Bombes sobre Manresa

                Fins a primers de març encara hi ha temps de visitar la magnífica exposició La mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa, un dels encerts més indiscutibles de la qual és l’espai on s’ubica, que resulta ser, a la vegada, segurament la peça més preuada de la pròpia exposició: el refugi antiaeri de la Renaixença, al carrer Canonge Montanyà. Al llarg del recorregut per les quatre galeries de l’espai, el visitant coneix com era un refugi i on estaven situats els de Manresa, mentre se sent la recreació fictícia d’una conversa enmig d’un bombardeig; és il·lustrat sobre l’objectiu de bombardejar sobre la població civil i sobre els dos bombardejos que va patir la ciutat, a les acaballes de la guerra; també pot veure un audiovisual on diversos testimonis els recorden. La galeria més impressionant, però, és aquella en què s’ha dedicat un espai a les víctimes, cadascuna de les quals té la seva imatge sobre una cadira, mentre unes veus (en cada cas, de la mateixa edat i sexe de la víctima) van dient els noms i els anys que tenia cadascú quan va morir sota les bombes.

                El cas és que els manresans poc es pensaven que la ciutat es convertiria mai en objectiu de bombardejos i molts ciutadans, per tant, estaven en contra de la construcció d’aquests refugis, que veien com una despesa innecessària. La Junta de Defensa Passiva de Manresa, que vetllava per la protecció en cas d’atac aeri, va fer, en aquest sentit, una feina molt valuosa: a banda d’incentivar la construcció de refugis, van establir unes normes d’obligat compliment, va instal·lar alarmes en diferents punts de la ciutat, va establir punts de vigilància i van proposar mesures per minimitzar l’impacte d’un possible bombardeig.

                35 manresans (un terç dels quals eren nens o adolescents) van perdre la vida en els dos bombardejos, sense comptar els ferits que possiblement van morir més tard. L’exposició que ha muntat l’Associació Història i Memòria de Manresa serveix per no oblidar-los i per recordar una de les pràctiques més absurdes i cruels que es van posar en pràctica durant la Guerra Civil: el bombardeig sobre la població civil.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2019)

Per tots cantons

Entrevisten, al gener, l’actor i polític Toni Cantó al diari El Mundo. Li pregunten si té prevista alguna actuació a Catalunya i respon una cosa tan rocambolesca i malintencionada com aquesta: “De momento, no. Pero lucharé porque se haga, aunque sea dos o tres días en un centro cultural de donde sea. En Cataluña trabajar en español es muy complicado”. A El Español, on també van entrevistar-lo, el titular és “No puedo trabajar en Cataluña por hacer teatro en español”.

Podríem pensar que es tracta d’una exhibició d’ignorància de les que provoquen vergonya aliena. No és el primer cop que es posa en evidència. En el passat, Cantó va comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o va afirmar que la majoria de denúncies per violència de gènere eren falses. També podria tractar-se de la trista excusa d’un actor ressentit perquè ningú, a Catalunya, s’ha interessat pel seu espectacle. Però no ens enganyem. No és res d’això. El discurs victimista de Cantó coincideix amb el que, de tant en tant i de manera calculada, es fa fins i tot des de Catalunya per part, sobretot, de persones vinculades al PP I C’s. L’alcaldable Manuel Valls va dir, fa poc, que els castellanoparlants “ho passen malament” a Barcelona. Tot plegat va molt més enllà d’una denúncia que, clarament (i ho saben), no té cap fonament. Al darrere d’aquesta mena d’afirmacions hi ha pura malícia. No crec que Toni Cantó ignori que bona part del teatre que es representa a Catalunya es faci en castellà; ni que, per exemple, aquests mesos passin per Barcelona actors i actrius espanyols com Lolita Flores, Gabino Diego o Carmen Machi; o que molts actors i actrius catalans, com Àngel Llàzer, Josep Maria Pou o Sergi López, facin ara mateix teatre en castellà.

Un dels objectius d’anar dient que a Catalunya el castellà és una llengua marginada i perseguida pel poder “nacionalista” és alimentar una idea falsa que segurament els dona vots. Però el principal objectiu, més sibil·lí i alhora més perillós, és contribuir a evitar que el català pugui assolir determinades cotes de normalitat. Amb aquesta mena de comentaris ens tenen entretinguts. S’aconsegueix, per exemple, que a les xarxes i als mitjans tothom es posi a justificar i defensar la presència del castellà a Catalunya i, mentrestant, ningú recorda que la llengua que està en perill, la que té realment amenaçada la supervivència, és la llengua catalana. Si no ho veieu clar, només cal que aneu al cinema, que feu una repassada dels canals de televisió i de les plataformes digitals a què teniu accés, que passegeu pel jutjats, que pareu l’orella al carrer de qualsevol ciutat catalana o, fins i tot, que consulteu la cartellera teatral. Quina diríeu que és la llengua amenaçada per tots cantons i totes les valls?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de febrer de 2019)