Centralisme metropolità

 La mort de Jordi Cussà ha revifat, en el sector literari, el debat sobre si algú que escriu i publica a les comarques interiors de Catalunya té les mateixes oportunitats que algú que ho fa des de Barcelona. Ara, per exemple, tothom reivindica l’obra de l’escriptor berguedà i es diria que tothom l’ha llegit, però la realitat és que l’èxit sempre el va esquivar, va publicar en moltes editorials i l’únic en qui sempre va trobar recer va ser en el seu amic, el també berguedà Jaume Huch, editor de l’Albí.

De la mateixa manera que el nacionalisme d’estat no es considera a si mateix nacionalista, el centralisme metropolità diu que no és centralista. De la mateixa manera que l’un accepta algunes particularitats “regionals” o “territorials” com a part integral de la gran nació, l’altre acostuma a prestar una atenció tangencial i condescendent quan la cultura procedeix de la “perifèria”. Com si les obres “importants” haguessin de sortir de l’entorn cultural i urbà barceloní, que és on (seguint aquest supòsit) hi ha els grans escriptors, les grans editorials i els mitjans de comunicació importants. La resta és folklore més o menys simpàtic. Si en l’àmbit esportiu, per exemple, el nacionalisme d’estat sempre repeteix allò que no s’ha de barrejar política i esport mentre les banderes estatals onegen en els Jocs Olímpics i els atletes s’hi emboliquen amb orgull, en l’àmbit literari el centralisme metropolità es reivindica com a nacional al mateix temps que ignora bona part del que no es produeix o no es publica a Barcelona.

En fi, el centralisme “no centralista” metropolità queda ben retratat sempre que parla (i se’n fa un tip) de les “comarques” o el “territori” per referir-se a tot allò que no és Barcelona. Com si no existís el Barcelonès, com si la capital levités en una dimensió extraterrestre, o com si costés tant parlar del “país”. Com va deixar escrit el mateix Cussà: “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2021)

Nacionalisme no nacionalista

                 Ja sabem que quan el nacionalisme espanyol parla de nacionalisme es refereix a les aspiracions de les nacions sense estat que formen part del seu territori administratiu. Mai a ell mateix. Als nacionalistes de nacions amb estat propi no els cal reivindicar drets nacionals, perquè ja els tenen tots. En canvi, no suporten que ho facin aquells a qui consideren part integral de la seva gran nació, que és, per a ells, la millor del món. No entenen que algú reivindiqui particularitats culturals, que no vulgui formar part d’una idiosincràsia homogènia o que, directament, vulgui tenir dret a separar-se’n i formar un estat propi. Si som els millors, si la nostra llengua és la més eufònica, el nostre caràcter és el més alegre, les nostres tradicions són les més autèntiques i la nostra història és la més gloriosa... com pot ser que aquests vulguin drets lingüístics particulars i reivindiquin una cultura que no és la “comuna”? A tot estirar, accepten, amb condescendència, algunes particularitats “regionals” o “territorials”, que miren d’assimilar.

                Un dels exemples d’aquest “nacionalisme no nacionalista” el trobem en l’àmbit esportiu i l’hem viscut, per partida doble, aquest estiu, amb els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Un dels tics més habituals del nacionalista que abomina dels nacionalismes “regionals” o “territorials” és aquella afirmació segons la qual no s’ha de barrejar la política amb l’esport. La sentireu quan apareix un atleta català amb una senyera, quan es reivindica un Comitè Olímpic propi o quan les grades en un partit de futbol són plenes d’estelades. En canvi, ningú no aixeca el crit al cel pel fet que als Jocs Olímpics només s’hi pugui participar sota la bandera d’un estat i que en els tornejos internacionals de futbol les úniques seleccions no estatals que hi participen siguin les de nacions vinculades al Regne Unit, curiosament un dels pocs estats que ha permès un referèndum d’autodeterminació a una de les seves nacionalitats històriques.

                Una altra característica del nacionalisme no nacionalista de què parlem és afegir de manera sistemàtica l’adjectiu “espanyol” a qualsevol iniciativa exitosa de tipus cultural, esportiu, gastronòmic, econòmic o sanitari, vinculada amb algun d’aquests “territoris” susceptibles de no tenir prou afecció a l’espanyolitat. Així, quan un atleta català guanya una medalla passa a ser un atleta “espanyol” (curiosament, si perd, és possible que li respectin el gentilici “regional”), i, naturalment, la vacuna contra la covid que s’està assajant a Catalunya és una gran fita de la investigació científica “espanyola”. Però, és clar, els nacionalistes som els altres, fins i tot aquells que no pensem pas que vivim a la millor nació del món i, simplement, voldríem viure a la nostra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de setembre de 2021)

Ulleres de sol

 

               A l’estiu tothom s’amaga al darrer d’unes ulleres de sol. Hi ha qui en porta tot l’any, que se les posa tan bon punt apunta un raig de llum per entremig dels núvols. Hi ha qui, fins i tot, en porta en espais tancats o quan el cel està tapat. Hi ha qui, en canvi, en porta sobretot a les vacances, perquè és un complement que combina amb la tovallola i el para-sol. Hi ha qui, d’altra banda, se les posa tan sols per conduir, perquè el sol enlluerna, sobretot quan ve de cara. També hi ha, és clar, qui n’ha de dur per qüestions de salut. I, finalment, hi ha qui no en porta mai.

               El darrer grup no és pas el més nombrós, però és el meu i em disposo a proclamar que el dia del judici és l’únic grup que se salvarà de cremar com lluquet a l’Infern. Ho confesso: no he suportat mai les ulleres de sol i em refio poc dels qui en porteu. Reconec que de jove n’havia intentat dur, perquè això d’amagar els ulls darrere d’un vidre pintat et feia semblar txatxi. Com més opac era el vidre, més interessant et senties. Fins que un de la colla va aparèixer amb unes ulleres amb el vidre de mirall i tots vam flipar tant que es va convertir automàticament en el líder indiscutible. En duien les estrelles del rock, els famosos de Hollywood, els porretes que volien dissimular la vermellor dels ulls i els paios més autèntics i simpàtics del panorama mediàtic: els Blues Brothers, el Travolta, el Lou Reed, l’Elton John... Jo me les posava i, al cap de cinc minuts, me les havia de treure o tirar-les cap amunt, fent visera. El cas és que m’agrada veure les coses tal com són, i un filtre que les enfosqueixi el cervell me l’interpreta com una estafa per als ulls. Perquè, no ens enganyem, amb ulleres de sol els colors s’atenuen o, directament, desapareixen. Viatjar a l’altre cap de món i mirar-ho tot a través d’unes ulleres de sol em sembla un despropòsit. Hi ha milions de turistes que, al llarg dels anys, no han vist la llum sobre el Taj Mahal o els canals de Venècia, que han vist les platges de Tailàndia com si sempre estigués núvol, que no han apreciat els colors de les espècies en un mercat d’Istambul i el verd dels boscos pirinencs s’ha convertit en un indefinit color merda d’oca... Mireu què us dic: fins i tot crec que conduir amb ulleres de sol està sobrevalorat. Amb ulleres fosques el sol de cara no molesta tant, és cert, però no hi veus pas amb més nitidesa i, en canvi, hi veus menys!

               Digueu, doncs, el que vulgueu. A mi no em convencereu i us tinc a tots ben calats: porteu ulleres de sol no pas per comoditat, sinó perquè us agrada presumir, per fer-vos els interessants o per amagar l’espill de l’ànima que són els ulls. Confesseu i ja veureu com les dureu amb la consciència més tranquil·la.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'agost de 2021)