercials en hores intempestives. Les persones que s’aturen al mig del carrer quan es troben coneguts i, sense adonar-se’n, provoquen un tap entre els vianants. Aquells que no respecten el torn en una cua. El feixisme. Els crits innecessaris i gratuïts. La demagògia. La gesticulació banal. Les tones de carn exposades al sol en una platja atapeïda. Els insults perpetrats per perfils anònims a les xarxes. Els coneguts que s’interessen per tu i canvien immediatament de tema, per parlar d’ells. Els qui fan comentaris en veu alta al cinema o al teatre. Les dissertacions pretesament documentades que només repeteixen el que ha dit un tertulià en un debat televisiu o radiofònic. Els qui en un tuit en català citen en castellà filòsofs grecs, pensadors anglosaxons o escriptors francesos. El populisme. Aquells que diuen «no t’escolto» quan volen dir «no et sento». Els qui, davant d’una baralla a cops de puny, no saben fer res més que treure el mòbil i posar-se a enregistrar l’incident. Els que creuen que el client sempre té la raó i ho proclamen amb aire de superioritat davant d’un botiguer. La felicitat impostada que s’exhibeix a Instagram. Els qui justifiquen conductes incíviques perquè «el carrer és de tothom». La manca de serveis o d’inversions públics. Els defraudadors fiscals que es queixen de la manca de serveis o d’inversions públics. Els operaris i professionals que no troben una solució al problema que t’ha dut a contractar-los. La monarquia. Els qui diuen «no soc racista, però...». Els clients que no saluden quan entren en una botiga. La solitud. La gent d’esquerres que no creuen en els serveis públics i la gent de dretes que demanen la gratuïtat dels serveis privats. Els esportistes o músics que, havent estat escolaritzats en català, parlen en castellà quan els fan una entrevista per a un mitjà autòcton. La condescendència. Els personatges de les pel·lícules que s’aixequen de taula sense haver tocat el menjar que els han servit al restaurant. L’egoisme. Els qui t’atribueixen una pertinença nacional amb arguments tan poc sòlids com «Qué pone en tu DNI?». Els que es fan la víctima i són el botxí. Els poderosos que busquen més poder. Els qui només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema. Els actors amb mala dicció. La gent que escolta música sense auriculars a la via pública. Els que no creuen en res. Els qui creuen cegament en dogmes de fe. Els que diuen «ses Illes» i «Lleide» per fer-se els simpàtics. Els qui no admeten cap crítica i els que no fan més que criticar. Els que tot ho veuen negre i els que tot ho veuen blanc. Els qui no riuen mai i els que riuen sempre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de juny de 2022)