Ulleres de sol

 

               A l’estiu tothom s’amaga al darrer d’unes ulleres de sol. Hi ha qui en porta tot l’any, que se les posa tan bon punt apunta un raig de llum per entremig dels núvols. Hi ha qui, fins i tot, en porta en espais tancats o quan el cel està tapat. Hi ha qui, en canvi, en porta sobretot a les vacances, perquè és un complement que combina amb la tovallola i el para-sol. Hi ha qui, d’altra banda, se les posa tan sols per conduir, perquè el sol enlluerna, sobretot quan ve de cara. També hi ha, és clar, qui n’ha de dur per qüestions de salut. I, finalment, hi ha qui no en porta mai.

               El darrer grup no és pas el més nombrós, però és el meu i em disposo a proclamar que el dia del judici és l’únic grup que se salvarà de cremar com lluquet a l’Infern. Ho confesso: no he suportat mai les ulleres de sol i em refio poc dels qui en porteu. Reconec que de jove n’havia intentat dur, perquè això d’amagar els ulls darrere d’un vidre pintat et feia semblar txatxi. Com més opac era el vidre, més interessant et senties. Fins que un de la colla va aparèixer amb unes ulleres amb el vidre de mirall i tots vam flipar tant que es va convertir automàticament en el líder indiscutible. En duien les estrelles del rock, els famosos de Hollywood, els porretes que volien dissimular la vermellor dels ulls i els paios més autèntics i simpàtics del panorama mediàtic: els Blues Brothers, el Travolta, el Lou Reed, l’Elton John... Jo me les posava i, al cap de cinc minuts, me les havia de treure o tirar-les cap amunt, fent visera. El cas és que m’agrada veure les coses tal com són, i un filtre que les enfosqueixi el cervell me l’interpreta com una estafa per als ulls. Perquè, no ens enganyem, amb ulleres de sol els colors s’atenuen o, directament, desapareixen. Viatjar a l’altre cap de món i mirar-ho tot a través d’unes ulleres de sol em sembla un despropòsit. Hi ha milions de turistes que, al llarg dels anys, no han vist la llum sobre el Taj Mahal o els canals de Venècia, que han vist les platges de Tailàndia com si sempre estigués núvol, que no han apreciat els colors de les espècies en un mercat d’Istambul i el verd dels boscos pirinencs s’ha convertit en un indefinit color merda d’oca... Mireu què us dic: fins i tot crec que conduir amb ulleres de sol està sobrevalorat. Amb ulleres fosques el sol de cara no molesta tant, és cert, però no hi veus pas amb més nitidesa i, en canvi, hi veus menys!

               Digueu, doncs, el que vulgueu. A mi no em convencereu i us tinc a tots ben calats: porteu ulleres de sol no pas per comoditat, sinó perquè us agrada presumir, per fer-vos els interessants o per amagar l’espill de l’ànima que són els ulls. Confesseu i ja veureu com les dureu amb la consciència més tranquil·la.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'agost de 2021)