Pàmias, sense pressa

                Acabo d’enllestir una lectura insòlita: Déu no té pressa (Curbet Edicions, 2018), de l’amic poeta Jordi Pàmias. Insòlita, d’una banda, en relació a l’autor: tot i que la condició d’home de fe cristiana plana per sobre de bona part de la seva obra poètica, és en aquestes pàgines de prosa on en parla més obertament i amb més compromís. Però també és insòlita pel que fa al lector: és un llibre al qual difícilment hauria arribat si no sentís un gran afecte per l’autor i un interès per tot allò que publica.

                Es tracta d’uns apunts de dietari escrits entre el 2010 i el 2011. Un reguitzell d’anotacions de tres o quatre ratlles (reflexions i comentaris depurats i sintètics, que de vegades s’acosten a l’aforisme) que fugen de la retòrica banal i recalen en la transcendència quotidiana d’una persona humil que, sense fer escarafalls, mentre juga amb el seu net Bernat, va al teatre amb la Maria, viatja a Terra Santa o assisteix a un recital poètic, pensa coses d’una gran profunditat. Els comentaris que trobem a Déu no té pressa van molt més enllà de la reflexió purament religiosa i segueixen (com s’apunta en el lluminós pròleg Lluís Calvo) tres eixos temàtics: l’actualitat (els inicis del procés sobiranista, la immigració, la crisi econòmica, la lluita contra el “bilingüisme hipòcrita”, el tsunami al Japó i l’incendi a la central de Fukushima o els 50 anys d’Òmnium), la poesia i l’art (“en la creació, la bellesa ens es oferta”, “no hi ha obra al marge del sentiment”, “la contemplació del món i el record són el doble impuls, fonamental, de la poesia”, “l’obra d’art ha de ser imprevisible”), i, naturalment, la fe cristiana (“L’esperit de Jesús és en nosaltres i ens enforteix contra el desànim i la por”). És una llàstima que l’edició, que aparentment és prou acurada, caigui en algun error que fa poca justícia a la qualitat del conjunt, com ara la inexplicable desaparició, a les darreres quaranta pàgines del llibre, de la cursiva quan se citen versos o títols d’obres literàries.

                A Déu no té pressa hi ha molts detalls interessants que mostren la quotidianitat d’un home savi, ple d’humanitat, humilitat i generositat, que renuncia a l’orgull petulant (quan, per prestigi, podria rabejar-s’hi) i és capaç de veure les virtuts en l’obra d’aquells a qui admira. I no s’està de mostrar la seva admiració tant per clàssics (Chesterton, Pla, Torres, Alcover o Maragall), com per alguns contemporanis (Formosa o Mira), o, fins i tot, per autors més joves (com Xavier Macià o el poeta i científic no racionalista David Jou). “L’enveja és profundament trista”, diu, parlant del món dels lletraferits, “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. I Jordi Pàmias és un escriptor admirable, que cal anar llegint, sense pressa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'abril de 2019)

L'imperatiu americà

                Entre les ignomínies més brutals comeses per la raça humana en els darrers segles hi ha, sens dubte, l’Holocaust perpetrat en els camps d’extermini nazis i l’esclavisme de base racista que, amb la complicitat i la participació de negrers europeus, es va mantenir a Amèrica (el cas més conegut és el dels estats del sud dels EUA) fins ben avançat el segle XIX. El cinema i la literatura s’han ocupat a bastament d’una i altra atrocitat: KL Reich, Si això és un home, La llista de Schindler, El noi del pijama de ratlles, La zona d’interès, La cabana de l’oncle Tom, 12 anys d’esclavitud, Amistad, Raíces. Al capdavall, són pel·lícules i novel·les que, més enllà de la denúncia d’episodis infames de la humanitat, el que fan és un retrat universal de la maldat que sembla ser que porta implícita la naturalesa dels humans. És per això que, de tant en tant, per recordar el costat fosc del qual no es pot desempallegar la nostra espècie, i alhora per intentar que la memòria ens mantingui allunyats de recaure-hi, resulta inevitable i necessari que apareguin petites joies literàries o cinematogràfiques centrades en un o altre d’aquests episodis vergonyosos.

La darrera que m’ha caigut a les mans és la novel·la El ferrocarril subterrani (Edicions del Periscopi, 2017), del novaiorquès Colson Whitehead, traduïda amb encert al català per Albert Torrecastana. És un relat escruixidor sobre les condicions inhumanes en què vivien els esclaus a Amèrica, sobre la crueltat i la hipocresia dels blancs que els tenien sotmesos, sobre l’infern que els tocava suportar, però també sobre la recerca de la llibertat i l’esperança que representava el ferrocarril subterrani que dona nom al llibre, una xarxa de solidaritat que facilitava la fugida dels esclaus. I, més enllà de retratar l’horror i l’esperança amb una prosa sòbria i ràpida, pinzellades de surrealisme màgic i una atmosfera onírica, la novel·la de Whitehead és també una crítica mordaç cap a alguns dels valors supremacistes sobre els quals es va fonamentar la creació els EUA i la idea del somni americà. En un moment determinat, el caçador d’esclaus que persegueix la protagonista, un home brutal i menyspreable, declara que “al meu pare li agradava el seu discurs indi sobre el Gran Esperit. Després de tants anys, jo soc més partidari de l’esperit americà, el que ens va portar del Vell al Nou món per conquerir, construir i civilitzar. I destruir el que convingui. Per il·lustrar les races inferiors. I, si no, per sotmetre-les. I, si no, per exterminar-les. El nostre destí per prescripció divina: l’imperatiu americà”.

                El ferrocarril subterrani parla, alhora, del passat i del present dels EUA, on “l’única cosa més perillosa que un negre amb una pistola (···) era un negre amb un llibre”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2019)

Quan jo era noi

                Si bé es va estrenar amb el recull de narracions al voltants dels deu manaments creades expressament per deu escriptors actuals, Que Déu ens agafi confessats (2018), la col·lecció “Altres veus, altres àmbits”, de l’editorial l’Albí, té com un dels objectius principals, a banda de reivindicar veus properes amb no sempre prou projecció, recuperar textos d’autors desapareguts, de vegades oblidats i sovint poc valorats. En aquest sentit, el segon volum de la col·lecció rescata, amb edició i introducció de Josep Maria Solà, un deliciós recull de proses literàries d’un dels artistes més importants del Modernisme, el calafí Alexandre de Riquer (1856-1920), Quan jo era noi, que es va publicar per primera vegada per l’Avenç l’any 1897.

                Riquer, que va ser conegut més com a pintor i dibuixant que no pas com a escriptor, va publicar aquest llibre empès per la “necessitat de fixar, per retrobar-los i reviure’ls, aquests records de nen fantasiats per l’home”. L’autor, que acompanya els textos amb delicats dibuixos, grata en el record i cerca la bellesa d’evocar-lo a través de les paraules. En conjunt, tots els relats (que dialoguen entre ells, amb personatges comuns i referències compartides) formen part d’una mateixa història que es pot llegir com una novel·la sobre la infància. Riquer s’erigeix com un excel·lent escriptor, amb descripcions vistoses i àgils, plenes de plasticitat. Tot i evocar la infantesa, no sempre es tracta de l’evocació d’un paradís perdut, ni de la recreació d’episodis més o menys íntims. Abunden els personatges tràgics: el Manco (a qui roben els préssecs de la vinya), el Martí (que és coix i rep un tret durant la carlinada de 1872), la Mariona (una nena malaltissa que viu amb el seu pare després que la mare els abandonés),... De vegades, sense ser tan foscos, alguns relats recorden la prosa de Víctor Català o de Joaquim Ruyra.

                Quan jo era noi és una oportunitat per descobrir l’Alexandre de Riquer narrador, per fer una passejada sincera i nostàlgica per la infantesa de l’autor, per descobrir l’Alta Segarra de la segona meitat del XIX, per conèixer-ne el paisatge, el llenguatge, la gent.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2019)